Josep Maria Llagostera parla d’«Aquest cor que et pertany», de Hans Fallada, a la web Què Llegeixes

Font: Josep Maria Llagostera / Què Llegeixes 

400CorFalladaUna història d’amor elegant, tendra i inusual entre dues persones del tot diferents: el nen consentit de casa bona que vol saber qui és en realitat i la venedora de mercat que, amb la força indestructible de la seva valentia, aconsegueix fer-lo creure en ell mateix. Seguint l’estructura d’un conte de fades, amb el seu estil inconfusible Fallada posa l’èmfasi narratiu en l’equilibri de forces entre els dos amants, que, acompanyats per uns personatges secundaris magnífics —els bergants Thomas Wiebe i Emil Schaken, la verinosa Gustchen i la dolça Marie Jäckel—, aconsegueixen superar plegats els reptes del seu amor.

Concebuda originalment com un guió cinematogràfic, Fallada aconsegueix obtenir versemblança i realisme gràcies al seu profund coneixement de l’aspecte i la parla de la gent que protagonitza la seva història, tant si es tracta d’un policia de Berlín com si és un metge o un fruiter

Opinió sobre el llibre i/o comentaris:
Em va agradar molt Sol a Berlín, que vaig comentar en aquest mateix espai. Per això quan vaig veure a la llibreria aquest novetat no vaig dubtar gens que seria una bona adquisició. El relat traspua tendresa i generositat i optimisme, amb uns personatges molt ben explicats, tant els principals com els anomenats secundaris. És un cant a la superació personal en front dels condicionants que la vida ens imposa.

Escrita a l’Alemanya durant el predomini del nacionalsocialisme està influïda pel sentiment popular de progrés que se li transmetia a les classes populars. Fallada hi passa de puntetes, fent tant sols un retrat social i contravenint les directrius polítiques de l’època, tal com s’explica a l’epíleg.

L’autor ens ho posa fàcil als lectors, amb un estil aparentment planer i senzill, que de ben segur no ho és tant., destacant les virtuts i els defectes que defineixen els personatges

Anuncis

«Els germans Burgess» d’Elizabeth Strout llegit per la Júlia Costa [Llegir en cas d’incendi]

Font: Júlia Costa / Llegir en cas d’incendi

Burgess200Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) es va donar a conèixer entre nosaltres amb el llibre de narracions Olive Kitteridge, que va arribar avalat pel premi Pulitzer i que a casa nostra, el 2010, va obtenir el premi Llibreter. Tot i que havia publicat narracions breus en diferents revistes de prestigi tenia tan sols publicats un parell de llibres més de narracions fins aleshores. Olive Kitteridge no em va acabar de convèncer tot i els flamants premis i reconeixements aconseguits però evidenciava una virtut de l’autora, el fet d’haver trobat una veu pròpia, un estil personal inconfusible, detallista i singular, que explicava l’entusiasta rebuda del llibre.

Més profunda i interessant m’ha semblat aquesta nova història, també familiar i ambientada en el mateix context que Olive Kitteridge, un ambient provincià una mica ranci que si bé alguns han definit com a típicament americà podem reconèixer en molts aspectes en comunitats veïnals a tocar de casa. I aquí rau la gran virtut d’aquesta narració minuciosa i que en ocasions pot semblar fins i tot una mica feixuga i reiterativa, en què ens podem veure reflectits en aquests personatges i en els seus problemes domèstics. Hi podem percebre elements comuns a les societats occidentals en general com ara els prejudicis vers els emigrants, i, en concret, vers els immigrants de religió musulmana. Així mateix hi trobem moltes de les dèries i característiques de les societats provincianes en general, pobles grans i ciutats petites on tot sembla haver canviat molt de pressa en pocs anys però en les quals es mantenen unes constants socials amb llums i ombres, uns paisatges humans molt interessants per a la literatura que pretén mostrar de forma acurada el nostre temps.

Les darreres crisis relacionades amb refugiats donen un valor afegit al context de la novel·la. En aquest cas els nouvinguts al poble són refugiats que provenen de Somàlia i com totes les víctimes de les guerres n’han passat de tots colors. Arriben des d’una societat molt diferent i no saben ben bé en quin món han aterrat. Un món amb un aparent bonisme ambiental però també amb grups que clarament els rebutgen de forma directa o que els demanen una integració ràpida i impossible. L’anècdota que centra la història té el seu origen en la bretolada inconscient d’un noi complicat i solitari vers la comunitat musulmana. Tot sembla ser d’una manera però és ben bé d’una altra, molt més complexa i subtil.

