«Heretaràs la meva vida». Marina Espasa sobre «Els dies sense glòria», de Sílvia Alcàntara [Diari Ara]

Font: Marina Espasa / Diari Ara

“Feia més de vint anys que eren casats i era la primera vegada que se separaven”: aquesta frase podria resumir el nou llibre de Sílvia Alcàntara. És una construcció senzilla i clara, i el que diu és a la vegada bonic i trist, quotidià i excepcional, com tot el que passa a la novel·la, que és de factura clàssica, està ben escrita i convida el lector a abocar-se en un pou profund al fons del qual batega la vida. Com totes les bones novel·les, és un viatge -més interior que exterior- que arriba ben endins de les entranyes d’almenys tres grans personatges: la Glòria, al voltant de la qual tot gira, el seu marit, l’Enric, i la mare d’ell, la Miquela, que té una presència fortíssima, magnètica, en la primera meitat de la novel·la i després perviu dins del cap del fill i es prolonga fins a una de les nétes, l’Eva, que n’hereta una càrrega ben feixuga.

L’arc temporal que cobreix la novel·la és ampli: comença l’any 1930 i acaba el 2003, poca broma. Veiem com creix una família a mesura que passen les dècades, assistim a transformacions històriques i sociològiques profundes, reflectides en canvis de costums i de maneres de fer com l’aparició dels primers supermercats, dels aparells de televisió o de les cadires de plàstic. Quatre pinzellades històriques s’endevinen al fons de la tramoia narrativa: una guerra civil viscuda des dels marges, una migració cap a les poblacions del tèxtil, reunions secretes, un viatge a Londres per avortar, la mort del general Franco. La història comença amb l’enamorament de la Miquela i el Ton, que viuen una història d’amor una mica tardà que és una delícia. Són personatges arrelats a un tros de terra i aquest amor per cultivar-la l’heretarà el seu únic fill, l’Enric, un noi enyoradís que viurà sempre apocat sota l’ombra d’una mare totterreny. Quan es casi amb la Glòria, la dependenta de la carnisseria del poble, i la faci entrar a casa de la Miquela, es posarà en marxa una competició entre les dues dones que tenyirà tota la vida del matrimoni. La manera delicada com es parla de la transformació de l’amor entre dues persones al llarg de més que quaranta anys és un dels punts forts de la novel·la.

Es podria discutir si l’autora fa servir un truc d’estratègia narrativa molt clàssic, perquè amaga una informació vital d’una escena de la primera part i no la revela fins gairebé al final, però no seria just. En primer lloc perquè hi ha prou pistes perquè intuïm aquest secret tan fonamental de la vida de la Glòria, i en segon lloc perquè el que es descobreix és una cosa que és al cor del que vol explicar Alcàntara, que vol parlar de la inextricabilitat dels lligams familiars, de les herències enverinades que rebem com a fills i donem com a pares. És una novel·la que també es podria titular Els dies sense mare perquè aquesta és la característica que marca per sempre la vida de la Glòria, que és una nàufraga que mai no va tenir-ne, i que en canvi es casa amb un noi que viu tota la vida ofegat per un excés d’amor de la seva. De quina manera l’instint de protecció dels cadells -dels fills- els pot destruir la vida: aquesta és la biga mestra que sustenta l’edifici, o potser hauríem de dir el bloc de pisos, que ha bastit Alcàntara, perquè aquesta també és una novel·la sobre com es fa de petita la vida quan es trasllada del camp a un pis barat, on les estretors físiques alimenten les de l’ànima.

Sílvia Alcàntara és l’autora d’ Olor de Colònia (2009), un dels debuts més sonats de la literatura catalana recent, un relat espaordidor sobre les interioritats de les colònies tèxtils que va connectar amb molts lectors àvids de novel·les robustes, riques i sòlides. Els dies sense glòria és una esplèndida confirmació que allò no va ser una casualitat, i que Alcàntara té una veu pròpia amb moltes coses a dir. Que fa el que fan els escriptors: narrar la vida d’una dependenta de carnisseria com si fos la de la persona més important del món, el centre on convergeixen totes les mirades i d’on divergeix la força que ens ha de dur lluny de “la presó de la realitat, la renúncia dels somnis, la basarda del camí desconegut”.

