«Simfonia de moments musicals». Ricard Mirabete ressenya «Baix continu», de Josefa Contijoch [El Punt Avui]

Font: Ricard Miravete / El Punt Avui

1984PContijochCom una extensa partitura musical amb diversos moviments per a un instrument solista: l’alè creador de la veu poètica que se’ns mostra com un baix profund i continu. Josefa Contijoch construeix una obra poètica que beu dels salms i del substrat medievalitzant de la nostra llengua. Alhora hi incorpora la musicalitat de la prosa dels nostres dies. A la nostra memòria hi ressona el pes específic de cada mot, com una pedra preciosa llançada al pou de la nostra consciència. El dring particular de cada paraula, en contacte amb la consegüent, forma una composició musical que salva l’instant poètic estàtic. Baix continu comença amb un salm d’entrada que relliga la concepció poètica amb el sentiment amorós. El llenguatge humà és el terreny inabastable on cap tot allò que pot ser viscut: “En aquest mar que sembla només aigua / i és una cova immensa / plena de tota cosa” (1. Salm d’entrada). Al llarg del poemari la nostra poeta s’ha proposat d’acollir el conjunt de l’experiència humana: el pas del temps, el llenguatge / el silenci, la memòria / la infantesa, l’amor (desig i mancança), la mort, el món i la col·lectivitat.

Josefa Contijoch, que obtingué el premi Ciutat de Barcelona, el Crítica Serra d’Or i el Creixells amb la seva darrera obra narrativa, Sense alè (Edicions de 1984, 2012), publica aquest volum de poesia compost per vuitanta-quatre poemes dividits en sis parts, més el poema d’obertura esmentat anteriorment. El títol de cada part ens avança el seu nucli temàtic. L’estructura del llibre és la d’una obra musical clàssica, amb el seus moviments i les diverses intensitats melòdiques. La veu de la poeta mostra la seva harmonia existencial i acull el record amb la mateixa intensitat amb què descriu la vivència col·lectiva present. Hi ha espai per a la crítica social i també per a la reflexió: “Avança l’espoliació / (són molts els que s’han mort) / la feina d’estimar: missió impossible // enllà d’enllà / reposen els que esperen / a l’espera de pa”; més endavant, al mateix poema, se serveix del recurs de la ironia punyent: “no sé quin és el pa que esperen / com no sigui la transmissió / d’algun deute a pagar / d’un favor a tornar” (37. Avança l’espoliació). La versatilitat de Contijoch es mostra en un conjunt de composicions poètiques que van des de l’estrofisme mètric fins a l’aforisme poètic i el poema en prosa. Els versos de Ramon Llull o de Verdaguer formen part també de la caixa de ressonància del llibre. Hi ha un neopopularisme barroc que permet la musicalitat del vers, els jocs fònics i semàntics constants, que doten de lirisme formal el contingut filosòfic subjacent. Si a Ganiveta. Antologia poètica 1964-2011 (Lleonard Muntaner, 2012) comprovàvem la formació d’una veu indiscutible de la poesia catalana contemporània, ara ens és possible de tenir la visió completa de les seves motivacions líriques. A la tercera part intitulada in memoriam, Contijoch fa una vindicació d’algunes de les seves amistats literàries de sempre: el mestre Segimon Serrallonga i l’enyorat Adrià Chavarria, per exemple, són dos dels escriptors esmentats. La petja humana i literària de Chavarria –i del seu Remor de veus– és suggerida en forma d’homenatge en alguns dels millors versos del volum: “A la serena / respirar la mar sento / les veus revenen / aquest respir les nombra / i la resta és silenci” (22. A la serena).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s