Interessant conversa entre Laura Basagaña (Núvol) i Jaume Creus sobre la «Poesia completa» d’Óssip Mandelstam

Óssip Mandelstam va tenir una vida turbulenta: persecucions per part del règim soviètic, penúries, el dolor de la fam i el fred i la idea de ferotgia, de considerar l’ésser humà corromput pel poder com un llop amb queixals de ferro. En el poema “Nit al pati” s’anticipa al seu futur: “Nit al pati. Mentida de senyors./ Després de mi el diluvi./ ¿I llavors què? Grip ciutadana/ i tropell al guarda-roba.// Ball de disfresses. Un segle de gos llop/ Aprèn-te de memòria:/ amb la gorra a la mà, gorra a la mà/ que Déu et guardi!”. Els seus poemes seran censurats i amics i familiars caldrà que els memoritzin per evitar represàlies del govern. Un altre dels seus temes -a més de la ferotgia del sistema i del preu car que cal pagar per la llibertat- són les reflexions entorn la mort i els dubtes de fe al voltant de les religions.

jaume creus

Fotografia de Laura Basagaña/Núvol

Laura Basagaña: Mandelstam és un poeta amb moltes cares, divers, i que ha rebut sovint l’etiqueta de críptic. Els seus primers poemes encara tenen trets del simbolisme tardà, però la poesia que seguirà després es construeix emmarcada en l’expressió acmeista. Jaume Creus: El corrent literari de l’acmeisme apareix en contraposició al futurisme -que girava la mirada cap a la modernitat i enaltia la tecnologia, el moviment, la industrialització-. Ara bé, els acmeistes no renegaven pas del simbolisme, sinó que es consideraven uns deixebles d’aquesta escola; però portant el símbol al punt més alt, a l’acmé. Feien una primera aproximació a la paraula neta i -tal com ja va fer Puixkin i com ja havia escrit Mijaïl Kuzmín en un article on feia una apologia al clarisme- buscaven la màxima claredat: la paraula clara.

La colla de poetes que formaven part de l’acmeisme (Akhmàtova, Gumiliov, Gorodetski, Narbut, Zenkévitx, Mandelstam) havien publicat a la revista Apollon, que ja implicava el lligam amb el déu Apol•lo i els seus atributs: la llum, la veritat, l’harmonia. Buscaven la paraula sense guarnir: no diria que buscaven la paraula nua, però sí que triaven el mot pel seu significat: pel que volia dir la paraula. En aquest sentit, la seva estètica s’acostava una mica cap al realisme. Així com els simbolistes jugaven una mica més amb les ambigüitats i les diverses simbologies, els acmeistes tendeixen més a la concreció. I hi posen molt de pes a certes paraules: taller, construcció, arquitectura, tenen molt en compte el concepte manual: veuen el poema com una obra arquitectònica.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

«Una flor entre les bardisses». Eva Vàzquez, sobre «Entre tècnica i enigma», de Joaquim Español

Font: Eva Vàzquez / El Punt Avui 

400TècnicaEnigmaA propòsit de la poesia –el “pensament cantat” de Rimbaud, la “parla memorable” d’Auden–, Joaquim Español (Girona, 1945) es pregunta per quina determinada disposició i sonoritat de les paraules s’engendra un sentit, i arriba a la conclusió que no hi ha art sense forma, sense un sistema ben travat de correspondències que fa emergir un llenguatge diferent de la mera enunciació, “com una flor que esclata entre bardisses”. L’intent de definir aquesta xarxa de relacions formals que permeten acostar-se a “l’entranya inescrutable” del procés creador és a l’origen de l’assaig Entre tècnica i enigma. Mirades transversals sobre les arts (Edicions de 1984), en què l’arquitecte i poeta gironí interroga la seva pròpia experiència amb les arts, sigui la mateixa arquitectura, sigui la pintura, la poesia o la música, buscant la font comuna d’un coneixement regit pel plaer. Aquest principi és important per desterrar qualsevol temptació de generar un discurs hermètic que l’interessava ben poc: “M’ha obsessionat la claredat, encara que abordés un tema compromès, i un llibre sobre art és més efectiu en la mesura que adopta també una forma artística, sense que això soni pretensiós.”

