«Els colors de l’arc». Carles Cabrera sobre la «Poesia completa» de Blai Bonet [Serra d’Or]

Font: Carles Cabrera / Serra d’Or

Amb la publicació de l’edició crítica de la Poesia completa de Blai Bonet (Santanyí, 1926 – Cala Figuera, 1997) es tanca a la fi el llarg serial que s’encetà a can 62 i al qual, sortosament, les Edicions de 1984 han posat punt. Un patracol de 1.374 planes que s’han distribuït els professors de la Universitat de les Illes Balears, Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol, que n’han curat l’edició, i Margalida Pons, que en signa el preàmbul. S’hi reediten els dotze poemaris estampats en vida de l’autor —la majoria estaven exhaurits a hores d’ara—, els pròlegs de l’escriptor, dos aplecs pòstums (Sonets i Albons de Virgili, albons de Biel March), les versions inèdites i esparses d’una trentena de poesies impreses i devers noranta de no publicades. A part, s’inclou un aparat crític de variants, que els compiladors consignen al final per tal de lliurar la pàgina «neta» d’entrebancs al lector corrent i remetre a les darreres l’especialitzat.

BlaiBonet400

Margalida Pons desgrana una introducció de notable interès, valor literari contrastat i amb una dosi lírica remarcable, que blaiboneteja, en una paraula. Una escriptura fresca i original, de tu a tu. Però la prologuista es mostra refractària a analitzar la poètica de Blai Bonet a través d’una òptica cronològica, que resultaria inútil i fallida per excessivament reduccionista. En tot cas, proposa aprofitar-la i unir-la en un bucle, igualment condemnat d’antuvi per insuficient, amb una lectura en espiral —El Jove (1987), per exemple, que no al·ludeix a cap edat concreta, condensaria aquest esguard espiralat— i una mirada retrospectiva a partir de la recepció de l’escriptor que permetria englobar des dels pròlegs que li tributaren a la dècada dels cinquanta Bernat Vidal i Tomàs o Salvador Espriu fins al marcatge exercit encara en joves poetes d’avui dia com Jaume C. Pons Alorda o Pau Vadell. Pons considera que la «prepoesia» del nostre autor, encara dins els paisatges de l’Escola Mallorquina, denota un cert canvi respecte als cappares del moviment. Aquesta etapa ara la podem capir millor gràcies a les composicions esparses, moltes procedents del parèntesi de 1944-1945, anteriors al seu debut amb Quatre poemes de Setmana Santa (1950). En efecte, en les seves primeres composicions, també hi observem l’obsessió religiosa, endèmica del que s’ha anomenat l’Escola de Santanyí i agreujada en ell pel seu pas pel seminari. Amb els colors, un altre leitmotiv, tots dos es faran palesos als títols de les diverses obres.

Entre el coral i l’espiga (1952) inclou repetides imatges referides a l’aigua i a la costa, essent l’escriptor oriünd d’una vila del litoral mallorquí per on circula amb freqüència: Santanyí, Cala Llombards, Cala Figuera, el Caló d’en Boira… Malalt de tuberculosi, la mar constituïa l’única via d’escapament en una terra on raïa el dolor i la pretensió de fondre’s amb l’aigua per poder fugir-ne esdevé una constant. Bonet resultarà un poeta complex tant pel context literari que li escau (el postsimbolisme, el textualisme…) com pels models bigarrats de què s’amara (des dels trobadors i els barrocs castellans fins a Claude Péloquin, Jorge Guillén o Paul Valéry). Cant espiritual (1953) ens remet indefectiblement a una altra influència, la de Joan Maragall. Però el Cant espiritual blaibonetià, amb un erotisme proper al Càntic dels càntics bíblic, no té res a veure amb el de cap escriptor previ a ell, i àdhuc sobta que un text semblant fos permès en ple ofec de l’Espanya nacionalcatòlica. Comèdia (1960) arriba havent-se assimilat els congressos de poesia de principi dels cinquanta, que reprengueren el contacte entre les cultures catalana i espanyola. S’hi incideix en la mateixa idea del diàleg de La pell de brau (1960) d’Espriu. El to hi esdevé ara més prosaic, en sintonia amb el futur L’Evangeli segons un de tants (1967).

