«Yeats, 150 vegades perfecte». Manuel Castaño al Quadern d’El País

Font: Manuel Castaño / El País

1984PYeatsEdicions de 1984 està fent un admirable esforç per anostrar grans poetes del passat segle: en edicions completes, Anna Akhmàtova, Óssip Mandelstam, Walt Whitman; en àmplies seleccions, Joseph Brodsky i, ara, W. B. Yeats. És d’agrair també que la feina sigui encomanada a traductors amb la destresa suficient, ja que traduir poesia no és solament conèixer la llengua de partida i la llengua d’arribada; vol dir també saber construir, en la mesura del possible, un nou poema, i fer-lo plaent a l’oïda del lector.

Josep Maria Jaumà, traductor experimentat —ha traduït també Robert Graves i Robert Frost, entre altres—, presenta una selecció de 150 poemes de W. B. Yeats (1865-1939) amb l’original al costat, cosa que permet comprovar quant s’ha perdut en la traducció. Ha hagut de prescindir de les rimes i de subjectar els versos a la prosòdia catalana, deixant estar altres efectes sonors, però l’important és que tenim un text que funciona com a poema en català i que hi podem copsar bona part del que va dir Yeats.

El títol, Irlanda indòmita, és bo com a reclam comercial, però pot donar una falsa impressió, ja que sembla més adequat per a un recull de cançons de l’IRA que no pas per un dels més grans poetes de la modernitat, i arriba oportunament enguany que es commemora l’aixecament de Pasqua, l’inici del procés que culminà en la independència d’Irlanda —sobre aquest fet, en un dels seus poemes més coneguts, Easter 1916, Yeats va constatar, no sense una certa perplexitat: “Tot ha canviat, ha canviat totalment: / ens ha nascut una beutat terrible”.

Nascut a Dublín, en una família provinent d’Anglaterra i instal·lada a Irlanda des del XVII, es va convertir en un dels més grans poetes en llengua anglesa, i també en història viva d’Irlanda. Va rebre el premi Nobel el 1923, com un doble reconeixement: polític, perquè era just quan començava a funcionar l’Estat Lliure Irlandès, i literari, perquè el comitè dels Nobel deia explícitament que Yeats havia sabut expressar l’esperit de tota una nació; s’ha de dir que la part més perdurable de la seva obra va venir després de rebre el premi. Influït al començament, d’una banda, per la mitologia celta i, d’una altra, per la poesia simbolista, i al mateix temps interessant-se pel misticisme i l’ocultisme, va anar evolucionant cap a un llenguatge com més va més personal i més dens quant a pensament filosòfic. Es va mantenir fidel a la poètica tradicional, i no va experimentar noves formes d’expressió, com feien alguns contemporanis seus; més aviat es va tornar menys retòric i més incisiu.

La selecció que ara ens arriba, la més extensa de Yeats feta en català, és prou àmplia i abasta totes les etapes de la seva producció. Conté els poemes més significatius i més citats, com Navegant cap a Bizanci, una enigmàtica recerca del sentit de l’art i de l’eternitat; La torre, un repàs més o menys imaginari de la vida viscuda, davant la imminència de la mort, o Un diàleg de l’ànima i el jo, que va fer que el metge li prohibís escriure durant un any, com informa una nota del traductor —aquestes notes, relegades al final del llibre, són imprescindibles i mereixerien una extensió més gran.

Yeats representa mig segle d’intensa producció literària, no sols poètica, també narrativa i teatral. Les seves idees socials, filosòfiques i religioses ens interessaran ja només com a rerefons dels seus esplèndids poemes, i davant la seva preocupació pel més enllà només podem dir. com W. H Auden, que a la seva mort va convertir-se en els que l’admiraven.

