«Retorn a l’estepa». el «Djan» de Platónov, al blog Especulacions d’un Neanderthal

Font: Especulacions d’un Neanderthal

Al bell mig de l’Àsia Central, vorejant el mar d’Aral i la desembocadura del riu Amudarià, entre la república socialista soviètica del Turkmenistan i la de l’Uzbekistan, hi vivien els djan, una comunitat nòmada desarrelada de tot i de tothom, composta per gent de procedències diverses però amb l’únic tret comú de ser desgraciats, marginats i paupèrrims, que vivien sense més objectiu o il·lusió que la pura inèrcia. Segons els antics perses, aquesta era la terra on hi vivia Ahriman, que, derrotat per Ormazd, hagué d’exiliar-se més enllà del món dels vius, en una terra on la línia entre la vida i la mort esdevenia totalment imperceptible. Perquè aquesta terra, ben bé al mig de la ruta de la seda, en altre temps transitada constantment per persones, mercaderies i idees, als anys trenta del segle XX és un enorme erm, on els oasis gairebé s’han assecat, els caravanserralls estan en plena decadència i per gran part de les rutes de transhumància les ovelles escarransides hi campen sense control.

En Nazar Txagatàiev, d’origen djan, fou abandonat per la seva mare en no tenir aquesta ni capacitat ni forces per alimentar-lo. Arribat a la ciutat, és acollit per l’incipient Estat soviètic, que el cuida, l’alimenta i l’envia a Moscou per educar-lo. A mitjans dels anys trenta, en ple ascens i assentament del poder estalinista, Nazar Txagatàiev serà enviat de nou a la seva terra natal, entre els deserts del Kizilkum i el Karakum i els aiguamolls de la desembocadura de l’Amudarià, per portar-hi el socialisme o, més aviat, fer-hi el socialisme. Fer el socialisme, un objectiu incert, difús, i encara més pretendre-ho en un entorn d’indústria i agricultura pràcticament inexistents. Nazar Txagatàiev creu en el socialisme com a font de felicitat i harmonia per a la població.

Stalin era viu i acompliria igualment la felicitat universal dels desgraciats; però era llàstima que el poble djan, el més necessitat de vida i de felicitat de tots els pobles de la Unió Soviètica, llavors ja fos mort.

Però aviat descobrirà com de difícil serà complir aquesta tasca, si és que és possible fer-ho, en un entorn tan dispersat i remot, on amb prou feines saben què vol dir la paraula “Stalin” i on han perdut les ganes de viure.

En Nur-Muhàmmad cada dia s’apuntava els difunts i en Txagatàiev en comprovava la mort, els parava l’orella al cor i n’examinava els ulls, perquè un cop en Sufian i un altre vell, l’esclau de Fergana Oraz Babàiev, s’havien fet els morts. Però en Txagatàiev els havia posat drets i els havia manat que continuessin vivint.
—Per què volíeu morir?

—L’ànima se’ns ha entumit de viure, els ossos se’ns han ressecat i s’han torçat, les venes se’ns han arrugat: volen estirar-se, que la pluja els mulli, que el vent els eixugui i els cucs els masteguin, i jo els faig nosa…
—No acabem de saber viure, ho hem provat cada dia.
—No passa res, n’aprendrem tots junts —va dir-li en Txagatàiev.
—Aguantarem una mica —va acceptar en Sufian— i després ens morirem tots sense voler.

Djan és també el retrobament de Txagatàiev amb els seus orígens, el xoc entre el pragmatisme soviètic, la urgència del desenvolupament planificat i el lent girar d’un món apartat de tot, profundament espiritual, i que no coneix més planificació que el seguir el creixement d’escarransits brots d’herba per poder alimentar els seus ramats transhumants.

El llenguatge emprat per Platónov és sumptuós, sensual, però també dur. És capaç d’embolcallar situacions extremes i doloroses amb un vel gairebé poètic, espiritual i catàrtic. De presentar-nos una naturalesa inhòspita, erma i, no obstant això, mostrar-la viva, dotar-la de característiques i accions gairebé humanes, en contrast amb els éssers humans, entitats sense iniciativa pròpia, gairebé morts en vida, totalment a la mercè del seu entorn. Al llegir-lo, se’ns fa inevitable pensar en la influència que rebé de clàssics com Dostoievski o Gorki així com, sobretot en la present obra, dels poetes perses i místics d’arrel sufí.

