Stefanie Kremser, autora d’El dia que vaig aprendre a volar, entrevistada en el programa «Pensió completa» de la televisió de Badalona:
Cliqueu aquí per visionar l’entrevista
… i a «Llibres per escoltar», Montse Camps parla d’El dia que vaig aprendre a volar» de Catalunya Ràdio:
Cliqueu aquí per escoltar el programa
… I a «Carpeta Kremser», peça que signa Marina Kavafis per la cadena SER / Ràdio Barcelona
Cliqueu aquí per escoltar el programa
Font: Laura Basagaña / Llavor cultural
Miquel Adam ha publicat Torero d’hivern (Edicions de 1984, 2015), un debut literari fresc, d’estil poètic no mancat d’humor, on ens obsequia amb 17 contes que retraten les dolçors i amargors de personatges que tasten les frustracions, deixen enrere la joventut i es refugien en els mons imaginaris per cuinar una digna supervivència. Adam és un narrador que aconsegueix captar la comicitat histèrica dels nostres temps, juntament amb la tristesa rabiüda de les injustícies que ens envolten.
L’humor. Ah, l’humor, quina delícia! És un dels plaers més grans que ens pot proporcionar la vida. I també és una eina de combat. I en Miquel Adam ho sap i ho juga. Juga amb força, amb ràbia, s’hi deixa la pell i en fa sang. Aquesta és la seva manera de viure i d’escriure: amb les veritats per davant, amb la sinceritat dels que se saben esclafats per un sistema polític i social que té molt poc en compte aquelles matèries veritablement importants. Fent autocrítica i rient amb força de les pròpies penes, “la millor venjança és viure bé”, diu un dels personatges. Perquè per poder lluitar, hem de poder sobreviure i hem de tenir en compte tots els elements, i així és com l’autor ho explica en un dels relats on els peus (símil de la classe obrera) es revolten contra el cap, que els menysté i els esclavitza.
¿Què és la literatura? ¿Un reflex de la vida? ¿Un mirall distorsionat de les pors? ¿Una fotografia en moviment? N’Adam repeteix sovint allò que La vida no és una puta novel·la, però dins la testa de tot escriptor n’hi ha una (o diverses) per explicar i hi ha, també, mil espurnes, discursos, diàlegs i personatges que ens fan enfurismar, ens fan riure de valent, ens arrenquen llàgrimes o ens roben el cor. Això ho veiem molt bé -ho llegim, millor dit- en els contes visuals, d’atmosferes realicotràgiques que de vegades també dialoguen amb l’element de la fantasia -com passa en el relat “La vibració d’un gran silenci”.
Fragàncies del passat, gotes de maig de records feliços o feréstecs, diàlegs i pensaments viscerals, i tot amb la petja d’un llenguatge il·lusionista, camaleònic. En algun moment, més que la imatge de l’arena i els toros, llegint a Adam ens ve al cap la imatge de l’acròbata dins del món circense: els llums, els focus, la ferotgia de les bèsties, la bellesa fugaç d’algun instant de felicitat per recordar…
Estem parlant dels contes de Torero d’hivern, opera prima de l’editor-escriptor Miquel Adam (que fa el doblet a Edicions de 1984, on a més de treballar-hi en plantilla, hi publica la seva primera obra com a autor) que a través de la seva turbina enjogassada fa passar els fils prims de la realitat i els transforma en bombes potents de color. Color i passió. Un conte és un artefacte literari difícil de parir. Ha de contenir diversos moments memorables, ha d’estar escrit amb gràcia, ha de fugir de la previsibilitat, ha de portar a la denúncia -si s’escau- o ens ha de conduir cap a l’autoreflexió.
Adam domina aquest gènere. I el domina no pas amb la ferotgia de qui entoma les xurriaques, sinó que ho fa amb la humilitat de qui no té pressa. De qui assaboreix el camí dels encerts i els errors que ens depara la vida.
En els contes hi llegim molt de l’autor: coneixem una mica més els decorats de cartró-pedra desoladors d’algunes fires literàries, ens endinsem en el territori pantanós de les negociacions amb la parella, naveguem pels camins del creixement vital i la presa de decisions, no sempre fàcils. L’autor sap treure suc a les reflexions sobre el fet literari -que oscil·len entre l’admiració i la perversitat que genera el mateix sector i la vida d’escriptor -amb una picada d’ullet inclosa als companys d’ofici Joan Todó, Max Besora, Albert Forns i Jordi Nopca.