 

Anuncis

Magris a Barcelona, Alcàntara a Sant Just Desvern, Kremser i Adam a Girona. Actes d’avui d’Edicions de 1984

400Magris

Aquest vespre, a les set de la tarda, Claudio Magris llegirà el pregó de Sant Jordi de la ciutat de Barcelona, al Saló de Cent i conversarà amb Josep Ramoneda entorn al món del llibre. Per altra banda, durant la diada de Sant Jordi, signarà exemplars de la seva darrera novel·la No és procedent, a la llibreria Laie (11.30 a 12.30, Passeig de Gràcia / Casp) i a la llibreria La Central (13.00 a 14.00, Rambla Catalunya / Mallorca)

 

400Alcàntara

 

A les 20.00, a la flamant llibreria Cal Llibreter de Sant Just Desvern (C/ Bonavista, 81), Sílvia Alcàntara presenta Els dies sense glòria, acompanyada de Xavier Serrahima.

 

 

dos

De 18.00 a 20.00 a Girona, Stefanie Kremser i Miquel Adam, i una bona colla d’autors més (aquí la llista sencera) signaran El dia que vaig aprendre a volar i Torero d’hivern inaugurant d’aquesta manera el nou espai de la Llibreria 22.

 

 

 

 

 

«Robert Walser. Elogi del fracàs». Glòria Farrés sobre «L’ajudant», a Núvol

Font: Glòria Farrés / Núvol

Un quinze d’abril com avui, de 1878, va néixer l’escriptor suís Robert Walser. És un autor essencial de la literatura alemanya, llegit àvidament per Kafka, Musil o Canetti. Força conegut en els primers anys de la seva vida, quan vivia i publicava a Berlín, va retornar al seu poble natal el 1931 i, ja lluny dels cercles berlinesos, va patir una malaltia mental de caràcter hereditari que el va aïllar definitivament. Al llarg de la vida activa, va treballar sempre amb feines de subaltern ―grum, secretari, arxiver, ajudant―, en una absoluta precarietat. Autodidacta i errant, aquestes experiències van quedar reflectides a la seva obra, feta d’històries extremadament fràgils. Va acabar la seva vida en un centre de salut mental, i un dia de Nadal dos nens van trobar el seu cos estès sobre la neu.

400AjudantEdicions de 1984 acaba de publicar L’ajudant, en traducció de Ramon Monton. Monton ja havia traduït Walser ―Els germans Tanner (Proa 1999)―, i aquí demostra novament el seu mestratge de traductor ―reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona 2015―. L’ajudant no és una obra fàcil de llegir. Per bé que és un estil molt fi i despullat, gairebé transparent, i que el relat avança amb claredat i ritme, la narració es va tornant angoixant, molt salvatge. La mirada penetrant del protagonista esventra la realitat, la llença a la cara del lector, i tan aviat mostra la bellesa esplèndida d’una natura primaveral i hivernal que l’aclapara, com la violència continguda o explícita que regna entre els homes, tensada per la classe social, pel sexe, per l’edat, pels diners o per l’alcohol. És una mirada profundament moral, però feta des d’una absoluta modèstia, la mirada d’un ésser marginal, solitari, inestable, que fa pensar en el protagonista de La fam de Knut Hansum o en el Bartleby de Melville.

[SEGUI LLEGINT L’ARTICLE A NÚVOL]

«Una veritable radical». Eva Muñoz sobre «L’arrelament», de Simone Weil [La Vanguardia]

Font: Eva Muñoz, Cultura/s, La Vanguardia

400ArrelamentEdicions de 1984 publica L’arrelament, de Simone Weil (París 1909-Ashford, 1943) [traducció de Rosina Ballester], un llibre fonamental, radicalment original, com la seva autora, una de les pensadores europees més importants del segle XX i malgrat això una gran desconeguda. Probablement la seva condició de dona, jove —va morir amb 33 anys—, la seva independència, el seu indagar oblic i personal, i la seva heterodòxia —era de filiació marxista però no comunista, cristiana encara que nascuda en el si d’una família jueva laica i crítica amb el cristianisme procedent de l’Església romana, era una mística!; combatent en la guerra civil espanyola; humanista però detractora de la idea de progrés comunament entesa— expliquin la ignorància d’un llegat que és d’una lucidesa, ambició i originalitat poc comunes. És oportú recuperar-la i reivindicar-la, tant pel contingut de la seva reflexió com per la seva manera singular de pensar i procedir.

