«La música de les paraules». Toni Coromina sobre «Poesia completa» de Lluís Solà [La Vanguardia]

Font: Toni Coromina / La Vanguardia

400SOLAEdicions de 1984 acaba de publicar la Poesia completa de Lluís Solà (Vic, 1940), un extens volum de ni més ni menys que 1.052 pàgines. La recopilació antològica, dividida en dues parts, reuneix un centenar de llibres escrits des del 1958 fins al 2015. La primera meitat conté els poemes que conformaven la seva producció literària fins al 1999, amb el títol ‘De veu en veu’, d’un caire més aviat reivindicatiu; es tracta de construccions llampec (algunes de només dos versos) i d’altres d’una mica més llargues.

La segona part reuneix quaranta-dos llibres inèdits que l’autor ha escrit en els últims quinze anys, d’un caire més reflexiu i amb poemes més extensos. En aquest context, el poeta compara la varietat de formats amb diferents peces musicals: “Hi ha cançons i quartets, però també cants i simfonies. Alguns llibres només tenen cinc poemes i d’altres cinquanta”

Segons Sam Abrams, poeta, assagista, traductor i crític literari nord-americà establert a Catalunya, “Solà és un dels poetes més destacats de la poesia catalana del nostre temps”. Pel poeta vigatà, la seva obra té bones dosis “de reflexió sobre la condició humana, els sentits, l’amor, el país o els paisatges exteriors i interiors; un diàleg a través de la paraula, que és l’horitzó dels humans. La poesia beu de la llengua que et donen a casa i al carrer, i de la llengua que han processat els escriptors. És el cas de Verdaguer, que va agafar les paraules del poble i les hi va retornar carregades de llums, foscors, música i reflexió”.

La poesia de Solà evoluciona, però també fa bucles i retorna sobre els mateixos camins amb aires renovats: “L’ofici de poeta és com estar en terra ferma mirant el mar, que sempre canvia. Tu intentes copsar amb paraules la musicalitat, l’espurneig de les onades, la calma, o el brogit de la tempesta; però mai no arribes a traduir el moment, el mar sempre se t’escapa. I tornes una i altra vegada als mateixos llocs, intentant fer-ho de manera diferent. Fins que t’adones que la poesia sempre és incompleta, perquè el món, els pensaments i els sentiments, canvien. La paraula té una certa insuficiència davant les coses del mon per expressar-ho. No ho mostra tot, insinua, com l’erotisme. Potser aquesta insuficiència a la llarga és un benefici, perquè no ens immobilitza, és una finestra oberta que ens remet a l’horitzó”.

L’escriptor compara la lírica amb una fruita: “La mètrica és la pela, la part exterior, com el compàs en la música . Però el més important és la polpa, el nèctar. Els sons vibren entre ells, fins i tot els sons que no sents”. De vegades Solà utilitza el vers lliure, “que té una música interna”. Tanmateix, també intenta “mantenir l’equilibri entre els aspectes fonamentals dels versos, com la mètrica dels trobadors, que basaven les seves creacions en l’accent, el ritme. És un mètode que jo intento seguir, encara que no estrictament. També escric prosa poètica que també té la seva musicalitat”.

Un dels elements bàsics de la seva poètica és l’arquitectura: “La poesia ha d’entrar sense que qui l’escolta tingui la necessitat de saber com està feta. Igual que la bellesa d’un campanar romànic, que no et demanes amb quina pedra s’ha bastit. Intento que els poemes tinguin un abona construcció, sense que la forma es mengi la substància”, assevera.

Fill d’un escrivent i una pantalonera, Solà es va criar en un ambient molt humil, i de ben jove va iniciar la seva trajectòria com a poeta, agitador cultural i home compromès amb el país durant l’etapa més fosca del franquisme. Entre 1955 i 1966 va ser un dels promotors de la revista Inquietud, especialitzada en les avantguardes artístiques. Poc després, va impulsar, amb Martí Pol i Segimon Serrallonga, la revista de poesia Reduccions. Com a traductor, ha traslladat al català textos de Beckett, Handke, Kafka, Pessoa, Rilke, Rimbaud o Sòfocles. Ha portat a escena obres de Strinberg, Èsquil, Pedrolo o Brossa, i ha creat muntatges poètics amb textos de Foix, Riba, Verdaguer i Vinyoli.