Marta Rojals va dir que dins de Torero d’hivern s’hi amaguen uns quants consells per escriure. Gosaria dir que també s’hi amaguen diversos consells per a l’art de viure (i la grandesa de la supervivència i resistència en un món imperfecte). Torero d’hivern és un retrat social dels desafavorits, dels loosers i dels precaris, però també és el relat d’una cruïlla d’èpoques, de la definició del pas del temps, del mirar de cara a la maduresa. Miquel Adam fa una crida a la resistència artística a partir de l’humor i l’autoparòdia, denuncia els mals del capitalisme i fa una declaració d’amor cap a la lletra escrita. D’aquesta manera, inaugura una carrera literària prometedora.
Rashômon i altres contes
Ryûnosuke Akutagawa
9è Premi de traducció Vidal Alcover
Traducció d’Albert Nolla
Mirmanda, 143
192 pàgines
17,90 euros
El volum que ara publiquem està format per quinze dels contes més representatius que Ryûnosuke Akutagawa va escriure entre el 1915 i el 1923. Tant en els primers vuit contes, situats al Japó medieval, com en els set següents, ambientats en el món modern, el lector trobarà una bona mostra de la subtilitat psicològica i del refinament estilístic que han convertit Akutagawa en un mestre indiscutible de les lletres japoneses. Així mateix, els contes d’aquest volum inclouen una àmplia varietat temàtica, que va des de la crítica a certs vicis humans com la hipocresia, l’egoisme o la vanitat fins al paper de l’art de l’escriptura en la vida. En conjunt, aquest recull ofereix una barreja entre el to enjogassat i brillant d’alguns contes amb l’humor negre, la confusió i l’angoixa existencial que es respira en d’altres.
Ryûnosuke Akutagawa (1892-1927) és considerat el millor contista del Japó modern. Amb una infància marcada per la bogeria de la seva mare, Akutagawa es va refugiar ben aviat en la lectura, la qual cosa li va permetre conèixer de primera mà els clàssics xinesos i japonesos, així com els autors occidentals, d’entre els quals admirava Baudelaire, Poe, Strindberg, Tolstoi o Wilde. Va produir febrilment un centenar llarg de contes i relats breus amb els quals va explorar el cantó més fosc i més contradictori de la condició humana. Gràcies al seu domini estilístic i al seu coneixement de la psicologia, es va establir com una figura literària de primer ordre que va ser capaç d’insuflar aires nous a les lletres nipones, tant amb els contes que va ambientar en l’època clàssica com amb els que va situar en un entorn modern i urbà.
Font: Jaume C. Pons Alorda / Núvol
Edicions de 1984 publica, de bell nou amb molt d’encert, un nou títol dins de la seva col·lecció blanca anomenada “La Clàssica”, que fins ara ens ha recompensat amb títols de molt valor com Un hivern a Mallorca de George Sand, traduïda per Antoni-Lluc Ferrer; El sopar de cendra de Giordano Bruno o La dona abandonada / La falsa amant d’Honoré de Balzac, totes dues amb traducció d’Anna Casassas. Aquesta col·lecció, doncs, vol tornar a posar a l’abast dels lectors una sèrie de títols, des de Matsuo Basho fins a Émile Zola i més, una sèrie d’obres importantíssimes dins de la història de la literatura universal, títols que puguin lluir amb la seva blancor indòmita per a un nou moment i un nou públic devorador. Dins d’aquest espectre, per tant, no podia faltar la perfídia meravellosa d’Ambrose Bierce, un dels escriptors més iconoclastes dintre de la cultura nord-americana.
