«Elogi del licor que no surt a les guies». Núria Juanico sobre «Dies de ratafia» de Sergi Pons Codina.

 

Font: Núria Juanico / El Punt Avui

400ratafiaQuan el vaig entrevistar després que publiqués Mars del Carib (2014), asseguts en un bar llòbrec de Sant Andreu entre cervesa i olives, Sergi Pons Codina em va recomanar llegir Joan Perucho. També em va dir que no es consideraria escriptor fins que no hagués tret el segon llibre: no estava segur si tindria res més a dir. Ho acaba de fer: Dies de ratafia.

Lluny de no dir res, Dies de ratafia està ple d’opinions sobre gairebé tot: sobre els turistes i els que es volen trobar ells mateixos, sobre la falsa autenticitat que tot ho acapara, sobre la Barcelona que vol ser moderna però també vol resistir-s’hi i resisteix en forma de colles que per Sant Joan compren petards i omplen de fogueres la Meridiana, unió de Sant Andreu amb la resta del món. Com a Mars del Carib, Sant Andreu (i a estones també el Poblenou, antic Manchester català redissenyat) continua sent l’escenari de Dies de ratafia, la història d’un home en la trentena que fa ratafia a la terrassa del seu pis ocupat.

El narrador protagonista, Xavier Morell, alter ego immediat de Pons Codina, ha crescut respecte al narrador de Mars del Carib. Morell és un alcohòlic bandarra però ha sabut sortir de l’estadi del Narcís Sala. El pànic de Pons Codina a haver de satisfer unes expectatives literàries el veiem reflectit en el Morell que entra a la redacció d’El Popular, diari al límit del naufragi on conrea una carrera periodística per la via de la inventiva, allò de “no deixar que la realitat espatlli un bon reportatge”.

Morell és un opinador sense escrúpols, gairebé un poeta. Alguns passatges i sentències del llibre són dignes d’aplaudiments, com ara “la pressa i la maternitat són incompatibles” i les descripcions del sol rabiós de Barcelona. Més madur, com la ratafia Comtal que Morell deixa macerar sota el sol, Pons Codina assaja una prosa igual d’estripada però més analítica, una mica més ambiciosa que la de l’obra anterior. Tot i l’evolució, la santa ironia de Mars del Carib i el seu ambient de bar com a àgora social, es conserven. Quintana, deixeble una mica curt de gambals de Xavier Morell, és un Sancho Panza en tota regla. La veu del protagonista de Mars del Carib és recognoscible a Dies de ratafia, però ha guanyat molts matisos i ha sabut retratar altres realitats més enllà d’ell mateix i del seu entorn estricte: a més del bar, ara parla de les vídues d’edat avançada, dels cosins tanoques, de les noies maques amb res al cap, dels periodistes sobreestressats malgrat tot, de les dones sàvies que escriuen llibres i resolen equacions…

A Dies de ratafia el licor apareix com a símbol de la tradició barística, de la catalanitat i del barcelonisme de barriada en estat pur. Morell aconsegueix el seu elixir únicament i exclusiva a partir de les herbes barcelonines, les que hi ha al parc de la Pegaso i a Montjuïc. En diu l’“essència de la terra”, l’essència de la ciutat que no surt a les guies. Mars del Carib va inspirar-se en un bar de nom Cinca a tocar de la biblioteca de Sant Andreu i Dies de ratafia té lloc al carrer Segre que, tal com passa a la novel·la, va estar més d’un lustre ocupat. Igual que els reportatges de Morell a El Popular, tot el que s’explica a Dies de ratafia és cert i impossible de demostrar a parts iguals i és, a més, un gran homenatge al barri que l’inspira. El protagonista fins i tot s’enamora, i emergeix una altra mena de figura femenina, menys estrictament carnal, definitivament intel·ligent i lleugerament metafísica.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s