«Faulkner, llum i fúria». Alfred Mondria diserta sobre Faulkner i sobre «El llogaret» i «La ciutat» [Trapezi]

Font: Alfred Mondria / Trapezi

dos faulkners

William Faulkner somreia quan li preguntaven per la inspiració literària, i afirmava desafiant que havia sentit parlar de les muses, però que no havia tingut la sort de veure-les mai. Per a Faulkner l’únic manament que ha de seguir un escriptor és la insatisfacció, el desig impossible d’aconseguir l’obra tal com l’anhela. L’artista, per tant, es pot definir també com un ser amoral, posseït pels dimonis quan es posa davant el paper —militant de la vanitat suprema—, capaç d’admirar els vells autors però alhora decidit a superar-los. Twain, Dreiser i, sobretot, Sherwood Anderson eren influències i estímuls que no dubtava a reconéixer, encara que ben a gust en l’estudiada representació d’autor dur, provocatiu i desdenyós, Faulkner apuntava que en la seua literatura havia estat més determinant la companyia del tabac i del whisky. Per molt original que siga una proposta estètica, un novel·lista no pot defugir el dictat i les petjades de l’experiència, l’observació i la imaginació. És per això que quan li insistien que revelara com havia de ser la formació d’un escriptor, Faulkner recomanava com una bona escola literària l’opció de convertir-se en porter d’un bordell.

Sota la llum cegadora i la pols que inunda el comtat de Yoknapatawpha batega l’experimentalisme —les contorsions del llenguatge— de Joyce: l’Ulisses s’havia d’abordar, segons Faulkner, amb la mateixa intensitat que el predicador baptista ignorant llegia l’Antic Testament per transmetre la fe. Conflictes dostoievskians, la mirada jeràrquica i majestuosa de Tolstoi o la lluita de Melville amb el pecat travessen les seues pàgines, encara que en les narracions Faulkner llança un repte gens camuflat als capricis joycians, als períodes sinuosos i entremaliats de Proust i a l’examen inclement —enigmàtic— que Shakespeare realitzà de l’ànima humana. Ambició, luxúria, venjança, honor, coratge, tot un extens catàleg de passions guien les trames de Faulkner, sense descartar la gelosia, l’odi, l’incest, la impotència. Mentre agonitzo, Llum d’agost i Absalom, Absalom! estan tenyits pels conflictes de sang de les famílies shakespearianes, per la pugna permanent entre parelles, germans, pares i fills. Els personatges violents, dominadors i insaciables de Faulkner són fustigats una vegada i una altra pel sofriment, per la necessitat de sacrifici i la promesa efímera de recompensa. Els preceptes cristians del mal i la culpa —molt reelaborats en símbols i imatges— recorren també l’obra d’un autor que, de menut, el seu besavi obligava a aprendre’s de memòria uns versicles de la Bíblia abans de desdejunar.

En aquests arguments posseïts pel drama i el fatalisme, la tècnica —l’estil alambinat— s’ensenyoreix com a segell indefugible de Faulkner. Monòlegs desfermats, canvis continus de temps, d’espai i de punts de vista, fragments que enllacen sense pausa narració i descripció, tots aquests factors representen l’ideari d’un autor que exigeix del lector una atenció —una complicitat— extrema. Els diàlegs entretallats, esfilagarsats, acompanyen seqüències presidides per l’èpica i la farsa, amb rampells d’humor que esclaten en els moments més imprevisibles. El paisatge faulknerià tendeix al barroquisme pictòric, frases que no s’aturen i una sintaxi retorçada, amb qualificatius que emergeixen de les brases com una flama vibrant, magnètica. Una escriptura extasiada i de morbosa sensualitat presideix la trajectòria d’uns personatges que han de sobreposar-se a les lleis de la crueltat, l’orgull i la cobdícia, amb lleus intervals de pietat i de compassió.