Andrei Platónov (1899-1951) recolzà la Revolució Russa des del primer moment i arribà a ser un escriptor important, reconegut pel règim soviètic. Abans de dedicar-se completament a la literatura, es graduà com a enginyer electrotècnic i treballà en nombrosos projectes d’infraestructures per tota la Unió Soviètica, a mitjans de la dècada dels 20, entre els quals, projectes d’enginyeria en les inhòspites ribes del Mar d’Aral. Allà hi conegué de primera mà els efectes nefasts de la col·lectivització forçosa i de l’assentament de poblacions senceres que portaven mil·lennis amb un estil de vida nòmada. Aquesta experiència el marcà i l’influí decisivament per escriure Djan (1935), que juntament amb Txevengur i La rasa (1927 i 1929, respectivament, ambdues publicades també per Edicions de 1984 [traducció de Miquel Cabal Guarro]) li valgué dures crítiques per part del govern estalinista, que el condemnà a l’ostracisme. Platónov acabà els seus dies fent d’escombriaire.

Malgrat la similitud geogràfica i temporal que inevitablement ens pot portar a pensar en el viatge que realitzaren a principis dels anys 30 Ella Maillart i Peter Fleming (germà d’Ian, creador de James Bond), des de Pequín fins al Turquestán, anotat en el cèlebre News from Tartary i en l’excel·lent Oasis Prohibidos, Djan constitueix un retrat molt més tràgic, poètic i també introspectiu, sense perdre’s tant en la descripció de l’entorn i en el descobriment d’una terra desconeguda. En aquest sentit, doncs, no es pot pensar en Djan com en un llibre de viatges; Djan és pura literatura, amb dosis de tragèdia, de poesia. Encara que, de ben segur, entusiasmarà també als amants de la literatura de viatges, així com està entusiasmant als amants de la literatura de primer ordre.

PD: Sé que a molta gent no li agrada llegir amb música de fons, però no deixa de ser cert que, sovint, hi ha llibres que combinats amb música, simplement, funcionen. En aquest cas, escoltar el krautrock ètnic de The Gateless Gate (Xinjiang, 2012) mentre llegim Djan, simplement, funciona.

«L’home que mussitava versos». Gran reportatge/entrevista de Carles Geli a Jaume Creus sobre la «Poesia completa», d’Óssip Mandelstam

Font: Carles Geli / El País

Mussitant mentre anava amunt i avall de l’habitació, Óssip Mandelstam construïa versos buscant abans la musicalitat que la paraula. Aquest afany pel ritme va facilitar amb els anys que la seva dona, Nadejda, pogués memoritzar-ne la majoria i refer-los, salvant-los, així, de l’oblit, primer amb ell a l’exili de Vorónej, i després amb la mort de l’autor de La pedra en un gulag de Sibèria el 27 de desembre del 1938. “Sonorament, són tots fascinants i, a més, hi ha les seves sèries paronomàstiques, que he intentat respectar; he procurat que hi hagi un equilibri entre el que diu ell i com dir-ho jo perquè soni bé”, exposa Jaume Creus (Barcelona, 1950). Amb estudis de música i el bagatge d’un centenar de traduccions d’òperes, l’adaptació al català de Mandelstam (existia una versió breu d’Helena Vidal, el 2009) estava en les millors mans. Es pot comprovar a Poesia completa (Edicions de 1984), la versió més exhaustiva avui a Espanya d’un dels grans de l’acteisme, treball herculi al qual Creus ha afegit un segon: més de 120 pàgines de notes que rebla amb una exhaustiva cronologia. La lectura d’una desena de llibres sobre i del poeta li donen autoritat suficient per fer-ho.

“Potser és una mica difícil desxifrar el seu món, però encara que no en captis tot el sentit, les seves paraules entren”, defensa el traductor. “No és tan mental ni fosc, parla de coses concretes, el que ens falta en molts casos és el referent; la seva poesia són projectils de sentit, flaixos de vivències, i això ell sabia que creava un efecte”, manté. Aquesta acumulació d’imatges, les paràfrasis, els hipèrbatons contribueixen al mite del Mandelstam complex, i Creus ha preservat sempre els continguts i missatges per sobre de metres poètics i rimes: “Ho he sacrificat quan, buscant l’equilibri, m’ha pesat més el valor de les paraules que no pas la seva disposició formal”.

