«La culpa va ser de l’editor». Vicenç Pagès Jordà sobre l’«Amerigo» de Zweig [El Punt Avui]

Font: Vicenç Pagès Jordà / El Punt Avui

amerigoQuan anava a escola em van explicar que Cristòfol Colom va descobrir Amèrica. Llavors no se’m va acudir posar-­ho en dubte. Amb el temps, però, m’he anat adonant que aquella afirmació era més aviat eurocèntrica, ja que els habitants d’aquell continent ja ho sabien, que hi eren, i no necessitaven que ningú els descobrís (més d’un hauria preferit no ser descobert). Amb el transcurs dels segles es va encunyar un terme més neutral, que va fer fortuna el 1992, trobada, com si americans i europeus haguessin coincidit per atzar al capvespre en un boulevard. Però és que Colom no ho va saber mai, que havia descobert Amèrica. No només ignorava que aquelles terres serien batejades amb aquest nom, sinó que ni tan sols sabia que havia topat amb un nou continent. Ell buscava una ruta alternativa per anar a les Índies, i va morir creient que les havia trobades, les Índies, i no pas un enorme tros de terra que s’interposava en el seu camí.

A l’escola també em van ensenyar que un tal Vespucio, de nom Américo (així, castellanitzat), navegant i geògraf florentí, s’havia apropiat de manera fraudulenta de la glòria del descobriment i havia tingut la barra de batejar el continent amb el seu nom. Edicions de 1984 acaba de publicar un llibret de Stefan Zweig que explica el que va succeir: Amerigo: la crónica d’un error històric. Després de capbussar­se en la documentació a la manera d’un Sherlock Holmes (o sigui, amb mèrit previ a Google), Zweig arriba a la conclusió que el continent es diu Amèrica per una sèrie d’errors i atzars, entre els quals destaca el paper d’editors, impressors, traductors i il·lustradors.

Tot i que la historiografia espanyola ha omplert Amerigo Vespucci d’improperis, la veritat és que ell i Colom eren amics. Zweig sosté que, si bé Colom va trobar el continent, Vespucci va ser qui es va adonar del que havia trobat: li va donar sentit i en va reconèixer la importància, és a dir, que va completar la feina. És important el que Colom va fer, però també el que Amerigo va escriure, en particular el llibret Mundus Novus. Segons Zweig, mai una obra tan breu (no arriba a les 50 pàgines) ha tingut conseqüències tan colossals: “Colom només havia descobert una illa, i Vespucci, tot un nou món.” També hi ha raons musicals o, si ho preferiu, fonètiques: la paraula Amèrica forma un bon equip amb els continents que ja s’havien descobert, Àsia i Àfrica. Columbia queda molt millor com a productora de cinema.

«Crònica d’una recerca perillosa». Víctor Alexandre parla de «Jesús busca Jesús», de Jaume Rodri

Font: Víctor Alexandre / Racó Català

400JesúsJaume Rodri és un home polifacètic. La vida l’ha dut pels camins de l’escultura, de l’escriptura, de la pintura, de la música, del cinema, de la teologia, de la sociologia… Una vida així, per força ha de ser rica en vivències, ja que requereix inquietud, curiositat, reflexió i, sobretot, afany de coneixement. Rodri és també un home que vol veure la seva terra lliure del jou espanyol i que per aquest motiu, en companyia de Pep Solé, va dissenyar l’any 2010 el Monument a la Independència de Catalunya, situat al parc de Can Jalpí d’Arenys de Munt, en record de la primera consulta per la llibertat nacional que es va fer en aquella vila el 13 de setembre de 2009. Ara, Jaume Rodri, ha publicat un llibre que es diu Jesús busca Jesús. Crònica d’una recerca perillosa (Edicions de 1984, 2015) en què explica un viatge existencial entre els anys 1963 i 2007 a través de llocs com París, Egipte, Palestina, L’Havana, Lisboa, Lausana, Utrecht, Cadaqués o Barcelona.