El punt de partida d’aquest Preludi a una declaració dels deures envers l’ésser humà, tal com han subtitulat aquesta edició catalana de L’arrelament, ja suposa un elemental canvi de punt de vista respecte al pensament polític que arrenca amb la Declaració dels drets de l’home i dels ciutadà del 1789. I és que l’autora situa en el centre de la qüestió no els drets, sinó les obligacions d’un ésser humà envers els altres éssers humans. Un dret, és cert, no és eficaç per ell mateix, sinó tan sols per l’obligació a la qual correspon.

Els drets, doncs, són factuals, en tant que les obligacions són incondicionades i, per tant, universals i perdurables. Un home que estigués sol a l’univers no tindria cap dret, assegura l’autora, i, no obstant això, tindria obligacions, en primer lloc, envers si mateix com a ésser humà. Aquest canvi de punt de vista, amb el qual comença el seu assaig i que apareix en la primera frase del discurs, no resulta gens sorprenent per l’abast de les sense conseqüències i anuncia una pensadora d’intel·ligència extraordinària.

L’assaig, concebut i escrit el 1943, a Londres, en plena Segona Guerra Mundial, amb la voluntat de servir de fonament per a la refundació política d’Europa si aquesta aconseguia derrotar Hitler i el feixisme, és realment una proposta, per moments al·lucinada però sempre lluminosa, de refundació de la civilització europea, ni més ni menys, sobre la base de la seva espiritualitat anterior a Roma. És una proposta ètica però també un assaig polític i filosòfic amb vocació d’esdevenir real, d’una ambició intel·lectual, espiritual, i una metodologia que la porten a revisar tota la nostra cultura: la història, però també les manifestacions artístiques i literàries, no amb ànim exhaustiu sinó perquè la realitat s’expressa de manera multiforme i Weil, a diferència dels seus contemporanis, no compartimenta el coneixement i la seva cultura i la seva curiositat són vastes,

També és sorprenent i gran perquè parla de política amb un fervor i un compromís amb la veritat que no és sinó “l’esclat de la realitat”, que només trobem en els poetes. Perquè és de fet una poeta, encara que escrigui en prosa. Parla amb fe, que no amb ingenuïtat, amb autèntica i imprescindible fe en el bé i en la capacitat de l’ésser humà de comprometre’s amb la seva millor possibilitat. “La fe és més realista que la política realista”, escrivia amb convicció i sense ànim de provocar però resultant tremendament provocadora.

No vivia a cap torre d’ivori. Va voler comprometre’s amb la realitat i es va comprometre. Les coses de què parlava les va voler conèixer en primera persona. Per això va deixar l’Acadèmia i es va fer obrera, gairebé fins a perdre la salut. Perquè la humiliació, el grau màxim de desarrelament que, afirmava, juntament amb les prostitutes, patien els obrers, una condició que no era només material sinó també espiritual, no són sentiments ni vivències que puguin comprendre’s des de la teoria. Per això, per tot això, descobrir Simone Weil, llegir-la, esdevé fascinant.

Escriu Weil: “Es pot estimar França per la glòria que sembla assegurar-li una existència prolongada al llarg del temps i de l’espai. O bé se la pot estimar com una cosa que, essent terrenal, pot ser destruïda, i, per tant, el seu valor és molt més gran.“ Substitueixin França per Europa. La reflexió em sembla del tot pertinent. Ella la feia l’any 1943, quan va escriure en un estat literalment febril —fervorosament ho feia sempre— aquestes pàgines en l’exili londinenc, desitjant tornar a la França ocupada i exposar-se, com s’havia exposat a la vida obrera perquè entenia que era l’única manera honesta de conèixer-la.

Per descomptat els terroristes que atempten avui contra tots nosaltres, els seus veïns, destrueixen Europa, però també els que suposadament la defensen ho fan quan aprofundeixen, doblegant-se als diners i la força bruta, en el progressiu desarrelament que dels que l’habitem. I els desarrelament genera idolatria i nihilisme. Ja ho hem vist. Tot i que ara es presenti amb els rostres més diversos i només aparentment antitètics.