Segurament esmentar Bierce no significarà res per a qui llegeixi això, de bon començament. No es tracta d’un autor de masses ni tampoc reconegut de forma unànime. Un desconegut, diran alguns. No tant. Ja que ens trobem davant d’un autor molt important, un autor que com Emily Dickinson en poesia va marcar un nou terreny d’ultramodernitat des del nou món del continent nord-americà, i és que Bierce es pot entendre com la baula que connecta l’escriptura europeïtzant d’Edgar Allan Poe amb el que després conrearia H.P. Lovecraft. Sí, un pioner de la primeríssima literatura americana, un obridor de camins novençans. Perquè Bierce és l’autor responsable d’una mitologia submergida que ara, gràcies al fenomen de la sèrie True Detective, està ressorgint a la superfície dels amants d’allò profund, estrany, hipnòtic, curiós i malèfic. Exacte. Gràcies a Bierce gaudim de l’inframón de Carcosa, un espai sobrenatural on els somnis negres, les calaveres irredempts, els assassins en sèrie i els rituals literaris cobren un volum significatiu de terror, estremiment i passió sense fre.
[LLEGIU L’ARTICLE SENCER A NÚVOL]
Font: Glòria Farrès / El Punt Avui
Per bé que les novel·les de Faulkner són obres difícils, complexes, plenes de pessimisme i amargor, amb violències sanguinàries i macabres, tanmateix, s’expressen amb una tècnica prodigiosa i amb una fonda significació moral, amb l’esplendor i la puresa dels grans textos de l’antiguitat. En el cas de La ciutat, els protagonistes, aquests Snopes tan nocius, que són “igual que les colònies de rates o de tèrmits”, són observats per tres homes, els més civilitzats de Jefferson, que intentaran combatre’ls, encara que també en quedaran fascinats. Estructuralment, La ciutat es narra a partir d’aquests tres punts de vista diferents: en Gavin, fiscal de la ciutat i enamorat perdudament de la dona de Flem Snopes; en Ratliff, representant de màquines de cosir que coneix com ningú el comptat i tots els Snopes; i en Chick, el nebot d’en Gavin, que encara no ha nascut quan passen els fets narrats i, per tant, rememora tot aquell món a partir de narracions de narracions que donen a la novel·la una fondària temporal gairebé de mite.
El fil narratiu de La ciutat articulat en aquestes tres veus cerca d’explicar el comportament de Flem Snopes i els seus (Eck Snopes, Mink Snopes, Montgomery Snopes…) en l’ascens cap a la riquesa i l’autoritat burgesa. L’objectiu dels narradors –que, a més de narrar, també formen part de la història– és intentar salvar Jefferson tant com sigui possible dels efectes devastadors dels Snopes. Però es tracta d’un comportament irracional, imprevisible, el dels Snopes, per més que intentin avançar-se, l’objectiu de Flem Snopes se’ls escapa contínuament, com al caçador la seva presa: “És com un conill o potser una bestiola més grossa, alguna amb més verí o almenys amb més dents, en un prat o una arbreda: veus que els arbustos es mouen però no veus el que és ni quina direcció pren fins que s’escapa d’un bot.”
Quan Flem arriba a la ciutat munta un restaurant, després és superintendent a la central elèctrica municipal gràcies al favor de l’alcalde –que s’entén d’amagat o no amb la dona de Flem–, després és converteix en vicepresident del banc. Es mou com en un tauler d’escacs entre els poders de la ciutat i mai no s’acaba d’entendre del tot quin objectiu persegueix. Ratliff, que és el més fi dels narradors, sovint aclareix: “No heu entès gens en Flem Snopes, nois. Respecta i venera massa no tan sols els diners sinó també l’agudesa per trair.”