Anuncis

Tres presentacions per aquesta setmana: Serge Basso, W. B. Yeats i Simone Weil.

Dimecres 29 de juny, a la llibreria Laie (Barcelona). Llegiu aquí un dels textos que conformen «El revers de l’arena», publicat a la revista cultural Catorze.

basso barcelonaOKOK

 

Dimecres 29 de juny, a la llibreria Mediterrània d’Eivissa:

YEATS eivissa ok

 

Dijous 30 de juny, a la llibreria Pròleg (Barcelona)

weil proleg

«Combat sense treva a l’oblit». Francesc Calafat sobre «No és procedent», de Claudio Magris, a El Temps

Font: Francesc Calafat / El Temps

400MagrisUn llibre valent en un moment en què predomina el caramel literari. Cerca el gaudi estètic, però defuig la vaselina. És una novel·la de construcció complexa, feta de colps directes a l’estómac, a l’emoció i al cervell. No és procedent és la història d’una obsessió d’un home que recull fusells, canons, avions, submarins, tancs, pistoles, carmanyoles… per omplir de vida -i mort- un “Museu total de la Guerra per a l’Adveniment de la Pau i de la Desactivació de la Història”. És un arxivista de la guerra, no perquè el morbo dels horrors li apuge l’adrenalina; ans al contrari: és la seua lluita contra l’oblit, l’afany delirant de pretendre el somni de la pau mundial. No és cap casualitat que el lloc siga Trieste. Els avatars de la ciutat reflecteixen la història movedissa d’Europa, una cruïlla de cruïlles, d’interessos canviants i d’identitats.

El relat de la perplexitat de la guerra, que ens duu amunt i avall, és falcat i conduït per dues històries centrals. L’abnegat professor que ho recull tot, i que morí a causa d’un incendi que s’engolí part del patrimoni. I Luisa, una dona de família jueva que s’encarregarà de dur a terme el museu.

La història esta formada per capítols que projecten una ruta de les sales del museu, on es mostren les característiques del material seleccionat. La guia és interrompuda per diverses parades, algunes de lligades a la vida de Luisa i a la seua família, sobretot a l’àvia, Deborah -engolida pel crematori de la Risiera de San Sabba, als afores de Trieste, l’únic camp d’extermini d’Itàlia-, i a Sara, la seua mare, trasbalsada per l’horror viscut i enderiada per ocultar-li’l a la filla.

La implicació del col·leccionista ens arriba a través de Luisa, que compila i mira de traure una mica llum al caos de les notes conservades, i on descobrim que ha desaparegut material que feia referència al personal que participà en la marxa del camp i en la repressió de la població.

En la visita virtual al museu s’escolen altres històries. La de l’indi Chamacoco, dut a Praga per un antropòleg per curar-lo d’una malaltia, el qual ens relata la presència nazi a la ciutat. La peripècia del soldat Schimek, executat per negar-se a disparar contra la població polonesa i, finalment, de Luisa de Navarrete, esclava raptada per indis, tornada al cap d’un temps, i processada per la Inquisició i que escapa de la mort per haver-se convertit en una mena de Xahrazad.

Amb aquest relat imponent, Claudio Magris basteix un clam demolidor contra la guerra, que no es limita a Europa, sinó que té una voluntat globalitzadora: enfoca les vies de domini de destrucció dels pobles, ara indis americans, adés esclaus africans. Contemplem l’odi, l’abjecció dels botxins i la seua dèria per esborrar el que han fet. També és un homenatge als resistents que sovint s’emboliquen en aventures quixotesques per combatre l’oblit.