Aquests quatre primers llibres foren aplegats sota el títol conjunt El color (1986), que recopila tota una primera etapa mallorquina de la lírica blaibonetiana. La crítica coincideix a assentar L’Evangeli com a creu de terme del segon període. L’autor ha deixat enrere Mallorca i viu a Barcelona. El títol és manllevat del film L’Evangeli segons Mateu (1964) de Pier Paolo Pasolini, en una cruïlla de ruptura de gèneres que certifiquen el mateix Pasolini, Marlon Brando, Pablo Picasso o Raimon. Poemes apòcrifs barregen l’evangeli «a ritme de twist» amb els temps moderns —per dir-ho amb Chaplin—, per exemple en «Els sants innocents», en què la matança d’Herodes s’incardina amb el gueto jueu de Varsòvia com una resposta més engatjada a l’època que li tocà de viure. D’aquí s’escola una tendència més (lirico)narrativa en què el vers es dilata per expressar-se més contundent i els encavalcaments es multipliquen a l’encalç d’aquesta mateixa funció.

Al pròleg d’Els fets (1974) torna a plantar cara el poeta compromès. Hi continuem topant versos força entenedors com els d’«Escola graduada» o els ja més descompostos d’«I love you núm. 2» amb d’altres que ja no segueixen aquest paradigma. Segons els especialistes, Els fets enfila l’etapa més clusa de la producció blaibonetiana i és considerat un llibre frontissa entre L’Evangeli i Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca N’Amat a l’ombra? (1976). La figura del mascle jove s’hi torna recurrent i esclata una lírica homosexual que continua a Has vist i que perdura en poemaris posteriors com El Jove, paral·lela als al·lotells que pul·lulen per la seva narrativa i el seu teatre. Hi trobem, a més, un avantguardisme passat de rosca i incursions de la literatura popular en un vers màximament atomitzat. El paroxisme de l’abstrusitat s’assolirà a Cant de l’arc (1979) i sobretot a El poder i la verdor (1981) i Teatre del gran verd (1983), primera i segona meitat d’un sol poemari.

El poder i la verdor és un collage amb elements de la rondallística, assajos de català medieval, receptaris de cuina, diàlegs i entrevistes que doten alguns moments de poderosa teatralitat —de vegades comicitat i tot— a càrrec d’un Blai Bonet juganer que sembla de tornada de tot i que treu els dos llibres al Campos de devora, al segell de l’amic i també poeta Damià Huguet. Això potser explica el desplegament d’un vocabulari subdialectalment desfermat —baldament no estrictament mallorquí—, que enriqueix l’estil alhora que en dificulta encara més la comprensió, sobretot, per bé que no exclusivament, per al lector de fora de l’illa. Citàvem més amunt els poemes eròtics de caire homosexual d’El Jove, alteritat que podem concretar en un adolescent de cap a setze anys. El to recorda el de L’encant dels pentenills (1981) del suara esmentat Damià Huguet.

Nova York (1991) és un homenatge a un reguitzell de poetes que han conreat el cant a les urbs des del París de Baudelaire fins al Nova York de García Lorca, a qui sembla dedicar el títol. De fet, l’homosexual en torna a ser partícip des del jove tothora adolescent fins a l’home madur que hi manté tracte pagant. El radi d’acció comença essent la ciutat americana: les illes, els rius, els ponts, els gratacels, les avingudes… Però també retruny la denúncia de la violència i els clams a favor de la pacificació a propòsit de la Guerra del Vietnam. I, no obstant això, no tots els versos s’inspiren en la metròpoli nord-americana, sinó també en illes mediterrànies, de Grècia i Mallorca, perquè Nova York és en part una ciutat illenca i el conjunt adquireix un cert sentit arxipelàgic.

A partir d’aquí, amb els inèdits, comença la segona part del llibre, com un bis que reprèn alguns dels millors moments del volum. Les poesies van ordenades cronològicament des de les més antigues del 1942 fins a les darreres, sense datació. A partir d’un cert punt, la irrupció dels poemes es va espaiant més i més. Rellegint els inèdits que ja havia publicat prèviament, sobta al lector una certa sensació de déjà-vu, i això que els compiladors només recullen versions prou diferents del mateix poema, que per a ells donen lloc a una composició distinta; contràriament, els canvis específics d’un mot, un vers o una estrofa sencera (o la supressió d’alguna) es consignen al final a l’aparat crític de variants. Els antòlegs, que han considerat llur feina conservadora i respectuosa amb els originals, també han reconegut que, fins al darrer moment, vacil·laren sobre la inclusió d’aquests esparsos al tom, si bé al final —crec que encertadament— decidiren d’adjuntar-los-hi per tal que això reforcés la totalitat d’aquesta edició, ara sí definitiva, de la poesia completa de Blai Bonet.

