«Teories del no», d’Eduard Sanahuja. Ressenya de Jaume Pont al diari Segre

Font: Jaume Pont / Diari Segre

El darrer llibre d’Eduard Sanahuja confirma l’esplèndida realitat d’una de les veus més autèntiques i personals de la poesia catalana actual

400teoriessanahujaDos motius essencials mouen la mirada poètica de Teories del no: el de la poesia d’abast moral i el de la lírica amorosa. En això Sanahuja se’ns mostra fidel als principis que han bastit la seva trajectòria des d’El gos del galiot (1981) i Mirador (1983), tot passant per Doble joc (1988, premi López Picó), En defensa pròpia (1994) i els tres títols que per a mi conformen la seva trilogia mestra: Compàs d’espera (2006, premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot), El llançador d’espases (2013, premi Maria-Mercè Marçal) i ara Teories del no, el seu darrer llibre, guardonat amb els Jocs Florals de Barcelona de 2016.

És la de Sahahuja una poesia aferrada a la paradoxa, a la contradicció permanent entre la vida i la mort. El poeta sembla entestat en un cara a cara amb si mateix, obert al fueteig del dolor, als sotracs de l’existència i de la ferida del temps. Molt pocs versos d’aquestes Teories del no escapen a la fragilitat de la condició humana. Com diu encertadament Isabel Graña en el seu pròleg, “l’experiència de la mort ha deixat una petjada profunda [en Sanahuja], i, més enllà del dol, el poeta, asserenat, es disposa a endreçar de nou el seu univers reafimant-se des de la negació amb les seves Teories del no”.

Potser per això mateix els versos de Teories del no acaben sent tan sovint sentenciosos, aforístics en termes expressius, amb la voluntat de palesar l’existència d’una veritat moral o, a l’inrevés, la caiguda irresoluble cap a l’abisme de les nostres conviccions més profundes. Contra la creença d’una veritat afermada a una realitat idíl·lica, a la còmoda raó del consens en definitiva –“No hi ha una veritat per majoria./ Només el que no saps / és veritat”–, la seva veu, radical i lliure, es mostra quasi sempre implacable i decididament descreguda. Teories del no esdevé, doncs, un continu passar comptes des de la perplexitat de qui se sap només un bibelot en mans de l’atzar i, el que és encara pitjor, a mercè de l’engany conformat i autocontemplatiu de les construccions sociomorals del món que ens envolta.

Des d’aquest tombant, els “no” de Sanahuja conformen una proposta de resistència moral, una presa de postura davant de la vida i, alhora, la cartografia d’una poètica. I per aquest motiu, com escriu Isabel Graña, “davant la perplexitat del món, i des de la consciència que la veritat no depèn d’un mateix, l’opció és viure sense por, passejar-se per ‘les artèries de foc’, deixar-se fascinar pel món, aprendre a besar, a parlar poc i a ‘fer de la vida una lliçó d’estètica”. O dit en els versos del nostre poeta: “No hi ha cap mena d’arma contra el temps. /… / En el mirall del dia / viu la nit. / Potser ens quedarà el gest de decidir / l’ex-libris del granit, / el perfum de la llosa, / si llegim des de fora o des de dins/ si volem morir en vers o morir en prosa. /Fer de la vida una lliçó d’estètica.”

No hi ha cap mena de dubte que la singular bellesa de la poesia d’Eduard Sanahuja sorgeix del sotsobre més profund, d’un alenar orfe i desacompassat, perquè habita el dolor i desconfia dels tòpics de lluerna. Aquí no hi ha lloc per a la impostació empalagosa, per ensucrada, amb què acostuma a revestir-se bona part de la imatgeria poètica d’avui. La intensitat emocional dels poemes de Teories del no, la seva contundent expressivitat, tan sols coneix un abeurador: els pous somorts del conflicte. Aquest darrer llibre confirma, sense cap mena de dubte, l’esplèndida realitat d’una de les veus més autèntiques i personals de la poesia catalana actual.