Laura Basagaña sobre «El dia que vaig aprendre a volar» de Stefanie Kremser [Llavor cultural]

Font: Laura Basagaña / Llavor cultural

Stefanie Kremser (1967, Düsseldorf) ha publicat la seva tercera novel·la: El dia que vaig aprendre a volar (Edicions de 1984, 2016),  traduïda amb encert per Anna Punsoda.

Kremser elabora un íntim tapís de nostàlgies i adversitats, a la vegada que ens condueix als braços de la vitalitat del joc de viure, ens fa recórrer el laberint de les relacions humanes i ens fa tastar la recerca de la pròpia identitat.

Amb una prosa vitalista i que recull els relleus del joc de la vida, Stefanie Kremser acoloreix els paisatges del Brasil i ens els acosta amb tota la seva esplendorositat: la mateixa amb què s’acaren els reptes nous, els mils camins a on ens porta la vida. Kremser retrata els sentiments de nostàlgia, amor pels temps de joventut -vida de pis d’estudiants amb tasses de tots colors, converses barrejades i l’alegria de la no-rutina- a través de les paraules melodioses que conformen El dia que vaig aprendre a volar, la singular història de la descoberta de la vida narrada a través dels ulls d’una nena. Una nena que és diferent, perquè creix sense mare. Té un pare, però, que se l’estima amb bogeria i ella aprèn el que és l’amor i l’amistat per boca i gestos dels entranyables companys de pis del seu progenitor.

La dolçor de la descoberta no es troba gens llunyana de sentiments com la por, que és reflex del que suposa evolucionar, canviar, mudar paisatges i maneres d’entendre la vida. En el vaivé de l’estratègia d’adaptació, recomposició d’esquemes i sorpreses de l’entorn, hi ha lloc per a tot: per a entomar el canvi amb alegria, per buscar en el viatge un motiu de lluita, d’autosuperació, de reconciliacions amb el passat -de vegades certament incomprensible-.

L’autora juga amb la idea de gratar la terra, furgar en el passat per contemplar i interpretar els fruits de l’avui. Allò que nosaltres som ara, ve de molt enrere. Té una prehistòria, té uns parents llunyans, té unes llegendes que no podem esquivar. Si escriure vol dir això -interpretar-se un mateix, interpretar els misteris del viure, interpretar el món- Stefanie Kremser ens ensenya que per fer-ho, cal furgar-se les ferides i només d’aquesta forma -potser- arribaran a cicatritzar.

La recerca dels orígens, tenir el cor dividit, ser una mica de tot arreu, tenir amics escampats pel món, sentir-se alegre i trist alhora, amb aquella meravellosa paraula que el portuguès té: saudade, són només uns quants ingredients del múltiple tapís que Kremser dibuixa. I la melodia de tot plegat ens arriba traduïda elegantment per Anna Punsoda.

No us explicaré l’argument de El dia que vaig aprendre a volar, perquè és molt millor que us hi tireu de cap sense preàmbuls. Només us diré que la frescor i la gentilesa amb què Kremser narra l’adversitat és digna d’elogi. Llegint-la, Kremser ens recorda que els paisatges són multicolor, plens de relleu i poesia, malgrat el dolor. En cap cas hi trobem fotografies en blanc i negre, figures maniqueistes, personatges sense matisos, arquetips fàcils. Kremser ens mostra un mosaic històric, vital, ple d’humanitat i esbossa secrets acabats en bogeria, destins plens d’infortuni, amistats transoceàniques, l’amor i la responsabilitat vers els regals inesperats.

L’abraçada alemanya -amb aromes de cervesa fresca i la calidesa de la flonjor dels reencontres- es fusiona amb els perills tropicals, amb l’adrenalina de la novetat, amb els estímuls i la bellesa exuberant del canvi. Pot ser que el lector també es retrobi amb ell mateix, tal com ho fan els personatges kremserians.

Demà, Sílvia Alcàntara i Stefanie Kremser, al Premi Borni 2016!

