Avui divendres, a les 19.30 a la llibreria L’Espolsada de Franqueses del Vallès, Josep Cots presenta Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel
Aquest dissabte i diumenge, en el marc de la fira d’Idees i llibres radicals Literal, Edicions de 1984 portem totes les novel·les i assaigs polítics del nostre catàleg.
Dissabte 30 de 11 a 14.00h i de 16.00h a 21.00h
Diumenge 31 de 11.00h a 16.00h
Lloc: l’antic complex fabril Fabra i Coats, al carrer Sant Adrià, 20 a Sant Andreu del Palomar,
Font: Guillem Pufarré / El Temps
Afrontes les primeres pàgines de Lila, de Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943), una autora de la qual no tenia el plaer d’acumular lectures prèvies, una mica a l’expectativa, conjecturant què hi pot aportar aquesta dona, a la crònica de l’Amèrica profunda i la seva profusa relació de fills d’un déu menor que sigui mereixedora de superposar a l’obra de John Steinbeck, William Faulkner et alii. A aquesta tipologia narrativa respon el personatge central de la novel·la, Lila, una criatura miserable i ignorant que, després de molts avatars, incloent la residència a un prostíbul de Saint Louis (“Jo tinc traça amb les males herbes. I també sé canviar els llençols dels llits. Fer de puta, no, que no em sortia bé”, s’autodefineix en un moment excels del llibre), acaba casant-se amb un vell predicador d’Iowa amb el qual estableix una fascinant relació, una de les grans fites del relat.
Robinson llança sobre els seus personatges -Lila i la seva protectora, la indòmita Doll- una mirada commiserativa i humana, allunyada de la mísera condició mental dels maltractats habitants de Yoknapatawpha, l’imaginari comtat faulknerià. La narració, a més, s’ubica als anys 40 o 50 del segle XX. La misèria és més matisada. Les condicions dels desheretats, una mica més digeribles que les dels esparracats de la Gran Depressió retratats per Steinbeck. Lila sap una mica de lletra. I li agrada el cinema. Tot i que maltracta la llengua anglesa, de la qual cosa ens assabentem gràcies a una meritòria translació al català d’Esther Tallada. Amb aquells elements i uns altres l’autora construeix un personatge extraordinari, d’una lucidesa atroç, capaç d’extraure valuoses lliçons de vida d’una existència dura. I fins i tot discutir de teologia amb el seu marit des d’una posició ingènua tan sols en aparença.
Robinson, fins i tot, encaixa amb una naturalitat admirable els plànols temporals, la vida de Lila i la relació amb el predicador. I té una prosa subjugant, magnètica. “La vida a la terra és difícil i és feixuga, i és meravellosa. La nostra experiència és fragmentària. I els fragments no quadren. Ni tan sols formen part del mateix càlcul. De vegades se’ns fa difícil que puguin ser fragments d’una mateixa cosa”. I així. Una gran troballa.
Font: Carles Ribera / El Punt Avui
Stefan Zweig (1881-1942) és un escriptor d’aquells considerats una aposta segura per al lector. Ja fa una bona colla d’anys que de tant en tant ens arriben a casa nostra, traduïdes al català, algunes joies del senyor Zweig recuperades de l’oblit. L’últim cas és el d’Amerigo. La crònica d’un error històric (Edicions de 1984), traduïda per Gabriel de la S.T. Sampol. És un divertimento del savi vienès que relata amb un to entre jocós i detectivesc la monumental confusió que va portar el món a denominar Amèrica el continent descobert a fi- nals del segle XIV per Colom, que no va saber que havia descobert un continent que rebé el nom d’un senyor que va saber que allò que havia descobert Colom era un continent però que no se sap si ell mai va arribar a posar-hi els peus. Complicat? Complicat. Zweig desgrana la inconeguda història de l’infortunat en vida més afortunat del planeta a títol pòstum, el florentí Amerigo Vespucci, 1454-1512, una “ascensió a la immortalitat, per ventura la més grotesca que ha conegut la història de la fama”. Amb la fluïdesa narrativa habitual, l’autor basteix un extens reportatge amb profusió de proves documentals que mostren com tot plegat va ser culpa d’uns quants refregits editorials temeraris fets a partir de la poca documentació escrita que va deixar Vespucci (“mai cap escriptor no ha esdevingut tan famós havent deixat una obra tan breu”). El text està amenitzat amb una bona contextualització, referències històriques detallades i algun anacronisme clamorós, com ara parlar indistintament de regne d’Espanya i de Castella i, per tant, de rei de Castella quan, en realitat, el regne d’Espanya no existia com a tal en l’època del descobriment i el rei de Castella d’aquella època era una reina, la Catòlica.
