E. L. Doctorow (1931-2015)

Edicions de 1984 lamenta profundament la mort d’E. L. Doctorow, un mestre de la narrativa nord-americana.

Al llarg d’aquests anys hem tingut l’honor de publicar les següents obres de Doctorow, i no se’ns acut millor homenatge que convidar-vos a gaudir, un cop més, de la seva literatura.

«El cervell de l’Andrew»
«Tot el temps del món»
«Billy Bathgate»
«Homer i Langley»
«Ragtime»
«Històries de la dolça terra»
«La gran marxa»

La traducció de La gran marxa i Històries de la dolça terra va ser de Julià de Jòdar. Les següents, de Maria Iniesta i Agulló

Jaume Rodri: «Jo portava un passaport amb el nom del bisbe de Vic i em divertia una mica». Anna Ballbona entrevista en Jaume Rodri [El Temps]

Font: Anna Ballbona / El Temps

Escultor, escriptor i cineasta, de personalitat heterodoxa (va ser mossèn, fundador de l’Assemblea de Catalunya i diputat per ERC), Jaume Rodri (Vic, 1940) ha publicat ara Jesús busca Jesús. Crònica d’una recerca perillosa. És una mixtura de gèneres (biografia, història, assaig, aventura…) on va a la recerca del Jesús històric

Entremig, circula una farcida galeria de personatges que ha conegut, per la via de l’activisme polític antifranquista, del món de l’art o del religiós (Fidel Castro, Salvador Allende, Tàpies, Dalí, García Márquez, Le Corbusier, Enrique Líster…). Amb tots es planteja l’interrogant sobre Jesús, que l’enderia des que va arribar a París, l’octubre de 1963, el mateix dia que enterraven la cantant Edith Piaf. Fem aquesta entrevista l’endemà que torni de París, on ha deixat un exemplar del llibre a la tomba de Piaf, al cementiri de Père-Lachaise.

—A què vol remetre el títol?
Volia anar traient capes d’aquest Jesús enfarfegat, aquesta tradició de 2.000 anys, de carregar tanta cosa sobre un personatge de qui ningú no sap res. I a veure què en sortia. Hi ha un esforç constant de separar-lo del fet de la fe. He volgut deixar de banda el nen Jesús, la verge Maria, els àngels i el sursum corda.

—Tracta Jesús com un revolucionari dedicat a la lluita armada…
És que no podia ser d’una altra manera. La lluita no armada és un invent a partir de Gandhi. El codi de justícia romà de l’època només condemnava a la creu a qui havia estat trobat amb armes, en actitud sediciosa contra algú que representés el poder. Si Jesús va existir i va ser crucificat va ser perquè se li va aplicar aquesta llei. A Galilea hi va haver diverses revoltes perquè els romans els tractaven de manera espantosa.

—En algun moment el llibre sembla una novel·la d’aventures…
Potser la vida m’hi ha portat pel fet de treure el morro a tot arreu, de no dir que no a res. Aquesta predisposició fa que et trobis una pila de gent. He mirat d’obviar tots aquells personatges que des del Japó no es podia entendre qui eren.

—Un passatge curiós és quan Fidel Castro li pregunta sobre Catalunya…
Vaig quedar parat. Davant meu hi anava el Líster. Li va fer un cop a la panxa i li va dir: “Amb aquesta tripa, poques guerres guanyaríem”. I a mi em diu: “I així vostè és de Catalunya?” Sí, Ramon Masnou i Boixeda. “Està ficat a l’Assemblea de Catalunya?” Com pot saber això de l’Assemblea! I allà m’assabento que l’acord de l’Assemblea no és una cosa del Guti i de tres d’aquí, no, això es va acordar en una Internacional. Jo estava ficat en tot el que era l’oposició al règim, anava amb passaports falsos. Jo portava un passaport amb el nom del bisbe de Vic i em divertia una mica.