«Ratafia per recuperar forces». Julià Guillamon sobre «Dies de ratafia» de Sergi Pons Codina, al Cultura/s de La Vanguardia

Font: Julià Guillamon / La Vanguardia

400ratafia«La ratafia no és només una beguda alcohòlica, és una abraçada al territori, al país, als costums, a la gent, a l’experiència… una manera d’entendre i viure la vida; és el que més ens acosta a saber quin gust té la terra».

Amb aquesta filosofia, dos veïns de Sant Andreu –Xavier Morell i el seu ajudant Xavier Quintana– es llancen a fabricar ratafia casolana. Ho fan científicament: en Quintana s’ha comprat una estació meteoreològica i un mesurador de contaminació ambiental i es passa el dia pendent del diòxid de sofre i –és papissot– del nitògen, de la pluviositat acumulada i dels –no té gaire pesquis– hectorpascats. També envien cartes al director dels diaris, amb diferents noms, i una de les primeres que escriuen és per queixar-se que han tallat una noguera del parc de La Pegaso («¿i això on diu que ha passat? –pregunta el funcionari– ¿al parc del Pedazo? …ja l’hi preguntaré, però si l’arbre ja no hi és deu ser per alguna cosa». Per fer ratafia, a més d’un munt d’herbetes, calen nous tendres. És genial que Xavi & Xavi, Morell & Quintana es dediquin a herboritzar-ne pels parcs suburbials. Dies de ratafia té una arrencada sensacional amb dos personatges que actualitzen els dos idiotes il∙lustrats de Flaubert, Bouvard i Pécuchet descamisats, torrats i de barriada. Bouvard i Pécuchet creuen en la utopia del progrés i intenten desenvolupar-la a casa amb grans teories que acaben en no-res: la química, la nutrició, la gimnàstica, l’espiritisme. La novel∙la de Flaubert es va publicar el 1881. Dies de ratafia en reprèn la idea cent trenta anys després. Farts de la modernitat, Morell i Quintana busquen en la ratafia l’elixir que els permetrà tornar al món d’abans. És un plantejament esplèndid que fa venir ganes de llegir.

Per fermentar com cal, la ratafia ha de passar quaranta dies a sol i serena. Al llarg d’aquests quaranta dies, que van del moment de posar-la en ampolles fins a fer-ne el primer tast, es desenvolupa la segona part de la història que, com ja passava en la primera novel∙la de Pons Codina, Mars del Carib, és un retrat de la crisi: la precarietat del periodisme i els pisos buits. Els propietaris esperen que passi la maltempsada per vendre’ls a preu d’or i, mentrestant, Morell fa de guardià d’un bloc, un guardià que va omplint la casa de gent sense amo. Morell és un personatge que, en un entorn esqueixat, se sap construir un món propi, gràcies a la ratafia. La seva dèria no seria res sense la imaginació, sense la creació, sense la capacitat de formular un relat. En definitiva, sense la literatura. Els reportatges que escriu al diari El Popular se’ls inventa de cap a peus: una màfia romanesa que es dedica a destripar les burilles que cullen de terra i a fer-ne cigarrets de la marca El Fum de Timisoara; o un boxador, Joaquim Nogués, que recorda una mica el cas de Pere Roca Homs, que sempre perdia. En un món de triomfadors, perdre conscientment és una manera de manar sobre el teu destí.

Pons Codina té molta gràcia per descriure llocs i situacions. La mirada dels seus protagonistes els fa especials. Perquè se’n facin una idea: la descripció de la casa Bloc, al passeig de Torres i Bages. Construïda entre el 1932 i el 1936 per Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana, és una de les icones de la modernitat a Barcelona. Diu Pons Codina-Morell: «En efecte, la casa Bloc era un exemple de funcionalitat i rectitud, com si algú hagués pensat en la millor manera de construir un edifici que no cridés l’atenció i, de tanta contenció, hagués engendrat un monstre de la moderació, que destacava pel fet de no destacar, i ressaltava de normalitat». Hi ha un altre tall, tan bo com aquest, dedicat a l’església de Sant Andreu del Palomar, salvada de mil incendis anarquistes. Menys espídica i plena d’històries que la novel∙la anterior, Dies de ratafia funciona. I de quina manera.

