«La bellesa de la convulsió». Francesc Calafat sobre «Irlanda indòmita. 150 poemes de W. B. Yeats» [El Temps]

Font: Francesc Calafat / El Temps

Edicions de 1984 s’ha convertit en un referent de les traduccions d’obres completes de poesia i tries grosses de poetes rellevants de la poesia moderna. Fins ara el lector ha pogut gaudir d’Akhmàtova, Brodsky, Withman i Mandelstam. Ara li ha tocat el torn a W.B Yeats (1865-1939), de la mà de Josep M. Jaumà. El poeta irlandès ajudà a reconvertir la poesia romàntica en poesia moderna. Potser no té la grandesa d’Eliot, Valéry o Rilke, però s’hi acosta i ofereix un grapat d’al·licients. 

La lectura de l’antologia ens aboca a una lírica que barreja d’una manera fabulosa vida i poesia, història i sacseig íntim. És un combinat, de vegades explosiu, de mitologia celta, ocultisme i simbolisme que no fan altra cosa que subratllar el seu romanticisme, el perfil d’un poeta oracular, que transmet “sabers vells, obscurs, pregons”. És una poesia plena de cares diferents que xoquen o s’integren segons el moment. Malgrat el seu esperit aristocràtic, és una figura desficiosa: acaba sent permeable a les precipitacions històriques d’Irlanda i gràcies als consells d’un jove Ezra Pound, segons confessió pròpia, alleugereix la retòrica i embasta un llenguatge més concret, més colpidor. 

És una obra que amb el pas dels anys es destil·la, creix. Cada llibre nou delata les seues obsessions. Veiem la història com una torrentada imprevisible que ens mostra tot un seguit de rostres que cal escorcollar per apamar-la. Fixa presències i situacions que enfoca amb un sentit simbòlic. Així, veiem passar cases ancestrals, esdeveniments històrics, fets personals… on es percep com Yeats substitueix la mitologia celta per una nova cosmologia, fonamentada sobretot en personatges reals o inventats, que a algun lector actual pot resultar arbitrària, però és reblida de suc per la ironia i causticitat de les evocacions. 

En la segona dècada del segle XX Irlanda esdevé somni i responsabilitat, i tot i que la mentalitat conservadora de Yeats xoca amb la realitat, el fascina l’heroisme, la càrrega emblemàtica dels personatges i dels fets: la Pasqua de 1916 els transfigura en herois: “han estat canviats, canviats totalment: / ens ha nascut una beutat terrible”. Amb l’aparició de la decrepitud, descobrirem  un escriptor capficat a transcendir la realitat per tal de preservar la veritat i la bellesa. L’art els pot transportar “dins l’artifici de l’eternitat”, perquè l’obra realitzada purifica l’esperit. El desengany que carreguen els anys refreda els idealismes i entusiasmes íntims: “l’home no cessa / segle rere segle de rapinyar: / de rapinyar, enfurir-se i destruir per arribar / a la desolació de la realitat”. Amb tot, s’agafa amb fúria als rampells i els amolla amb la vehemència de la vitalitat mai conformada. Suren les contradiccions i els impulsos. D’aquesta manera, mentre en el poema “Meru” es deleix per l’espiritualitat més pura, en “La deserció dels animals de circ”, on repassa les constants de la seua obra, ens diu que no són mers productes de la ment, sinó irradiacions del “fastigós Cal Drapaire del cor”. 

Irlanda indòmita és una radiografia d’un poeta convuls, contradictori: ara profètic, adés somniador; ara delirant en les especulacions, adés lúcid. Però sempre llegim un poeta que explora la música del vers per gratar-se una vegada i una altra i extraure batecs intensos que, a hores d’ara, encara atrauen. 

Aquest dimecres, Lluís Solà & amics visiten l’Horiginal. Gran recital de la seva «Poesia completa»

«Viatge al Japó feudal». Pere Guixà sobre «Rashômon i altres contes», de Ryûnosuke Akutagawa [Quadern d’El País]

Font: Pere Guixà / El País, Quadern

S’explica sovint que, en ser tan breu la història del conte literari modern —una mica més de dos segles, fixen els experts—, els seus autors no formen tant una cadena de transmissió com una taula rodona. Si en aquesta taula s’hi hagués de situar un autor japonès, no hi hauria cap dubte que seria el clàssic Ryûnosuke Akutagawa (Tòquio, 1892-1927).

Segurament, el lector coneix Akutagawa perquè és l’escriptor de qui el cineasta Akira Kurosawa va adaptar dos contes (Rashômon i Dins un bosquet de bambú, tots dos inclosos en l’antologia Rashômon i altres contes que ha publicat Edicions de 1984) per rodar la seva coneguda pel·lícula Rashômon (1950). L’obra d’Akutagawa, desplegada majoritàriament en el conte —i durant les tres primeres dècades del segle XX—, va mostrar sempre interès per recuperar el Japó feudal i, al mateix temps, per captar el pols de la modernitat.