El tema de fons, com el títol ja insinua, és la recerca del Jesús històric, però pel camí van apareixent qüestions diverses plenes d’interès i que provoquen en el lector la sensació ambivalent d’estar llegint una novel·la d’espies i, alhora, un treball d’investigació periodística sobre material sensible i amb morts misterioses i assassinats inclosos. I és que quan hi ha el Vaticà pel mig tot és possible. El Vaticà és el paradís de la intriga, sobretot si hom remou terres que podrien desvetllar mentides que han estat considerades veritat sagrada durant segles. En aquest sentit, són ben eloqüents les paraules que Rodri posa en boca de Fidel Castro: “L’Església i el Vaticà són una força política amb una influència molt superior a totes les altres que conec per la subtilitat que tenen per entrar en el pensament més íntim de la gent. Sobretot de la gent senzilla. Del poble pobre, del pobre poble. En aquell estadi on es pot atrapar la llibertat, modelar-la i desfer-la a voluntat”.

El llibre explica que els romans només crucificaven els enemics de l’imperi que eren enxampats amb armes a la mà, totes les altres qüestions inquietaven ben poc Roma. És a dir, que en realitat Jesús hauria estat, alhora, un guerrer armat i un líder espiritual que lluitava contra els romans, ocupants del seu poble. La tesi, per tant, és que Jesús hauria nascut a Europa en el si d’una família jueva de la casa de David i exiliada a la Gàl·lia, on els romans confraternitzaven amb els jueus rics i es respirava una atmosfera més permissiva, cosa que permetia ordir una trama per foragitar l’invasor de Palestina. Si la hipòtesi del monestir enterrat al desert fos certa i es pogués accedir a allò que amaga, és gairebé segur que desemmascararíem una de les més grans mentides de tots els temps.

Confesso que vaig agafar Jesús busca Jesús sense saber ben bé què em trobaria, perquè tant el títol com la contracoberta no m’acabaven de motivar, però vaig canviar de parer només llegir-ne les primeres pàgines, ja que el tema és apassionant. I Jaume Rodri el fa més apassionant encara en acompanyar-lo de trobades amb figures com Fidel Castro, Antoni Tàpies, Salvador Dalí, Salvador Allende o Gabriel García Márquez. En arribar a l’última pàgina, el lector troba del tot pertinent el subtítol “Crònica d’una recerca perillosa”, atès que el perill augmenta com més a prop som de la veritat.

«‘Rebrot’ de Jean Giono: La tensió entre l’home i la terra». Una magnífica crítica de Maria Nunes per a Llegir en cas d’incendi

Font: Maria Nunes / Llegir en cas d’incendi

FM136RebrotÉs una bona notícia que Edicions de 1984 publiqui la novel·la de Jean Giono Rebrot, amb traducció al català de Mia Tarradas. Giono és un escriptor molt apreciat a França però no gaire conegut a casa nostra, probablement a causa de la manca de traduccions. D’orígens piamontesos, Jean Giono (1895-1970) fou fill de modestos emigrants italians instal·lats a l’Alta Provença, a la vila de Manosque, on va néixer, viure, escriure i morir. Amant de la lectura dels clàssics i de l’obra de Balzac i Stendhal, la seva és una obra original, amb un toc de classicisme i modernitat narrativa ensems, que fa les delícies dels amants de la novel·la com a gènere. Destaquen entre els títols de la seva bibliografia el Cicle de l’Hússar –Mort d’un personnage (1949), L’hussard sur le toit (1951), Le bonheur fou (1957) i Angelo (1958)-, conegut a casa nostra gràcies al magnífic film L’hússar sobre la teulada (1995) dirigit per Jean-Paul Rappeneau.

