«Una novel·la amb un poder atemporal i magnètic.» Anna Carreras sobre «Vida de casa», de Marilynne Robinson [Time Out]

Font: Anna Carreras / Time Out

vida de casa time outGràcies a la brillant traducció d’Esther Tallada, entrem en l’univers dolç, magnètic i intel·ligent de Marilynne Robinson (Idaho, 1943). Vida de casa és la història de tres nissagues de dones empeltades de paisatge, hàbit i tradició. La veu Sue parla és Ruth, germana de Lucille, dues òrfenes enclaustrades al poblet peregrí de Fingerbone, enmig de l’Oest americà i veí d’un llac pertorbador que sega la vida de l’avi Edmund per accident de tren i de la seva mare, Helen, que se suïcida fent volar el cotxe pel caire del precipici.

Després de viure cinc anys amb la seva àvia, una dona religiosa, imperativa i rutinària, vénen les seves cunyades, les negades Nona i Lily, que porten els cabells blau cel i tenen un pitram esplèndid. Amb l’arribada de la jove tieta Sylvie, les dues nenes creen la il·lusió de mobilitat. Excèntrica i fugissera, la Sylvie s’enfronta amb el convencionalisme del llogarret. Els personatges tenen presència física, com si l’autora els conegués de tota la vida, com si se li apareguessin dins del cap i se li confessessin. A través dels diàlegs i de les reflexions de la narradora es fila aquesta història sense sobresalts ni estridències. La tensió argumental ve d’allò que no es diu, de la intrahistòria que remou la consciència del lector, com si llegís el llibre submergit en les aigües fondes i fredes del llac crític. Assistim al flux dels vincles familiars enmig del no-res, i presenciem les constants lluites de poder.

El llibre medita sobre l’estigmatització de la raresa per part d’una societat rural avesada a un immobilisme forjat en llenguatges especials entre els membres de cada família i en maneres d’estimar. Al poble es respecten els rituals del curs normal de les coses com si fos un acte de fe. Potser per això l’estil narratiu de l’autora es deixata, s’esllangueix, com un opiaci, com el patinar de les nenes sobre el llac congelat de Fingerbone. La solitud com a experiència d’individuació en una narració introspectiva on aparentment no passa res però que es va enrarint fins a un final espaterrant. Cuidar mainada no és fàcil per a ningú. Escriure amb el detallisme, la senzillesa i la saviesa de la Robinson, tampoc.

Anuncis

«Entre Rabelais i George Saunders». Sam Abrams sobre «Torero d’hivern» de Miquel Adam [Tendències. El Mundo]

Font: Sam Abrams / El Mundo

400ToreroSi hagués de triar un llibre per tancar en una càpsula del temps de cara a explicar el nostre món als habitants de la terra en un futur llunyà, no dubtaria ni per un moment a col·locar-hi el primer llibre de Miquel Adam, Torero d’hivern, un recull de relats. Efectivament, un dels molts mèrits d’aquest primer llibre que no sembla, per maduresa i domini artístics, gens un debut literari, és que ens permet identificar el món on vivim, la Barcelona i la Catalunya del nostre temps. Aquest és un mèrit especial perquè sovint la narrativa catalana s’encarna en un escenari que és ben bé un no-lloc que no té res a veure amb Barcelona.

Que els lectors es preparin per un autèntic festival o bany o muntanya russa de llengua, de sensacions, d’emocions, d’experiències, d’idees que els arribaran a través de les pàgines dels 17 relats, repartits en tres cicles que interactuen. El llibre és excessiu, fresc i innovador, però d’una manera digna d’una síntesi entre Rabelais i George Saunders!

Sempre ens havien ensenyat que l’art del relats era l’art de la subtilesa, la insinuació i la reducció. Miquel Adam rebenta aquesta noció i ens presenta uns contes, millor dit un mostrari de possibilitats de conte —curt, mitjà i llarg—, que funcionen a partir de l’efecte justament contrari: l’acumulació, la saturació, l’explicitació… I l’experiència funciona, i tant que funciona, perquè l’excés és una opció estètica on l’autor no perd mai el control i tots els detalls, els milers de detalls són significatius. Torero d’hivern ens ofereix el conte girat com un mitjó i posat cap per avall. Amb quina finalitat? De presentar-nos el nostre món tan excessiu. Però la cosa no acaba aquí. Adam fa servir aquesta revitalització del conte per indicar el camí de sortida del laberint dels col·lapse de la postmodernitat. Adam ens ensenya que el món està ple de ferralla però no està mancat de sentit. Adam ens recomana dues coses. La primera és que hem de tornar a prendre contacte amb la realitat immediata, per molt incomprensible i inabastable que sembli. I la segona és que en mig de tant de soroll del món hi ha la vida mateix que hem de ser capaços de percebre. La vida i la seva problemàtica amb qüestions bàsiques com la identitat, el temps, el dolor, l’amor…

Torero s’ha de llegir lentament per copsar-ne tots els detalls i per pescar totes les perles de saviesa sobre la condició humana que l’autor va deixant caure. Torero d’hivern és or literari injectat directament a la vena.