L’antologia de quinze contes que aplega l’edició que ens ocupa, seleccionada pel traductor mateix, Albert Nolla —de referència en literatura japonesa—, respon bé a aquest doble vessant: contes històrics i contes moderns. La segona secció és menys interessant, si és que busquem en un autor japonès la petjada d’una cultura llunyana, exòtica. En l’època d’Akutagawa, ara ja fa un segle, és justament quan neix en la cultura nipona el debat sobre fins a quin punt cal empeltar-se de cultura occidental, i si tractar d’impedir-ho és realment factible (Akutagawa va mantenir una llarga polèmica amb Junichirô Tanizaki, autor que defensava amb braó el manteniment de les pròpies tradicions, fet al qual Akutagawa, ben mirat, no renunciava pas, com notem clarament en aquesta antologia). Després de la Segona Guerra Mundial, impedir aquesta intrusió occidental ja va ser impossible.

Pel que fa als “Contes moderns”, són destacables El mocador i La reverència, i Tardorés, sens dubte, el millor; té ressons de Txékhov, de Sherwood Anderson, de Salinger. El conte ens parla d’un matrimoni insatisfet i de la complicitat ambigua de dues germanes en parlar dels seus marits; l’autor desplega la història amb un subtext que enalteix el conte i l’omple de modernitat. L’enamorament dels joves, el romanticisme enganyós, les vides incompletes o monòtones, vet aquí els temes més recurrents d’aquesta part del llibre.

Al Japó hi ha llargues sèries de contes populars i folklòrics que enfonsen les arrels fins molt enrere en el temps. A la secció “Contes històrics”, Akutagawa rastreja en aquests compendis inscrits en les diverses dinasties clàssiques nipones, i reelabora les narracions que més li criden l’atenció i que poden complaure un lector coetani. L’efecte que ens produeixen avui és singular. Ja hem assenyalat dos contes feudals (aquells que també van fascinar Kurosawa), realment excepcionals, i cal destacar també El nas (no faltarà qui, en el seu punt grotesc, hi trobi la petjada de Gógol), El fil de l’aranya (una fàbula que remet a les paràboles budistes, però sense els filtres edificants actuals) i Farinetes de nyam (relat que, entreviat d’humor, dinamitza l’halo impertèrrit dels samurais). El paravent de l’infern, així mateix, és una història que adquireix la categoria de novel·la curta i que, ara sí, ens immergeix en uns costums plenament japonesos, sorprenents.

És evident que, a fi de donar-nos una visió àmplia de l’obra d’Akutagawa, aquesta edició havia de recopilar els contes de les dues estètiques de l’escriptor, però el lector —tornem-ho a dir— se sentirà força més atret per la secció de contes històrics.

 

«Claudio Magris, entre el plom i la ferralla». Damià Alou sobre «No és procedent», de Claudio Magris [Diari ARA]

Font: Damià Alou / Diari Ara

Des de la perspectiva occidental, el nou segle està resultant un segle de pau; no perquè no hi hagi guerres, sinó perquè una de les grans troballes de la nostra civilització ha consistit a externalitzar-les cap a llocs que els grans estrategs probablement consideren “enderrarits” o fins i tots “bàrbars”. No hi ha dubte que el món musulmà és, ara per ara, un dels camps de batalla preferits, mentre que la guerra de Iugoslàvia, que va rematar el segle XX, es veu com un epígon innecessari de conflictes interns. Els països civilitzats ja no combaten entre ells amb canons ni matxets, sinó, com ens diu Claudio Magris al seu últim llibre, amb “les armes més poderoses del món”: els diners. Escriptor, crític, traductor i professor amb una obra sempre amb un peu a la ficció i l’altre a l’assaig -recordem el llibre que vam ressenyar no fa gaire en aquestes pàgines, el magnífic Il·lacions al voltant d’un sabre (Edicions de 1984)-, ens ofereix a No és procedent un recorregut per la crueltat i el disbarat de l’Europa del segle passat de la mà d’un misteriós personatge sense nom que s’ha dedicat tota la vida a col·leccionar armes amb la intenció de crear el que ell anomena el “Museu total de la Guerra per a l’Adveniment de la Pau i la Desactivació de la Història”, un museu que suposaria un recordatori dels instruments que l’enginy humà ha ideat per fer-nos mal els uns als altres. A la mort d’aquest home, la Luisa, una dona també amb una història vinculada als esdeveniments bèl·lics del segle passat, rep l’encàrrec de fer realitat aquest somni perquè serveixi, suposem, d’exemple a la humanitat.

