«Secessiolàndia pel pedregar» de George Saunders, llegit per Joan Flores [Je dis ce que j’en sens]

Font: Joan Flores / Je dis ce que j’en sens

400SecessiolàndiaSecessiolàndia pel pedregar. George Saunders. Edicions de 1984, 2015
Traducció de Yannick Garcia

«[L’autor] va enviar el gos ensinistrat que és el seu talent a buscar un faisà grossot i esplendorós, i va ell i li porta la part de sota d’una barbie. És el que hi ha. Val més això que quedar-se encallat tota la vida. Col·leccionarà parts de sota de moltes barbies i en dirà “llibre”».

Passat l’efecte sorpresa que va suposar l’edició de Deu de desembre i la posterior Pastoràlia, traduïr el que va ser el primer llibre de relats de George Saunders pot semblar un empeny inútil i desaconsellat, una brandada de l’editor, un compromís sense sentit, un desafiament buit… ¿A quin editor amb dos dits de front se li acut publicar els reculls d’un autor de relats a l’inrevés de com es van escriure? Una de dues: o l’editor s’ha begut l’enteniment o se n’ha adonat que aquest retrorunning pot arribar a tenir sentit; com si ens digués: “Què, us ha sorprés Deu de desembre, oi? I què tal l’esborrajament de Pastoràlia, us ho heu passat bé? Doncs prepareu-vos, nanos, perquè ara ve en Saunders original, el primer Saunders, hehe, que no us passi res!”. Realment -li podriem dir a l’editor, més que res per no deixar-li dir la darrera paraula-, el Saunders de Secessiolàndia… no és ni millor ni pitjor que el posterior, però sí que és més pur; aquesta és una raó excel·lent per llegir-lo. Una altra, per fer-ho en català, la increïble i saunderiana traducció de l’ebrenc Yannick Garcia, un paio al que l’autor li deu molt més que el que pugen els drets que hagi cobrat per la traducció; i si no us ho creieu, intenteu -va, vinga, lletraferits- trobar una traducció que superi la del títol.

[LLEGIU AQUÍ LES ALTRES LECTURES DE JOAN FLORES D’AQUEST MES DE NOVEMBRE]

«Apagueu els mòbils». Ada Castells sobre «Irlanda indòmita. 150 poemes de W. B. Yeats»

Font: Ada Castells / Cultura/s, La Vanguardia

1984PYeatsUn vespre de maig, a La Pedrera, durant el Festival de Poesia de Barcelona, vam poder escoltar Julie Christie i Marta Pessarrodona recitant el poema que W. H. Auden va dedicar a W. B. Yeats. Molts ens vam quedar amb l’emoció d’aquell Funeral blues quan diu «Stop all the clocks, cut off the telephone» i ens van venir ganes d’anar cap al poeta que havia inspirat aquests versos. Bé, ja ho sé, això passaria en un món ideal en què la Il·lustració hagués triomfat. No sé si vam ser molts o pocs o cap, però el desig deuria arribar a Josep Cots, l’editor de 1984, i al professor Josep M. Jaumà. Mesos més tard, tenim a les llibreries aquesta nova traducció de 150 poemes de Yeats, l’home per qui s’havien d’aturar els rellotges i penjar els telèfons.

El llibre fa un recorregut per l’obra d’un poeta que encara somiava en un món més ideal que el que vam viure aquell vespre de maig. En el seu cas, imaginava una Irlanda hereva de les tradicions celtes, independent de l’Anglaterra materialista i puritana. Com explica Jaumà en la introducció, recórrer aquestes pàgines ens permet descobrir el Yeats més romàntic dels primers poemes dels anys vuitanta del segle XIX –«I passejo pels boscos quan l’estiu/ afarta bé les abelles daurades, /o quan la solitud de la tardor/ pinta amb colors de lleopard els arbres»–i acabar amb un poeta madur que treu conclusions de vida: “Res no he trobat que em plagués tant / com una planejada mitja soledat; / poder passar-me mitja nit / amb un amic amb prou enginy / com per no deixar-me entreveure / quan resulto inintel·ligible”. Passejar, conversar… accions de poeta.

