«La realitat delirant». Ponç Puigdevall sobre «Torero d’hivern», al Quadern d’El País

Font: Ponç Puigdevall / El País

En un article que va escriure sobre George Saunders, Miquel Adam (Barcelona, 1979) es referia a les constants argumentals que apareixien en els llibres d’aquest autor nord-americà de culte sobrevalorat en excés: les condicions laborals infectes de la classe treballadora, les suaus vexacions que sofrien dia rere dia mentre els durava la feina, les aberracions intolerables que la gent senzilla suporta sense saber que les suporta, la submissió a un poder que de tan amable no sembla poder i que, per això mateix, adquireix encara unes proporcions més subjugadores. I acabava referint-se a un detall important dins l’obra de Saunders: encara que la majoria dels seus personatges són oficinistes, les relacions malsanes que s’establien entre ells no es produïen dins del lloc de treball sinó a fora, en els moments de lleure viscuts en un parc d’atraccions, per exemple, en un espai on la gent que hi treballa és doblement humiliada perquè, a més de ser trepitjats des del poder, per contracte han d’aparentar que estan molt contents. I acabava definint el caràcter de la situació amb una frase que es pot aplicar amb justesa als 17 contes que el mateix Miquel Adam ha inclòs en el seu primer llibre, Torero d’hivern: “La tristesa sota el vestit de peluix de cinc quilos de Mickey Mouse”.

400ToreroTorero d’hivern no és un llibre de contes unitari ni tampoc una mostra de les diferents possibilitats narratives per forjar un relat, però sí que hi ha una música constant que sona al llarg de les pàgines: no hi ha ni un sol personatge que se salvi del desencant, i no n’hi ha cap que tingui el consol de trobar una certa comoditat en el cultiu de les neurosis que la majoria s’esforça a fer créixer. Tots els projectes que calculen, tot l’esforç invertit en l’anhel d’entendre el món particular que els envolta, tanta fam de glòria —és formidable el veí que s’enorgulleix de ser el president de la comunitat—, tot està construït sobre unes bases tan fràgils que, quan l’edifici s’ensorra naturalment, els protagonistes no són ni capaços de sorprendre’s o d’indignar-se, com si sempre haguessin sabut que només es tractava, al capdavall, d’un joc per donar sentit a una cosa que de cap de les maneres podia tenir sentit.

L’única solució és l’humor resignat i la constatació que no hi ha res a fer contra la potència ultrareal de la realitat: en el parc temàtic de la realitat, qualsevol problema quotidià adquireix un caràcter grotesc irresoluble. No deixa de ser significatiu que a l’editor que viatja a la Fira de Frankfurt no li costi gaire arribar a la conclusió lacònica que la literatura no té cap mena d’importància. I és encara més trist el malentès que es narra en forma d’entrevista al conte que dóna títol al llibre, el desvari d’un escriptor que creu que ha triomfat perquè ha sigut fidel als mandats de la seva vocació literària. Aquests dos relats, “La literatura” i “Torero d’hivern”, juntament amb el tercer que els acompanya en el tríptic sobre el món de l’edició, ”La tomba del vell Vera”, són els més destacables del llibre.

A Torero d’hivern el lector també hi pot trobar que un home adult es desperti convertit en el nen que era a la dècada dels vuitanta i que, en comptes de predir el futur, recordi amb imprecisió els fets més remarcables de l’època, o que una parella que estiueja en un càmping es posi unes ulleres que els permeten contemplar la realitat d’una altra manera. A Torero d’hivern hi ha extravagàncies i rareses argumentals que no se sap si busquen l’estupefacció del lector o constatar el no res de la realitat, però en qualsevol cas, a vegades s’arriba al final de cada conte com si s’hagués travessat unes línies confuses, i no sempre es té la convicció que la cloenda triada, massa previsible, sigui la més oportuna, especialment en els contes breus de l’última secció. També és cert que hi pot haver algun lector que, en comptes de pensar en Saunders, relacioni els contes de Miquel Adam amb els bonhomiosos deliris imaginatius de Pere Calders.