Per crear el seu protagonista anònim, ens conta Magris que es va basar en “un triestí genial i irreductible”, el professor Diego de Henriquez (1909-1974), que va dedicar tota la vida a recollir armes i material de guerra de tota mena per exhibir-lo i aconseguir així la pau. Com el protagonista del llibre de Magris, també va morir en un incendi a la nau on dormia, entre els objectes del seu museu, un incendi que va ser investigat però que mai es va aclarir. I tot i que Magris ens diu que a partir d’aquí tot és ficció, ens explica un detall de Diego de Henriquez que val la pena esmentar: convidava el desconegut que passava per davant de la seva tomba a lliurar-li l’espasa, perquè aquella espasa no pogués ferir mai més ningú.

Combinar invenció i erudició

Magris combina invenció i erudició per crear un calidoscopi en què trobem multitud de perles que s’acumulen de vegades fins a l’excés. La terrible frase de Mao Zedong: “Tota mort és una festa de la dialèctica”; la història del soldat Otto Schimek, ajusticiat per la Wehrmacht per haver-se negar a disparar contra la població civil polonesa; les bandes de delinqüents que aprofitaven els bombardejos de Londres per matar per un xíling o només per gust. I les armes: des del macuahuitl, una maça de fusta de l’època dels zapoteques posteriorment utilitzada pels asteques i tots els pobles de Mesoamèrica, fins a la gran troballa: en un gran tauler sota vidre, al mig, la reproducció del bitllet de banc més gran del món, un bitllet hongarès del 1946, amb altres bitllets al voltant. Escriu el nostre col·leccionista anònim: “De les ciutats destruïdes, dels camps devastats, dels mars sotragats i rugents, s’alça un immens bolet de paper; el paper fluctua, s’escampa, oneja lleuger en el vent intoxicat”. I l’escriptura de Magris -i de la seva excel·lent traductora, Anna Casasses– furga rere l’horror i l’absurd per trobar gestos nobles i singulars, una mica d’or entre el plom i la ferralla.

Presentacions i esdeveniments de la setmana: Torelló, Sant Feliu, Luxemburg, Barcelona.

Avui dijous, a Torelló:

 

Avui dijous, a Sant Feliu de Codines:

 

Divendres 13 de maig, a Luxemburg:

 

Divendres 13 de maig, a les 19.30 al local (88 rue de la Semois; Luxembourg ville), Serge Basso de March presentarà a Luxemburg el seu llibre El revers de l’arena, publicat recentment en català per Edicions de 1984 en traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne i Josep Maria Sala-Valldaura.

 

 

 

 

Dissabte 14 de maig a Torelló:

 

Divendres, dissabte i diumenge, a Barcelona:

A més d’un gran ventall d’interessants xerrades, a Literal hi trobareu una selecció dels nostres títols. [Tota la informació, aquí]

«Laïcitat: l’excepció francesa en crisi a França». Carles Armengol sobre «Pensar l’islam», de Michel Onfray [Catalunya religió.cat]

Font: Carles Armengol / Catalunya religió

Michel Onfray, el filòsof francès, ateu confés i militant, acaba de proposar que França incorpori una assignació tributaria de l’Estat a les confessions religioses mitjançant una casella a la declaració de la renda per tal que catòlics, jueus, musulmans o ateus expressin les seves preferències. A l’estil de la “creueta” espanyola però oberta a més opcions. Veient aquesta proposta, especialment sorprenent per la personalitat del seu autor, ens podem preguntar: què està passant a la França de la laïcitat?

Sovint, ni que sigui per qüestions estrictament geogràfiques, quan Catalunya ha volgut mirar a Europa s’ha aturat a França i no ha anat gaire més enllà. Així ha passat en la qüestió de la relació de l’Estat amb les confessions religioses.

El concepte d’Estat laic, o la mateixa idea de la “laïcitat”, que són expressions extremament problemàtiques i interpretades de maneres molt diferents, entre nosaltres se solen entendre “a la francesa”, que no deixa de ser una manera particular, entre moltes altres, d’enfocar aquestes qüestions.

La laïcitat francesa, que té com a expressió legal la coneguda i encara vigent Llei de 1905 que estableix una estricta separació entre l’Estat i les esglésies i comunitats religioses, supera el marc del caràcter de l’Estat per arribar al paroxisme de predicar la laïcitat de la societat. Una laïcitat, doncs, que ha esdevingut com una religió d’Estat que gairebé situa tot fet o tota manifestació de caràcter religiós en el terreny de la sospita i aspira a reduir-les o confinar-les a l’estricta esfera privada.

Aquest mena de “laïcitat”, que a voltes se’ns vol presentar com a model per a Catalunya, no deixa de ser una excepció en el conjunt d’Europa. És més, fins i tot a la centralista França, hi ha determinats Departaments –aquells de tradició més germanòfila- on la Llei de 1905 no és d’aplicació i l’Estat francès paga el salari als ministres de culte.