«Óssip Mandelstam, poeta universal». Xènia Dyakonova, al diari Ara, sobre la Poesia completa de Mandelstam

Font: Xènia Dyakonova / Diari ARA

Mandelstam400Sis anys després de publicar la poesia completa d’Anna Akhmàtova (1889-1966) en traducció de Jaume Creus, Edicions de 1984 posa a l’abast del públic català una edició exhaustiva de la poesia d’Óssip Mandelstam, a càrrec del mateix traductor. En tota la història de la literatura russa del segle XX, generosament poblada per estrelles de primera magnitud, la relació entre Mandelstam i Akhmàtova és un cas únic d’amistat franca, profunda i fidel entre dos poetes, que de joves compartien tertúlies vehements en un cafè bohemi de Sant Petersburg que es deia El Gos Vagabund (un nom que s’adeia al tarannà independent dels artistes que s’hi reunien), i de grans van patir junts els horrors de l’estalinisme, que va causar l’empresonament i la mort de l’un i va embrutar d’humiliació la vida de l’altra.

Un dels seus grans contemporanis, Borís Pasternak, deia que els poetes acostumen a tenir gelosia entre ells, igual que passa entre les dones boniques. Mandelstam i Akhmàtova, però, no es van considerar mai rivals, potser perquè eren un home i una dona, perquè coincidien en la forma de mirar la vida amb uns ulls plens de picardia i curiositat, i tenien un fort vincle afectiu en la persona de Nadejda, la companya de Mandelstam, que se sabia de memòria els poemes de tots dos i més tard retrataria la seva triple unió en la prosa austera de Contra tota esperança, que Quaderns Crema va publicar en català el 2012. Així i tot, en una d’aquelles converses que els dos poetes noctàmbuls cultivaven als carrers mal il·luminats de Sant Petersburg o al pis misèrrim dels Mandelstam, la rivalitat artística va sorgir com a tema de discussió; gràcies al testimoni de Nadejda, sabem que, després de donar-hi voltes, Mandelstam i Akhmàtova van acabar analitzant les forces contràries que conviuen en cada creador. La conclusió va ser que en tot poeta (i, per extensió, en tot artista) hi ha d’haver un Mozart i un Salieri: és a dir, un esperit intuïtiu i espontani que es deixi portar per la inspiració i l’espurna del llenguatge, i un altre de crític i calculador que no deixi mai de tocar de peus a terra. Són elements complementaris. La poesia d’Akhmàtova, fresca i frívola en els primers llibres, amb els anys es va fer més greu, més meditada, és a dir, més salieriana. Mandelstam, en canvi, va viure un procés invers: els seus poemes de joventut són plens de conceptes clars i imatges cristal·lines, però a mesura que la seva veu es tornava més personal, els seus versos s’omplien de misteri i s’impregnaven d’una musicalitat cada cop més pura i irresistible. De fet, els dos compositors que esmenta més sovint són Mozart i Schubert: en la mateixa línia, la poesia de Mandelstam pot ser lírica i intimista, com si sortís d’un piano amagat darrere d’una cortina, o bé severa i tenebrosa, com un calfred sonor que recorre tots els registres d’una orquestra.

Enyorat de la cultura universal

Óssip Mandelstam, a més d’algú que, malgrat la seva genialitat, no es va preocupar mai per la difusió de la seva obra (a un poeta que es queixava perquè no el publicaven, Mandelstam li va dir, furiós: “Que potser publicaven Jesucrist?”), i algú que va tenir el valor d’escriure un poema contra Stalin, va ser un dels creadors de l’acmeisme. Va definir l’essència d’aquest moviment poètic com “l’enyor de la cultura universal”: en efecte, un dels seus poemes més bonics i reveladors és aquell en què, des de la claustrofòbica URSS dels anys 30, o, com en deia ell, des del “vellut negre de la nit soviètica”, brinda en solitari, amb un gest somiador, “pel cant dels pins de la Savoia i la benzina als Camps Elisis, / per una rosa en un Rolls-Royce, quadres a l’oli de París”, per les onades de Biscaia, per l’orgull pèl-roig de les angleses i per tantes altres coses que no veuria mai.