Eula Vaner, la força femenina
Una de les anàlisis més brillants de La ciutat no és només la que els narradors fan de Flem Snopes, que ho és molt, sinó la que fan de la seva dona: la força femenina ancestral d’Eula Vaner i la seva fi. La passió que desperta en tots els homes de Jefferson –i en això la compara a les grans dones que han enamorat perdudament els homes: Helena, Isolda, Julieta, Ginebra…– és una passió completament física, carnal, deslliurada de tota espiritualitat, la força més dionisíaca de totes: “No és que fos gaire gran, heroica, el que se’n diu com la deessa Juno. Passava que hi havia massa del que era perquè qualsevol embolcall humà del sexe femení pogués contenir-ho i aguantar-ho: massa blancor, massa femella, massa glòria pura, potser, no ho sé: només de veure-la al primer moment senties una mena de gratitud pel sol fet d’estar viu i de ser un mascle que coincidia amb ella en el temps i en l’espai, i després, al moment immediatament posterior, i per sempre més, senties una mena de desesperança perquè tot d’una comprenies que cap mascle sol no seria prou per igualar-s’hi, abraçar-la i merèixer-la.” Quan més endavant la seva filla, Linda Snopes, és ja una joveneta, Gavin, enamorat de la mare, comenta que, tot i haver heretat alguna part de la salvatgia de l’Eula, no arriba a posseir la força d’atracció portentosa de la seva mare: “La Natura mateixa no permetria que això succeís, no permetria que n’hi hagués dues com ella en un lloc tan petit com Jefferson, Mississipí, en un sol segle, i menys encara superposades, l’una successora de l’altra, dins el lapse angoixat d’una sola generació.” La ‘snopesitat’, l’element masculí Eula Vaner, la dona del Flem Snopes, sempre és anomenada pel seu nom de soltera, perquè, de fet, els Snopes, allò que és essencial en la saga Snopes, l’snopesitat, que gosa escriure Faulkner, és clarament un element masculí. El paràgraf on Faulkner la descriu és espectacular, és com si l’autor furgués en les interioritats mateixes de la naturalesa creadora: “No era la primera vegada que pensava que semblava que tots els Snopes fossin homes, com si el simple i pur incident de la divinitat de la dona exclogués l’snopesitat i la convertís en una
paradoxa. No: era més aviat com si ser Snopes fos un principi hermafrodític profund i incontrovertible per a la promoció d’una raça, d’una espècie, i en aquest principi es conferia físicament sempre al mascle, i qualsevol òrgan conceptiu o gestatiu atret cap a aquest radi per concebre i engendrar repetia aquest principi del mascle i després desapareixia; la femella Snopes, incapaç de crear un Snopes i, per tant, inofensiva com el mosquit portador de la malària, de la qual només la femella està dotada i és transmissora, però a l’inrevés.” En aquestes descripcions trobem el mestratge heretat dels grans escriptors de la seva tradició, de Herman Melville, de Joseph Conrad, capaços de fer-nos endinsar en els estrats més recòndits de la naturalesa humana.
Faulkner i Yoknapatawpha
La ciutat va ser escrit a mitjans de la dècada del 1950. Feia quinze anys que Faulkner havia anunciat al seu editor que volia fer-la. El tema dels Snopes l’havia acompanyat des del 1919, o sigui, gairebé quaranta anys. La trilogia serà de les últimes peces, juntament amb Els lladregots i Un record, que acabaran de construir el comtat de Yoknapatawpha, aquest comtat descrit des dels records de Faulkner, explicats fins a l’extenuació, en tots els seus topants, mostrant totes les cotes d’aquest paisatge del sud nord-americà. Fins al final del seus dies, Faulkner va tenir aquell posat aristocràtic tan propi del sud. La gent el considerava estrany, una mena de comte sense comtat: el comte Faulkner. Fracassat, amb ànim de fracassar, bevedor del whisky més car, caçador, un home absolutament asocial. Fins i tot va dubtar d’anar a recollir el premi Nobel. Un cop allà, i després de la celebració, molts periodistes, commoguts davant el seu atordiment, el deixaven estar de preguntes. Era un home esquerp, com la mateixa terra àrida del sud, d’aquesta terra que va universalitzar. Curiosament, a Oxford, la ciutat des d’on escrivia i on és enterrat, no hi ha estàtues ni monuments dedicats a la seva memòria, només un carreró petit porta el seu nom. Molt pocs dels deu mil habitants de la ciutat, amb un quart de població negra, l’han llegit. Javier Marías, que hi va fer un pelegrinatge, explicava l’any passat que encara queda un barber que havia tractat bastant Faulkner: “Su voz, monótona y arrastrada, evocaba involuntariamente otros nombres: Sartoris, Compson, Sutpen, McCaslin, Vaner, Snopes, viejos fantasmas convertidos en arquetipos de todas las pasiones, espectros polvorientos y eternos para cuyo sufrimiento nunca hubo respuesta.”