A la mateixa França, cada vegada hi ha més veus que posen de relleu les limitacions d’aquest model de laïcitat com a forma de gestionar el fet religiós en una societat plural i en un règim de llibertat.

En aquest sentit, van ser molt significatius els pronunciaments en el viatge de Benet XVI a França el 2008. En aquella ocasió, el president Sarkozy va reiterar la necessitat d’avançar vers una “laïcitat positiva“, tal com ja s’havia expressat en una anterior visita al Vaticà: un Estat separat de l’Església però obert al diàleg, a la tolerància, a la cooperació i al respecte cap a les diferents religions. El Papa va expressar la necessitat d’obrir una reflexió sobre “el vertader sentit i la importància de la laïcitat” i es va mostrar molt receptiu vers aquesta idea d’una laïcitat sana o positiva. Aquestes expressions han anat fent fortuna i cada cop són més emprades en el debat sobre aquesta qüestió.

Però els moviments a França no s’han produït només en aquesta esfera. Destacats exponents de la intel·lectualitat laica francesa es mostren preocupats per la manca de cohesió social al seu país, per la qüestió religiosa i, específicament, per l’escassa integració social i política de la població francesa més identificada amb l’islam.

En aquesta línia són molt significatius els darrers posicionaments de Michel Onfray, el filòsof de l’ateisme més destacat a França i un referent a tot Europa. En declaracions a La Vanguardia d’aquest 12 d’abril, aquest militant de l’ateisme proposa que França abandoni el laïcisme per propiciar un islam republicà, un pacte social pel qual l’Estat financi mesquites via impost de la renda, marcant una casella com es fa a Espanya amb l’Església, supervisar els sermons i protegir els musulmans, “així no estaria en mans de governs estrangers que no tenen cap raó per estimar França”, una casella oberta a catòlics, jueus o ateus.

Onfray, autor d’un exitós i polèmic Tractat d’ateologia (2005), amb més de dos-cents mil exemplars venuts a França, no renuncia al seu ateisme, ans al contrari, i afirma que “és difícil, avui dia, pensar lliurement, i encara més pensar com a ateu”. Recentment ha publicat Pensar l’islam. L’obra va sortir primer a Itàlia, després en català, a Edicions de 1984, i finalment a França, on va ajornar la seva publicació per no fer-ho immediatament després dels atemptats de novembre a París.

L’autor, que segueix denunciant el que ell considera caràcter alienant de la religió i de tots els dogmes, fa un pas més enllà de les seves opcions per entendre que la convivència demana reconèixer l’altra i propiciar la llibertat de tots.

L’Estat pot ser laic però no pot imposar la laïcitat a la societat. Aquesta és –i ha de poder ser- plural.

«Crims sense càstigs». Maria Nunes sobre «No és procedent» de Claudio Magris [Llegir en cas d’incendi]

Font: Maria Nunes / Llegir en cas d’incendi

Claudio Magris, professor de literatura, assagista, periodista, novel·lista i traductor, és una de les figures més rellevants en l’actual panorama de la filosofia cultural europea. Magris és també un vell conegut de Barcelona, perquè, a més dels seus lectors fidels, el seu univers literari, sempre tan lligat a la ciutat de Trieste, va ser objecte el 2011 d’una gran exposició, La Trieste de Magris, comissariada per Giorgio Pressburger, al CCCB dins la sèrie «Les ciutats i els seus escriptors». L’autor, que presenta el seu darrer llibre No és procedent (publicat en català a Edicions 1984 [traducció d’Anna Casassas] i en castellà a Anagrama amb el títol No ha lugar a proceder), afirma que a Barcelona no s’hi sent estranger perquè cap altra ciutat l’ha acollit amb tanta generositat i afinitat, qualitats que ha trobat en molts altres indrets, però no amb tanta intensitat com aquí.

Magris ha manifestat sentir-se captivat per una festa única i tan bella com la de Sant Jordi, dedicada al llibre. Li encanta també perquè porta el nom d’un sant inventat, ja que no consta cap sant que hagi matat un drac. Aquest aspecte de ficció li sembla que l’arrodoneix més encara. Com Borges, es manifesta orgullós no del que ha escrit, sinó del que ha llegit, i creu en la lectura literària per l’enorme potencial humà i el sentit i la força democràtica que aquesta representa. Segons ell, el gran error del pensament reaccionari és la incapacitat de pensar creativament. En aquest sentit, la  literatura ensenya a posar-se en la pell de l’altre i en això resideix l’enorme capacitat de la lectura i la seva enorme transcendència. La literatura permet transcendir les pròpies limitacions i és profundament educadora.

