DIJOUS 27 D’OCTUBRE
A la llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès
A la llibreria els Nou Rals de Viladecans:
A Sant Cugat:
DISSABTE 29 D’OCTUBRE
A Les Borges Blanques
Font: Jordi Nopca / Ara
Després de l’èxit amb què va ser rebuda ‘HHhH’, el novel·lista ha trencat les expectatives dels lectors amb ‘La setena funció del llenguatge’, en què canvia la reflexió històrica per una recreació divertida i alhora hermètica de la França més intel·lectual de 1980
Quan, ara fa un any, es va publicar a França La setena funció del llenguatge -avançant-se un parell de mesos a l’inici del centenari de Roland Barthes, el semiòleg i assagista que la inspirava-, el diari Libération va descriure la segona novel·la de Laurent Binet com “si l’hagués escrit Michel Houellebecq, però de bon humor”, i Le Figaro valorava elogiosament que era la novetat “més erudita de la rentrée ”. Tot i que es poden considerar enginyoses boutades, les dues afirmacions també són un indici que França continua sent un país on la intel·lectualitat és encara ara un valor afegit, un element que cal tenir en compte, una estructura d’estat que es resisteix a ser substituïda per la lleugeresa cultural, que guanya la batalla en tants altres països.
Gràcies a l’enrenou sobre la novel·la -premi de novel·la FNAC, premi Interallié- i a l’èxit rotund de la seva predecessora – HHhH va vendre, només a França, 220.000 exemplars-, de La setena funció del llenguatge se n’han venut els drets de traducció a 25 llengües. S’ha publicat, de moment, als Països Baixos, Finlàndia i Espanya: en català, a Edicions de 1984, i en castellà a Seix Barral. “A França va haver-hi una recepció polaritzada dels intel·lectuals parisencs -recorda Binet, un escriptor d’aspecte jovial i quasi adolescent tot i tenir 44 anys-. Va haver-hi reaccions agitades de l’entorn de Philippe Sollers”. L’escriptor i assagista és un dels personatges que surt més mal parat a la novel·la: té opinions sobre qualsevol cosa, però en la majoria de casos freguen el ridícul. L’assagista i professora Julia Kristeva -inventora del concepte d’ intertextualitat l’any 1966- també rep alguna bufetada verbal.
Intriga i metaliteratura
“A quin tipus de lector pot interessar un llibre com La setena funció del llenguatge? És una pregunta que m’he fet sovint -admet Laurent Binet-. Espero haver sigut prou pedagògic perquè es pugui entendre al marge de la universitat”. La premissa argumental del llibre parteix de la deformació d’un fet real: el 25 de febrer del 1980, el semiòleg i assagista francès Roland Barthes va ser atropellat per una camioneta poc després de dinar amb François Mitterrand, que en aquells moments aspirava a ser president de la República Francesa, càrrec que ocuparia entre el 1981 i el 1995. “Se’m va acudir transformar aquella mort accidental en assassinat -reconeix-. Tot assassinat implica una investigació, i per això em vaig inventar el comissari Bayard i el seu company d’aventures, el jove Simon Herzog. Aquest estrany tàndem comença a buscar sospitosos i, com passa habitualment, els sospitosos s’han de buscar a l’entorn immediat de Barthes”. El lector és convidat a descobrir -o amb sort, redescobrir- alguns dels intel·lectuals més coneguts de la segona meitat del segle XX: hi ha, entre d’altres, Gilles Deleuze, Louis Althusser, Jacques Derrida, Umberto Eco i Michel Foucault. També el matrimoni format per Kristeva i Sollers.