Rebrot, publicada originalment el 1930, és una de les primeres obres de Jean Giono. Forma part de l’anomenada “Trilogia de Pan”, juntament amb Colline (1929) i Un de Baumugnes (1929), en què desenrotlla la seva visió panteista de la natura i reflexiona sobre el lloc que l’home ocupa en el món. Són nouvelles, novel·les breus ambientades sempre a la Provença. Giono mai es decanta pel pintoresquisme, i la natura sempre és en les seves obres acollidora i hostil alhora. En l’evocació de la vida rural hi llueix el sol o ens amara la pluja, el vent ens fueteja el rostre, i el ritme de la vida lligada al pas de les estacions tenen alguna cosa especial que fa la seva prosa capaç d’arribar a qualsevol lector. Com ho aconsegueix? A base del seu estil profundament líric, d’una viva simfonia de metàfores, d’imatges, de comparacions i sobretot de les personificacions que són els seus recursos característics. Absolutament tots els elements de la natura estan personificats i per això ens resulten tan vius i propers. Des de la font solitària que raja més tristor que aigua gelada fins al petit esqueix de lilà que és a punt de florir entre les pedres abandonades, la seva és una poètica construïda amb els quatre elements -l’aigua, el foc, la terra i l’aire- que l’alquímia de la paraula de Giono sublima i destil·la en forma de novel·la amb una prosa sensual que evoca tots cinc sentits. Més que sons, tot en la natura són veus que ens parlen amb un llenguatge ancestral. Tot el que és aliment material i espiritual dels homes és elemental i tot emana de la terra i s’hi confon: “li semblava que amb la mossegada que acabava de fer estava pastant un tros del propi turó amb totes les seves flors”.

La novel·la s’inicia amb el trajecte d’una diligència local que ens transporta lentament pels camins de l’Alta Provença, amb el paisatge de turons de Manosque a Vachères vestit de tardor. No tot és amable, però, ni s’hi estalvien les escenes dures en què la cruesa de la vida descarrega el seu pes en els humans. Els petits pobles isolats i abandonats són una imatge privilegiada de la confrontació entre l’home i la natura. Giono estableix sempre un paral·lelisme en tots els detalls, tot parteix d’una certa concepció cíclica, com seria el cas de la mare que perd el seu petit a la vora del riu i que té la seva analogia antitètica en el fill que amortalla la mare també a la vora del riu, símbol del devenir de la vida. La seva escriptura profundament lírica i simbòlica és l’espai de reflexió sobre la relació entre l’home i el món natural des d’una doble vessant: d’una banda la de tots els estímuls i sensacions inesgotables que en rep, i, de l’altra, la seva pròpia situació en el cosmos.

La temporalitat marca el ritme essencial de la narració: de la tardor i el cor de l’hivern fins a l’esclat de vida de la primavera. Rebrot segueix el cicle natural de les estacions, mirall simbòlic de la vida humana sotmesa al ritme natural del temps. Per tant, podem parlar d’una temporalitat que emana de la naturalesa i que n’és mesura: “Un dia, era l’època de les olives, vam sentir al fons de la vall com una veu del temps dels llops”.

L’arbre com a símbol de l’home

En Rebrot se’ns narra el ressorgir de la vida en un poble abandonat de l’Alta Provença. Els personatges són homes i dones marcats per una vida dura de supervivència i de necessitats i sentiments elementalíssims. El pas de les estacions, com el de la vida humana, en marca el devenir dels personatges a través dels quals, inexorable, la vida s’aferma i s’obre pas. Són com el bon blat o la mala llavor, com l’arbre esponerós o l’heura que l’ofega, perquè tot en la novel·la és una metàfora de la vida i del lloc de la persona ocupa en la natura. Giono fa ús del símbol dual de la figura humana, composta de matèria i esperit, com un arbre que enfonsa les arrels en la terra, però alça els braços com branques vers el cel. La citació no pot ser més explícita: “En Panturle és un home enorme. Diríeu que és un tros de fusta que camina. Al pic de l’estiu, quan es protegeix la nuca amb fulles de figuera, quan té les mans plenes d’herba i es redreça amb els braços estesos per mirar la terra, és un arbre”.