No és procedent, una novel·la total

No és procedent és una novel·la de novel·les. El propòsit de l’autor ha estat el d’escriure una novel·la total, un museu d’històries que ell mateix compara a una mena de Decameró desordenat. En No és procedent hi ha una profunda reflexió sobre la guerra, sobre el mal, però sobretot li ha interessat reflexionar sobre la impunitat. El tema central de la novel·la és, doncs, la impunitat, no només la dels delictes i dels crims sinó també la impunitat en la vida, en els nostres gests quotidians, en la infàmia, en les covardies. El títol precisament fa referència al terme legal amb què la justícia enterra aquells processos que no es tiren endavant per manca de proves fefaents i condemna a l’oblit certs crims i delictes.

La novel·la té una trama complexa que gira a l’entorn d’un excèntric professor obsessionat en recollir i col·leccionar tota mena de màquines de guerra, instruments i armes que s’han utilitzat per causar la mort, amb la intenció de crear un museu – “Museu total de la Guerra per a l’Adveniment de la pau i la Desactivació de la Història”-  per mostrar els horrors de la guerra i propiciar una reflexió en favor de la pau. Aquest personatge, a més a més, ha recollit i transcrit en uns quaderns les inscripcions que en les parets de La Risiera di San Sabba (una antic magatzem de Trieste construït per guardar la collita de l’arròs, i convertit en camp de concentració i d’extermini nazi, l’únic d’Itàlia) havien escrit els presos i els condemnats a mort que eren incinerats en el forn crematori. Hi ha indicis per suposar que no només hi havien escrit els seus darrers pensaments, sinó també molts noms de les persones que els havien delatat a la Gestapo. El personatge però, ha mort en un incendi probablement intencionat on s’han cremat també aquests quaderns.

Magris diu que sovint es basa en personatges o fets reals a partir dels quals inventa la ficció. Considera que les persones són molt més originals que els personatges que un escriptor pot inventar, i que la vida és molt més inversemblant que la literatura. En aquest cas, el personatge va existir i ell el va conèixer. Era una persona obsessionada en crear un museu universal, immens i grotesc de la guerra, i, com en la novel·la, va trobar la mort en un estrany incendi de la nau on guardava el material. A partir d’aquí, la resta és fruit de la imaginació creativa de l’escriptor. Magris afirma que quan escriu un llibre procedeix com si fes un mosaic on cada peça té alguna cosa de realitat i amb les quals organitza el disseny de l’obra.

No és procedent no és només la història del professor col·leccionista. L’autèntica protagonista és una dona, Luisa, un personatge plenament de ficció. Claudio Magris considera que és el personatge clau del llibre perquè és l’encarregada d’organitzar el museu. En la catalogació que va fent Luisa, cada peça dóna peu a narrar una història, la del personatge que l’havia usada en un acte de violència. El conjunt de totes aquestes històries crea aquest gran mosaic de personatges ben diversos; fins i tot hi ha qui l’ha anomenada “Les mil i una nits del mal”.

La novel·la és sobretot la història de Luisa, la de la seva vida, la del seu amor i la de l’amor que resta quan acaba l’amor. Cosa en la que l’autor diu creure-hi molt. Luisa és una jueva de Trieste, i en els seus orígens es conjuga la història tràgica de la Shoah i la sospita d’una mare que havia estat delatora d’altres jeus a la Gestapo. El pare és un afroamericà. Així, descendent d’antics esclaus africans per part del pare i de jueus per part de la mare, es converteix simbòlicament en filla dos pobles que han travessat el desert de exili, de la esclavitud i de l’holocaust. Tota aquesta herència l’ha portada a un univers que és també una part essencial de la novel·la. Sense oblidar, a més a més que No és procedent és també, en el fons, una història d’amor, la de l’amor dels seus pares, cosa que en ocasions és un bé en altres un llast. En la recerca que el personatge fa dels quaderns desapareguts del professor, on potser hi figura el nom de la seva mare com a delatora i col·laboracionista, la recerca passa a ser una cosa que ja no és inútil sinó que intenta de passar comptes amb la impunitat i amb l’oblit de la memòria del mal.  En la història, la venjança es cobra amb interessos, ens diu Magris.

Per a l’autor, l’ambientació i l’escenari principal tenen una gran importància. Trieste, la ciutat natal de Magris, és una ciutat fronterera, barreja de llengües i cultures: italiana, germànica i eslava. La seva ubicació geopolítica única ha determinat el seu tarannà i el seu destí convuls al llarg de tota la història fins al present. Trieste ha estat històricament un territori on el joc de la identitat és extremadament complex perquè és una cruïlla de cultures, de llengües i d’identitats, un territori sotmès a la violència de conquestes periòdiques. Un territori fronterer amb l’ambigüitat que això comporta d’unió i desunió alhora. Per altra banda, cal no oblidar que Trieste és també sinònim de literatura en majúscules perquè hi van néixer o hi van viure alguns dels escriptors i intel·lectuals més importants del darrer segle com Italo Svevo, Rainer Maria Rilke o James Joyce.

