Cites d’aquest divendres i cap de setmana!

Avui divendres, a les 19.30 a la llibreria L’Espolsada de Franqueses del Vallès, Josep Cots presenta Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel

musabo

 

 

 

 

 

 

Aquest dissabte i diumenge, en el marc de la fira d’Idees i llibres radicals Literal, Edicions de 1984 portem totes les novel·les i assaigs polítics del nostre catàleg.

Dissabte 30 de 11 a 14.00h i de 16.00h a 21.00h
Diumenge 31 de 11.00h a 16.00h

Lloc: l’antic complex fabril Fabra i Coats, al carrer Sant Adrià, 20 a Sant Andreu del Palomar,

«Una filla de l’Amèrica profunda». Guillem Pufarré sobre «Lila», de Marilynne Robinson [El Temps]

Font: Guillem Pufarré / El Temps

FM134LilaAfrontes les primeres pàgines de Lila, de Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943), una autora de la qual no tenia el plaer d’acumular lectures prèvies, una mica a l’expectativa, conjecturant què hi pot aportar aquesta dona, a la crònica de l’Amèrica profunda i la seva profusa relació de fills d’un déu menor que sigui mereixedora de superposar a l’obra de John Steinbeck, William Faulkner et alii. A aquesta tipologia narrativa respon el personatge central de la novel·la, Lila, una criatura miserable i ignorant que, després de molts avatars, incloent la residència a un prostíbul de Saint Louis (“Jo tinc traça amb les males herbes. I també sé canviar els llençols dels llits. Fer de puta, no, que no em sortia bé”, s’autodefineix en un moment excels del llibre), acaba casant-se amb un vell predicador d’Iowa amb el qual estableix una fascinant relació, una de les grans fites del relat.

Robinson llança sobre els seus personatges -Lila i la seva protectora, la indòmita Doll- una mirada commiserativa i humana, allunyada de la mísera condició mental dels maltractats habitants de Yoknapatawpha, l’imaginari comtat faulknerià. La narració, a més, s’ubica als anys 40 o 50 del segle XX. La misèria és més matisada. Les condicions dels desheretats, una mica més digeribles que les dels esparracats de la Gran Depressió retratats per Steinbeck. Lila sap una mica de lletra. I li agrada el cinema. Tot i que maltracta la llengua anglesa, de la qual cosa ens assabentem gràcies a una meritòria translació al català d’Esther Tallada. Amb aquells elements i uns altres l’autora construeix un personatge extraordinari, d’una lucidesa atroç, capaç d’extraure valuoses lliçons de vida d’una existència dura. I fins i tot discutir de teologia amb el seu marit des d’una posició ingènua tan sols en aparença.

Robinson, fins i tot, encaixa amb una naturalitat admirable els plànols temporals, la vida de Lila i la relació amb el predicador. I té una prosa subjugant, magnètica. “La vida a la terra és difícil i és feixuga, i és meravellosa. La nostra experiència és fragmentària. I els fragments no quadren. Ni tan sols formen part del mateix càlcul. De vegades se’ns fa difícil que puguin ser fragments d’una mateixa cosa”. I així. Una gran troballa.

«Amerigo, el fals impostor». Carles Ribera sobre l’«Amerigo» de Zweig [El Punt Avui]

Font: Carles Ribera / El Punt Avui

amerigoStefan Zweig (1881-1942) és un escriptor d’aquells considerats una aposta segura per al lector. Ja fa una bona colla d’anys que de tant en tant ens arriben a casa nostra, traduïdes al català, algunes joies del senyor Zweig recuperades de l’oblit. L’últim cas és el d’Amerigo. La crònica d’un error històric (Edicions de 1984), traduïda per Gabriel de la S.T. Sampol. És un divertimento del savi vienès que relata amb un to entre jocós i detectivesc la monumental confusió que va portar el món a denominar Amèrica el continent descobert a fi- nals del segle XIV per Colom, que no va saber que havia descobert un continent que rebé el nom d’un senyor que va saber que allò que havia descobert Colom era un continent però que no se sap si ell mai va arribar a posar-hi els peus. Complicat? Complicat. Zweig desgrana la inconeguda història de l’infortunat en vida més afortunat del planeta a títol pòstum, el florentí Amerigo Vespucci, 1454-1512, una “ascensió a la immortalitat, per ventura la més grotesca que ha conegut la història de la fama”. Amb la fluïdesa narrativa habitual, l’autor basteix un extens reportatge amb profusió de proves documentals que mostren com tot plegat va ser culpa d’uns quants refregits editorials temeraris fets a partir de la poca documentació escrita que va deixar Vespucci (“mai cap escriptor no ha esdevingut tan famós havent deixat una obra tan breu”). El text està amenitzat amb una bona contextualització, referències històriques detallades i algun anacronisme clamorós, com ara parlar indistintament de regne d’Espanya i de Castella i, per tant, de rei de Castella quan, en realitat, el regne d’Espanya no existia com a tal en l’època del descobriment i el rei de Castella d’aquella època era una reina, la Catòlica.