«Armenis en lluita contra el genocidi». Jordi Palmer parla del genocidi armeni i «Els quaranta dies del Musa Dagh» [Nació Digital]

Font: Jordi Palmer / Nació Digital

1

Combatents armenis durant la defensa del Musa Dagh

 

L’any 1915, el govern turc va voler aprofitar la convulsió que va suposar la Primera Guerra Mundial per homogeneïtzar ètnicament el país. En aquells moments, la població era majoritàriament turca otomana, però entre els confins d’aquell imperi s’incloïen importants nuclis de població àrab, kurda, grega i armènia entre d’altres. Els armenis, de religió cristiana i dispersos per tot l’imperi, són els que van patir més la política del govern dels Joves Turcs, que a la primavera del 1915 va iniciar una política de deportació amb intencions clarament genocides.

A grans trets, el genocidi armeni -encara avui no reconegut com a tal pel govern turc- va iniciar-se el 24 d’abril de 1915 amb la detenció de la ‘intelligentsia’ armènia d’Istambul. En les següents setmanes es van cursar ordres de deportació de tota la comunitat armènia de l’imperi turc en direcció als deserts de Síria i Iraq, on van ser internats en camps de concentració. L’excusa per al trasllat va ser la suposició que els armenis en la seva totalitat intrigaven a favor dels enemics, en especial els russos al front del Caucas, on l’exercit del tsar va infringir severes derrotes al suposat geni militar turc, el general Enver Paixà. En el camí cap al desert van morir vora un milió i mig de persones.

2

Evacuació dels armenis del Musa Dagh en un vaixell francès

Ara bé, no tots els armenis es van resignar a ser deportats i arreu del vast territori turc va haver-hi accions de defensa, sobretot en la part oriental d’Anatòlia, on la proximitat dels russos i de germans armenis sota l’imperi del tsar es veia com una possibilitat de salvació.

Però va ser a un miler de quilòmetres de la frontera entre els imperis rus i turc, a la riba de la mediterrània, on es va produir una de les accions de resistència més cèlebres de tot aquest tràgic episodi. En el que actualment és la província turca de Hatay, en territori considerat com a part de Síria fins al final de la Gran Guerra, es troba el Musa Dagh -Muntanya de Moisès-, i a la seva falda hi havia sis pobles habitats per armenis, amb una població aproximada d’unes sis mil persones.

3

Refugiats armenis del Musa Dagh, embarcats en un vaixell francès

Doncs bé, quan van arribar les ordres de deportació, aquesta comunitat armènia va decidir no resignar-se i lluitar. Agafant tot el que van poder transportar, es van desplaçar fins al cim de la muntanya, el van fortificar i allà van fer front a les diverses escomeses turques durant cinquanta-tres dies entre el juliol i el setembre del 1915. Els turcs van atacar-los amb forces regulars i artilleria, però no van aconseguir doblegar la resistència armènia. Els atacants van patir milers de baixes, mentre que entre els armenis, liderats per Movses Kalousdian, només van perdre la vida divuit combatents. Amb la muntanya abocada al mar, els vigies armenis albiraven cada dia el mar a la recerca de vaixells aliats, fins que a principis de setembre, vaixells de guerra francesos i britànics els van poder rescatar just quan estaven a punt de quedar-se sense provisions. Més de 4000 persones van poder ser evacuades i traslladades a Port-Said, Egipte.

L’obra de Franz Werfel

400Musa

Aquests fets històrics són relatats a la novel·la ‘Els quaranta dies del Musa Dagh’, escrita per Franz Werfel l’any 1933 i ara editada en català per Edicions de 1984 amb traducció de Ramon Monton. L’autor, austro-bohemi nascut a Praga de llengua alemanya, va donar forma al seu llibre arran d’un viatge a Damasc anys després de la fi de la Primera Guerra Mundial, on va poder copsar la tragèdia que va significar l’intent d’extermini del poble armeni.

Al llarg de les seves gairebé mil pàgines, Werfer relata la història del fictici Gabriel Bagradian, armeni resident a Paris que per circumstàncies de la guerra es troba atrapat al seu poble natal a la vall del Musa Dagh, on pren la determinació d’organitzar la resistència contra els turcs. Amb singular capacitat literària Werfel detalla el llarg període en què la comunitat armènia es refugia a la muntanya fins que es evacuada per via marítima, en un retaule magnífic sobre la desesperada lluita cap a la llibertat d’una nació amenaçada de mort.