“Sempre és difícil distingir una sang de l’altra, la que surt del monyó i la que amara la placenta”, ens diu Claudio Magris, i amb el seu estil tan característic, basteix aquest immensa epopeia de personatges i històries que constitueixen una profunda reflexió contra la guerra i la violència, i una duríssima crítica a la injustícia i a la impunitat.  “No és que els animals siguin millors, com se sol dir. Però almenys no tenen advocats, jutges, codicils; no s’inventen vicis de forma ni commovedores i nobles gasòfies sentimentals, i sobretot, quan devoren o depreden, no pretenen que sigui just.” Quan un llegeix coses com aquesta, sap que està davant d’una veu i d’un llibre imprescindibles.

«El mandat òrfic». Víctor Obiols sobre la «Poesia completa» de Lluís Solà [Diari Ara]

Font: Víctor Obiols / Diari Ara

Més que mai, en una època segrestada per la tecnologia i el fals déu mercat, en què la representació de la realitat sembla reduïda a la foto de la selfie i al so comprimit de l’MP3, i el domini de la imaginació és envaït constantment per eslògans de l’estultícia i la banalitat, consignes vulgars de consum alienant, més que mai, avui necessitem la poesia, la poesia veritable que és feta de la paraula de l’home, que és feta d’una veu, de tantes veus com pot contenir un poeta lliure i savi, aquell que en fa un conglomerat nítid i màgic. Una obra com la de Lluís Solà ens mostra el camí, o, si més no, un dels camins. Una poesia que és una fita enriquidora –com algú va descriure amb expressió feliç– en el paisatge bategant de la nostra llengua poètica. ¿La natura cobra vida, o bé s’encarna en la paraula poètica? Qui imita qui? Es tracta d’una màquina creativa molt ben engreixinada, fins al punt que els versos sembla que brollen com un doll de font muntanyana, rics i frescos, intensos i perdurables. Fresc mític de paraula nodridora Però anem a pams. De vegades la maduresa, i àdhuc la vellesa, sorprèn el poeta amb una exuberància inesperada (W.B. Yeats o Wallace Stevens en serien casos paradigmàtics en el món anglosaxó). I així ha estat amb Solà, alabada sigui la nostra deessa tutelar: la llengua! Ell que creia haver de ser poeta d’obra breu… però aquí és on es revela l’element mediúmnic. Ho diu en el cant V de Vetlla l’hivern: “…i amb poder aspre ens ha parlat la veu, / no sabem d’on, si del no-res o de la terra, / si de dins l’ànima o de fora l’ànima, / i en lloc de calma hi ha esdeveniments.”

Com en un fresc mític de paraula nodridora, Solà ens mena a re-conèixer tots els ets i els uts del món i de l’home. Sovint a partir d’un motiu aparentment nimi extret de la natura crea una atmosfera altament simbòlica i clou en una sentència poètica esclatant que et deixa estabornit. El combat difícilment acaba fent taules. Hi ha una lògica poètica que roda i gira amb una energia imponent. La complicació a partir de poetitzacions que parteixen d’elements naturals porta a dilemes, problemes, axiomes, perplexitats i resultats que són de vegades de caràcter moral, o filosòfic (“entre bellesa i dolor”). Com un minaire, il·luminat i pacient alhora, no fa sinó trobar carboncles i lluïssors de tota mena, en doll inexhaurible. El discurs neix, i mor, i reneix, en un riu verbal insadollable. Hi és tot: l’elegíac, el salmista, el visionari, l’increpador, el líric pur, el filòsof, l’orant, el foll, el savi: el demiürg. Un dramatis personae exuberant! Sobta l’absència gairebé absoluta de noms propis, topònims i referents literaris. L’alquimista ha decantat tot el que és real i tot allò experimentat en un flux de poesia neta. La fluència natural duu les in-fluències incorporades.

Es tracta d’un poeta que s’ha ensenyat a si mateix i que amb una finor i un rigor extraordinaris ens dóna ara la seva summa poètica, una obra magna que ens acompanyarà sempre. Carles Camps i Mundó diu: “Sembla que la veu de Solà, com el cant sorgit de la gorja minúscula del rossinyol que sent en un dels poemes, en sigui un element més que no n’altera l’ordre (…). Com el cant de l’ocell, una petita veu, la del poeta, que canta la identitat humana sencera”. Clou l’obra poètica així: “Aquestes paraules fràgils / que hem arrabassat / del captiveri”, ja que hem d’anar més enllà, ja que som “un alè arrelat a no sabem quin astre”, descobrim que la volada és màxima, l’alenada, còsmica. Els exegetes, quan apareguin, ja parlaran de les eines emprades. Jo ara en ressaltaria algunes: la interrogació (en monòleg, en diàleg…), la formulació (vers curt, vers llarg, càntic, versicle…), la meditació (existencial, vital, moral), la revelació (il·luminada o “prosaïtzada”), sempre tot amb l’oïda afinada, on l’emparaulament és sempre un emmusicament. Prop de la meravella. Perquè Lluís Solà ha anat, amb inspiració allerada i pura, lucidesa i coratge, a abeurarse a “la font que raja al centre de la flama”.