Bayard es mira amb suspicàcia la possible reconversió francesa en un país d’esquerres -és fidel al seu president, el conservador Valéry Giscard d’Estaing- i es passeja, desconfiat, per institucions com el Collège de France, on el senyor Foucault dóna classes “d’història dels sistemes de pensament” i adreça paraules com aquestes als assistents a les seves classes: “Quina és la significació, a l’interior d’una concepció de la salvació (és a dir, a l’interior d’una concepció de la il·luminació, d’una concepció de la redempció obtinguda pels homes en ocasió del primer baptisme), quina pot ser la significació de la repetició de la penitència o de la repetició mateixa del pecat”. Aquest és el sentit de l’humor que Laurent Binet gasta al llarg de la novel·la. De vegades fins i tot es permet oferir un enrevessat calidoscopi lingüístic, intercalant frases en anglès i italià i citacions en llatí, al llarg de soirées i reunions secretes com les del misteriós Logos Club. “A l’hora d’escriure les escenes de festes, la meva gran influència ha sigut Bret Easton Ellis -diu-. La setena funció del llenguatge és una mixtura barroca. La barreja de gèneres és una condició necessària per a la literatura que faig”. Si HHhH (Edicions de 1984, 2011) combinava la reconstrucció del complot per assassinar el cap de la Gestapo Reinhard Heydrich l’any 1942 amb la recerca que havia fet l’autor, aquí el còctel inclou humor, intriga, aventures i metaliteratura. “No sé si podem parlar de novel·la postmoderna, perquè no sabria dir exactament en què consisteix -admet-, però sí que he pretès ser modern, si entenem per modern el fet que una novel·la s’ha d’interrogar sobre el seu propi funcionament”.
Una funció manipuladora
El motiu de l’assassinat de Roland Barthes té a veure amb el títol del llibre. “El lingüista rus Roman Jakobson va ser un dels pares del moviment estructuralista -recorda-. Va sintetitzar el procés de comunicació: parlava de l’emissor, el receptor, el missatge, el context, el canal i el codi. A partir d’aquests elements va deduir les funcions del llenguatge”. Jakobson va delimitar-ne sis, de funcions, però la persecució de Barthes a la novel·la té a veure amb la setena. “Després de Jakobson hi ha hagut més filòsofs del llenguatge com ara John L. Austin i John Searle que han parlat d’una setena funció performativa del llenguatge -recorda-. Aquesta funció té a veure amb la idea que dir implica actuar, en determinades situacions. Quan diem: «Jo us declaro marit i muller», la paraula implica un canvi. Passa el mateix quan, en una sala on hi ha la finestra oberta, algú diu: «Aquí dins se sent massa soroll», i aconsegueix que un dels presents s’aixequi i la tanqui. La setena funció del llenguatge és un primer estadi de manipulació”.
La trama de la novel·la alterna diversos plans narratius: hi ha la investigació del comissari Bayard, però també la descripció de l’esbojarrat milieu intel·lectual francès i els preparatius de la campanya electoral de François Miterrand. “La lluita pel control del llenguatge és més ferotge que mai -comenta Binet-. Fa poc llegia un text d’Umberto Eco, Guerrilla semiológica [inclòs a La estrategia de la ilusión, 1987], on ja tenia una intuïció de Twitter. En aquell article deia que hi havia un combat per la validesa de les fonts i que calia estudiar millor la recepció i la interpretació. Ara mateix vivim en un món molt confús, amb molt de soroll de fons, però internet i les xarxes socials han desplaçat les posicions dominants”. Fins que va publicar HHhH, Binet era professor de secundària a Seine-Saint-Denis. La seva primera novel·la, Forces et faiblesses de nos muqueuses (2000), estava inspirada pel surrealisme. La setena funció del llenguatge, que va “sorprendre els lectors”, potser no és tant un canvi radical en la seva trajectòria com un retorn als orígens.
