Font: Manuel Castaño / El País
Edicions de 1984 està fent un admirable esforç per anostrar grans poetes del passat segle: en edicions completes, Anna Akhmàtova, Óssip Mandelstam, Walt Whitman; en àmplies seleccions, Joseph Brodsky i, ara, W. B. Yeats. És d’agrair també que la feina sigui encomanada a traductors amb la destresa suficient, ja que traduir poesia no és solament conèixer la llengua de partida i la llengua d’arribada; vol dir també saber construir, en la mesura del possible, un nou poema, i fer-lo plaent a l’oïda del lector.
Josep Maria Jaumà, traductor experimentat —ha traduït també Robert Graves i Robert Frost, entre altres—, presenta una selecció de 150 poemes de W. B. Yeats (1865-1939) amb l’original al costat, cosa que permet comprovar quant s’ha perdut en la traducció. Ha hagut de prescindir de les rimes i de subjectar els versos a la prosòdia catalana, deixant estar altres efectes sonors, però l’important és que tenim un text que funciona com a poema en català i que hi podem copsar bona part del que va dir Yeats.
El títol, Irlanda indòmita, és bo com a reclam comercial, però pot donar una falsa impressió, ja que sembla més adequat per a un recull de cançons de l’IRA que no pas per un dels més grans poetes de la modernitat, i arriba oportunament enguany que es commemora l’aixecament de Pasqua, l’inici del procés que culminà en la independència d’Irlanda —sobre aquest fet, en un dels seus poemes més coneguts, Easter 1916, Yeats va constatar, no sense una certa perplexitat: “Tot ha canviat, ha canviat totalment: / ens ha nascut una beutat terrible”.
Nascut a Dublín, en una família provinent d’Anglaterra i instal·lada a Irlanda des del XVII, es va convertir en un dels més grans poetes en llengua anglesa, i també en història viva d’Irlanda. Va rebre el premi Nobel el 1923, com un doble reconeixement: polític, perquè era just quan començava a funcionar l’Estat Lliure Irlandès, i literari, perquè el comitè dels Nobel deia explícitament que Yeats havia sabut expressar l’esperit de tota una nació; s’ha de dir que la part més perdurable de la seva obra va venir després de rebre el premi. Influït al començament, d’una banda, per la mitologia celta i, d’una altra, per la poesia simbolista, i al mateix temps interessant-se pel misticisme i l’ocultisme, va anar evolucionant cap a un llenguatge com més va més personal i més dens quant a pensament filosòfic. Es va mantenir fidel a la poètica tradicional, i no va experimentar noves formes d’expressió, com feien alguns contemporanis seus; més aviat es va tornar menys retòric i més incisiu.
La selecció que ara ens arriba, la més extensa de Yeats feta en català, és prou àmplia i abasta totes les etapes de la seva producció. Conté els poemes més significatius i més citats, com Navegant cap a Bizanci, una enigmàtica recerca del sentit de l’art i de l’eternitat; La torre, un repàs més o menys imaginari de la vida viscuda, davant la imminència de la mort, o Un diàleg de l’ànima i el jo, que va fer que el metge li prohibís escriure durant un any, com informa una nota del traductor —aquestes notes, relegades al final del llibre, són imprescindibles i mereixerien una extensió més gran.
Yeats representa mig segle d’intensa producció literària, no sols poètica, també narrativa i teatral. Les seves idees socials, filosòfiques i religioses ens interessaran ja només com a rerefons dels seus esplèndids poemes, i davant la seva preocupació pel més enllà només podem dir. com W. H Auden, que a la seva mort va convertir-se en els que l’admiraven.
Edicions de 1984 acaba de publicar L’ajudant, en traducció de Ramon Monton. Monton ja havia traduït Walser ―Els germans Tanner (Proa 1999)―, i aquí demostra novament el seu mestratge de traductor ―reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona 2015―. L’ajudant no és una obra fàcil de llegir. Per bé que és un estil molt fi i despullat, gairebé transparent, i que el relat avança amb claredat i ritme, la narració es va tornant angoixant, molt salvatge. La mirada penetrant del protagonista esventra la realitat, la llença a la cara del lector, i tan aviat mostra la bellesa esplèndida d’una natura primaveral i hivernal que l’aclapara, com la violència continguda o explícita que regna entre els homes, tensada per la classe social, pel sexe, per l’edat, pels diners o per l’alcohol. És una mirada profundament moral, però feta des d’una absoluta modèstia, la mirada d’un ésser marginal, solitari, inestable, que fa pensar en el protagonista de La fam de Knut Hansum o en el Bartleby de Melville.
Edicions de 1984 publica L’arrelament, de Simone Weil (París 1909-Ashford, 1943) [traducció de Rosina Ballester], un llibre fonamental, radicalment original, com la seva autora, una de les pensadores europees més importants del segle XX i malgrat això una gran desconeguda. Probablement la seva condició de dona, jove —va morir amb 33 anys—, la seva independència, el seu indagar oblic i personal, i la seva heterodòxia —era de filiació marxista però no comunista, cristiana encara que nascuda en el si d’una família jueva laica i crítica amb el cristianisme procedent de l’Església romana, era una mística!; combatent en la guerra civil espanyola; humanista però detractora de la idea de progrés comunament entesa— expliquin la ignorància d’un llegat que és d’una lucidesa, ambició i originalitat poc comunes. És oportú recuperar-la i reivindicar-la, tant pel contingut de la seva reflexió com per la seva manera singular de pensar i procedir.
Al final d’un dels capítols de la segona part d’Els dies sense glòria, Sílvia Alcàntara (Puigreig, 1944) descriu un tronc que, esquerdat i transformat en brasa, es desfà dins la llar. “A la mestressa de cal Noi Xic, els ulls negats li van impedir de veure com un tronc, roent pel foc, s’esberlava entremig d’espetecs provocant una esllavissada”. Vostès són lectors de literatura en català? Els repto que trobin un final de capítol d’un autor (dels més grans als més petits) que tingui la precisió, la plasticitat i la força simbòlica d’aquest final. El tronc s’engruna enmig d’espurnes i, abans, s’ha desfet la il∙lusió de ser una família feliç: la Miquela acaba d’explicar al fill les enraonies que corren al voltant de la seva xicota. Aquest tronc, que és brasa enmig d’un ball d’espurnes que espeteguen, aviat serà cendra. Un altre final de capítol esplendorós. Ara és la jove, la Glòria, qui ocupa l’escena: “Mentrestant, des dels fogons, la Glòria deixava anar l’aigua ensabonada de rentar els plats aigüera avall. Observava com l’escuma amb petites bombolles desapareixia pel forat tot fent un remolí. Aigua i bombolles desapareixien sense deixar rastre”. És la vida que passa, el món antic que queda enrere, quan els joves decideixen marxar del poble, agafar un local, en uns pisos acabats de fer, en un barri als afores de la ciutat, per començar una nova vida. En aquesta nova vida la Miquela, la mare de l’Enric, acabarà en una residència.
El blog d'Edicions de 1984 