L’ordre dels capítols, en els quals ha treballat els últims tres anys, no és en efecte aleatori, sinó narratiu: avancen cap a un desenllaç que, com diu l’autor a propòsit de la poesia, “es gestava des del primer vers”. “Els capítols finals, sobre la mort de l’art i el poeta fracassat, són una mica dramàtics, però responen a una frase de l’Eclesiastès: ‘Hi ha un temps per parlar i un temps per callar’, i serveixen de paradigma del que està passant en l’art contemporani”, que exalta els processos i les idees per damunt de “la màgia del real” . Estem immersos en una “hipertròfia de l’espectacle”, en el culte a la repetició dels “codis forts” i en l’apropiacionisme, raona l’escriptor, que deplora aquesta mentalitat de “parvulari ecumènic” i no estalvia opinions incòmodes contra la “falta d’imaginació” o el desprestigi en què ha caigut “la materialitat de l’obra en favor dels conceptes”.

Entre tècnica i enigma, que Edicions de 1984 ha llançat simultàniament en castellà al nou segell Entre Ambos, es guarda prou tant del tedi com de l’excés d’abstracció, sobretot perquè Español sustenta les argumentacions en la seva pròpia vivència del fet artístic: “No he tingut la més petita intenció de fer filosofia de l’art, que observo amb molt de respecte. El meu punt de vista és el d’algú que ha passat molts anys davant una taula de dibuix, que ha escrit uns quants poemes i que ha compost alguna partitura. Crec que només es pot escriure sobre art a partir d’experiències, i no sobre teories, i així i tot amb molt de compte. La reflexió, quan s’aproxima a una certa descoberta, produeix un plaer intel·lectual. Però això sol no pot substituir la vivència de l’obra.” Aquest tracte directe li permet apreciar, per exemple, una pintura tan qüestionada com el retrat de la família reial d’Antonio López, que “de manera molt subtil i inquietant ha pintat gent morta”, i rebutjar, en canvi, la “desesperant inanició d’idees” que desprèn la “vocació taxidèrmica” de Damien Hirst o Maurizio Cattelan, però també la “incontinència expressiva i teatral” del Miquel Barceló de Paso doble. “La simplicitat és una conquesta àrdua”, assenyala.

«Novel·la contra cent anys d’oblit». Anna Pazos sobre «Els quaranta dies del Musa Dagh», a El País

Font: Anna Pazos / El País

400MusaA principis dels anys 30, mentre el partit nacionalsocialista d’Adolf Hitler s’enfortia al cor d’Europa, l’escriptor vienès i jueu Franz Werfel (1980-1945) recorria el Pròxim Orient seguint el rastre d’una massacre encara fresca. Werfel es va passar anys entrevistant armenis que havien fugit de les “marxes de la mort” que el Govern otomà va dur a terme entre el 1915 i el 1923; aleshores no existia la paraula genocidi, però els supervivents tenien clar que havien estat objecte d’un elaborat i efectiu pla d’extermini. Les històries que recollia Werfel —l’aïllament, la desposessió, la impotència de ser víctimes del seu propi Estat— eren plenes d’auguris del que es coïa al Vell Continent amb l’auge de l’antisemitisme organitzat. Sent-ne molt conscient, l’autor va bolcar la seva investigació en una novel·la sobre el principal cas de resistència armènia: Els quaranta dies del Musa Dagh (Edicions de 1984, 2015), que es publica ara en català amb la traducció de Ramon Monton.

Un segle després, els descendents del genocidi encara esperen justícia, tant els de la diàspora com els tres milions que viuen a l’actual Armènia —país que el periodista Xavier Moret explora a La memoria del Ararat (Editorial Península, 2015). Fins ara, Turquia ha evadit tota responsabilitat negant que les massacres fossin sistemàtiques; països com Espanya, Alemanya o Israel tampoc no reconeixen el genocidi. La novel·la, que documenta amb precisió les crueltats exercides pel Govern dels Joves Turcs, ressorgeix oportunament la vigília del centenari, que se celebra justament avui, el 24 d’abril.