Font: Marta Monedero / El Punt Avui
El perfil de l’edifici Chrysler de Nova York es veu des de la finestra de l’hospital on Lucy Barton es recupera d’una malaltia en companyia de la seva mare, que ha anat a veure-la des d’un poblet d’Illinois. Totes dues parlen durant cinc dies a mitjans dels anys 80. Bé, parlen, s’expliquen xafarderies i callen. Perquè els silencis també articulen la relació i tenen una veu essencial dins Em dic Lucy Barton, una novel·la breu i intensa, escrita en primera persona i amb una capacitat per a la versemblança exquisida que porta la protagonista a recordar uns orígens modestos; com es casa amb un jove d’origen alemany, se’n va a Nova York, se’n divorcia, es torna a casar i coneix una escriptora que l’empeny a escriure la història que llegim. És una dona sensible, emotiva i solitària, plena de pors, que creu que no té dret a la felicitat completa.
Que Em dic Lucy Barton [trad. Esther Tallada] ens arribi amb l’aura de best-seller pot fer una mica de mandra però la nord-americana Elisabeth Strout, autora també d’Olive Kitteridge (premis Pulitzer i Llibreter) destil·la ofici i talent, que no sempre van junts. Captiva la modernitat clàssica de Strout (“Hi va haver una vegada, ara ja fa molts anys, que vaig haver d’estar ingressada a l’hospital”, és l’inici d’Em dic Lucy Barton) i una saviesa narrativa de la qual destaquen la capacitat extraordinària per transformar en significatius els detalls mínims i la creació d’uns personatges empeltats de realisme a qui dota d’una veu tan creïble que els converteix en l’essència de tot un país, el dels desemparats.
Font: Ada Castells / El Punt Avui
He quedat amb la Silvana Vogt per parlar de la sorprenent La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984). I abans que res, he de dir que he tingut la sort de llegir-la sense relacionar-la amb ningú. Ni amb el seu mentor, l’editor Isidor Cònsul, mort de càncer com l’editor fictici d’aquesta novel·la; ni amb Rodrigo Fresán, l’escriptor argentí pel qual ella va anar a parar a Barcelona; ni amb Jordi Carrión, l’escriptor català que l’ajuda… No m’ha calgut barrejar-hi cap d’aquests noms i ha estat una sort perquè m’haurien fet nosa per deixar-me segrestar lliurement pel personatge. La novel·la de Vogt és sorprenent perquè flueix i alhora deixa pòsit i perquè és molt bona i és una primera novel·la. Ai, sí, i perquè està escrita en català i l’ha escrita una argentina…
Com és?
Impossible fer-ho en una altra llengua. La mort de l’Isidor en va ser l’esclat i sempre va ser en català. Més que d’una falta de paraules, tenia por de no trobar el ritme. M’agrada molt que la novel·la soni. Per a mi, ha de ser musical, com una partitura.
El canvi de llengua també l’ha ajudat a desinhibir-se?
Ha estat un filtre important. La novel·la se m’imposa per tancar la ferida d’una mort. Jo sentia que se m’havia mort la literatura. Amb aquest dolor al damunt, necessitava filtres. En primer lloc, em calia una estructura. Quan escric en argentí no hi penso tant, en l’estructura. L’altre filtre era el de la llengua, que m’ha servit moltíssim. Volia que físicament també es notés l’evolució del personatge. La novel·la va cap a l’austeritat, perquè ella està cada cop més sola, més seca. En argentí m’hauria desbordat, però en català, no.
Ella utilitza la ficció com un escut davant del món.
Jo ho visc així. La literatura em va pescar de gran. Jo era ballarina clàssica i després vaig fer filosofia. Quan vaig acabar la carrera, vaig tornar a la ficció, però no era una gran lectora fins que la literatura em va caure al damunt, amb el corralito. Vaig llegir La velocidad de las cosas, de Rodrigo Fresán. Aquesta anècdota, sí que és real. Vaig anar a la llibreria Ateneo i em van dir que no tenien més llibres d’ell perquè no n’arribaven de l’estranger. Em vaig dir que no m’agradava el meu país. Què vaig fer? Seguir en la literatura. Barcelona era l’última paraula que sortia en el llibre i és on vaig anar a parar.
El llibre flueix molt. Pot semblar que hagi estat fàcil de fer.