«Els desastres de la guerra». Pere Guixà sobre «Històries de soldats» d’Ambrose Bierce [El País]

Font: Pere Guixà / El País

Vegem com Ambrose Bierce va definir el terme soldat al seu Diccionari del diable: “Personatge militar que du un bastó de mariscal de camp a la motxilla i una preocupació seriosa en la seva esperança”. I vegem què va dir de guerra: “Subproducte de les arts de la pau. La situació més propícia per a la guerra és un període de concòrdia internacional”. I de bandera? “Drap de colors que oneja damunt de les tropes i d’un castell. Cal que pensem en el cartell que hi ha en alguns solars anglesos. Aquí podeu llençar les escombraries”.

FLC8HistòriesSoldats

Han coincidit dues novetats de Bierce (1842-1914?) en els últims mesos. Són els dos llibres més cèlebres del nord-americà. El primer, l’esmentat Diccionari del diable, és un diccionari subjectiu, entre lúcid, humorístic i cínic, de definicions que Bierce va publicar a la premsa durant 40 anys. L’altre és Històries de soldats (1909); l’edició que comentem inclou només les 15 històries militars, i aquesta tria editorial és oportuna.

Històries de soldats [traducció de Francesc Francisco-Busquets] són contes ambientats en la guerra civil nord-americana, en què Bierce va participar de joveníssim en l’exèrcit unionista. S’ha especulat si l’apel·latiu pel qual es coneixia Bierce, l’Amarg, ve del que va viure en aquella guerra. Alguna cosa hi ha d’això. La cruesa de molts passatges del llibre és gairebé documental, però alhora els contes escandallen més enllà dels fets.

Si l’expressió no estigués connotada de bondat mal entesa, es podria dir que Bierce va fer contes pacifistes. Aquest pacifisme és el corrent que progressa amb més força al llarg del XX, impulsat per exemple per les novel·les de denúncia de Remarque o Chevallier. Una línia pròxima seria la dels autors d’un bel·licisme diguem-ne indefugible, com Orwell, Sales o Hemingway. Però Bierce encaixa més bé en la línia anterior, de la qual és un autor primerenc. Només cal contrastar aquest llibre amb dos volums bèl·lics coetanis, com per exemple Records de la darrera carlinada, de Vayreda; o La cavalleria roja, de Babel.

La forma del conte apuntala les bases que havia posat Poe, les quals amb Bierce ens acosten ja al que avui entenem com a conte. Potser certa tendència al final sorpresa desmereix la intenció moral de la majoria de peces, però qualsevol lector familiaritzat amb Bierce sap que aquest factor sorpresa és recurrent en els seus relats.

El cas del pont d’Owl Creek, que obre el recull, és una narració magistral, en què el camí mental del perseguit no fa sinó potenciar el final tràgic. Chikamagua, El cop de gràcia i Parker Addison, filòsof també són peces conegudes i valuoses. Un mètode habitual dels contes és començar fixant-se en algun fet llunyà del brogit bèl·lic (un explorador que s’arrossega per una plantació, un guardià que es queda adormit, la diàspora després d’una batalla), però també hi ha les panoràmiques dels moviments de posició d’una batalla, la intendència als campaments o les converses de la plana major. Bierce tan aviat focalitza l’exèrcit unionista com el confederal, sense distincions; el que el mou és mostrar els desastres de la guerra, l’empatia cap als soldats. Es fixa força en les famílies i les amistats trencades, en l’atzar i la dissort com a agent de la catàstrofe, i sobretot —un tret antic— en els conceptes de valentia i glòria.