Yeats sempre ha servit de coartada per als qui fan faltes d’ortografia, població que augmenta amb els anys. Ell no va entrar a la universitat per culpa, diguem-ne, d’aquesta tara. La seva universitat va ser marxar a Londres, escriure poesia de temes irlandesos, fer-se amic de l’estrafolària Madame Blavatsky, viatgera del món ultraterrenal, enamorar-se de l’actriu Maud Gonne, que no el corresponia,com ha de ser,i més endavant aliar-se amb Lady Gregory, una vídua rica promotora de la cultura irlandesa. Tot plegat queda poetitzat, com remarca Jaumà, amb «passió i intel·lecte, aquests dos adversaris que, per a Yeats, no es poden separar en absolut». Ja ho sabeu doncs, atureu els rellotges i despengeu els mòbils: és hora de passejar i conversar amb Yeats.

«Literatura contra l’oblit». Maria Carme Roca Parla d’«Els quaranta dies del Musa Dagh» a L’Illa dels Llibres

Font: Maria Carme Roca / L’Illa dels Llibres

400MusaUn dels objectius, una de les finalitats fonamentals de la literatura, és escriure per deixar petjada de fets cabdals que no podem permetre que s’esborrin de la memòria col·lectiva. Sovint, la ficció és una eina molt valuosa contra l’oblit.

Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel (Praga 1890 – Beverly Hills, 1945), és un llibre que ens parla del brutal genocidi silenciat del poble armeni. La novel·la es va publicar l’any 1933 i els jueus del gueto de Varsòvia la van tenir com a obra de referència. És una història basada en fets reals que Werfel va concebre el març de l’any 1929 durant una estada a Damasc. Com el mateix autor explica al començament del llibre “La imatge deplorable d’uns infants pròfugs, mutilats i afamegats que treballaven en una fàbrica de catifes va ser l’estímul decisiu per desenterrar de l’oblit el destí inconcebible del poble armeni”.

Fa poc més d’un segle, el govern turc va ordenar l’assassinat de dos-cents intel·lectuals armenis a Istanbul. El 24 d’abril de 1915, anomenat “el diumenge vermell”, s’inicià un genocidi en les imponents muntanyes de la costa síria. L’extermini es perpetrà amb tota impunitat. Tres-cents pobles van ser esborrats del mapa; un milió i mig d’armenis van morir entre 1915 i 1918; vuit-cents mil van ser desplaçats, uns cap al Caucas, d’altres cap a l’oest; les caravanes de mort a través del desert van ser incessants. Els armenis, cristians d’arrels antiquíssimes, van patir tota mena d’atrocitats: se’ls va ofegar en vaixells que els mateixos turcs enfonsaven, als infants se’ls va inocular malalties, les noies van ser violades sistemàticament, es van fer incineracions en massa, les conversions forçoses a l’Islam es van multiplicar… Barbàrie en estat pur exercida des de la legalitat (les minories assíria i grega també en van rebre les conseqüències). No hi va haver lloc per a la pietat, ja que hi havia pena de mort per a tots aquells funcionaris i soldats turcs que es neguessin a participar en el genocidi. El pitjor de tot és que Turquia encara no ho ha reconegut, mai no ha demanat perdó; sempre s’ha escudat en la convulsa Primera Guerra Mundial. A aquella ignomínia cal afegir-hi la passivitat de la comunitat internacional que va provocar que, anys més tard, Hitler digués al seu exèrcit (setembre del 1939): “Qui se’n recorda, ara, dels armenis?” (cal dir, però, que França es desmarcà des del començament i a l’any 2011, a l’Assemblea nacional de França va aprovar per àmplia majoria una nova proposició de llei que condemnava la negació d’un genocidi inclòs el dels armenis, la qual cosa va provocar l’enuig de Turquia).