Aquest sofriment és certament el gran tema de Faulkner, el sofriment passiu en el qual la víctima és destruïda per la societat o per les forces obscures del seu interior. Aquest mateix patiment que trobem descrit a les obres de Mercè Rodoreda, que va llegir obres de Faulkner a Ginebra. Armand Obiols deia a Rodoreda per carta a propòsit d’alguns capítols de La plaça del Diamant: “Tot i que no t’hi assembles gens, fas pensar, per la força terrible d’aquestes pàgines, en Faulkner.” L’obra de William Faulkner aconsegueix que xoquem amb la realitat, amb la consciència de ser miserables i d’estar desemparats, ens fa estremir davant la intensitat del dolor i de la passió humans. Però en aquestes darreres obres, la duresa de l’existència és contrarestada per les veritats del cor de Ratliff, que representa les qualitats positives de la gent de Jefferson. En aquesta petita esperança, en aquesta llum, continua l’estela de Melville.
El dia que vaig aprendre a volar
Stefanie Kremser
Traducció d’Anna Punsoda
Mirmanda, 142
288 pàgines
18,90 euros
Molt abans d’aprendre a caminar, la petita Luisa aprèn a volar. Molt abans de saber parlar, aprèn a observar. Quan fa tot just unes hores que ha nascut, la seva mare Aza l’abandona en circumstàncies dramàtiques. El Paul, que és el pare, se’n fa càrrec, criant-la en l’ambient caòtic i festiu d’un pis d’estudiants a Munic. Però un dia la festa s’acaba i aquest fet, juntament amb la curiositat pròpia d’una nena que ja té set anys, empenyen la Luisa i el seu pare a seguir la petja de l’Aza. Així emprenen un viatge que comença lluny en el temps i que acaba lluny en l’espai, que va del fred i la gana d’un poble bavarès del final del segle XIX a una selva tropical del Brasil.
Mitjançant la veu clara i innocent de la Luisa, que no sap jutjar i que es fa escoltar amb les seves impressions d’una vida poc convencional, Stefanie Kremser signa una novel·la lluminosa i càlida, plena de girs inesperats, que amb sentit de l’humor ens relata l’aventura més gran de totes, la que ens porta a indagar en els nostres orígens i llegendes familiars per a la fi poder trobar un lloc en aquest món. La que ens porta a comprendre, en el sentit més ampli de la paraula.
Stefanie Kremser va néixer a Düsseldorf (1967), de família alemanya i boliviana, però va créixer a São Paulo, Brasil. Als vint anys es va traslladar a Munic per estudiar cinema documental i des del 2003 viu a Barcelona. Aquesta biografia itinerant es percep en la seva obra, que sovint se centra en la recerca de la identitat en un entorn multicultural. És autora de diversos guions per a cinema i televisió i els seus llibres anteriors s’han traduït al català: Postal de Copacabana i Carrer dels oblidats. El dia que vaig aprendre a volar és la seva tercera novel·la.
TOT SOBRE WILLIAM FAULKNER
A càrrec de Teresa Requena, professora de Literatura dels Estats Units a la UB des del 1995.
Tot sobre… és un cicle de trobades literàries dedicades a descobrir figures de la literatura universal de tots els temps, de la mà d’especialitzats en el món editorial i periodístic. A partir d’un llibre en concret, analitzem la vida del personatge.
Llibre: La ciutat
Autor: William Faulkner
Lloc: 13 de gener, a les 19.00, a l’Ateneu Barcelonès
[MÉS INFORMACIÓ AQUÍ]
William Cuthbert Faulkner (1897 – 1962) fou un escriptor i guionista estadounidenc guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1949. Entre el 1919 i el 1921, inicià les seves col·laboracions en diferents revistes de l’estat de Mississipí, on publicà els seus primers poemes, que posteriorment recollí en el seu primer llibre, The Marble faun (1924).
Expulsat de l’oficina de correus on treballava, el 1925 anà a viure a Nova Orleans per fer-hi de periodista i escriure una part de la seva primera novel·la, A Soldier’s pay (1926). Aquesta obra va anar seguida, entre d’altres, de Mosquitoes (1927); The Sound and the Fury (1929), As I Lay Dying (1930); Light in August (1932); Absalom, Absalom! (1936); The Unvanquished (1938); A fable (1954), guardonada amb el Premi Pulitzer a la millor obra de ficció l’any 1955; The Town (1957); The Mansion (1959), i The Reivers (1962), premiada també amb el Pulitzer l’any 1963.
