«Macià a Moscou». Jordi Amat sobre «Macià al país dels soviets», d’Ucelay-Da Cal i Esculies [La Vanguardia]

Font: Jordi Amat / La Vanguardia, Cultura/s

Història. El 1925 Francesc Macià va viatjar a la capital de la Rússia Soviètica.
Ara dos historiadors, Ucelay i Esculies, reconstrueixen el periple del líder
d’Estat Català i desgranen les claus i les estratègies del projecte insurreccional

DB35MaciàSoviets“Un misterioso instinto me asegura que en ese episodio ha habido materia para escribir un librito admirable” (El complot de Perpiñán, 12/XI/1926). Gaziel, senatorial, més aviat se’n fotia. Havia passat una setmana des de la desarticulació del complot de Prats de Molló per part de la policia francesa. El 4 de novembre l’excoronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià –líder d’Estat Català– i els seus havien estat detinguts quan eren apunt d’iniciar un intent d’invasió militar de Catalunya que hauria de possibilitar la independència i desencadenar un procés revolucionari que acabaria amb la dictadura de Primo de Rivera. Dos dies després de publicar-se l’article de Gaziel, Ferran Soldevila, també des de Barcelona, signava amb pseudònim la seva valoració per a un diari suís. “Una vegada fracassat el cop, les seves conseqüències seran probablement nul·les en la política espanyola”.

Cap d’aquells dos burgesos liberals –Gaziel i Soldevila– podien suposar que el fracàs separatista, paradoxalment, seria clau en la construcció d’un mite: Macià com l’encarnació pura de l’esperança republicana que arrasaria a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 forçant el canvi de règim. No ho podien suposar perquè tot plegat, descodificat des de Barcelona, tirava més aviat a pintoresc. Però a més ni l’un ni l’altre podien fer-se a la idea que per comprendre-ho, com va escriure Giovanni Cattini, calia inscriure els Fets en la geoestratègia internacional dels anys vint. Cattini ho va mostrar documentant-ne l’envitricollada connexió italiana.

Ara els historiadors Enric Ucelay –l’estudiós més sistemàtic del nacionalisme radical català– i Joan Esculies, en un llibre ple d’informació inèdita exposada de manera summament atractiva (l’arrencada, reconstruint el viatge de Macià i el seu col·laborador Josep Carner-Ribalta a Moscou, és de pel·lícula), detallen la connexió soviètica del complot. L’anècdota, com passa amb la majoria de records (començant per la versió de Carner, la de les memòries reeditades per l’editorial Viena el 2009), ha devorat l’encreuament de problemàtiques que es van posar en joc durant una estada a la Unió Soviètica que va començar el 24 d’octubre de 1925 i va acabar el 28 de novembre. La vàlua de Macià al país dels Soviets és que, sense oblidar la quotidianitat d’una excursió que va costar 18.700 francs (àpats, bufandes, anades al cinema…), connecta l’evolució del projecte insurreccional de Macià amb les pugnes pel control del poder a la URSS després de la mort de Lenin, els intents fallits d’impulsar revolucions a altres països (començant per Alemanya) i tot plegat en el marc de la interpretació amb el que es clou el llibre: l’exposició de les reflexions, sovint contradictòries, sobre la relació entre marxisme i qüestió nacional, de Marx a Stalin passant per Rosa Luxemburg. Després de temptejar diverses alternatives per dur a terme la invasió, Macià es va decidir a connectar amb el Partit Comunista d’Espanya a París. Abans l’intent de crear un front únic catalanista no havia quallat. L’intent d’obtenir recursos a través d’un emprèstit també va fracassar.

Havia pactat, això sí, una aliança per posar fi a la dictadura –amb una part dels nacionalistes bascos i sobretot amb l’anarquista CNT–, però la revolta s’havia de substanciar. Potser la solució era la Internacional Comunista –el Comintern–, que el va convidar a Moscou per plantejar-ho. En arribar els va rebre Nikolai Bukharin, peça clau del poder: era el director de Pravda i secretari general del Comintern. Bukharin va demanar un informe i Macià, tancat dos dies a l’hotel Lux,en va redactar dos. A tots dos, redactats en francès i conservats a l’Arxiu de l’Estat Rus d’Història Política i Social de Moscou, hi han accedit Ucelay i Esculies (així sabem amb precisió les armes que necessitava). A banda d’aquest filó també han exhumat papers enterrats a l’Arxiu Nacional: fascina la carta ansiosa a Andreu Nin, dirigent de la internacional sindical i un dels interlocutors dels dies moscovites.

