«Una mirada convincent». Vicenç Pagès sobre «La mecànica de l’aigua» de Silvana Vogt. [El Periódico]

Font: Vicenç Pagès / El Periódico

Una mirada convincent

La mecànica de l’aigua destaca entre les obres de la rentrée

 

FM151MecànicaAiguaEl perill d’escriure en català després d’haver nascut i viscut la major part de la vida a l’Argentina és haver de conformar-se amb el paper, meritori però limitat, de documentar amb una llengua próxima una realitat llunyana (la novel·la comença amb la instauració del corralito). Una sortida més digna és la de permetre als nadius accedir a la mirada de l’altre (al tercer caopítol la protagonista arriba a Catalunya i s’hi queda fins al final del llibre). Però el que ha aconseguit amb La mecànica del’aigua Silvana Vogt (Morteros, 1969) és encara més difícil: escriure una novel·la convincent en una llengua convincent i amb aquest ingredient indefinible que per resumir anomenem gràcia.

La mecànica de l’aigua s’inicia amb capítols que alternen el protagonisme de Vera, immigrant amb futur, i el d’Eliseu, editor amb passat. Ella arriba a Barcelona i topa amb la burocràcia, mentre que ell sofreix els plans dels amos de l’editorial. La immigrant animosa i el triomfador trist acaben coincidint i «la solitud de tots dos es fa més petita», tot i que ens estalvien el tràngol d’enamorar-se. El que tenen en comú tots dos són uns quants morts i la febre de la literatura.

Més que la història d’algú que emigra, la novel·la explica la història d’algú que llegeix. El detonant del viatge és més literari que econòmic, igual com són literàries les relacions que Vera estableix a Barcelona, les paraules que pronuncia i les feines que realitza.

La Maga que Cortázar no va retratar.

De fet, l’odi que sent per Rayuela ens pot servir a l’hora de buscar referències, ja que Vera presenta el que Cortázar ens va escatimar: el punt de vista d’una dona més creativa que pràctica, que viu a l’estranger igual com viuria a casa seva, i que se sent atreta per homes destinats a abandonar-la; o sigui, una Maga dels nostres dies. Vera és tan abstracta —el seu gos es diu Kantiano— que encomana alguna característica al narrador, el qual es descuida de dir-nos l’edat dels personatges, potser perquè així ens sentim tan desorientats com ella.

La mecànica de l’aigua té dos protagonistes, però el femení està costruiït d’una manera més sòlida. No resulta rellevant el percentatge autobiogràfic, com tampoc si som davant un roman à clef o una autoficció. El que importa és que, entre l’allau de novetats de la rentrée, aquest llibre ens ofereix una mirada neta.

Lluís Calvo sobre «L’arrelament» de Simone Weil

Font: Lluís Calvo / Facebook

400ArrelamentSensacional Simone Weil. L’arrelament, publicat per l’editorial 1984, amb traducció de Rosina Ballester Figueras, és un text memorable.

És cert que és molt difícil seguir Weil al cent per cent. De vegades es mostra com una Maximila del montanisme (la secta radical del s. II dc) a la recerca del martiri. Com ens recorda Josefa Contijoch a l’epíleg, tot recollint el testimoni de Louis Closon, Weil tenia la «necessitat d’immolar-se». Tampoc la segueixo quan demana que es tanquin diaris —tot i que també cal entendre el context històric en què es mogué l’autora— o quan afirma que el corrent tomista del cristianisme contemporani és còmplice del nazisme per la defensa que el filòsof féu de l’esclavatge —tot seguint Aristòtil—, cosa que com a hipèrbole retòrica i simpàtica està bé, però que fet i fet no té cap consistència argumentativa més enllà de la ira d’una ploma de combat.

Tanmateix, Weil era profundament genial. I era de les que no callava. El seu mestre Alain l’anomenava «Simone la Marciana». I Steiner incideix, recentment —amb la seva misogínia habitual—, en una possible demència (de Steiner en parlaré aviat, no patiu). Però no, no era pas follia: era simplement vehemència coherent. Per Weil l’heroisme i la santedat són indiscernibles. I més enllà dels oripells de la història, la pensadora furga en la part «muda, anònima, desapareguda» de la història. En els autors i les idees silenciades pels poders. La dominació del talent literari, fet i fet, és també una dominació del talent polític en l’espai.