Lluís Solà, guardonat amb el premi Josep Maria Llompart

Font: Institució de les Lletres Catalanes

Lluís Solà ha estat guardonat amb el Premi Josep Maria Llompart per l’obra Poesia Completa (Edicions de 1984) com a millor llibre de poesia en català publicat el 2016.

 

400SOLA

 

PREMI JOSEP MARIA LLOMPART

Poesia Completa de Lluís Solà (Vic, 1940) desgrana amb poc més de mil pàgines la poesia de l’autor d’ençà de 1958 fins al 2015. A més, el volum publicat per Edicions de 1984 també aplega quaranta-dos llibres inèdits que fan de l’obra un minuciós repàs per la paraula més personal de l’escriptor i sobre la necessitat del mot per entendre el món i l’home. El llibre consta de dues parts principals. Per un costat, els poemes dels inicis de l’autor fins a l’any 1999, i una segona part de l’obra poètica posterior i que encara no havia estat publicada. En ell aprofundeix en la seva idea d’un poeta que parla de la persona “en el seu conjunt” a partir d’una base fonamental que defineix l’obra de Solà, com és la importància de la paraula per recollir-hi en ella els elements de la vida. El fet poètic, la importància de la poesia per “salvar els homes per esdevenir més dignes” forma part d’aquesta primera part del volum amb un Solà més reivindicatiu. Mentre que la segona part, més reflexiva segons apunta el propi autor, aprofundeix en la condició humana i el paisatge que ens conforma, sempre lligat al seu món més personal. És, en definitiva, i com apunta el propi autor “un llibre que va directe al cor de la poesia”.

VALORACIÓ DEL JURAT

Pel que fa a la Poesia completa de Lluís Solà, publicada per Edicions de 1984, destaquen que, juntament amb els 40 poemaris inèdits, converteix el volum “en un dels esdeveniments poètics i literaris més importants de la dècada”, fent honor a l’afirmació del propi Solà en el pròleg del llibre quan defineix el poeta com l’home de les paraules: “… És possible que l’home, i en primer lloc l’home de les paraules, el poeta, hagi confiat massa en el poder de les paraules. Ara bé, que després de tanta devastació i de tanta negació encara hi continuem confiant,… probablement és una prova conclusiva de la nostra necessitat de la paraula.” L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana també destaca que la celebració d’enguany tendrà lloc a Manacor ja que en aquesta edició l’escriptor homenatjat és Guillem d’Efak.

«Elogi del licor que no surt a les guies». Núria Juanico sobre «Dies de ratafia» de Sergi Pons Codina.

 

Font: Núria Juanico / El Punt Avui

400ratafiaQuan el vaig entrevistar després que publiqués Mars del Carib (2014), asseguts en un bar llòbrec de Sant Andreu entre cervesa i olives, Sergi Pons Codina em va recomanar llegir Joan Perucho. També em va dir que no es consideraria escriptor fins que no hagués tret el segon llibre: no estava segur si tindria res més a dir. Ho acaba de fer: Dies de ratafia.

Lluny de no dir res, Dies de ratafia està ple d’opinions sobre gairebé tot: sobre els turistes i els que es volen trobar ells mateixos, sobre la falsa autenticitat que tot ho acapara, sobre la Barcelona que vol ser moderna però també vol resistir-s’hi i resisteix en forma de colles que per Sant Joan compren petards i omplen de fogueres la Meridiana, unió de Sant Andreu amb la resta del món. Com a Mars del Carib, Sant Andreu (i a estones també el Poblenou, antic Manchester català redissenyat) continua sent l’escenari de Dies de ratafia, la història d’un home en la trentena que fa ratafia a la terrassa del seu pis ocupat.