Temps de revolució

L’obsessió del cabdill independentista era aquesta: “El moment present és el més favorable per a la revolució que ens hem plantejat”. Hi havia pressa perquè si l’acció es posava en marxa seria imparable. Hi hauria sollevaments, lluites, vagues, atemptats… Però ni li feia costat José Bullejos –delegat del PCE a les reunions– ni ho va veure clar Bukharin. Durant una trobada va passar una nota definitiva al responsable de la Comintern pels països llatins que també hi era: “El separatista és massa vell, i el comunista, massa jove!”. Es va signar un acord, sí, però no comprometia els soviètics gairebé a res. El 25 de novembre hi va haver comitè executiu de la Comintern. Es va llegir l’acord d’Estat Català i el PCE. I la resolució va ser clara: s’havia de treballar per abolir la dictadura espanyola, certament, però abans d’entrar en acció, calia fer feina d’agitació i mobilització. De poc va servir que, per cortesia, els catalans fossin rebuts per Zinóviev, president de la Comintern però amb una influència minvant. L’alternativa soviètica de Macià, plantejada poc abans d’un congrés clau del Partit Comunista Rus, va quedar desactivada. Tornava a París. Les possibilitats per dur a terme l’atac, creia, encara eren perfectes.

Presentacions i esdeveniments de la setmana: Platónov, Bierce, Robinson, Rodri i Adam

DIMARTS 17 AL CCCB (19.30): Marilynne Robinson a Barcelona!

robinson-gran

Marilynne Robinson  impartirà la conferència La imaginació i la democràcia, en el marc de la seva gira europea de presentació de Lila (Edicions de 1984, 2015, trad. Ester Tallada). Entrada gratuïta. Més informació, aquí.

DIMARTS 17, A LA LLIBRERIA ALTAÏR (19.00): presentació de Djan, d’Andrei Platónov. Amb Eduard Balsebre i Miquel Cabal Guarro

djantargetoaltair

DIMARTS 17, A LA CASA DE CULTURA DE GIRONA (20.00 h): presentació d’Històries de soldats, d’Ambrose Bierce. Amb Miquel Berga, Quim Español i Francesc Francisco-Busquets

bierce girona 22OK

DIJOUS 19, A CALDES DE MONTBUI (20.00 h.): presentació de Jesús busca Jesús, amb Pepe Beunza i Jaume Rodri

TARGETO JESUSok

DIJOUS 19, A LA GARRIGA (20.00): presentació de Torero d’hivern, amb Anna Ballbona i Miquel Adam

torero garriga

 

 

 

«Incidents al camp de l’horror». Eva Vàzquez parla de les «Històries de soldats» de Bierce, a El Punt Avui

Font: Eva Vàzquez / El Punt Avui

FLC8HistòriesSoldatsAl prefaci de la seva traducció de les Històries de soldats, d’Ambrose Bierce, Francesc Francisco-Busquets aconsella que el lector s’endinsi a poc a poc en aquests relats de guerra per donar-se temps de pair-los bé i evitar, d’aquesta manera, que la intensitat del que acabin de llegir eclipsi la del següent. Ho arriba a comparar, no pas amb desencert, amb les pauses que demana la poesia. “Com tota bona literatura –i aquesta ho és–, s’ha de llegir i rellegir amb calma, sense presses, només pel goig d’assaborir-la, encara que sigui aguantant l’alè i reprimint l’esgarrifança.” Francisco-Busquets, que és gat vell, sap que una advertència semblant llançarà una canilla de lectors damunt les pàgines de Bierce, atrets per la perspectiva de l’horror, però sap també que molts en recularan al primer contacte, entre esbalaïts i consternats. Per això és convenient aclarir que, si bé la primera impressió pot arribar a delimitar amb el fàstic –Mark Twain, contemporani de Bierce i bon amic seu, advertia que algunes de les seves històries podien tant fer enrojolar com provocar el vòmit–, la tècnica narrativa amb què l’escriptor condueix els personatges cap al seu fatídic destí i l’estil sec, fins i tot àrid, amb què s’apodera lentament del lector mentre va injectant-li el verí de l’ansietat, acaba deixant en la memòria, més que l’olor de la carnassa, un remordiment sord, una biliosa aflicció.