Així mateix, va destacar per la seva gran col·lecció d’històries curtes. Bona part de les seves obres estan ambientades en un territori fictici, el comtat de Yoknapatawpha, a Mississipi. Com altres autors prolífics, va patir enveges i va ser considerat el rival estilístic d’Ernest Hemingway. Es tracta, probablement, de l’únic modernista americà de la dècada del 1930, seguint la tradició experimental d’escriptors europeus com James Joyce, Virginia Woolf i Marcel Proust, i és conegut pel seu ús de tècniques literàries innovadores, com el monòleg interior, la inclusió de múltiples narradors o punts de vista i salts en el temps dins de la narració.
Font: Àlex Susanna / El Mundo
PER BÉ que tant Marià Manent com sobretot Marià Villangómez Llobet havien traduït alguns dels seus poemes més coneguts (el poeta eivissenc fins va arribar a fer-ne una selecció de Trenta-quatre poemes), W. B. Yeats continuava sent en certa manera una assignatura pendent en català: per això és tan d’agrair aquesta tria de 150 poemes, Irlanda indòmita, feta per Josep M. Jaumà (Reus, 1938) i publicada en edició bilingüe per Edicions de 1984 a la que sens dubte s’ha convertit en la millor col·lecció de poesia del nostre país (en qüestió d’un parell d’anys s’hi han publicat, entre altres, les poesies completes de Brodsky, Akhmàtova, Whitman, Blai Bonet o Mandelstam!). És d’agrair i mereix, un cop més, que destapem una ampolla del millor cava per brindar com cal per la barreja de lucidesa i gosadia del seu editor, Josep Cots. De Josep M. Jaumà recordem, entre altres, uns quants volums dedicats a Larkin, Hardy i Graves, però diria que estem davant d’un dels seus principals tour de force com a traductor: tant per l’abast de la selecció –amb poemes procedents de tots els seus reculls– com per la qualitat dels resultats obtinguts. Per tant, si algú vol conèixer a fons la poesia de Yeats, que no ho dubti: ara té l’oportunitat de fer-ho en òptimes condicions. Aquesta tria de 150 poemes és suficient per recórrer tota la seva trajectòria, adonar-nos de les diverses etapes de què consta, i, sobretot, poder calibrar i ponderar la grandesa de la seva veu poètica. Així doncs, dir-vos que estem davant per davant d’un dels més grans poetes del segle passat no és dir res massa determinant: qüestions com aquesta les ha de comprovar, sentir i revalidar cada lector pel seu compte. Com deia, ara teniu una immillorable ocasió per fer-ho. Ara bé, més enllà d’una evolució evident i del tot extraordinària per la seva progressió incessant –la que el porta d’una poesia de filiació pre-rafaelita empeltada de mitologia celta a una de to cada cop més realista, descarnada i punyent, passant per una de caire simbolista, per dir-ho en termes massa simples i reductius–, crec que la gran lliçó d’un volum com aquest ha de ser, com a lectors, fer el mateix que ell va decidir a partir de Responsabilities (1914) i d’un poema com A Coat: «Vaig fer-me un abric de cançons/ cobert de brodaries/ de velles mitologies/ del coll fins als talons;/ però els folls me’l van prendre/ i el duien, presumint/ com si fos obra seva./ Cançó, deixa’ls-el dur:/ és més agosarat/ anar tot nu».
Davant d’una obra tan imponent i diversa com la que ens ocupa, crec que el millor és, en principi, oblidar tot el que se n’ha escrit –una bibliografia certament profusa– i enfrontar-se cara a cara amb cadascun dels seus poemes: com a lectors, doncs, anar tan nus, desarmats i desvalguts com ell va decidir fer-ho a partir d’un cert moment. És així com serem més capaços de percebre la fondària i amplitud de la seva veu poètica, al marge de tot el que Yeats va significar per al renaixement de la cultura irlandesa i l’emancipació del seu país. Si bé el comitè del premi Nobel que li fou concedit el 1926 va referir-se a «his always inspired poetry, which in a highly artistic form gives expression to the spirit of a whole nation», deixeu-me dir que, amb el pas dels anys, a allò que dóna forma és a una de les obres poètiques més fondes, lúcides, inspirades i personals del segle XX. Una obra, és a dir, uns poemes que han vençut el pas del temps i continuen interpel·lant-nos com si Yeats fos un contemporani nostre. Com a prova, llegiu el que tanca l’antologia, justament titulat Política.
