Lluís Calvo sobre «L’arrelament» de Simone Weil

Font: Lluís Calvo / Facebook

400ArrelamentSensacional Simone Weil. L’arrelament, publicat per l’editorial 1984, amb traducció de Rosina Ballester Figueras, és un text memorable.

És cert que és molt difícil seguir Weil al cent per cent. De vegades es mostra com una Maximila del montanisme (la secta radical del s. II dc) a la recerca del martiri. Com ens recorda Josefa Contijoch a l’epíleg, tot recollint el testimoni de Louis Closon, Weil tenia la «necessitat d’immolar-se». Tampoc la segueixo quan demana que es tanquin diaris —tot i que també cal entendre el context històric en què es mogué l’autora— o quan afirma que el corrent tomista del cristianisme contemporani és còmplice del nazisme per la defensa que el filòsof féu de l’esclavatge —tot seguint Aristòtil—, cosa que com a hipèrbole retòrica i simpàtica està bé, però que fet i fet no té cap consistència argumentativa més enllà de la ira d’una ploma de combat.

Tanmateix, Weil era profundament genial. I era de les que no callava. El seu mestre Alain l’anomenava «Simone la Marciana». I Steiner incideix, recentment —amb la seva misogínia habitual—, en una possible demència (de Steiner en parlaré aviat, no patiu). Però no, no era pas follia: era simplement vehemència coherent. Per Weil l’heroisme i la santedat són indiscernibles. I més enllà dels oripells de la història, la pensadora furga en la part «muda, anònima, desapareguda» de la història. En els autors i les idees silenciades pels poders. La dominació del talent literari, fet i fet, és també una dominació del talent polític en l’espai.

Tot el llibre és una joia, però per mi les últimes cinquanta pàgines, dins l’assaig L’arrelament, són una de les fites de la filosofia i la teologia contemporànies. Simone Weil i Teilhard de Chardin foren els grans teòlegs del segle XX, amb una capacitat visionària que només es confirmarà amb el pas dels segles. L’estil de Weil és a anys llum de la prosa mediocre de Joseph Ratzinger (si heu llegit el seu Jesús de Nazaret ja sabeu de què parlo). Quan Weil parla dels homes que es captenen com la matèria inerta, de la ciència com a forma de contemplació religiosa, de l’obediència perfecta (amb la matèria que obeeix l’amor) i del fet que la providència actua com un mecanisme, signa algunes de les pàgines més belles i lúcides de la història de la humanitat.

D’altra banda Weil no s’oblida de remarcar el lligam entre l’art i la fe que mostren els trobadors. I subratlla també la influència dels maniqueus i perses damunt els albigesos (Diether Rudloff, a Catalunya romànica, sosté que un dels fonaments de Catalunya és justament la influència persa i maniquea; parlar d’albigesos, al capdavall, també és parlar dels catalans).

Que Simone Weil no hagi estat canonitzada per l’església catòlica ja ho diu tot. No obstant això algú pot argüir que Weil no va fer cap miracle. I jo li responc: «tota la seva obra, ras i curt, és un gran miracle».

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s