«Simone Weil i la revolució espiritual de França». Anna Punsoda sobre Weil i el seu «L’arrelament» [Diari ARA]

Font: Anna Punsoda / Diari Ara

La victòria de la Primera Guerra Mundial i la possibilitat d’humiliar Alemanya van acabar d’emborratxar França, que ja posseïa tota l’Àfrica Occidental, Indoxina i part de la Polinèsia. Simone Weil havia nascut l’any 1909 en aquesta França tan superba, en una família jueva que havia fugit d’Alsàcia-Lorena quan l’havien annexionat els alemanys el 1871. El seu pare era metge a París i la seva mare ho hauria volgut ser. La filla, agombolada per l’amor familiar -tan culte i tan burgès-, va resultar un dels pensadors més lúcids i originals del segle XX, de qui no podem deslligar pensament i biografia, perquè Weil sempre creava basant-se en el que anava vivint.

Després de llicenciar-se en filosofia a la Sorbona l’any 1931, van destinar-la a fer classes en un liceu femení d’Occitània. Aquí va combinar la feina a l’institut amb les visites als cercles obrers, que en aquell moment patien bestialment la crisi del 29 i que van ser sempre l’eix de les seves reflexions, perquè hi veia els esclaus del seu segle. Convençuda com estava que l’emancipació del proletariat vindria de la classe obrera teutona, se’n va anar a Alemanya, on va matar dos mites d’un tret: el del proletariat alemany, veient com es deixava seduir per Hitler, i el de Trotski, amb qui va reunir-se i barallar-se pels abusos i els desarrelaments que a l’URSS patien els individus en nom del col·lectiu. Quan va tornar a França, va deixar les classes de filosofia i es va passar un any treballant en diverses fàbriques com a embaladora i tornera, però es va posar malalta dels pulmons i la van acomiadar per baixa productivitat.

Weil veia en la guerra espanyola del 36 una nova oportunitat per a la classe obrera i va decidir incorporar-se a la columna Durruti. Molt miop, escardalenca i maldestra, volia lluitar al front contra els feixistes però va acabar cremant-se a la zona d’intendència amb una olla d’oli bullent. Entre el que va veure al front d’Aragó i a la rereguarda catalana, es va desencantar de la CNT. Els milicians mataven per matar. El que havia de ser una lluita de camperols contra propietaris va acabar sent una carnisseria sense honors ni sentit. Només l’home armat infonia respecte. Simone Weil es va desesperar: de la mateixa manera que l’avergonyia més el mal que pogués fer França que el que pogués patir, l’avergonyien més els crims dels propis que els dels feixistes. Era una dona molt sensible a l’abús de la força, i aquesta sensibilitat la situava sempre al costat del feble, fos dels seus o no.

Una obra sobretot pòstuma

Totes aquestes lluites li anaven servint per als seus articles en revistes obreres, que gairebé és tot el que va publicar en vida. Ara tenim els quaderns, editats pòstumament. També tenim els esborranys de les conferències. La correspondència. Antologies que la presenten parcialment, com La gravetat i la gràcia, que van confegir els catòlics Gustave Thibon i Joseph Marie Perrin espigolant els textos més cristians dels seus quaderns. I tenim dos assajos, Reflexions sobre les causes de la llibertat i l’opressió social, en el qual feia una crítica al marxisme per reduir l’opressió capitalista a una opressió econòmica, i hi exposava de quina manera la mecanització de la feina mecanitza el pensament i explica per què la millora dels obrers vindrà per la tècnica, i L’arrelament, publicat per primer cop en català a Edicions de 1984, que té una gènesi que parla per si sola.

L’any 1942 va haver d’exiliar-se amb la família a Nova York. Però aquí tot li pesava massa: el que havia patit a les fàbriques franceses, el que havia vist a Alemanya, el que sabia de l’URSS, el que havia viscut al front aragonès. Va buscar finançament per formar infermeres per al front, perquè llavors la seva prioritat era combatre el nazisme. Però ningú li feia ni cas i es va desesperar. Mig any més tard va trobar feina al Comitè Nacional de la França Lliure, a Londres. Aquí va escriure aquest text febrosament, sabent que no tenia salut i que se li acabava el temps. Albert Camus el va editar uns anys després, defensant-lo de les crítiques dels materialistes.

