«LLUÍS SOLÀ: la parpella de l’instant». Dídac P. Lagarriga, al diari ARA

 

(Nota. Aquest article va aparèixer abans de la publicació de la Poesia completa de Lluís Solà, per tant es refereix a l’obra en futur.)

(Nota II: aquest vespre, a Barcelona, Sam Abrams i Lluís Solà presenten Poesia completa a la llibreria Laie)

lluis solà laie

 

LLUÍS SOLÀ: la parpella de l’instant
Aquest poeta septuagenari ens ofereix un necessari estímul per cultivar la interioritat

Dídac P. Lagarriga / Diari Ara

 

Hi ha una reverència que s’encomana. Una reverència que no és dòcil ni obligada, sinó mer gest d’agraïment.

Una reverència a la vida, és a dir, a tot allò que ens possibilita viure. Al vincle que ho uneix tot, del qual tot depèn. La poesia és un bon mitjà per encomanar aquesta reverència, potser el mitjà més eficaç que té la paraula que esdevé gest –acció– sense per això sortir de la paraula. Quan el poeta reverencia des del cor, aquest gest s’encomana plàcidament. Commociona llegir estries de realitat que ens buiden per omplirnos. Ens buiden de raó, de mirades carregades, de pensaments emboirats massa pesants per enlairar-nos. I ens omplen d’una magnificència senzilla, subtil, capaç d’activar-nos els receptacles sensorials que ens alliberen. Avui dia tornem a reivindicar un consum de proximitat. Però aquesta proximitat pot ser encara més integrada quan la nostra mirada també realça el més proper. “L’a prop és sagrat”, escriu el poeta Lluís Solà. I què implica dignificar amb la mirada el que tenim més a la vora? Doncs reverenciar el que som, el lloc on ens trobem, l’arrel i els fruits, la intimitat de les petites coses. Nosaltres, també, com a petites coses, interrelacionades. El paisatge local desconeix els murs imaginats entre intangible/tangible, interior/ exterior.

Poeta cabdal
En aquesta proximitat, Lluís Solà ens rep. Nascut a Vic l’any 1940, ciutat on encara viu, és un home immers en el llenguatge, entre la dicció i el diccionari (entre el teatre i la poesia). Immers en el llenguatge, sí, però sense ofegar-se ni embafant-nos; nodrint-se’n per nodrir-nos: “Vivint sense paraules. / Dins les aigües dòcils de l’immediat. / Aspirant a l’univers i rossolant. / Fent el salt incessant de l’obert a l’obert. / Prometent i respirant”, llegim a L’arbre constant. Es fa estrany que un poeta d’aquesta profunditat hagi passat tan desapercebut en la literatura catalana. Passar desapercebut, no obstant això, és un ingredient necessari per a qui vol apercebre, i precisament l’obra poètica de Solà és, en essència, apercepció. Ell mateix no ha volgut entrar gaire en els jocs ambigus de la indústria editorial, i ha deixat els passeigs per premis i actes promocionals per uns passeigs molt més frondosos (“El camí s’esborrava al peu de la pujada. Imprevisiblement, la corda esfilagarsada de sauló rogenc desapareixia entre brins d’herba cada vegada més espessos i pinyes escampades. A partir d’un punt indefinible era impossible de destriar el camí. Com si fos un riu que s’aboca al mar i que abandona els límits en entrar en uns límits més grans. Però el prat no és el mar. El prat és una pluja incessant de brins ebris que s’enfilen amunt, la trencadissa incontenible dels lletsons impalpables, el bruc amargant i les ombres tremoloses”, escriu a El lloc fidel).

Som paisatge, i Solà no només ens ho recorda, ho reverencia, amb aquesta reverència que s’encomana. Un paisatge que conté, dins de cadascú, un nucli íntegre que cal preservar de tota inclemència. Un nucli propi i vinculant al mateix temps que el nostre poeta, curós, no vol descriure d’una manera massa detallada per no empresonar-lo amb idees ni dogmes. Imbuït per un pensament religiós que rebutja la institució o la repressió, però que possibilita el desegocentrament, no només com a mer exercici espiritual, sinó com a possibilitat ètica i de construcció social. A La vida silenciosa, per exemple, Solà esbossa les bases d’aquest compromís moral: “Imaginar un món en el qual el centre no siguem nosaltres. / Un món en el qual el jo no sigui el centre de nosaltres. / Un món en el qual el centre hauria de ser la pietat”.

El cultiu interior

Paraules com espiritualitat o religió –i no cal dir mística– vénen carregades per ser satèl·lits d’un terme tibant i lleuger alhora: Déu. Són, totes elles, paraules que es vinculen més per una pràctica i una relació palesa que no per un discurs teòric. Sense arraconar-les, però tampoc fent-ne bandera, la poesia de Lluís Solà –de la qual no és propietari, sinó vehicle– beu d’aquestes fonts sagrades (del primer budisme a l’antiga Grècia passant pel cristianisme dels orígens), abans que s’anessin embussant pels inevitables efectes del temps i dels homes.

Només amb aquest retorn constant a les fonts, el poeta ha pogut mantenir la serenor lúcida de l’equilibri sense deixar, mai, la voràgine de la vida social, com a dramaturg, professor, editor i persona compromesa amb la llengua i la cultura. Aquest cultiu interior, lliure, que ens iguala a tots i que ens recorda que formem part d’un sol teixit, permet atendre amb confiança i parsimònia el que ens arriba. Solà ens ho descriu, amb precisió, d’aquesta manera: “Envoltat per la distància pacient de les coses. Al centre i a la perifèria de tot. Allí, aturar-se allí, onsevulla, al lloc fidel, fins que s’esvaeixin els sons. Fins que el vent vermell s’hagi calmat i els pensaments reposin com les pedres d’una passera”.

Intimitat que enllaça i agermana, i que Solà ens evidencia gràcies a una mirada abocada a la realitat que se sap conjunt (“Hi ha el petit fragment –estel fugaç damunt la nit–, el gran fragment –la finestra oberta a les finestres obertes– i el fragment complet –esfèric, absolut i abrupte–. I el fulgor imprevisible que abranda tots els fragments”). En poques setmanes, Edicions de 1984 publicarà la poesia completa d’aquest imprescindible autor que té la capacitat de meravellar-nos l’obrim per on l’obrim. Una meravella de la qual ell mateix participa i que sap expandir-la. Una poesia completa que inclou una quarantena de llibres inèdits, que Solà ha pogut escriure en els últims anys gràcies a disminuir la resta d’activitats en què s’ha implicat durant la trajectòria vital. “Lluny de tot el que és lluny, / dispersament separat / de cada fulla infinita / que tremola en la foscor, / amorosament entotsolat, / sense dir res, / sense retenir res, / sense canviar res, / enclòs i apinyat / entorn del vaivé / de les aigües esclatades…” Lluís Solà és un místic sense voler-ho ni saber-ho, que és la primera qualitat dels místics. Un místic de proximitat. Necessari.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s