Els quaranta dies del Musa Dagh és com la nostra bíblia”, resumeix George Hintlian , historiador i fill de supervivents del genocidi. Hintlian va néixer a Jerusalem el 1945, el mateix any que moria Franz Werfel a Los Angeles, i com la majoria d’armenis, va créixer envoltat d’històries sobre les massacres. “Tot s’explicava en veu baixa, com si els fes por pronunciar la tragèdia que havien viscut”. Els oficials turcs van matar la seva besàvia a cops de destral en un graner; la seva àvia, en plena deportació pels deserts d’Antòlia, va morir d’una infecció després de beure aigua enfangada. Només va sobreviure el seu pare, que aleshores tenia disset anys. Bona part de la diàspora armènia, avui escampada arreu del món, conserva memòries similars: “Per això ens agrada la novel·la de Werfel, que ens recorda la part heroica de tot plegat”.

Assegut a la penombra d’una biblioteca polsegosa, Hintlian desplega un mapa de l’imperi otomà. Un esquema de fletxes i cercles hi representa totes les massacres, deportacions i focus de resistència armenis del 1915 al 1923. “Aquí van anar mar endins i van llançar milers de persones a l’aigua”, apunta, assenyalant la zona de Pontos, al nord-est del país. Amb el dit ressegueix el territori fins a aturar-se a la cantonada inferior esquerra, on hi ha una icona en forma d’explosió de còmic: “Això representa la resistència del Musa Dagh”.

El Musa Dagh (“muntanya de Moisès”) és un cim al nord-est del mar Mediterrani, situat davant de l’illa de Xipre. Al seu pendent hi havia set pobles armenis on vivien uns 5.000 habitants. Hintlian explica que, un any abans de les deportacions, les autoritats otomanes van desarmar els principals nuclis de població armenis i van cridar a files els homes; amb la majoria d’homes al front i relegats a unitats de treball, la població armènia es trobava minvada i indefensa. Els governants, però, van indulgir els pobles del Musa Dagh, allunyats de les zones problemàtiques. Els seus habitants van tenir temps d’organitzar-se i, armats precàriament, van assentar-se a la muntanya i van oposar resistència als exèrcits turcs.

A la novel·la és Gabriel Bagradian, un intel·lectual armeni exiliat a París, qui organitza la defensa dels set pobles de la vall. A Bagradian no li resulta fàcil convèncer els humils vilatans que val més morir amb el fusell a la mà que no pas en una cuneta a causa de la fam, l’esgotament o el tifus. Al llarg del llibre, Werfel oscil·la entre les descripcions etnogràfiques de la vida a la vall i les èpiques narracions de batalles; també hi apareixen els conflictes identitaris de Bagradian, casat amb una francesa que desaprova el seu origen armeni i possiblement inspirat en el mateix Werfel, marit de la prominent antisemita Alma Mahler.

Werfel es basa en testimonis de primera mà quan transmet l’ànim exaltat dels insurrectes o el paper que juguen personatges com el pastor Harutin Nokhudian, que va convèncer part de la seva congregació a no oposar resistència als turcs. Ho confirma Haroutune Boyadjan, un supervivent del Musa Dagh que tenia set anys en el moment dels fets i que Hintlian va entrevistar diverses vegades. “Werfel va descriure amb precisió els detalls de l’organització de la resistència”, explica l’historiador.

Amb tot, Els quaranta dies del Musa Dagh no és un tractat històric. Werfel va adaptar els fets per donar-los la justa mesura bíblica: els cinquanta dies i escaig de la defensa real van passar a ser-ne quaranta, xifra que evoca els anys de l’èxode israelita pels deserts. La simbologia jueva esquitxa tota la novel·la i, efectivament, els jueus europeus dels anys 30 van acollir-la amb èmfasi. La història de la resistència armènia, que Werfel va amanir amb grans dosis d’èpica i dramatisme, va inspirar aquells qui veien com el seu futur s’ennegria als guetos d’Europa.

La novel·la, però, va tenir una vida efímera al circuit editorial alemany; l’heroisme de la insurrecció armènia i els seus paral·lelismes amb la situació jueva no interessaven les autoritats del Tercer Reich. Poc després de la seva publicació, el ministre de propaganda Joseph Goebbels en prohibia la venda arreu del país. Amb el temps, l’expansió del nazisme i l’anihilació sistemàtica del judaisme europeu acabarien d’atorgar a Els quaranta dies del Musa Dagh l’aura profètica que l’autor havia intuït.