Un error que no resta ni un gram d’interès ni de versemblança a un relat recosit amb l’estil deliciós de sempre per recrear una vida que “no és la biografia d’un heroi ni la d’un impostor, sinó una comèdia de la casualitat, en què ell es va veure enredat sense saber-ho” i que conté el to major habitual del mestre Zweig amb delícies com aquesta: “Quan la humanitat coneix alguna cosa nova, li vol donar nom. Quan sent entusiasme, vol que la seva boca proclami el seu goig amb un crit de joia. Va ser un dia afortunat que el vent de l’atzar de sobte li llançà un nom, i sense mirar si era a dret o a tort, va agafar amb impa- ciència aquell mot sonor i vibrant, i va saludar el seu nou món amb aquell nom nou, amb aquell nom ja per sempre seu d’Amèrica.”
De Jean Giono, autor de L’home que plantava arbres, presentem Rebrot. En poques novel·les trobareu descripcions més vives i sensuals de la solitud aclaparadora de la muntanya, dels prats que semblen oceans, de la lenta desaparició d’un poble, i de com la natura i l’home s’alien per forçar l’arribada d’allò que el farà renèixer.
Rebrot Jean Giono Traducció de Mia Tarradas isbn 978-84-15835-61-5 Mirmanda, 136 160 pàgines 16,00 euros
Aubignane és un poble enganxat a l’espadat de la calma, com un niu de vespes. Tothom n’ha marxat menys Panturle: no pot, hi té la mare enterrada. La farga i el martell ja no canten, el cor del poble no bat. Aubignane, abans fèrtil, és ara al llindar del seu hivern, a mercè del cicle immutable de la natura. Però «per tornar a néixer necessitem morir»: la vella Mamèche i les forces de la terra —el vent, la calma— es conjuren per forçar l’arribada d’allò que l’ha de fer renéixer, tot i el passatge obligat de la mort.
Tercera novel·la integrant de l’anomenada Trilogia de Pan, Rebrot és la història d’un home que reneix, conjuntament amb una terra que reneix. L’autor de L’home que plantava arbres recrea al món mític de Manosque, a l’Alta Provença francesa, la tensió de la relació entre l’home i la natura.
L’obra de Jean Giono (Manosque, 1895 – 1970) és d’una riquesa de matisos que va molt més enllà de la novel·la rural. Sota el seu compromís antibel·licista (difícil d’acceptar a la França d’entreguerres) que el va dur a la presó i a ser un autor prohibit; sota la seva tria estilística, que més que llegir ens sembla escoltar les seves novel·les; sota tot això, hi ha, sobretot, la reflexió sobre el que ha de redimir l’home contemporani dels seus crims i del caos: una natura gens bucòlica i les seves lleis.
Font: Especulacions d’un Neanderthal
Què passa quan aquella persona en qui més confies, a qui més aprecies, et traeix? Quan el món sembla que estigui caient a trossos al teu voltant a causa d’una gran decepció com és la traïció per part d’aquell que menys t’esperaves. I què passa quan aquell que traeix és precisament el qui ens narra la història? Quan ens posem en la pell del traïdor per conèixer les raons, les motivacions darrera la seva punyalada per l’esquena a una gent i a uns ideals que eren els seus? Doncs que ens abromarà una barreja de sensacions, de la sorpresa a la ràbia, de la comprensió a la llàstima, de l’estupor a la tristesa. Tots aquests sentiments, i molts més, tenen cabuda dins d’aquest llibre, que no ha fet més que rebre crítiques entusiastes per part de lectors i crítics des de que va ser publicat ara fa més d’un any.