“És impossible respirar, el firmament és ple de cucs / i ni una sola estrella parla”, comença Concert a l’estació (1921). I gràcies a les acotacions amb les quals Creus ha anat alimentant els poemes, es pot interpretar el vers com a vivencial (Mandelstam tenia greus problemes de cor i asma) i com una metafòrica llança política, díscol i ambigu com va ser sempre amb el comunisme.

Personatge de caràcter, Mandelstam, com la seva pròpia poesia, buscava la llibertat absoluta. I això tindria un preu. Tenia tanta voluntat d’aprendre que, amb 20 anys, havent arribat al món al si d’una família jueva de Varsòvia que l’any que ell va néixer (1891) es va traslladar a Moscou, es va fer batejar cristià per poder matricular-se a la Universitat de Sant Petersburg i saltar-se el numerus clausus que afectava els estudiants jueus, problemes que no va tenir a la Sorbona, on l’havien enviat els seus pares (pelleter, ell; professora de piano, ella) el 1907.

El món grecollatí, Dante, Puixkin… Aquesta vasta cultura, traduïda en la seva obra, s’ha esgrimit com una altra barrera de l’opac Mandelstam, que el 1913 publicava el seu primer llibre, La pedra, influït per les inquietuds i l’estil que destil·laven el Taller de Poetes i les tertúlies literàries que freqüentava, en les quals es va trobar Anna Akhmàtova, gran acmeista, aquests que volien aconseguir l’acme, l’essència, tornant a allò mundà, terrestre, una reacció al simbolisme i misticisme dels seus predecessors. Cap problema per desentranyar tot aquest garbuix intel·lectual per Creus, que als 10 anys ja havia llegit la Divina Comèdia i que també ha traduït l’obra completa d’Akhmàtova (Premi Serra d’Or 2010).

Més difícil ho té Creus per entendre aquesta enigmàtica capacitat de Mandelstam per llegir, prematurament, el futur, aquesta inexorabilitat de la mort tan present en totes les seves composicions: “I és estrany: m’agrada reconèixer / que respirar no sé amb prou encert; / això és un boirós encís, tot un misteri és –morir (…) / irrevocablement està traçada/ per al futur la meva eternitat”, escriu el 1911, poc abans d’aquests dos altres versos: “¿Sé per ventura d’on em ve el plorar? /Jo només sé cantar i morir”. Ho diu molt aviat en la seva vida, una cosa que en aquesta edició es pot apreciar perquè recull altres poemes dels seus primers temps que ell no apreciava excessivament. També recopila la poesia dels llibres infantils que va fer entre el 1925 i el 1930. Notable és la inclusió dels anomenats Versos de circumstàncies i satírics, representació generosa però no completa davant la dificultat de saber-ne la paternitat.

També és complex per Creus explicar-se la pulsió enamoradissa de Mandelstam: fins a sis dones, entre elles la poetessa Marina Tsvetàieva, cita el traductor, sota les quals el bard va estar a punt de deixar-ho tot i trencar amb la seva dona, amb qui es va casar el 1922. “En tres dels sis casos és una actriu, amb un encant especial: cara somrient, dolça, acollidora… Son l’antítesi de la seva dona, que representa tota la seguretat que ell voldria: va ser sempre el seu suport moral i físic i per això no la va deixar mai”. Aquestes passions irrefrenables es van traduir en la seva poesia “en les seves composicions més mediocres: l’emocionalitat desbordada feia perdre el nord a un poeta molt mental”, sosté Creus.

De baix nivell, en relació amb el seu propi llistó poètic, són també els Tres poemes a Stalin, perillosament ambigus. “Tu sobre mi has de manar,/ de ser submís jo tinc el deure./ Honor i nom ben poc m’importen–/ vaig créixer malaltís i resto feble”, arrenca el primer, de maig del 1935. Dues raons el porten a escriure així: d’una banda, cada vegada que es força a versificar alguna cosa que no surt de l’interior i amb la seva musicalitat, li queda malament: “El convencen que els faci per millorar la seva imatge, però ell no estava convençut”, puntualitza Creus. L’altre motiu l’arrossega des de la Revolució Russa del 1917, a la qual se suma però també li dedica més d’un poema crític, com El crepuscle de la llibertat. “Exalta coses que li semblen positives però l’assassinat de la família del tsar el va repugnar, com a molts russos”, contextualitza el seu traductor.