Demà dimecres a les 19.00 h a la Sala Moragues del Born Centre de Cultura i Memòria, Sílvia Alcàntara (Els dies sense glòria) i Stefanie Kremser (El dia que vaig aprendre a volar) us faran ballar el cap en els III Premi Borni. Hi sou tots convidats!

 

«Entre l’illa d’Innisfree i Bizanci». Jordi Llavina sobre Yeats i el seu traductor, J. M. Jaumà.

Font: Jordi Llavina / La Vanguardia

El deure de gratitud que els lectors de poesia tenim amb els bons traductors és enorme. Coneguem més o menys la llengua de partida, el benefici d’una traducció ben feta resulta sempre perdurable. Ja no es tracta de l’encert de traduir cottage com a masia o del de fer equivaldre el metall original de què estan fets els homes amb la més nostrada fusta. Una traducció rigorosa fa que no es perdi el to august del vers primigeni: «Només un cor adolorit / concep una immutable obra d’art».

Josep M. Jaumà és un excel·lent traductor de poesia. El vaig conèixer fa vint-i-cinc anys, gràcies a les seves versions de Robert Graves, D’amor. Trenta poemes. D’aquell títol, en recordo la comparança entre la forma d’uns ullastres torts pel vent i la de l’ànima de dos amants, vinclat pel vent del dolor. Tretze anys més tard, Jaumà va donar-nos Gebre i sol, una antologia personal de l’obra de Robert Frost, i encara avui associo el nom del traductor català a aquell noiet que, a pagès —«fent feina d’home, si bé amb cor d’infant»—, perdia una mà (i, darrere la mà, la vida) per una distracció mecànica…

Doncs bé, com que una cosa bella és un goig perdurable, segons Keats, Jaumà ens acaba de regalar una «immutable obra d’art»: Irlanda indòmita, de W. B. yeats, tria de 150 poemes —tot commemorant els 150 anys del naixement del gran poeta irlandès—, en versió bilingüe i amb un valuós aparat de notes final. Ha publicat l’obra Edicions de 1984 (moltes gràcies, senyor Cots, per la seva feina d’editor —magnífica—).

El llibre trasllada molt bé el prodigi líric de Yeats, tan sovint reflex de la seva vida convulsa. Les seves lectures de Ronsard, el recurs als mites i personatges irlandesos per mirar d’entendre l’ànima complexa del seu poble. «Poso el meu cor en els meus versos», afirma en un poema. I l’hi posa del tot «bategant i escumejant», com assegura en un altre. Aquí diu que «la bellesa vivent és per als joves», i allà evoca que ha rimat molt «sobre el fet monstruós de l’amor». Quan sigui un vell pensionista com el del seu poema, miraré d’estudiar les profundes afinitats entre Yeats i Carner, el més gran poeta català de tots els temps. O entre l’irlandès i Vinyoli (el seu poema de la castanyada amb un mort recorda La Nit de Tosts Sants de Yeats). Llegiu aquest llibre: no us descuideu mai de la veritat ni de la bellesa.

Novetat editorial: «Pensar l’islam», de Michel Onfray. Traducció de Josep Alemany

«Com que a la fi del 2015 em calia parlar sota les escopinades, pensar sota els insults, reflexionar sota les injúries, analitzar sota les invectives,
vaig decidir ajornar la publicació de Pensar l’islam.»

Surt publicat en català i en francès alhora l’explosiu llibre de Michel Onfray en què denúncia sense pal·liatius la política de la República Francesa
i la posició de l’esquerra en relació a l’islam

Pensar l’islam
Michel Onfray
Traducció de Josep Alemany
De Bat a Bat, 37
144 pàgines
16,00 €

«És difícil, avui dia, pensar lliurement, i encara més pensar com a ateu. Afirmar que els ideals de la filosofia de la Il·lustració encara són d’actualitat ens fa passar, paradoxalment, per reaccionaris, per islamòfobs, fins i tot per companys de viatge del Front Nacional, assimilat al feixisme. En un món que repeteix massivament “Jo sóc Charlie”, si Voltaire tornés, passaria per un defensor del fanatisme! És el món al revés.