—Per què el nom del bisbe de Vic?
Jo havia sigut capellà, havia estat a les ordres d’aquest senyor. Vaig anar a París de capellà, vaig estar a la banlieue parisenca, en totes les mogudes. Torno aquí, el bisbe em nega el pa i la sal, discutim i em destinen a Centelles. La primera cosa que faig és dir que els pagesos es poden quedar les terres perquè jo no n’havia treballat mai cap. Un merder de collons. A partir d’aquí comença la gran trifulga fins que acabem als tribunals de Roma. Quan arriba l’hora jo no hi vaig i els dic que ja m’han vist prou.

—De totes les opinions que ha recollit què és el que el sobta més?
El que em sobta més és que ningú sap res. Em pensava que em trobaria un paio que es deixaria anar i m’ho explicaria tot. És curiós com una cosa que no s’aguanta amb dades normals pot comprometre tant l’existència de la gent.

—A en Xirinacs, que apareix al final i de qui va ser molt amic, creu que se l’acabarà posant al lloc merescut?
Penso que d’aquí a 300 anys serà el gran personatge del nostre temps. És molt savi, ha fet teories evolucionadíssimes del pensament humà. També ha fet una cosa inusual, que és unificar el que creu amb la vivència. Ara hi ha diverses coses que fan que la nostra societat no el pugui acceptar. Una, que va dir que era amic d’ETA. I l’altra, el suïcidi. Quan tot això hagi passat, perquè passarà, en Xirinacs podrà treure tots els seus llibres, tot el que va fer, les seves vagues de fam.

«De com Amerigo esdevingué americà» Damià Alou, sobre Zweig. [Diari Ara]

Font: Damià Alou / Diari Ara

Seria llàstima que al mig dels gruixats i ostentosos volums de falsa literatura confessional i autèntica literatura inflada que decoren les llibreries ens passés per alt una col·lecció tan menuda, discreta i selecta com Incís, d’Edicions de 1984. Fa poc en comentàvem l’esplèndid llibre de Claudio Magris Il·lacions al voltant d’un sabre, i ara ens ofereix aquest apassionant Amerigo de Stefan Zweig, un exemple del que hauria de ser l’edició: magnífiques traduccions sense errates –la del mallorquí Gabriel de la S.T. Sampol n’és un exemple– amb un embolcall de tacte exquisit. També és de recomanar el llibre de Zweig, un autor de qui cada parell de mesos se’ns ofereix una nova troballa, i tot i que les seves novel·les, sempre llegidores, potser no passen el tall de modernitat que imposà Arthur Schnitzler a Història somiada (Quaderns Crema), els seus assaigs, entre els quals trobem llibres tan recomanables com Fouché i Moments estel·lars de la humanitat, es llegeixen com narracions. Perquè Zweig, sense ser un especialista en filosofia, crítica, medicina, història o psicologia, va saber escriure sempre sobre tot amb la mirada astorada i encuriosida del que vol aprendre i comunicar-ho.

Aquest Amerigo n’és un magnífic exemple. És la història d’Amerigo Vespucci, el florentí que acabà donant el seu nom al continent que Colom havia descobert per un embull fet de casualitats, errors i malentesos, algú que, per un viatge que no havia fet mai ni mai va afirmar que hagués fet, va assolir una glòria immensa i potser immerescuda. Però el llibre de Zweig no és una biografia –hi ha molt poc per contar de Vespucci ni una crònica dels seus viatges, sinó una anàlisi curosa, breu i apassionant de com el sobtat anhel europeu de viatjar del segle XV acabà transformant tot el món. Al primer capítol, Zweig ens dibuixa amb quatre pinzellades l’evolució d’Europa des de l’any 1000, un continent paralitzat que no vol saber res més del món, i que fins i tot ha oblidat allò que sabia. La creença que el món s’acabaria ha congelat el pensament, els afanys, les idees… Però el món no acaba, i per agrair-l’hi a Déu els cristians embarquen cap a Terra Santa, on es troben amb uns sarraïns amb un grau de civilització i de tècnica molt superiors. El 1298 arriben a Venècia dos homes vells que, segons diuen, han estat a Armènia, el Turquestan, la Xina. Un d’ells, Marco Polo, demostra que és possible arribar a l’Índia. I allà és on arriba –o creu que ha arribat– un tal Colón, Colom o Colombo, que el 1493 ja s’ha convertit en gran almirall de Sa Majestat i virrei de les províncies descobertes. Però Colom encara creu que ha estat a l’Índia, a prop del Ganges, i en cert moment, la humanitat vol saber què dimonis ha descobert.