Aquesta exigència constant i amb tants punts d’equilibri proporciona escenes fulgurants, retrats poderosos —de les millors pàgines de la història de la literatura—, però també passatges esgotadors i il·legibles. Com en El soroll i la fúria, un pols narratiu elaborat a partir de quatre dies joycians en què se’ns conta la decadència de la família Compson. Un deficient mental, a través d’un monòleg caòtic que no atén ni a la puntuació ni a la lògica, ens ofereix moltes dades llançades a raig que reconeixem més endavant, quan descobrim el sentit circular de les seues obsessions i imatges inquietants. La relació nociva entre germans oscil·la a través d’un temps que va endavant i endarrere, que es dissipa i torna enmig d’una contínua densitat de sensacions. El virtuosisme de Faulkner fa avançar l’acció fatídica i, amb una planificació minuciosa, descriu en paral·lel el recorregut del sol i el joc d’ombres segons l’hora del dia: la bellesa i l’angoixa van de la mà fins que es fusionen en un punt sense retorn, com diversos brots que s’apleguen en una branca nuosa.

Els intricats paràgrafs de Faulkner solen desembocar en comparacions que ressonen com una fuetada, cabaloses escenes interrompudes per un gir col·loquial o un capritx narratiu, dibuixos de personatges que es fixen en detalls quasi inapreciables, encastats a través d’una adjectivació refulgent, esmaltada. Els ulls d’alguns protagonistes són “de color d’aigua estancada”, i una cara emergeix en un primer pla “com una lluna biliosa”. Tot un caràcter queda comprimit en “els llavis fins de l’ambició secreta i implacable”, o bé un personatge és perfilat tènuement a llapis: “prim com un passamà i gairebé igual de llarg”. Així mateix, en l’horitzó faulknerià no és estrany trobar penjat “un sol tan pàl·lid com una galeta sense coure”. Alguna enumeració de qualificatius concentra la fermesa, la poesia i el to del millor Faulkner, com “una pols fina, una pols seca, àrida, del color mesquí del pecat i la vergonya, no pas esplèndid ni gloriós com la sang”.

Drames rurals, desconfiances, rumors maliciosos i rostres d’edat indefinida conflueixen en la sèrie de novel·les que s’inicia amb El llogaret, quan els Snopes —una família de petits delinqüents— arriben a Jefferson (Mississipí) i conquisten la població en pocs anys, un ascens que contrasta amb la davallada dels mítics cognoms del Sud confederat. Enmig de tripijocs en terres inhòspites —un desig permanent d’enganyar el veí per part de grangers abnegats i ressentits—, Flem Snops utilitza l’astúcia i la intimidació per usurpar el tron de la petita població. La por al foc —els Snopes tenen fama d’incendiar les possessions dels seus enemics— s’uneix a la seducció pel perill dels habitants, la necessitat nociva i narcòtica de sentir-se atemorits. L’altre focus de la narració se situa en Eula Varner, una dona que simbolitza l’atracció primitiva, la violència latent i tel·lúrica que sempre emergeix en les novel·les de Faulkner. Un esperit de possessió i de força que ens és relatat de forma indirecta —els protagonistes ocupen un paper secundari, quasi sense veu pròpia— pel xafarder Ratliff, un venedor de màquines de cosir que no pot refrenar la curiositat ni tampoc la seua xerrameca esponerosa, invasiva.

[CONTINUA LLEGINT A TRAPEZI]

«Volar per tocar de peus a terra». Marina Espasa sobre «El dia que vaig aprendre a volar», de Stefanie Kremser [Diari Ara]

Font: Marina Espasa / Ara

eldiaquevaigaprendre400Si busquen “Pozuzo Perú” a Google -secció Imatges- s’hi trobaran unes fotografies insòlites de nois i noies vestits de tirolesos enmig de la selva peruana. No és cap festa de Carnestoltes, sinó que Pozuzo és un dels dos pobles on van anar a petar un grup d’emigrants del Tirol alemany a mitjans del segle XIX que volien fer les Amèriques però que van acabar aïllats durant dècades en una vall remota del Perú, on van mantenir els costums del seu lloc d’origen. Van ser descoberts durant la dècada de 1970 i, de sobte, es van convertir en una atracció turística: els peruans els van començar a visitar fascinats per la seva xocolata desfeta, per les casetes de fusta i per aquells tirants i barrets amb plomes. Sense entrar en contacte amb ningú del món exterior, s’havien folkloritzat.