Bierce s’ha anat traduint al català (les faules, el diccionari, algun aplec de contes), però en general ha estat un autor força invisible. Aquesta edició completa dels contes bèl·lics ens rescabala d’això

 

«La mirada de perfil d’Akutagawa». Damià Alou sobre «Rashômon i altres contes», d’Akutagawa, a l’Ara

Font: Damià Alou / Ara

400AkutagawaTot i que Akutagawa té una mitja dotzena de traduccions al castellà -la primera, del 1959-, en aquest volum de Rashômon i altres contes els seus personatges turmentats parlen per primera vegada català gràcies als bons oficis d’Albert Nolla, que amb aquesta traducció va guanyar el 9è Premi Vidal Alcover, i que ens presenta una curosa feina, plena de notes que ens ajuden a comprendre una cultura tan fascinant com, de vegades, aliena.

Akutagawa va néixer a Tòquio el 1892, i després d’estudiar a la Universitat Imperial, ell i alguns companys lletraferits revisqueren la revista Shinshicho, on a més de les seves obres publicaren traduccions de W.B. Yeats i Anatole France. Però va ser l’encontre amb el seu ídol, Natsume Soseki, i els elogis d’aquest cap a la seva obra, els que posaren els fonaments de la seva fama. A partir d’aleshores Akutagawa va escriure nombrosos relats i haikus, i també va fer de reporter a la Xina per a una revista. Però el viatge li va provocar nombrosos problemes de salut, els quals, sumats al deteriorament de la salut mental -la seva mare havia mort boja-, el portaren al suïcidi a l’edat de 35 anys. Akutagawa va escriure més de 150 relats, i a la seva mort l’escriptor Kan Kikuchi, amic seu de tota la vida, fundà el Premi Akutagawa per a escriptors novells.

La cerimònia de l’estil

El lector potser recordarà Rashômon, d’Akira Kurosawa, que va posar de moda el cinema japonès a Europa a la dècada dels 50. Es basa en dos relats d’aquest volum: el del mateix títol, que inspirà l’escenari, i Dins un bosquet de bambú, d’on va treure l’argument, i on amb 11 pàgines Akutagawa es mostra hàbil a l’hora d’agafar qualsevol anècdota i convertir-la en matèria narrativa per la pura màgia del seu estil. Entre els escriptors japonesos que ens poden ser més coneguts -Mishima, Tanizaki, Soseki, Dazai, Kawabata-, potser sigui Akutagawa qui millor combina el lirisme i la ironia, la melancolia i la fantasia, el prosaic i la màgia. No estalvia la crueltat en històries com El nas i Farinetes de nyam, protagonitzats per gent humil que acaben descobrint l’absurd de voler canviar les seves circumstàncies. Akutagawa, defensor del mestissatge de les tradicions literàries oriental i occidental, ens ofereix una meravellosa barreja de malditisme i subtilesa poètica a La Kesa i en Morito, una història que difícilment podem qualificar d’amor… però tampoc dir que no ho és. Entre els contes històrics del volum, el que més destaca és El paravent de l’infern, un prodigi de construcció i una reflexió sobre la crueltat de l’artista capaç de tot a l’hora de plasmar el que busca i aconseguir el gran premi de la Immortalitat, tot i que al final ens digui de l’artista: “Les seves restes reposen a les ruïnes del que va ser casa seva. Després d’unes quantes dècades a la intempèrie, la petita làpida de pedra que marca el seu lloc deu estar tan coberta de molsa que ja ningú no deu saber a qui correspon”.

Tinguin dues o vint planes, siguin històrics o moderns, tots els contes semblen formar part del que Truman Capote, parlant de la literatura i el cinema japonès, anomenà una vegada “la cerimònia de l’Estil”, un fenomen que no té a res a veure amb el contingut emocional, i que sembla girar al voltant de l’estil com un absolut. Però que ningú pensi ara que no hi ha emoció a Akutagawa. El mocador, Un cos de dona, Cebes, Mandarins i sobretot Tardor són aproximacions a la vida de perfil, sense gosar mirar-la de cara, com a través d’un paravent o entre una brisa lleugera, que ens porten aquesta sensació que potser “la vida és incomprensible, anodina i avorrida”, però tant se val, perquè de vegades tanquem els ulls i som feliços.