Dos episodis van rematar el seu destí: l’encàrrec, el 1928, de bastir una traducció definitiva d’un llibre refonent versions de dos autors anteriors que després no van aparèixer en l’obra final va ser l’espoleta d’una acusació de plagi en diaris i davant la justícia, campanya a la qual es van afegir funcionaris del partit i escriptors. Vexat, escriu la Quarta prosa, on critica el nou sistema de govern, i publica una carta oberta als col·legues soviètics, en la qual trenca amb la literatura oficial de manera definitiva.

Però el pitjor encara havia d’arribar: fruit de velles picabaralles, Mandelstam clava una bufetada el 1934 a Aleksei Tolstoi. “Era intocable i això, a més de l’afusellament d’un dels seus protectors, va ser el seu certificat definitiu”, apunta Creus. Pocs dies després, a mitjan maig, tres policies dels serveis secrets de l’NKVD li requisen els papers i el detenen. En els interrogatoris a la Lubianka ja intentarà treure’s la vida tallant-se les venes amb una fulla d’afaitar i després saltant per una finestra quan ja l’havien condemnat a tres anys de desterrament als Urals. Una conversa telefònica entre Stalin i Pasternak fa que sigui traslladat a Vorónej, on compondrà els seus Quaderns de Vorónej.

La força centrífuga de les purgues estalinistes hi farà la resta: vetat de fer qualsevol feina, en autèntica misèria (“A la cambra del poeta dissortat/ fan guàrdia per torns la por i la Musa. / I ve una nit que no coneix albada”, escriurà Akhmàtova després de veure’l el febrer del 1936), desesperat, el 1937 escriurà l’oda a Stalin, que el fa més sospitós… El 1938, el seu cas es tanca condemnant-lo a cinc anys en un gulag per “contrarevolucionari”. Als tres mesos, el seu cor no va poder suportar el fred de Sibèria després d’una mesura profilàctica que el va deixar gairebé sense roba.

Quan va morir, Mandelstam feia 10 anys que no havia vist publicat cap llibre seu. En una revenja tàcita, Creus vol traduir diversos llibres més del poeta, com els seus relats autobiogràfics La remor del temps, la Quarta prosa, El segell egipci i els seus articles literaris. Per què s’ha de llegir Mandelstam avui? “Vivim moments de reculades socials i de valors, actituds totalitàries que avui, de manera indirecta, t’anul·len com a persona com li va passar a Mandelstam; ell va ser crític i ho va denunciar en el marc de la seva llibertat absoluta”, exposa Creus. Ja ho va pressentir ell mateix (1914): “Hi ha l’escull immutable dels valors/ sobre els errors tediosos dels temps./ Injustament ha caigut la desgràcia/ sobre l’autor de versos excel·lents”.

El Punt Avui publica la nota introductòria al «Djan» de Platónov que va escriure el seu traductor, en Miquel Cabal Guarro.

Font: El Punt Avui

Andrei Platónov va començar la redacció de Djan l’any 1935, durant la segona visita al Turkmenistan. La novel·la insisteix en el tema central de l’autor: els desposseïts. En aquest cas, aborda més concretament el futur d’aquests desposseïts, la possibilitat mateixa que tinguin un futur. “Per al cap, tot és en el futur, per al cor, tot és en el passat”, afirma l’autor en una nota del mateix any que escriu Djan.

L’acció de l’obra s’esdevé en un lloc remot i erm. A “l’infern del món sencer”, com diu en Sufian, un dels que hi habiten. El poble djan viu abandonat en la misèria, aïllat, desesperançat. En Nazar Txagatàiev, un djan que ha crescut a Moscou i s’ha educat en el comunisme, torna a casa per ajudar la seva gent a sortir de la misèria. Per guiar el seu poble pel camí que l’ha de conduir a abraçar la modernitat del socialisme i els avenços que comporta.

Aclaparat pel desert, Platónov omple l’obra d’imatges extraordinàriament punyents. Amb la llengua que li és pròpia i característica, l’autor esquitxa la història amb tota mena d’elements de folklore local, de misèria, de mitologia persa, d’erotisme, de distòpia, de música tradicional, de sufisme, de violència, d’història i d’esperança.

Djan és també un retrat del xoc cultural que encara es dóna ara a l’Àsia Central. I ho és d’una manera excepcional, pel fet que descriu la realitat del lloc en un moment extremament convuls i contradictori: el moment en què la ruta de la seda topa amb el comunisme estalinista.

