Novetat editorial: «Djan», d’Andrei Platónov. (Traducció de Miquel Cabal Guarro)

Una altra obra mestra d’Andrei Platónov
L’ànima dels pobles perduts que vaguen per la terra

400DjanDjan
Andrei Platónov
Traducció de Miquel Cabal Guarro
Mirmanda, 139
192 pàgines

Quinze anys més tard d’haver-ne hagut de marxar, en Nazar torna al seu poble, on gairebé no hi batega la vida. Instruït pel poder soviètic, arriba a casa seva amb l’ordre d’implantar el socialisme en un lloc on ni tan sols saben què vol dir Stalin i amb l’encàrrec d’aturar la inexorable extinció de la seva gent, el poble djan.

«Fugitius i orfes de tot arreu i esclaus extenuats i vells, foragitats. També dones que havien enganyat el marit i que havien anat a parar allà per por; noies que arribaven per quedar-se i que no volien cap altre marit després d’haver estimat homes que s’havien mort de sobte. I encara gent que no coneixia Déu, gent que es burlava del món, criminals…» Aquests són els djans, que vaguen per la terra. I vet aquí que en Nazar Txagatàiev s’acaba confonent amb el seu poble i es condemna a descobrir la seva pròpia ànima.

La sensualitat de la llengua de Platónov i l’originalitat del seu estil fan que cada obra de l’autor sigui una experiència catàrtica i emocionant, impossible d’oblidar. Si Txevengur narra el viatge cap al poble del comunisme i La rasa explica la construcció de l’edifici del socialisme, Djan presenta un moment molt especial del procés convuls de trànsit cap al socialisme, en un escenari remot de l’Àsia Central, amb imatges punyents i personatges simbòlics. Revolució i espiritualitat a parts iguals.

Andrei Platónov (Vorónej, 1899 – Moscou, 1951) creu en el socialisme i intenta penetrar en l’ànima del seu poble per trobar-hi les respostes al deteriorament i a la confusió que ja s’hi intueixen. El preu que paga per això és l’aïllament i una mort prematura. La repressió i la pobresa el van acompanyar fins al final de la seva vida. Bona part de la seva obra no es va difondre a Rússia fins ben entrada la dècada de 1980. Platónov, el grandíssim escriptor rus, de qui Hemingway deia que era el mestre de la prosa, ha estat comparat amb Joyce, Proust, Kafka o Mann.

Jordi Nopca conversa amb Miquel Adam (Torero d’hivern) [Ara] / I properes presentacions

Font: Jordi Nopca / Diari Ara

“M’agrada escriure, fumar i editar, activitats d’un prestigi minvant”

Miquel Adam debuta amb un llibre de relats ple d’antiherois, ‘Torero d’hivern’

400Torero
Feia anys que Miquel Adam, que es confessa addicte a les notícies, el 30 minuts i Twitter, publicitava a través d’aquesta xarxa social amb una constància remarcable que treballava en el seu primer llibre. Havia de ser una “puta novel·la”, però finalment ha publicat un llibre de narracions, Torero d’hivern (Edicions de 1984). “Vaig començar a escriure en un blog a partir de l’any 2005 i, mal m’està dir-ho, va tenir certa repercussió -recorda-. Era La Segona Perifèria, una espècie de dietari públic en obert. Podia semblar que ho explicava tot, però callava coses… Gabriel García Márquez deia que tenim tres vides: la pública, la privada i la secreta. Jo no vaig arribar mai a exposar la secreta”. Adam diu que el blog li va representar una escola d’escriptura. “Quan el vaig deixar va ser per començar una novel·la, perquè em va semblar el pas lògic -continua-. Però ho vaig entendre malament: la novel·la era el postgrau, i no podia arribar-hi sense passar per la universitat, que són els relats”.

Torero d’hivern no és un llibre on abundin les històries de campus. Hi ha personatges que, igual que l’autor, han estudiat economia, s’han dedicat al sector editorial -Adam va treballar a Laertes durant anys, va col·laborar amb LaBreu i ara és cap de premsa d’Edicions de 1984- o han redescobert el videojoc Age of empires mentre la seva parella gestava bessons univitel·lins. “Hi ha molta vida laboral i domèstica, i uns quants intents de fugir de la realitat a través de la ficció, encara que la primera sempre guanyi -resumeix-. Alguns dels relats de Torero d’hivern reciclen escenes penoses del meu dia a dia personal i a l’oficina”. Antiherois? “Sí i no, o no només antiherois. «Escriure és una forma de venjança», deia Joan Fuster. Hi estic totalment d’acord, encara que és una venjança innòcua perquè cada vegada hi ha menys lectors”. ¿Aquest últim comentari el fa com a autor o com a editor? “Sóc optimista perquè en català he llegit i continuo llegint grans llibres. Com a editor has de saber que ets en una plaça de toros buida. Com a autor crec que tothom que comença ha de tenir orgull i ser valent. Si la plaça es comença a omplir de gent, millor!”