L’essencialitat és portada a tots els extrems com un recurs bàsic que articula la novel·la en la seva perfecta unió indestriable de forma i contingut. En aquest sentit, els personatges adquireixen una dimensió arquetípica. La vellesa claudica per deixar pas a la força de la joventut. La sang i la saba són indistintament fluids vitals. El pagès s’identifica plenament amb la terra fins a unir-s’hi en perfecta simbiosi: “S’està davant dels seus camps. Porta els grans pantalons de vellut marró amb llistes; sembla vestit amb un tros de la seva terra llaurada”. Les dones endrecen el món tot omplint-lo d’harmonia i són com primitius ídols de la fertilitat. El sexe és una pulsió natural, una ànsia que tenen l’home i la terra, un instint animal. Jean Giono sap narrar amb exquisida bellesa com d’un orgasme en participa tota la naturalesa, després del qual els protagonistes “tenen uns grans cossos calmats, uns cors senzills com roselles”.

“Se sent respirar les herbes a quilòmetres lluny”

La gran protagonista de Rebrot, però, és la terra, la natura. Giono recrea la vida i el paisatge de la Provença, fent així una obra d’observació del paisatge natural i humà reals, i de la projecció d’un imaginari, a parts iguals, de tal manera que crea un autèntic mite de la vida i el paisatge provençals. No pensem pas, com he dit, que la natura en Giono sigui una natura bucòlica, res més lluny, és una natura regida per unes lleis implacables, una natura dual, alhora esquerpa i acollidora. Després del llarg i dur hivern, el poble deshabitat reneix i s’omple de la llavor de la vida que l’home sembra en la terra i en la muller. Panturle i Arsule són com una mena d’Adam i Eva en un paradís que cal conrear amb suor i sang perquè doni fruits. La visió panteista de la natura, la tensió entre l’home i la terra, i la reflexió sobre el lloc que aquest hi ocupa són, per tant, els seus temes essencials en aquest cicle narratiu. La novel·la acaba amb aquesta imatge final de l’esforç titànic del protagonista, el de fer reviure un poble abandonat, recompensat: “Ha guanyat: s’ha acabat. És sòlidament enfonsat dins la terra com una columna”.

Rebrot és un text ple de bellesa i d’espiritualitat, de bona prosa. Per als qui coneixen Giono serà una magnífica oportunitat de llegir-lo en català, i per als qui no, l’oportunitat de descobrir una de les veus més singulars de la literatura francesa del segle XX.

«‘Rebrot’: realisme poètic en estat pur». Francesc Ginabreda, a Núvol

Font: Francesc Ginabreda / Núvol

A Rebrot, un clàssic de la literatura francesa, Jean Giono recrea el món mític de Manosque, a l’Alta Provença, amb la descripció, gens bucòlica, de la tensió de la relació entre l’home i la natura. Edicions del 1984 recupera la novel·la d’un autor ple de matisos que explica la història d’un home que reneix, conjuntament amb la seva terra, en un entorn preciós i salvatge.

FM136RebrotA Rebrot [trad. Mia Tarradas], els adjectius són gràfics i precisos i les figures retòriques recreen comparacions i sinestèsies d’una tal força expressiva que, a voltes, el lector té la sensació d’escoltar la novel·la. Les descripcions són nítides, depurades, i transmeten un concepte de magnetisme estàtic, de solidesa icònica, que podrien evocar un pla cinematogràfic de Pasolini. Jean Giono captura les coses: el paisatge, el clima, els objectes i les persones, i enfoca la seva obra en la relació de l’home amb l’espai; un home que es manifesta en i amb la veu de la naturalesa. En aquest aspecte (i també en d’altres), Giono és un escriptor virgilià.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

«La paret de Sorj Chalandon». Griselda Oliver parla de «La quarta paret» a Catalunya Cristiana

Font: Griselda Oliver / Catalunya Cristiana

FM1304aParetLa quarta paret és, en teatre, la barrera que suposadament existeix entre actors i espectadors, entre l’escenari i el públic. És un concepte que es va originar pels volts del segle XIX amb l’aparició del realisme teatral, moment en el qual els intèrprets actuaven com si realment hi hagués una paret invisible entre ells i els espectadors. Precisament aquesta és l’essència de la novel·la La quarta paret, editada en català per Edicions de 1984: representar la separació entre la vida i la mort, la pau i la guerra en una novel·la que difon les barreres identitàries.