“El cas del pont d’Owl Creek”, el conte que obre el volum, que s’incorpora a la col·lecció “La Clàssica” d’Edicions de 1984, és un prodigi canònic de les millors virtuts del relat curt: una calculada concisió narrativa al servei d’un desenllaç sorprenent i alhora inevitable. És probablement el conte més conegut d’Ambrose Bierce, i no pas el més macabre, i això és dir molt respecte d’un llibre on proliferen les mutilacions, els enforquillaments, les agonies inacabables i algun artiller lubricant d’urgència els canons amb la sang dels caiguts. En realitat, al pont d’Owl Creek es descriu una sola escena, i quina escena! Un destacament federal es disposa a penjar un home des d’un tauló suspès damunt la via del tren que travessa un torrent, però la corda es trenca, el condemnat cau atordit a l’aigua, aconsegueix deslligar-se i, esquivant les bales, emprèn una fugida extenuant i nebulosa cap a casa. Francesc Francisco-Busquets va enamorar-se de l’ardit literari d’aquesta història fa més de cinquanta anys, quan va veure per primera vegada l’adaptació cinematogràfica que va fer-ne, a La Rivière du Hibou (1962), Robert Enrico, que també posaria en imatges dos contes més de Bierce continguts en el present volum, “Chickamauga” i “L’ocell cantaire”. Des d’aquell moment, les Històries de soldats de Bierce han format part íntimament del seu imaginari antibel·licista, justament perquè rebatien l’ideal d’heroisme més sagrat per als infants de la seva generació, la d’aquells oficials de la guerra civil americana que, assistits per la fe, l’amor a la pàtria i la justícia dels seus ideals, exclamaven sabre en mà: “Muchachos, hay que tomar esa loma.” Bierce, que va conèixer de primera mà la guerra com a topògraf a l’exèrcit unionista, descriu, sense ni tan sols prendre partit per cap bàndol, què hi ha darrere aquest turó, entre els boscos, al bell mig de les amples praderies: cadàvers i més cadàvers, de soldats, de cavalls, de civils, de criatures, de germans enfrontats amb germans, de fills que maten el pare, de nens que s’endinsen jugant al bosc i en surten encavallats damunt un exèrcit de desferres humanes per retornar a una casa devastada, com al conte que recrea el terrible balanç mortuori de la batalla de Chickamauga.

El llibre reuneix els quinze contes de soldats que Bierce originàriament va publicar junt amb una altra sèrie de relats sobre civils que n’havien de ser una mena de contrapunt. En l’edició catalana, s’ha prescindit d’aquest segon bloc, d’un to sobrenatural i abracadabrant, a l’estil de Poe o Lovecraft, que podia espatllar el bany fastuós de realisme amarg dels tristament actuals contes de soldats.

L’apunt
Francesc Francisco-Busquets (Girona, 1946), regidor de la bancada socialista al’Ajuntament gironí durant catorze anys i exdelegat del govern de l’Estat, ha compaginat la seva activitat pública amb l’ensenyament i la traducció. És responsable de la primera edició catalana íntegra d’Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift; de La llegenda de Sleepy Hollow, de Washington Irving, i d’El foraster misteriós, de Mark Twain, totes tres a CCG Edicions. Dimarts presentarà la seva traducció de Bierce a l’auditori Viader de Girona (20 h), acompanyat de Miquel Berga i Joaquim Español.

DIMARTS, A GIRONA

bierce girona 22OK

 

 

DIJOUS, A BARCELONA
memoriatargeto

Novetat editorial: «Històries de soldats», d’Ambrose Bierce. Traducció de Francesc Francisco-Busquets

FLC8HistòriesSoldatsHistòries de soldats
Ambrose Bierce
Traducció de Francesc Francisco-Busquets
LA CLÀSSICA, 8
192 pàgines
16,90 euros

De Thoreau a Whitman, de Melville a Henry James, gairebé cap escriptor nord-americà no va mantenir la neutralitat en la Guerra de Secessió, que, juntament amb la conquesta de l’Oest, va conformar els actuals Estats Units d’Amèrica. Però es poden comptar amb els dits d’una mà els escriptors que van prendre les armes per defensar els seus ideals. Al Sud, Twain va formar part d’una tropa irregular confederada durant dues setmanes, per després allunyar-se del conflicte. Al Nord, per contra, Ambrose Bierce va participar en la guerra de manera activa i dilatada sota la bandera de la Unió.

