«Amerigo, el fals impostor». Carles Ribera sobre l’«Amerigo» de Zweig [El Punt Avui]

Font: Carles Ribera / El Punt Avui

amerigoStefan Zweig (1881-1942) és un escriptor d’aquells considerats una aposta segura per al lector. Ja fa una bona colla d’anys que de tant en tant ens arriben a casa nostra, traduïdes al català, algunes joies del senyor Zweig recuperades de l’oblit. L’últim cas és el d’Amerigo. La crònica d’un error històric (Edicions de 1984), traduïda per Gabriel de la S.T. Sampol. És un divertimento del savi vienès que relata amb un to entre jocós i detectivesc la monumental confusió que va portar el món a denominar Amèrica el continent descobert a fi- nals del segle XIV per Colom, que no va saber que havia descobert un continent que rebé el nom d’un senyor que va saber que allò que havia descobert Colom era un continent però que no se sap si ell mai va arribar a posar-hi els peus. Complicat? Complicat. Zweig desgrana la inconeguda història de l’infortunat en vida més afortunat del planeta a títol pòstum, el florentí Amerigo Vespucci, 1454-1512, una “ascensió a la immortalitat, per ventura la més grotesca que ha conegut la història de la fama”. Amb la fluïdesa narrativa habitual, l’autor basteix un extens reportatge amb profusió de proves documentals que mostren com tot plegat va ser culpa d’uns quants refregits editorials temeraris fets a partir de la poca documentació escrita que va deixar Vespucci (“mai cap escriptor no ha esdevingut tan famós havent deixat una obra tan breu”). El text està amenitzat amb una bona contextualització, referències històriques detallades i algun anacronisme clamorós, com ara parlar indistintament de regne d’Espanya i de Castella i, per tant, de rei de Castella quan, en realitat, el regne d’Espanya no existia com a tal en l’època del descobriment i el rei de Castella d’aquella època era una reina, la Catòlica.

Un error que no resta ni un gram d’interès ni de versemblança a un relat recosit amb l’estil deliciós de sempre per recrear una vida que “no és la biografia d’un heroi ni la d’un impostor, sinó una comèdia de la casualitat, en què ell es va veure enredat sense saber-ho” i que conté el to major habitual del mestre Zweig amb delícies com aquesta: “Quan la humanitat coneix alguna cosa nova, li vol donar nom. Quan sent entusiasme, vol que la seva boca proclami el seu goig amb un crit de joia. Va ser un dia afortunat que el vent de l’atzar de sobte li llançà un nom, i sense mirar si era a dret o a tort, va agafar amb impa- ciència aquell mot sonor i vibrant, i va saludar el seu nou món amb aquell nom nou, amb aquell nom ja per sempre seu d’Amèrica.”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s