«Va arribar un moment en què em vaig adonar que vaig estimar la guerra», confessava Sorj Chalandon, en un dels seus viatges a Barcelona. Sorj Chalandon (1952) és un periodista i escriptor francès que durant molts anys va ser corresponsal de guerra per al diari Libération i va cobrir confl ictes bèl·lics com els del Líban, l’Iran, l’Iraq, Somàlia i l’Afganistan. Com a novel·lista, ha escrit diverses novel·les, i ha guanyat premis com el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa i el Premi Goncourt amb Retorn a Killybegs, publicat en català per Edicions de 1984.

La quarta paret se situa a la dècada dels vuitanta a mig camí de París i el Líban. Georges, el protagonista, és un activista francès que resideix a París amb la seva dona, l’Aurore, i la seva filla, la Louise. Un dels seus millors amics i «germà» (p. 28), el grec Samuel Akunis, es troba al llit de mort a causa d’un càncer. És ell qui li demana que vagi a Beirut i porti per uns moments la pau enmig de la guerra: la comesa que té encomanada Georges és representar al cor del conflicte, a Beirut, l’Antígona de Jean Anouilh perquè durant unes hores combatents dels diversos fronts —palestins, cristians, drusos— deixin la guerra per fer la pau.

Prenent com a punt de partida el teatre, l’autor basteix un argument d’oposats a través del qual plasma la separació que existeix entre la pau i la guerra, l’amor i l’odi, la tragèdia i el drama: «Era de nit. Jo tremolava. Havien encès dos brasers a cada costat de l’escenari, dibuixat per les motxilles dels alumnes. De tant en tant, un tret llunyà feia malbé el text» (p. 124).
La quarta paret és, també, l’horror que va veure en primera persona Sorj Chalandon, quan cobria el confl icte bèl·lic del Líban, durant la dècada dels vuitanta. Chalandon va trepitjar la terra de Sabra i Xatila després de la matança. Va palpar l’horror. El que sent Georges és, doncs, el que va viure el mateix escriptor, cosa que fa que la novel·la, al final, prengui una dimensió molt més personal, més d’introspecció: «Jo no sentia res. Ni tristesa ni amargor. Ja no tenia cap regust a la boca, cap emoció. No tenia ni fred, ni calor, ni gana ni son. Ja no sentia el meu cor, ni els meus pensaments ni el rebombori creat pel silenci. No tenia por. Vaig girar el cap. Vaig mirar per última vegada la foto oval que deixava a casa. […]. La guerra havia convertit la meva dona en una mena de viuda. Havia fet de la nostra filla la meitat d’una nena. I ara em reclamava. La guerra m’exigia per a ella» (p. 272).
I així, amb la gesta d’Antígona, que simbolitza la llibertat i l’honor, al bell mig del text, Chalandon trenca la barrera invisible que separa el lector del narrador i l’aproxima en un món on la impotència, la desolació i el patiment es confonen sota l’estàndard de la guerra. Un relat colpidor.

«L’aventura intel·lectual de Bruno». Jordi Marrugat recomana «El sopar de cendra» a L’Avenç

Font: Jordi Marrugat / L’Avenç

LC6SoparCendraL’AVENTURA INTEL·LECTUAL DE BRUNO. L’apassionant lectura d’El sopar de cendra permet copsar la profunda significació històrica, cultural i simbòlica de la desgraciada fi de Giordano Bruno, cremat per la Inquisició l’any 1600. El coneixement hi és presentat com una autèntica i arriscada aventura. És una lluita per la llibertat contra «follies, bestialitats i vicis», contra «les tenebres denses dels sofistes i els ases», contra la ceguesa de la majoria, que, evidentment, van contraatacar. Bruno encarna de manera tràgica i visionària el lema il·lustrat per excel·lència, la interpretació kantiana del Sapere aude! horacià. I és que, situat als fonaments dels discursos culturals moderns, aquest llibre en conté el germen d’algunes de les estructures bàsiques. Desafia l’autoritat establerta i propugna el judici propi com a única font fiable de coneixement, tal com establiria de manera sistemàtica el famós mètode cartesià. Això el porta a deixar de banda la disputa entre els antics i els moderns en favor de la confiança en els progressos del saber. L’únic horitzó que es fixa és la «veritat» autònoma que destrueix «somnis», dóna «ulls» i il·lumina «tenebres».