És una obra que funciona per sediments, acumulació de dades i històries de tota mena, referències bíbliques i hebraiques, reflexions i digressions, sòlides però a vegades excessives. L’estil golafre integra la dispersió en un discurs subjugador, abrasiu. Estremidor. Els protagonistes saben que la memòria és fum i, per això, volen fer un “museu com un hipertext mòbil en el qual tot circula o desapareix i s’anul·la”, però hi és. Aquest és el combat: no contra l’oblit, sinó contra l’oblit de l’oblit.

[Llibre traduït per l’Anna Casasses]

Jordi Vilarrodà entrevista Sílvia Alcàntara, autora d’«Els dies sense glòria», a El 9 Nou

Font: Jordi Vilarrodà / El 9 Nou

400Alcàntara

 

Li agrada que no es parli només de vostè com l’autora d’Olor de colònia?
La casa cantonera ja va agradar a molta gent. Vaig a clubs de lectura on em diuen que a la gent jove els agrada més que Olor de colònia. I amb aquesta també em passa. L’èxit d’Olor de colònia va ser aquella sacsejada de la memòria… sobre les colònies s’havien escrit llibres tècnics i d’història, però no la història de gent que ho vivia i ho patia. La història també entra a través de la ficció.

A Dies sense glòria també n’hi ha, d’història, però queda en segon terme…
Faig un repàs a la història que tots coneixem… però és un fons, com aquella música que no molesta. Perquè es tracta de sentir les veus de les persones.
El moment clau és el 1963, quan l’Enric i la Glòria és casen, però recula abans i s’allarga fins molt després… Sí, faig un flaixbac fins als seus pares, buscant les arrels. Agafo la guerra, la postguerra, la dictadura, la transició… però és com un subtext. Jo no vull parlar d’això sinó de com ho ha viscut aquesta família, de com els ha afectat. Com que sabia que hi passarien molts anys i moltes coses, fins i tot vaig decidir que posaria el títol al final. És la primera novel·la que he escrit sense títol! Quan la vaig acabar, encara no en tenia. M’hi va ajudar l’editor, la veritat, i el vaig trobar idoni!

Els personatges centrals, l’Enric i la Glòria, qui són?
L’Enric és pagès, dels que estima la terra. La mare vol que tingui un altre ofici, però ell vol treballar la terra com el seu pare. Quan es casa veu que no té futur, i han de marxar a la ciutat. L’Enric té també una mare que es creu la millor mare del món. Coneix i es casa amb la Glòria, que no en té, de mare. El contrast. Tots dos viuen uns conflictes que, amb els anys, els desgasten.

La novel·la és també la història d’aquest procés?
Sí, és la història del deteriorament de les relacions humanes. Sense fer-ho expressament, potser. No cal. Si entres dins dels personatges, és inevitable que surti.

En petits detalls, sense grans escarafalls: silencis, malestars…
Hi ha un detall que sembla insignificant però que diu moltes coses. L’Enric i la Glòria tornen del viatge de noces. Ell li ha arreglat un vàter i un plat de dutxa en un racó de la casa de pagès. La Glòria s’està dutxant i entra la Miquela, la sogra, perquè li convé anar al vàter. Només les separa una cortina de plàstic florejada… però quina incomoditat per a totes dues, quina incomoditat tan gran!

La Miquela és un personatge de pedra picada, una mare coratge?
Lluita per tenir un fill, perquè els perdia… va a buscar “el fruit del meu arbre”, com diu ella. Amb beuratges, amb novenes… es queda al llit i no es mou fins que neix la criatura. Aquell fill, l’Enric, serà tan extraordinari per a ella que tot li sembla poc. El fill separa la Miquela del seu home, allò que dèiem de les relacions humanes: ell s’adona que la mare i el fill parlen, i que no el troba a faltar ningú, cada vegada plega més tard del camp. Quan es posa malalt, el cuiden… però té la sensació que ha quedat marginat. La Miquela té un amor de mare tan gran que el perjudica, al seu fill, però no n’és conscient.