La novel·la juga, tot i que amb molta grapa, amb el tòpic i el misteri d’una tragèdia familiar antiga la qual ha condicionat el futur i el tarannà d’aquests Burgess, dos nois i una noia, i les seves relacions laborals i amoroses. Strout és pietosa amb els seus personatges i malgrat els esdeveniments hi sura una compassió literària que els fa entranyables. La família convencional compta amb uns lligams sòlids, malgrat tot, els quals quan van mal dades funcionen de forma fins i tot eficaç. La novel·la, més enllà dels protagonistes, ens mostra tot un mosaic humà divers i proper, en alguns personatges s’hi entra més a fons que no pas en uns altres. Explicar la natura humana no és senzill, requereix temps i esforç, fins i tot una certa dosi de paciència lectora si es volen aplegar tots els matisos que l’autora ens fa percebre a través d’una escriptura plena d’incisos i derivacions que en ocasions ens poden desconcertar però que no ens deixarà indiferents ni oblidarem amb facilitat.

Novetat editorial: «Secessiolàndia pel pedregar», de George Saunders. Traducció de Yannick Garcia

Després de Deu de desembre i Pastoràlia, arribem al punt d’origen de la narrativa de George Saunders.  

400SecessiolàndiaEl singularíssim univers de George Saunders té un Big Bang que es diu Secessiolàndia pel pedregar, el primer llibre que va publicar. Serà el mateix autor qui ens obrirà el camí de la lectura amb un preàmbul memorable que va escriure sis anys després de la primera publicació de l’obra, quan Saunders ja era considerat una de les veus més influents de la narrativa nord-americana actual. Aquest preàmbul no només hauria de ser de lectura obligatòria per als escriptors que comencen, sinó que il·lumina amb una llum empeltada d’optimisme les veritats despietades que contenen els relats i la nouvelle que el segueixen.

Amb Secessiolàndia pel pedregar, Saunders posa les cartes sobre la taula i ens confessa que no són bones, però també ens diu que, malgrat aquesta mala mà, cal continuar jugant la partida perquè conèixer la veritat, per crua i feixuga que ens sembli, és condició necessària per afrontar amb dignitat la nostra existència.

George Saunders (Amarillo, Texas, 1958) va escriure Secessiolàndia pel pedregar a la feina, a les oficines que la Radian Corporation té a Rochester, Nova York, entre el 1989 i el 1996. Abans havia escrit una novel·la fallida i va estar a punt d’abandonar l’escriptura, però amb Secessiolàndia va trobar la seva veu, una veu poderosa i irresistible que ha seduït els crítics més exigents i els millors narradors nord-americans de la seva generació, de Pynchon a Franzen o Foster Wallace. El seu reconeixement internacional, però, va esclatar amb Deu de desembre, obra finalista del National Book Award 2013. Entre les seves obres més destacades, també hi figura Pastoràlia, publicada, igual que Deu de desembre, en aquesta mateixa col·lecció.

«Un nadó moribund que mereix ser reanimat». Pere Antoni Pons sobre «Torero d’hivern» [Diari Ara]

Font: Pere Antoni Pons / Diari Ara

400ToreroUn home adult que un dia es lleva i descobreix que ha tornat a la seva infantesa en plena dècada dels 80. Un president d’escala a qui el poder que li atorga el càrrec fa que li pugin els fums al cap fins al punt de convertir-lo en un dirigent de maneres megalomaníacament nord-coreanes. Un peu que es revolta contra el cos i la persona -mansoia, submisa- de qui forma part. Un elogi del tabaquisme. Un imminent pare de bessons que es passa les hores jugant a videojocs i negligint la seva companya embarassada. Aquests són alguns dels temes i materials humans que formen els disset contes de Torero d’hivern, el primer llibre de Miquel Adam, responsable de premsa d’Edicions de 1984 i ja amb una trajectòria prou rica dins de la indústria editorial.