Les qüestions principals que enfoca El sopar de cendra són principalment les que avui cauen en l’àmbit de l’astronomia. Defensa les teories de Copèrnic referents al moviment de la terra. Afirma la infinitud d’un univers sense centre ni confins i en el qual innombrables cossos es mouen uns en relació als altres. I conclou que tota la substància d’aquesta matèria és eterna. Desmenteix així la lectura literal d’alguns passatges de la Bíblia que, tanmateix, admet en el seu conjunt perquè no es tracta d’una autoritat científica, sinó moral i legislativa que, quan parla de la natura, ho fa en els termes generalment acceptats. Des d’una percepció limitada a la condició d’home del segle XVI, Bruno aprofita la seva experiència al màxim, passant-la per una extraordinària capacitat de raonament.

Aquest és, doncs, un llibre ple de marques d’època que, tanmateix, resulta actualíssim. Avui l’astrofísica, tan popular per la seva influència en la cultura de masses, omnipresent en la literatura, el còmic, el cinema i la televisió, no procedeix altrament. Representa l’univers a partir de l’experiència, la raó i la imaginació, que en el segle XXI disposen de més mitjans i coneixements. És la disciplina més poètica i imaginativa. Fins al punt que se n’han considerat pseudocientífiques moltes teories. El sopar de cendra n’és baula cabdal que ja es presenta explícitament com una combinació d’art i ciència, com el quadre d’un pintor que recrea la natura amb una explicació tècnica. A més, igual que les grans obres literàries del nostre temps, Bruno hi combina tota mena de formes: argumentació filosòfica i científica, joc metaliterari, narració al·legòrica, poesia, religió o lliçó moral —amb un estil complex i abstracte que flueix brillantment lògic, racional i diàfan en el català de la traductora, Anna Casassas. I si és un llibre que inclou tanta varietat, el mateix autor afirma que cal considerar-lo «històric». Perquè història és veritat. I en la perspectiva que dóna poden arribar a comprendre’s totes les coses humanes —amb el benentès que l’univers retratat per l’astrofísica és tan humà i tan històric com l’amor, la bellesa, una novel·la, la Inquisició o els diàlegs de Plató i de Bruno.

Toni Mata sobre «Josep Andreu Abelló. Els clarobscurs del catalanisme» de Joan Esculies, a Regió 7

Font: Toni Mata / Regió7

L’historiador manresà Joan Esculies publica la biografia de Josep Andreu Abelló, fundador d’ERC, home de Companys, exiliat enriquit i figura clau en la transició democràtica. El seu retrat i el de Joan Solé i Pla creuen el segle  XX catalanista

 

400AbellóJoan Esculies (Manresa, 1976) és un corredor de fons que reconstrueix metre a metre la trajectòria vital i política de Josep Tarradellas des del convenciment que la seva figura, clau per a la història del catalanisme, no ha estat encara del tot ben compresa. Lector infatigable i autor prolífic, l’historiador bagenc ha conclòs amb la biografia de Josep Andreu Abelló un díptic sobre la trajectòria d’Esquerra Republicana i el moviment catalanista que va iniciar amb el retrat de Joan Solé i Pla. El conjunt ofereix una panoràmica del segle XX que l’estudiós considera un element necessari per a l’objectiu primordial. «Per entendre Tarradellas ens cal conèixer també les trajectòries de la gent que hi havia al voltant», apunta.

