«L’imperi novel·lístic de Balzac». Alfred Mondria sobre «La dona abandonada / La falsa amant», de Balzac (traducció d’Anna Casassas)

Font: Alfred Mondria / Privilegis de l’intrús

 

400BalzacÉs habitual en qualsevol tertúlia literària —colèrica o més abatuda— abordar les jugades fosques del món de les lletres: premis concedits abans de convocar el jurat, batusses d’escriptors, el mercadeig entre autors i editorials, les males arts d’una antologia poètica o bé els interessos tèrbols d’una crítica verinosa. En canvi, hauria de ser obligat acudir cada cert temps a Les il·lusions perdudes de Balzac i comprovar com les nostres batalles semblen esgarrapades i colps inofensius al costat de la selva inclement del París del segle XIX. El jove poeta Lucien de Rubempré intenta conquistar la corona literària amb versos sorgits de l’amor més pur, però el que troba als cercles parisencs no és altra cosa que llibreters especuladors, empresaris de teatre que confabulen amb periodistes venals, guerres obertes entre autors consagratas i novells. Un instint depredador regeix les relacions literàries i, en aquest aiguabarreig patibulari, no és estrany sentir d’un editor que tot està en compravenda, gasetillers que condemnaran una obra si no són subornats, xafardeigs virulents per enfonsar una celebritat reverenciada. En aquest combat de vanitats, Lucien descobreix ben prompte que allà on comença l’ambició, acaben els sentiments innocents.

Balzac conegué —i patí— com Lucien de Rubempré “aquell riure parisenc que cada dia canvia de víctima”. Amb una voluntat fàustica per convertir-se en escriptor aclamat, Balzac transformà la incapacitat per als negocis en una energia roent i titànica per ser novel·lista. Perseguit per creditors —l’obsessió pels diners determina trames i personatges—, l’angoixa pel venciment d’un pagaré formarà part del dia a dia, com també el gust per festes, luxes i moda. Però l’afany hedonista passava a segon terme a l’inici de cada novel·la: Balzac podia recloure’s 18 hores seguides escrivint per publicar en la data pactada amb un editor. La seua escriptura és física, desbordant, amb frases que s’acceleren i comparacions espurnejants al costat de declamacions recarregades i una retòrica exhibicionista. Amb aquesta prosa viva és com si sentires els estats d’ànim de Balzac, pletòric i visionari, hàbil en l’ús del traç irònic, gran observador, però també amb paràgrafs sorgits de la urgència i del cansament.

Descendent d’aquell període volcànic que va de la Revolució i l’Imperi napoleònic a la Restauració, Balzac es declara catòlic i reialista. Admirador de la noblesa, no dissimula una visió corrosiva dels grans noms en declivi, conscient que és una etapa ja irreversible. Així mateix, Balzac llança sarcasmes vidriosos a burgesos enriquits i a l’assalt del poder. Aquest tarannà desenganyat i alhora profundament apassionat per la natura humana fa que qualsevol estament social, oficis i individus no escapen del seu escrutini. Com en La dona abandonada, una nouvelle en què el jove Gaston de Nueil és enviat pels metges a la Baixa Normandia per una “malaltia inflamatòria provocada per un excés d’estudi o qui sap si de vida”. Balzac dibuixa amb ràpides pinzellades els membres de la petita ciutat de províncies a través d’una piràmide declinant: nobles, famílies adinerades, un bisbe, “astres secundaris”, fadrines velles, botiguers que han fet fortuna i que ara imiten maneres aristocràtiques.

[Segueix llegint l’article a Privilegis de l’intrús]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s