En la seva novel·la hi ha també un triangle amorós, subtil però important. Del qual no podem donar detalls sense explicar una de les claus del relat.
El primer triangle és el de l’Enric, el seu pare i la seva mare. Després es troba entre la mare i la dona, i finalment, entre la dona i la filla. Sempre al mig. I hi ha un altre triangle, una història potent, encara que sigui curta. Dos homes, l’Enric i en Llorenç, que estimen la mateixa dona i lluiten per ella. Que en un moment donat s’adonen que han d’estar units.

Quan parla de les escenes, és com si les tingués molt presents. S’ho imagina tot abans d’escriure, fins al detall?
No m’ho imagino, ho veig! Quan escric, ho veig… per això hi poso els detalls, l’atmosfera. I el lector ho veu perquè jo ho he vist abans. I si s’ha de plorar, ploro…

Tot i que l’Enric i la Glòria s’han casat, se’n van a viure a la ciutat. Això va passar a molta gent d’aquest país…
És la primera idea que vaig tenir per escriure aquesta novel·la. D’aquí surt tot. S’ha parlat molt de la immigració que va venir d’altres llocs, i poc de la immigració de casa nostra, de la dels nostres avis. Ells van patir igual, perquè van haver de deixar la casa i les terres per anar a la ciutat, i van marxar amb poca cosa perquè en aquell moment la terra no tenia cap valor. Però com diu un dels personatges, deixen “la casa de pedra massissa per anar a viure en un pis de totxos i de renda limitada”.

I per a ells és un gran trasbals…
És un sacrifici que fan pels fills, perquè veuen que a pagès no hi ha futur per als fills. Imagini’s! Persones com la Miquela, que en un moment donat ens adonem que no sap ni llegir ni escriure. Un dia es posa a l’ascensor per anar a estendre al terrat i acaba al soterrani de la casa… Però per al seu fill, l’Enric, també hi ha una adaptació: fa de carreter quan ja no hi ha carros per adobar. Quan se’n va a la ciutat, munta un negoci petit que se’l mengen les grans superfícies. Ha de veure dues vegades com tot el que ha muntat amb tant d’esforç se li’n va a l’aigua. I amb tot i això, ell i la Glòria són lluitadors i sobreviuen.

A les seves novel·les té predilecció per explicar vides de personatges petits, gairebé anònims?
En alguna ocasió m’han dit que agafo una carnissera i la converteixo en una heroïna, i m’agrada que em diguin això. Una carnissera o un pagès són els herois de les històries que explico!

No té pressa: entre una novel·la i una altra poden passar cinc anys, com ara…
Però com que m’emporto els personatges amb mi i els trobo a faltar, perquè no em passi això quan acabo una novel·la en començo una altra. Ara ja l’estic escrivint.

«El poeta construeix una casa més humana». Jordi Nopca entrevista lluís Solà [Diari Ara]

Font: Jordi Nopca / Diari Ara
Podeu trobar una versió més extensa de l’entrevista aquí.

400SOLAPoeta. Professor. Traductor. Dramaturg. Fundador de la revista Reduccions l’any 1977. L’aportació de Lluís Solà a la cultura catalana és tan sòlida com el volum de 1.000 pàgines que reuneix tota la seva producció en vers i que ara publica Edicions de 1984. L’autor parla amb calma i seguretat oracular, la mateixa que trobem als seus versos.

Al pròleg de Poesia completa escriu: “El poeta torna a casa seva, si és que el poeta mai ha tingut casa”. ¿Com era la casa amb què vostè es va trobar quan va començar a escriure?
Als poetes d’aquest país no ens van ensenyar a escriure ni a llegir en la nostra llengua. Quan vaig començar a escriure vaig veure que la llengua oral era el català, però per aprendre’l vaig haver d’estudiar-lo a banda. Un dia vaig anar a la biblioteca, vaig demanar la Gramàtica d’en Pompeu Fabra i la vaig copiar sencera. Les obres de Bartomeu Rosselló-Pòrcel les vaig picar a màquina perquè no es trobaven. Vaig fer el mateix amb més d’un llibre.