Tot el llibre és una joia, però per mi les últimes cinquanta pàgines, dins l’assaig L’arrelament, són una de les fites de la filosofia i la teologia contemporànies. Simone Weil i Teilhard de Chardin foren els grans teòlegs del segle XX, amb una capacitat visionària que només es confirmarà amb el pas dels segles. L’estil de Weil és a anys llum de la prosa mediocre de Joseph Ratzinger (si heu llegit el seu Jesús de Nazaret ja sabeu de què parlo). Quan Weil parla dels homes que es captenen com la matèria inerta, de la ciència com a forma de contemplació religiosa, de l’obediència perfecta (amb la matèria que obeeix l’amor) i del fet que la providència actua com un mecanisme, signa algunes de les pàgines més belles i lúcides de la història de la humanitat.

D’altra banda Weil no s’oblida de remarcar el lligam entre l’art i la fe que mostren els trobadors. I subratlla també la influència dels maniqueus i perses damunt els albigesos (Diether Rudloff, a Catalunya romànica, sosté que un dels fonaments de Catalunya és justament la influència persa i maniquea; parlar d’albigesos, al capdavall, també és parlar dels catalans).

Que Simone Weil no hagi estat canonitzada per l’església catòlica ja ho diu tot. No obstant això algú pot argüir que Weil no va fer cap miracle. I jo li responc: «tota la seva obra, ras i curt, és un gran miracle».

«Em dic Lucy Barton» segons la Fe Fernández [Llibreria L’Espolsada]

Font: Fe Fernández / Llibreria L’Espolsada

400BartonEs fa difícil començar qualsevol llibre d’Elizabeth Strout si has llegit Olive Kitteridge perquè és una novel·la immensa amb una protagonista d’aquelles que deixen pòsit, un personatge que roman amb tu per sempre i que forma part del teu mapa lector. Quan vaig rebre les galerades de Em dic Lucy Barton, al mes de maig, les vaig llegir a consciència i no us enganyo si us dic que quan vaig acabar vaig pensar està bé però… i sense ser-ne conscient vaig tornar a començar el llibre automàticament, sense pensar-hi, i aleshores sí que em vaig retrobar amb l’escriptura de Strout, precisa, quirúrgica i efectiva.

Em dic Lucy Barton és una novel·la escrita amb primera persona que relata la vida de la Lucy Barton, una dona casada amb dues filles a qui han intervingut de l’apèndix, el que ha de ser un ingrés ràpid esdevé una estada de nou setmanes en un hospital de Nova York, en una habitació amb vistes a l’edifici de la Chrysler. Barton amb el temps esdevindrà l’escriptora que tant desitja i és des del record que descriu les setmanes a l’hospital i tot allò que va succeir a la seva vida. La Lucy fa anys que no es veu amb la seva família, una gent del camp que ha passat molta misèria i penúria i que ja no se la sent seva perquè aconsegueix anar a la universitat i sortir-se’n. Al cap d’uns dies d’ingrés, la mare apareix als peus del llit i, sense saber massa què dir-se ni com, comencen a parlar del passat, a recordar gent del poble, a explicar-se la vida dels veïns i en mica en mica, la Lucy, comença a saber qui és i a descobrir coses del seu passat que li donen les eines per entendre els seus pares. Les converses amb la mare i l’estada de l’hospital li capgiren la vida. Recordar el fred i la fam i ser l’objecte de burla a l’escola per la roba foradada la retornen en sec a la vida.

«Em ve a la memòria en Jeremy quan em va dir que per ser escriptora havia de ser implacable. I penso que no vaig anar mai a veure el meu germà i la meva germana i els meus pares perquè sempre estava treballant en algun relat o altre i no tenia mai temps. (Però és que tampoc hi volia anar). Sempre em faltava temps, i més endavant em vaig adonar que si aguantava el meu matrimoni no tornaria a escriure cap llibre, no la mena de llibre que jo volia escriure, i això també hi va influir. De fet, aquesta implacabilitat, dic jo, arriba quan m’aferro a mi mateixa i declaro: “Aquesta sóc jo, i no aniré allà on no puc suportar anar —a Amagash, Illinois—, i no aguantaré un matrimoni si no vull, i m’aferraré a mi mateixa i tiraré endavant en la vida, cega com un ratpenat, però jo endavant!” Això és la implacabilitat, dic jo.»