Un error que no resta ni un gram d’interès ni de versemblança a un relat recosit amb l’estil deliciós de sempre per recrear una vida que “no és la biografia d’un heroi ni la d’un impostor, sinó una comèdia de la casualitat, en què ell es va veure enredat sense saber-ho” i que conté el to major habitual del mestre Zweig amb delícies com aquesta: “Quan la humanitat coneix alguna cosa nova, li vol donar nom. Quan sent entusiasme, vol que la seva boca proclami el seu goig amb un crit de joia. Va ser un dia afortunat que el vent de l’atzar de sobte li llançà un nom, i sense mirar si era a dret o a tort, va agafar amb impa- ciència aquell mot sonor i vibrant, i va saludar el seu nou món amb aquell nom nou, amb aquell nom ja per sempre seu d’Amèrica.”

Novetat editorial: «Rebrot», de Jean Giono (traducció de Mia Tarradas)

De Jean Giono, autor de L’home que plantava arbres, presentem Rebrot. En poques novel·les trobareu descripcions més vives i sensuals de la solitud aclaparadora de la muntanya, dels prats que semblen oceans, de la lenta desaparició d’un poble, i de com la natura i l’home s’alien per forçar l’arribada d’allò que el farà renèixer.

FM136RebrotRebrot Jean Giono Traducció de Mia Tarradas isbn 978-84-15835-61-5 Mirmanda, 136 160 pàgines 16,00 euros

Aubignane és un poble enganxat a l’espadat de la calma, com un niu de vespes. Tothom n’ha marxat menys Panturle: no pot, hi té la mare enterrada. La farga i el martell ja no canten, el cor del poble no bat. Aubignane, abans fèrtil, és ara al llindar del seu hivern, a mercè del cicle immutable de la natura. Però «per tornar a néixer necessitem morir»: la vella Mamèche i les forces de la terra —el vent, la calma— es conjuren per forçar l’arribada d’allò que l’ha de fer renéixer, tot i el passatge obligat de la mort.

Tercera novel·la integrant de l’anomenada Trilogia de Pan, Rebrot és la història d’un home que reneix, conjuntament amb una terra que reneix. L’autor de L’home que plantava arbres recrea al món mític de Manosque, a l’Alta Provença francesa, la tensió de la relació entre l’home i la natura.

L’obra de Jean Giono (Manosque, 1895 – 1970) és d’una riquesa de matisos que va molt més enllà de la novel·la rural. Sota el seu compromís antibel·licista (difícil d’acceptar a la França d’entreguerres) que el va dur a la presó i a ser un autor prohibit; sota la seva tria estilística, que més que llegir ens sembla escoltar les seves novel·les; sota tot això, hi ha, sobretot, la reflexió sobre el que ha de redimir l’home contemporani dels seus crims i del caos: una natura gens bucòlica i les seves lleis.

«En la pell del traïdor». Retorn a Killybegs, de Sorj Chaladon, segons el blog Especulacions d’un Neanderthal

Font: Especulacions d’un Neanderthal

 

FM118KillybegsQuè passa quan aquella persona en qui més confies, a qui més aprecies, et traeix? Quan el món sembla que estigui caient a trossos al teu voltant a causa d’una gran decepció com és la traïció per part d’aquell que menys t’esperaves. I què passa quan aquell que traeix és precisament el qui ens narra la història? Quan ens posem en la pell del traïdor per conèixer les raons, les motivacions darrera la seva punyalada per l’esquena a una gent i a uns ideals que eren els seus? Doncs que ens abromarà una barreja de sensacions, de la sorpresa a la ràbia, de la comprensió a la llàstima, de l’estupor a la tristesa. Tots aquests sentiments, i molts més, tenen cabuda dins d’aquest llibre, que no ha fet més que rebre crítiques entusiastes per part de lectors i crítics des de que va ser publicat ara fa més d’un any.