“Si no es jutgen els culpables, la història tendeix a repetir-se”, diu Hintlian. “L’única manera d’impedir que els fets es repeteixin és reconeixe’ls i conndemnar-los”. Com indica l’historiador, alguns dels funcionaris alemanys que van servir a l’imperi otomà i van ser testimonis dels seus mètodes —inoculacions de tifus, deportació a camps infectats pel còlera o asfíxia per fum en coves— més tard es van convertir en assessors d’Adolf Hitler. El mateix Werfel n’acabaria sent víctima: va morir a l’exili, rebutjat per les autoritats del seu país i convençut que la seva principal obra no veuria mai la llum.

«Enigma». Miquel Berga sobre «Entre tècnica i enigma», de Joaquim Español [El Punt Avui]

Font: Miquel Berga / El Punt Avui

400TècnicaEnigmaSuposem que a vostè no el fa patir regalar-se per Sant Jordi un dels llibre que no sortirà a les llistes dels més venuts. Suposem que vostè no frisa per tenir un exemplar signat per un dels mediàtics habituals. Suposem que vostè té un interès per la literatura, la música i les arts en general i que no sent cap animadversió pel gènere de l’assaig. Si es donen aquestes condicions li haig de recomanar un llibre important i extraordinari: Entre tècnica i enigma, de Joaquim Español. Tindrà a les mans un estudi tan rigorós com estimulant sobre els mecanismes creatius que afecten –o que comparteixen– l’arquitectura, la pintura, la música o la literatura. Español, prestigiós arquitecte i poeta, projecta la seva mirada transversal sobre les arts. Qui hi ha en el nostre panorama intel·lectual i cultural que estigui en condicions d’oferir-nos reflexions informades i penetrants sobre camps tan diversos? En Quim Español, tan poc mediàtic ell, fa anys que reflexiona i estudia sobre les recurrències que comparteixen els processos creatius que partint del domini tècnic són capaços de generar flaixos d’emoció i transcendència. Hi ha un moment en què el nostre arquitecte afirma que a vegades el millor projecte és el que no es fa: “L’art de no fer res no és anodí i pot tenir raons fondes.” Aquesta afirmació que pot resultar enigmàtica s’il·lumina en els darrers capítols del llibre que van agafant un aire testimonial i que culminen en una mena de declaració notarial: “Carta a un poeta fracassat”, una carta, sospitem, que l’autor s’adreça a ell mateix. L’Español poeta opta per anar-se’n a les regions del silenci, però no pas perquè s’hagi cansat del món, diu, sinó perquè constata “la inutilitat dels estris per parlar-ne”. El poeta callarà però no deixarà pas de respirar amb fruïció “l’aire de les plantes que creixen palpitants”. Som davant d’un llibre profund i excepcional que si l’amable lector no hi posa remei no serà, ja els ho deia, a les llistes dels més venuts aquest Sant Jordi. Enigmes de la cultura catalana.

David Castillo a El Punt Avui i el traductor de l’obra Albert Nolla a Núvol parlen de «Criatures d’un dia», d’Irvin D. Yalom

Font: David Castillo / El Punt Avui

Tercera obra d’Irvin D. Yalom que Edicions 1984 presenta després d’En el cor de la nit i El problema de Spinoza, totes dues per obrir els ulls. Yalom és un psiquiatre de 85 anys, que a partir dels 60 va decidir combinar la seva experiència en teràpies amb la ficció. El resultat va ser embriagador perquè la profunditat dels casos relatats es combinen amb la perspicàcia en la manera de narrar i de descriure en una simbiosi perfecta. A Criatures d’un dia [traducció d’Albert Nolla], cada conte parteix d’una d’aquestes teràpies, on podrem trobar des d’escriptors amb bloqueig literari a gent que vol canviar la seva vida tenallada pel seu mateix jo.

Sense trencar la confidencialitat dels casos exposats, Yalom aconsegueix un híbrid que no té res a veure amb els llibres d’autoajuda, però sí amb la millor narrativa jueva dels Bellow, Roth, Malamud i companyia. Exemplar!