El gener de 1935, Andrei Platónov escriu en una llibreta de notes: “Altre cop l’Amudarià, Chärjew; altre cop a la sorra, al desert, a dins meu.” L’espai geogràfic és un dels components centrals de la novel·la. La rellevància que Platónov atribueix als escenaris de l’acció acaba oferint una visió gairebé cinematogràfica del recorregut que fa el poble djan a través de deserts, aiguamolls, depressions, pobles, rius i muntanyes d’una terra tan inhòspita com mítica.

La inutilitat del líder que suposadament havia de menar el poble djan cap a la salvació es va interpretar com una al·lusió negativa al lideratge de Stalin. La censura primer i la poca cura en les edicions després van fer que l’obra no es publiqués completa a Rússia fins al 1999.

Miquel Cabal és el traductor de ‘Djan’, publicada per Edicions de 1984

«Lluita contínua». Xavier Ferré sobre «Cartes de la presó / Cartes a Tatiana Schucht» d’Antonio Gramsci

Font: Xavier Ferré / El Punt Avui 

La selecció de cartes de Gramsci (1891-1937) adreçades a la seva cunyada, Tatiana Schucht, que aporta la traducció d’Alba Dedeu és una molt bona notícia per a la història política dels Països Catalans.

D’ençà de la publicació de l’aplec d’estudis del comunista italià Cultura i Literatura (1966), l’assaig El príncep modern (1968) i El materialisme històric la filosofia de Croce (1983), les tres versions publicades per Edicions 62, no s’ha traduït cap altre estudi gramscià, fet que delata –encara– la política de traduccions a la nostra llengua.

Dic això darrer perquè l’obra de Gramsci no és tan sols representativa de la història del comunisme europeu: la formulació de la via meridional al socialisme. És, en conseqüència amb aquest projecte, que Antonio Gramsci estudia la història de la cultura a través del materialisme històric.

De fet, l’aportació d’aquest epistolari, que abasta entre desembre del 1926 i novembre del 1933, proporciona aspectes biogràfics de l’intel·lectual i polític sard. Amb tot, assabenta essencialment de projectes sobre recerques a fer. En concret, l’estudi que, per sabut, no és mai balder de recordar –recollit a la lletra del 19-III-1927– de l’esperit públic italià, que, nogensmenys, significava dur a terme la història dels intel·lectuals, qüestió que encara no hem acabat de resoldre pel que fa a la cultura catalana. Assignatura pendent perquè –llevat d’estudis encara minoritaris– no és comú de relacionar el grup social –hegemònic, o no– amb el grup cultural que s’hi vincula, i tampoc no ho és ampliar l’abast del concepte a tot tipus d’intel·lectuals: “El meu concepte d’intel·lectual –comenta Gramsci a Tatiana (7-IX-1931)– és molt ampli, i no em limito a la idea comuna dels grans intel·lectuals.”

Aquest epistolari, doncs, no és un intercanvi d’estats d’ànim a l’ús (que hi és). Gramsci sol·licita llibres a Tatiana, els quals li han de servir per a la redacció dels Quaderns de la presó (1929-1935). La corrua d’autors que hi és esmentada explica l’abast de les hipòtesis plantejades pel pres sard: cultura popularnacional, gustos de lectura, el pas de la dictadura a l’hegemonia. Els objectius proposats, doncs, no eren erudits, sinó intel·lectuals en llur sentit exacte: connectar passat i present a fi de trobar un sentit revolucionari vers l’estat de coses present d’acord amb la correlació de forces socials que acumulen una tradició de legitimació. Aquesta fita resta indicada –el cas de Milà– en la relació entre el teixit social i la seva cohesió cultural-nacional.

L’anomenada qüestió nacional, doncs, no és un concepte tou, culturalista –estrictament lingüístic– sinó un objectiu a resoldre que ha de vincular, necessàriament, els projectes emancipadors als blocs polítics representatius d’interessos socials antagònics. Assumir aquesta metodologia, no pas mecànicament ni, encara menys, subordinada a la lògica de l’Estat, possibilitaria incorporar a un projecte emancipador noves capes socials fins ara concebudes com a anacionals. Aquest epistolari introdueix el lector en la interpel·lació política de la realitat.

Una petita nota a El Periódico carregada d’informació útil sobre «Secessiolàndia pel pedregar», de Saunders.