Aquesta és la casa amb què es van trobar.
Sí. Tanmateix, tots els senyals que teníem al voltant –persones, bèsties, animals i natura– ens parlaven amb una realitat que era la nostra. Aleshores vam començar a recuperar i a reconstruir aquesta casa que sobretot a partir dels anys 40 havien intentat d’enderrocar. D’altra banda, podria ser que el poeta no tingués ni aquí ni enlloc una casa. Una de les seves funcions és construir-la amb paraules més brillants, potser més fosques, més profundes, per a tots els homes. El poeta construeix una casa més humana. Més respectuosa envers el món i les coses, i envers nosaltres mateixos.

“El poeta va pel carrer i escolta els tons i els accents de les paraules mig escapçades que li arriben”. Quan arrenca la seva poesia?
És una bona pregunta, però impossible de contestar. És d’aquelles qüestions que apareixen probablement abans que siguem pròpiament conscients. Hi ha una imatge que es repeteix en diversos poemes, la de “l’eruga d’or”. Quan la vaig veure no sabia que escriuria. Vam anar a dinar en algun lloc amb els pares i aleshores va aparèixer l’eruga, que m’ha quedat sempre més gravada. És una imatge impressionant. És així com ens funciona als poetes. Molt abans que siguem conscients de res, les paraules ens van configurant. La vida pren possessió de nosaltres en el moment que som concebuts i ens va aportant elements que més endavant comencem a dir en paraules, a imaginar. Qui sap què hi ha al darrere? Quines erugues d’or es belluguen a dins els nostres ulls?

M’agrada molt quan diu que “va pel carrer i escolta els tons i els accents de les paraules”. Vostè és un poeta que mira cap al fons de vostè mateix però també cap al fons del que l’envolta. Vol observar-ho tot.
La meva és una poesia que vol escoltar molt l’altre. Perquè, com aquesta eruga d’or, en un moment el món no només se’ns posa al davant sinó que se’ns tira al damunt, vol formar part de nosaltres, obtenir la nostra atenció i la nostra paraula. Els rius no flueixen cap al lluny, sinó cap als nostres ulls. Així mateix, les onades del mar no es queden només a dins la platja, sinó que ens entren als ulls. La lluna, quan es pon, també entra dins nostre.

Ara mencionava els rius, les onades i la lluna. La seva poesia és plena de natura. “Al fons de la mirada flueix la intensitat de l’arbre”. “El camí és ple de mans”.
La presència de la natura és una crida a respectar l’exterior, la natura, el cosmos i la vida. Respectant-los esperem que també ens respectin. Escoltar també és respectar. Escoltar, per a un poeta, és estotjar dins el vidre de les paraules els moviments i els rostres dels éssers.

El seu primer llibre de poemes va arribar el 1975. Era Laves, escumes (Lumen). Van haver de passar 18 anys perquè aparegués el següent volum, L’herba dels ulls (Cafè Central, 1993). Per què va deixar passar tants anys?
Alguns dels qui vam néixer als anys 40 estàvem desesperats de veure com esclafaven la llibertat d’un país i els elements que constitueixen les maneres de viure i de veure d’un país, és a dir, la llengua. Estava desesperat de viure en un món que no era lliure. Ens vam haver de dedicar a fer el que fos, sempre amb desesperació, per intentar salvar el país, des d’organitzar classes de català, fundar un institut del teatre, el Centre Dramàtic d’Osona, el grup de teatre La Gàbia i la revista Reduccions o ser regidor de Cultura a l’Ajuntament de Vic durant els primers quatre anys del que anomenen democràcia i que no ho és exactament. Això feia que visqués en una contradicció, que era fer possible un país en la llengua que correspon a la comunitat i, alhora, no tenir temps per escriure el que volia.

