«Els colors de l’arc». Carles Cabrera sobre la «Poesia completa» de Blai Bonet [Serra d’Or]

Font: Carles Cabrera / Serra d’Or

Amb la publicació de l’edició crítica de la Poesia completa de Blai Bonet (Santanyí, 1926 – Cala Figuera, 1997) es tanca a la fi el llarg serial que s’encetà a can 62 i al qual, sortosament, les Edicions de 1984 han posat punt. Un patracol de 1.374 planes que s’han distribuït els professors de la Universitat de les Illes Balears, Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol, que n’han curat l’edició, i Margalida Pons, que en signa el preàmbul. S’hi reediten els dotze poemaris estampats en vida de l’autor —la majoria estaven exhaurits a hores d’ara—, els pròlegs de l’escriptor, dos aplecs pòstums (Sonets i Albons de Virgili, albons de Biel March), les versions inèdites i esparses d’una trentena de poesies impreses i devers noranta de no publicades. A part, s’inclou un aparat crític de variants, que els compiladors consignen al final per tal de lliurar la pàgina «neta» d’entrebancs al lector corrent i remetre a les darreres l’especialitzat.

BlaiBonet400

Margalida Pons desgrana una introducció de notable interès, valor literari contrastat i amb una dosi lírica remarcable, que blaiboneteja, en una paraula. Una escriptura fresca i original, de tu a tu. Però la prologuista es mostra refractària a analitzar la poètica de Blai Bonet a través d’una òptica cronològica, que resultaria inútil i fallida per excessivament reduccionista. En tot cas, proposa aprofitar-la i unir-la en un bucle, igualment condemnat d’antuvi per insuficient, amb una lectura en espiral —El Jove (1987), per exemple, que no al·ludeix a cap edat concreta, condensaria aquest esguard espiralat— i una mirada retrospectiva a partir de la recepció de l’escriptor que permetria englobar des dels pròlegs que li tributaren a la dècada dels cinquanta Bernat Vidal i Tomàs o Salvador Espriu fins al marcatge exercit encara en joves poetes d’avui dia com Jaume C. Pons Alorda o Pau Vadell. Pons considera que la «prepoesia» del nostre autor, encara dins els paisatges de l’Escola Mallorquina, denota un cert canvi respecte als cappares del moviment. Aquesta etapa ara la podem capir millor gràcies a les composicions esparses, moltes procedents del parèntesi de 1944-1945, anteriors al seu debut amb Quatre poemes de Setmana Santa (1950). En efecte, en les seves primeres composicions, també hi observem l’obsessió religiosa, endèmica del que s’ha anomenat l’Escola de Santanyí i agreujada en ell pel seu pas pel seminari. Amb els colors, un altre leitmotiv, tots dos es faran palesos als títols de les diverses obres.

Entre el coral i l’espiga (1952) inclou repetides imatges referides a l’aigua i a la costa, essent l’escriptor oriünd d’una vila del litoral mallorquí per on circula amb freqüència: Santanyí, Cala Llombards, Cala Figuera, el Caló d’en Boira… Malalt de tuberculosi, la mar constituïa l’única via d’escapament en una terra on raïa el dolor i la pretensió de fondre’s amb l’aigua per poder fugir-ne esdevé una constant. Bonet resultarà un poeta complex tant pel context literari que li escau (el postsimbolisme, el textualisme…) com pels models bigarrats de què s’amara (des dels trobadors i els barrocs castellans fins a Claude Péloquin, Jorge Guillén o Paul Valéry). Cant espiritual (1953) ens remet indefectiblement a una altra influència, la de Joan Maragall. Però el Cant espiritual blaibonetià, amb un erotisme proper al Càntic dels càntics bíblic, no té res a veure amb el de cap escriptor previ a ell, i àdhuc sobta que un text semblant fos permès en ple ofec de l’Espanya nacionalcatòlica. Comèdia (1960) arriba havent-se assimilat els congressos de poesia de principi dels cinquanta, que reprengueren el contacte entre les cultures catalana i espanyola. S’hi incideix en la mateixa idea del diàleg de La pell de brau (1960) d’Espriu. El to hi esdevé ara més prosaic, en sintonia amb el futur L’Evangeli segons un de tants (1967).

Aquests quatre primers llibres foren aplegats sota el títol conjunt El color (1986), que recopila tota una primera etapa mallorquina de la lírica blaibonetiana. La crítica coincideix a assentar L’Evangeli com a creu de terme del segon període. L’autor ha deixat enrere Mallorca i viu a Barcelona. El títol és manllevat del film L’Evangeli segons Mateu (1964) de Pier Paolo Pasolini, en una cruïlla de ruptura de gèneres que certifiquen el mateix Pasolini, Marlon Brando, Pablo Picasso o Raimon. Poemes apòcrifs barregen l’evangeli «a ritme de twist» amb els temps moderns —per dir-ho amb Chaplin—, per exemple en «Els sants innocents», en què la matança d’Herodes s’incardina amb el gueto jueu de Varsòvia com una resposta més engatjada a l’època que li tocà de viure. D’aquí s’escola una tendència més (lirico)narrativa en què el vers es dilata per expressar-se més contundent i els encavalcaments es multipliquen a l’encalç d’aquesta mateixa funció.

Al pròleg d’Els fets (1974) torna a plantar cara el poeta compromès. Hi continuem topant versos força entenedors com els d’«Escola graduada» o els ja més descompostos d’«I love you núm. 2» amb d’altres que ja no segueixen aquest paradigma. Segons els especialistes, Els fets enfila l’etapa més clusa de la producció blaibonetiana i és considerat un llibre frontissa entre L’Evangeli i Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca N’Amat a l’ombra? (1976). La figura del mascle jove s’hi torna recurrent i esclata una lírica homosexual que continua a Has vist i que perdura en poemaris posteriors com El Jove, paral·lela als al·lotells que pul·lulen per la seva narrativa i el seu teatre. Hi trobem, a més, un avantguardisme passat de rosca i incursions de la literatura popular en un vers màximament atomitzat. El paroxisme de l’abstrusitat s’assolirà a Cant de l’arc (1979) i sobretot a El poder i la verdor (1981) i Teatre del gran verd (1983), primera i segona meitat d’un sol poemari.