Una de les qüestions més recurrents que se solen formular en relació amb el gènere de la narrativa breu té a veure amb si és necessari o convenient que els reculls de contes presentin un caràcter unitari. És a dir, que cada un dels relats tingui un sentit i un valor autònoms però que, al mateix temps, tots funcionin com peces que reforcen -per l’homogeneïtat del to i l’estil, o per la coherència de la paleta de temes i personatges- la personalitat del conjunt. Sigui quina sigui la resposta de cadascú -és una qualitat que, personalment, em sembla convenient, no imprescindible-, és obvi que Miquel Adam ha concebut Torero d’hivern pensant més en el resultat de cada una de les parts que no pas en el tot.

Això no impedeix que la majoria dels contes presentin uns quants elements en comú: una mirada foteta i desmitificadora sobre la realitat; un sentit de l’humor més verbal que situacional; una tirada pel que podríem anomenar realisme delirant, i, també, el recurs -en general ben usat, de vegades hilarant- de la grandiloqüència autoirònica, com quan un personatge a qui li fa mal el peu s’estira al sofà, que de sobte esdevé “una barca sense rems en un oceà de dolor”. Quant a la unitat del conjunt, fins i tot hi ha dos parells de contes explícitament connectats, complementaris. Però són l’excepció.

En general, cada conte va a la seva. D’aquesta manera, podem anar saltant de la història d’amor trista i estranya de Chico estropeado a l’humor imaginatiu i descordat -amb una possible interpretació política- de La presidència i del Relat del mal de peu. I, d’aquests, passar a l’extravagància d’ El barber del meu barri i a les reconstruccions d’experiències més o menys autobiogràfiques – La tomba del vell Vera, La literatura – relacionades amb les risibles bambolines del món literari. Tanta varietat pot fer que el lector es despisti, però gosaria dir que despistar el lector és un dels objectius d’Adam, també quan fa creure que una història apunta cap a un lloc i a la fi la dispara cap a un altre.

De vegades la jugada li surt bé (mitja dotzena de vegades molt bé) i de vegades no acaba de reeixir. Com més clar i definit és el nucli argumental -el retorn al passat de L’home retrospectiu, la culpa per no assumir les responsabilitats adultes de … I l’imperi de l’edat -, més satisfactori és el resultat final. I el mateix pot dir-se com més cenyida és l’estructura que articula la història, per exemple a La vibració d’un gran silenci o al ja esmentat La presidència. En alguns contes – Torero d’hivern, El soroll d’una floreta -, en canvi, la impressió és que ens trobem davant d’un text ben escrit, però confús i descosit.

Torero d’hivern és un debut atrevit -estrafolari amb eficiència-, que segrega un humor dissolvent i que, aquí i allà, està esquitxat de frases incisives, com la que diu que els llibres són nadons que neixen moribunds i que els responsables de premsa de les editorials intenten reanimar “amb massatges cardíacs”.

«Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada», de Sherman Alexie, premi Literatura Infantil i Juvenil de la Liberis Liber de Besalú

Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, de Sherman Alexie i traduït per Yannick Garcia, ha merescut el guardó a millor llibre de Literatura Infantil i Juvenil que atorga l’organització del Festival d’Editorials Independents de Besalú.

Per celebrar-ho, plantem aquí la foto de la coberta i alguna de les millors ressenyes que el llibre ha merescut.

PP1DiariIndi

Mercè Ubach / El Punt Avui

Lluís Llort / El Punt Avui

Joan Ducrós / INS Montjuïch

 

 

 

 

Edicions de 1984 al Liberis Liber, la fira de l’edició independent de Besalú: aquest dissabte i diumenge!

liberis

Aquest dissabte i diumenge Edicions de 1984 participarà per primera vegada a la Fira d’Editorials Independents de Besalú, amb una tria del nostre catàleg.

A més, a les 12.00 del dissabte, a Besalú, Albert Forns i Miquel Adam presenten Torero d’hivern, i parlaran de les seves experiències relacionades amb «el primer llibre». A propòsit d’aquest esdeveniment, Albert Forns explica per què presenta el llibre d’Adam, i Adam respon una entrevista de Núria Juanico parlant d’Albert Forns. Tots dos articles han aparegut a Núvol.

«Giono i els cicles de la natura». Pere Calonge parla de Giono al Trapezi.