L’escenari bèl·lic d’aquests relats, descrits amb l’efectivitat només a l’abast d’un periodista que ha estat a primera línia de foc com el mateix Bierce, emmarca tota una sèrie de conflictes personals derivats de la crueltat i la fatalitat d’un conflicte fratricida. No hi ha èpica ni heroïcitat, sinó batalles íntimes d’uns personatges llançats a la força destructiva de la tenebra. Tampoc no hi manca l’humor negre ni un toc de gènere fantàstic, tan propi de la ploma esmolada de l’autor com de la naturalesa delirant d’una guerra. Bierce ens mostra com des de la base de la violència es va constituir una nació.

bierce_ambrose200Ambrose Bierce (1842-1914) va ser periodista, editorialista i escriptor nord-americà. Dotat d’un sentit de l’humor tan radical i corrosiu com clarivident i enginyós, és conegut sobretot pel seu Diccionari del diable, un hilarant recull de definicions i aforismes que ja formen part de la història de la literatura. Però no només: Bierce és un dels més grans contistes nord-americans de tots els temps, com demostren aquests relats que ara presentem, que formen part del volum Tales of Soldiers and Civilians, escrit vint-i-cinc anys després de la fi de la guerra. La influència de Bierce és de tal magnitud que ressona en autors tan dispars com H. P. Lovecraft o Kurt Vonnegut.

Diu la llegenda que, fins i tot després de ser afusellat contra un mur del cementiri de la vila de Sierra Mojada (Mèxic), el vell gringo reia. Se suposa que aquell home que volia fer la revolució al costat de Pancho Villa era Ambrose Bierce.

Novetat editorial: «Macià al país dels soviets», de Joan Esculies i Enric Ucelay-Da Cal

DB35MaciàSovietsMacià al país dels soviets
Enric Ucelay-Da Cal / Joan Esculies
De Bat a Bat, 35
978-84-15835-68-4
304 pàgines
18 €

Després de la Revolució Russa, els bolxevics van prometre ajut econòmic i material als moviments nacionals que volien resoldre els seus plets per «alliberar-se de l’imperialisme». Atent a aquests cants de sirena, i d’acord amb l’afany del catalanisme de cercar suports externs per a la seva causa, a l’octubre de 1925 Francesc Macià va viatjar a la llunyana i desconeguda Rússia soviètica.

A partir de documentació inèdita de Macià trobada a l’Arxiu de la Internacional Comunista a Moscou i amb un profund coneixement del personatge i del seu temps, els autors situen l’aventura del cabdill separatista en el context hispànic i internacional i desgranen les claus del periple revolucionari de l’Avi per mitja Europa.

Hi va haver un moment en què el futur president de la Generalitat de Catalunya va creure que els hereus de Lenin l’ajudarien a bastir un exèrcit per endegar l’acció de Prats de Molló que planejava. Però, ¿i Zinóviev, Bukharin i Trotski? ¿Van creure ells en les possibilitats reals del separatisme català?

Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i doctor per la Columbia University de Nova York. Ha dedicat prop de cinquanta anys a l’estudi dels nacionalismes. És autor de llibres com ara La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1982) o El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003), entre altres. El seu llibre més recent, dirigit en col·laboració amb Manel López Esteve i Arnau Gonzàlez Vilalta, és 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (2014). Una part important de la seva obra, principalment els seus gairebé tres-cents articles, és accessible en PDF a enricucelaydacal.weebly.com.

Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és doctor en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), màster en Nacionalisme i Conflicte Ètnic pel Birkbeck College de la Universitat de Londres i llicenciat en Periodisme i en Biologia. És autor, entre altres, de Josep Andreu Abelló. Els clarobscurs del catalanisme (2015), Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòtic (2014), Evitar l’error de Companys! Tarradellas i la lliçó dels Fets d’Octubre (2014), Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la República (2012) i Joan Solé i Pla, un separatista entre Macià i Companys (2011). Amb David Martínez Fiol ha publicat 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial (2014). Més informació a joanesculies.com.