Contes de resistència

A la primera de les històries de Torero d’hivern, una persona adulta es desperta “de sobte l’any 1986 amb el cos d’un nen de set anys”, i en comptes de poder predir el futur recorda amb imprecisió els fets que marcarien l’època, tret de la caiguda del Mur de Berlín i les Olimpíades de Barcelona 92. En un altre relat, un home a qui li toca fer de president de la seva escala hi instal·la un règim totalitari, on una parella de nens es dediquen a delatar els veïns incívics. A La tomba del vell Vera, Adam reconstrueix la relació com a lector i editor d’un novel·lista rus, Anatoli Veràtov, sota el qual s’amaga Serguei Dovlàtov. “M’agrada escriure, editar i fumar, activitats d’un prestigi minvant”, defensa. A Torero d’hivern hi ha narracions centrades en les tres addiccions. L’escriptura i l’edició hi apareixen sovint. El tabac estructura Per a què serveixen les targetes de visita. “Julio Ramón Ribeyro té un relat, Sólo para fumadores, on explica que és a París, no té diners i es va venent la biblioteca per poder seguir comprant tabac. Vendre’s la biblioteca és com vendre’s l’ànima… Igual que Ribeyro, al meu relat jo també volia explicar la crònica de què he fumat, com i on”.

Adam assegura que hi ha diversos punts que donen cohesió al recull. Un d’ells seria “el sentit de l’humor i l’obstinació” que comparteixen bona part dels personatges que protagonitzen les narracions. Un altre, que són relats de resistència: “Manu Chao deia «Si la vida me da palo yo la voy a espabilar ». Som la generació de la submissió. L’única victòria a la qual podem aspirar és a no oblidar-ho. Si en som conscients serem uns pringats, però no esclaus”. El pròxim pas de Miquel Adam hauria de ser acabar la seva primera novel·la, tot i que no descarta transformar-la en un segon recull de narracions. “M’agradaria tancar l’etapa d’escriure textos que parteixen de mi per fer ficció”. Aquest és el difícil objectiu que es marca.

PROPERES PRESENTACIONS DE TORERO D’HIVERN

DIMECRES 30 DE SETEMBRE A MATARÓ

torerodoria

DISSABTE 3 D’OCTUBRE, A LES 12.00 A LIBERIS LIBER / FIRA D’EDITORIALS INDEPENDENTS DE BESALÚ

Acompanyarà a Miquel Adam el també escriptor Albert Forns, qui publicà Albert Serra (la novel·la no el cineasta), obra que va merèixer el Premi Documenta i que va rebre grans elogis per part de tota la crítica del país. Tots dos parlaran de Torero d’hivern, però també d’un tema que els toca de molt a prop: “EL PRIMER LLIBRE”.

«Ulleres de veure albigesos». Julià Guillamon sobre «Torero d’hivern» [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: Julià Guillamon / La Vanguardia

Adam trama una original bateria de personatges que suren resignats entre l’alegria i l’esperança

400ToreroPrimer a LaBreu i ara a Edicions de 1984, Miquel Adam (Barcelona, 1979) és un dels editors catalans amb el cap més ple de bones idees, que juntament amb Eugènia Broggi de L’Altra i Ramon Mas i Ricard Planas de Males Herbes malden per fer sortir, i que la gent se’ls faci seus, una nova promoció d’autors: els escriptors que apareixen al conte metaliterari Torero d’hivern: Joan Todó, Jordi Nopca, Albert Forns, Max Besora (també hi surt Jordi Puntí). Caldria afegir-hi Joan Miquel Oliver, Marina Espasa i Marta Rojals. Ara Adam salta a l’arena amb un primer llibre de narracions que té moltes constants generacionals, o promocionals, o senzillament un pulmó amb molt aire del temps: la sensació de sentir-se vulnerable i de no ser del tot capaç d’assumir les responsabilitats de fer-se gran.

Per exemple en el díptic L’edat dels imperis… i …L’imperi de l’edat, dues històries connectades, a propòsit d’un joc d’ordinador passat de moda, d’aquells de crear civilitzacions. Els personatges d’Adam construeixen grans fantasies teòriques. Una vegada és una civilització d’ordinador. Una altra vegada, un ordre nou a l’escala de casa, aprofitant que al protagonista l’han fet president. L’altra és un peu que té les seves pròpies idees sobre el món (i que s’enfronta amb el seu propietari, que s’hi torna).