El poder i la verdor és un collage amb elements de la rondallística, assajos de català medieval, receptaris de cuina, diàlegs i entrevistes que doten alguns moments de poderosa teatralitat —de vegades comicitat i tot— a càrrec d’un Blai Bonet juganer que sembla de tornada de tot i que treu els dos llibres al Campos de devora, al segell de l’amic i també poeta Damià Huguet. Això potser explica el desplegament d’un vocabulari subdialectalment desfermat —baldament no estrictament mallorquí—, que enriqueix l’estil alhora que en dificulta encara més la comprensió, sobretot, per bé que no exclusivament, per al lector de fora de l’illa. Citàvem més amunt els poemes eròtics de caire homosexual d’El Jove, alteritat que podem concretar en un adolescent de cap a setze anys. El to recorda el de L’encant dels pentenills (1981) del suara esmentat Damià Huguet.

Nova York (1991) és un homenatge a un reguitzell de poetes que han conreat el cant a les urbs des del París de Baudelaire fins al Nova York de García Lorca, a qui sembla dedicar el títol. De fet, l’homosexual en torna a ser partícip des del jove tothora adolescent fins a l’home madur que hi manté tracte pagant. El radi d’acció comença essent la ciutat americana: les illes, els rius, els ponts, els gratacels, les avingudes… Però també retruny la denúncia de la violència i els clams a favor de la pacificació a propòsit de la Guerra del Vietnam. I, no obstant això, no tots els versos s’inspiren en la metròpoli nord-americana, sinó també en illes mediterrànies, de Grècia i Mallorca, perquè Nova York és en part una ciutat illenca i el conjunt adquireix un cert sentit arxipelàgic.

A partir d’aquí, amb els inèdits, comença la segona part del llibre, com un bis que reprèn alguns dels millors moments del volum. Les poesies van ordenades cronològicament des de les més antigues del 1942 fins a les darreres, sense datació. A partir d’un cert punt, la irrupció dels poemes es va espaiant més i més. Rellegint els inèdits que ja havia publicat prèviament, sobta al lector una certa sensació de déjà-vu, i això que els compiladors només recullen versions prou diferents del mateix poema, que per a ells donen lloc a una composició distinta; contràriament, els canvis específics d’un mot, un vers o una estrofa sencera (o la supressió d’alguna) es consignen al final a l’aparat crític de variants. Els antòlegs, que han considerat llur feina conservadora i respectuosa amb els originals, també han reconegut que, fins al darrer moment, vacil·laren sobre la inclusió d’aquests esparsos al tom, si bé al final —crec que encertadament— decidiren d’adjuntar-los-hi per tal que això reforcés la totalitat d’aquesta edició, ara sí definitiva, de la poesia completa de Blai Bonet.

«Óssip Mandelstam, poeta universal». Xènia Dyakonova, al diari Ara, sobre la Poesia completa de Mandelstam

Font: Xènia Dyakonova / Diari ARA

Mandelstam400Sis anys després de publicar la poesia completa d’Anna Akhmàtova (1889-1966) en traducció de Jaume Creus, Edicions de 1984 posa a l’abast del públic català una edició exhaustiva de la poesia d’Óssip Mandelstam, a càrrec del mateix traductor. En tota la història de la literatura russa del segle XX, generosament poblada per estrelles de primera magnitud, la relació entre Mandelstam i Akhmàtova és un cas únic d’amistat franca, profunda i fidel entre dos poetes, que de joves compartien tertúlies vehements en un cafè bohemi de Sant Petersburg que es deia El Gos Vagabund (un nom que s’adeia al tarannà independent dels artistes que s’hi reunien), i de grans van patir junts els horrors de l’estalinisme, que va causar l’empresonament i la mort de l’un i va embrutar d’humiliació la vida de l’altra.

Un dels seus grans contemporanis, Borís Pasternak, deia que els poetes acostumen a tenir gelosia entre ells, igual que passa entre les dones boniques. Mandelstam i Akhmàtova, però, no es van considerar mai rivals, potser perquè eren un home i una dona, perquè coincidien en la forma de mirar la vida amb uns ulls plens de picardia i curiositat, i tenien un fort vincle afectiu en la persona de Nadejda, la companya de Mandelstam, que se sabia de memòria els poemes de tots dos i més tard retrataria la seva triple unió en la prosa austera de Contra tota esperança, que Quaderns Crema va publicar en català el 2012. Així i tot, en una d’aquelles converses que els dos poetes noctàmbuls cultivaven als carrers mal il·luminats de Sant Petersburg o al pis misèrrim dels Mandelstam, la rivalitat artística va sorgir com a tema de discussió; gràcies al testimoni de Nadejda, sabem que, després de donar-hi voltes, Mandelstam i Akhmàtova van acabar analitzant les forces contràries que conviuen en cada creador. La conclusió va ser que en tot poeta (i, per extensió, en tot artista) hi ha d’haver un Mozart i un Salieri: és a dir, un esperit intuïtiu i espontani que es deixi portar per la inspiració i l’espurna del llenguatge, i un altre de crític i calculador que no deixi mai de tocar de peus a terra. Són elements complementaris. La poesia d’Akhmàtova, fresca i frívola en els primers llibres, amb els anys es va fer més greu, més meditada, és a dir, més salieriana. Mandelstam, en canvi, va viure un procés invers: els seus poemes de joventut són plens de conceptes clars i imatges cristal·lines, però a mesura que la seva veu es tornava més personal, els seus versos s’omplien de misteri i s’impregnaven d’una musicalitat cada cop més pura i irresistible. De fet, els dos compositors que esmenta més sovint són Mozart i Schubert: en la mateixa línia, la poesia de Mandelstam pot ser lírica i intimista, com si sortís d’un piano amagat darrere d’una cortina, o bé severa i tenebrosa, com un calfred sonor que recorre tots els registres d’una orquestra.