Anuncis

«Francesc Macià, un independentista al laberint soviètic». Igansi Aragay sobre «Macià al país dels soviets», d’Ucelay Da Cal i Esculies [ARA]

Font: Ignasi Aragay / Diari Ara

Amb la dictadura de Primo de Rivera, Francesc Macià havia marxat a l’exili. El seu objectiu era promoure una invasió de Catalunya que produís un aixecament popular que, al seu torn, fes possible la independència de Catalunya. Necessitava suports polítics i diners. Primer va intentar un “front únic” dels partits nacionalistes catalans. Després una aliança amb forces de les altres nacionalitats de l’Estat. Finalment va intentar sumar el seu separatisme amb l’anarcosindicalisme i el comunisme revolucionaris. La CNT era forta a Catalunya, i el comunisme podia aportar cobertura i finançament des de Moscou. Era una jugada arriscada, que feia dubtar molts dels seus, començant pels catalans d’Amèrica, alhora gasius i exigents. Li havien fallat altres intents d’aconseguir recursos de capitalistes polonesos, francesos i txecs, i d’homes de negocis grecs.

DB35MaciàSovietsAixí doncs, la tardor del 1925 va posar rumb a Rússia, igual com mesos abans havien fet Josep Pla i Eugeni Xammar. En aquests anys pre-Stalin i pretotalitaris, Europa mirava cap a l’experiment soviètic amb tant interès com recel. Aquell viatge, i tot el que va envoltar-lo -tant el context català i espanyol com el rus- és el que expliquen Enric Ucelay-Da Cal i Joan Esculies al llibre Macià al país dels soviets (Ed. 1984). És fruit d’una extensa recerca en què destaquen els papers inèdits trobats a l’Arxiu de la Internacional Comunista a Moscou.

“Ha arribat a Moscou, fa cinc dies [tres, en realitat], el cap del moviment nacionalista-separatista català, Macià, el partit del qual posseeix una gran influència sobre la massa de petits pagesos i dels petitburgesos de Catalunya. Es tracta d’un antic oficial superior de l’exèrcit espanyol, antic diputat i un element certament seriós com a nacionalista revolucionari”. La descripció, força precisa, la fa el suís Humbert-Droz, secretari de la Comintern (Internacional Comunista) per als països llatins. Va adreçada a Zinóviev, president de la institució.

Macià, que tenia 66 anys, va estar-se a la capital russa del 24 d’octubre al 28 de novembre, acompanyat del seu secretari-poeta, l’ingenu i jove Josep Carner Ribalta. Va ser víctima d’un moment intern rus poc propici: feia poc que havia mort Lenin i s’havia desfermat la lluita pel poder de Zinóviev i Kàmenev contra Bukharin i Stalin. Es va arribar a reunir amb Zinóviev i Bukharin (un de cada bàndol). No va poder fer-ho amb Trotski, que ja havia començat a caure en desgràcia. Finalment va marxar fastiguejat, amb bones paraules però sense cap compromís per la causa catalana. Un any després, el novembre del 1926, amb forces precàries, tirava endavant el fracassat complot de Prats de Molló, que, tanmateix, el convertiria en una figura internacional d’aura quixotesca, un retrat que els autors s’encarreguen de desmentir: “El líder d’Estat Català no era, ni aleshores ni després, el Quixot català, boig i messiànic, com sovint se l’ha presentat -una imatge que, fins a cert punt, ell mateix cultivà-, sinó un polític hàbil que, en aquest període de conspiracions, i amb escassos recursos, estava decidit a explorar aliances i oportunitats dins la política espanyola contra el règim de Primo de Rivera”.