Permeteu-me, però, començar pel final ja que abans de res voldria agrair sincerament a aquells que m’han recomanat aquesta magnífica novel·la. Gràcies!
Retorn a Killybegs és una novel·la apassionant, dura, escrita amb una prosa excel·lent, que es pot obrir per qualsevol pàgina, a l’atzar, i trobar-hi alguna frase torbadora, magníficament escrita i que, amés amés, deixa una profunda petja al lector i ens provoca la necessitat de donar unes quantes voltes al que acabem de llegir. No perquè sigui difícil d’entendre, sinó perquè pàgina rera pàgina anem trobant multitud de frases lapidàries, amb un enorme valor literari per sí mateixes i que ens fan reflexionar sobre conceptes com l’amistat, la confiança, la lleialtat, el poder de la ideologia, la violència com a mitjà per aconseguir els objectius marcats per qualsevol col·lectiu, els sacrificis i el preu que s’ha de pagar, a vegades, per aconseguir la pau.
I el que fa més intensa la lectura d’aquesta novel·la és saber que tot el que ens diu està basat en fets reals. Sorj Chalandon (1952) periodista francès del Libération, fou enviat a Irlanda i Irlanda del Nord a mitjans dels anys 70 per cobrir el conflicte de l’Ulster. Allà hi conegué a Denis Donaldson (1950-2006), important membre de l’IRA i del Sinn Féin, que actuà com el seu mentor, el seu guia, qui l’ajudà a conèixer i a estimar el país, i a entendre el conflicte, a fer-se’l seu. Entre ells dos s’establí una estreta relació i col·laboració que portà a Chalandon a convertir-se en un dels principals experts estrangers sobre el conflicte de l’Ulster i en un dels periodistes francesos més destacats i premiats.
Però això no va evitar que el desembre de 2005, set anys després dels Acords de Divendres Sant (pels quals l’IRA Provisional abandonava la lluita armada), Chalandon, igual que la societat nord-irlandesa, irlandesa i britànica, quedés estupefacte davant la roda de premsa de Denis Donaldson en la qual confessava que els darrers vint anys havia estat treballant per l’MI5, infiltrat a les cúpules de l’IRA i del Sinn Féin. La confessió d’aquesta gran traïció i el posterior assassinat de Donaldson (just un any després, sol, aïllat i repudiat per tots els seus) portà a Chalandon la necessitat d’intentar posar per escrit la història de Donaldson, que també havia de ser la del conflicte de l’Ulster, i la seva pròpia.
Per donar-li forma, Chalandon utilitza Tyrone Meehan com a alter ego de Donaldson, per intentar comprendre els motius de la traïció del seu amic a través de la reconstrucció de la vida d’aquest personatge de ficció. Així, coneixem la dura infantesa de Tyrone al petit poble de Killybegs, al comtat de Donegal; la mort del seu pare, home brutal i convençut militant republicà; el trasllat a Belfast amb la seva mare i germans, on visqué els bombardeigs alemanys durant la Segona Guerra Mundial i també les escenes d’odi visceral entre els catòlics republicans i els unionistes protestants, fets que el portaran a començar la seva militància amb l’IRA. Les activitats clandestines, els atemptats, la repressió, les tortures, la vida a les presons angleses, les vagues de fam, els homenatges als caiguts de la causa, la coneixença amb Antoine (alter ego del propi Sorj Chalandon) i, finalment, la seva captació per part dels serveis secrets britànics.
Retorn a Killybegs ens ofereix un impecable relat i crònica del conflicte a Irlanda i Irlanda del Nord, des dels anys 30 fins al present, des del punt de vista dels militants, però també ens permet veure els efectes sobre la societat civil, a nivell psicològic, de fets com els greus disturbis de Derry (Battle of the Bogside, 1969), la mort de varis vaguistes de fam, entre ells Bobby Sands, el 1981 o les implicacions de l’abandó de la lluita armada de l’IRA i l’aparició de grups dissidents.