Font: Jaume Claret / Diari Ara
L’exiliat líder d’Estat Català, Francesc Macià, en companyia del seu secretari, el lletraferit balaguerí Josep Carner Ribalta, abandonava París el 15 d’octubre del 1925 camí de Moscou, buscant finançament soviètic per alliberar Catalunya del jou primoriverista i declarar-ne eventualment la independència. Només l’arrencada justifica sobradament tant la picada d’ull tintinesca com l’esforç mancomunant d’Enric Ucelay i Joan Esculies, autors de Macià al país dels soviets, per rescatar aquesta oblidada aventura del nacionalisme insurreccional català.
Fascinat per l’aixecament de Pasqua irlandès, Macià no havia estalviat intents per trobar pagadors del seu projecte d’alliberament nacional: el fracassat Emprèstit Pau Claris, els reticents catalans d’Amèrica, els suspicaços anarquistes, els apocats republicans espanyols, les confuses altres nacionalitats (de bascos a rifenys), els incerts especuladors estrangers… Barrats tots el camins, la retòrica soviètica sobre la llibertat dels pobles legitimava el quixotesc viatge i les reunions amb Bukharin i Zinóviev; amb José Bullejos, del Partit Comunista Espanyol; amb Jules Humbert-Droz, de la Comintern, i Andreu Nin, de testimonis.
Abans dels Fets de Molló
Set setmanes, 18.700 francs (uns 15.000 euros) i milers de quilòmetres després, evidenciaran l’atzucat de la via comunista. Ni la proposta de Macià –un anacronisme romànticovuitcentista pels bolxevics–, ni la ferotge baralla per la successió de Lenin, afavorien un altre resultat. Amb tot, les esperances encara s’arrossegarien fins a principis del 1926. Al novembre, l’aposta ja seria Prats de Molló. Amb aquest curiós fil argumental, Ucelay i Esculies saben transcendir doblement les limitacions de l’anècdota.
D’una banda, basteixen un relat amè, sustentat en una àmplia bibliografia i arxius inèdits, farcit de pertinents flashbacks que els permeten interessants digressions sobre la Revolució Russa, la dictadura de Primo de Rivera, la política espanyola o el nacionalisme català. De l’altra, conscient o inconscientment, el llibre ens tempta a cercar continuïtats amb l’actualitat. ¿Com es pot no vincular el wishful thinking dels informes La tradició revolucionària de Catalunya i Per la revolució a Espanya adreçats pel líder d’Estat Català a la cúpula soviètica, amb les esperances sobiranistes que ho fien tot a la conjunció del voluntarisme propi i la magnificència externa? Posats a cercar paral·lelismes, potser és adient recordar una de les màximes del mateix Macià: “El meu criteri ha sigut sempre el de fer una cosa ben feta, sobretot el primer cop”.
Font: Jordi Nopca / Diari Ara
La història d’Irlanda indòmita, la nova antologia de poemes de William Butler Yeats -premi Nobel de literatura 1923-, és llarga i plena de revolts. Arrenca amb la vocació de traduir poesia de Josep Maria Jaumà (Reus, 1938): “Si vaig decidir que m’hi dedicaria va ser gràcies a la lectura de les versions de Marià Manent”, comenta mentre s’acaba un plàtan. A la dècada dels 20, mentre dirigia Revista de Poesia, Manent hi va publicar cinc traduccions, entre les quals hi havia La illa al llac d’Innisfree, del llibre The rose (1893). Així comença: “Al bell cor d’Innisfree, allà on l’aigua murmura, / m’alçaré una cabana feta amb sorra brillant; / hi servaré un hortet i un vell rusc de mel pura, / on les abelles brunziran”.
