Demà dimarts 29 de novembre, a les 19.00, a La Calders (Passatge Pere Calders, 9, Barcelona):
Dijous 1 de novembre, a les 19.00 h., a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès (Carrer Canuda, 6, Barcelona):
Font: Pere Antoni Pons / Ara
El dia 25 de febrer de l’any 1980, Roland Barthes va ser atropellat en un carrer de París. Va morir després de passar tot un mes ingressat a l’hospital. Tenia 64 anys i era valorat com un dels grans referents de la cultura francesa. (Recordem que ser un referent cultural a la França dels 60, 70 i 80 significava ser tractat amb la reverència que avui només obtindria un híbrid de bruixot oracular, influencer omnipresent a Twitter i Instagram, i estrella del pop).
La mort de Barthes és, justament, el punt de partida que ha escollit Laurent Binet (París, 1972) per a la seva nova novel·la, La setena funció del llenguatge, traduïda amb eficàcia al català per Josep Alemany. Igual que a HHhH, també publicada per Edicions de 1984 i Seix Barral, que tractava sobre el complot de la resistència txeca per assassinar el nazi Reinhard Heydrich, aquí Binet també basa la seva ficció en una història verídica i pobla la novel·la amb nombrosos personatges reals. La galeria inclou l’aristocràcia intel·lectual i la plana major de la classe política de la França de l’època: Foucault, Sollers, Kristeva, Althusser, Derrida, Giscard d’Estaing, Mitterrand, Lang… També hi surten l’italià Umberto Eco i alguns americans com Chomsky, Searle i Paglia.
Hi ha, però, una diferència substancial en l’aproximació de les dues novel·les a la veritat històrica en què se sustenten. Mentre que a HHhH el rigor pels fets i una seriositat greu amaraven tot el text, aquí ens trobem davant d’un thriller culturalista contat amb el to d’una sofisticada i bufonesca comèdia intel·lectual. El còctel té riscos, però Binet se’n surt prou bé gràcies a uns sòlids coneixements dels materials literaris i filosòfics que fa servir, i gràcies, sobretot, a un atreviment ple d’irreverència i de mala llet.
Un còctel digerible
Això vol dir, bàsicament, que es permet totes les llicències que li ve de gust o que creu convenients. Per començar, munta la trama a partir de la investigació policial que segueix a l’accident de Barthes, el qual se sospita que ha estat víctima d’un embrollat complot en què pot haver-hi implicats els serveis secrets búlgars i soviètics amb l’objectiu de robar-li un document del lingüista Roman Jakobson que conté una nova i perillosa tesi sobre el llenguatge, i que és sanguinàriament cobejat per tothom. Si aquesta mascarada amb espies, escriptors egomaníacs i sicaris passada per la coctelera de l’estructuralisme, el postestructuralisme i la metaficció, doncs resulta que sí: és (més o menys) això. Però no cal que els neòfits pateixin. En el seu paper d’autor omnipotent i juganer, Binet ens guia tot al llarg de l’obra, i posa a la nostra disposició una parella de protagonistes la mar de simpàtica: Simon Herzog, el jove professor enlluernat pels seus ídols, i el comissari Bayard, pragmàtic i conservador, a qui les teories, les ideologies i els discursos dels Foucault i companyia li resulten una pedant i insofrible marcianada.
Més enllà del virtuosisme tècnic –l’estructura folgada però sota control, l’estil dens i net, l’argument rocambolesc però ben portat–, no cal dir que el principal reclam de La setena funció del llenguatge és la imatge que dóna del món intel·lectual. Més maquiavèl·lic que la política, més competitiu que l’esport d’elit i més grotesc que un circ de freaks presumptuosos, el delirant carnaval d’egos narcisistes, mafiosos, virolats i mancats d’afecte que desfila pel llibre resultarà familiar a tots els lectors que coneguin una mica de prop el tema.
Teories del no
Eduard Sanahuja Yll
Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2016
Pròleg d’Isabel Graña
1984Poesia, 16
56 pàgines
12,00 €
Eduard Sanahuja ha escrit set llibres de poemes en trenta-cinc anys, la qual cosa revela que el seu procés creatiu és lent, que el poeta s’allunya de la temptativa fàcil i la banalitat i aposta per la qualitat i la veracitat del seu missatge. Un dels mèrits indiscutibles de l’obra d’Eduard Sanahuja és la realitat de la llengua com a cosa viva, i no en va confessa que «estem desesperats / sense el llenguatge». Sanahuja compleix amb el rigor lingüístic que imposa la tradició, que ell viu dins de casa mateix, dels llavis del seu pare poeta, David Sanahuja; però la seva llengua no pateix d’encarcaraments ni fa fàstics a les veus del carrer, ni encara menys a la tradició forana, que ell sap incorporar amb normalitat. La seva llengua i la seva poètica s’enriqueixen amb la collita, i el resultat és consistent i agombola el lector, perquè és també el reflex de la seva personalitat càlida i incisiva.
