«Lluita contínua». Xavier Ferré sobre «Cartes de la presó / Cartes a Tatiana Schucht» d’Antonio Gramsci

Font: Xavier Ferré / El Punt Avui 

DB29GramsciLa selecció de cartes de Gramsci (1891-1937) adreçades a la seva cunyada, Tatiana Schucht, que aporta la traducció d’Alba Dedeu és una molt bona notícia per a la història política dels Països Catalans.

D’ençà de la publicació de l’aplec d’estudis del comunista italià Cultura i Literatura (1966), l’assaig El príncep modern (1968) i El materialisme històric la filosofia de Croce (1983), les tres versions publicades per Edicions 62, no s’ha traduït cap altre estudi gramscià, fet que delata –encara– la política de traduccions a la nostra llengua.

Dic això darrer perquè l’obra de Gramsci no és tan sols representativa de la història del comunisme europeu: la formulació de la via meridional al socialisme. És, en conseqüència amb aquest projecte, que Antonio Gramsci estudia la història de la cultura a través del materialisme històric.

De fet, l’aportació d’aquest epistolari, que abasta entre desembre del 1926 i novembre del 1933, proporciona aspectes biogràfics de l’intel·lectual i polític sard. Amb tot, assabenta essencialment de projectes sobre recerques a fer. En concret, l’estudi que, per sabut, no és mai balder de recordar –recollit a la lletra del 19-III-1927– de l’esperit públic italià, que, nogensmenys, significava dur a terme la història dels intel·lectuals, qüestió que encara no hem acabat de resoldre pel que fa a la cultura catalana. Assignatura pendent perquè –llevat d’estudis encara minoritaris– no és comú de relacionar el grup social –hegemònic, o no– amb el grup cultural que s’hi vincula, i tampoc no ho és ampliar l’abast del concepte a tot tipus d’intel·lectuals: “El meu concepte d’intel·lectual –comenta Gramsci a Tatiana (7-IX-1931)– és molt ampli, i no em limito a la idea comuna dels grans intel·lectuals.”

Aquest epistolari, doncs, no és un intercanvi d’estats d’ànim a l’ús (que hi és). Gramsci sol·licita llibres a Tatiana, els quals li han de servir per a la redacció dels Quaderns de la presó (1929-1935). La corrua d’autors que hi és esmentada explica l’abast de les hipòtesis plantejades pel pres sard: cultura popularnacional, gustos de lectura, el pas de la dictadura a l’hegemonia. Els objectius proposats, doncs, no eren erudits, sinó intel·lectuals en llur sentit exacte: connectar passat i present a fi de trobar un sentit revolucionari vers l’estat de coses present d’acord amb la correlació de forces socials que acumulen una tradició de legitimació. Aquesta fita resta indicada –el cas de Milà– en la relació entre el teixit social i la seva cohesió cultural-nacional.

L’anomenada qüestió nacional, doncs, no és un concepte tou, culturalista –estrictament lingüístic– sinó un objectiu a resoldre que ha de vincular, necessàriament, els projectes emancipadors als blocs polítics representatius d’interessos socials antagònics. Assumir aquesta metodologia, no pas mecànicament ni, encara menys, subordinada a la lògica de l’Estat, possibilitaria incorporar a un projecte emancipador noves capes socials fins ara concebudes com a anacionals. Aquest epistolari introdueix el lector en la interpel·lació política de la realitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s