Encara que adaptat d’una manera molt lliure i traslladat a Brasil, l’episodi és un dels que pobla aquesta novel·la tan especial que tracta el tema de la identitat, de com ens la forgem o com ens la forgen, i que és un exemple magistral de com modular una veu narrativa de manera que qualsevol fet, qualsevol gir de la trama o qualsevol personatge, per més extrem que siguin, entrin pels ulls. O per les orelles, perquè hi ha moltes estones en què sembla que algú ens la dicti a cau d’orella. Ara t’explico això, ara m’aturo i t’explico allò de més enllà, ara faig tres giragonses i sembla que me’n vagi de tema però al final hi tornaré: tenim la sensació que estem en mans d’un narrador tan expert i tan càlid que el deixarem que condueixi sol mentre nosaltres ens acomodarem al seient del copilot i tancarem els ulls.

Stefanie Kremser té arrels a Bolívia i Baviera i està instal·lada a Barcelona des de fa anys, és poliglota i es guanya la vida escrivint per a la televisió. El dia que vaig aprendre a volar es va publicar a Alemanya fa un parell d’anys i ara ens n’arriba una traducció d’Anna Punsoda que s’endevina exigent i que aconsegueix que una frase que només pot ser alemanya sembli catalana. És a dir, li passa el que no li pot passar a la protagonista de la novel·la, una nena que es diu Luisa que es desviu per poder tastar alhora els seus dos gustos preferits, el de les jabuticabes, una fruita brasilera, i el de l’espunyidella, una herba comestible que creix a Europa i que, per tant, mai no es podrà degustar al mateix moment que la fruita. ¿Podria ser que llegir aquesta novel·la traduïda encara tingui més sentit que fer-ho en la llengua original? D’acord, estem tibant una mica la corda, però és que la tesi de fons de l’autora és que el dia que tallem amarres i ens alliberem dels orígens -el dia que ens atrevim a volar- és el dia que comencem a conquerir la nostra identitat de debò: “Em sentia invisible i això em produïa una sensació agradable -i, al mateix temps, inexplicablement, sentia que formava part de tot allò”, pensa la Luisa la primera vegada que arriba a Brasil i en coneix el caos i la bellesa com si sempre els hagués viscut. És possible que la biografia mixta de l’autora ho tenyeixi tot, i així ha de ser, però el que és més interessant és que sovint un escriptor troba la seva veu després d’un cert procés d’allunyament dels orígens, i això pot voler dir moltes coses, no necessàriament geogràfiques: es pot escriure des de molt lluny sobre allò que és més a prop o viceversa, i al capdavall sempre hi ha una llengua que fa d’agafador a una tradició o a una altra.

Traspuar vida

Però la novel·la no és cap tractat sobre la identitat. És una història, unes aventures i uns personatges que traspuen vida des de les primeres pàgines. És ondulant com un camp de flors i avança en tres grans etapes: un pis d’estudiants a Munic on aterra un bebè inesperat que serà cuidat per tres o quatre personatges memorables, una narració sobre migrants bavaresos del segle XIX que manté una nena de sis anys i el seu pare desperts tota la nit i, per acabar, un viatge a São Paulo a la recerca d’una mare perduda que confrontarà la Luisa amb la realitat però també amb la fantasia més exuberant i acabarà de fer-ne una persona completa, una nena de set anys que ja sap volar.

«L’home intranquil». Joan Todó sobre «Irlanda indòmita. 150 poemes de W. B. Yeats», amb traducció de J. M. Jaumà [L’Avenç]

Font: Joan Todó / L’Avenç

1984PYeatsDurant els últims anys, la col·lecció de poesia d’Edicions de 1984 ens ha anat malavesant a llibres que eren tot un esdeveniment en si mateixos: les poesies completes d’Anna Akhmàtova, d’Àngel Guimerà, Blai Bonet i Óssip Mandelstam, els Poemes escollits de Joseph Brodsky, les Fulles d’herba de Walt Whitman… L’últim, per ara, d’aquests esdeveniments és Irlanda indòmita, un conjunt de 150 poemes de William Butler Yeats, traduïts per Josep Maria Jaumà: una edició més esponjosa que els conjunts de poesia completa tot just citats, cosa que no només permet dedicar-li una pàgina a cada poema, sinó que, a més, deixa espai per incloure-hi l’original anglès.