«Salvatges vasos comunicants». Jaume C. Pons Alorda sobre Whitman i Bonet [Revista Poetari]

 

Aquest text és, com tot text, arbitrari. S’arma com a construcció amb una sèrie de mots que neixen de la passió que sento cap a dos escriptors que adoro: Walt Whitman i Blai Bonet (o sigui, WW i BB a partir d’ara). És molt difícil a la vida trobar elements que no siguin germans, tot està farcit de casualitats, de serendípies anòmales però evidents, connexions constants i desenfrenades. És inevitable. Com diu BB: “En el regne de la Presència Total, no hi haurà mascles ni femelles: tots seran energies davant del Rostre de la Vida.” Com diu WW: “Vosaltres, lleis invisibles que penetreu totes les coses! / Tu, en totes les coses i per damunt de totes les coses, i a través i a sota de totes les coses, incessant! / Tu! Tu! La força vital, universal, gegantina, irresistible, insomne, calmada (…)” O sigui, tot amb tot, unit per sempre a través de les passions i de les paraules.

1984PWhitmanLlegint WW i BB te n’adones que la Presència Total adquireix la seva exacta carta de naturalesa en els escrits, o sigui, en l’Escrit. Per això comparar WW i BB obeeix no a arguments científics però sí demostrables a partir d’un entusiasme ferotge en la lectura del que ens han deixat, i és que quan durant quatre anys vaig estar traduint WW (Fulles d’herba, Edicions de 1984, 2014) hi notava constantment la veu de BB en acompanyament, una germanor secreta i invisible, però latent. Aquestes semblances o punts de contacte que he anat trobant, i que aquí exposo de forma ràpida i fins i tot superficial tan sols per donar una primera ullada primigènia, es corresponen a la meva visió humil però real. O sigui, neixen d’una mirada que potser troba uns ulls bessons.

Ja des de bon principi trobem una sèrie de fets similars en les seves respectives vides. Ambdós foren criats en entorns rurals allunyats dels centres urbans que haurien de marcar les seves vides a posteriori (Manhattan per a WW, Barcelona per a BB). Gaudiren de fama i de reconeixement durant la joventut, cosa estranya en aquella època en què sols es reivindicaven genis de més edat, però al final diferents fets els allunyaren del centre i tornaren a la perifèria de la perifèria (WW a Camden, BB a Santanyí). Allà, en l’isolament, tingueren relacions molt intenses i properes amb les seves mares, a les que adoraven de forma incommensurable, i per això foren esmentades en algunes de les seves obres. I, després d’un temps de silenci, foren recuperats per les generacions més joves, que trobaren en ells dos mestres a qui seguir, abraçar i estimar. Els joves, o sigui, El Jove, figura adorada per ambdós autors per la seva força i vigor i pel seu coratge sense fissures, els visitaren i els llegiren com mai abans havien estat visitats i llegits, i foren recuperats al final de les seves existències.

I més detalls. Tots dos varen viure una guerra civil (la nord-americana en el cas de WW, l’espanyola en BB) i les seves conseqüències. D’alguna manera, l’escriptura en aquests dos autors es pot entendre com a síntesi de les possibles salvacions redemptores de l’home en temps de misèria i de dolor: un anhel de saviesa escrita en un acte ferm de generositat envers l’altre. Qui sap si els conflictes bèl·lics varen despertar en ells una humanitat desfermada. El cas és que els seus textos no només són treballs estètics, també estan amarats d’una moral pròpia per defensar els drets més bàsics de l’ésser humà. I la guerra apareix, sempre, com a negre teló de fons: llindar de superació.

I si això no fos poc, a més de les guerres, ambdós varen viure sotracs de salut: WW va patir dos ictus que el deixaren paralitzat de mig cos, BB va viure els atacs d’una tuberculosi (que l’acosta, en aquest cas, a una altra figura literària, la de Thomas Bernhard: de fet alguns crítics asseguren que el ritme de la prosa i dels poemes de Bernhard es correspon al ritme de la seva respiració de malalt, amb coves als pulmons; moltes vegades m’he demanat si el ritme estrany, inquietant i cavernari de la novel·la El mar de BB no és també la de l’alenar fosc del jove tuberculós il·luminat). Potser pel fet d’haver contemplat la mort tan a prop, WW i BB varen aferrar-se a una religiositat fonda i activa, un aprofundiment místic en l’ésser humà: “Llegeixen la Bíblia, la creuen perquè la senten pròpia, no necessiten teòlegs; la terra, que és la promesa i és la seva, és en ells la Necessitat mentre reconeixen i nosaltres reconeixem amb ells que la Necessitat és la Personalitat. Com més Necessitat, més Personalitat” (BB, Pere Pau, dins Diaris, pàgina 178) i en llegir això és com si parlés de WW i la seva pertinença als quàquers, un grup religiós que defensa una lectura profunda, individual i sense intermediaris de la Bíblia per tal que cadascú trobi el seu propi camí a Déu. De fet, WW considerava les seves Fulles d’herba un “volum diví” que ajudaria a la raça humana a entendre’s millor, una Nova Bíblia més semblant a una persona que no pas a un sol grapat de papers: “Amic meu, això no és un llibre, / Qui toca això toca un home” (WW, “Fins aviat!” dins Fulles d’herba, pàgina 506). Tots dos autors dediquen poemes a parlar dels seus coits amb Déu.