Del pròleg d’Isabel Graña
Eduard Sanahuja (Barcelona, 1953) és titulat en Filologia Hispànica i Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Actualment, és professor titular del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura.
En poesia ha publicat El gos del Galiot (1981); Mirador (1983); Doble joc (1988); En defensa pròpia (1994); Compàs d’espera (2006); El llançador d’espases (2013), i l’antologia Sang barata (2015). Alguns dels seus poemes han estat inclosos a Sol de sal. La nova poesia catalana, Antologia 1976-2001 (2001), i a 20 del XX. Poetas catalanes (2013). Com a traductor, ha traduït al català Prosa del Transsiberià (1992), de Blaise Cendrars, i Capsa d’escats (2008), del poeta aragonès Javier Carnicer
PROPERES PRESENTACIONS DE «TEORIES DEL NO»
AVUI DIMECRES 23 DE NOVEMBRE, A L’HORIGINAL
*
DIMARTS 29 DE NOVEMBRE, A LA LLIBRERIA LA CALDERS
Font: Julià Guillamon / La Vanguardia, Cultura/s
En el primer conte de Mística conilla, Lo matí de ma infantesa, els protagonistes, entre els quals hi ha l’artista Perejaume, són a la vora d’una foguera, al mig de la muntanya. Dues llenques de foc fan unes orelles d’ase perfectes. Dos que també són a la rotllana se n’adonen al mateix moment i tenen un rampell d’entusiasme: «Vivim envoltats de misteris!». La narrativa de Jordi Lara (Vic, 1968) té aquest puntet de conte a la vora del foc i de caverna platònica, de recerca d’una bellesa ideal que redimeix l’autor i els seus protagonistes de la tristor i de la grisor que tot ho envolta.
La imatge recuperada poden ser les orelles de la mula que fa anys i panys el pagès va vendre a l’escorxador, que ha deixat una flaire de tàvec i garrofa que no se’n va a la cort on la tancaven de nits. Pot ser una escena delirant; uns músics de cobla, vells, que entren dins d’un bosc i fan volar un gamarús, com en un dels episodis més recordats del llibre anterior de Lara, molt llegit, ben valorat, reeditat (fins i tot en butxaca) i aplaudit: Una màquina d’espavilar ocells de nit (2009), o potser un aparició d’una mica més de gramatge: Verdaguer infant; Borges de tornada de tot en un cinema (amb menys fòbia pels tangos que quan era viu); una dona d’aigua a la riera on l’oncle pessebrista va a pescar crancs de riu; un capità mort de la causa nacional, en els primers mesos de la Guerra Civil a Andalusia; una directora de cinema que, com diu Miquel Bauçà, que aquesta temporada es torna a citar, creu que el cinema és mort i que el cinema del futur són els somnis; o la felliniana senyora que, quan els ganàpies de quaranta-quatre anys en tenien dotze o tretze, feia palles a la biblioteca de l’escola, d’amagat, darrere d’unes lleixes.
Són els apareguts d’un món que no s’ha realitzat del tot, que tornen al cervell d’uns xicots de la Plana de Vic perquè Lara pugui parlar als lectors que el segueixen i esperen els seus llibres, del lligam amb la tradició, amb el país de procedència i del país d’elecció (el pare de Jordi Lara era un emigrant andalús a Catalunya, el conte Zapatos de boscal parla d’un retorn a les arrels que és un adéu per sempre), de la idea d’un art que fa fàstics a l’espectacle de masses eixarreït; del dolor per la mort dels fills i la pèrdua dels grans; de l’eternitat i la totalitat (els grans temes borgians: Lara, abans que escriptor, realitzador de televisió i cineasta, és músic: ara ha après a tocar el bandoneó i la música de bandoneó l’ha dit a escriure un quasiconte argentí que tant té a veure amb Borges com amb aquelles atmosferes que es poden tallar de les narracions i les novel•les de Bioy Casares: atmosferes d’escudella, en diria en Lara), del desig sempre insatisfet dels alumnes d’escoles només de nois que tornen anys després a la biblioteca a reclamar que els escanyin el mico (que era la manera que tenien per dir pelar-se-la).