Permeteu-me, però, començar pel final ja que abans de res voldria agrair sincerament a aquells que m’han recomanat aquesta magnífica novel·la. Gràcies!

Retorn a Killybegs és una novel·la apassionant, dura, escrita amb una prosa excel·lent, que es pot obrir per qualsevol pàgina, a l’atzar, i trobar-hi alguna frase torbadora, magníficament escrita i que, amés amés, deixa una profunda petja al lector i ens provoca la necessitat de donar unes quantes voltes al que acabem de llegir. No perquè sigui difícil d’entendre, sinó perquè pàgina rera pàgina anem trobant multitud de frases lapidàries, amb un enorme valor literari per sí mateixes i que ens fan reflexionar sobre conceptes com l’amistat, la confiança, la lleialtat, el poder de la ideologia, la violència com a mitjà per aconseguir els objectius marcats per qualsevol col·lectiu, els sacrificis i el preu que s’ha de pagar, a vegades, per aconseguir la pau.

I el que fa més intensa la lectura d’aquesta novel·la és saber que tot el que ens diu està basat en fets reals. Sorj Chalandon (1952) periodista francès del Libération, fou enviat a Irlanda i Irlanda del Nord a mitjans dels anys 70 per cobrir el conflicte de l’Ulster. Allà hi conegué a Denis Donaldson (1950-2006), important membre de l’IRA i del Sinn Féin, que actuà com el seu mentor, el seu guia, qui l’ajudà a conèixer i a estimar el país, i a entendre el conflicte, a fer-se’l seu. Entre ells dos s’establí una estreta relació i col·laboració que portà a Chalandon a convertir-se en un dels principals experts estrangers sobre el conflicte de l’Ulster i en un dels periodistes francesos més destacats i premiats.

Però això no va evitar que el desembre de 2005, set anys després dels Acords de Divendres Sant (pels quals l’IRA Provisional abandonava la lluita armada), Chalandon, igual que la societat nord-irlandesa, irlandesa i britànica, quedés estupefacte davant la roda de premsa de Denis Donaldson en la qual confessava que els darrers vint anys havia estat treballant per l’MI5, infiltrat a les cúpules de l’IRA i del Sinn Féin. La confessió d’aquesta gran traïció i el posterior assassinat de Donaldson (just un any després, sol, aïllat i repudiat per tots els seus) portà a Chalandon la necessitat d’intentar posar per escrit la història de Donaldson, que també havia de ser la del conflicte de l’Ulster, i la seva pròpia.

Per donar-li forma, Chalandon utilitza Tyrone Meehan com a alter ego de Donaldson, per intentar comprendre els motius de la traïció del seu amic a través de la reconstrucció de la vida d’aquest personatge de ficció. Així, coneixem la dura infantesa de Tyrone al petit poble de Killybegs, al comtat de Donegal; la mort del seu pare, home brutal i convençut militant republicà; el trasllat a Belfast amb la seva mare i germans, on visqué els bombardeigs alemanys durant la Segona Guerra Mundial i també les escenes d’odi visceral entre els catòlics republicans i els unionistes protestants, fets que el portaran a començar la seva militància amb l’IRA. Les activitats clandestines, els atemptats, la repressió, les tortures, la vida a les presons angleses, les vagues de fam, els homenatges als caiguts de la causa, la coneixença amb Antoine (alter ego del propi Sorj Chalandon) i, finalment, la seva captació per part dels serveis secrets britànics.

Retorn a Killybegs ens ofereix un impecable relat i crònica del conflicte a Irlanda i Irlanda del Nord, des dels anys 30 fins al present, des del punt de vista dels militants, però també ens permet veure els efectes sobre la societat civil, a nivell psicològic, de fets com els greus disturbis de Derry (Battle of the Bogside, 1969), la mort de varis vaguistes de fam, entre ells Bobby Sands, el 1981 o les implicacions de l’abandó de la lluita armada de l’IRA i l’aparició de grups dissidents.