Entre Manent -que el 1955 afegiria set traduccions més a Poesia anglesa i nord-americana – i Jaumà, Marià Villangómez va ampliar el corpus de Yeats en català amb Trenta-quatre poemes (Quaderns Crema, 1983). La illa al llac d’Innisfree s’havia transformat en L’illa lacustre d’Innisfree. La segona estrofa feia així: “I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta, / degota des dels vels del matí al cant dels grills; / la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva, / i el capvespre és ple d’ales de cardina”. Dues dècades després de Villangómez, Jaumà -que havia traduït poemes de Graves, Larkin, Frost i Hardy, entre d’altres- va ser finalista del premi Vidal Alcover de traducció de Tarragona amb un projecte sobre Yeats. “No l’he deixat de llegir mai -comenta-. Quan ja estava a punt de jubilar-me de l’Autònoma, on era professor d’anglès, vaig reprendre la traducció de Yeats que havia començat a la dècada dels 90. Després de ser finalista del Vidal Alcover, el Josep Cots d’Edicions de 1984 em va dir que, amb 50 poemes, que era la meva intenció inicial, no anàvem enlloc. Em va proposar que en fes 200!” Va passar una dècada, durant la qual Patrícia Manresa Ní Ríordáin i Albert Roig van presentar una altra antologia de l’irlandès, L’espasa i la torre (Edicions 62, 2005). “He anat treballat amb calma… fins que l’estiu passat, quan estava a punt d’arribar al nombre de poemes que m’havia marcat, vam decidir amb l’editorial que Irlanda indòmita tindria 150 poemes -diu-: així, quan publiquéssim el llibre, coincidiria amb el 150è aniversari del naixement de Yeats”.
L’antologia bilingüe és un recorregut molt complet, que inclou tots els poemes imprescindibles de l’autor -si n’hi falta algun, l’absència queda compensada per l’ambició del projecte-: “L’obra de Yeats arrenca encara en el Romanticisme i el Simbolisme, i d’aquest món fantàstic i llegendari s’interessa pels misteris que embolcallen la vida -sintetitza el traductor-. Somnis, imaginacions i més enllà són combinats amb la vocació de posar els fonaments a la cultura irlandesa. Yeats va posar en marxa l’Irish Literary Theatre, va impulsar una editorial amb la seva germana [Dun Emer Press] i va ser un gran defensor del gaèlic encara que escrigués en anglès”.
De l’autor dels memorables llibres The wild swans at Coole (1919) i The tower (1928), Jaumà destaca “la passió sense límits” i la “seriositat” amb què “s’ho pren tot”. Diu que no se l’imagina rient amb gaire freqüència: “Escriu amb ràbia i angoixa. Un poema seu sempre és una explosió. No ho fa per descarregar-se, sinó per donar una lliçó de com és la vida, per ajudar a construir una cultura amb profunditat. De jove m’impressionaven les estrofes i els versos de Yeats, aquells salts constants. En aquests moments m’interessa que el seu art està escrit amb intenció de servir la societat”.
N’és un exemple Pasqua del 1916, escrit poc després de l’aixecament irlandès contra Anglaterra el 24 d’abril d’aquell any. “El país acaba fent el salt cap a la independència, i la poesia de Yeats es consolida. Fins llavors les edicions eren de 300 exemplars”. Un dels poemes preferits de Jaumà és Nova visita a la galeria municipal, sobre “la Irlanda que ha viscut i la que ha imaginat, on surten els amics i aquells que enyora”. El món perdut -sigui llegendari o biogràfic-, l’atracció per les dones -marcada per l’enamorament de la “intempestiva” Maud Gonne-, l’exaltació de la natura i els delicats poemes sobre esquirols, dames que moren, rosers, pescadors, violinistes i dos espais viscuts, el providencial Coole Park i Thoor Ballylee són algunes de les constants de la fascinant poesia de Yeats. “En català ha sigut pràcticament desconegut fins ara, i crec que ens ha perjudicat molt”, admet Jaumà. Així sona la tercera i última estrofa de la seva traducció d’ Innisfree, l’illa del llac : “M’alçaré i hi aniré, car sempre, nit i dia, / sento l’aigua llepant la riba amb un so dolç; / mentre sóc a l’asfalt o a les voreres grises / la sento ben endins al fons del cor”.
El blog d'Edicions de 1984 