Cinc anys de feina, sense parar! Jo no tinc fills, però les mares diuen que, després de tenir-los, t’oblides del dolor del part. Ara que el llibre ja va sol, he esborrat el procés d’escriptura i m’agradaria recordar-lo més. El més difícil va ser trobar la veu. Creia que havia de ser en primera persona, però alhora no ho volia. Vaig escriure’n tres versions, canviant-ne l’ordre, fins que, davant del mar, vaig trobar-ne l’estructura. Havia de ser com les onades.
Li va ser difícil d’acabar?
Me’l van haver d’arrencar de les mans perquè jo continuaria corregint-lo. El problema és que, amb un excés de correcció, pots deixar-lo sense ànima.
Li ha sortit una cosa mestissa.
Per mi la literatura són capes de ceba. No em vull quedar amb només explicar històries. A l’Argentina no seria escriptora perquè les coses que passen són tan inversemblants que la literatura ja és la vida i a ningú se li acut posar-la per escrit. Aquí no hi ha gossos al carrer, t’avisen de les tempestes, hi ha contenidors per a tot… Tot té un perquè. És un continent que funciona en causa i efecte.
I aquests contrastos són bons per a un escriptor.
Un gran tema de la novel·la és el fet d’haver-te de narrar. Jo era l’encarregada de la meva història i de transmetre-la a un altre. Ningú no em podia dir si estava mentint. El buit més gran d’un exili és haver de narrar-te. Quan ningú no et fa de mirall ni et corregeix la història perquè estàs sol.
El dimarts 18 d’octubre tenim el goig de convidar-vos a l’inauguració de l’exposició Edicions de 1984. La ciutat dels llibres. A partir de les 19.00 h. a la Biblioteca Jaume Fuster, Plaça Lesseps, 20-22.
*
El mateix dimarts 18 d’octubre, però a Terrassa, Silvana Vogt conversa amb Xavier Serrahima sobre la seva novel·la La mecànica de l’aigua. A la llibreria La Temerària, a les 19.00h.
*
El dimecres 19 d’octubre, a l’Institut Francès de Barcelona (C/ Moià, 8), Laurent Binet entaularà conversa amb Marina Espasa per parlar-nos de la seva darrera novel·la, La setena funció del llenguatge. L’acte començarà a les 19.30 h.
*
També dimecres, però ara a la Biblioteca Ramon Fernàndez Jurado de Castelldefels, Sílvia Alcàntara participarà de la xerrada sobre la seva darrera novel·la Els dies sense glòria. A les 19 h. a la Sala Margarida Xirgu de la biblioteca (C/ del Bisbe Urquinaona, 19-21, Castelldefels)
.
*.
.
.
.
.
.
El dijous 20 d’octubre, a les 18.00, a la Biblioteca de Bellvitge, Plaça de la Cultura, 1, Bellvitge, Hospitalet, la Maria Nunes conversarà amb Miquel Adam sobre Torero d’hivern.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Finalment, el dissabte 22 d’octubre, a les 20.00 h., Joaquim Español conversarà amb Jorge Wagesnberg sobre el seu assaig Entre tècnica i enigma, a la Fundació Olivar, Crta. GI-623 km 12, Ventalló (Girona)
Font: Andreu Gomila / Time Out
1. Arturo Bandini, el protagonista
Arturo Bandini és un marrec que s’ha traslladat de Colorado a Los Angeles amb la intenció de guanyar-se el pa com a escriptor. Viu en una pensió de mala mort i s’enamora de Camilla López, una cambrera mexicana que li fa perdre el cul. L’escena en què ella se li ofereix a la platja i no és capaç de passar a l’acció és tan bona com la d’Alexander Portnoy paralitzat quan se li obre de cames una soldat israeliana a la novel•la de Philip Roth. Quin gran protagonista!