En aquest llibre, Pensar l’islam, em proposo reactivar el pensament de la Il•lustració. No es tracta d’estar a favor o en contra de l’islam, sinó de pensar-lo com a filòsof. Llegeixo l’Alcorà, examino els hadits i les biografies del Profeta per demostrar que en aquest corpus hi ha material per al pitjor i per al millor: el pitjor és el que les minories combatives activen per mitjà de la violència; el millor, el que les majories silencioses practiquen privadament. La República ¿com ha de considerar les dues maneres de ser musulmà? ¿Hi ha relacions i ponts de pas entre les minories combatives i les majories silencioses, sabent que la història la fan els primers i no pas els segons?

Aquest llibre també relaciona el que tothom s’ha posat d’acord a dir-ne “terrorisme” amb la política estrangera islamòfoba que França duu a terme des de fa anys darrere l’OTAN. Anomenem “barbàrie” el que no volem entendre. L’islam terrorista ha estat creat en part per l’Occident bel·licós. Les coses no són tan senzilles com, d’una banda i de l’altra, ens volen fer creure. Per això cal posar-se a pensar. Sobre aquesta qüestió i sobre moltes més.»

Michel Onfray, nascut el 1959, és autor d’una quarantena d’obres. D’entre elles, el Tractat d’ateologia, La força d’existir i els sis primers volums de la Contrahistòria de la filosofia han estat publicades en aquesta mateixa editorial.

Sílvia Alcàntara: ‘Escriure m’ha salvat la vida’. Montse Serra conversa amb Sílvia Alcàntara [Vilaweb]

Font: Montse Serra / Vilaweb

Sílvia Alcàntara té setanta-dos anys acabats de fer. És optimista de mena i no té un no per a ningú, per més sacrifici que requereixi. Aquesta bonhomia, aquesta vocació de servei, aquest fer modest podria dur-nos a pensar que és dona missaire. Res més allunyat de la seva realitat d’avui. Quan era petita i jove sí que va ser molt creient, però les monges, la crueltat i les mentides que gastaven i la por que li van ficar al cos (tot pecat, tot pecat), la van allunyar de la religió. Afegeix, això sí, que respecta aquells qui creuen, eh? Alhora adverteix contra els de dalt, els poderosos: cal malfiar-se’n sempre, diu, perquè no et deixen mai tranquil, no consenten ni la teva felicitat ni el teu benestar.

Potser allò que defineix millor aquesta escriptora és l’esperit de superació. Ho tenia tot en contra (les dones de la seva generació en aquest país ho van tenir tot en contra) i no s’hi va conformar. I ja s’ha explicat manta vegada que va sortir de la colònia Vidal perquè va estudiar comerç i se’n va anar a viure a Terrassa, la seva ciutat des de llavors –cinquanta anys fa que hi viu–, i hi va trobar una feina d’administrativa. Amb la democràcia es va apuntar a cursos de normalització lingüística i li va faltar temps per a apuntar-se a l’Aula de Lletres així que es va fundar, als anys noranta. Aleshores ja escrivia narracions inventades, com ho feia la seva padrina, i a l’Aula de Lletres li van donar la formació acadèmica. Avui és ella qui ensenya tècniques d’escriptura a gent amb inquietuds literàries, a l’Ateneu de Terrassa i a la Biblioteca Central. I fa deu anys que va fundar l’associació Un Munt de Mots, per a aquells que acaben el curs d’escriptura i es pregunten: ‘I ara què?’ En aquesta associació sense ànim de lucre, els veterans més inquiets dels tallers literaris es troben un dia el mes per continuar escrivint i compartint allò que han escrit. A més, Un Munt de Mots té un bloc en què els qui ho volen publiquen els seus relats.

Sílvia Alcàntara va començar a publicar de gran, però això no la va pas frenar, sinó que li va donar experiència i solidesa a l’hora de mirar el món. Va debutar el 2009 amb ‘Olor de Colònia’, la novel·la més venuda del catàleg d’Edicions de 1984, amb 55.000 exemplars. Després va arribar ‘La casa cantonera’, de xifres dignes però més discretes, i ara espera repetir èxit amb ‘Els dies sense glòria‘.