SEGUIU LLEGINT LA RESSENYA A L’ILLA DELS LLIBRES

«L’historiador manresà Joan Esculies treu a la llum el viatge de Macià a la URSS el 1925» Toni Mata [Regió 7]

Font: Toni Mata / Regió 7

La incansable producció assagística de Joan Esculies té un nou títol a les llibreries, «Macià al país dels soviets». No és un capítol de la biografia del president de la Generalitat que es desconegués, però només se’n tenien les referències anotades pel seu secretari, Josep Carner-Ribalta. Una recerca exhaustiva en arxius moscovites ha permès ampliar el coneixement d’una aventura de l’Avi que va fracassar

DB35MaciàSovietsEl sobiranisme català, a desgrat d’allò que passi a partir d’ara, ha viscut de resignar-se a l’evidència. Naïf, excitat o derrotat, no ha deixat mai d’esperar el seu moment. Francesc Macià (1859-1933) se’n va anar la tardor del 1925 a Moscou per cercar en el règim soviètic complicitats i recursos per derrocar Primo de Rivera, que aleshores ja feia dos anys que exercia com a dictador a Espanya. Les vicissituds d’aquell trajecte que el polític separatista va dur a terme acompanyat de Josep Carner-Ribalta, un dels seus secretaris personals, i que no cal confondre amb el cèlebre poeta, és objecte d’estudi en un assaig dels historiadors Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) i Joan Esculies (Manresa, 1976).

El president nord-americà Woodrow Wilson va proclamar el 1918 el dret d’autodeterminació dels pobles. Enduts per l’eufòria, els independentistes catalans van veure en la resolució de la Primera Guerra Mundial una escletxa per assolir les seves aspiracions. Però a final del 1925, a Macià ja no li quedava gairebé cap carta per jugar. Dos dies després del cop d’estat de Primo de Rivera del 13 de setembre del 1923, se’n va anar a l’exili francès i, «a partir d’aquest moment, la seva preocupació principal fou mirar d’acumular els fons econòmics, els homes i les aliances suficients per equipar una força armada a fi d’alliberar Catalunya i Espanya», tal com expliquen els autors en el llibre.

Però, què va fer pensar a Macià que la solució als seus anhels era rere les parets del Kremlin? «Va ser un viatge a la desesperada», explica Esculies. «La CNT era la gran força sindical a la Catalunya del moment i va ser perseguida per la dictadura» i, tot i els recels mutus, «van negociar una aliança amb Macià amb l’objectiu comú de fer fora Primo de Rivera», apunta l’historiador manresà: «es tractava de fer un tros del camí junts per tal que, un cop assolida la missió que els unia, cadascú lluités pel seu model social». Per la seva part, «els bolxevics russos veien en Macià un interlocutor per apropar-se a la CNT i difondre la seva ideologia». El viatge del futur president Francesc Macià a Moscou era fins ara conegut gràcies al relat del lletraferit Josep Carner-Ribalta. Esculies, però, va investigar en l’Arxiu de la Internacional Comunista i en va extreure una documentació que és la gran aportació de Macià al país dels soviets (Edicions de 1984). «Altres historiadors ja havien remenat el fons, però buscant papers de la guerra civil».

Macià i Carner-Ribalta van sortir de París el dia 15 d’octubre del 1925 en direcció a Bèlgica, i van arribar a Moscou nou dies després havent passat per Holanda, Alemanya, Lituània i Letònia. «L’opció soviètica era la via més ràpida, perquè l’altra opció que tenia l’Avi era anar a cercar suports a les comunitats catalanes dels Estats Units, com havia fet per a Irlanda Éamon de Valera. Però el viatge al’altra banda de l’Atlàntic en vaixell durava unes quantes setmanes i Macià tenia pressa perquè considerava que aquell era el moment ideal, amb Primo debilitat per la guerra del Marroc», indica Esculies, i afegeix que «Macià, però, va tornar sense els diners». El polític d’Estat Català era un visionari o un ingenu? Esculies reconeix que hi ha dues respostes: «efectivament, era un ingenu; o bé ja sabia que era impossible, però si feia tot aquest teatre, tindria un impacte propagandístic». L’autor bagenc és del parer que «Macià tenia un pla molt detallat i organitzat per fer la invasió de Catalunya, tot i que potser un punt naïf».

