Novetat editorial: «Dies de ratafia», la nova novel·la de Sergi Pons Codina

Dies de ratafia
Sergi Pons Codina
Mirmanda, 158
288 pàgines
18,00 euros

En Morell i el seu deixeble Quintana són dos joves intel·lectuals de barra de bar amb inclinacions de jubilat. Buiden ampolles de ratafia mentre l’un dicta a l’altre tot un seguit d’afinades observacions sobre l’actualitat que, amb sort, formaran part de la secció d’opinió del diari El Popular.

Per guanyar-se la vida, en Morell destil·la i posa en circulació clandestinament la seva pròpia ratafia. La seva base d’operacions és un immoble buit que ocupa a condició de custodiar-lo fins que la crisi passi i els preus de l’habitatge tornin a recuperar la indecència.

Sergi Pons Codina posa la picaresca de barri, la postveritat dels diaris, l’alcohol de garrafa, l’humor pel broc gros, la ironia més fina i fins i tot —¿per què no?— una història d’amor al servei de la supervivència d’en Xavier Morell, un pobre diable elevat a la categoria d’heroi del nostre temps.

Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979). Fill de Parets del Vallès, on viu i persisteix. Ja de ben jove destaca pel seu amor per la tinta. Viatger incansable: Granollers, el Poble Nou, Santa Coloma, Sant Andreu, Torí… El 2007, coincidint amb el naixement del seu primer fill, dóna un tomb a la seva vida i es concentra en la vida familiar. Lector voraç de les obres de Calders, Fante i Pedro Juan Gutiérrez, entre molts d’altres, l’any 2012 comença a escriure, i no para. Mars del Carib va ser la seva primera novel·la, celebrada per la crítica i el públic. Dies de ratafia n’és la segona.

Presentacions de la setmana, o quan la literatura es troba amb la música: Guillem Gisbert (cantant de Manel) i Jordi Lara conversaran sobre «Mística conilla» a Barcelona, i Roger Mas i Raül Garrigasait sobre «Els estranys a Berga!

Dijous, 2 de març, a la llibreria La Calders:

 

Dissabte 4 de març, a la llibreria Quatre Cantons de Berga:

 

Novetat editorial: «Les memòries perilloses» seguit de «La transferència d’una memòria», de Benjamin Stora amb Alexis Jenni (Traducció de Josep Alemany)

Quin és l’origen de la «lepenització de les mentalitats» que assetja la societat francesa? Vet aquí una de les millors aproximacions escrites sobre aquest fenomen.

Les memòries perilloses
Seguit de La transferència d’una memòria
Benjamin Stora amb Alexis Jenni
Traducció de Josep Alemany
De Bat a Bat, 39
978-84-16987-05-4
284 pàgines
18,00 €

França és a les portes d’un combat decisiu que pot portar el Front Nacional al poder. El país no ha acabat de fer net amb el seu passat colonial. Ans al contrari, s’ha impregnat del seu imaginari i n’ha format una base ideològica sobre la qual s’ha construït l’FN. Aquesta és la tesi que llançava Benjamin Stora a La transferència d’una memòria. De l’«Algèria francesa» al racisme antiàrab l’any 1999. El seu llibre analitzava les raons històriques per les quals les memòries ferides que els vaixells van transportar d’una riba a l’altra de la Mediterrània el 1962 continuen vives i en tensió a França. Aquest també va ser el tema de la novel·la d’Alexis Jenni, L’art francès de la guerra, premi Goncourt del 2011.

La primera part d’aquest llibre consisteix en els diàlegs que Alexis Jenni i Benjamin Stora van mantenir entre la fi de l’agost del 2014 i el febrer del 2015, que il•luminen amb llum nova la naturalesa dels grans desafiaments que viu França després de l’atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo al gener del 2015 i dels que l’han seguit posteriorment. L’objectiu és entendre com la ideologia anomenada la «lepenització de les mentalitats» s’ha pogut infiltrar en amplis sectors de la societat i de la classe política franceses i contaminar-los fins a esdevenir avui dia un partit que representa quasi un terç de l’electorat francès. A la segona part del llibre s’edita La transferència d’una memòria, que havia anticipat el lloc central d’aquestes qüestions a la França d’avui.