Xerraire de mena com és, diu molt segura: ‘Només la meva vida, ja ha donat esperança a molta altra gent. Molts s’han dit: “Encara hi sóc a temps”.’ A can 1984, s’hi nota, aquest ‘efecte Alcántara’: d’ençà del seu debut reben infinitat d’originals d’autors d’edat avançada. ‘Pensa que he parlat amb molta gent –diu–. He estat a centenars de pobles de tot el país participant en clubs de lectura. Del llibre “Olor de colònia”, encara en faig clubs de lectura. Les bibliotecàries de tot Catalunya em coneixen. Perquè no tinc mai un no per a ningú. Sigui cobrant o sense cobrar. Perquè hi ha moltes entitats que no tenen el suport de cap organisme públic. La majoria. Ara, això sí, un taxi em ve a buscar a casa i m’hi torna, perquè jo no condueixo.’ I explica, convençuda: ‘A mi, escriure m’ha salvat la vida.’

—I d’on us ve la voluntat d’escriure?
—Diuen que vaig aprendre a explicar històries de la meva padrina, que en sabia molt i ja llegia les ‘Pàgines viscudes’ d’en Folch i Torres. Ens explicava unes històries més boniques inventades! Històries que ens feien badar una boca de pam, mentre ens donava les sopes i la patata bullida, i poca cosa més, perquè era l’època de la misèria, dels anys quaranta i part dels cinquanta. La padrina havia criat la meva mare que, poc després de néixer, va perdre la seva mare. El seu pare la va donar a la seva germana, la padrina, que no tenia fills. I ell es va quedar sol, isolat, i també es va morir aviat. I ara sóc jo que explico històries a les meves nétes. Vaig deixar l’Aula de Lletres per tenir cura de les meves nétes. Ara ja són grans i encara ens ho passem de bé!

—Llegeixen les vostres nétes?
—La gran sí. A la segona, en canvi, no li agrada llegir. Saps què em va dir l’altre dia?: ‘Iaia, la Glòria se’n surt, del coma?’ Una pregunta per evitar de llegir la meva nova novel·la. Mira si n’és! Ha, ha. En canvi, per a mi és tan important llegir! Escriure és llegir sobretot. Llegir és l’aliment de l’escriptor. Jo, si no llegeixo és com si em faltessin vitamines.

—I què llegiu?
—Els d’en Cots [es refereix a l’editor de 1984, Josep Cots] ja no els atrapo. I mira que en són de bons, els llibres d’aquesta editorial. Jo m’he llegit tot Fallada. Perquè quan un autor m’agrada, el llegeixo tot. Anys enrere em vaig llegir totes les obres de la Maria Barbal, en Jesús Moncada, en Pere Calders, la Rodoreda, en Jaume Cabré… I els clàssics: la ‘Divina comèdia’, ‘L’Odissea’, ‘Ulisses’ de Joyce, les obres de Thomas Mann, de Flaubert, Bassani, Stefan Zweig, tot Poe, Yourcenar… També m’agrada molt l’assaig… S’ha de tenir un pòsit de bona literatura.

—I com us hi poseu a l’hora de fer una novel·la?
—M’invento històries que em permetin d’explicar allò que vull explicar. A ‘Dies sense glòria’ volia parlar del patiment de la gent a conseqüència de les circumstàncies. Som éssers circumstancials. També del deteriorament de les relacions. Ens passa a tots, a uns més que uns altres, alguns no ho reconeixen, però totes les relacions es deterioren. A ‘La casa cantonera’ vaig voler tractar de la gelosia. N’estic molt satisfeta, d’aquesta novel·la, perquè és molt difícil d’escriure. Té molta potència. I, anant a la pregunta: jo escric novel·les més psicològiques que no costumistes. Trio un primer personatge i m’hi fico ben endins i el porto a sobre. I, com que m’hi fico tant, en tots els personatges que m’invento, doncs surten personatges de carn i ossos i la gent s’hi sent identificada. També passa que aquests personatges et poden tocar la moral perquè coneixes algú que s’hi assembla molt o que ha viscut coses molt semblants. I em passa que me’ls estimo tant, els personatges, que no els puc arribar a fer dolents del tot, sinó sempre amb matisos. I així és a la vida. Només necessites un personatge per a començar la novel·la. Després ja li busques la família. El personatge de ‘Dies sense glòria’ era l’Enric. I li vaig haver de buscar una dona, i va néixer la Glòria. Em va costar.