Enyorat de la cultura universal

Óssip Mandelstam, a més d’algú que, malgrat la seva genialitat, no es va preocupar mai per la difusió de la seva obra (a un poeta que es queixava perquè no el publicaven, Mandelstam li va dir, furiós: “Que potser publicaven Jesucrist?”), i algú que va tenir el valor d’escriure un poema contra Stalin, va ser un dels creadors de l’acmeisme. Va definir l’essència d’aquest moviment poètic com “l’enyor de la cultura universal”: en efecte, un dels seus poemes més bonics i reveladors és aquell en què, des de la claustrofòbica URSS dels anys 30, o, com en deia ell, des del “vellut negre de la nit soviètica”, brinda en solitari, amb un gest somiador, “pel cant dels pins de la Savoia i la benzina als Camps Elisis, / per una rosa en un Rolls-Royce, quadres a l’oli de París”, per les onades de Biscaia, per l’orgull pèl-roig de les angleses i per tantes altres coses que no veuria mai.

«Armenis en lluita contra el genocidi». Jordi Palmer parla del genocidi armeni i «Els quaranta dies del Musa Dagh» [Nació Digital]

Font: Jordi Palmer / Nació Digital

1

Combatents armenis durant la defensa del Musa Dagh

 

L’any 1915, el govern turc va voler aprofitar la convulsió que va suposar la Primera Guerra Mundial per homogeneïtzar ètnicament el país. En aquells moments, la població era majoritàriament turca otomana, però entre els confins d’aquell imperi s’incloïen importants nuclis de població àrab, kurda, grega i armènia entre d’altres. Els armenis, de religió cristiana i dispersos per tot l’imperi, són els que van patir més la política del govern dels Joves Turcs, que a la primavera del 1915 va iniciar una política de deportació amb intencions clarament genocides.

A grans trets, el genocidi armeni -encara avui no reconegut com a tal pel govern turc- va iniciar-se el 24 d’abril de 1915 amb la detenció de la ‘intelligentsia’ armènia d’Istambul. En les següents setmanes es van cursar ordres de deportació de tota la comunitat armènia de l’imperi turc en direcció als deserts de Síria i Iraq, on van ser internats en camps de concentració. L’excusa per al trasllat va ser la suposició que els armenis en la seva totalitat intrigaven a favor dels enemics, en especial els russos al front del Caucas, on l’exercit del tsar va infringir severes derrotes al suposat geni militar turc, el general Enver Paixà. En el camí cap al desert van morir vora un milió i mig de persones.

2

Evacuació dels armenis del Musa Dagh en un vaixell francès

Ara bé, no tots els armenis es van resignar a ser deportats i arreu del vast territori turc va haver-hi accions de defensa, sobretot en la part oriental d’Anatòlia, on la proximitat dels russos i de germans armenis sota l’imperi del tsar es veia com una possibilitat de salvació.

Però va ser a un miler de quilòmetres de la frontera entre els imperis rus i turc, a la riba de la mediterrània, on es va produir una de les accions de resistència més cèlebres de tot aquest tràgic episodi. En el que actualment és la província turca de Hatay, en territori considerat com a part de Síria fins al final de la Gran Guerra, es troba el Musa Dagh -Muntanya de Moisès-, i a la seva falda hi havia sis pobles habitats per armenis, amb una població aproximada d’unes sis mil persones.

3

Refugiats armenis del Musa Dagh, embarcats en un vaixell francès

Doncs bé, quan van arribar les ordres de deportació, aquesta comunitat armènia va decidir no resignar-se i lluitar. Agafant tot el que van poder transportar, es van desplaçar fins al cim de la muntanya, el van fortificar i allà van fer front a les diverses escomeses turques durant cinquanta-tres dies entre el juliol i el setembre del 1915. Els turcs van atacar-los amb forces regulars i artilleria, però no van aconseguir doblegar la resistència armènia. Els atacants van patir milers de baixes, mentre que entre els armenis, liderats per Movses Kalousdian, només van perdre la vida divuit combatents. Amb la muntanya abocada al mar, els vigies armenis albiraven cada dia el mar a la recerca de vaixells aliats, fins que a principis de setembre, vaixells de guerra francesos i britànics els van poder rescatar just quan estaven a punt de quedar-se sense provisions. Més de 4000 persones van poder ser evacuades i traslladades a Port-Said, Egipte.

L’obra de Franz Werfel

400Musa

Aquests fets històrics són relatats a la novel·la ‘Els quaranta dies del Musa Dagh’, escrita per Franz Werfel l’any 1933 i ara editada en català per Edicions de 1984 amb traducció de Ramon Monton. L’autor, austro-bohemi nascut a Praga de llengua alemanya, va donar forma al seu llibre arran d’un viatge a Damasc anys després de la fi de la Primera Guerra Mundial, on va poder copsar la tragèdia que va significar l’intent d’extermini del poble armeni.

Al llarg de les seves gairebé mil pàgines, Werfer relata la història del fictici Gabriel Bagradian, armeni resident a Paris que per circumstàncies de la guerra es troba atrapat al seu poble natal a la vall del Musa Dagh, on pren la determinació d’organitzar la resistència contra els turcs. Amb singular capacitat literària Werfel detalla el llarg període en què la comunitat armènia es refugia a la muntanya fins que es evacuada per via marítima, en un retaule magnífic sobre la desesperada lluita cap a la llibertat d’una nació amenaçada de mort.