«La guerra, al·lucinatòria i desmitificada». Pere Antoni Pons sobre «Històries de soldats», d’Ambrose Bierce. [Diari Ara]

Font: Pere Antoni Pons / Diari Ara

FLC8HistòriesSoldatsEl traductor Francesc Francisco-Busquets ho explica al pròleg d’aquestes Històries de soldats. Ambrose Bierce (1842-1914), periodista i escriptor, va participar de jove en la guerra civil americana i l’any 1891 va publicar un llibre, Històries de soldats i de civils, que recollia quinze relats basats en l’experiència i que anaven acompanyats d’onze relats de terror. La present edició inclou només els bèl·lics.

Com ja indica el títol, les històries aquí recollides no tracten sobre la guerra més o menys en abstracte, sinó que se centren en les experiències individuals d’uns homes que, tant en un bàndol com en l’altre, participaren en aquell conflicte fratricida. Un dels interessos de Bierce és explorar la insondable imprevisibilitat del comportament humà quan és abordat per les brutals calamitats de la guerra. N’és un exemple el conte Parker Adderson, filòsof, en què un espia condemnat a mort es pren amb valerós enginy el seu destí fins que li anuncien que l’execució és imminent: aleshores tot és pànic i animalitat desesperada.

El gòtic sinistre

Com tots els llibres de contes, aquest és desigual. N’hi ha de memorables, però. És el cas d’aquells que, si bé són realistes, tenen una dimensió al·lucinatòria, d’un gòtic sinistre. En són exemples El cas del Pont d’Owl Creek, en què un personatge acompleix l’últim desig de la seva vida ja des de la mort (Borges degué inspirar-s’hi per escriure El sur ); Chickamauga, en què un innocent vailet de sis anys és víctima de la crueltat més escruixidora, i Un dels desapareguts, una versió bèl·lica de L’enterrament prematur de Poe. Fascinants, tots tres tenen finals d’impacte.

Ambrose Bierce tracta la guerra sense idealismes propagandístics, amb una lucidesa desmitificadora: “Morir al camp de l’honor, sí; però hi ha tanta humitat en aquest camp!”. No és només que mostri, amb gràfica cruesa, tant la violència física -mutilats, morts- com l’anímica -l’angoixa, la por, el col·lapse sensorial del combat-. És, també, que sempre té a punt el detall casual i espantós, com el del soldat del Nord que mor amb l’uniforme tan ple de pols que els seus companys el prenen per un confederat. Tampoc no hi falten frases lapidàries, d’aquelles que fan tremolar. ¿Com defineix Bierce un home assassinat pel seu germà bessó? Com “l’obra mestra de la guerra civil”.

«La terra segueix plena de ràbia». Marina Porras signa una excel·lent crítica de «La ciutat» de Faulkner [Diari Ara]. I avui, Glòria Farrès el presenta a La Calders!

Font: Marina Porras / Diari Ara

FM141LaCiutatQuan li preguntaven sobre el futur de la literatura, Faulkner sempre responia més o menys el mateix: “La literatura haurà de dir les mateixes coses que la gent ha hagut de dir i ha dit des que l’home va trobar una manera de pintar quadres a les parets d’una cova: els eterns problemes del cor de l’home, que no tenen res a veure amb bombes atòmiques ni amb sindicats, ni amb el preu dels cotxes, ni amb la segregació ni amb la integració. Es tracta de l’home lluitant amb les eternes veritats de l’ànima. El jove escriptor avui ha de resistir la pressió de pertànyer a un grup. Ha d’escriure sobre les mateixes passions i esperances i aspiracions i angoixes que els homes han escrit des que qui sigui va escriure l’Antic Testament”. I això és el que Faulkner va intentar a cada línia.

La seva obra és un intent d’explicar per què no ens podem desfer del que es va escriure a l’Antic Testament, un intent d’explicar per què les grans passions dels homes són sempre les mateixes. Per a aquestes històries no hi ha millor escenari que una terra dura, despietada, una terra per a uns personatges per als quals la vida és una lluita contra la fatalitat. I aquest escenari és Yoknapatawpha, un comtat imaginari que Faulkner va situar al nord-oest de Mississipí. Una de les ciutats del comtat és Jefferson, la veritable protagonista d’aquesta novel·la.