Font: Ernest Alós / El Periódico de Catalunya

Edicions de 1984 s’ha convertit amb entusiasme a la secta del saunderisme. Després de Deu de desembre i Pastoràlia [tots traduïts per Yannick Garcia] segueix el primer llibre de l’excèntric escriptor d’Amarillo (Texas). Un pròleg de l’autor explica com desembridar el seu sentit crític i el seu sarcasme imaginatiu sobre la societat americana el va salvar del fracàs dels seus primers intents com a escriptor, entestat com estava en emular Hemingway després del seu pas per un màster d’escriptura creativa. De nou, un parc temàtic (aquest, dedicat a la guerra civil) funciona com a gran metàfora de la vida moderna: potser això explica la bona recepció de la seva obra a Barcelona. Diuen que Ben Stiller va comprar els drets de Secessiolàndia pel pedregar però que no s’anima a rodar-la. Sisplau, Ben, fes-ho.

Demà dijous, «Torero d’hivern» a l’Odissea de Vilafranca. I divendres, gran presentació del «Djan» de Platónov a La Memòria (Barcelona)

Demà dijous a les 20.00, en Pep Garcia i en Miquel Adam parlaran de Torero d’hivern a la llibreria L’Odissea de Vilafranca (C/ Font, 26)

 

 

 

I aquest divendres, a les 19.30, a La Memòria (Pl. de la Vila de Gràcia, 19)…

Laura Borràs fa una impecable anàlisi de «Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada», d’Alexie, a Catalunya Ràdio

Cliqueu aquí per escoltar el tall.

Josep Maria Llagostera parla d’«Aquest cor que et pertany», de Hans Fallada, a la web Què Llegeixes

Font: Josep Maria Llagostera / Què Llegeixes 

Una història d’amor elegant, tendra i inusual entre dues persones del tot diferents: el nen consentit de casa bona que vol saber qui és en realitat i la venedora de mercat que, amb la força indestructible de la seva valentia, aconsegueix fer-lo creure en ell mateix. Seguint l’estructura d’un conte de fades, amb el seu estil inconfusible Fallada posa l’èmfasi narratiu en l’equilibri de forces entre els dos amants, que, acompanyats per uns personatges secundaris magnífics —els bergants Thomas Wiebe i Emil Schaken, la verinosa Gustchen i la dolça Marie Jäckel—, aconsegueixen superar plegats els reptes del seu amor.

Concebuda originalment com un guió cinematogràfic, Fallada aconsegueix obtenir versemblança i realisme gràcies al seu profund coneixement de l’aspecte i la parla de la gent que protagonitza la seva història, tant si es tracta d’un policia de Berlín com si és un metge o un fruiter

Opinió sobre el llibre i/o comentaris:
Em va agradar molt Sol a Berlín, que vaig comentar en aquest mateix espai. Per això quan vaig veure a la llibreria aquest novetat no vaig dubtar gens que seria una bona adquisició. El relat traspua tendresa i generositat i optimisme, amb uns personatges molt ben explicats, tant els principals com els anomenats secundaris. És un cant a la superació personal en front dels condicionants que la vida ens imposa.

Escrita a l’Alemanya durant el predomini del nacionalsocialisme està influïda pel sentiment popular de progrés que se li transmetia a les classes populars. Fallada hi passa de puntetes, fent tant sols un retrat social i contravenint les directrius polítiques de l’època, tal com s’explica a l’epíleg.

L’autor ens ho posa fàcil als lectors, amb un estil aparentment planer i senzill, que de ben segur no ho és tant., destacant les virtuts i els defectes que defineixen els personatges

«Els germans Burgess» d’Elizabeth Strout llegit per la Júlia Costa [Llegir en cas d’incendi]

Font: Júlia Costa / Llegir en cas d’incendi

Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) es va donar a conèixer entre nosaltres amb el llibre de narracions Olive Kitteridge, que va arribar avalat pel premi Pulitzer i que a casa nostra, el 2010, va obtenir el premi Llibreter. Tot i que havia publicat narracions breus en diferents revistes de prestigi tenia tan sols publicats un parell de llibres més de narracions fins aleshores. Olive Kitteridge no em va acabar de convèncer tot i els flamants premis i reconeixements aconseguits però evidenciava una virtut de l’autora, el fet d’haver trobat una veu pròpia, un estil personal inconfusible, detallista i singular, que explicava l’entusiasta rebuda del llibre.