És, així, una selecció més vasta que les publicades anteriorment per Marià Villangómez (Trenta-quatre poemes) i Patrícia Manresa Ní Ríordaín i Albert Roig (L’espasa i la torre, que en tenia quinze). Si els dos últims se centraven gairebé en una única època de la carrera de Yeats, els anys vint i principis dels trenta, Jaumà ofereix una àmplia representació de totes les èpoques creatives del poeta irlandès; tanmateix, també ell (igual que abans Villangómez) dedica una atenció especial als llibres La torre (1928) i L’escala de cargol i altres poemes (1933); gairebé una tercera part d’Irlanda indòmita surt d’allà.

El títol del llibre i la frase que obre la contraportada, relativa a la independència irlandesa, semblen gairebé oportunistes, dins el context de la nostra actualitat més candent; i tanmateix, el contingut del llibre desfà aquest recel. Perquè un dels propòsits del poeta era renovar la cultura irlandesa, connectant-la amb les seves arrels celtes però també amb la tradició occidental, i diferenciar-la clarament de la literatura anglesa: tota la seva primera poesia (la de Cruïlles, de 1889 o El vent entre les canyes, de 1899; un títol del qual prendria nota Josep Carner) és una evocació patriòtica del passat celta, dels llocs i les tradicions irlandeses.

És aquesta primera època la que, en el poema «Un abric», Yeats afirma abandonar, renunciant a l’embolcall de «velles mitologies» dels seus versos. Però més que un anunci del que havia de venir (que no va ser ben bé una nuesa ni una renúncia a les mitologies), tot plegat era un dels primers indicis de l’ambivalència amb què, a l’hora de la veritat, el poeta acolliria la independència del seu país. El setembre de 1913, just en el mateix moment que als carrers hi havia vagues i aldarulls, la ciutat de Dublín rebutjava la col·lecció de pintura d’un amic seu; de tot plegat va sorgir el poema «Setembre de 1913», i també els «folls» d’«Un abric». La pàtria de Yeats no era, en realitat, la nació culta, desvetllada i feliç que ell havia somniat.

Uns anys després, a Michael Robartes and the Dancer (1921), s’enfronta als fets de la Pasqua de 1916, una rebel·lió dels partidaris de no intervenir en la Gran Guerra de la mà dels anglesos (la posició que ell mateix havia mostrat al poema “Un aviador irlandès preveu la seva mort”) que va acabar amb un grapat d’execucions, entre elles la del marit de qui va ser el gran amor de Yeats, Maud Gonne. El poeta és ambigu: tot plegat li havia semblat un sacrifici inútil, en rebutjava la violència; però alhora que, en diversos poemes, rebutjava la política com a activitat, el 1922 va ser nomenat senador de l’estat ja independent, i hi va romandre fins al 1928.

I és als anys vint que comença la gran època de Yeats: amb «Navegant cap a Bizanci», el poema on s’imagina abandonant una Irlanda que «no és país per a vells»; una fugida que ho és també del món material. Bizanci és, al capdavall, un lloc on «la fúria i el llot de les humanes venes» són purificades. I tanmateix, no hi ha repòs definitiu: un cop plantejada aquesta purificació, el poeta comença a enyorar el goig carnal, encara que s’acosti la decrepitud (amb uns accents que, sovint, ens recorden la poesia de Francesc Garriga Barata). La poesia de Yeats viurà sempre en una agitada recerca de la conciliació dels contraris, de la vida intel·lectual i les exigències carnals, de la poesia i la història.

Tot plegat ens ve servit per Jaumà en una traducció que, a banda de l’amplitud de la selecció, actualitza l’idioma de la de Villangómez tot esquivant, alhora, la frondosa riquesa lèxica (i dialectal), un xic excessiva, de les versions de Roig. No sempre les millora, però sí que assoleix un equilibri ben plausible entre fidelitat a la lletra i respecte pel ritme dels versos. Tot plegat és un esdeveniment. Un altre.