Font: Pere Calonge / Trapezi 

FM136RebrotLa relació de l’home amb la natura, el treball constructiu que aquell pot fer en aquesta, la manera com arriben a confondre’s els cicles que marquen la vida tant de l’un com de l’altra. La solitud i la lentitud. El despoblament de les zones de muntanya i la fe en les possibilitats de revertir aquesta tendència amb vida nova. I sobretot l’optimisme, la confiança en l’espècie humana. Són alguns dels temes de fons de Rebrot, la novel·la breu de l’autor francés traduïda recentment; però estaven també en essència en l’altre relat que podíem llegir-li fa uns anys: L’home que plantava arbres.

Rebrot s’ubica en el camp de la Provença; en concret, en el petit poble d’Aubignane, que s’enfronta a l’envelliment, al despoblament i a la consegüent desaparició. De fet, el relat s’inicia amb el viatge que fa l’oncle Joseph per anar a viure a casa del nebot, que deixa el poble amb tres habitants. Posteriorment, serà el vell Gaubert, qui marxa a casa del fill; i un poc més endavant serà el torn de la Mamèche, en unes circumstàncies que no revelarem. Així doncs, el protagonista n’és l’últim habitant: Panturle, el caçador corpulent i elemental que ha vist marxar els últims veïns. En solitari, primer; i després acompanyat d’Arsule, que serà la seua dona. La descripció d’Aubignane, a més d’un bon exemple del lirisme contingut de la prosa de Giono i de l’ús que fa de les imatges, esdevé tot un símbol de l’equilibri inestable en què viuen aquests pobles de muntanya: “Són cases doncs, que s’han construït allà, just a la punta, com en equilibri, i després, al bell mig del poble, hi han plantat l’estaca del campanar i ha quedat tot ben agafat”. La novel·la explica una gran metamorfosi, el trencament d’una tendència mortal. I el canvi va associat simbòlicament al fet que Panturle, el caçador, esdevinga llaurador. Quan treballa la terra aparentment morta i la fa renàixer, quan n’obté el blat amb què es farà el pa. La simbologia del blat, del pa, és evident: el principi de tot, la base, la farina. El renaixement de la terra és també el principi del renaixement d’Aubignane. Com en L’home que plantava arbres, el treball de l’home sobre la natura —però amb la natura— n’és la clau.

La novel·la està molt atenta a l’element cíclic de la vida, visible especialment en el pas de les estacions i en els canvis que això provoca. Però que també es pot percebre en l’oposició entre naixement i mort, entre joventut i vellesa. El cicle marca el tempo de la narració, n’esdevé element central. L’autor presenta l’ésser humà inserit en la natura, com un arbre més, com un animal més. La descripció de l’home i la de la natura es confonen constantment: Panturle, per exemple, era tan desert, tan erm com el lloc que habitava, i tots dos rebroten al mateix temps. En aquest sentit, també el sexe és animal; l’autor el descriu així, animalitzat: el desig, l’olor, el tacte. Però aquesta animalització no és mai negativa. A Giono li interessa sobretot la part que té d’instint, d’instrument que garanteix la perpetuació i la renovació: “és una ànsia, el que té, la terra!”. El sexe forma part del cicle, l’ànsia assegura la continuïtat d’aquest cicle: “el seu desig s’ha anat inflant en ell fins a omplir-lo. Ha esmicolat tot el que tenia d’home. Allà, a l’herba, només hi ha el gran mascle”. De fet, una de les escenes clau del relat ens mostra com la natura conspira perquè Arsule —que està de pas— es quede a Aubignane. El vent “fa l’home”, l’encalça sexualment, l’excita, l’empeny cap al poble i cap a Panturle.

Hi ha una voluntat moralitzadora evident. I un punt de vista conservador, quasi diríem que obligadament conservador: les coses funcionen bé quan els homes fan el paper que tenen assignats en tant que homes, les dones el de les dones, i quan a la terra se la tracta com cal. Així, si el blat, la terra que dóna fruit, és el principi del renaixement d’Aubignane, l’altre element, el definitiu, es produeix quan és el ventre de la dona, que dóna fruit. I, entremig, el de Caroline, la cabra, que també ha tingut un cabrit. El títol de la novel·la, doncs, no pot ser més explícit ni més temàtic: un rebrot que encara amplifica més la confusió intencionada entre home i natura.