Benjamin Stora (Constantina, 1950) és historiador, professor universitari i autor de diversos llibres sobre Algèria i la història del Magrib. És president del Consell d’Orientació del Museu de la Història de la Immigració.

Alexis Jenni (Lió, 1963) és autor de L’art francès de la guerra, novel·la amb què va guanyar el premi Goncourt l’any 2011. La novel·la es va inspirar parcialment en el debat sobre la «identitat nacional» que va promoure el president Nicolas Sarkozy.

«Un cavaller prussià en la primera guerra carlina». Julià Guillamon sobre «Els estranys» de Raül Garrigasait [La Vanguardia, Cultura/s]

Julià Guillamon / La Vanguardia

Els estranys s’afegeix a Records de la darrera carlinada (1898) i La punyalada (1904) de Marià Vayreda i a Les històries naturals (1960) de Joan Perucho: és un bon llibre sobre els carlins. Vayreda és tràgic, Perucho descregut. Garrigasait introspectiu i filosòfic: contemporani.

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) és el traductor català de Zygmunt Bauman i de Peter Sloterdijk, de les cartes de Plató (per a la fundació Bernat metge) i de les Converses d’emigrants alemanys de Goethe (per a l’editorial Alpha). És un home de cultura, autor de la tesi doctoral L’hàbit de la dificultat: Wilhem von Humbolt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil, poeta, autor d’un llibre d’assaig creatiu, El gos cosmopolita i dos especímens més (2012) i, ara, novel·lista.

M’apresso a dir que Els estranys és també una novel·la de cultura i un bon debut. Garrigasait pren un tema que el toca geogràficament de prop, l’ocupació de Solsona pels carlins, el 1837, i hi situa un cavaller prussià desconcertat, Rudolf von Wielemann. El pare d’aquest xicot l’envia a Espanya per fer mèrits militars i iniciar una carrera d’èxits i d’honors. Però en arribar a Solsona perd la carta de recomanació i, sense conèixer la llengua, queda desplaçat enmig de personatges estrafolaris, en la gran confusió de la primera guerra carlina. L’arrencada, amb l’entrada a la ciutat de Carles Maria Isidre de Borbó, és esplèndida. Més endavant Garrigasait, que és molt murri, introdueix la figura d’un professor seu, i aquest professor li critica el començament de la novel·la per inversemblant. Ja voldríem que les novel·les històriques que es fan i es desfan tinguessin una engruna de veritat poètica d’aquest capítol lluminós.

Els estranys és una novel·la dialògica. Ho aclareixo. Enfront de les novel·les unívoques i monologades, es relaciona amb diferents tradicions i es desplega com una conversa a diferents nivells: la historia de l’ocupació de Solsona, tal com l’explica el novel·lista (de vegades omniscient, altres vegades realista, altres vegades amb derives oníriques o imaginàries); els problemes del traductor i l’editor de les memòries del príncep Félix Lichnowsky, un altre estranger al servei de la causa de l’ordre i la Legitimitat; i les converses amb el mestre, jubilat i una mica desenganyat de tot, que sent la cultura íntimament lligada a la vida i que es mira amb admiració escèptica les construccions intel·lectuals del deixeble estimat.

Seguint la línia d’algunes grans novel·les de guerra sense guerra, Von Wielemann es passa mig llibre perdut per Solsona, mentre mossèn Tristany i la seva tropa mouen una brega sense fonament, que potser —diu en un tall molt inspirat— és una brega per defensar els records comuns d’un món que la modernitat fa passar avall. L’element filosòfic té un pes important en la novel·la, per exemple quan parla de la intuïció sense historia que fa sortir pagesos i masovers al camp de batalla o quan explica que els sants de fusta han fet més per la humanitat que no els sants de carn i ossos i que els catòlics tenen butlla per no creure en res. Wielemann només s’entén amb el metge, que es diu Foraster: tan foraster és l’un com l’altre. Lluny de l’hàbit de la dificultat, una novel·la prismàtica, ben escrita, que convida a pensar.