Un cop instal·lat a Moscou, Macià va dictar a Carner-Ribalta un informe sobre «les condicions de la revolució a Catalunya» i un altre –Per la revolució a Espanya–a instàncies de Nikolai Ivànovitx Bukharin, secretari general del Comintern, amb qui no es va poder entrevistar fins al dia 13 de novembre, acompanyats per Jules Humbert-Droz, secretari de la Comintern per als països llatins, i José Bullejos Sánchez, secretari general del Partit Comunista d’Espanya. «Macià, però, es va trobar que hi havia un canvi de lideratge a la Internacional Comunista» entre el president Grigori Ievséievitx Zinóviev i Bukharin. «Ambdós estaven ocupats en una guerra subterrània per guanyar suports de cara al catorzè congrés del Partit Comunista Rus» i tampoc Trotski es va deixar veure per Moscou durant aquells dies. Cap a les deu de la nit del dia 28 de novembre, «una mescla d’intuïció i d’avorriment va suggerir a Macià que de Moscou no en trauria gaire res més» i va dir a Carner-Ribalta que fes les maletes per emprendre el camí de retorn. «Zinoviev era qui manava, però va caure en desgràcia, i Bukharin va agafar més relleu. Era difícil per a Macià saber amb qui parlava», conclou Esculies. Un any després, Macià va preparar la invasió de Catalunya amb un grup de militants d’Estat Català, una aventura coneguda com els Fets de Prats de Molló que va avortar una delació a la policia francesa. No obstant això, durant aquells anys, Macià «va parlar amb molta gent i va ser reconeguda la seva lluita contra la dictadura», un actiu polític que el va dur a la presidència de la Generalitat. Francesc Macià va morir el 25 de desembre del 1933.

«Variacions sobre el parc temàtic». Vicenç Pagès Jordà sobre «Secessiolàndia pel pedregar», de George Saunders

Font: Vicenç Pagès Jordà / El Punt Avui

La passió cau amb els anys, com les galtes. Els llibres que llegíem fa dècades, ¿eren tan bons com ens pensàvem o és que llavors estàvem predisposats a l’entusiasme? Fa de mal dir. En els últims anys, només dos autors m’han fet aixecar de la butaca i posar-me a aplaudir, com fèiem al cinema quan els bons arribaven al galop. Em refereixo a David Foster Wallace i George Saunders. Quan els llegeixo, em torno un lector enfurismat i em sento temptat d’escriure, per exemple, que AQUEST PARELL SÓN UNS AUTORS MAJÚSCULS.

400SecessiolàndiaDesprés de dues seleccions de contes de Saunders, ara podem llegir a Secessiolància pel pedregar els que va rebutjar, que resulta que són molt millors que la majoria dels que publiquen altres autors. Han aparegut, com és habitual, a Edicions de 1984 traduïts per Yannick Garcia, i precedits per un preàmbul del mateix autor on podem llegir frases com aquesta: “No em va fer aquella cara típica de taller d’escriptura, la que fem la gent quan busquem desesperadament alguna cosa maca a dir sobre una cosa que ens ha deixat indiferents.”

George Saunders no només no ens deixa indiferents, sinó que ens proporciona la sensació que estem llegint alguna cosa radicalment nova. Com ara el seu interès per situar els contes en parcs temàtics, no com a metàfora de com es torna el món (que també) sinó com un espai on els problemes sentimentals, laborals i econòmics adquireixen característiques grotesques. Hi trobem arbres sintètics, vaques transparents, clients retractilats. Hi trobem bandes juvenils, fantasmes, corruptes, assassins i calçasses. Hi trobem misèria, simulació, psicopatia, explotació, resistència i compassió, però situades en un nivell on l’horror frega la comicitat.

L’últim text del llibre, «Recompensa», combina els deliris de Brautigan, la velocitat narrativa de Francisco Ibáñez, la distopia de Mad Max i la violència gratuïta d’Itchy & Scratchy. En un món dividit entre Normals i Defectuosos, els eufemismes manen: els esclaus són anomenats Associats Laborals Involuntaris, si resulten repulsius són Costosos de Suportar Visualment, i si es dediquen a la prostitució s’anomenen Tècnics de Plaer Personal.

En el preàmbul, Saunders escriu: “Va enviar el gos ensinistrat que és el seu talent a buscar un faisà grossot i esplendorós, i va ell i li porta la part de sota d’una barbie.” Però en el seu cas no és cert, ja que ens porta caixes senceres de Barbies defectuoses, de Bratz milicianes, de Madelman fanàtics, nines i ninots preparats per sobreviure en un parc temàtic sorgit del pitjor malson.