El 1503 a París i Florència es publiquen uns fulls volanders amb el títol de Mundus Novus, escrits per un tal Albericus Vespucius o Vesputius, el qual, en forma de carta a Laurentius Petri Francisci de Medicis, narra un viatge a terres desconegudes. L’opuscle és el primer que relata un gran viatge i amb amenitat, el primer que comunica el terror dels navegants, els afanys i patiments, la trobada amb uns homes de pell colrada que habiten una mena de “paradís terrenal”, una qüestió important, perquè els teòlegs grecs creien que Déu, després de la caiguda d’Adam, no havia destruït el paradís. Albericus afirma una cosa encara més increïble: on ha arribat no és a l’Índia, sinó a una terra completament nova i desconeguda entre Àsia i Europa. És el primer que completa el descobriment de Colom, el primer que en reconeix el significat, a qui pertany el mèrit històric d’haver-ne trobat el sentit.

Diu Zweig que “mai cap escriptor no ha esdevingut tan famós havent deixat una obra tan breu”. Però les fames són enganyoses i efímeres, i les casualitats, malentesos, fets i omissions que se’ns relaten a partir de l’opuscle de Vespucci componen una intriga digna d’Umberto Eco. I en la trama, Vespucci, fill de notari, nascut a Florència el 1451, i un home sense ofici ni benefici quan emprèn el seu viatge a les Noves Índies, no serà més que el personatge passiu que farà néixer la sonora i vibrant paraula Amèrica

Magnífic apunt sobre «La quarta paret» de Sorj Chalandon al blog Tot és mentida.

Font: blog Tot és una mentida

Sorj Chalandon (Tunis, 1952) és periodista del setmanari satíric Le Canard Enchaîné, però durant vint anys va treballar per al diari Libération com a corresponsal de guerra. Chalandon afirma que la guerra et roba trossos de tu mateix, així que han d’haver-hi petites parts del seu cor escampades per diferents països com Iran, Iraq, Somàlia i Afganistan. Sobre la seva experiència a Irlanda del Nord ja va escriure la recomanable novel·la Retorn a Killybegs (2011, Gran Premi de la Novel·la de l’Acadèmia Francesa) i publicada per Edicions de 1984. A principis de 2015 l’editorial catalana ha repetit amb la seva última novel·la i ha inaugurat la traducció al castellà amb el segell Entre ambos. Es tracta de La quarta paret, traduïda del francès per Josep Alemany i Premi Goncourt dels Instituts 2013.

Samuel Akunis, el grec que va immigrar a França fugint de la Dictadura dels Coronels, és un assenyat i respectat militant d’extrema esquerra que es troba postrat al llit a les acaballes de la seva vida. És l’any 1982 i en Sam encarrega al jove Georges, el seu amic i company de militància, que dugui a terme el projecte teatral que ell va començar però que la mort imminent farà que ja no pugui acabar. Es tracte de representar l’Antígona de Jean Anouilh a Beirut. La capital del Líban és el centre d’una guerra civil que enfronta les diferents comunitats religioses del país. L’objectiu és que l’obra de teatre es representi amb actors de les diferents ètnies i religions del país: xiïtes, palestins, cristians, drusos i maronites. Es tracta d’un acte de pau i d’aturar el conflicte bèl·lic ni que sigui mentre dura la representació de la peça teatral.