Ha tornat la plena primavera. El sud s’ha obert com una boca. Ha bufat amb un alè llarg, humit i tebi, i les flors s’han estremit entre la sement, i la terra tota rodona s’ha posat a madurar com un fruit.»

Jean Giono. L’home que plantava arbres. Traducció d’Isabel-Clara Simó. Viena Edicions, Barcelona, 2008

Giono mostra com els èxits que realment mereixen la pena no arriben mai a curt termini, sinó que són el producte de molts anys. Es necessita temps, doncs, per valorar adequadament els fruits de la vida d’un ésser humà. Ens ho explica el narrador de L’home que plantava arbres en l’inici d’aquest relat breu, però és evident que és un tema de fons comú també a Rebrot. Com també ho són l’elogi cap a aquell que no actua mogut per l’egoisme ni espera recompensa immediata del seu treball. I el d’una acció humana que no només no destrueix la natura, sinó que s’inscriu en els seus cicles i hi deixa una petjada positiva. Elzéard Bouffier, el protagonista de L’home que plantava arbres, és un pastor solitari d’una zona erma —també de la Provença— que cada dia de la seua vida, durant anys i més anys, hi planta arbres. Ho fa perquè sí, sense esperar res a canvi —els terrenys en què planta no són seus ni sap de qui són— i sense que ningú ni tan sols se n’assabente. Excepte el narrador, un passejant casual. Al cap de molts anys i molts quilòmetres quadrats plantats, Bouffier ha aconseguit el rebrot, també per una reacció natural en cadena que converteix aquell erm en un paisatge frondós, on ha tornat a córrer l’aigua i a instal·lar-se la vida humana.

El personatge tria la solitud i frueix de la lentitud del temps, aliè als esdeveniments del món. Tant, que passen dues guerres mundials i la seua vida segueix, indiferent, plantant arbres. Mentre els altres destrueixen i maten sense sentit, ell construeix i dóna vida també sense cap objectiu concret, perquè sí: “els homes poden ser tan eficaços com Déu en altres àmbits que els de la destrucció”. Bouffier és un heroi, tot i que un heroi anònim, que ningú no coneixerà mai, que mai no eixirà en cap llibre d’història. És un savi, a la manera com ho són també Panturle, Arsule o Mamèche en Rebrot; que en saben més que ningú encara que probablement ningú mai no els ho reconeixerà. És una altra constant que recorre tots dos relats, la idea que els entesos no hi entenen de veritat: “no s’aprèn pas als llibres, això”. Que apareix ja en essència en L’home que plantava arbres en el paper que hi juguen les autoritats i els tècnics forestals, però que es fa més explícita en Rebrot, en la història d’un professor a sou del govern que només aconsegueix fer-ho malbé tot. Ens estem referint, òbviament, a una saviesa més intuïtiva, més tel·lúrica: on no arriba la ciència, sovint són el mite, la superstició o la màgia les formes que pren aquest altre tipus de saviesa.

En totes dues obres, doncs, trobem una idealització del fet de treballar amb la terra i per a la terra, sense ambició: en l’activitat impertorbable de plantar arbres, en un cas; en el conreu del blat per poder fer-se pa, en l’altre. Se’ns diu explícitament que estar arrelat és ja una victòria. Però, no tot és fàcil, no tot és idealització. La natura de Giono és bella i amable, però també esquerpa i amenaçadora. L’autor no deixa de fer evident les dificultats que comporta. O el fet que els pobles menuts, els llogarets aïllats, també poden fomentar els sentiments més negatius dels humans: egoismes, rancúnies, competència, suïcidis, bogeria. Tanmateix, més enllà del missatge evident, d’aquesta indissimulada voluntat moralitzadora, és l’estil, que converteix ambdues narracions en petites joies literàries, en dues perles delicioses. En L’home que plantava arbres, la pròpia concentració del tema quasi exigeix un tractament poètic. És una faula breu, optimista i esperançadora. Rebrot, en canvi, té un llenguatge més narratiu. I és lògic, també, si atenem a l’extensió: la història, l’anècdota, hi té més pes. Amb tot, encara que en graus diferents, és indubtable que en totes dues hi ha el to poètic: el lirisme, les imatges, el simbolisme, la personificació de la natura, etc., però sense abandonar mai la contenció, sense perdre’n mai de vista el nucli narratiu.