El narrador protagonista, Xavier Morell, alter ego immediat de Pons Codina, ha crescut respecte al narrador de Mars del Carib. Morell és un alcohòlic bandarra però ha sabut sortir de l’estadi del Narcís Sala. El pànic de Pons Codina a haver de satisfer unes expectatives literàries el veiem reflectit en el Morell que entra a la redacció d’El Popular, diari al límit del naufragi on conrea una carrera periodística per la via de la inventiva, allò de “no deixar que la realitat espatlli un bon reportatge”.

Morell és un opinador sense escrúpols, gairebé un poeta. Alguns passatges i sentències del llibre són dignes d’aplaudiments, com ara “la pressa i la maternitat són incompatibles” i les descripcions del sol rabiós de Barcelona. Més madur, com la ratafia Comtal que Morell deixa macerar sota el sol, Pons Codina assaja una prosa igual d’estripada però més analítica, una mica més ambiciosa que la de l’obra anterior. Tot i l’evolució, la santa ironia de Mars del Carib i el seu ambient de bar com a àgora social, es conserven. Quintana, deixeble una mica curt de gambals de Xavier Morell, és un Sancho Panza en tota regla. La veu del protagonista de Mars del Carib és recognoscible a Dies de ratafia, però ha guanyat molts matisos i ha sabut retratar altres realitats més enllà d’ell mateix i del seu entorn estricte: a més del bar, ara parla de les vídues d’edat avançada, dels cosins tanoques, de les noies maques amb res al cap, dels periodistes sobreestressats malgrat tot, de les dones sàvies que escriuen llibres i resolen equacions…

A Dies de ratafia el licor apareix com a símbol de la tradició barística, de la catalanitat i del barcelonisme de barriada en estat pur. Morell aconsegueix el seu elixir únicament i exclusiva a partir de les herbes barcelonines, les que hi ha al parc de la Pegaso i a Montjuïc. En diu l’“essència de la terra”, l’essència de la ciutat que no surt a les guies. Mars del Carib va inspirar-se en un bar de nom Cinca a tocar de la biblioteca de Sant Andreu i Dies de ratafia té lloc al carrer Segre que, tal com passa a la novel·la, va estar més d’un lustre ocupat. Igual que els reportatges de Morell a El Popular, tot el que s’explica a Dies de ratafia és cert i impossible de demostrar a parts iguals i és, a més, un gran homenatge al barri que l’inspira. El protagonista fins i tot s’enamora, i emergeix una altra mena de figura femenina, menys estrictament carnal, definitivament intel·ligent i lleugerament metafísica.

Novetat editorial: «L’home de mar», de Catherine Poulain. Traducció de Mia Tarradas.

«Catherine Poulain relata la vida d’una dona jove a bord d’un gran pesquer a Alaska, i transporta els lectors a una singular i apassionant història sobre la condició humana»
Le Figaro
«Catherine Poulain navega sota la bandera de Conrad i Jack London, també sota la de Keruac i Lowry»
Les Echos
«Una novel·la brutal i commovedora. Una grandiosa opera prima»
L’Express

400PoulainL’home de mar
Catherine Poulain
Traducció de Mia Tarradas
Mirmanda, 159
352 pàgines
21,90 euros

A Kodiak, als confins del món, ningú no pregunta pel passat i un estrany lligam fraternal s’estableix entre els que embarcaran i sortiran a pescar el bacallà negre, els halibuts o el cranc. La Lili, sense haver pescat mai abans, en formarà part. A canvi, però, de sotmetre’s a les subtils lleis no escrites que regeixen les relacions entre els homes a bord i a la rutina de les jornades de pesca, durant les quals portarà al límit l’endurança del seu cos menut: dormir a terra, la sal que crema la pell, seguir clavant el ganivet al ventre llis dels peixos, fascinar-se pel cor que encara bat i engolir-lo.