Tot, admirablement ben escrit, amb un equilibri entre una manera de fer conceptual, experimental i una mica arty (que, sola, li faria perdre requesta) i les bones històries, ben explicades, amb plecs i replecs humans que són el que queda després de l’exercici literari resolt amb virtuosisme. Un llibre escrit entre els quaranta-quatre i els quaranta-vuit: la maduresa d’aquell minyó que tocava la tenora i que set anys va deixar bocabadats tan bons lectors.
Font: Lluís Llort / El Punt Avui
Han trigat, però Edicions de 1984 han publicat el segon títol de la col·lecció Propera parada, després de Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, de Sherman Alexie, a finals del 2014. En aquesta ocasió, Xaval gras es menja el món [traducció d’Albert Torrescasana] també és una novel·la que arriba amb l’aval de diversos premis, tot i ser el debut de la seva autora, Kelly Louise Going (Rhinebeck, Nova York, 1973), que després ha publicat un parell de novel·les més i mitja dotzena de llibres il·lustrats. Tot i que la col·lecció és de l’anomenat crossover, és a dir, per a lectors joves i també per a adults, és una novel·la tant o més atractiva per a adults com per a joves. Poc importa, en qualsevol cas, perquè té virtuts de sobres per encaixar amb un percentatge ampli de lectors, que se sentiran atrets, o no, pels personatges i la trama seguint uns gustos literaris personals i no pas per l’edat.
El protagonista és Troy Billings, un noi de Nova York que té 17 anys, fa 186 centímetres d’alçada i pesa 135 quilos. És gras i suat i carregat de complexos. Ell ens explica la història en primera persona. La seva mare va morir fa 9 anys i viu amb el seu pare, militar tot just jubilat, i un germà un parell d’anys més petit. En Troy està a punt de suïcidar-se llençant-se al metro quan un noi dos anys més gran, Curt MacCrae, el convenç perquè no ho faci. Així comença la relació entre tots dos joves, pal de paller de l’obra. Curt havia anat a l’institut de Troy. És un sense sostre, autodestructiu (s’automedica; no és un drogoaddicte clàssic i tòpic), escardalenc, malaltís (probablement bipolar, si més no pels canvis d’humor), brut, però amb dues grans virtuts: és un bon guitarrista i té una capacitat de seducció molt alta. A l’institut era una mena de llegenda. Curt recluta Troy perquè toqui la bateria a la seva banda (una banda de dos, tot s’ha de dir). Enfrontar-se a l’instrument, a la por escènica, a creure’s capaç d’alguna cosa farà madurar Troy.
Troy i Curt són personatges antagònics que aviat es complementen, encara que sigui ara estrenyent llaços d’amistat, ara engegant-se a dida. El tema de la música (no gaire versemblant, però poc importa perquè és l’excusa, el nexe entre tots dos personatges, i podria haver estat la pintura, la literatura o la mecànica) és ben present, però també l’autoestima, la superació, la solitud, l’orfandat, la germanor, la fama i l’èxit, la malaltia, les famílies desestructurades, la mort, la capacitat de mirar més enllà del nostre melic…
Going té un estil àgil però mai tou ni lacrimogen (i podria ser-ho. No dóna les diferents lectures de l’obra mastegades com si el lector fos idiota. La creació dels personatges i les situacions que va plantejant estan ben administrades, amb subtilitat i un magnífic equilibri tècnic i de punts d’interès que evolucionen. Titllar-la de joia potser és excessiu, però una bella perla natural, rodona com el Troy, sí que ho és.
Font: Vicenç Pagès Jordà / El Periódico
Tres dels contes de Mística conilla són irreprotxables, d’una pura rodonesa
Mística conilla, de Jordi Lara (Vic, 1968), està format per sis contes d’entre vint i cinquanta pàgines, una mida que permet anar més enllà de la cursa cap al final explosiu, més enllà també de l’estereotip, de l’esquematisme psicològic, de la sociologia de taberna. Lara domina aquesta distancia, que permet crear petites meravelles que no costaria gaire convertir en novel·les, però que en aquest format concentren un gran poder de suggestió.
El llibre s’inicia amb Lo matí de ma infantesa, un conte, temo, perfecte. No només s’hi desplega el geni de la llengua, sinó que es concreta en un personatge que és alhora concret i metafòric, i que tan sols una construcció viva i minuciosa podria fer creïble (incloent-hi el cameo de Perejaume). Si en aquest conte el narrador explora la seva infantesa a Osona, el següent (Zapatos de boscal) s’aventura en el passat andalús del pare, i arriba fins al moment fundacional de la guerra civil. Aquestes peces formen un díptic que per si sol justifica la publicació del llibre.