Publicada l’any 1933, just l’any que Hitler va assolir el poder a Alemanya, l’obra va tenir molta repercussió al gueto de Varsòvia durant la Segona Guerra Mundial. El mateix Werfel, destacat antinazi, va exiliar-se des d’Àustria als Estats Units l’any 1938, quan el país va ser annexionat al III Reich.

Demà dissabte, Jaume Pons Alorda diu Walt Whitman al Versos Lliures de Granollers

Font: Esteve Plantada / Nació Digital

Granollers reviu «Versos Lliures» amb la força deJaume Pons Alorda i Walt Whitman

El recital, que és programat pel proper dissabte a les 18h, mostra l’excepcionalitat del geni nord-americà a través de la veu del seu traductor al català

Versos Lliures, el cicle de poesia exponencial de Granollers, torna aquest dissabte, després d’uns mesos de silenci i després de tancar amb gran èxit la cinquena edició. “La tornada”, tal com assenyalen els responsables de L’Esquerda, “no pot ser millor”, ja que Granollers acull un dels fenòmens literaris de l’any: Jaume C. Pons Alorda, que ha fet de la seva fantàstica traducció íntegra de Fulles d’Herba (Edicions de 1984, 2014) de Walt Whitman tot un best-seller, ja amb més de 2.000 exemplars venuts, i amb desenes de recitals arreu del país que en testimonien el llegat de l’autor i la grandesa de la seva traducció al català.

Això serà aquest dissabte, 28 de març, a les sis de la tarda, a l’antiga botiga Dracs, ubicada al carrer de Santa Esperança de Granollers. “Un lloc singular, únic i ideal per fer-hi un recital tan i tan especial com aquest”, diuen els organitzadors. Un espai que serà obert expressament per a l’ocasió, reforçant la idea de L’Esquerda i de Versos Lliures d’obrir nous espais on gaudir de cultura a la ciutat.

[SEGUIU LLEGINT]

whitman granollers

«Jesús va liderar la revolta contra els romans» Jordi Vilarrodà parla amb Jaume Rodri, autor de «Jesús busca Jesús»

Font: Jordi Vilarrodà / El 9 Nou

Artista, polític, escriptor, teòleg. El polifacètic Jaume Rodri (Vic, 1940) acaba de publicar Jesús busca Jesús (Ed. de 1984), la història d’una recerca sobre el Jesucrist històric que és també el dibuix del seu propi recorregut vital. Aquest periple l’ha portat a conèixer personatges clau de la història del segle XX, de Fidel Castro a Salvador Allende, passant per Dalí o Le Corbusier.

400Jesús

Ha dit que aquest llibre és com el seu testament vital.Per què?
Va dedicat als meus cinc néts. Parlo d’una època, des que tenia 20 anys fins ara, en què han passat una pila de coses, i potser no s’ha dit tot.Tant en la política com en l’art o la teologia.

L’eix del llibre és la recerca de Jesús, però no el Jesús de la creença, de la fe, sinó el personatge històric?
Exactament. D’un dels personatges històrics més importants del món en més de dos mil anys, amb prou feines se’n sap res. I en canvi, se’n coneix el conte, el que s’ha ornamentat la seva vida. Jo no m’hi he dedicat en exclusiva, però al llarg de trenta anys he anat prenent notes i investigant. Al final, aquest trencaclosques es construeix a partir de la sociologia, no de la història.

Vostè havia estudiat teologia, era sacerdot. Imagino que hi ha un moment en què se separa de l’ensenyament que ha rebut sobre Jesús. Per què?
Perquè em qüestiono el deus ex machina, allò d’inventar el que no pot explicar-se naturalment. No és que jo hagi abandonat res, sinó que a cada època de la meva vida anava caient tota la poètica sobre la vida de Jesús, igual que et cau el mite dels Reis quan ets petit. Al final et queda aquest personatge, un jueu jove mort a la creu que tenia intenció d’alliberar el seu poble i no va reeixir.

La seva hipòtesi és un Jesús que podria haver nascut a prop de Catalunya…
A Narbona! Fa més de dos mil anys, era una de les ciutats més importants de la conca del Mediterrani: tenia port fluvial i port comercial molt rica. Allà hi vivien els exiliats de la Casa de David, de Judea. La meva teoria és que només podia capitanejar la revolta contra els romans aquell qui era l’hereu de la nissaga. I hauria nascut a l’exili. Sobre aquesta hipòtesi comença a voltar tot, com ara que Jesús hauria estudiat a Alexandria i hauria tornat a Judea.

Per alliberar-la dels romans, segons vostè. Un Jesús lluitador?
Exactament. Era el gran líder espiritual, polític –i militar!– per alliberar el seu poble. S’hauria traslladat a l’interior del desert del Sahara, a Tamanrasset, per muntar l’exèrcit que hauria d’alliberar el seu poble. Els romans només clavaven a la creu aquells que eren trobats amb una arma als dits i en una acció de guerra. Això abonaria la tesi d’un Jesús líder de la resistència. I pensi que fa dos mil anys la no violència no existia.

Vostè i altres persones hi fan un viatge, a aquest lloc.
Un viatge llargament esperat… I que va trigar molt a ferse, per circumstàncies personals. El que hi ha a Tamanrasset està relacionat amb els manuscrits de Qumram, els textos antics que la comunitat jueva va amagar en aquestes coves del Mar Mort, on queda constància que són còpia d’uns originals. I els savis situen aquests originals en un monestir enterrat que hi hauria prop de Tamanrasset. Allà es veuria, per exemple, que el Parenostre ja era una gramàtica del poble que quan va viure Jesús feia tres segles que s’utilitzava.