A partir de les seves pròpies experiències com a pescadora a Alaska, Catherine Poulain ens ofereix una novel·la èpica que eleva les gestes quotidianes d’éssers marginals a la categoria de mite. Homes herois que planten cara a les onades o que lluiten amb les enormes preses que cal esbudellar quan són a mar; confosos i ingenus quan són a terra, vençuts per l’alcohol i els propis somnis.

200poulainbarcelonaCatherine Poulain (Manosque, 1960) ha treballat en una fàbrica de conserves de peix a Islàndia, de temporera de la fruita a França i al Canadà, de cambrera a Hong Kong i, durant més de deu anys, a bord d’un vaixell de pesca a Alaska. En l’actualitat, s’està entre els Alps de l’Alta Provença i el Médoc, on treballa com a criadora de bestiar i vinicultora. L’home de mar és la seva primera novel·la i va ser nominada al premi Goncourt a la primera novel·la.

Ramona Pérez parla de «Professió del pare», de Sorj Chalandon, a l’Ara Balears.

Font: Ramona Pérez / Ara Balears

400professiopareTrobem en aquesta novel·la la tragèdia amagada en un edifici de veïns. El dolor impensable forma part de la quotidianitat de la família que coneixem: l’infant segueix i comparteix els deliris del pare, la mare observa, passiva; tots dos són víctimes de la violència més brutal. L’infant s’ho creu, comparteix amb el pare les fantasies malaltisses. La mare és tot un enigma.

Ens situem al segle XX, en un entorn democràtic on les persones tenen uns drets i una estructura social que els serveix de suport… Malgrat tot, ells viuen la seva clandestinitat dins les quatre parets que els separen del món on la malaltia de l’adult pren protagonisme. L’editor ens diu a la contraportada que la història “està inspirada en la pròpia infantesa de l’autor”. Aquí quedem parats perquè ens costa de creure que es pugui sobreviure a tant de dolor. El nostre personatge es converteix en un adult equilibrat que forma una família. Ens demanem com va aprendre a estimar, si es va poder desfer de tot el dolor que havia acumulat o si el va saber transformar.

Els darrers anys va tenir forces per verbalitzar detalls de la seva infantesa, per salvar la mare, per ajudar els metges… Ens costa de creure que de tant de dolor pugui sorgir una actitud vital, intel·ligent, un home amb capacitat d’estimar. A les mans tenim un record que ha esdevingut literatura. Ens el fa arribar un autor que ja havíem conegut i admirat, per tant hem de creure que existeix la possibilitat que un individu se salvi contra tot pronòstic. Pensàvem que, d’aquests drames domèstics, no se’n podia sortir, però els infants són éssers que tenen una missió en el món, una missió que han de dur a terme i que les circumstàncies no trenquen, ans al contrari, fan créixer.

Tenim a les mans una literatura impecable, una crònica que ens duu a reflexionar sobre realitats que potser tenim a prop en diferents graus: els deliris en l’àmbit domèstic, tot allò que s’amaga per no posar en qüestió la figura dels progenitors, situats a un lloc on no es poden donar les imperfeccions, on s’amaga allò que els infants accepten –potser per la seva necessitat d’estimar– i amb els anys passen a considerar primer estrany i després vergonyós. El miracle consisteix a haver sobreviscut. Una reflexió necessària i literàriament impecable.

«El món és un escenari». Marina Porras sobre «El mar, el mar», d’Iris Murdoch (trad. Laura Baena)

Font: Marina Porras / Diari Ara

fm157elmarelmarSi sempre és difícil confiar en un narrador en primera persona, que pot fer trampes i manipular-nos, encara es fa més difícil quan aquest narrador és un egòlatra convençut que el món gira al seu voltant. És el cas del Charles, protagonista i veu d’aquesta novel·la, un dramaturg d’èxit i renom que als seixanta anys abandona el teatre i es muda, en un gest teatral i místic, a una casa aïllada i envoltada de penya-segats de la costa anglesa. Des d’allà escriu aquest diari personal que aspira a ser unes memòries que acaben convertides en vida novel·lada. “Sóc en Charles Arrowby […], no tinc dona, ni fills ni germans, soc el mateix vell conegut de sempre, glamurós i fràgil a causa de la fama. Vaig néixer a Stratford-upon-Avon, en el frondós centre d’Anglaterra. Naturalment, dec tota la meva vida a Shakespeare”.