«Ocells eteris». Antoni Pladevall sobre «Llibertat i sentit», de Lluís Solà [El 9 Nou]

Font: Antoni Pladevall / El 9 Nou

Poeta, dramaturg, traductor, crític literari i, ara també, assagista, tot en grau elevat. Lluís Solà acaba de publicar Llibertat i sentit (Edicions de 1984), un volum de reflexions de caient filosòfic sobre la condició humana que confirma, per si calia, que el seu autor és un magnífic exemplar d’homo cogitans, és a dir, “un home que pensa”. Ben mirat, no calia.

En tots els llenguatges utilitzats, del líric al dialogat, Solà ha vehiculat sempre les fluències del seu pensament a través de la paraula espurnejant i, així, ha acorralat i capturat la vida essencial amb fondària analítica i rigor formal, cosa que explica l’impuls que tenim els lectors de subratllar fragments o d’anotar comentaris personals als marges de les pàgines de les seves obres.

Un llapis de punta fina, nou volum, que se centra sobretot en la noció de llibertat, però que també aborda la justícia, l’amor, la vida i la mort. Escrit durant els últims 17 anys, el llibre intenta “continuar el diàleg que pensadors, poetes, artistes, científics, teòlegs, homes i dones de totes les èpoques han mantingut sobre les preocupacions principals que afecten la condició humana”. No ha partit de zero. L’emperador romà Marc Aureli és autor d’unes Meditacions, i Montaigne va inaugurar l’assaig modern dedicat als assumptes humans i divins. Solà es repenja en aquesta tradició meditativa i afegeix, doncs, una pedra més en la construcció del gran edifici del pensament universal.

La quantitat de lectures que Solà ha fet de les millors obres de la poesia, el teatre, la filosofia i l’art europeus fa caure literalment d’esquena i recorda un altre gegant intel·lectual osonenc de volada europea com Segimon Serrallonga. En la taula de noms final del llibre hi desfilen un centenar de grans autors del món de la literatura(des d’Homer a Ramon Llull, Ausiàs Marc, Dant, Shakespeare, Goethe, Dostoievski, Verdaguer, Maragall i Sagarra), la música (Wagner, Beethoven), la pintura (Dalí, Van Gogh) i la filosofia(de Sòcrates a Descartes, Freud, Hegel, Kant, Marx i Nietzsche).

Lluís Solà va dir, en l’acte de presentació, que l’origen de les reflexions són les caminades tranquil·les que acostuma a fer cada dia fora ciutat i que li permeten copsar molts detalls de la natura, des del color del plomatge d’un ocell fins al fruit que penja a la branca d’un arbre; però també els ocells eteris –els pensaments– que es posen a voleiar de sobte entorn seu i que, abans no desapareguin, emparaula de seguida en una llibreta.

Novetat editorial: «El mar, el mar», d’Iris Murdoch. (Traducció de Laura Baena)

Una obra mestra d’Iris Murdoch

El mar, el mar
Iris Murdoch
Traducció de Laura Baena
Mirmanda, 157
736 pàgines
20,90 euros

El mar, el mar és la crònica de les obsessions que habiten la ment de Charles Arrowby, un dramaturg egocèntric retirat, tal com les explica ell mateix en les memòries que comença a escriure quan fuig de Londres per buscar la tranquil•litat i la solitud en un petit poble vora el mar, lluny del món del teatre i de la seva tempestuosa vida sentimental.

Tot i la reclusió a la qual es vol forçar, Arrowby topa amb qui va ser el seu primer amor, Mary Hartley Fitch, a qui no veia des que tots dos eren adolescents. A partir d’aquí, s’obsessiona per ella, idealitzant fins a extrems dramàtics la seva antiga relació. Aquest amor del passat i la incapacitat d’Arrowby per reconèixer l’egoisme i la megalomania que s’amaguen sota els seus ideals romàntics són el centre al voltant del qual gira aquesta obra.