Sorj Chalandon aconsegueix elaborar una novel·la colpidora, allunyada de sentimentalismes, per mirar d’entendre les motivacions d’un conflicte i d’unes decisions preses per una persona que ho va sacrificar tot per uns ideals, primer, i per a la pau, després. Potser el més interessant i lloable de l’obra de Chalandon és el no emetre judicis de valor, explicant-nos aquesta història sense maniqueismes, sense lloar ni condemnar les actuacions de Meehan (Donaldson). Posant-nos en la pell del traïdor podem arribar a entendre que en conflictes com aquests no existeixen veritats absolutes i que, sovint, els sacrificis més grans fets per a la pròpia societat no seran reconeguts.
Per acabar, no puc fer més que recomanar ferventment aquesta novel·la a tothom que estigui una mica interessat en el conflicte a Irlanda del Nord, en política, en processos de lluites socials i nacionals i, sobretot, a tothom a qui li agradi la literatura de qualitat.
AVUI A LA SETMANA DE POESIA DE BARCELONA: WHITMANÍACS!
(més informació aquí)
DEMÀ A LA SETMANA DE POESIA DE BARCELONA: Finestres: poesia i edició. Cicle de poesia als centres cívics
Divendres, 15/05/2015 20.30 h
Centre Cultural La Casa Elizalde
C. de València, 302
Participants: Àngels Marzo, Eduard Sanahuja, Jaume Creus (POESIA COMPLETA d’Óssip Mandelstam), Josefa Contijoch (BAIX CONTINU), Lucia Pietrelli, Pau Vadell (POESIA COMPLETA de Blai Bonet)
Tercera i última sessió de «Finestres: poesia i edició», un aparador que mostra l’efervescència i la qualitat de l’edició de poesia en català. Tanquen el cicle Edicions de 1984 i Pagès Editors, dues editorials ja veteranes que han apostat sempre per l’autoria i la traducció catalanes. La seva tasca, juntament amb la dels quatre segells (LaBreu Edicions, Edicions Terrícola, Cafè Central Poesia i Editorial Meteora) que han participat anteriorment en el cicle, ajuda a dibuixar un panorama editorial plural, vigorós i contemporani. I aquesta realitat ens ha d’omplir d’orgull.
¿Us heu preguntat mai per què Amèrica es diu Amèrica? Stefan Zweig sí. Amerigo investiga i descobreix tota la sèrie d’atzars, enigmes, mentides, errates tipogràfiques, incompetències, oblits i fins i tot amistat que s’amaga darrere la sonora i vibrant paraula «Amèrica».
Amerigo
La crònica d’un error històric
Stefan Zweig
Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol
Incís, 3
128 pàgines
11 euros
Amèrica es diu «Amèrica» per culpa d’un embull de mil dimonis fet de casualitats, errors i malentesos: la història d’un home, Amerigo Vespucci, qui, per un viatge que no havia fet mai ni mai va afirmar que hagués fet, va assolir la immensa glòria que el seu nom arribés a ser el d’un continent. Alguns han absolt Vespucci d’haver usurpat aquest honor, d’altres l’han condemnat a la vergonya eterna. En quin dels dos camps hi ha la veritat o, diguem-ho amb més cautela, la màxima versemblança?
Stefan Zweig, poeta, dramaturg, novel·lista, assagista i biògraf nascut a Viena el 1881. És un dels més grans escriptors del segle xx. Exiliat al Brasil, va morir a Petrópolis el 1942. De la seva extensa obra, a Edicions de 1984 hem publicat El viatge al passat i Els prodigis de la vida.