2. Com es fa un escriptor
Fante ens explica els dies durs de l’escriptor que no té un ral i es passeja fatxenda per la ciutat amb un exemplar d’una revista on li han publicat el primer relat. Ningú no li fa cas, pobre. Mentrestant, vagabundeja i s’asseu davant la màquina d’escriure. La vida li dóna prou material per seguir inventant. És així com es fa, oi?
3. Una traducció esplèndida
Charles Bulowski diu al pròleg que, quan va descobrir Pregunta-ho a la pols, va ser un mirall on encaminar la seva prosa. Per fi havia trobat algú que escrivia com parla la gent. I Martí Sales ha creat una estructura verbal que llisca de mil meravelles amb el català d’ara. Tot sona viu, tan bé com quan llegeixes Fante en anglès. Per emmarcar.
Recordeu en Junior, el protagonista de Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada de Sherman Alexie? Una de les aficions del Junior —a més de la de revelar-se contra el fosc destí que la societat tenia preparat pel seu poble de natius americans— era fer llistes.
Llistes, llistes, llistes, llistes per tot!
Una d’aquestes llistes la va dedicar als llibres que més li agradaven: El raïm de la ira, El vigilant del camp de sègol, Xaval gras es menja el món, TangEP! UN MOMENT!
Volíem parlar-vos d’aquest tercer llibre de la llista del Junior. Perquè ara els «Juniors» catalans ja podran posar a la seva llista de llibres preferits Xaval gras es menja el món, de K. L. Going.
Xaval gras es menja el món
K. L. Going
Traducció d’Albert Torrescasana
Propera parada, 2
224 pàgines
En Troy Billings té disset anys, pesa 134 quilos, va curt d’amics i, de tan poca cosa que se sent, està a un pam de llançar-se a la via del metro. L’atura en Curt MacCrae, un geni de la guitarra que ha deixat penjats els estudis, en fi, un dropo que reuneix totes les condicions per arribar a ser una llegenda del punk. I tant se val que el pare d’en Troy pensi que el nou amic del seu fill camina pel costat perillós de la vida o que el seu germà el consideri el perdedor més gran de Manhattan, el cas és que en Curt l’ha enrolat a la seva banda i hi tocarà la bateria: la història de la música està a punt de canviar per sempre, però no tant com ho farà la vida d’en Troy Billings, el xaval gras que es menja el món.
Inspirada en l’ambient que va propiciar l’última revolució digna de ser considerada com a tal que ha viscut el rock, el lector adult trobarà a Xaval gras es menja el món les essències de la seva joventut i el lector jove, un autèntic cant d’amor a la música i l’amistat.
K. L. Going (Rhinebeck, Nova York, 1973) és una guardonada escriptora nord-americana autora de diverses obres que han estat traduïdes arreu del món. Xaval gras es menja el món va ser la seva primera novel·la i, entre altres reconeixements, va ser finalista del premi Michael L. Printz 2004 i l’any 2012 va ser adaptada al cinema de la mà de Matthew Lillard.
Joan Josep Isern ha dedicat quatre posts del seu blog Totxos, totxanes i maons a analitzar La mecànica de l’aigua, de Silvana Vogt. Ens permeten enllaçar les quatre entrades, i us convidem amb fervor a llegir-vos-les.
Isern escriu que té l’esperança que aquest escrits siguin d’utilitat als nous lectors, i a fe de Déu que ho seran, però no només. Als que ja hem fruït la novel·la també ens han resultat útils a mode de perfecta exegesi, per arribar al cor de La mecànica de l’aigua.
A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (1)
A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (2)
A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (3)
A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (i 4)
.
.
.
El 25 de febrer de l’any 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barthes és atropellat per una furgoneta. No trigarà a morir, fet que deixa tota la comunitat intel·lectual francesa en estat de xoc. El president de la República, Giscard d’Estaing, encarrega al comissari Bayard, un policia horroritzat amb la idea que els socialistes francesos ocupin el poder, d’iniciar la investigació de les estranyes circumstàncies de la seva mort, amb l’oculta esperança de descobrir algun escàndol que enterboleixi l’inici imminent de la campanya electoral. ¿Què hi feia Barthes, dinant amb Mitterrand, el dia del seu accident?