—L’Enric i la Glòria viuen en un petit poble del Bages, on ell és l’hereu d’un mas, amb terres d’horta i una vinya que dóna una mistela molt bona. Però no se’n surten. Les circumstàncies els portaran a emigrar cap al suburbi d’una ciutat mitjana i canviar el mas per un pis de renda limitada. Avui, que la tendència és tornar a valorar el món del camp, la pagesia (fins i tot torna a refer-se el món vinícola del Bages), fa impressió.
—Molta gent d’aquí va haver d’emigrar a ciutat. És el moment que s’acaba el món dels carros, dels animals, de la pagesia. Però jo, sobretot, faig un retrat d’una família. L’època comporta les circumstàncies que ha d’afrontar aquesta família, de la qual n’apareixen tres generacions. Parlo de les persones d’aquesta família, més que no pas de les circumstàncies que els toca viure. A mi m’interessa anar endins, a les tripes de les persones. Entro al pensament de cada personatge. A Terrassa vaig estudiar a l’Institut del Teatre i vaig aprendre a interioritzar els personatges.

—L’escriptura, en el vostre cas, forma part d’una quotidianitat?
—I tant. Em llevo a les sis del matí, que és una hora que em va molt bé per a escriure, perquè no hi ha res que em destorbi. Faig llarg el matí. Vaig a comprar que toquen les dues i se’m fan les quatre quan dino. A la tarda ja m’he fos. Escric cada dia, fins i tot el dissabte i el diumenge. Escric i reescric. Aquest nou llibre l’he treballat durant cinc anys.

—I ja teniu personatge per a la pròxima novel·la?
—Sí, ja fa mesos que em ronda, el primer i alguns altres. La pròxima novel·la la tinc molt pensada i aniré més a la idea. Perquè la història no abastarà tants anys com ‘Els dies sense glòria’.

Avui, presentacions arreu!

A la Llibreria 22 de Girona, a les 20.00 h, Jaume Sobrequés i Jaume Rodri conversaran sobre «Jesús busca a Jesús»:

A l’Ateneu Barcelonès, a les 19.00, Sílvia Alcàntara i Andreu Ayats presentaran «Els dies sense glòria»:

I a la llibreria L’Espolsada de Les Franqueses del Vallès, a les 20.00h., (segur que espectacular) club de lectura sobre «El dia que vaig aprendre a volar», amb la companyia de Stefanie Kremser:

Novetat editorial: «L’ajudant», de Robert Walser. Traducció de Ramon Monton

L’ajudant
Robert Walser
Traducció de Ramon Monton
isbn 978-84-15835-75-2
Mirmanda, 145
256 pàgines
18 euros

Tal com un dia va fer el mateix Robert Walser, el jove Joseph es trasllada a viure a casa de l’enginyer Tobler, que l’ha contractat com a ajudant. La casa és preciosa i corona un turó a la vora d’un llac immens. Allà, Joseph s’hi trobarà la mar de bé. I la família de l’enginyer és tan agradable que aviat se la farà seva. És per això que no gosa ni pensar a plegar quan s’albira a l’horitzó la fallida total del seu cap, incapaç de transformar en diners les esperances dipositades en els seus projectes i, naturalment, incapaç de pagar-li puntualment la nòmina.

L’ajudant relata amb ironia i gran mestratge la tensió que neix en l’assalariat feliç de ser-ho entre abandonar un vaixell que s’enfonsa o mantenir-se fidel al patró fins a les últimes conseqüències: l’ésser humà debatent-se entre el servilisme i la pròpia llibertat.

Robert Walser va néixer l’any 1878 a Biel, Suïssa. Tot i conèixer l’èxit tant com a poeta, novel·lista i assagista —va ser admirat per coetanis de la talla de Musil, Hesse, Zweig, Benjamin o Kafka—, va viure sempre en una absoluta precarietat. Va treballar de grum, d’ajudant de l’enginyer Dubler, de secretari, d’arxiver… L’any 1925 va començar a patir símptomes nerviosos que el van portar a demanar l’ingrés en un centre de salut mental, on va residir fins al dia de la seva mort. El dia de Nadal del 1956 dos nens van trobar el seu cos estès sobre la neu.

