«Ulleres de veure albigesos». Julià Guillamon sobre «Torero d’hivern» [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: Julià Guillamon / La Vanguardia

Adam trama una original bateria de personatges que suren resignats entre l’alegria i l’esperança

400ToreroPrimer a LaBreu i ara a Edicions de 1984, Miquel Adam (Barcelona, 1979) és un dels editors catalans amb el cap més ple de bones idees, que juntament amb Eugènia Broggi de L’Altra i Ramon Mas i Ricard Planas de Males Herbes malden per fer sortir, i que la gent se’ls faci seus, una nova promoció d’autors: els escriptors que apareixen al conte metaliterari Torero d’hivern: Joan Todó, Jordi Nopca, Albert Forns, Max Besora (també hi surt Jordi Puntí). Caldria afegir-hi Joan Miquel Oliver, Marina Espasa i Marta Rojals. Ara Adam salta a l’arena amb un primer llibre de narracions que té moltes constants generacionals, o promocionals, o senzillament un pulmó amb molt aire del temps: la sensació de sentir-se vulnerable i de no ser del tot capaç d’assumir les responsabilitats de fer-se gran.

Per exemple en el díptic L’edat dels imperis… i …L’imperi de l’edat, dues històries connectades, a propòsit d’un joc d’ordinador passat de moda, d’aquells de crear civilitzacions. Els personatges d’Adam construeixen grans fantasies teòriques. Una vegada és una civilització d’ordinador. Una altra vegada, un ordre nou a l’escala de casa, aprofitant que al protagonista l’han fet president. L’altra és un peu que té les seves pròpies idees sobre el món (i que s’enfronta amb el seu propietari, que s’hi torna).

Per fugir del deslliurament de la dona i del naixement dels bessons que li canviaran la vida, el protagonista de …L’imperi de l’edat es refugia en un món segur, una petita pàtria domèstica. I a El soroll d’una floreta, per no sentir-se que són uns turistes qualssevol, la parella es posa unes ulleres de veure el món com si fossin uns albigesos de vacances: tota la vida del càmping la interpreten en clau de pseudohistòria.

Ordenar el món: però aquesta dèria endreçadora té alguna cosa de fugida i de salt cap al no-res. Potser és una metàfora de la literatura: joc d’ordinador o novel·la, fantasia d’unes vacances d’estiu i relat de ficció, deliri d’un president d’escala que vol posar lleis i el somieig de l’autor que pensa que ha triomfat i que l’entrevisten. I al mateix temps, la constatació que el somni està construït sobre una base molt poc sòlida, en els tres contes del cos central del volum, dedicats al món de la literatura i l’edició. Crear una Escala-Pàtria, aixoplugar-se en una Tenda de campanya-Nació, bastir una Vocació Literària que doni sentit a tota una vida, i adonar-te, com el jove editor de La literatura que va per primera vegada a Frankfurt, que la literatura no té cap mena d’importància.

Aquest és el joc que, amb arguments diversos i personatges que tenen sempre alguna cosa d’autoretrat, es planteja a Torero d’hivern i que es resol, invariablement, amb humor resignat i l’amistat admirada cap als amics que se n’han sortit (la parella de La tomba del vell Vera que ara viuen a Nova York).

De totes les coses bones que té aquest llibre des del punt de vista narratiu, m’han impressionat els finals, que no deixen que la història esllangueixi: tanquen amb un gir que no t’esperes i quan ja et sembla que ho saps tot, obren una porteta i et fan passar a una altra pantalla, on res és tan senzill.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s