El llibre inèdit que tanca Poesia completa és Comiat. ¿Això vol dir que deixa d’escriure poesia?
He escrit algun poema llarg i uns quants de curts. Però l’edició de la Poesia completa m’ha portat molta feina durant els últims mesos i pràcticament no m’he pogut dedicar a res més. Quan fas un poema sempre és un últim poema. Tota la vida està plena de comiats. Ens acomiadem de la nostra infància i de l’adolescència, de les persones que hem estimat, d’un amic que no sabem quan veurem… Cada dia ens acomiadem del dia d’abans. La vida és un comiat continu i la mort és el comiat entre tots els comiats.

«Robert Walser, l’escriptura a llapis». Alfred Mondria, sobre «L’ajundant» de Walser

Font: Alfred Mondria / Postdata / Levante (i Privilegis de l’intrús)

En moltes ocasions és pràcticament impossible separar l’obra d’un autor de l’aurèola que tendeixen a traçar admiradors i mitòmans. De fet, molts episodis biogràfics de Robert Walser són propicis a la llegenda. Nòmada incessant a qui és ben difícil seguir el rastre, practicà oficis com treballador de banca, arxiver o majordom, ocupacions que encaixen amb una personalitat i una escriptura que defugen l’èmfasi i estats d’ànim apassionats. La humilitat, l’interés per aspectes quotidians i menors, una mirada sorprenent —i expressament ingènua— conformen un programa que s’enfronta a la lluita adulta, als imperatius de la vanitat i l’ànsia de triomfs. En els articles periodístics de Robert Walser queda definida una poètica inspirada en una aparent itinerància capritxosa de vagabund: vells asseguts en jardins públics, la xerrameca d’una costurera, desvagats, gent que puja i baixa dels tramvies. Escenes capturades per un observador addicte al passeig urbà i a refugiar-se en el silenci del bosc com un antídot contra el sofriment. En l’inici del segle XX, quan ja s’anunciaven els grans cataclismes que desencadenaria la història, Robert Walser preferia fixar-se en regions marginals del pensament, alié a exigències de modes i corrents estètics. Amb un gest quasi místic, canvià la ploma pel llapis per a escriure, poc abans que un sistema nerviós massa fràgil l’obligara a passar l’etapa final de la seua vida en el psiquiàtric suís de Herisau.

Al dors de targetes de visita i en fulls de calendari Robert Walser anota —amb lletra críptica i xifrada— petites escenes dramàtiques, paròdies de gènere epistolar, retrats anònims i anècdotes fictícies. Amb posat rialler apunta en un dels seus microgrames: quan admire una persona o un fet, m’agrada interrompre aquest sentiment amb alguna estupidesa, i així burlar-me de mi mateix. Una proclama que també assumiria el protagonista de Jakob von Gunten, potser la seua millor novel·la. “Aquí s’aprén molt poc. No farem res de bo a la vida, és a dir, tots nosaltres no arribarem a ser en el futur sinó una cosa molt modesta i subordinada”. Rufianesc, vulnerable i transgressor, el jove Jakob practica a l’Institut Benjamenta l’elogi de la ignorància enfront del coneixement i l’ambició. Com els seus companys, el servilisme és l’únic objectiu que pretén assolir, descartar l’amplitud de mires i la temptació del poder i l’èxit. En aquesta peculiar institució estan prohibides les esperances i el desig de prosperar; cal, per tant, una mena de resignació intel·ligent, ja que “quan penses, et subleves”. Passatges onírics, jocs amb un llenguatge cavalleresc i romàntic, una mirada mordaç a les novel·les de formació, a més d’una simbologia que s’esmuny a interpretacions clàssiques configuren una de les narracions més singulars de la literatura europea.