«Vida de los sin pena ni gloria». Anna Pazos sobre «Els dies sense glòria» de Sílvia Alcàntara [El País]

Font: Anna Pazos / El País

Están las grandes biografías y, luego, los millones de vidas que pasan sin pena ni gloria en los pueblos y ciudades de cada país. De este tipo son los personajes que habitan Els dies sense glòria (Edicions de 1984), la tercera novela de Sílvia Alcàntara (Puig-Reig, 1944), que recrea la historia de una familia proveniente de un pueblecito indefinido del Bages; una de las muchas que vivieron la desaparición del estilo de vida agrario y la transición del campo al piso en la gran ciudad. Y una de las muchas, también, que sufren por culpa de las emociones mal gestionadas y la incomunicación entre los componentes de la familia y de éstos con un entorno nuevo. “Más que nada es una historia sobre la insatisfacción y la degeneración de las relaciones humanas”, resume a caballo entre la sinceridad y la contundencia Alcàntara, de 72 años, cuyo debut literario, Olor de Colònia (2009), fue un inopinado y rotundo éxito de ventas (lleva 55.000 ejemplares) y tuvo incluso una adaptación televisiva en TV-3.

Como precisamente en Olor de colònia, que reconstruía la vida de una colonia textil catalana, el título de Els dies sense glòria contiene un juego de palabras: puede referirse tanto a una gloria abstracta y ausente como a la protagonista, Glòria, que empieza la novela en coma en un hospital, con su abnegado marido Enric velándola día y noche. Desde ahí la narración se remonta a los años treinta, a los días en que Miquela, la madre de Enric, salía con el huraño Ton de cal Noi Xic, en un pueblo cercano a Manresa. De ese matrimonio surge la saga que continuarán el hijo de ambos con Glòria, una chica que llega al pueblo para trabajar en la carnicería, con su desasosiego a cuestas: “Ella lleva consigo una insatisfacción que contagiará a toda la familia”, avanza la autora.

Entre líos de faldas y conflictos familiares latentes, Alcàntara recrea los detalles de un estilo de vida desaparecido, el de una gente ligada a la tierra que presenció la desaparición repentina de muchos de sus oficios: carreteros o payeses se quedaron sin saber qué hacer con sus manos cuando la motorización les hizo prescindibles. “Los jóvenes de ahora asumen que cambiarán de trabajo varias veces a lo largo de su vida, pero entonces uno empezaba un oficio a los 14 años y creía que lo mantendría para siempre”, argumenta. En parte para poder ofrecer una educación a sus hijos, los protagonistas de Els dies sense glòria han de cambiar su casa pairal por un apartamento oscuro en alguna ciudad cercana a Barcelona. “No he vivido nunca en una casa, pero me imagino la pena que debe dar tener que dejarla”, reconoce la escritora, que reside en Terrassa desde mediados de los sesenta.

Aunque los elementos de contexto histórico son mínimos, los protagonistas de la novela (que alcanza las 380 páginas) están sujetos a los vaivenes de su tiempo. Así, la madre de Enric llora cuando no tiene ni una gota de aceite para aliñar las coles, después de que los milicianos requisen todas sus provisiones en nombre del pueblo durante la Guerra Civil… “No es una novela costumbrista, pero sí es verosímil, porque ningún personaje es totalmente bueno o malo”, avanza su creadora. “Quizá porque estudié en el Instituto del Teatro, me interesa meterme en las tripas de las personas”, lanza para justificar alguna de sus técnicas narrativas: a lo largo del libro, la autora abandona esporádicamente la tercera persona para meterse en la piel de Glòria, Miquela o Enric.

A Alcàntara le ha llevado cinco intensos años la escritura de Els dies sense glòria. Su método, como desvela levemente, consiste en levantarse cada día a las seis de la mañana y aprovechar el silencio de las primeras horas del día. Se define, en ese sentido, como una “escritora metódica” y, como refleja su prosa, alejada de toda épica o grandilocuencia: “Yo, a las musas, las espero con el ordenador encendido”.

