«Val més morir de beure que morir de set». Sebastià Portell sobre «La germandat del raïm», de John Fante [Llegir en cas d’incendi]

Font: Sebastià Portell / Llegir en cas d’incendi

germandatraimLes obres sobre el concepte de la família són potser ja un clàssic de la literatura universal. Coneixem casos de mares coratge, que estiren el carro de tota la prole per tal de mantenir amb prou feines els fills, i hem llegit mites com el Faust o el més nostrat Comte Arnau que, lluny de qualsevol compromís, decideixen fugir i vendre la seva ànima al diable per assolir l’eterna individualitat. Nombroses novel·les parlen, amb un èxit discutible en cada cas, de les relacions mai senzilles entre pares i fills, i els laberints que es despleguen en les relacions de parella a partir de les vivències i els anys. Ara bé: poques obres retraten tan bé les relacions familiars entre homes com la novel·la La germandat del raïm (Edicions de 1984 en català i Anagrama en castellà. [Traduït al català per Martí Sales]), que podríem considerar un dels clàssics de John Fante (Colorado, 1909 – Califòrnia, 1983).

L’obra s’inicia amb una citació de l’obra Els Abruços, d’Eduardo Verga: “La germandat del raïm! Es veuen per tots els pobles, aquests vells bandarres, fent el ronsa a la porta dels bars, bevent vi i sospirant rere cada faldilla que passa”. Aquest és el retrat perfecte del pare del narrador d’aquesta novel·la, que pateix una autèntica evolució que va des de la mort emocional fins a la resurrecció i la redempció. L’argument és aparentment senzill i ens l’explica cap a l’inici de l’obra Henry, el fill d’un matrimoni d’immigrants italians que es dedica a escriure llibres i guions per a pel·lícules: “En Nicholas i la Maria Molise feia cinquanta-un anys que eren casats i és cert que havia estat una relació tortuosa des del començament. Només havien sobreviscut gràcies a l’implacable catolicisme de la mare, que castigava l’egoisme i el menyspreu del seu marit amb una tolerància exasperant, però era una bogeria que aquells vells se separessin just en aquell moment de les seves vides: la mare tenia setanta-quatre anys i el pare dos més.”

No n’hi ha cap dubte: ens trobam davant una peça plena de cruesa i realisme americà, plena d’autenticitat. Lentament, a mesura que el lector avança entre uns capítols que llisquen, que es fan breus, aquest entra en contacte i s’enamora automàticament de tots i cadascun dels personatges, de les seves debilitats, les seves misèries. La manera amb què Henry ajuda el seu pare a bastir una nova construcció és també la construcció d’una autèntica catedral emocional paterno-filial.

Hi fa acte de presència el pare masclista, alcohòlic i poc comprensiu que ja hem conegut, però també la mare que, malgrat el geni i el caràcter que ostenta, cedeix al xantatge i passa a formar part de l’engranatge social: “Aquesta és manera de comportar-se, per un home casat? […] Qui li fa la bugada, qui li neteja la casa, qui li fa el menjar? Aquest és l’agraïment que rebo, pintallavis de la boca d’una puta qualsevol?”. Una mare que és conscient que el seu marit no havia volgut fills sinó “aprenents de paleta i picapedrers. I va tenir un escriptor, un caixer de banc, una filla casada i un guardafrens”, situació a la que respon amb un expressiu i simptomàtic “Ni catòlics, ni paletes, Déu meu, què ha passat?”.

Però la novel·la de Fante no és només un fantàstic calidoscopi de personatges, sinó que retrata, amb l’èxit amb què ho pogué fer Williams a peces consagrades com La rosa tatuada (1951) o Un tramvia anomenat desig (1947), els conflictes més rampants de la seva època: la immigració, l’alcoholisme, la manca de feina o la misèria en què es trobaven les classes més humils de l’Amèrica dels somnis grans.

SEGUIU LLEGINT A LLEGIR EN CAS D’INCENDI

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s