Publicada l’any 1933, just l’any que Hitler va assolir el poder a Alemanya, l’obra va tenir molta repercussió al gueto de Varsòvia durant la Segona Guerra Mundial. El mateix Werfel, destacat antinazi, va exiliar-se des d’Àustria als Estats Units l’any 1938, quan el país va ser annexionat al III Reich.

Demà dissabte, Jaume Pons Alorda diu Walt Whitman al Versos Lliures de Granollers

Font: Esteve Plantada / Nació Digital

Granollers reviu «Versos Lliures» amb la força deJaume Pons Alorda i Walt Whitman

El recital, que és programat pel proper dissabte a les 18h, mostra l’excepcionalitat del geni nord-americà a través de la veu del seu traductor al català

Versos Lliures, el cicle de poesia exponencial de Granollers, torna aquest dissabte, després d’uns mesos de silenci i després de tancar amb gran èxit la cinquena edició. “La tornada”, tal com assenyalen els responsables de L’Esquerda, “no pot ser millor”, ja que Granollers acull un dels fenòmens literaris de l’any: Jaume C. Pons Alorda, que ha fet de la seva fantàstica traducció íntegra de Fulles d’Herba (Edicions de 1984, 2014) de Walt Whitman tot un best-seller, ja amb més de 2.000 exemplars venuts, i amb desenes de recitals arreu del país que en testimonien el llegat de l’autor i la grandesa de la seva traducció al català.

Això serà aquest dissabte, 28 de març, a les sis de la tarda, a l’antiga botiga Dracs, ubicada al carrer de Santa Esperança de Granollers. “Un lloc singular, únic i ideal per fer-hi un recital tan i tan especial com aquest”, diuen els organitzadors. Un espai que serà obert expressament per a l’ocasió, reforçant la idea de L’Esquerda i de Versos Lliures d’obrir nous espais on gaudir de cultura a la ciutat.

[SEGUIU LLEGINT]

whitman granollers

«Jesús va liderar la revolta contra els romans» Jordi Vilarrodà parla amb Jaume Rodri, autor de «Jesús busca Jesús»

Font: Jordi Vilarrodà / El 9 Nou

Artista, polític, escriptor, teòleg. El polifacètic Jaume Rodri (Vic, 1940) acaba de publicar Jesús busca Jesús (Ed. de 1984), la història d’una recerca sobre el Jesucrist històric que és també el dibuix del seu propi recorregut vital. Aquest periple l’ha portat a conèixer personatges clau de la història del segle XX, de Fidel Castro a Salvador Allende, passant per Dalí o Le Corbusier.

400Jesús

Ha dit que aquest llibre és com el seu testament vital.Per què?
Va dedicat als meus cinc néts. Parlo d’una època, des que tenia 20 anys fins ara, en què han passat una pila de coses, i potser no s’ha dit tot.Tant en la política com en l’art o la teologia.

L’eix del llibre és la recerca de Jesús, però no el Jesús de la creença, de la fe, sinó el personatge històric?
Exactament. D’un dels personatges històrics més importants del món en més de dos mil anys, amb prou feines se’n sap res. I en canvi, se’n coneix el conte, el que s’ha ornamentat la seva vida. Jo no m’hi he dedicat en exclusiva, però al llarg de trenta anys he anat prenent notes i investigant. Al final, aquest trencaclosques es construeix a partir de la sociologia, no de la història.

Vostè havia estudiat teologia, era sacerdot. Imagino que hi ha un moment en què se separa de l’ensenyament que ha rebut sobre Jesús. Per què?
Perquè em qüestiono el deus ex machina, allò d’inventar el que no pot explicar-se naturalment. No és que jo hagi abandonat res, sinó que a cada època de la meva vida anava caient tota la poètica sobre la vida de Jesús, igual que et cau el mite dels Reis quan ets petit. Al final et queda aquest personatge, un jueu jove mort a la creu que tenia intenció d’alliberar el seu poble i no va reeixir.

La seva hipòtesi és un Jesús que podria haver nascut a prop de Catalunya…
A Narbona! Fa més de dos mil anys, era una de les ciutats més importants de la conca del Mediterrani: tenia port fluvial i port comercial molt rica. Allà hi vivien els exiliats de la Casa de David, de Judea. La meva teoria és que només podia capitanejar la revolta contra els romans aquell qui era l’hereu de la nissaga. I hauria nascut a l’exili. Sobre aquesta hipòtesi comença a voltar tot, com ara que Jesús hauria estudiat a Alexandria i hauria tornat a Judea.