Font: Àngel Quintana / El Punt Avui
Fa poc més d’un any, un petit llibre de l’italià Nuccio Ordine, La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema), va promoure un debat sobre la necessitat d’establir un pensament fort davant el pragmatisme que impera en el món de la cultura. Ordine reclamava la utilitat de les humanitats, la necessitat d’una acurada reflexió que qüestionés la idea predominant de la universitat com a empresa amb els seus alumnes-clients i posés en dubte la pràctica artística com a engranatge de les indústries culturals.
Si observem els assaigs que es publiquen al nostre país podem constatar una clara absència d’un pensament fort capaç de transmetre un coneixement desinteressat que des de la inutilitat mercantilista recuperi la utilitat del plaer pel saber. Joaquim Español, arquitecte, poeta i musicòleg, transforma la situació de l’assaig amb un llibre esplèndid titulat Entre la tècnica i l’enigma (Edicions de 1984) que proclama el desig de pensar sobre “allò que m’ha torbat en algunes manifestacions artístiques”. Español vol reflexionar sobre els enigmes que genera la creació artística però no ho fa com si fos un tractat d’estètica escrit “amb l’actitud severa del filòsof”, ni des del “llenguatge de la crítica d’art habitual”, sinó des de l’actitud de qui gaudeix de l’art i que decideix fer-se preguntes sobre alguns dels seus enigmes. El resultat és un llibre intens que des del rebuig directe de tot soroll mediàtic, dóna una alta volada a la teoria de les arts. Español reflexiona de manera pertinent sobre la importància de la forma artística com a vector de l’art però ho fa des del rebuig a la crítica textual dels anys del postestructuralisme. Al llarg de les pàgines camina des del modernisme artístic cap al llegat postmodernista per establir una crítica profunda en un moment en què l’oblit generalitzat de l’art actual davant del fenomen de la mortalitat probablement ens aboca cap a la mort de l’art.
La invocació de la mort com a gran misteri que ha travessat una part fonamental de l’art porta cap la creença que probablement no hi ha art sense l’existència de l’enigma. La gran paradoxa és que per arribar a trobar l’enigma que ens genera emoció cal passar pel camí dels processos creatius i establir una clara relació amb la tècnica que ens porta a la recerca de la forma. En el món de l’arquitectura, Español pensa que els grans arquitectes són aquells que entenen “que la seva obra no és només una estructura formal, ni tan sols una síntesi de forma, funció i tècnica constructiva, sinó una construcció significativa”. En poesia considera que bastir un poema és una acurada construcció d’arquitectura de la forma. Quan parla de la pintura intenta treure de la prescripció el debat sobre l’abstracció que va marcar els anys del modernisme per reivindicar el valor que la recerca de la forma pura té en els processos de percepció.
Els problemes exposats per Joaquim Español en les seves mirades transversals sobre les arts ens plantegen nombrosos dubtes sobre els camins que ha pres l’art en un moment en què la crítica ha deixat de ser aquella “glossa feta amb art que vol acostar-nos a l’emoció enigmàtica que vol infondre”. L’assaig de Joaquim Español és el contraexemple que contradiu aquesta reflexió. A partir d’una escriptura acurada, l’assaig provoca aquella emoció de què parlava Oscar Wilde en un vell text sobre el crític com a artista. Wilde deia que l’estudi teòric a vegades pot ser tan o més complex que la creació, ja que requereix un coneixement profund de l’art i dels seus misteris. Joaquim Espanyol sap endinsar-nos en aquest misteri.
Font: Alfred Mondria / Privilegis de l’intrús
Una espiral d’històries fosques i jugades mestres giren al voltant de la vida de Joan March. Núria Cadenes projecta la seua aurèola misteriosa i amenaçadora a través del personatge de Miquel Lluc en “El banquer”, un retrat que fusiona tota una sèrie de peces d’un extens puzle.