400Criatures

Albert Nolla / Núvol

Irvin D. Yalom (Washington, 1931) és un eminent psiquiatre nord-americà, autor de diversos llibres acadèmics sobre psicoteràpia existencial. Ja amb seixanta anys, va emprendre la carrera d’escriptor de ficció, en la qual ha obtingut un important èxit de públic i de crítica, amb novel·les com El dia que Nietzsche va plorar, La cura Schopenhauer, En el cor de la nito El problema de Spinoza (les dues darreres, disponibles en català gràcies a Edicions de 1984). Ara, quan ja ha superat la vuitantena, publica Criatures d’un dia, un recull de deu relats en què combina magistralment el seu profund coneixement de la psiquiatria amb una remarcable sensibilitat literària.

Els relats de Criatures d’un dia estan basats en casos reals i exploren de manera minuciosa dos dels problemes eterns a què s’enfronta qualsevol ésser humà: trobar el sentit de la vida i assumir la pròpia mort. Al llarg d’aquests relats, la mirada analítica però també profundament humanista de Yalom ens permet veure de molt a prop no tan sols les pors, les contradiccions i les inseguretats dels pacients que acudeixen a la seva consulta, sinó també les seves alegries i les seves esperances.

Personalment, traduir Criatures d’un dia ha estat una lliçó de vida, i m’ha fet submergir en un món d’emocions profundes i de vegades trasbalsadores. També m’ha permès conèixer de ben a prop el camp de la psicoanàlisi, del qual ho ignorava pràcticament tot. Arran de traduir aquests relats, també he descobert una sèrie ben recomanable com és “En terapia”/”In Treatment”, així com un llibre cabdal de la filosofia estoica, les Meditacions, de Marc Aureli, que m’han meravellat.

Crec que Criatures d’un dia és, doncs, una lectura molt recomanable per a aquells lectors que busquin bones històries amb un alt contingut filosòfic i existencial.

«Delicadesa i intel·ligència». Vicenç Pagès Jordà sobre «Lila», de Marilynne Robinson [El Punt Avui]

Font: Vicenç Pagès Jordà / El Punt Avui 

400LilaEns han explicat moltes vegades el que va ser la Depressió nord-americana: famílies senceres voltant pels camps, dormint en qualsevol racó, passant gana i vergonya. A Lila, Marilynne Robinson (Idaho, 1943) narra la vida d’una nena que era maltractada per la família fins que una ànima bondadosa se la va endur, i que va viure tota la vida a la intempèrie, sentint-se estimada i passant-les magres. El mèrit de l’autora és transmetre’ns aquell patiment i aquella dignitat.

Gran part de l’encert de Marilynne Robinson és haver triat un narrador extern que aconsegueix ficar-nos dins el cap de Lila i posar en comú aquella innocència, aquella determinació, aquella bondat que s’ignora a ella mateixa (i aquí és inevitable recordar aquell narrador meravellosament no fiable que es deia Huckleberry Finn), aquell codi de ferro: “Tolerar tot el que podien però sense superar mai ni d’un bri aquell límit, no mostrar mai cap senyal de necessitat ni de recança, i que els petits demostressin sempre respecte pels grans davant dels desconeguts.”

Una de les proves que demostren que estem llegint una bona novel·la és que ens creiem el que d’entrada semblaria impossible: que Lila acabi feliçment casada amb un ancià reverend que va perdre la família anys enrere. Els seus diàlegs –sobretot els de tempteig, però també els de consolidació– són comparables als que Jane Austen va idear per a Lizzie Bennet i Fitzwilliam Darcy, un miracle literari que no només ens fa recuperar la fe en la comunió de les ànimes (passeu-me el mot), sinó en la possibilitat de mostrar escenes sentimentals amb paraules senzilles sense caure en cursileries. El llibre està tan ben escrit que també ens creiem que Lila s’emociona llegint el llibre d’Ezequiel. En aquest punt val la pena recordar que la crítica ha qualificat la novel·la amb dos adjectius que no solen anar junts: intel·ligent i delicada.

Marilynne Robinson sap desendreçar Lila perquè tinguem la sensació que seguim els vaivens mentals de la protagonista, que des d’un racó de Iowa viu i recorda sense gaires distincions, com gairebé tothom. Però tot aquest esforç hauria estat en va si el llibre no hagués estat traduït amb delicadesa i intel·ligència per Esther Tallada, que ha aconseguit un text d’arribada que no ha d’envejar la prosa dels millors narradors catalans d’avui dia. No cal que ningú em pregunti quin llibre recomano per aquest Sant Jordi.