Una de les coses que més m’agrada d’Strout és aquesta manera de construir les novel·les, és com si la novel·la fos el recipient per contenir-hi moltes històries que conflueixen quan cal i se separen i prenen camins diferents quan convé. Potser perquè Strout també és una escriptora de contes i per això juga a construir la novel·la a base de molts relats. Dijous vaig tenir la immensa sort de conèixer l’autora, de poder-hi parlar breument, vaig preguntar-li què la feia escriure així i em va explicar que és la seva manera de concebre les històries i de com li vénen al cap. Strout fa dir moltes coses a Barton però també n’hi fa callar d’altres que són tant o més importants per construir la vida d’una dona que aspira a ser ella mateixa i a reconciliar-se amb el passat i amb una infantesa que ve marcada pel llegat vital dels seus pares. Si bé és cert que l’escriptura pot semblar ascèptica i freda a mi em remou i em recorda que Strout ofereix el que jo espero de la literatura. Com diu Rodrigo Fresán si us agraden els personatges d’Alice Munro, Lucia Berlin i Anne Tyler, Lucy Barton no us decebrà.

Traduïda per Esther Tallada en català  (Edicions de 1984)

Traduïda per Flora Casas (Duomo)

«Els abismes del cor». J.A. Masoliver Ródenas sobre «La mecànica de l’aigua», de Silvana Vogt [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: J. A. Masoliver Ródenas / La Vanguardia, Cultura/s

Diferents personatges representen la veu autobiogràfica d’aquesta autora argentina, que s’aventura a escriure la seva primera novel·la en català en honor a la ciutat que l’ha rebut com a llibretera i professora d’escriptura

FM151MecànicaAigua

La política argentina pot tenir tant de farsa com de tragèdia, però és sabut que la tragèdia deixa poc espai per a la farsa. El 2001 va ser l’any del corralito, imposat pel govern radical de Fernando de la Rúa, i maquinat pel ministre d’Economia, Domingo Cavallo. En dos anys, marcats per les manifestacions de carrer i la repressió, el país va conèixer conc presidents.

Nascuda el 1969 a Morteros, Argentina, Silvana Vogt decideix canviar d’aires per buscar noves oportunitats i s’instal·la a Barcelona, on fa de llibretera i professora de creació literària. La mecànica de l’aigua, escrita en català, és la seva primera novel·la. I parla, amb to fortament autobiogràfic, d’aquestes experiències viscudes per ella. Tot i això, la intensitat narrativa és la pròpia de la ficció o, almenys, del que és purament narratiu. Una cosa s’aguditza amb l’estructura, en què cada secció del llibre, significativament anomenades escull —d’aquí el títol del llibre—, se centra en els diferents personatges que van teixint el relat. La peculiar alternança entre paràgrafs relativament llargs amb altres que es limiten a una sola frase, breu i impactant, expressa molt més vivament la densitat emocional, un dels aspectes més poderosos del llibre.

En principi la novel·la està narrada en tercera persona: «La veig. Puc veure-la», com un leitmotiv que es va repetint fins a la sorpresa final, que afegeix una nova dimensió més punxant. La protagonista, Vera, viu  experiències molt semblants a les que ha viscut Silvana Vogt. La seva visió de l’Argentina està allunyada de qualsevol tòpic, i agraïm que eviti els «che, vos», «macanudo» o «pibe». El fet d’haver escrit en català li ha permès evitar tots aquests comodins. Tot just al principi del llibre entrem en l’aberració del corralito, veritable hecatombe. El país a la deriva, optant per l’autodestrucció coma forma de vida i canviant de president com si fos un reality show, ens diu la narradora. Vera optarà, doncs, per viatjar a Barcelona. D’on ha tret els diners del viatge, quan tot està congelat, és un misteri per al que l’envolten, però no per al lector. Deixa el país amb una brúixola que li va regalar el Fierita «perquè no et perdis mai», el gos, Kantiano (Kant és el filòsof més admirat i coherentment defensat per Vera), i un llibre de Federico Esperanto que li va regalar l’autor. Entre les moltes coses que només s’insinuen a la novel·la (valor afegit) hi ha el possible homenatge de Vogt a la primera novel·la de Rodrigo Fresán, Esperanto, entorn d’un turmentat músic.

A partir d’aquí carregarà amb un passat que no l’abandonarà: el Fierita, mort per sobredosi; Darío, que malgrat les promeses d’amor no gosa deixar la seva dona, una circumstància que ha afectat tant Vera Com Laura; la necessitat d’aconseguir un salconduit per anar a Espanya, el tatuatge 365, que són les pàgines de la novel·la de Federico Esperanto; o el pescador que va vendre l’empresa just abans del corralito. I haurà d’enfrontar-se amb un present ple de sobresalts, començant per la necessitat de legalitzar la seva residència, la dificultat per trobar una feina i els diferents amors que representaran una lesió darrera l’altra i que culmina amb la seva relació especial amb Eliseu Mussol, potser la figura més dramàtica del llibre, que estima altres dones però que en totes veu la difunta Lila. El final del llibre confirma el triomf de l’autobiografia, en un relat absorbent, dramàticament pessimista.