Tan destacat com això és el que vostè explica sobre personatges històrics amb qui parlava de Jesús…
Com es pot imaginar, jo no anava a veure Fidel Castro per demanar-li això. Però les circumstàncies m’hi portaven, i al final de la conversa sobre altres temes, jo els demanava per Jesús.

És colpidora la seva trobada amb Salvador Allende, que ja intueix que morirà al Palacio de la Moneda…
Em va marcar. Érem quatre i ens va dir que sortiria amb els peus per davant d’allà, perquè no volia que morís més gent per ell, i que aniria fins al final.

El famós general Enrique Líster li salva la vida!
Es deia Jesús Líster, i es va canviar el nom per raons òbvies. En un viatge, per poder parlar amb mi, em va obligar a canviar d’avió. L’aparell en què havia d’anar jo es va estavellar, i quan vaig saber-ho, em vaig trobar abraçant-me al Líster en un aeroport. L’última persona amb qui pensava que m’abraçaria!

Amb el famós arquitecte Le Corbusier, però, van acabar molt menys amics…
De joves, érem capcalents. Li vaig dir, després de parlar de Gaudí, que la Sagrada Família era una mona de pasqua. I aquí es va enfadar. En canvi, em va explicar coses interessants, com que havia de fer a Barcelona un projecte que li havia encarregat el president Macià i que no es va concretar. Ah, i de Gaudí també es diu que va enterrar a la cripta de la Sagrada Família un dels tresors càtars.

Novetat editorial: «Entre tècnica i enigma. Mirades transversals sobre les arts», de Joaquim Español

400TècnicaEnigma

Entre tècnica i enigma.
Mirades transversals sobre les arts
Joaquim Español
De Bat a Bat, 34
240 pàgines
18 €

Entre tècnica i enigma és un relat viu d’experiències sobre l’art que l’autor ofereix per compartir. Com que el misteri de la creació artística «incita a esbrinar-ne els secrets», Joaquim Español es deixa engrescar i s’aventura en una lúcida exploració de recursos i tècniques per entreveure els enigmes de la construcció de l’obra d’art. L’amplitud de camps que interessen l’autor i la seva experiència com a arquitecte, poeta i estudiós de composició musical li permeten percebre ressonàncies entre pràctiques diferents que ens acosten «a allò que de més genuí té l’art», però també l’autoritzen a rebatre impostures freqüents en el desconcert de la creació contemporània. El discurs, intens i meticulós, no estalvia alguna sorna amable, però respon sempre a una actitud oberta, i està escrit en un llenguatge entenedor que sovint agafa una alta volada.

Joaquim Español és arquitecte dedicat des de fa anys tant a la professió com a l’ensenyament d’arquitectura a diverses universitats. Ha publicat llibres de teoria arquitectònica, com ara Arquitectes en el paisatge, El orden frágil de la arquitectura (premi especial de doctorat, premi Architesis), Invitación a la arquitectura i Forma y consistencia. En l’àmbit de la poesia ha publicat Ultralleugers (premi Carles Riba), L’arbre de la innocència (primer premi dels Jocs Florals de Barcelona), 70 poemes i Nadir i altres nits. La dedicació a la música el va portar a fer estudis de composició i freqüentar laboratoris experimentals de so.

«Qui es recorda avui dels armenis?». Sílvia Marimon sobre el genocidi armeni i «Els quaranta dies del Musa Dagh» [Diari ARA]

Font: Silvia Marimon / Diari Ara

El setembre del 1939, una setmana abans d’envair Polònia, Hitler es va adreçar als seus soldats: “Mateu sense culpa ni pietat els homes, dones i nens de llengua o raça polonesa”. No havien de patir, segons Hitler, perquè ningú els jutjaria: “Qui, després de tot, es recorda avui dels armenis?”, va afegir. Quan l’Imperi Otomà va ordenar la matança dels armenis -es calcula que en van morir un milió i mig entre el 1915 i el 1923- encara no existia la paraula genocidi. La crearia el 1944 el jurista polonès Raphael Lemkin. Avui, quan se celebren cent anys d’aquella matança, Turquia encara nega que fos un genocidi. Al·lega que no era un pla sistemàtic per eliminar una ètnia. Només 22 països -entre els quals no hi ha Espanya- han reconegut el genocidi turc contra el poble armeni.

400MusaPerò la brutalitat, els afusellaments, les violacions i les marxes forçades a través del desert no han sigut silenciades. Dos llibres recorden què va passar aquell 1915. Els quaranta dies del Musa Dagh, publicat per primera vegada el 1933 per l’escriptor de Praga Franz Werfel, acaba de ser reeditat per Edicions de 1984. El periodista i escriptor Xavier Moret també recorda el genocidi i la persistència de la cultura armènia, malgrat les persecucions, a La memoria del Ararat. Viaje en busca de las raíces de Armenia (Península). Aquest any també s’estrenarà als cinemes catalans The cut, un film sobre el genocidi del director de Contra la pared, Fatih Akin.

Els quaranta dies del Musa Dagh va ser el llibre més llegit al gueto de Varsòvia. Poeta, novel·lista, dramaturg i assagista, Werfel havia viscut la Primera Guerra Mundial en pròpia pell: havia estat al front rus. Coneixia els horrors de la guerra. Segons ell mateix explica en una nota a l’inici del llibre: “Aquesta obra es va concebre el març de l’any 1929 durant una estada a Damasc. La imatge deplorable d’uns infants pròfugs, mutilats i afamegats que treballaven en una fàbrica de catifes va ser l’estímul decisiu per desenterrar de l’oblit el destí inconcebible del poble armeni. El llibre va ser escrit entre el juliol del 1932 i el març del 1933”. Werfel revisaria el llibre i hi faria canvis després que Hitler pugés al poder.