BlaiBonet400Qui sap si per aquest fervor de viure, aquest misticisme quasi exasperant i desesperat a voltes, ambdós autors expressen el món amb imatges noves, amb paisatges vius on la natura cobra una vigència, una existència i una brutalitat extraordinàries. No són territoris, són criatures vives dins dels seus poemes. Respiren i, fins i tot, parlen a vegades. A aquest furor s’hi afegeix un sexe vibrant, estremit en constància, amb múltiples referències a un desig cap al masculí que es desencadena a través d’imatges de gran força però també quasi de violació del cos, un esventrament espiritual: “No puc parlar, que tinc la meva boca / -urna de sol ponent, flors de safrà- / inflada de tant glopejar la deixa / de l’Amat: blanca lluna del seu cel…” (BB, “Parasceve” dins Quatre poemes de setmana santa, dins Poesia completa, pàgina 74) i “Com inclinares el teu cap sobre les meves cuixes i et vares girar dolçament cap a mi, / Com esbudellares la tela que cobria el meu tòrax i endinsares la llengua fins a tocar el meu cor nu (…)” (WW, “Cant de mi mateix” dins Fulles d’herba, pàgina 41). Però la còpula dels amants WW i BB no sols recauen en cossos concrets dels éssers que adoren, sinó que van més enllà i arriben a dissoldre’s, fins i tot, amb el mar i la terra, o sigui, assoleixen una constant fornicació amb el món a través d’una sensualitat quasi blasfema, radiant. No es tracta només d’homoerotisme o d’heteroerotisme, sinó d’un pansexualisme frenesíac que en ambdós amadors arriba a límits quasi incommensurables.

També és curiós comprovar com tots dos al·lucinen amb la mateixa imatge, una imatge que també podem llegir a Antes que anochezca, l’autobiografia de Reinaldo Arenas, com és l’espectacle dels homes nus banyant-se: “La novetat: els homes es desvestien, els homes llançaven la camisa, els pantalons, damunt la penya, els homes van quedar en pèl, i anaven nus a l’altra banda del caló, cinc metres enfront d’on jo seia, i la penya de l’altra vorera era més alta, i s’hi podien llançar de cap a l’aigua” (BB, Els ulls dins Els ulls/La mirada, pàgina 62) i “Vint-i-vuit joves neden a la platja, / Vint-i-vuit joves i tots tan amics; / Vint-i-vuit anys de vida efeminada i tots tan solitaris (…) // Les barbes dels joves resplendeixen humides, s’escorren regalims pels seus llargs cabells, / Rierols microscòpics travessen tots els seus cossos (…) // Una mà invisible també ha travessat els seus cossos, / Ha baixat estremida des de les temples i les costelles (…)” (WW, “Cant de mi mateix” dins Fulles d’herba, pàgina 47).

Tots dos porten la llengua a unes latituds extraordinàries. Amb ells hi ha un daltabaix, un abans i un després inevitables, que deixen marca. Mai, en les seves respectives literatures, ningú no havia arribat tan lluny amb l’elasticitat dels seus llenguatges, explosius i reveladors i malabarístics. D’una sinceritat quasi cruel, i d’un afecte quasi impossible vers els desheretats de la Terra, en paraules de Frantz Fanon. Varen obrir camins nous per destruir-los després: camins intransitables després d’ells, com si més que poetes fossin els peus d’Àtila. Qui segueix les seves carreteres verbals i visionàries només és una còpia barata, un mal plagi. Varen inaugurar nous territoris i arribaren fins als límits d’aquests territoris. Impossible seguir-los.