Per alliberar-la dels romans, segons vostè. Un Jesús lluitador?
Exactament. Era el gran líder espiritual, polític –i militar!– per alliberar el seu poble. S’hauria traslladat a l’interior del desert del Sahara, a Tamanrasset, per muntar l’exèrcit que hauria d’alliberar el seu poble. Els romans només clavaven a la creu aquells que eren trobats amb una arma als dits i en una acció de guerra. Això abonaria la tesi d’un Jesús líder de la resistència. I pensi que fa dos mil anys la no violència no existia.

Vostè i altres persones hi fan un viatge, a aquest lloc.
Un viatge llargament esperat… I que va trigar molt a ferse, per circumstàncies personals. El que hi ha a Tamanrasset està relacionat amb els manuscrits de Qumram, els textos antics que la comunitat jueva va amagar en aquestes coves del Mar Mort, on queda constància que són còpia d’uns originals. I els savis situen aquests originals en un monestir enterrat que hi hauria prop de Tamanrasset. Allà es veuria, per exemple, que el Parenostre ja era una gramàtica del poble que quan va viure Jesús feia tres segles que s’utilitzava.

Tan destacat com això és el que vostè explica sobre personatges històrics amb qui parlava de Jesús…
Com es pot imaginar, jo no anava a veure Fidel Castro per demanar-li això. Però les circumstàncies m’hi portaven, i al final de la conversa sobre altres temes, jo els demanava per Jesús.

És colpidora la seva trobada amb Salvador Allende, que ja intueix que morirà al Palacio de la Moneda…
Em va marcar. Érem quatre i ens va dir que sortiria amb els peus per davant d’allà, perquè no volia que morís més gent per ell, i que aniria fins al final.

El famós general Enrique Líster li salva la vida!
Es deia Jesús Líster, i es va canviar el nom per raons òbvies. En un viatge, per poder parlar amb mi, em va obligar a canviar d’avió. L’aparell en què havia d’anar jo es va estavellar, i quan vaig saber-ho, em vaig trobar abraçant-me al Líster en un aeroport. L’última persona amb qui pensava que m’abraçaria!

Amb el famós arquitecte Le Corbusier, però, van acabar molt menys amics…
De joves, érem capcalents. Li vaig dir, després de parlar de Gaudí, que la Sagrada Família era una mona de pasqua. I aquí es va enfadar. En canvi, em va explicar coses interessants, com que havia de fer a Barcelona un projecte que li havia encarregat el president Macià i que no es va concretar. Ah, i de Gaudí també es diu que va enterrar a la cripta de la Sagrada Família un dels tresors càtars.

Novetat editorial: «Entre tècnica i enigma. Mirades transversals sobre les arts», de Joaquim Español

400TècnicaEnigma

Entre tècnica i enigma.
Mirades transversals sobre les arts
Joaquim Español
De Bat a Bat, 34
240 pàgines
18 €

Entre tècnica i enigma és un relat viu d’experiències sobre l’art que l’autor ofereix per compartir. Com que el misteri de la creació artística «incita a esbrinar-ne els secrets», Joaquim Español es deixa engrescar i s’aventura en una lúcida exploració de recursos i tècniques per entreveure els enigmes de la construcció de l’obra d’art. L’amplitud de camps que interessen l’autor i la seva experiència com a arquitecte, poeta i estudiós de composició musical li permeten percebre ressonàncies entre pràctiques diferents que ens acosten «a allò que de més genuí té l’art», però també l’autoritzen a rebatre impostures freqüents en el desconcert de la creació contemporània. El discurs, intens i meticulós, no estalvia alguna sorna amable, però respon sempre a una actitud oberta, i està escrit en un llenguatge entenedor que sovint agafa una alta volada.

Joaquim Español és arquitecte dedicat des de fa anys tant a la professió com a l’ensenyament d’arquitectura a diverses universitats. Ha publicat llibres de teoria arquitectònica, com ara Arquitectes en el paisatge, El orden frágil de la arquitectura (premi especial de doctorat, premi Architesis), Invitación a la arquitectura i Forma y consistencia. En l’àmbit de la poesia ha publicat Ultralleugers (premi Carles Riba), L’arbre de la innocència (primer premi dels Jocs Florals de Barcelona), 70 poemes i Nadir i altres nits. La dedicació a la música el va portar a fer estudis de composició i freqüentar laboratoris experimentals de so.