400AjudantSense aquest caràcter provocatiu i sorneguer, Joseph Marti també assumeix un paper d’obediència i vassallatge —travessat per rampells d’orgull— quan entra a treballar a casa de l’enginyer Tobler. El protagonista de L’ajudant viu com una ofensa la incapacitat de prendre iniciatives i mostrar-se eficient en les tasques que li encomanen. En canvi, davant les feines mecàniques i administratives, o tan sols en haver d’arreplegar les fulles seques del jardí, Joseph sent com si la vida el recompensara per les adversitats que ha patit. Fidel a un estil elusiu, Robert Walser punteja lleugerament el passat del personatge: precarietat i pensions ombrívoles, relacions amb dones presidides per la por i la fantasia, records vaporosos. A hores d’ara, Joseph disfruta de bon menjar i bons cigars, luxes i atencions d’una vida burgesa.

Ara bé, aquesta seguretat que contrasta amb les vivències anteriors no és, ni de lluny, definitiva, ja que l’enginyer que l’ha contractat és un inventor d’artefactes que no compten amb la confiança d’inversors. El rellotge publicitari, una cartutxera automàtica i una cadira per a malalts no passen de ser dissenys que, amb el pas dels dies, causen la ruïna del negoci i una desfilada constant de creditors i deutes. L’arrogant, fatxendós i tirànic enginyer Tobler comprova com els seus somnis acaben esvaint-se entre les acusacions i el sarcasme dels conciutadans. Però l’aspecte més revelador d’aquesta història és constatar com Joseph es debat entre la fidelitat al seu senyor i senyals d’alarma que no pot escamotejar, encara que siga a través d’una voluntat mancada d’energia. Des d’una tensa pugna interior, Joseph fa seua una afirmació distintiva de Robert Walser: “La tranquil·litat anímica s’assembla de vegades a la més freda indiferència”.

En L’ajudant el valor més apreciat és la inacció, o bé deixar-se dur per la inèrcia del treball diari i acomplir ordres —encara que siguen absurdes— del seu superior. Quan Joseph ha de comportar-se amb determinació se sent oprimit, com en el coqueteig i les converses més íntimes que manté amb la dona de l’enginyer, el personatge que obliga a esperonar la consciència adormida —letàrgica— del protagonista. En aquest sentit, l’escriptura compassada de Robert Walser s’ajusta al moviment interior que experimenta Joseph, qui tendeix a domesticar i esmorteir qualsevol decisió conflictiva. La natura, com en altres obres de l’autor suís, actua com una mena de regulador de la pressió anímica, amb divagacions exaltades i poètiques: banys extasiats al llac, fulles de cirerers “d’un vermell incandescent, ferit, dolorós”; sirenes que en la boira “sonaven com queixes d’animals indefensos”. El ritme i les onades de la prosa transmeten —amb més claredat inclús— els punts cardinals de l’ideari d’abnegació i replegament de l’autor.

En referència als artistes, Robert Walser subratllava que tindre la necessitat de ser gran és una immensa desgràcia. Sobta aquest propòsit ferm d’equiparar la llibertat a la insignificança, a una modèstia extrema. Una actitud i una escriptura que reivindicaren —amb més o menys intensitat— Kafka, Benjamin, Canetti, Musil o Bernhard. La mort de Robert Walser el dia de Nadal de 1956 sobre la neu, entre els arbres del bosc, s’erigia en una mena de símbol i anunciava —engrandia— la futura llegenda.

Aquest dimecres, a Vilafranca, W. B. Yeats. Aquest dijous, a Vilassar de Mar, Sílvia Alcàntara.

DIMECRES 15 DE JUNY, VILAFRANCA DEL PENEDÈS
1984PYeatsAquest dimecres 15 de juny, de les 18.00 a les 19.00, al restaurant El taronjer de Vilafranca del Penedès, en Michael McGeary i en Jordi Llavina han organitzat una vesprada poètica anglo-nord-americana que no us podeu perdre: club de lectura íntegrament en anglès amb el traductor Josep M. Jaumà, autor d’esplèndides versions de Graves, Frost i Yeats.

Tot seguit, al mateix pati d’El Taronger, presentació de l’obra Irlanda indòmita. 150 poemes de W. B. Yeats, amb traducció de Jaumà (Edicions de 1984).

 

DIJOUS, 16 DE JUNY, A VILASSAR DE MAR

ALCANTARA VILASSAR