«Un gran crit indi d’alerta», extraordinària ressenya de Sebastià Bennasar sobre «Diari del tot verídic…»

Font: Sebastià Bennasar / Bearn

Arribo quasi amb un any de retard a la lectura de Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, del Sherman Alexie (en traducció de Yannick Garcia i editat per edicions de 1984) i a l’immens plaer d’haver-ho fet se li ha de sumar la ràbia de no haver-ho fet abans i, per tant, no haver-vos pogut dir abans això: Deixeu tot el que estigueu fent i sortiu corrents a buscar aquest llibre. És dels que canvien la vida.

Incomprensiblement, el trobem a les prestatgeries de literatura juvenil de les llibreries del país. Ep, i està bé que hi sigui perquè és molt important que els joves llegeixin aquesta mena de llibres. Però també ho és, per descomptat, que els adults el llegeixin en massa. És un llibre que haurien de recomanar tots els llibreters i que hauria de ser als aparadors de les botigues. En primer lloc perquè els llibres no caduquen. En segon lloc perquè els llibres bons no caduquen mai. En tercer lloc perquè necessitem llibres així i perquè necessitem lectors que llegeixin llibres així.

Per si no us ha convençut l’entusiasta elogi (mode fan on) anem a les raons objectives i a explicar una mica què és tot això del Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada i per què entusiasma als lectors. Es tracta de la història de l’Arnold Spirit (conegut per tothom com a Junior) que viu a la reserva índia d’Spokane. Té catorze anys, un problema d’hidrocefàlia de naixement, un pare alcohòlic, una germana tancada en un soterrani, una àvia sàvia i una mare frustrada. Un millor amic. És pobre, molt pobre. Li agrada dibuixar còmics i juga relativament bé a bàsquet. I un dia pren una decisió: anar a estudiar a Reardan, a 35 quilòmetres de distància. Un poble blanc. La qual cosa fa que els seus el titllin de traïdor i que a Reardan hagi de conviure i vèncer el rebuig dels blancs. I això implica la pèrdua del seu millor amic. Després, la mort que tot ho embolcalla, es farà ben present al seu entorn. Fins aquí l’argument sense intentar desvetllar res de fonamental.

De totes maneres, els arguments no són fonamentals, el que és clau és que algú els sàpiga escriure i Sherman Alexie (1966) ha creat un personatge -suposo que basat en la seva pròpia biografia- del tot sensacional. Arnold Spirit no pot ser una invenció literària, és quelcom molt més potent. Les frases curtes, els capítols ben trenats, els dibuixos intercalats al mig del llibre i la brutalitat de la història fan la resta. Aquest llibre són molts llibres a la vegada i hi planen temes com el racisme, la violència, l’alcoholisme, l’amistat, l’amor de la família i la superació, el desig de superació. Llegir aquest llibre fa mal a l’ànima perquè ens confirma que en el fons tots nosaltres som uns privilegiats. I això, adonar-nos de la sort que tenim, ja és una de les primeres grans reflexions que s’obren amb una obra ben escrita que ens apropa una realitat llunyana però que, en realitat, tenim a tocar. Una lectura imprescindible.

SEBASTIÀ BENNASAR

«La ironia de John Fante». Griselda Oliver sobre «A l’oest de Roma»

Font: Griselda Oliver / Catalunya Cristiana

A l’oest de Roma és una novel·la escrita per l’escriptor nord-americà John Fante, considerat un escriptor maleït. En vida no es va poder guanyar la vida com a escriptor, però en mort la seva obra ha estat molt valorada. Nascut als Estats Units en el si d’una família italiana, va estudiar a la Universitat de Colorado i va treballar com a guionista a Hollywood i va dedicar-se a escriure, si bé no va rebre un ple reconeixement després de la seva mort.

Les obres de Fante les hem d’emmarcar dins del corrent literari estatunidenc conegut amb el nom de realisme brut, caracteritzat per la tendència a la sobrietat, la precisió i una parquedat extrema en l’ús de les paraules pel que fa a la descripció. I això és el que fa l’escriptor americà a A l’oest de Roma, retratar personatges vulgars i corrents que porten vides convencionals, incapaços de comunicar-se entre si: el protagonista d’aquesta novel·la és Henry Molise, un escriptor de novel·les que va tenir el seu moment de glòria, però que ara viu amargat, d’una banda, perquè la seva vida professional s’ha estancat i, de l’altra, perquè la seva vida personal és també desastrosa. Pidola guions de sèries comercials i la seva família no l’entén: ni la seva dona, ni la seva filla, que només li demana calés, ni el seu gendre, que se li fum el whisky bo, ni els seus tres altres fills, que no paren de torturar-lo a còpia de disgustos. A ell, que hauria preferit no tenir fills!

I quan les relacions familiars no podien anar a pitjor, apareix l’Idiota, un gos marica que Molise acull després de trobar-se’l abandonat al carrer. Si per al nostre protagonista, aquest gos es converteix en un amic inseparable, per a la seva dona, la Harriet, significa la fi d’una relació que ja porta estancada molt de temps, cosa que s’acaba evidenciant amb l’emancipació dels fills: «Vam encendre les espelmes i vam seure al funeral, amb el taüt de lasanya entre tots dos. No hi va haver plors desmesurats ni mostres de dolor. En aquell moment ens necessitàvem l’un a l’altra i restàvem, valents, en silenci» (pàg. 65). Per escapar, doncs, d’aquesta amargor, Molise refugia els seus pensaments en Roma, la salvació de tots els seus mals, la seva terra promesa: «Què collons hi feia, en aquest petit planeta? ¿Cinquanta-cinc anys per a això? Era absurd. ¿A quant estava Roma? ¿Dotze hores? Nàpols també era bonic. Positano. Ischia. ¿Era aquest, el final de la meva vida, en una casa en forma de i grega a Point Dume? No m’ho podia creure. Déu em prenia el pèl» (pàg. 75).

A A l’oest de Roma el lector hi trobarà, doncs, la ironia i sornegueria pròpies de l’autor nord-americà barrejades amb la cruesa d’una realitat que no és la que ni el mateix protagonista esperava. John Fante ens fa retrobar-nos amb el que ningú no vol plantar cara: aquella vida de la que tots volem escapar, i a la qual fins i tot el mateix Fante, segurament, es va haver d’afrontar.