En el conte següent, Dasha Biryuk, assistim a un canvi de rumb. Ara el narrador és un crític de cinema veterà que reporta una experiència epifànica sobre la creació esdevinguda a Corea. La factura és impecable, però hi trobem a faltar els territoris més pròxims d’abans. Per sort, el següent, Un conte de fades, adopta la forma d’un road trip que ens durà al poble d’infantesa del narrador i el retrobament amb un oncle, de manera que es fonen les dues generacions i els dos Temps dels primers contes.
Scherzo per a bandoneó és, ja des del títol, un exercici d’estil molt ben realitzat però sense pinyol. Tard o d’hora, qualsevol contista ha d’escriure un homenatge a Jorge Luis Borges, i aquest és un dels millors que he llegit, però em sembla que no calia publicar-lo. L’últim conte, que dóna títol al recull, torna a ser una revisitació de la infantesa, aquest cop en forma de trobada d’antics alumnes. És un conte remarcable, però en aquesta posició final té els defectes del déja lu.
Sosté el clixé que només hi ha contes bons i dolents, sense mitges tintes, tot i que de fet qualsevol lector competent tendeix a enquadrar gran part dels que ha llegit dins les diferents tonalitats del gris. Alguns estudiosos sostenen que el final del conte ha de ser rodó, o bé —amb idèntica convicció— que el final rodó és insofrible. Els millors autors, en canvi, no es plategen l’escriptura d’un conte com l’acompliment d’una fórmula, sinó com una aventura irrepetible. És el cas de Jordi Lara.
El balanç de Mística conilla, doncs, resulta tremendament positiu. Amb el primer, segon i quart contes tindríem un recull irreprotxable, una pura rodonesa. Fa vuit anys, quan comentàvem el primer recull d’aquest autor, Una màquina d’espavilar ocells de nit, ja lloàvem el seu to entre murri i elegíac. Més enllà de l’evocació de la infantesa i la projecció de la vellesa que manifesta el narrador situat nel mezzo del cammim, el que provoca el goig del lector és el tomb que prenen els diàlegs, el devessall de troballes verbals, la destresa a l’hora de capturar un personatge en un gesto o una rèplica, la mestria verdagueriana a l’hora de trobar el mot just: en definitiva, la música precisa.
Font: Ramona Pérez / Ara Balears
Laurent Binet fa un peculiar ús de l’hemeroteca i de les biografies dels semiòlegs i filòsofs que tan bé coneix. Aquest és un text irreverent, erudit, divertit i molt documentat. Quan obrim el llibre, ens espantem perquè no sabem si n’estem a l’altura intel·lectual, però aviat ens relaxem i ho desmitifiquem.
Tenim tots els elements de la novel·la policíaca. Protagonitza el relat un comissari per a qui immediatament sentim una gran simpatia, tot i que ens separen grans diferències. Aquest comissari ha de tenir un ajudant que l’introduexi al món dels Mestres, un jove professor que també ens sedueix tot just el coneixem.
L’assumpte que els ocupa pren dimensions internacionals. Han de viatjar als EUA, han de moure’s per Itàlia, sempre envoltats pels grups més selectes de la intel·lectualitat francesa dels anys 70 i 80, grans semiòlegs i filòsofs als quals no gosaríem acostar- nos si no ens hi portés Binet.
Els fets reals són els següents: al febrer de 1980, Roland Barthes pateix un accident de trànsit al qual no sobreviu. Barthes ve de dinar amb François Mitterrand. A partir d’aquest moment comencem a entrar en una “intimitat” de la gran elit presentada amb dosis d’humor, erudició i sobretot irreverència. El professor que “tradueix” els termes cultes i que ens fa viure la semiologia gairebé com una actitud és del tot necessari per posar en situació el comissari i també el lector no especialista que es podria sentir aclaparat.
En els desplaçaments ens presenten Noam Chomsky i Umberto Eco. Vivim atemptats terroristes i quedem del tot impressionats quan ens donen a conèixer una societat secreta, Logos Club, en què els membres fan combats orals de gran nivell i en què han participat els més importants intel·lectuals. El repte porta implícit el càstig físic; aquesta societat ha deixat mutilats grans il·lustres. L’autor barreja realitat històrica i narració brillant.