L’arrelament és una barreja genial de lliçons d’història, teoria política i pensament religiós. Comença amb una declaració universal de les obligacions cap a l’ésser humà -Weil estava convençuda que haver-nos centrat en els drets, sempre delicats perquè cal que primer te’ls reconeguin els altres, només ha portat problemes-. Per a ella el que és fonamental són les obligacions que tenim cap als altres, que han de cobrir les seves necessitats espirituals. En aquest punt és molt clara: la necessitat principal de l’ànima és l’arrelament, formar part d’un col·lectiu amb història i amb capacitat de projectar-se en el temps. Tots tenim el deure de procurar als altres una vida arrelada. Weil glossa el desarrelament dels obrers, de la pagesia i de les nacions, i proposa eines per revertir-los, com humanitzar l’aprenentatge i el treball, donant unitat a la vida laboral i afectiva de les persones. L’obra és també una crítica a la França superba i colonial, a l’assimilació de nacions barroera, a les lluites territorials amb Alemanya. És una proposta política ambiciosa, que suposa una revolució espiritual, potser incompatible amb la set de riquesa dels homes.

Weil va morir als trenta-quatre anys -de tuberculosi i d’anorèxia mística-, amb el text incomplet.

Quatre pensadors que han rebut l’empremta de Weil

Sol presentar-se Simone Weil com una llum que es va encendre i apagar sense deixar rastre i sense il·luminar res posteriorment. No és cert. Els seus pensaments han marcat molts autors -i autores, com s’explica a l’antologiaLectoras de Simone Weil, que han coordinat Fina Birulés i Rosa Rius Gatell-. D’entrada deixa petja en Hannah Arendt (1906-1975). Al seu assaig La condició humana (1958), l’alemanya esmenta els relats que Weil va escriure sobre el seu pas per la fàbrica, publicats pòstumament amb el títol La condició obrera. Per Arendt, Weil és l’única que s’acosta a la qüestió obrera honestament. La francesa feia una anàlisi materialista de la història però considerava utòpic aquest estadi final on s’acabaria amb el treball opressiu si els mitjans de producció canviaven de propietat. Per a Weil la lluita i la força són part constitutiva de la història i només poden compensar-se per mitjà de la gràcia, l’amor gratuït que ens eleva.

Simone Weil deixa empremta en l’escriptora i filòsofa alemanya Ingeborg Bachmann (1926-1973), que també buscava el dolor i anava al fons de les coses. Als ulls de Bachmann, Weil era una mística que escrivia per a ella mateixa. Creu que Weil sempre posava el focus en l’absència de Déu i en el patiment perquè només la derrota ens ofereix un estat d’ànim òptim per comprendre el món i perquè només des de la derrota pot donar-se testimoni. En una conferència que va fer sobre ella, Bachmann explicava que Weil havia sentit compassió pels jueus perseguits. Això és fals i és un dels punts més foscos i incomprensibles de Simone Weil. Com va passar amb bona part de l’esquerra occidental, veia en els jueus la imatge del burgès. El fet de morir l’any 1943, quan tot just es començaven a saber detalls dels camps de concentració, és determinant. Però Weil coneixia les lleis que privaven als jueus l’accés als llocs públics -ella mateixa va haver de fugir de França- i no va alçar mai la veu.

La filòsofa espanyola María Zambrano (1904-1991) deia que va conèixer Simone Weil en algun moment de la Guerra Civil del 1936. A part del compromís polític i de la vida d’exili, compartien un gran interès per la tradició mística -especialment per Sant Joan de la Creu-. Totes dues van tenir la mateixa intuïció: creien que calia girar els ulls cap a l’Orient. Estaven convençudes que Occident no es podia desentendre del que va quedar fora de la història de la filosofia quan es va decidir que la seva font havia de ser només Grècia. Tant per a Weil com per a Zambrano Déu no és un ésser personal exclusiu d’un llenguatge doctrinal. És un camí que va mostrar-se amb més força que mai al segle VI aC, quan van coincidir Buda, Lao Tse, els Set Savis i Pitàgores. Per això hi ha un substrat compartit en les diverses tradicions religioses. I per aquest mateix motiu Simone Weil va interessar-se pel catarisme, marcat pel maniqueisme d’origen persa i perseguit pel vaticanisme encotillat.

Una ànima molt pròxima a Simone Weil va ser Rachel Bespaloff (1895-1949), la filòsofa d’origen ucraïnès crescuda entre Ginebra i París. Jueva com Weil, també va exiliar-se a Nova York, on va publicar la seva obra principal,De la Ilíada. Bespaloff havia anat treballant el poema homèric quan s’amagava a la Provença, aprofitant que la seva filla no podia anar a l’escola i la instruïa ella a casa llegint-li i comentant-li els clàssics. Al cap d’un temps d’estudiar el poema va saber que Weil havia publicat l’article La Ilíada o el poema de la força, que va servir-li per discutir-hi i perfilar el seu propi text. Més enllà de les lectures diferents que fan de l’epopeia, és interessant que les dues anessin a buscar aquella guerra mítica per comprendre la que patien aleshores. Dona lúcida i de caràcter, però emocionalment molt trencadissa, va suïcidar-se el 1949.