En les seves novel·les, Murdoch exposa extensament les motivacions que governen els seus personatges: la vanitat, l’enveja i la crueltat que s’oculten sota les disfresses amb què es mouen pel món. El mar, el mar, una obra fascinant poblada de reflexions, imatges i històries, n’és un exemple paradigmàtic i inoblidable.

Professora universitària, filòsofa, narradora i assagista, Iris Murdoch va néixer a Dublín l’any 1919 i va passar la infantesa a Londres. Del 1938 al 1942 va estudiar filosofia i literatura al Somerville College d’Oxford, on va aprendre llatí, grec i llengües modernes. Escriptora prolífica, va escriure vint-i-sis novel·les en més de quaranta anys, la darrera de les quals ja assetjada per l’Alzheimer. Murdoch va guanyar el premi Booker l’any 1978 amb El mar, el mar. Va morir l’any 1999 a Oxford.

Esdeveniments de la setmana: Silvana Vogt i Raül Garrigasait (per partida doble).

Avui dilluns a les 19.30 h,  es celebra un club de lectura de La mecànica de l’aigua a la llibreria Documenta (Pau Claris, 144). Amb la presència de Silvana Vogt.

“Que hi ha més d’una Barcelona, ho sap tothom. Hi ha la Barcelona de la Vera, la del nouvingut que sobreviu a mercè dels cops de sort. Hi ha la Barcelona de l’Eliseu, l’editor prestigiós, que aparentment porta una vida còmoda i aburgesada. També ell, un dia, va decidir trencar amb el seu destí. Qui sap si és per aquest motiu que decideix atorgar una oportunitat a la Vera, vinguda de l’Argentina.”

Organitza Amics de La Bressola Escola Catalana

 

 

Dijous 9 de febrer, a la llibreria 22 de Girona:

 

Divendres 10 de febrer, a la llibreria La Tralla de Vic

Novetat editorial: «Professió del pare», de Sorj Chalandon (Trad. Josep Alemany)

Professió del pare
Sorj Chalandon
Traducció de Josep Alemany
Mirmanda, 156
272 pàgines
19,50 euros

Quan a l’escola li demanen quina és la professió del seu pare, l’Émile Choulans vacil·la: ¿paracaigudista? ¿Espia? ¿Professor de judo? ¿Assessor personal del general De Gaulle? Aquestes són, potser, les professions del seu pare. El que és segur és que el petit Émile n’és sempre l’ajudant, el seu fidel camarada.

Inspirada en la seva pròpia infantesa, Sorj Chalandon relata de manera colpidora com la fantasia del nen que va ser fou estalonada pels deliris patològics del seu pare fins a situar-se, tots dos, al caire de la bogeria compartida.

Escrita amb gran sobrietat i a cor obert, aquesta obra explora com la malaltia pot adulterar l’amor d’un pare pel seu fill i com l’adult pot destruir la fragilitat del nen, com el pot deixar a l’empara d’un món tant versemblant com incomprensible.

El lector català descobrirà a Professió del pare una nova faceta de Chalandon, més íntima però tanmateix igual de commovedora i punyent que la que relatava a Retorn a Killybegs o a La quarta paret.

***

I en format butxaca ja podeu trobar…

***

Sorj Chalandon, nascut el 1952, va ser durant molt de temps periodista al diari Libération abans d’incorporar-se a Le Canard enchaîné. Amb els seus reportatges sobre Irlanda del Nord, el 1988 va guanyar el Premi Albert Londres. Ha publicat diverses novel•les, entre les quals destaquen Une promesse (2006, Premi Médicis), Mon traître (2008), Retorn a Killybegs (2011, Gran Premi de Novel•la de l’Acadèmia Francesa) i La quarta paret (2013, Premi Goncourt dels Instituts). Amb Professió del pare (2015) l’autor va guanyar el Premi Style.