Stefanie Kremser: «Vull que vegis un drama però que el puguis acceptar, sense prejudicis». Anna Ballbona entrevista Stefanie Kremser [El Temps]

 

ANNA BALLBONA / El Temps 10/03/2016

‘El dia que vaig aprendre a volar’ llança una mirada vitalista i de tendresa sobre el fet de l’abandó d’una nena per la seva mare. És una novel·la travessada per les migracions, per contextos dispars -d’Alemanya al Brasil; del moment actual al segle XIX- que condensa un munt d’històries sorprenents.

Filla de mare alemanya i de pare bolivià, Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) fa 13 anys que viu a Barcelona. Els mateixos anys que ha viscut a Munic i a São Paulo. Parla perfectament alemany, portuguès, anglès, català i castellà. Guionista de cine i televisió a Alemanya, aquesta és la seva tercera novel·la.

-Per què va voler descriure un cert desarrelament amb alegria i joia?

-D’aquests temes de la filla que creix sense la mare en volia parlar d’una manera alegre, perquè en realitat són durs. Volia fer-ho d’una manera que vegis el drama però el puguis acceptar, sense prejudicis. I sense prejudicis és només possible amb una veu infantil o pseudo-infantil [la Luisa] perquè un nen no té experiències vitals, encara, i va veient les coses pas a pas.

-Diria que hi ha una reivindicació d’altres models familiars, que no sols són possibles sinó que funcionen?

-Sí. Hi ha tota mena de possibilitats de famílies i de maneres. És una realitat. El tema de l’adopció, també… La nostra herència biològica és un fet però no és el més important. L’important és amb qui creixes i com creixes i què decideixes tu, en realitat, de fer amb la teva vida.

-És curiós, això, en un moment en què el cientifisme sembla la resposta a tot…

-Hi ha una moda, que vaig veure a Nova York, que és enviar una prova de saliva i et miren d’on véns o quin percentatge tens d’arrels fenícies o eslaves. És absurd. Això què et diu, de tu? No gaire, perquè tots som aus migratòries. Hi ha molts moviments migratoris a la novel·la. Per la meva biografia, tota la meva família som així. Però crec que a Europa molta gent té família que ve d’un altre lloc o que va marxar o catalans a Cuba. I a vegades ni ho sabem. I pensava: què passa si de cop es retroben? Quins lligams tindran? Hi haurà alguna cosa, encara?

-Potser la resposta és l’afecte, la tendresa?

-A la seva manera, la Luisa és feliç. Sap d’absències però ella no n’és conscient. Com que és un tabú, no ho sap. Aquesta família improvisada, que són els nois del pis compartit, ja li donen això que necessita. I això és bonic i crec que és possible. Aquests estudiants estan entre l’adolescència i la joventut i la maduresa, i han de fer aquest salt. M’interessava també aquest moment de quan s’acaba la ingenuïtat.

-Una lectura de la novel·la seria que la Luisa escapa d’allò per a la qual podria estar programada?

-Sí, és l’essència. Jo crec amb això. Aquesta idea que som lliures, no ho sabem, però ho som. La tradició, la família, el lloc on neixes, la teva cultura… Tot això et forma, però no vol dir que hagis de ser això. No et limita. Et dóna coses. A partir d’aquí, et pots alliberar, jo crec, si vols.

-Al mateix temps, hi ha moltes històries dins la història… 

-Com que vaig créixer a Hispanoamèrica, la meva àvia boliviana era d’aquestes que respirava totalment el do de la història oral, d’explicar coses fantàstiques… I a més a més, cada vegada canviava una mica i hi posava altres detalls, fins i tot contradiccions. Són països d’emigrants i hi ha molta gent diferent i moltes històries diferents, van donant voltes, una cosa porta a l’altra. També m’agrada com a lectora. En contrast amb l’oralitat que vaig mamar a Amèrica Llatina hi ha la incapacitat d’explicar històries a Alemanya, perquè allà tot és tabú. Com que hi hagué la Segona Guerra Mundial i les atrocitats i cada família té un avi o besavi que feia coses horribles, d’això no hi ha històries. No se’n parla.