Per fugir del deslliurament de la dona i del naixement dels bessons que li canviaran la vida, el protagonista de …L’imperi de l’edat es refugia en un món segur, una petita pàtria domèstica. I a El soroll d’una floreta, per no sentir-se que són uns turistes qualssevol, la parella es posa unes ulleres de veure el món com si fossin uns albigesos de vacances: tota la vida del càmping la interpreten en clau de pseudohistòria.

Ordenar el món: però aquesta dèria endreçadora té alguna cosa de fugida i de salt cap al no-res. Potser és una metàfora de la literatura: joc d’ordinador o novel·la, fantasia d’unes vacances d’estiu i relat de ficció, deliri d’un president d’escala que vol posar lleis i el somieig de l’autor que pensa que ha triomfat i que l’entrevisten. I al mateix temps, la constatació que el somni està construït sobre una base molt poc sòlida, en els tres contes del cos central del volum, dedicats al món de la literatura i l’edició. Crear una Escala-Pàtria, aixoplugar-se en una Tenda de campanya-Nació, bastir una Vocació Literària que doni sentit a tota una vida, i adonar-te, com el jove editor de La literatura que va per primera vegada a Frankfurt, que la literatura no té cap mena d’importància.

Aquest és el joc que, amb arguments diversos i personatges que tenen sempre alguna cosa d’autoretrat, es planteja a Torero d’hivern i que es resol, invariablement, amb humor resignat i l’amistat admirada cap als amics que se n’han sortit (la parella de La tomba del vell Vera que ara viuen a Nova York).

De totes les coses bones que té aquest llibre des del punt de vista narratiu, m’han impressionat els finals, que no deixen que la història esllangueixi: tanquen amb un gir que no t’esperes i quan ja et sembla que ho saps tot, obren una porteta i et fan passar a una altra pantalla, on res és tan senzill.

Novetat editorial: «Aquest cor que et pertany», un nou Hans Fallada!

400CorFalladaAquest cor que et pertany
Hans Fallada
Traducció de Ramon Monton
Mirmanda, 138
288 pàgines
17,90 euros

Una història d’amor elegant, tendra i inusual entre dues persones del tot diferents: el nen consentit de casa bona que vol saber qui és en realitat i la venedora de mercat que, amb la força indestructible de la seva valentia, aconsegueix fer-lo creure en ell mateix. Seguint l’estructura d’un conte de fades, amb el seu estil inconfusible Fallada posa l’èmfasi narratiu en l’equilibri de forces entre els dos amants, que, acompanyats per uns personatges secundaris magnífics —els bergants Thomas Wiebe i Emil Schaken, la verinosa Gustchen i la dolça Marie Jäckel—, aconsegueixen superar plegats els reptes del seu amor.

Concebuda originalment com un guió cinematogràfic, Fallada aconsegueix obtenir versemblança i realisme gràcies al seu profund coneixement de l’aspecte i la parla de la gent que protagonitza la seva història, tant si es tracta d’un policia de Berlín com si és un metge o un fruiter.

Rudolf Ditzen, àlies Hans Fallada (1893-1947), va ser tresorer, administrador i comptable en diverses finques rurals entre 1915 i 1925; entre 1928 i 1931, va ser escrivent d’adreces, publicista i empleat en una editorial. Els seus contemporanis el veien com un dels líders del nou moviment literari alemany que cercava el realisme i l’objectivitat. El 1920 va publicar la seva primera novel·la, Der junge Goedeschal. La seva novel·la I ara què, homenet? (1932), traduïda a moltes llengües, el va convertir en un autor reconegut internacionalment. Altres obres de l’autor són: Llop entre llops (1937), Sol a Berlín (1947) i L’home que volia arribar lluny, escrita l’any 1941 en un moment difícil i problemàtic per a Fallada i publicada pòstumament l’any 1953.

«La tendresa de l’absurd». Xavier Aliaga sobre «Torero d’hivern» de Miquel Adam [El Temps]

Font: Xavier Aliaga / El Temps

L’editor i agitador literari Miquel Adam (Barcelona, 1979), foguejat en l’escriptura com a bloguer amb el pseudònim de Subal Quinina, publica un engrescador primer llibre de relats que presenta un particular i entranyable món entre la ironia, l’absurd no exempt de tendresa i una impagable munició autoreferencial.