Resignat i no del tot sorprés, Lampedusa admetia que a Sicília era ben bé impossible entendre l’entramat de lleis i de codis heretats que regien les vides de l’illa. En la Mallorca d’El banquer tot es mou i canvia de mans, vells oligarques es veuen desposseïts de les seues terres, uns contrabandistes són destronats per uns altres. Ara bé, enmig de traïcions, xantatges i amenaces, sembla com si el pàlpit del paisatge i el ritme dels seus habitants restaren inalterables, conscients que és inútil oposar-se a l’ambició depredadora del protagonista. Núria Cadenes ha novel·lat la biografia de Joan March a través del personatge de Miquel Lluc, tot fugint de la fascinació pels aspectes truculents i la manca d’escrúpols del fill d’un comerciant que aconseguí crear un dels grans imperis financers del món, però sense caure en cap moment en la temptació de la moralitat reparadora. En aquesta història es llancen els daus i s’accepta que regna l’atzar i la llei de la selva, guanya qui és capaç de combinar —sense descans— l’astúcia i la força.
El banquer és una mena de trencadís —arriscat, ben travat— més atent a mirades, gestos i petits diàlegs que no a la narració caudalosa. Una novel·la on s’acumulen fotografies i aquarel·les d’un àlbum, projeccions d’ínfimes seqüències. En aquest sentit, la tensió és efecte de les el·lipsis, el temps que es tarda a llevar una diapositiva per posar-ne una altra. Amb un llenguatge encastat amb minuciositat d’orfebreria, de col·leccionista de tresors, Núria Cadenes combina elements de drama rural de la literatura catalana —conflictes de sang i febre d’or—, enfrontaments entre dos clans familiars com si es tractara d’un western, a més de simbologia i qualificatius rodoredians i algun que altre llampec amb aires de Flannery O’Connor, com l’inspector que s’havia proposat aprendre de memòria fragments d’una Bíblia que havia trobat abandonada, com un senyal per a elegits. Reptes, odis i guerres obertes que només són temporalment suspesos davant l’opció de fer-se amb un bon feix de bitllets.
Tot convida a la mitificació i a l’heura de la llegenda en la vida de Joan March/Miquel Lluc. Pirata que controlava bona part del Mediterrani, contrabandista de tabac, subministrador clandestí de carbó i petroli en conflictes bèl·lics a qui pagara un preu més elevat, fidel a un ideari de corrupció gens classista: empresaris, polítics, revolucionaris, familiars, tots tard o d’hora passaven a formar part de la seua inacabable llista de donacions i, evidentment, de deutors. I és que en molts episodis d’El banquer l’acte de subornar —o d’extorsionar— no obeeix a grans maquinacions dissenyades per Miquel Lluc, sinó que és més aviat un costum mecànic, com encendre’s un bon havà o gratar-se el cap en una llarga reunió.
Indústries, diaris de diferents ideologies, l’apropiació d’una entitat financera, tot el que generara diners i poder atreia l’olfacte d’aquest personatge gris, escarransit, gens carismàtic d’aspecte, indeturable quan treia les urpes i descobria el costat vulnerable d’una presa. Per la seua comptabilitat implacable desfilaren el kàiser, socialistes i anarquistes, conservadors, republicans, emissaris del Reich i dels aliats, un Miquel Lluc que tampoc no tingué cap inconvenient a pagar les factures que li feia arribar Franco. Això sí, aquest “esperit de congre” sempre sabia com fer-s’ho per cobrar i sumar, fins i tot en els ambients més hostils. La consigna era obrir una porta del seu despatx als qui governaven i una altra —tant fa que fóra el mateix dia— als conspiradors.
Molts personatges d’El banquer tenen una presència fugissera, tan sols un peu de foto per explicar la relació amb el protagonista. Encara que en la teranyina vital de Miquel Lluc destaquen els llaços —i els combats— familiars, tot un seguit d’enemics que tard o d’hora passarien a ser rivals derrotats, a més de nombroses relacions i visites al bordell. La madrastra Joana, la seua dona Virgínia —d’una sexualitat voraç—, a més de l’amant valenciana Mercè figuren entre els personatges millor perfilats, un exèrcit femení que arriba a copsar alguns dels ressorts amagats de Miquel Lluc, i també a témer la seua absoluta falta de pietat. De fet, es troba a faltar que no s’haja estirat el fil d’episodis d’El banquer que anunciaven major rendiment narratiu, com si a certes escenes els faltaren algunes instantànies més sense trair per això el mecanisme d’aquesta novel·la. Si de cas, el major inconvenient d’aquesta prosa apamada i brunyida —sovint poderosa i magnètica— siga l’exhibicionisme lèxic, l’obsessió per desempolsegar solucions lingüístiques i rareses amb una reiteració que, de vegades, fatiga. L’encaix de les varietats dialectals segons la procedència dels personatges funciona, en canvi, amb fluïdesa i naturalitat, i algunes imatges tenen una textura quasi pictòrica, com les cases i la gent banyades per la pluja que “semblen com de plata abans de netejar”.