Més profunda i interessant m’ha semblat aquesta nova història, també familiar i ambientada en el mateix context que Olive Kitteridge, un ambient provincià una mica ranci que si bé alguns han definit com a típicament americà podem reconèixer en molts aspectes en comunitats veïnals a tocar de casa. I aquí rau la gran virtut d’aquesta narració minuciosa i que en ocasions pot semblar fins i tot una mica feixuga i reiterativa, en què ens podem veure reflectits en aquests personatges i en els seus problemes domèstics. Hi podem percebre elements comuns a les societats occidentals en general com ara els prejudicis vers els emigrants, i, en concret, vers els immigrants de religió musulmana. Així mateix hi trobem moltes de les dèries i característiques de les societats provincianes en general, pobles grans i ciutats petites on tot sembla haver canviat molt de pressa en pocs anys però en les quals es mantenen unes constants socials amb llums i ombres, uns paisatges humans molt interessants per a la literatura que pretén mostrar de forma acurada el nostre temps.

Les darreres crisis relacionades amb refugiats donen un valor afegit al context de la novel·la. En aquest cas els nouvinguts al poble són refugiats que provenen de Somàlia i com totes les víctimes de les guerres n’han passat de tots colors. Arriben des d’una societat molt diferent i no saben ben bé en quin món han aterrat. Un món amb un aparent bonisme ambiental però també amb grups que clarament els rebutgen de forma directa o que els demanen una integració ràpida i impossible. L’anècdota que centra la història té el seu origen en la bretolada inconscient d’un noi complicat i solitari vers la comunitat musulmana. Tot sembla ser d’una manera però és ben bé d’una altra, molt més complexa i subtil.

La novel·la juga, tot i que amb molta grapa, amb el tòpic i el misteri d’una tragèdia familiar antiga la qual ha condicionat el futur i el tarannà d’aquests Burgess, dos nois i una noia, i les seves relacions laborals i amoroses. Strout és pietosa amb els seus personatges i malgrat els esdeveniments hi sura una compassió literària que els fa entranyables. La família convencional compta amb uns lligams sòlids, malgrat tot, els quals quan van mal dades funcionen de forma fins i tot eficaç. La novel·la, més enllà dels protagonistes, ens mostra tot un mosaic humà divers i proper, en alguns personatges s’hi entra més a fons que no pas en uns altres. Explicar la natura humana no és senzill, requereix temps i esforç, fins i tot una certa dosi de paciència lectora si es volen aplegar tots els matisos que l’autora ens fa percebre a través d’una escriptura plena d’incisos i derivacions que en ocasions ens poden desconcertar però que no ens deixarà indiferents ni oblidarem amb facilitat.

Novetat editorial: «Secessiolàndia pel pedregar», de George Saunders. Traducció de Yannick Garcia

Després de Deu de desembre i Pastoràlia, arribem al punt d’origen de la narrativa de George Saunders.  

El singularíssim univers de George Saunders té un Big Bang que es diu Secessiolàndia pel pedregar, el primer llibre que va publicar. Serà el mateix autor qui ens obrirà el camí de la lectura amb un preàmbul memorable que va escriure sis anys després de la primera publicació de l’obra, quan Saunders ja era considerat una de les veus més influents de la narrativa nord-americana actual. Aquest preàmbul no només hauria de ser de lectura obligatòria per als escriptors que comencen, sinó que il·lumina amb una llum empeltada d’optimisme les veritats despietades que contenen els relats i la nouvelle que el segueixen.

Amb Secessiolàndia pel pedregar, Saunders posa les cartes sobre la taula i ens confessa que no són bones, però també ens diu que, malgrat aquesta mala mà, cal continuar jugant la partida perquè conèixer la veritat, per crua i feixuga que ens sembli, és condició necessària per afrontar amb dignitat la nostra existència.

George Saunders (Amarillo, Texas, 1958) va escriure Secessiolàndia pel pedregar a la feina, a les oficines que la Radian Corporation té a Rochester, Nova York, entre el 1989 i el 1996. Abans havia escrit una novel·la fallida i va estar a punt d’abandonar l’escriptura, però amb Secessiolàndia va trobar la seva veu, una veu poderosa i irresistible que ha seduït els crítics més exigents i els millors narradors nord-americans de la seva generació, de Pynchon a Franzen o Foster Wallace. El seu reconeixement internacional, però, va esclatar amb Deu de desembre, obra finalista del National Book Award 2013. Entre les seves obres més destacades, també hi figura Pastoràlia, publicada, igual que Deu de desembre, en aquesta mateixa col·lecció.