«L’ariet i la fortalesa». Elena Hevia sobre «La mecànica de l’aigua» i Silvana Vogt. [El Periódico]

Font: Elena Hevia / El Periódico

FM151MecànicaAiguaEs muy probable que en todo relato se esconda una herida, un daño. No es un regla para todo el mundo, pero para la argentina Silvana Vogt fue así. Un directivo de un importante grupo editorial le espetó a su suegro, el editor Isidor Cònsul -que pedía tiempo ante el que quizá iba a ser su mayor reto profesional- que no le podían dar ese tiempo porque él mismo ya no lo tenía. Cònsul, es sabido, padecía ya el cáncer que acabaría con él. Para Vogt, debutante en la ficción, ese fue el detonante, el núcleo duro de la novela que acaba de publicar y que ahora se presenta en la Setmana del Llibre en Català. ‘La mecánica de l’aigua‘ (Edicions de 1984) está escrita en catalán porque fue vivida y sentida en esa lengua, la que más lee ahora esta librera de Sant Just Desvern, nacida en plena Pampa, que hace casi 15 años, en los días del corralito, decidió cambiar de país, con todas sus consecuencias, y venirse a Barcelona.

Recalca Vogt, que fue periodista radiofónica –algo que se aprecia en sus torrenciales y a la vez precisas explicaciones -, que su novela no es en absoluto una historia sobre la emigración y sí sobre la manera en que nos enfrentamos a lo ajeno, a la alteridad. “No es fácil adaptarte a una cultura, dominar sus claves, empezando por su sentido del humor”. El choque (que no el enfrentamiento) está en la base de una historia concebida dualmente. Por un lado, Vera, la protagonista decidida a moverse incansable, a golpear el agua hasta que se mueva, para salir adelante toda costa. Frente a ella, su maestro, Eliseu, el maduro editor enfrentado a su hundimiento personal y profesional porque las antiguas formas del oficio están cambiando. “Una amiga lectora me dijo que el personaje de Vera le parecía un ariete y el de Eliseu, una fortaleza”.

ALGUNAS CLAVES

La novela contiene también algunas figuras no excesivamente ocultas, como los escritores Rodrigo Fresán (Federico Esperanto), Jorge Carrión (Nil) y Roberto Bolaño (Benno), en un juego que tiene mucho que ver con los que hacía el escritor chileno. “Se podría leer como un retrato del mundo editorial, pero mientras lo escribía me di cuenta de que, en realidad, eso no era importante. Quería hablar de un paradigma de cambio y eso lo hubiera podido hacer en cualquier otro ámbito”.

Respecto a los resultados literarios -lo que realmente le interesa a la autora, más allá de la historia- resulta obvio hablar de mestizaje. De cómo las formas argentinas más libres, según Vogt, se han hibridado con las catalanas, obsesionadas por las estructuras. De ahí que no todo lo que ocurre en la novela quede explicado y que, por otra parte, la voz de Vogt no sea impostada, sino exactamente la suya: “Mi voz argentina absolutamente salvaje y metaliteraria”.

«Una consciència infeliç». Robert Saladrigas sobre «Em dic Lucy Barton», d’Elizabeth Strout [La Vanguardia, Cultura/s]