El protagonista d’Els quaranta dies del Musa Dagh és Gabriel Bagradian, un armeni de família burgesa que decideix dedicar-se a l’estudi i que viu còmodament a París amb el seu fill i la seva dona francesa. Quan torna al seu lloc d’origen, la casa que el seu avi va construir al costat de Musa Dagh (la muntanya de Moisès), per damunt del poble de Yoghonoluk, es converteix en líder de la sublevació. Organitza la vida d’una comunitat que va viure, del 21 de juliol al 12 de setembre, 53 dies sota el setge turc. Els personatges són ficticis però no les situacions que descriu Werfel. Com la follia dels assetjats per culpa de la fam i la desesperació.

Bandera d’auxili

Conscients del perill que corrien, els resistents es van refugiar al cim de la muntanya i van demanar auxili amb dues banderes que hi van estendre. En una es podia llegir: “Cristians en perill”. A l’altra hi havia una gran creu roja. Els tripulants d’un gran vaixell francès, el Guichen, ho van veure i cinc vaixells aliats van rescatar 4.200 supervivents, que van ser evacuats al Líban. Molts es van instal·lar a Anjar i avui, en aquesta població de la vall de Bekaa, hi ha sis barris amb el nom dels sis pobles armenis de Musa Dagh.

Moret, en el seu viatge per Armènia, explora el país i recull el testimoni dels pocs supervivents del genocidi. El periodista parla amb Movses Haneshanyan, un dels supervivents, que avui viu a Anjar. El Movses té 103 anys. Explica que el seu pare es va salvar pels pèls. “Els turcs van reunir els armenis de Musa Dagh per cavar un canal de reg. Quan van acabar els van fer caminar pel desert cap a Síria. Als qui no volien fer-ho els disparaven. Van matar fins i tot dones embarassades”. Moret també parla amb Shushan Sirouyan, néta de dues víctimes del genocidi. El seu avi matern va deixar un diari on explicava com es va salvar de la matança: es va amagar durant una setmana a la panxa d’un cavall mort. L’àvia es va quedar òrfena: van degollar tota la família.

Segons el Museu del Genocidi Armeni, la primera fase de la matança va començar el 24 d’abril del 1915, quan el govern turc va ordenar l’assassinat de més de 200 intel·lectuals armenis a Istanbul.

La segona va ser quan l’exèrcit turc va reclutar 60.000 armenis que després van ser desarmats i assassinats pels soldats turcs.

La tercera fase va ser la massacre, la deportació i les marxes de la mort de dones, nens i avis. Durant aquestes marxes molts van ser assassinats pels soldats. D’altres van morir de gana i de malalties. Dones i infants van ser violats. Milers van ser forçats a convertir-se a l’islam.

«Una nova dimensió per a Blai Bonet». Extraordinari reportatge d’Anna Ballbona a El Temps

Font: Anna Ballbona / El Temps

Es veu que va anar d’un mil·límetre i escaig que la Poesia completa de Blai Bonet no s’hagués de relligar a mà. Efectivament, la monumentalitat i el gruix d’aquesta obra indispensable és tant metafòrica com física. Les seves 1.376 pàgines compilen 55 anys d’obra poètica de Blai Bonet (1926-1997), els dotze reculls publicats en vida, dos reculls pòstums (‘Sonets’ i el cicle d”Albons’) més una setantena de poemes inèdits i moltes més versions desconegudes.

BlaiBonet400

Tot plegat permet afirmar, sense que hagi de sonar a tòpic rebregat, que l’esperada publicació de la Poesia completa de l’autor de Santanyí, que ha materialitzat Edicions de 1984, és un dels grans esdeveniments editorials recents. Ho és per dos motius que ara no fan més que eixamplar i aplanar els camins d’arribada a un poeta referenciat i vindicat per les generacions joves  —algunes ara ja no ho són tant—, el gran poeta balear de la segona meitat del segle XX. D’una banda, per una d’aquelles paradoxes malauradament massa habituals en la literatura catalana: la majoria dels seus títols de poesia estaven, a dia d’avui, “descatalogats o eren molt difícils de trobar”, assenyala Nicolau Dols, el responsable de l’edició crítica, juntament amb Gabriel S.T. Sampol. Tots dos, professors a la Universitat de les Illes Balears, en el seu moment ja havien explorat l’univers de Bonet traduint-lo al castellà. D’altra banda, la possibilitat de llegir-lo en el seu conjunt, amb material inèdit inclòs, com els poemes d’inici de la seva trajectòria, d’imitació de l’Escola Mallorquina, obre noves vies de comprensió: ofereix més claredat sobre “les alternances entre transparència i opacitat que il·luminen i enfosqueixen l’escriptura de Blai Bonet”, com subratlla Margalida Pons, en un pròleg que, alhora, busca bastir el marc profund i necessari per aquesta nova dimensió.

Un dels aspectes que emfatitza Pons és “l’empatia” com a motor de la poètica de Bonet. En la seva vasta obra es poden trobar multitud de relacions, afinitats i referències “amb altres poetes, amb objectes trobats, amb personatges històrics o anònims”. Es tracta, en realitat i segons fa notar la prologuista, d’una “maniobra de resistència contra els mecanismes institucionalitzats de control del cos, el desig, la creativitat i l’emoció.”