La ciutat és la història de la desgràcia provocada per un secret que Jefferson ha guardat durant divuit anys. Un secret fosc i vergonyós, que ha destruït la reputació d’una família i de la ciutat sencera. A Jefferson s’ha comès adulteri, i tothom n’ha estat còmplice perquè han preferit conviure-hi que explicar-ho: “Va ser com si haguéssim tingut una cosa a Jefferson durant divuit anys i no tenia cap mena d’importància si estava bé o no perquè era nostra, hi havíem conviscut”. Però en una ciutat del Sud un secret com aquest -que ha ferit els principis morals de la ciutat- no fa de bon guardar. Perquè com escriu Faulkner, “el que es dóna a la terra, la terra ho guarda fins que està preparada per revelar-ho”. Tothom a Jefferson sap que aquest secret serà revelat, perquè si hi ha alguna cosa segura en Faulkner és que el destí està escrit, és irrevocable i ens condemna a tots.

Aquesta novel·la és la segona part d’una trilogia que narra l’auge i la caiguda de Flem Snopes, un home que encarna el mal absolut. A Yoknapatawpha, Snopes no és només un cognom, és una amenaça i un càstig diví. Els Snopes són gent sense escrúpols que destrossen tot el que troben per obtenir el poder, mentre la resta de ciutadans fan el que els personatges de Faulkner saben fer molt bé: resignar-se. Tot i que el Flem és un dels protagonistes, no sentim gairebé mai la seva veu. Aquesta tragèdia ens l’expliquen tres narradors que descriuen els mateixos fets: on no arriben els ulls d’un arriben els de l’altre. Són una veu que tracta d’esbrinar què pot suportar la ciutat.

Però la ciutat no està preparada per tolerar el pecat, l’adulteri comès per l’Eula, la dona del Flem, amb l’alcalde De Spain. L’Eula Snopes és un dels millors personatges faulknerians, i és massa dona per ser descrita. Amb la seva simple existència afirma més poder del que els homes poden suportar. L’Eula és un ésser gairebé mitològic: “Massa blancor, massa femella […] només de veure-la al primer moment senties una mena de xoc de gratitud pel sol fet d’estar viu i de ser un mascle que coincidia amb ella en el temps i en l’espai”.

Jefferson és l’escenari d’una fatalitat que es va preparant tota la novel·la per acabar esclatant, però no és només una ciutat: no és simplement un lloc on viure. Com passa sempre amb Faulkner, la terra no és una circumstància: és un imperatiu. La ciutat és “una miniatura de les passions, esperances i desgràcies humanes […] totes entrellaçades, en equilibri precari i atrotinat”. I aquest paisatge marca el caràcter dels seus habitants: és un paisatge moral. Jefferson és una ciutat condemnada i la seva història és la història d’uns homes que tracten, sense èxit, de lluitar contra una cosa que els sobrepassa: el seu destí. Perquè com deia Faulkner al primer volum de la trilogia [El llogaret], “la sang és espessa i la terra està plena de ràbia”. I és així precisament perquè no ens podem desfer del que es va escriure a l’Antic Testament.

I avui, a les 19.30, a la llibreria La Calders:

faulknercalders

«Macià i els soviets». Xavier Grasset sobre «Macià al país dels soviets» [Nació Digital]. I avui, presentació a Laie!

Font: Xavier Graset / Nació Digital

DB35MaciàSovietsAl control duaner a Moscou un policia li pregunta a Francesc Macià, aleshores dirigent d’Estat Català, mentre regira la documentació -desconfiat i veient papers amb la simbologia separatista, amb una estelada-: «Us guia una estrella blanca? Per què no roja? Qui sou? Sou comunistes? Què us porta a les terres de la Unió Soviètica?» D’això fa 90 anys. Macià acompanyat del seu secretari Josep Carner-Ribalta que anota. «Amb el nom de Catalunya entrem sense passaport».