Esculies constata en l’epíleg de Josep Andreu Abelló. Els clarobscurs del catalanisme (Edicions de 1984) que quan interpel·lava algú sobre l’objecte del seu treball, sovint es va trobar amb la següent resposta: «Perdona… qui?». Però Josep Andreu Abelló (Montblanc, 1906-Madrid, 1993) no és un personatge menor en el trànsit del país per la República, la dictadura i la transició democràtica. «Andreu ocupa tot el segle del catalanisme i te’l trobes arreu», apunta.

L’afirmació no és exagerada. La seva petjada és visible en la formació d’ERC a principi dels anys 30 i, quatre dècades més tard, en la rebotiga de la liquidació controlada de la dictadura i el pas amb peus de plom cap al règim democràtic. Entremig, «va ser president de l’Audiència de Barcelona durant la guerra, jugant-se la vida amb els pistolers anarquistes voltant per allà, va marxar a l’exili, va repartir diners de la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols i, finalment, va anar a Tànger, on va dirigir un banc». Tot d’episodis salpebrats d’algunes llegendes que la documentació no permet aclarir. «Estudiar la trajectòria d’Andreu et serveix per veure que el catalanisme també té les seves ombres, i avui en dia no el reivindica pràcticament ningú, ni ERC. La seva figura et pot agradar més o menys, però sense la gent com ell ara no ni tan sols hi hauria el procés sobiranista».

Josep Andreu Abelló va dictar fa trenta anys unes memòries al periodista Siscu Baiges que mai van arribar a veure la llum. Aquell text del 1985 requeria un notable treball d’edició per fer-lo digerible per al públic, però el redactat va dormir el son dels justos fins que el seu fill, Narcís Andreu, va accedir l’any 2010 a deixar-les llegir a Joan Esculies. «Som davant d’un personatge que va fer molt contactes, i a casa seva s’hi reunien persones de totes les tendències», explica l’autor, assenyalant que aquesta és una de les claus que expliquen que algú amb el seu perfil pogués ser, amb el pas dels anys, com a mínim tolerat pel règim franquista.

Una de les llufes que porta penjada la biografia d’Andreu és la d’haver-se quedat diners de la Junta d’Auxili, «però no hi ha cap document que ho provi», apunta Esculies. «Va fugir a França i després cap a Mèxic, i era encarregat de repartir els fons de la JARE, com Indalecio Prieto. Però no hi ha inventaris, no se sap què portava el vaixell Vita quan va anar cap a l’exili a Amèrica», continua, i afegeix que «Andreu va fer diners a Tànger i hi ha qui l’acusava que no havia fet altra cosa que fer aflorar els que havia obtingut il·lícitament a Mèxic. De fet, crec que d’allí en va marxar deixant un forat econòmic i havent fet un mal negoci en unes mines amb Roc Boronat». Esculies té clar que «les enveges acaben reescrivint la història i, repeteixo, aquesta suposada mala pràctica d’Andreu no es pot demostrar».

«Si Tarradellas no hagués estat president de la Generalitat, tampoc formaria part del santoral d’ERC», afirma Esculies, taxatiu. Andreu va acabar la seva vida política a les files del PSC, i sempre va mantenir amb Tarradellas «una relació d’estira-i-arronsa». El personatge estudiat per Esculies va fer de «morter» entre ideologies oposades en el procés de transició cap a la democràcia, i va entendre que «la Catalunya del 77 no era la del 39. Ells van viure la guerra, els més joves no. I els veterans van mantenir una actitud pragmàtica: als anys 70, hi havia el que hi havia. El càlcul era: millor una monarquia parlamentària com la de la Gran Bretanya que no pas una dictadura».

Esculies confiava que les memòries d’Andreu revelarien la veritat de la mort d’Andreu Rebertés, nomenat per Lluís Companys com a cap de la Comissaria d’Ordre Públic. Detingut després de ser acusat d’utilitzar el càrrec per intentar eliminar la seva exsogra, i havent denunciat que hi havia un complot d’Estat Català per assassinar Companys, va ser empresonat i va aparèixer mort a la carretera de Calaf el dia que era traslladat a Andorra. «Entre el nacionalisme radical corria el rumor que Rebertés sabia que un amic íntim de Companys estava molt implicat en l’assassinat dels germans Badia»