400ToreroD’un personatge com Miquel Adam, un d’aquells herois no declarats de l’edició independent i resistencial, dotat a més d’un fi olfacte, calia esperar com a mínim un debut literari honest i inquiet. Però d’aquesta pirueta sense xarxa que suposa saltar a l’altra banda de la barrera, inscrivint el propi nom en una de les col·leccions de la mateixa editorial en la qual treballa, Adam-Quinina se’n surt amb ovació i volta a l’arena. D’una banda, perquè crea un d’aquells universos tancats que no imaginaries sorgint -o fluint- de la ploma d’un altre autor. I, d’una altra, perquè en la seua escriptura hi ha la recerca incipient però satisfactòria d’un estil propi, una prosa amb sang a les venes i les artèries que defuig el convencionalisme i la planúria imperant.

Posats a ressaltar alguna cosa, tanmateix, diríem que el millor del volum és que conté un món propi. Des del minut zero, amb el títol (“A l’hivern no hi ha curses de braus. Tio, ¿que no entens la metàfora?”, se’ns il·lustrarà en algun moment) i la suggeridora portada, un senyor calb i amb ulleres que saluda amb unes bàrbares banderilles taurines penjant, Adam ens capbussa en un cosmos que, de vegades, naix ja deformat (el sensacional “L’Home retrospectiu”) però que, en la majoria d’ocasions, ens presenta una realitat en la seva mínima esplendor que l’autor va estirant i deformant, com ara amb aquell president d’escala que esdevé un dictador d’opereta. Hi ha personatges entranyables, com ara el “chico estropeado”, o individus desbordats que es refugien en mons virtuals dels quals Adam extrau un insospitat suc narratiu. Parlem del magnífic doblet que formen “L’edat dels imperis…” i “… i l’imperi de l’edat”, relats intrigants i llegidors dels quals el lector inquiet pot extraure multiplicitat de lectures.

I també trobareu al volum el món literari abordat d’una manera autoreferencial -o en paraules de l’autor, en una clau d’autoficció- en el segon bloc del llibre (“La tomba del vell Vera”, “La literatura”, “Torero d’hivern”), amb un editor-autor que ofereix unes sucoses pàgines que faran les delícies del gremi i dels seus terminals però que també poden resultar suggeridores per al públic en general. El llibre acaba amb un tercer bloc també bastant profitós i homogeni, pel que fa al seu interès, en el qual desfila de nou una galeria de personatges sorgits de la ment febril i fabril del narrador, quasi sempre tendent a la ironia delicada i a un absurd que supura una tendresa càlida i acollidora.

Hi ha toreros als quals no convé perdre la pista.

«Què inspira els poetes emergents?». Article a l’Ara sobre joves poetes, entre els que no podia faltar Jaume Coll Mariné

Font: Berta Vilanova / Ara

Sis joves autors reflexionen sobre el sentit de dedicar-se a un art “absolutament inútil i bell”

[…]

Jaume Coll Mariné

1984PQuanta“Escric sobre les coses que conec,que tinc a prop” Escriu amb llapis i a l’habitació de casa seva a Muntanyola, des d’on veu els Pirineus. Aquest paisatge és el que inspira Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989), baixista del grup Obeses, a l’hora d’escriure poesia. “És on he viscut des de petit i on encara visc. Em va bé tenir un lloc més o menys estable, un lloc fix. Escric sobre les coses que conec, que tinc a prop”, diu el poeta, a qui també l’inspira la mateixa literatura. “Quan escrius un poema, és bo veure com l’altra gent ha fet coses semblants, per veure quins camins s’han fet i quins es podrien fer”, diu Coll, que escriu poesia gràcies a un professor que va tenir al batxillerat i que el va endinsar en el món de la lectura. “Jo ja escrivia alguna cosa, per als jocs florals de l’escola, però fins que no vaig començar a llegir llibres de manera més o menys seriosa no vaig escriure res amb la consciència d’estar fent alguna cosa”, diu Coll.

Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014) és un recull de poemes diversos que l’autor havia escrit i que trobava que potser ja es podien ensenyar. Si alguna cosa tenen en comú és un petit sentit de l’humor: “No busquen cap cosa transcendental, sinó que volen la complicitat del lector, que estigui a gust amb allò que llegeix”. La imatge d’un ocell acostant-se a la finestra de l’habitació i després marxant li va quedar gravada, i més endavant la va reflectir en el poema L’ocell. “Sovint són escenes així, que tampoc tenen res d’especial però et criden l’atenció, i el que fas amb la poesia és recobrir-les de pensament –diu Coll–. Per a mi aquesta imatge de l’ocell que ve, t’agafa alguna cosa teva i se’n va és com tot, que ve i que marxa, el que passa que d’aquell ocell en va sortir un poema”.