Els historiadors Joan Esculies i Enric Ucelay-Da Cal han publicat Macià al país dels soviets (Edicions de 1984) i expliquen el seu periple buscant finançament a l’URSS pel seu projecte d’insurrecció.

Va fer ruta des de París, passant per Bèlgica, Holanda, Alemanya,Lituània i Letònia, i es va estar 5 setmanes a Moscou. Es va poder entrevistar amb Bukharin, secretari general del Comintern, acompanyat pel suís Jules Humbert-Droz, el responsable del Comintern pels països llatins i José Bullejos Sànchez, secretari general del PCE, que no és que jugués un paper massa net. La idea d’exportar la revolució a Espanya i amb l’objectiu que els catalans fessin camí cap a la independència no va acabar de convèncer els mandataris soviètics, que estaven en pugnes intestines: Bukharin i Zinoviev, que també va rebre Macià, es barallaven pel poder.

Macià va optar per buscar finançament a la Unió Soviètica, vist que el viatge als EUA on hauria buscat el suport de les comunitats catalanes, a l’estil del que havia fet anys abans Eamon de Valera amb Irlanda, era massa llarg. També havia fracassat l’intent de finançar-se amb bons patriòtics, els Pau Claris. De manera que va optar per l’URSS. I va buscar el suport de la CNT que era el sindicat majoritari, i d’una part del PNB. El resultat de l’expedició, detallada fins a l’última despesa, des d’àpats a bufandes, va costar 18.700 francs, uns 15 mil euros d’avui.

Trotski, que sis anys més tard li demanaria un visat per sortir de la petja d’Stalin, tampoc el va rebre. Al final va tornar amb un document que no es comprometia a res, i sense els diners. Amb tot, Macià va acabar tirant endavant i el complot de Prats de Molló, un nou fracàs, l’acabaria llençant a la presidència de la Generalitat, després de la fama agafada al judici de París.

I la història, la tossuda història de la persistència de buscar els camins més singulars per aconseguir la independència. La independència i el finançament. D’aquella lliçó, que no té res a veure amb el moment present, Esculies creu que l’intent de sumar esforços amb la CNT (junts en una primera fase i amb objectius finals diferents) és el que hauria de servir ara per sumar esforços amb altres partits a banda de Junts pel Sí i la CUP, per reivindicar un referèndum, i que després cadascú defensi el que vulgui.

Macià tenia pressa, i ara també se’n té, malgrat que la revolució social que propugna la CUP esperarà a decidir la investidura el dia 27, just després de l’aniversari de la mort de Macià que cada any recordem per Nadal.

*

macià laie targetó

«El socialisme al desert». Xavier Dilla sobre el «Djan» de Platónov, a El País

Font: Xavier Dilla / El País

400DjanEncara estem descobrint el rus Andrei Platónov (1899-1951), tot i ser un autor de la primera meitat del segle XX. No era un desconegut, i Ernest Hemingway en va fer un encès elogi als anys quaranta, després de llegir la narració de regust txekhovià El tercer fill, però no sabem que conegués res més de Platónov. Sens dubte no va poder llegir cap de les novel·les que Miquel Cabal ha traduït en els últims anys.Txevengur, La rasa i Djan, escrites als anys trenta, són ara de les més celebrades, però l’estalinisme les va considerar injurioses i només van començar a ser publicades completes a partir dels anys setanta i fora de la Unió Soviètica.

Aquesta descoberta passa per assumir els múltiples registres de l’obra de Platónov i aprendre a llegir-los. Es tracta d’un escriptor gens elitista i alhora dotat d’una estètica radicalment personal. Per això, igual que, si li demanaven amb quin corrent literari simpatitzava, deia que amb cap, perquè tenia el seu propi, sostenia que en la construcció del socialisme, en què ell creia fermament, no hi havia lloc per a l’escriptor pur: calia tenir una professió “productiva”, compromesa amb el desenvolupament col·lectiu. I declarava, provocador: “L’art, que es creï en els dies lliures, els diumenges”. Coherent amb aquesta ideologia, Platónov, el gran dels set fills d’una família obrera russa, exercia l’ofici d’enginyer agrònom, i això el va portar a viatjar com a enviat del Comissariat Popular d’Agricultura. Va conèixer així els sovkhoz i els kolkhoz, les granges col·lectives i estatals russes, la problemàtica de les quals apareix a La rasa.