Bayard, ignorant de tot el que tingui a veure amb la semiòtica i la lingüística, pren com a assistent un jove professor que el guiarà pel laberint de la teoria i per la pràctica de les vides dissolutes, vanitoses, brillants i extremament competitives dels més grans intel•lectuals del moment.
¿On acaba la història i on comença la ficció? ¿On comença la realitat dels fets i on arranca la sàtira sagnant? I per sobre de tot, ¿quina pot ser aquesta setena funció del llenguatge que ha matat Roland Barthes i ha posat en peu de guerra els departaments de semiòtica i els serveis d’intel•ligència de mig món? Estem davant d’un thriller polític, filosòfic i —si se’ns permet l’expressió— semiòtic, que ha dividit França entre l’escàndol i la rialla.
Laurent Binet va néixer l’any 1972 a París. Va fer el servei militar a Eslovàquia i ha viscut a Praga. Catedràtic d’institut de l’àmbit de lletres, és professor de francès a Seine-Saint-Denis i professor d’universitat. La setena funció del llenguatge és la seva segona obra i ha estat guardonada amb el premi de novel·la FNAC 2015 i el premi Interallié 2015. La seva primera novel·la HHhH, guanyadora del premi Goncourt a la primera novel·la 2010, va ser publicada en aquesta mateixa col·lecció.
Font: X. C. / Serra d’Or
Aquells qui han basat la seva forma de guanyar-se la vida en la participació a les tertúlies que s’emeten a través de les emissores de televisió i la ràdio o en la publicació d’articles d’opinió en mitjans escrits tot sovint acaben esdevenint presos d’allò que algú va batejar molt encertadament com a «políticament correcte». Això és degut fonamentalment a la conjunció de dos factors: construeixen el seu discurs en funció d’allò que pensen que volen escoltar els receptors i, d’altra banda, es dediquen a opinar sobre un tema que només coneixen superficialment. El filòsof francès Michel Onfray fuig totalment d’aquest esquema. Tot i tenir una presència molt activa en els mitjans de comunicació francesos, destaca per expressar opinions que no solament estan fonamentades en un profund coneixement i una gran reflexió sobre el tema, sinó que també les presenta fins i tot quan són contràries al punt de vista majoritari.
Per tant, quan Onfray parla, un bon consell és escoltar-lo i reflexionar sobre allò que diu, tot i que d’entrada ben segur que ens sobta i que, després de rumiar-hi, no hi estiguem gens d’acord. Aquest és un llibre escrit des de la perspectiva d’un ciutadà per a qui l’islam és una qüestió filosòfica i des de la d’un filòsof per a qui l’islam és una qüestió ciutadana, però amb la distància necessària per a no deixar-se dur per l’emoció d’un moment concret. Aquest darrer aspecte és important: el llibre [traduït per Josep Alemany] recull pensaments sorgits després dels atemptats de París del novembre del 2015 i la seva edició a França fou endarrerida per no coincidir amb el primer aniversari d’aquest esdeveniment; així, fou publicat primer a Itàlia, després a Catalunya i, finalment, a França. Per a Onfray, no hem de cercar la causa del terrorisme en l’islam, sinó que és una conseqüència de la nefasta actuació dels països occidentals, que han seguit una política descaradament colonial i islamòfoba. I quina hauria de ser la resposta? No per la via militar, com estem fent, sinó que ens hauríem d’acostar al sector pacifista de l’islam i entendre’ns-hi, en allò que defineix com la creació d’un islam republicà. La solució és pensar en la pau i no en la guerra, que hauria de ser realment l’últim recurs quan tota altra opció no ha funcionat. Ben bé al contrari del que succeeix en l’actualitat.– X.C.
El blog d'Edicions de 1984 