En el gènere negre tot hi està permès i moltes vegades serveix per denunciar allò que no es pot documentar com a fet històric o social. Es pot dir allò políticament incorrecte i Laurent Binet aprofita per donar a conèixer amb humor i erudició els grans personatges de la intel·lectualitat del seu país, homes i dones a qui els no iniciats mai no hauríem gosat aproximar-nos. Per tant, aquesta recomanació, sens dubte, ens porta a un bon moment. Tindrem a prop el comissari que ja hem fet nostre i el seu ajudant, a qui devem lliçons que agraïm.
Font: Júlia Baena / Biblioteca Juvenil
L’autora de novel·la infantil i juvenil K.L. Going va ser finalista l’any 2004 del Premi Michael L.Printz amb el llibre de ficció juvenil Fat Kid Rules the World (primera novel·la de l’escriptora), que també va ser adaptada al cinema independent l’any 2012 per Matthew Lillard. Edicions de 1984 la publica ara en català -traducció d’Albert Torrescasana-, amb el títol Xaval gras es menja el món.
Coneixerem la història d’en Troy Billings, un “xaval gras” de 17 anys, 134 quilos, pocs amics (bé, en realitat cap) i amb una inseguretat que li pesa encara més que el cos. El dia que en Troy decideix suicidar-se, coneix en Curt MacCrae, un curiós personatge virtuós de la guitarra que opina que en Troy és el bateria ideal per al grup de punk-rock que vol crear. Només hi ha un problema: en Troy menteix quan li assegura que sap tocar la bateria. Aquesta mentida acaba portant en Troy i en Curt per un camí on la música és el fil conductor, on els seus somnis, expectatives, decepcions i amistat acompanyen i entretenen el lector de la primera plana fins a l’última.
És una alegria llegir una novel·la juvenil fresca i honesta, que respecta el jove lector i no cau en l’infantilisme o en “fals juvenilisme”, amb poc edulcorant (de fet, potser fins i tot el poc que hi ha és necessari per a no desviar massa el lector de l’argument) i amb protagonistes outsiders ben construïts, versemblants i entranyables en la seva imperfecció i histrionisme. En lloc de caure en el melodrama que podia haver estat (entorn familiar, bullying, etc.), l’autora prefereix apostar per l’humor per retratar les situacions dures. La feina ben feta de l’autora amb la creació i el desenvolupament dels personatges i les seves relacions, així com l’empatia que aconsegueix generar en el lector, és digna de menció i escassa en la novel·la juvenil, que massa sovint oblida que un bon personatge és tan important o fins i tot més que un bon argument.
Els lectors adults que hem viscut l’època del grunge amb Nirvana, Smashing Pumpkins o Pixies llegireu la novel·la sentint una bonica nostàlgia. I els més grans també la gaudireu, perquè el vitalisme propi de la joventut que destil·la és comú a totes les generacions.
Esperem que la trajectòria de l’obra sigui ben llarga i brillant; al meu parer, un dels llibres de l’any. Molt recomanada!
Mística conilla
Jordi Lara
Mirmanda, 154
El sopar d’exalumnes de l’escola, ja tots en plena maduresa, acaba de la manera més insospitada. Una directora de cinema culmina la seva obra mestra amb el seu suïcidi. Un ancià de poble deixa la dona per una fada d’aigua. Una tarda de jocs amb un infant del passat que podria ser el mateix Jacint Verdaguer. Mística conilla aplega sis relats llargs, diferents entre ells, que tenen cadascun la intensitat d’una novel•la. Les edats de la vida, el misteri de l’art, la subversió del dolor o l’amor pel país com ningú no n’ha parlat abans són alguns dels temes d’unes històries que exploren, amb humor i lirisme, «la vida com una gamberrada creativa».
Després de la novel·la Una màquina d’espavilar ocells de nit, una de les obres més celebrades de la literatura catalana dels darrers anys, torna la prosa enlluernadora de Jordi Lara amb uns personatges d’una humanitat rotunda.
Jordi Lara (Vic, 1968) és un escriptor que ens convida a endinsar-nos amb una mirada nova en universos fora del mainstream i la festa del consum: la tradició reinventada com a forma de modernitat, els perdedors contents de ser-ho, els llocs abandonats, els amors difícils. A Edicions de 1984 ha publicat Papallones i roelles i Una màquina d’espavilar ocells de nit. El 2012 va escriure i dirigir el llargmetratge de ficció Ventre blanc, la faula d’uns adults que es fan forts dintre un capgròs. La seva obra s’ha expressat també en el camp de la videopoesia.
DIJOUS DIA 3 DE NOVEMBRE, JORDI LARA CONVERSA AMB JORDI PUNTÍ
A LA LLIBRERIA LAIE, A LES 19.00
El blog d'Edicions de 1984 