2cobertesSaunders400

Jordi Nopca entrevista Marilynne Robinson, autora de «Lila» [Diari Ara]

Font: Jordi Nopca / Diari ARA

400LilaGràcies a Lila (Edicions de 1984 / Galaxia Gutenberg), Marilynne Robinson va ser finalista al National Book Award el 2014. Professora de la prestigiosa Iowa Writer’s Workshop, viu al marge del present, concentrada en el seu pròxim llibre. Fa alguna excepció de tant en tant, com aquest mes de setembre, quan va conversar amb Barack Obama en un auditori ple a vessar, a Des Moines. I l’escriptora va dir, al president dels Estats Units, que “si pogués treure una paraula del diccionari seria competició ”, perquè actualment “no es para de dir a la gent que si no adquireix innombrables coneixements tecnològics, no tindran feina” i “hauran d’abandonar el país”.

Robinson viatja sempre que pot al poble de ficció on ha ambientat les seves tres últimes novel·les. Gilead -adaptació anglesa del toponímic de la Bíblia Galaad- ocupa una petita porció de l’estat d’Iowa, i és allà on l’ancià reverend John Ames conviu amb els seus parroquians fins que un dia coneix una noia que apareix tota sola al poble. La Lila és enigmàtica -en àrab, el seu nom vol dir nit – i arrossega un passat del qual no vol parlar. Així i tot, quan proposa a John Ames que es casi amb ella, l’home ho accepta. I ella es queda embarassada de seguida. Som a finals de la dècada dels 40 del segle XX.

Lila és una novel·la de personatges, que arrenca amb una escena inquietant, descrita amb una gran subtilesa: el segrest d’una nena de quatre o cinc anys, la Lila, per part d’una dona, la Doll. No pot suportar que a la casa on viu -sense els pares- la tractin tan malament.

Quan vaig començar la novel·la Gilead fa més d’una dècada [va ser publicada el 2004], i quan més tard vaig escriure Home (2008), la Lila era una presència molt forta dins meu, encara que als textos no aparegués gaire. La Lila està marcada pel seu origen. Només sap que una nit algú se la va emportar de casa… Encara que tingui la Doll, mai no estarà envoltada per la seva família de debò.

Una de les preguntes que el llibre fa és: en quines circumstàncies un crim pot ser perdonat?

M’interessa la gent que viu per sota del nivell cultural mitjà. La Lila seria un d’ells. No sé de quina manera la llei podria valorar els actes de la Doll: aquell segrest també és un rescat.

Lila arrenca a la dècada dels 20. Hi ha lectors que podrien esperar una novel·la històrica, però vostè fuig de les constriccions del gènere. El llibre sembla escrit contemporàniament a l’època que descriu.

Aquesta era la meva voluntat, almenys. La Lila no només viu fora de la cultura del moment, també viu fora de la història. Viu la Gran Depressió sense ser-ne conscient.

Vostè crea un món que no ha viscut. Però el llegim com si fos així.

Moltes gràcies [riu]. La clau és parar atenció al que t’envolta. M’agrada anar al camp i veure com creixen les plantes, i el so que fan quan bufa el vent. També m’ha ajudat un dels meus fills: té uns amics que m’han explicat les particularitats de treballar en un camp de blat, i m’han parlat també d’aquells arbustos que creixen al costat dels camins que de nit s’omplen de cuques de llum. Cal parlar amb la gent i veure com brillen les coses. Escoltar-ho tot, sense precipitar-te a treure’n conclusions, i guardar-t’ho dins el cap, fins que t’arriba el moment idoni per explicar-ho: llavors és quan es diu de veritat.

Ha treballat sempre així?

Va passar, sobretot a Gilead. Les altres dues novel·les, encara que siguin autònomes de la primera, depenen del que hi explicava.

El primer se centrava en el reverend John Ames.

Sí. En un llibre i l’altre s’havia de casar amb la Lila! [Riu.]

L’hi deuen haver preguntat moltes vegades, però és obligat demanar-l’hi: quan i com se li va aparèixer John Ames? Entre House keeping i Gilead van passar 24 anys.