Hi ha un rerefons d’animalitat gens domesticada —tel·lúrica— en el Miquel Lluc d’El banquer, un instint i una adrenalina que no li permeten abaixar la guàrdia en la vigilància del seu immens entramat econòmic, en la determinació de triar quines seran les noves víctimes. Atret pel luxe i feliç per l’admiració atemorida que provocava, el personatge misteriós i ferotge que havia erigit quedava arraconat mentre es menjava les llesques d’una ceba crua tot sol al camp mallorquí, o quan li feia confidències entre esbufecs displicents a la valenciana Mercè en cruspir-se una espatlla de conill. Potser l’èxit de Miquel Lluc/Joan March consistira a haver entés com ben pocs, sense escarafalls ni remordiments, les veritables lleis —la indiferència— de la natura.
Font: Vicenç Pagès Jordà / El Punt Avui
Feia temps que el nom de Lydia Davis corria de boca en boca, però ningú no s’havia decidit a traduir-ne cap llibre al català. Al final qui s’ha avançat ha estat Edicions de 1984, que acaba de publicar Ni puc ni vull, una selecció d’un centenar de contes d’aquesta autora nascuda a Massachusetts el 1947, traduïts d’una manera molt convincent per Yannick Garcia.
Lydia Davis és el Marcel Duchamp de la literatura, ja que converteix en contes el que no se’ns havia acudit que podria ser-ho: troba contes a les llistes, a la premsa, al somnis dels amics, a tot arreu on va, fins i tot als llocs més literaris. Una d’aquestes peces, amb títol autoexplicatiu, és De com vaig llegir tan de pressa com vaig poder els meus exemplars endarrerits del suplement literari de The Times.
Cartes o contes?
Altres contes de Ni puc ni vull adopten la forma de carta: a una empresa de caramels de menta que no compta bé el nombre d’unitats que inclou a la bossa, a la fundació que ha concedit una beca d’escriptura a l’autora, al president d’una estafa postal anomenada Institut Biogràfic dels Estats Units, a un fabricant de pèsols congelats que incorpora una fotografia en el paquet on el color dels pèsols no s’assembla al color dels que es troben a l’interior. Ignorem si primer escriu les cartes i després les converteix en contes, o si ja són concebudes com a contes, com també ignorem si les envia o si tan sols les publica.
Altres contes del recull s’assemblen a un documental, com el brevíssim La manera de parlar de la companyia telefònica o Les vaques, que descriu en quinze pàgines el comportament d’un grup de bòvids que pastura en un camp. També n’hi ha de més convencionals, i d’altres que semblen capítols d’una novel·la, i fragments aparentment autobiogràfics, i l’apunt notarial del que li passa pel cap quan espera el menjar en un restaurant. En els contes de Lydia Davis hi conflueixen un humor gèlid i una autoconsciència elevada. No sabem del cert si l’autora és irònica o cínica, crítica o bromista, si abusa de l’atzar biogràfic o de l’acudit metaliterari, si ens recorda la indolència del senyor Keuner de Bertolt Brecht o més aviat el periodisme egocèntric que practicava Salvador Dalí a finals dels anys vint. Els textos de Lydia Davis de vegades ens fascinen i d’altres ens avorreixen, però aconsegueixen que ens preguntem a cada moment què diantre és un conte.
El blog d'Edicions de 1984 