«La poesia mata». Manuel Castaño sobre la «Poesia completa» d’Óssip Mandelstam, al Quadern d’El País

Font: Manuel Castaño / El País

Mandelstam400La llibertat de pensament, que és intrínseca a la creació literària, més la perspicàcia en l’ús del llenguatge pròpia dels poetes representa una amenaça per a tots els règims totalitaris, que no volen altres escrits que els de pura propaganda. Pocs anys abans de morir a Sibèria, condemnat a treballs forçats, Óssip Mandelstam (1891-1938) va dir que “ens fa l’efecte que tot va bé només perquè els tramvies funcionen”. Potser és el que ens està passant ara, que com que moltes de les coses bàsiques encara funcionen no veiem venir cap daltabaix. Però si tenen possibilitats d’accedir al govern gent que afirmen que la mera existència de mitjans de comunicació privats és un atac a la llibertat d’expressió, quan realment en són la garantia, vol dir que estem també, com als anys trenta, arran de l’abisme.

Mandelstam no era cap enemic de la revolució —més aviat era pròxim al majoritari partit dels socialistes revolucionaris, enderrocat el 1917 manu militari pels bolxevics— ni tampoc tenia cap protagonisme polític, però era poeta, un dels més importants del segle. En èpoques d’adhesions indefallibles, això pot dur fàcilment a la mort. En definir l’acmeisme (moviment a què es va adscriure en els seus inicis, que reaccionava contra el desgastat simbolisme imperant com la nostàlgia d’una cultura universal), va donar la clau de la seva inadequació als nous temps, en què es tractava de construir un home nou, en un país nou, fent taula rasa del passat. La identificació que sent Mandelstam amb Ovidi, desterrat a la costa del mar Negre per desavinences polítiques, és tan definitòria com premonitòria. Els intents tardans per reconciliar-se amb el món oficial component alguns poemes laudatoris de Stalin no van convèncer ningú, ni a ell mateix, ja que l’ambigüitat i la ironia el traeixen.

Però la nostàlgia, o la consciència d’una cultura que estava a punt de perdre’s, és només el marc mental de fons. Malgrat les precàries condicions en què va haver de viure, el confinament i la solitud, la seva obra és un diàleg constant amb els autors russos, dels quals reprèn temes i als quals fa al·lusions contínues. Ara bé, les seves preocupacions van molt més enllà i es pot dir que el converteixen en un poeta plenament europeu, una qualitat constatable a través de la presència incessant de la cultura clàssica en sentit ampli, de la mitologia grega als poetes romans del temps d’August —inclosa la ciutat de Roma, tant en la seva dimensió material com espiritual—, i de la religió, no des de la fe sinó com a fet cultural —Mandelstam va néixer jueu però es va convertir a una confessió cristiana per agilitar la seva entrada a la universitat—: l’ortodòxia, el catolicisme i el judaisme li són propers, i és remarcable que l’arquitectura de les catedrals li serveix per explicar com ha de construir-se un poema.

Jaume Creus ha fet un feina immensa traduint tota la poesia del gran poeta de Sant Petersburg, concentrada en un volum còmode i manejable, i a més comentant els detalls essencials per comprendre cada un dels poemes i alhora per resseguir-ne detalls biogràfics. La traducció està orientada a transmetre el contingut, sacrificant inevitablement molts aspectes formals però no tant perquè el text resultant no sigui també un poema. Llàstima, només, de l’edició en un paper massa fi per fer economies, i del costum actual de separar radicalment els poemes de les notes, cosa que obliga el lector a anar constantment endavant i endarrere, si vol copsar tota la informació disponible, que és el més recomanable, i no solament per motius literaris.

Novetat editorial: «La ciutat», de William Faulkner. Traducció de Maria Iniesta

Segona entrega de la famosa trilogia dels Snopes.

FM141LaCiutatLa ciutat
William Faulkner
Traducció de Maria Iniesta
isbn 978-84-15835-66-0
Mirmanda, 141
448 pàgines
22,90 euros

Aquest llibre és el segon volum de la trilogia de Faulkner sobre la família Snopes, símbol dels elements avariciosos i destructius que veia en el Sud de la postguerra nord-americana. Com la seva predecessora, El llogaret, i la seva successora, La mansió, La ciutat és una novel·la que es pot llegir com una unitat en si mateixa, del tot independent. L’autor hi explica la lluita despietada que en Flem Snopes sosté per conquerir la ciutat de Jefferson, Mississipí, amb episodis típicament faulknerians de gran profunditat i d’altres amb una bona dosi d’humor. «El que jo pretenc és explicar la veritat essencial d’aquelles persones i dels seus fets, aquest és l’objectiu; els fets en si no són gaire importants.»