Aquest excèntric narrador té per missió tramar un vincle de confiança amb nosaltres, i triomfa perquè la seva és una veu carismàtica i potent. Les confessions sobre la família, les explicacions trivials sobre els seus àpats i les disquisicions filosòfiques es barregen en un text que té un magnetisme tan atractiu com el seu autor. Perquè seduir i manipular és el que ha fet el Charles amb tots els que ha tingut al voltant. El seu encant el fa un controlador, sobretot amb les moltes dones que l’han estimat: “Sempre he corregut cap a les dones com cap a un refugi. De fet, ¿què són les dones, sinó refugis?” I el mateix dubte s’aplica a nosaltres, que ens preguntem si aquest megalòman ens està fent servir per amagar-se. Hi ha una cita de La Bruyère que es va repetint i explica molt bé la seva relació amb l’amor: “Només estimem una vegada, la primera”. Aquesta serà l’excusa del Charles per explicar-nos la bogeria d’història que és la trama central del llibre, que té a veure amb el retrobament del seu primer amor, que li va robar la puresa quan el va deixar plantat. L’aparició de la dona que va ser l’amor de joventut del Charles és el punt d’inflexió que canvia el mecanisme d’ El mar, el mar, que es transforma en una novel·la extraordinàriament teatral.

La casa del penya-segat es converteix en un escenari on van apareixent personatges que es creuen entrant i sortint, que s’imposen i que s’amaguen, que ens ofereixen situacions estranyíssimes i sorpreses per anar recargolant una trama que sembla que no s’hagi de resoldre. L’accident central es va complicant mentre el lector s’acomoda en el paper d’espectador d’aquesta comèdia d’aires shakespearians i reflexions proustianes. La barreja entre aquest to vodevilesc i les disquisicions morals, mesclades amb l’aparició d’elements fantàstics i desconcertants (d’aura mística, de faula moral) són la clau de l’èxit narratiu de Murdoch. Aquesta combinació va ser criticada per Harold Bloom, que deia que l’autora era alhora fantasiosa i realista, i que la barreja de les dues visions de vegades se li descontrolava. És un retret que podem entendre quan hem llegit cinc centres pàgines i les divagacions s’allarguen indefinidament. Però un dels secrets de la lectura és que hem d’acceptar que Murdoch vulgui allargar el final, que no vulgui resoldre la trama tal com el Charles no vol enfrontar-se a la realitat. Al capdavall, el llibre és un joc, i l’autora està jugant amb la resistència i la confiança dels lectors per veure fins on aguanta.

Murdoch deixa clares les seves influències quan diu que l’exemple de com s’ha d’explicar una història ve de Shakespeare: inventar personatges i enfrontar-los a alguna cosa dramàtica que alhora tingui un profund significat espiritual. És així com funciona la novel·la, que és la lluita d’un home contra els seus fantasmes i la idealització de la seva joventut. I és també una baralla constant entre l’art i la vida, perquè costa molt d’acceptar que “a diferència de l’art, la vida té una manera irritant de tirar endavant a ensopegades, coixejant, posant en dubte solucions i, en general, il·lustrant la impossibilitat de tenir una vida feliç o virtuosa per sempre”. Ficció i realitat, literatura i vida, mentida i veritat. Són conceptes forts i no podria ser de cap altra manera venint d’una autora que reconeix Shakespeare com a mestre i que es resisteix a separar gaire fantasia i realitat perquè sap, com sabia el geni, que “el món és un escenari”.