«Novel·la contra cent anys d’oblit». Anna Pazos sobre «Els quaranta dies del Musa Dagh», a El País

Font: Anna Pazos / El País

400MusaA principis dels anys 30, mentre el partit nacionalsocialista d’Adolf Hitler s’enfortia al cor d’Europa, l’escriptor vienès i jueu Franz Werfel (1980-1945) recorria el Pròxim Orient seguint el rastre d’una massacre encara fresca. Werfel es va passar anys entrevistant armenis que havien fugit de les “marxes de la mort” que el Govern otomà va dur a terme entre el 1915 i el 1923; aleshores no existia la paraula genocidi, però els supervivents tenien clar que havien estat objecte d’un elaborat i efectiu pla d’extermini. Les històries que recollia Werfel —l’aïllament, la desposessió, la impotència de ser víctimes del seu propi Estat— eren plenes d’auguris del que es coïa al Vell Continent amb l’auge de l’antisemitisme organitzat. Sent-ne molt conscient, l’autor va bolcar la seva investigació en una novel·la sobre el principal cas de resistència armènia: Els quaranta dies del Musa Dagh (Edicions de 1984, 2015), que es publica ara en català amb la traducció de Ramon Monton.

Un segle després, els descendents del genocidi encara esperen justícia, tant els de la diàspora com els tres milions que viuen a l’actual Armènia —país que el periodista Xavier Moret explora a La memoria del Ararat (Editorial Península, 2015). Fins ara, Turquia ha evadit tota responsabilitat negant que les massacres fossin sistemàtiques; països com Espanya, Alemanya o Israel tampoc no reconeixen el genocidi. La novel·la, que documenta amb precisió les crueltats exercides pel Govern dels Joves Turcs, ressorgeix oportunament la vigília del centenari, que se celebra justament avui, el 24 d’abril.

Els quaranta dies del Musa Dagh és com la nostra bíblia”, resumeix George Hintlian , historiador i fill de supervivents del genocidi. Hintlian va néixer a Jerusalem el 1945, el mateix any que moria Franz Werfel a Los Angeles, i com la majoria d’armenis, va créixer envoltat d’històries sobre les massacres. “Tot s’explicava en veu baixa, com si els fes por pronunciar la tragèdia que havien viscut”. Els oficials turcs van matar la seva besàvia a cops de destral en un graner; la seva àvia, en plena deportació pels deserts d’Antòlia, va morir d’una infecció després de beure aigua enfangada. Només va sobreviure el seu pare, que aleshores tenia disset anys. Bona part de la diàspora armènia, avui escampada arreu del món, conserva memòries similars: “Per això ens agrada la novel·la de Werfel, que ens recorda la part heroica de tot plegat”.

Assegut a la penombra d’una biblioteca polsegosa, Hintlian desplega un mapa de l’imperi otomà. Un esquema de fletxes i cercles hi representa totes les massacres, deportacions i focus de resistència armenis del 1915 al 1923. “Aquí van anar mar endins i van llançar milers de persones a l’aigua”, apunta, assenyalant la zona de Pontos, al nord-est del país. Amb el dit ressegueix el territori fins a aturar-se a la cantonada inferior esquerra, on hi ha una icona en forma d’explosió de còmic: “Això representa la resistència del Musa Dagh”.

El Musa Dagh (“muntanya de Moisès”) és un cim al nord-est del mar Mediterrani, situat davant de l’illa de Xipre. Al seu pendent hi havia set pobles armenis on vivien uns 5.000 habitants. Hintlian explica que, un any abans de les deportacions, les autoritats otomanes van desarmar els principals nuclis de població armenis i van cridar a files els homes; amb la majoria d’homes al front i relegats a unitats de treball, la població armènia es trobava minvada i indefensa. Els governants, però, van indulgir els pobles del Musa Dagh, allunyats de les zones problemàtiques. Els seus habitants van tenir temps d’organitzar-se i, armats precàriament, van assentar-se a la muntanya i van oposar resistència als exèrcits turcs.

A la novel·la és Gabriel Bagradian, un intel·lectual armeni exiliat a París, qui organitza la defensa dels set pobles de la vall. A Bagradian no li resulta fàcil convèncer els humils vilatans que val més morir amb el fusell a la mà que no pas en una cuneta a causa de la fam, l’esgotament o el tifus. Al llarg del llibre, Werfel oscil·la entre les descripcions etnogràfiques de la vida a la vall i les èpiques narracions de batalles; també hi apareixen els conflictes identitaris de Bagradian, casat amb una francesa que desaprova el seu origen armeni i possiblement inspirat en el mateix Werfel, marit de la prominent antisemita Alma Mahler.

Werfel es basa en testimonis de primera mà quan transmet l’ànim exaltat dels insurrectes o el paper que juguen personatges com el pastor Harutin Nokhudian, que va convèncer part de la seva congregació a no oposar resistència als turcs. Ho confirma Haroutune Boyadjan, un supervivent del Musa Dagh que tenia set anys en el moment dels fets i que Hintlian va entrevistar diverses vegades. “Werfel va descriure amb precisió els detalls de l’organització de la resistència”, explica l’historiador.

Amb tot, Els quaranta dies del Musa Dagh no és un tractat històric. Werfel va adaptar els fets per donar-los la justa mesura bíblica: els cinquanta dies i escaig de la defensa real van passar a ser-ne quaranta, xifra que evoca els anys de l’èxode israelita pels deserts. La simbologia jueva esquitxa tota la novel·la i, efectivament, els jueus europeus dels anys 30 van acollir-la amb èmfasi. La història de la resistència armènia, que Werfel va amanir amb grans dosis d’èpica i dramatisme, va inspirar aquells qui veien com el seu futur s’ennegria als guetos d’Europa.

La novel·la, però, va tenir una vida efímera al circuit editorial alemany; l’heroisme de la insurrecció armènia i els seus paral·lelismes amb la situació jueva no interessaven les autoritats del Tercer Reich. Poc després de la seva publicació, el ministre de propaganda Joseph Goebbels en prohibia la venda arreu del país. Amb el temps, l’expansió del nazisme i l’anihilació sistemàtica del judaisme europeu acabarien d’atorgar a Els quaranta dies del Musa Dagh l’aura profètica que l’autor havia intuït.

“Si no es jutgen els culpables, la història tendeix a repetir-se”, diu Hintlian. “L’única manera d’impedir que els fets es repeteixin és reconeixe’ls i conndemnar-los”. Com indica l’historiador, alguns dels funcionaris alemanys que van servir a l’imperi otomà i van ser testimonis dels seus mètodes —inoculacions de tifus, deportació a camps infectats pel còlera o asfíxia per fum en coves— més tard es van convertir en assessors d’Adolf Hitler. El mateix Werfel n’acabaria sent víctima: va morir a l’exili, rebutjat per les autoritats del seu país i convençut que la seva principal obra no veuria mai la llum.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s