Faulkner mostra la història des d’angles diversos i punts de vista diferents, sovint «recuperant» material literari propi, fet que li permet revisar i alhora renovar constantment fets, personatges, llocs i objectes, i crear així uns efectes hipnòtics, extravagants, impactants. Convida els lectors a implicar-se en allò que llegeixen, a experimentar-ho amb intensitat. La substància que lliga la trilogia dels Snopes és, sobretot, aquest costum de retornar a històries ja contades i recuperar-les amb una mirada nova. Perquè, si bé el temps avança i la realitat canvia visiblement, el passat persisteix i es troba sempre modificat pels records i els mites, per les conjectures i la curiositat insaciable dels personatges centrals, que al seu torn fan avançar la narració de la història.

William Faulkner va néixer a New Albany, Mississipí, el 25 de setembre de 1897. Va publicar el primer recull de poemes, The Marble Faun (El faune de marbre), l’any 1924, i la primera novel·la, Soldier’s Pay (La paga del soldat), el 1926. El 1949, després d’haver publicat obres com Absalom, Absalom!, Mentre agonitzo o Llum d’agost, entre d’altres, va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. També va obtenir el Premi Pulitzer per A Fable (Una faula, 1954) i The Reivers (Els lladregots, 1962). Va morir el 6 de juliol de 1962 a Byhalia, Mississipí.

Novetat editorial: «Irlanda indòmita. 150 poemes de W. B. Yeats». (Traducció de Josep Maria Jaumà)

En el 150è aniversari del poeta, presentem l’antologia més completa de W. B. Yeats en català. Edició bilingüe.

1984PYeatsIrlanda indòmita
150 poemes de W. B. Yeats
Traducció de Josep M. Jaumà
1984Poesia, 14
480 pàgines

La vida i l’obra de William Butler Yeats van indissolublement unides al seu país, Irlanda, i a l’experiència dels anys de lluita per la independència. La seva relació amb el moviment independentista no fou, però, gens fàcil. Yeats aspirava a una Irlanda diferent, amb una sensibilitat i una cultura diferents, basades en les antigues arrels celtes, encara vives en el poble, que, unides al rigor intel·lectual i formal, havien de marcar la diferència amb el materialisme del món anglès i, en general, del món modern. Aquesta posició, decididament decantada a favor de l’art i de l’esperit, li causà innombrables malentesos i conflictes, però alhora el portà a escriure uns poemes que són dels més sòlids i emocionants del segle XX.

La present antologia de 150 poemes (en homenatge al 150è aniversari del seu naixement) és la primera en català que inclou poemes de tots els llibres que publicà al llarg de cinquanta anys i que permet, per tant, resseguir l’evolució de Yeats des dels seus inicis romàntics fins a la poesia basada en la seva experiència personal i col·lectiva de tants anys.

William Butler Yeats (1865-1939) provenia d’una família de comerciants anglesos instal·lats a Irlanda el segle XVII. Ja de molt jove abandonà els estudis d’art per dedicar-se plenament a la creació i propagació d’una cultura pròpiament irlandesa basada en les llegendes, encara populars, dels antics mites celtes i, sobretot, en la vigència, entre la gent més senzilla, de la creença en forces espirituals que embolcallaven les seves vides. Les llargues estades de petit a casa dels avis, a Sligo, al nord-oest de l’illa, el van marcar profundament.

La seva evolució poètica derivà, però, cap a vivències més personals i, pocs anys més tard, a causa del moviment independentista, cap a l’experiència sovint dramàtica de la lluita col·lectiva, per acabar, en els seus últims anys, en una actitud de constant revolta contra la fatalitat de l’envelliment, sempre, però, amb la seva visió de la permanència de l’art i de l’esperit. Paral·lelament a la poesia, treballà durament en la creació d’un teatre irlandès d’alta qualitat, encara avui present en el teatre The Abbey, a Dublín.

La força de la seva veu i de la seva experiència, tant la personal com la col·lectiva, van construir aquests versos, probablement els més ressonants en llengua anglesa del segle XX. El 1923 li fou concedit el premi Nobel de literatura.

PROPERES PRESENTACIONS

BARCELONA, 10 de novembre

laieYeatsBO

MATARÓ, 14 de novembre

DoriaYeatsOK