Font: Robert Saladrigas / La Vanguardia

400BartonA través del mateix títol, Em dic Lucy Barton (2016), se sap per endavant que la protagonista de la novel·la és una dona, la mateixa que escriu en primera persona. El lector continua rebent informació des de la frase d’inici: “Hi va haver una vegada, ara ja fa molts anys, que vaig haver d’estar ingressada a l’hospital gairebé nou setmanes. Això va ser a Nova York, i de nit, del llit estant, veia l’edifici Chrysler per la finestra…”. De manera que la tal Barton reconstrueix des d’avui aquella època llunyana en què va haver de passar força temps internada en un hospital novaiorquès, exactament focalitzat en el mapa urbà. Aquest estil d’arrencar la narració diu molt a favor de la intel∙ligència de l’autora i desvetlla, als ulls del lector, un plec d’al∙licients que no el decebran. Quant a l’autora, Elisabeth Strout (Portland, Maine, 1956), m’era familiar per la seva novel∙la Olive Kitteridge, que li va fer guanyar el Pulitzer el 2009 i el premi Llibreter 2010, i origen de la formidable sèrie del mateix títol i quatre capítols interpretada per l’actriu Frances McDormand, Richard Jenkins i Bill Murray, magnífica expressió del gòtic americà emesa per l’HBO. La vulnerable Olive, engrandida pel geni interpretatiu de McDormand, és de la mena de personatges que no s’esborren de la memòria. Això fa que un s’interessi per les circumstàncies de Lucy Barton, nascuda a Amgash, un poblet minúscul d’Illinois, casada i amb dues filles petites, en la llarga estada que va fer a l’hospital de Nova York.

Resulta que tot d’un plegat, al cap de tres setmanes va aparèixer –literalment– la seva mare asseguda als peus del llit, la mare que feia anys que no veia. En els cinc dies següents amb les seves nits, les dues dones xerren, es conten xafarderies, diguem que es posen al dia, i així ens assabentem que la infantesa de la Lucy va ser una calamitat, el seu pare és com si no existís i amb el seu germà i la seva germana, una modesta família de rars, a penes es tracten. Entre mare i filla brollen els silencis però es tenen l’una a l’altra, sembla clar que es necessiten.

Passats els cinc dies, la Lucy pateix una brusca recaiguda malgrat les atencions del seu metge, un jueu encantador, i just llavors, en plena crisi, la mare decideix emprendre el retorn a Amgash. No tornaran a veure’s fins nou anys després i una sola vegada. Mentrestant, Lucy Barton ens explica que es va casar amb un jove d’origen alemany –causa del repudi dels seus pares– i van fixar la residència a Nova York; més tard es divorciaran i ella contraurà de nou matrimoni, coneixerà una escriptora, Sarah Payne, la influència de la qual la durà a provar d’escriure la història que ara llegim, o sigui bocins (episodis) de la seva història. D’aquesta manera veurem que la vida de Lucy Barton, a través de l’impecable relat que articula de si mateixa, constitueix la imatge d’una criatura atribolada per la solitud i les pors, pràcticament incomunicada amb l’exterior (pares, germans, marits, filles, amics, algun d’ells com és el cas del Jeremy, el seu veí gai del West Village, recuperat després de mort), víctima dels aldarulls d’una consciència irrevocablement infeliç. En aquest moment vull ressaltar el que em sembla més brillant d’Em dic Lucy Barton. El talent d’Elisabeth Strout refulgeix no en la història de la Lucy determinada pel paisatge vital i humà que l’envolta ni en l’estructura del relat, sinó en el pes i la densitat de les “coses” que la protagonista narradora no explica. La mateixa Lucy comenta de Sarah Payne: “A mi m’agraden els llibres que va escriure. Però no puc deixar de tenir la sensació que defuig alguna cosa”. El cert és que allò que no s’ha dit desborda els límits de la novel∙la i diria que l’arrodoneix. Convida a fer-ne una altra lectura. |

Falsa senzillesa literària

Encara que penso que Elisabeth Strout, antiga professora d’escriptura creativa a la Universitat de Colgate (Madison, Nova York), és una eficaç constructora de peces que sostenen bastides narratives més complexes del que semblen –en tenim la prova en la falsa senzillesa d’Em dic Lucy Barton– , la seva escriptura produeix una estranya sensació de matèria molt conscienciosament elaborada. Dit d’una altra manera, les reflexions de Lucy sobre la seva condició de dona feta a si mateixa semblen més implacables quan s’hi distingeix el rerefons intel∙lectual. I és que potser convé tenir present que Elisabeth Strout, filla d’un professor de ciències i una mestra de primària, va estudiar un any a Oxford (Gran Bretanya) i després es va llicenciar en lleis per la Universitat de Syracuse. Stroud va arribar a la narrativa amb el propòsit d’indagar(al principi amb un estil pròxim al realisme però de seguida obrint-se a formes d’expressió que incorporen elements d’altres gèneres) en la difícil relació d’un personatge dramàtic, posem que una dona ofegada per la tendresa, amb el seu medi natural i familiar. El resultat van ser els diferents estrats que conformen el caràcter angular d’Olive Kitteridge. I ara és el torn de Lucy Barton. Totes dues depassen la temporalitat gràcies a la saviesa de Strout. Vet aquí el seu mèrit.