Amb la publicació de La quarta paret, Chalandon ha aconseguit expressar el patiment, el crim, la mort, les llàgrimes i la ràbia que guardava dins seu des de que va cobrir la guerra del Líban a principis dels anys vuitanta. El periodista va ser testimoni de la massacre de Sabra i Xatila i segons afirma en aquesta entrevista a El Periódico encara ara té les imatges de l’horror presents. Una experiència colpidora que l’escriptor narra en el llibre de manera extraordinària. En la novel·la la cruesa, la impunitat i la bogeria guanyen per golejada a l’esperança, la noblesa i la humanitat. Una tragèdia en tota regla.

Chalandon reviu en el personatge de Georges i fa un repàs a la seva militància d’extrema esquerra. Durant els anys setanta va formar part d’un moviment revolucionari francès que es va armar, igual que les Brigades Roges a Itàlia o la Fracció de l’exèrcit Roig a Alemanya. Ho explica en aquesta entrevista al Diari Ara. En el fons, aquests dos fets, la militància política radical i la feina de corresponsal de guerra, articulen el motor de tota la novel·la: que és una profunda reflexió sobre l’home i la violència. Es pot legitimar l’ús de la violència com a mitjà per aconseguir objectius, siguin justos o no? És l’ésser humà intrínsecament violent? Quines alternatives tenim per defensar la justícia i la pau sense l’ús de la violència?

En els moviments socials d’extrema esquerra et trobes gent de tot tipus. Hi ha persones que aproven obertament l’ús de la violència i tenen tot un protocol per defensar-la i justificar-la. Les reflexions que tenen en Sam i en Georges sobre com encarar la lluita i la revolució formen part d’un etern debat. La fi justifica els mitjans? A vegades defensar aquesta famosa sentència atribuïda a Maquiavel té a veure amb l’edat i amb la maduresa. En el llibre en Sam, que ja és una persona gran i ha bregat en mil batalles ha deixat enrere la ingenuïtat política que representa en Georges. Una cosa és la militància armada i una altra és la guerra… Com es resisteix a la venjança quan t’han matat la família, quan t’ho han pres tot? La bèstia salvatge que tots portem dins és de la que ens parla en Sorj Chalandon en La quarta paret.

La quarta paret és un llibre absolutament recomanable. Quan el vaig acabar tenia la sensació d’haver llegit una novel·la boníssima però plena de desesperança i amb cap marge de confiança sobre l’ésser humà. Ha estat després, llegint les entrevistes a l’autor, com aquesta a Vilaweb que li he pogut donar la volta i entendre el que pretenia Chalandon: No he escrit aquest llibre perquè estigués trist, sinó per matar el que representa tot allò que hi ha de barbar dins meu. L’he escrit per comprendre quin hauria estat el meu avenir si m’hagués quedat allà. La meva part lluminosa és Sam i la fosca és Georges.

Sorj Chalandon ha escrit La quarta paret per aturar l’addició a la guerra. Per aturar la màquina de la injustícia, què fem? Recorda, tu ets el futur i el futur és ara. La gent té el poder

Rosa Maria Vilella parla de «Lila» de Marilynne Robinson, al Matí Digital

Font: Rosa Maria Vilella / El Matí Digital

Els infortunis obren la porta a unes benediccions que ni se’ns havia acudit esperar

Talment una troca de llana que es va descabdellant i corre lliure si la fem caure de la taula sense voler tot passant, els records de Lila es van descabdellant tot fent salts d’un episodi a un altre -“La nostra experiència és fragmentària. I els fragments no quadren. Ni tan sols formen part del mateix càlcul. De vegades se’ns fa difícil que puguin ser fragments d’una mateixa cosa”, i va deixant darrere seu el recorregut sinuós dels fets viscuts. Aquest enfilall de records, magníficament filat per Marilyne Robinson i traduït al català per Esther Tallada, que ha sabut trobar la veu basta i alhora tendra de Lila, ens descobreix el passat d’una dona amb nom equivocat i encara jove malgrat que “més o menys havia decidit que ella ja havia perdut el tren de viure, i per tant veure pel·lícules era el millor que podia fer.”