Sorj Chalandon aconsegueix elaborar una novel·la colpidora, allunyada de sentimentalismes, per mirar d’entendre les motivacions d’un conflicte i d’unes decisions preses per una persona que ho va sacrificar tot per uns ideals, primer, i per a la pau, després. Potser el més interessant i lloable de l’obra de Chalandon és el no emetre judicis de valor, explicant-nos aquesta història sense maniqueismes, sense lloar ni condemnar les actuacions de Meehan (Donaldson). Posant-nos en la pell del traïdor podem arribar a entendre que en conflictes com aquests no existeixen veritats absolutes i que, sovint, els sacrificis més grans fets per a la pròpia societat no seran reconeguts.

Per acabar, no puc fer més que recomanar ferventment aquesta novel·la a tothom que estigui una mica interessat en el conflicte a Irlanda del Nord, en política, en processos de lluites socials i nacionals i, sobretot, a tothom a qui li agradi la literatura de qualitat.

Avui i demà, Edicions de 1984 al Festival de Poesia de Barcelona: Whitman, Mandelstam, Contijoch, Blai Bonet.

AVUI A LA SETMANA DE POESIA DE BARCELONA: WHITMANÍACS!

(més informació aquí)

1984PWhitman

 

 

 

 

 

 

 

 

DEMÀ A LA SETMANA DE POESIA DE BARCELONA: Finestres: poesia i edició. Cicle de poesia als centres cívics

tenors

 

 

 

 

Divendres, 15/05/2015 20.30 h
Centre Cultural La Casa Elizalde
C. de València, 302

Participants: Àngels Marzo, Eduard Sanahuja, Jaume Creus (POESIA COMPLETA d’Óssip Mandelstam), Josefa Contijoch (BAIX CONTINU), Lucia Pietrelli, Pau Vadell (POESIA COMPLETA de Blai Bonet)

Tercera i última sessió de «Finestres: poesia i edició», un aparador que mostra l’efervescència i la qualitat de l’edició de poesia en català. Tanquen el cicle Edicions de 1984 i Pagès Editors, dues editorials ja veteranes que han apostat sempre per l’autoria i la traducció catalanes. La seva tasca, juntament amb la dels quatre segells (LaBreu Edicions, Edicions Terrícola, Cafè Central Poesia i Editorial Meteora) que han participat anteriorment en el cicle, ajuda a dibuixar un panorama editorial plural, vigorós i contemporani. I aquesta realitat ens ha d’omplir d’orgull.

Novetat editorial: «Amerigo. La crònica d’un error històric» de Stefan Zweig (Traducció de Gabriel de la S.T. Sampol)

¿Us heu preguntat mai per què Amèrica es diu Amèrica? Stefan Zweig sí. Amerigo investiga i descobreix tota la sèrie d’atzars, enigmes, mentides, errates tipogràfiques, incompetències, oblits i fins i tot amistat que s’amaga darrere la sonora i vibrant paraula «Amèrica».

IN3AmerigoAmerigo
La crònica d’un error històric
Stefan Zweig
Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol
Incís, 3
128 pàgines
11 euros

Amèrica es diu «Amèrica» per culpa d’un embull de mil dimonis fet de casualitats, errors i malentesos: la història d’un home, Amerigo Vespucci, qui, per un viatge que no havia fet mai ni mai va afirmar que hagués fet, va assolir la immensa glòria que el seu nom arribés a ser el d’un continent. Alguns han absolt Vespucci d’haver usurpat aquest honor, d’altres l’han condemnat a la vergonya eterna. En quin dels dos camps hi ha la veritat o, diguem-ho amb més cautela, la màxima versemblança?

Stefan Zweig, poeta, dramaturg, novel·lista, assagista i biògraf nascut a Viena el 1881. És un dels més grans escriptors del segle xx. Exiliat al Brasil, va morir a Petrópolis el 1942. De la seva extensa obra, a Edicions de 1984 hem publicat El viatge al passat i Els prodigis de la vida.