“El que té de bo veure tota l’obra junta és comprovar que hi ha unes tendències, uns tipus que hi són des del principi fins al final”, remarca Dols. Tot això, passant per èpoques estètiques i opcions formals molt diferents, que fan de Bonet un poeta veritablement “inclassificable”. Si aquest adjectiu se’l guanya amb força és perquè la pell amb què es vesteix canvia de dalt a baix segons els títols i segons el moment. Ara bé, hi titil·la sempre una constant que Dols resumeix així: “Bonet té un problema d’encaix en la societat i en el món, conrea una mena d’antropologia transcendent”. “Contínuament reflexiona sobre el paper de l’home a l’univers, s’interroga sobre el gènere humà”, i, al mateix temps, aboca un “treball sobre l’adolescència”.

Les relacions, la soledat, el desig, l’erotisme, la religió, l’ésser en societat o la política són aspectes que puntegen els poemes, badats, tot sovint, a la contundència, l’humor i l’arravatament. Aquest “estar mancat d’alguna cosa”, no acabar d’estar mai sencer, el porta sempre a parlar, d’una manera o altra, “de la seva pròpia adolescència i de l’adolescència inacabada”, assenyala Dols.

Una espigolada d’alguns dels seus títols permet veure aquests grans salts, que el poden portar d’una estètica “més convencional, amb imatges neorealistes”, cap a una altra de pop o amb tocs cinematogràfics. Són uns salts que descol·loquen, fins i tot, aquells primers poetes que li havien donat recer, com Bernat Vidal i Tomàs (que li prologa Entre el coral i l’espiga) o Salvador Espriu (que fa el mateix amb Cant espiritual). Aquests volums, juntament amb Quatre poemes de Setmana Santa i Comèdia (aplegats en El color) pertanyen a una primera etapa neobarroca. Al costat d’aquests poemaris lligats al paisatge i la religiositat, i publicats en bona part als anys 50, L’Evangeli segons un de tants (1967) significa un trencament sonor: hi abandona “la atemporalitat dels primers reculls per agitar amb energia la bandera del present”, comenta Margalida Pons, en el pròleg. Aquest és un “conjunt urbà, catòlic, existencialista i pop”, que fins i tot “gosa obrir la porta a l’humor, una veta minoritària en la poesia catalana del seu temps”, puntualitza. I a més, s’hi produeix un salt també pel que a fa a la “infracció de les convencions” dels gèneres, la irrupció de traces d’oralitats i jocs de paraules.

L’Evangeli segons un de tants (Premi Carles Riba) és un bon exemple d’aquests cops de timó —”juga al joc de la provocació”, avisa Dols— que es convertiran en la marxa habitual de l’obra poètica de Blai Bonet. De fet, Dols situa en aquest volum “un punt d’inflexió molt important”: “en aquest llibre agafa fragments de l’Evangeli i els interpreta des de la pròpia realitat social”. El poeta i cineasta Passolini, un dels pares lírics de Bonet, va en aquests anys en la mateixa direcció. L’Evangeli… es correspon amb la seva etapa a Barcelona i el seu significat dins el conjunt de l’obra reflecteix, de retruc, com les seves relacions amb els llocs tampoc seran fàcils.

Als anys seixanta, Bonet és “posat sota vigilància per la crítica i pels líders d’una reconstrucció cultural atemorida davant la idea de qualsevol extravagància”, explica Margalida Pons. Així, no tindrà lloc a les files de la gauche divine i fugirà “amb un somriure dels Lènins de saló, dels marxistes de saló, dels combatents de saló, dels revolucionaris de saló” (una descripció deliciosa). Passada la frontissa que suposa L’Evangeli…, continuarà amb Els fets (1974), referent de la seva poesia social i que porta a una tercera etapa de poesia ètica, política, social i formalment trencadora. Dins d’aquesta tercera etapa s’inscriu Has vist, algun cop, Jordi Bonet, ca n’Amat a l’ombra (1976, una amalgama entre metafísica i popular feta de diversos nivells de llenguatge) i Cant de l’arc (1979), “un llibre extraordinari que sempre passa desapercebut”, reivindica Dols. Simptomàticament, els primers versos —el poema “Plaça de Sant Jaume”— que engeguen Cant de l’arc, un volum farcit de dedicatòries personals, fan així: “El Senyor, tan digne de pietat com nosaltres, / els catalans, perquè ‘Catalunya serà cristiana o no serà’, / i tot de companys catalanets responen ‘doncs no serà’, / és el Senyor del meu Senyor: escollí aquest home, / que se trià talment la llet a l’agost, / i va perdre el cap del cor…”. I un xic més enllà, dos llibres importants, dels més críptics: El poder i la verdor (1981) i Teatre del gran verd (1983).

“Si un agafa un dels llibres més difícils, El poder i la verdor, queda fora de joc, però si veus què ha escrit abans i després, l’entens”, remarca Dols. És en aquesta línia que defensa que “el conjunt permet descobrir coses, els llibres tenen un sentit nou”. I una de les descobertes és l’espontaneïtat “treballada” de la poesia de Bonet, que en cap cas és “improvisada” o poc curosa. En la seva feina de prospecció, durant una mica més d’un any, els responsables de l’edició crítica han trobat, en alguns casos, tres i quatre versions d’alguns poemes. “Sembla que Bonet és poc curat en les formes, però no és cert, fa una feina d’orfebre, deixa el poema tal com el vol deixar”, subratlla Dols.

En l’etapa final, que és també la de la consagració, quan Bonet ja és referent de veus que el segueixen com Miquel Àngel Riera, Damià Huguet, Bernat Nadal o Antoni Vidal Ferrando, publica El Jove (1989) i Nova York (1991). Hi circulen un gavadal de Blais, llocs i personatges, a més de referències de la modernitat. I el mateix Bonet abrandat, d’aquell vers-manifest que identifica Pons en el pròleg. “No digueu, no, que jo vaig massa lluny. / En l’amor ningú es fa massa enfora. / L’amor va sempre prop, és com l’encuny, / que just signa on el temps ha arribat d’hora.” Els sonets pòstums, com un “retorn al principi”, tanquen el cercle.