Jo era a Provincetown, Massachusetts, durant l’hivern. És un lloc molt bonic. Volia que vinguessin els meus fills a passar-hi el Nadal, però van trigar més dies del compte a venir… Estava sola, a l’habitació de l’hotel, amb una llibreta i un bolígraf. D’alguna manera vaig començar a notar la presència d’un home gran, assegut al seu escriptori, que escriu al seu fill bo i sabent que no l’arribarà a veure quan sigui adult. Era John Ames.

Hi recordava la seva vida des del 1956. Per què va triar aquest any?

Un dels meus grans interessos és la història d’Iowa i de l’Oest Mitjà. La guerra civil nord-americana [1861-1865] va ser molt important en aquella regió. Jo volia un personatge prou vell per haver tingut un avi que hi hagués participat, i que ell arribés fins al Moviment pels Drets Civils, que va començar el 1955. Un dels meus objectius era intentar entendre què passava durant aquests gairebé 100 anys.

Entre House keeping i Gilead van passar 24 anys. Per què va fer una pausa tan gran? No tenia cap història que necessités explicar?

Sembla que era així. Jo llegia molt, escrivia assajos i donava classes. Van ser 24 anys molt feliços. No sabia si mai tornaria a escriure ficció. Però no ho vivia amb ansietat. Si escric malament em deprimeixo: he d’esperar fins al moment que crec que la història ha de néixer.

Autores com Alice Munro han dit que havien hagut d’estar allunyades de la ficció perquè eren dones – i l’escriptura es trobava al final de la llarga llista de tasques familiars i domèstiques-. També és el seu cas?

Quan vaig escriure House keeping, els meus fills eren força petits: la vaig publicar el 1980, amb només 36 anys. L’experiència de tenir fills i educar-los em va ensenyar moltes coses. No volia escriure sense conèixer algunes nocions fonamentals sobre la vida humana. Per tant, els fills van ser més aviat una part d’aquesta preparació, en comptes d’allunyar-me de res.

El «Torero d’hivern» de Miquel Adam, al blog del Senyor Dolent

Font: El blog del Senyor Dolent

400ToreroDesprés de llegir a força lloc que aquest era un llibre que calia llegir al final m’hi he decidit, desconeixent completament l’autor, a lo loco, vivint al límit!

I els contes d’aquest llibre són genials i irreverents, un president d’escala a qui se li puja el càrrec al cap i es converteix en el Escalanista (sí, clara referència a Stalin), i un fumador que recorda això: Mon pare era perico i per cada gol de l’Espanyol em donava cinc duros, per això només podia fumar Ducados. Un home que es desperta el 1986, en ell mateix el 1986 però recordant tot el que sap ara, caiguda del mur, challenger, lligues i les vides futures dels que ara van de mascles alfa a l’escola… m’ha recordat molt el còmic Barri llunyà de Taniguchi, i com que és un còmic collonut sempre és bo que me’l recordin.

Especialment destacable el conte «La tomba del vell Vera», on veig referències a Dovlatov (editat per LaBreu) i al món literari, i al graó més baix d’aquest món hi ha treballar a la FNAC… Veràtov és un desconegut autor rus que es converteix en l’obsessió del protagonista que aprofitant que treballa en una editorial el comença a publicar, concretament el publica l’editorial La Puça (jo ho tinc clar Veriatov-Dovlàtov, La Puça-La Breu). Però és també un retrat del món editorial des de dins però una mica com un torero a la barrera. O un conte amb un protagonista que juga a un joc tipus Age of Empires, que té gràcia després de llegir un conte protagonitzat pels individus que poblen aquests jocs, que actuen moguts per un impuls superior que no es discuteix. L’usuari es refugia en el joc, acollonit per la paternitat que se li ve al damunt, i nostàlgicament comença a carregar partides guardades deu anys enrere, quan era algú a qui la paternitat li quedava terriblement lluny (fins i tot com a concepte).

Llibre excel·lent, amb una part central (en té 3) de treure’s solemnement el barret.

Porto una ratxa de llibres destacable, fins i tot amb els contes, no sé si és sort o casualitat o què, però tenim literatura catalana per molta estona i de la bona.