“Els infortunis obren la porta a unes benediccions que ni se’ns havia acudit esperar” i així és com Lila, una nena escanyolida i malaltissa, que tenia tots els números per acabar sent una desgraciada, maltractada per la seva família i oblidada per tothom en plena depressió americana, se salva gràcies a una dona amb la cara marcada que la segresta. Juntes, Lila i Doll, “tan lletja ella”, recorren el país tal com ho feien llavors tantes famílies, dormint al ras i mirant de guanyar-se la vida honradament fent tota mena de feines: “Pobre no era res, cansat i afamat no eren res. No eren sinó gent que mirava de tirar endavant, sense que ningú els respectés ni poc ni gaire, sense que ni el vent es dignés a no empolsegar-los.” El mèrit d’aquesta peculiar família és saber conservar la bondat i la dignitat malgrat la duresa d’aquesta vida i el neguit de saber-se perseguides per la família de la nena.

Bondat, dignitat i tendresa. Tendresa és el que el lector sent quan tot llegint va descobrint la història d’aquesta nena raptada que acaba casada amb un reverend d’edat avançada a qui dóna un fill. La tendresa que desperta la protagonista mateixa, tan dependent i poca cosa quan és petita, sempre enganxada a les faldilles de la dona que la va raptar i salvar i després, tan sola i forta quan la trobem vivint en una vella cabana abandonada, a prop de Gilead, el poble que s’acaba revelant com la seva Terra Promesa, el destí cap on ha estat caminant, travessant planes interminables i fent feines de tota mena -“jo tinc traça amb les males herbes. I també sé canviar els llençols dels llits. Fer de puta, no, que no em sortia bé”- per trobar-hi una llar que podria ser la definitiva. La tendresa que sent el reverend John Ames quan veu per primer cop aquella dona tota mullada i “buida de llàgrimes” asseguda a l’últim banc de l’Església i que acaba cobrint com un suau mantell la relació que tots dos van construint, pedreta a pedreta, i s’encomana al lector en veure’ls passejar, tímids, l’un al costat de l’altra.

Però tal com ens passa a tots quan comencem a estirar el fil de la memòria, els pensaments més negres de Lila sempre estan “a l’aguait i eren familiars, com una casa a la qual sabies que pertanyies, però on odiaries anar i on dubtaves, un cop hi eres, si mai en marxaries.” Perquè alguna raó que se’ns escapa, el cap sempre se’ns en va justament cap a tot el que voldríem oblidar i, en canvi, hem de fer un esforç per recordar els moments feliços, encara que ens siguin més propers en el temps. Per això, perquè tant el pastor com Lila són molt conscients de la fragilitat de tot plegat -“No m’hauria imaginat mai que viuria en una casa com aquesta (…) vull dir una casa on jo fos l’esposa.”- perquè suporten el feixuc pes del passat a les espatlles, ni l’una ni l’altre s’acaben de creure la felicitat que finalment els ha estat concedida: “Suposo que ho vull massa per creure’m que de debò ho tinc.”

Precisament aquest contrapunt d’incredulitat és la gran virtut d’aquesta novel·la perquè és ben cert que “el que un s’espera que passarà no quadra amb el curs de les coses gairebé mai. Mai durant gaire temps, en tot cas.” Per això ens podem veure perfectament reflectits en Lila i el reverend: ella llegeix la Bíblia i pregunta amb avidesa per mirar d’aprendre i comprendre els misteris de l’existència i ell prova de respondre, des dels seus coneixements i la seva fe, divertit però també amb preocupació perquè es descobreix poc menys ignorant que ella, i acaben plantejant-se tots dos les raons de l’existència i el perquè de les desgràcies que els (ens) assetgen, perquè també per a nosaltres “les coses més dolentes, vénen com arriba el mal temps. I fas el que pots.”

I veure’ls tots dos, Lila i John Ames, fent el que bonament poden per tirar endavant no pot provocar altra cosa que tendresa. Des d’ara, la tendresa és (de color) Lila.