Influència i recepció.

Blai Bonet manté impol·luta la seva capacitat de seducció cap als joves, que són els qui en els últims anys l’han reivindicat, adoptat i recitat. Poetes com Carles Rebassa, Sebastià Perelló, Jaume Pons Alorda o Pau Vadell han demostrat “un gran enamorament per la seva figura i obra”, destaca Dols. Com s’explica aquest magnetisme? “És en si mateix un poeta trencador i sempre jove”, proclama. En primer lloc, “els personatges adolescents són personatges amb qui empatitza”, perquè, de fet, ell s’identifica com una figura —també— mancada d’encaix. I, en segon lloc, intervé la naturalesa mateixa de la seva poesia: tot i tenir el fil conductor de la consciència del desencaix, té una gran flexibilitat per “anar canviant de model estètic”. Això fa que “et pugui captar a través de timbres molt diversos”. “És fàcil trobar-hi missatges de compromís ètic amb el país, amb els desfavorits, amb temes tranversals”, conclou.

I més enllà dels joves, quina ha estat la recepció de Blai Bonet? El primer dictamen d’un dels curadors d’aquesta edició crítica de la Poesia completa és aclaridor: “no ha estat ni conegut ni prou consolidat; a Mallorca l’han conegut poc fins ara i a Barcelona era molt desconegut”. Dols també considera que hi ha tingut alguna cosa a veure la imatge distorsionada que se n’ha tingut, com d’un “poeta foll i allunyat de la realitat”. “La imatge desbastada sempre guanyava a l’obra”.

Tot plegat pot fer desdibuixar en el temps algunes certeses al voltant de Blai Bonet, com ara que “va tastar un cert reconeixement”: “no va ser un poeta maleït, sinó celebrat”. I a tomb d’això, una altra certesa: “va ser un referent per a molts poetes que van venir després”. Era d’allò més habitual que l’anessin a visitar a Santanyí. I amb molts (Àlex Susanna, Bernat Nadal, Carles Rebassa…), va mantenir correspondència. Segons Dols, la publicació del seu epistolari, encara no catalogat, és el proper esglaó que hauria d’arribar en l’operació de completar Blai Bonet.

Quant a la poesia i els 14 llibres que va deixar, la feina és feta. En aquest sentit, després d’aquest “volumàs”, com s’hi refereix el curador, i de la tasca d’aplegar poemes esparsos i inèdits, ara, com a màxim, podria arribar a trobar-se encara algun poema solt, però difícilment més material amb prou gruix per fer un llibre. “Ara la seva recepció pot guanyar en integritat, és un poeta d’una escriptura molt llarga i molt coherent”. Hi ha qui s’enamora de Bonet per L’Evangeli… o pels llibres morals i socials… Les passions que desperta són, també, molt diverses, però en qualsevol cas, “des del principi fins al final, és un poeta coherent”: “la poesia de Blai Bonet és molt bona; veure-la tota junta la fa millor”. El poeta incatalogable i fins fa quatre dies descatalogat, el creador que abraça tots els corrents estètics que travessa la seva vida, és avui i, per fi, més a l’abast per continuar resistint al temps i a les etiquetes.

«Poesia per a prosaics». Vicenç Pagès Jordà sobre «Poesia i veritat», de Salvador Oliva

Font: Vicenç Pagès Jordà / El Punt Avui 

Si llegir s’ha convertit en una raresa, llegir poesia frega l’excentricitat. Però sense l’experiència de la poesia no podem considerar completes les humanitats i, doncs, no ens podem considerar del tot humans. Per això són d’agrair els llibres que eleven els lectors prosaics a la poesia sense fer descendir la poesia del lloc on els grans poetes l’han situada. Em veig amb cor de citar tres llibres sobre aquest gènere que tenen en comú la virtut d’elevar els lectors: Dinámica de la poesía (Seix Barral), de Joan Ferraté; El contorn del poema (Quaderns Crema), de Pere Ballart; i Poesia i veritat, de Salvador Oliva, que acaba de publicar Edicions de 1984.

PoesiaVeritat400El més rellevant del llibre de Salvador Oliva (Banyoles, 1942) és que incorpora un sentit comú que trobem a faltar tant en la concepció com en l’ensenyament i fins i tot en part de la pràctica actual de la literatura. Per començar, Oliva estableix que no es pot separar llengua i literatura, ans al contrari, que no es pot entendre l’una sense l’altra (una afirmació irrebatible, malgrat que hem conegut practicants d’una que denigraven l’altra, fins i tot en aules universitàries). La separació entre forma i fons, continua Oliva, és una fal·làcia: “En art no hi ha formes i continguts, sinó tan sols formes i interpretacions.” Seguint Oscar Wilde, l’autor postula que l’única veritat d’una obra literària és l’estil.

A la segona part del llibre, Oliva analitza uns quants poemes a partir de la fonologia, la sintaxi i la semàntica. Així, es fixa en la repetició de paraules en un sonet de Shakespeare, en la tensió entre mètrica i sintaxi en un poema de Riba, en les vocals tòniques d’un epigrama de Carner, en els adverbis que dosifica Gabriel Ferrater. És a través de la llengua que el poema se li fa entenedor, i de retruc a nosaltres. Professor, investigador, traductor i poeta, Salvador Oliva ha conviscut durant anys amb els textos que ha seleccionat en aquest llibre.

En una ocasió, va preguntar a Jaime Gil de Biedma les circumstàncies en què havia sorgit un dels seus poemes. L’explicació el va decebre, ja que les circumstàncies eren inferiors als versos que havien ocasionat. En conseqüència, a Poesia i veritat, un llibre que se centra en la literatura i no en la xafarderia, Oliva escatima l’explicació i desentranya el poema.