«Laurent Binet: “La lluita pel control del llenguatge és més ferotge que mai”». Jordi Nopca, al diari Ara

Font: Jordi Nopca / Ara

Després de l’èxit amb què va ser rebuda ‘HHhH’, el novel·lista ha trencat les expectatives dels lectors amb ‘La setena funció del llenguatge’, en què canvia la reflexió històrica per una recreació divertida i alhora hermètica de la França més intel·lectual de 1980

 

400funciollenguatgeQuan, ara fa un any, es va publicar a França La setena funció del llenguatge -avançant-se un parell de mesos a l’inici del centenari de Roland Barthes, el semiòleg i assagista que la inspirava-, el diari Libération va descriure la segona novel·la de Laurent Binet com “si l’hagués escrit Michel Houellebecq, però de bon humor”, i Le Figaro valorava elogiosament que era la novetat “més erudita de la rentrée ”. Tot i que es poden considerar enginyoses boutades, les dues afirmacions també són un indici que França continua sent un país on la intel·lectualitat és encara ara un valor afegit, un element que cal tenir en compte, una estructura d’estat que es resisteix a ser substituïda per la lleugeresa cultural, que guanya la batalla en tants altres països.

Gràcies a l’enrenou sobre la novel·la -premi de novel·la FNAC, premi Interallié- i a l’èxit rotund de la seva predecessora – HHhH va vendre, només a França, 220.000 exemplars-, de La setena funció del llenguatge se n’han venut els drets de traducció a 25 llengües. S’ha publicat, de moment, als Països Baixos, Finlàndia i Espanya: en català, a Edicions de 1984, i en castellà a Seix Barral. “A França va haver-hi una recepció polaritzada dels intel·lectuals parisencs -recorda Binet, un escriptor d’aspecte jovial i quasi adolescent tot i tenir 44 anys-. Va haver-hi reaccions agitades de l’entorn de Philippe Sollers”. L’escriptor i assagista és un dels personatges que surt més mal parat a la novel·la: té opinions sobre qualsevol cosa, però en la majoria de casos freguen el ridícul. L’assagista i professora Julia Kristeva -inventora del concepte d’ intertextualitat l’any 1966- també rep alguna bufetada verbal.

Intriga i metaliteratura

“A quin tipus de lector pot interessar un llibre com La setena funció del llenguatge? És una pregunta que m’he fet sovint -admet Laurent Binet-. Espero haver sigut prou pedagògic perquè es pugui entendre al marge de la universitat”. La premissa argumental del llibre parteix de la deformació d’un fet real: el 25 de febrer del 1980, el semiòleg i assagista francès Roland Barthes va ser atropellat per una camioneta poc després de dinar amb François Mitterrand, que en aquells moments aspirava a ser president de la República Francesa, càrrec que ocuparia entre el 1981 i el 1995. “Se’m va acudir transformar aquella mort accidental en assassinat -reconeix-. Tot assassinat implica una investigació, i per això em vaig inventar el comissari Bayard i el seu company d’aventures, el jove Simon Herzog. Aquest estrany tàndem comença a buscar sospitosos i, com passa habitualment, els sospitosos s’han de buscar a l’entorn immediat de Barthes”. El lector és convidat a descobrir -o amb sort, redescobrir- alguns dels intel·lectuals més coneguts de la segona meitat del segle XX: hi ha, entre d’altres, Gilles Deleuze, Louis Althusser, Jacques Derrida, Umberto Eco i Michel Foucault. També el matrimoni format per Kristeva i Sollers.

Bayard es mira amb suspicàcia la possible reconversió francesa en un país d’esquerres -és fidel al seu president, el conservador Valéry Giscard d’Estaing- i es passeja, desconfiat, per institucions com el Collège de France, on el senyor Foucault dóna classes “d’història dels sistemes de pensament” i adreça paraules com aquestes als assistents a les seves classes: “Quina és la significació, a l’interior d’una concepció de la salvació (és a dir, a l’interior d’una concepció de la il·luminació, d’una concepció de la redempció obtinguda pels homes en ocasió del primer baptisme), quina pot ser la significació de la repetició de la penitència o de la repetició mateixa del pecat”. Aquest és el sentit de l’humor que Laurent Binet gasta al llarg de la novel·la. De vegades fins i tot es permet oferir un enrevessat calidoscopi lingüístic, intercalant frases en anglès i italià i citacions en llatí, al llarg de soirées i reunions secretes com les del misteriós Logos Club. “A l’hora d’escriure les escenes de festes, la meva gran influència ha sigut Bret Easton Ellis -diu-. La setena funció del llenguatge és una mixtura barroca. La barreja de gèneres és una condició necessària per a la literatura que faig”. Si HHhH (Edicions de 1984, 2011) combinava la reconstrucció del complot per assassinar el cap de la Gestapo Reinhard Heydrich l’any 1942 amb la recerca que havia fet l’autor, aquí el còctel inclou humor, intriga, aventures i metaliteratura. “No sé si podem parlar de novel·la postmoderna, perquè no sabria dir exactament en què consisteix -admet-, però sí que he pretès ser modern, si entenem per modern el fet que una novel·la s’ha d’interrogar sobre el seu propi funcionament”.

Una funció manipuladora

El motiu de l’assassinat de Roland Barthes té a veure amb el títol del llibre. “El lingüista rus Roman Jakobson va ser un dels pares del moviment estructuralista -recorda-. Va sintetitzar el procés de comunicació: parlava de l’emissor, el receptor, el missatge, el context, el canal i el codi. A partir d’aquests elements va deduir les funcions del llenguatge”. Jakobson va delimitar-ne sis, de funcions, però la persecució de Barthes a la novel·la té a veure amb la setena. “Després de Jakobson hi ha hagut més filòsofs del llenguatge com ara John L. Austin i John Searle que han parlat d’una setena funció performativa del llenguatge -recorda-. Aquesta funció té a veure amb la idea que dir implica actuar, en determinades situacions. Quan diem: «Jo us declaro marit i muller», la paraula implica un canvi. Passa el mateix quan, en una sala on hi ha la finestra oberta, algú diu: «Aquí dins se sent massa soroll», i aconsegueix que un dels presents s’aixequi i la tanqui. La setena funció del llenguatge és un primer estadi de manipulació”.

La trama de la novel·la alterna diversos plans narratius: hi ha la investigació del comissari Bayard, però també la descripció de l’esbojarrat milieu intel·lectual francès i els preparatius de la campanya electoral de François Miterrand. “La lluita pel control del llenguatge és més ferotge que mai -comenta Binet-. Fa poc llegia un text d’Umberto Eco, Guerrilla semiológica [inclòs a La estrategia de la ilusión, 1987], on ja tenia una intuïció de Twitter. En aquell article deia que hi havia un combat per la validesa de les fonts i que calia estudiar millor la recepció i la interpretació. Ara mateix vivim en un món molt confús, amb molt de soroll de fons, però internet i les xarxes socials han desplaçat les posicions dominants”. Fins que va publicar HHhH, Binet era professor de secundària a Seine-Saint-Denis. La seva primera novel·la, Forces et faiblesses de nos muqueuses (2000), estava inspirada pel surrealisme. La setena funció del llenguatge, que va “sorprendre els lectors”, potser no és tant un canvi radical en la seva trajectòria com un retorn als orígens.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s