Diferent va ser la visita al Turkmenistan el 1934, juntament amb altres escriptors soviètics: l’objectiu era copsar les transformacions socialistes en aquella regió fronterera amb Pèrsia i l’Afganistan. El contacte amb Orient és trasbalsador, i basta comparar el resultat d’aquella experiència, la novel·la Djan, amb les precedentsTxevengur i La rasa. En aquestes preval una singular aproximació a la construcció del socialisme, visible fins i tot en un lèxic innovador que aspira a assumir el nou món i el nou home soviètics. Solem llegir-les en clau simbòlica, però és probable que siguin més realistes del que ens sembla des de la visió occidental.

Djan no s’allunya de la voluntat de presentar la lluita socialista, però se situa en un món llunyà i aliè a la revolució urbana, industrial i agrària que dirigeix Stalin. El protagonista, Nazar Txagatàiev, és un jove turcman que, després de formar-se a Moscou com a economista, torna al petit poble natal per portar-hi la felicitat del socialisme. La novel·la descriu el xoc de les il·lusions de Nazar amb la realitat asiàtica, desèrtica, tribal. El poble djan, barreja de diverses ètnies, trepitjat de sempre pels poderosos, viu dispers, nòmada, en una pobresa radical i amb l’ànima gairebé esvanida, a punt d’extingir-se en silenci sepultat per la sorra del desert. No saben qui és Stalin i el seu cau és una depressió al peu d’una muntanya, una “fondalada fangosa”, espècie d’infern a la terra.

Com hem de llegir Djan? Hi ha un primer final, més aviat pessimista, que correspon a l’edició censurada editada a l’URSS el 1966. La traducció catalana inclou una segona redacció de Platónov que arrodoneix la història en un sentit diferent. L’escriptura de Platónov adquireix aquí un caire poètic que brolla del paisatge, dels animals i de la gent que poblen el relat. És poètic en el sentit que Manuel Rivas assenyalava fa poc en aquest diari: “Toda escritura es poética porque el lenguaje se pone o no se pone en vilo”. A Djan, el llenguatge ens repta sovint. De vegades fa pensar en Pedro Páramo de Juan Rulfo: “Aquí no n’hi ha, de vius; n’hi ha que encara no s’han mort, que estan acabant de viure el seu temps en somnis”. Platónov sembla assajar un socialisme empeltat de panteisme, tot té una vida profunda i alhora evident: un camell trist i afamat que tanca els ulls “perquè no sabia com havia de fer-ho per plorar”; les ovelles, abandonades i sense pastor, s’han assilvestrat, però quan topen amb humans s’hi acosten buscant guiatge; les mates rodones de barrella que el vent arrossega constantment pel desert guien el camí de Nazar; la sorra humida que es troba gratant el terra és l’aliment dels djan per hidratar-se.

Djan és una nova i apassionant incitació a endinsar-se en el fascinant món literari de Platónov.

Les presentacions d’Edicions de 1984 per aquesta setmana que comença

DIMARTS 15 A LA LLIBRERIA LAIE

macià laie targetó

 

DIMARTS 15 A LA LLIBRERIA 22 DE GIRONA

YeatsGirona

DIMECRES 16 A LA LLIBRERIA LA CALDERS

faulknercalders

 

DIJOUS 17 A LA LLIBRERIA CALDERS

Jordi Nopca (Puja a casa), Víctor Garcia Tur (Twistanschauung) i Miquel Adam (Torero d’hivern) parlen dels seus llibres de relats i dels mestres del gènere. A les 19.30 a la llibreria La Calders