La lliçó que ens ensenyen WW i BB, doncs, és que hem de desafiar-nos, hem de trobar camins de llibertat, no tenir por a innovar. I no tenir por de la incoherència, perquè l’ésser humà és polifacètic. “Em contradic? / Doncs molt bé, em contradic / (Jo sóc immens, continc multituds).” (WW, “Cant de mi mateix” dins Fulles d’herba, pàgina 98) i “Hi ha, tanmateix, una altra mena de lectura: la de qui es disposa a deixar-se copejar pel text, la de qui aguanta les seves estrebades, la de qui ha de córrer per seguir les fues d’un pensament escàpol, la de qui reconeix la deriva no com una pèrdua sinó com una forma de generació. Potser aquesta lectura és menys enlluernadora. Potser, també, més real. Blai Bonet va dir en una ocasió que el seu pensament era una continuïtat des del principi fins al final. La seva aspiració manifesta és construir una mirada completa, capaç de percebre la totalitat del jo que la genera, però també d’assumir la seva radical incoherència.” (Margalida Pons, “El misteri és el visible: una poètica del fragment” dins Els ulls/La mirada, pàgina 14). Tots dos entenen, com es pot comprovar, el caràcter polièdric, múltiple, de les persones i de les obres, habitants de l’art de la mutació i del canvi.

Dir que WW i BB són cosins siamesos separats per un cordó umbilical de temps vol dir que entre ells hi ha associacions i connexions, tradició viva, com el seu llenguatge, com els seus llibres, com la seva mística carnal. La conclusió que en podem treure és que, ja sigui per circumstàncies vitals, per lectures i encaraments amb la Vida, WW i BB foren dos éssers que tingueren dues sensibilitats exacerbades que troben punts comuns i fins i tot arriben a conclusions semblants, igual d’enlluernadores. En el fons això no és res més que una excusa tan bona com qualsevol altra per seguir-los llegint amb pupil·les fresques que segueixin trobant nous sentits i noves possibilitats dins dos autors enllà de l’ordinari que segueixen vius, entre nosaltres, emocionant i escrivint a través de les nostres revivificacions.

Bibliografia essencial:

BONET, Blai. Els ulls/La mirada. El Gall Editor. Pollença: 2013.

BONET, Blai. Diaris (La motivació i el film, Pere Pau, La vida i els meus instants). El Gall Editor. Pollença: 2014.

BONET, Blai. Poesia completa. Edicions de 1984. Barcelona: 2014.

WHITMAN, Walt. Habla Walt Whitman. Pre-Textos. València. 2008.

WHITMAN, Walt. Fulles d’herba. Edicions de 1984. Barcelona: 2014

Dilluns que ve, Stefanie Kremser inaugura el combo-club de lectura de La Calders amb el seu «El dia que vaig aprendre a volar»

El passat dia 4 de febrer, Stefanie Kremser va presentar el seu «El dia que vaig aprendre a volar» a la llibreria La Calders. El dilluns que ve, dia 22, a la mateixa La Calders, l’Stefanie compartirà opinions amb els primers lectors del seu llibre, inaugurant el combo-club de lectura de tan excelsa llibreria. Hi esteu ben convidats! Aquí hi trobareu més informació.

kremser taula

Per fer boca, us deixem amb la ressenya que l’Anna Punsoda, traductora del llibre, va escriure a la revista digital Núvol:

«El dia que vaig aprendre a volar són els viatges de la Luisa, un nadó que creix amb el seu pare després que la mare fugís de la forma més salvatge. L’obra arrenca amb aquest abandonament matern, que dóna un marc de brutalitat a tota la novel·la. Però Stefanie Kremser explica les emocions sense emparaular-les mai directament: ens parla de l’abandonament i del llast que deixa a l’ànima de les persones. Parla d’aquell silenci que creix a les famílies quan no parlen del que les angoixa. Parla del mal que ens fa no saber si van estimar-nos —i de com fem veure que ho van fer. I tot ho explica des dels ulls d’una nena però amb veu d’adulta, de forma irònica i continguda.

»Kremser fa frases que s’obren en frases que s’obren —i quan el clima es posa greu, surt amb un ciri trencat. No fa digressions filosòfiques. Descriu en detalls que es lliguen i que dibuixen mons mig onírics. Tot amb una prosa juganera i musical, amb unes construccions lèxiques i sintàctiques molt particulars, diria que de creació completament pròpia.

L’autora fa arqueologia familiar de la mare que fuig. I això li permet obrir el marc històric: parla de les migracions d’alemanys a finals del XIX cap a Brasil, parla de la segona guerra mundial, de les gentrificacions d’ara. El dia que vaig aprendre a volar recull història i món globalitzat, que va i ve de São Paulo a Baviera travessant més d’un segle. Ocupats com estem amb els nostres drames, aquí no anem sobrats de novel·les obertes al temps i a l’espai. […]

SEGUIU LLEGINT LA RESSENYA A NÚVOL