Les apostes d’Edicions de 1984 per aquest Sant Jordi i signatures dels nostres autors.

sant jordi premsa 2017ok

sant jordi 17 poster2ok.jpg

SIGNATURES DELS AUTORS D’EDICIONS DE 1984

garrigasait sant jordi2017

jordi lara sant jordi2017

Pons Codina sant jordi2017

vogt sant jordi2017

alcantara sant jordi2017

Anuncis

La llibreria La Central recomana, en la seva revista d’abril, «Professió del pare», de Sorj Chalandon

Font: Raquel Fernàndez Roura / La Central

400professiopareDe petits tots érem capaços de respondre la pregunta «A què es dedica el pare?», però en l’última novel·la de Sorj Chalandon, la professió paterna és el misteri a resoldre. L’André Choulans explica al seu fill Émile professions passades: futbolista, heroi de guerra, membre del grup de música Compagnon de la Chanson, assessor del president de Gaulle… però és arran de l’alçament d’Algèria el 1961 quan l’Émile descobreix que el seu pare és agent secret de l’OAS, una organització clandestina francesa. A partir d’aleshores s’explica una historia farcida de padrins espies, relats bèl·lics increïbles i americans amb llicència per matar. Però l’Èmile mai coneix cap dels protagonistes d’aquestes històries que el pare li explica. De totes maneres, l’Émile creu que forma part de l’organització que té l’objectiu de matar Charles de Gaulle, el president de la República Francesa.

Podem imaginar com acaba aquesta subtrama, però al llarg de les pàgines se’ns descriu un Émile que lluita per fer sentir orgullós el seu pare. Malauradament, l’únic que en treu és violència i càstig. En aquesta novel·la Chalandon ens mostra el mite del pare tirànic a través de la figura de l’André, un pare sever que maltracta i castiga el seu fill i la seva dona. Amb el pas dels anys l’Émile es converteixen restaurador de quadres i forma la seva pròpia família. No sap res de la seva família d’origen, tret de comptades visites, fins que el pare emmalalteix. Aquesta aproximació cap al pare el porta a descobrir la veritat sobre la seva infantesa.

Chalandon escriu una historia colpidora, plena de violència i guerra. Un relat sobre l’arrabassament de la infància feliç del nostre protagonista, l’Émile Choulains.

«El que el mar s’endú». Extraordinària ressenya d’«El mar, el mar», d’Iris Murdoch amb traducció de Laura Baena [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Glòria Farrés

Iris Murdoch va guanyar amb la novel·la ‘El mar, el mar’ el premi Booker del 1978 i, ara, Edicions de 1984 pública aquesta obra mestra en català

L’Anàbasi, de Xenofont, narra la llarga retirada dels mercenaris grecs des del cor de Pèrsia fins a Grècia quan perden en combat el general que els comandava, Cir el jove. Després de creuar el desert de Síria, Babilònia i Armènia, en una marxa de tres anys i més de 4.000 quilòmetres, arriben a un turó on divisen el mar Negre. És el clímax de l’obra, l’emoció de veure la fi de les llargues penalitats i l’arribada a casa: “El mar, el mar. I es passaven la consigna de boca en boca…” Iris Murdoch titula El mar, el mar una de les seves novel·les més importants –en va escriure vint-i-sis–, amb la qual va guanyar el premi Booker l’any 1978. També aquí el mar tindrà un paper desllorigador essencial. El protagonista, un dramaturg retirat a una casa davant el mar del Nord, veurà resoldre’s irremissiblement les complicades trames de la seva vida sentimental mentre el mar se li endurà un fill adoptiu i el primer amor. Aquesta obra magnífica, d’ambicions gairebé oceàniques, acaba de ser publicada per Edicions de 1984 en una bona traducció de Laura Baena.

Les al·lusions al món literari i filosòfic no es limiten únicament en aquesta referència del títol. Iris Murdoch (1919-1999), professora de filosofia a Oxford, deixeble de Ludwig Wittgenstein, amiga d’Elias Canetti, casada amb el crític John Bayley, omple les seves obres de ressons literaris i filosòfics: de Shakespeare a Russell, de La Bruyère a Keats, cita fragments oportuns i de gran força cognitiva. Però és des del fons de la tradició anglesa del XIX d’on rep la influència més gran: és hereva directa de Georges Elliot, de qui pren aquesta voluntat irrefrenable de fer sincerar els personatges, sotmetre’ls a una fonda i rigorosa introspecció i, com Elliot, no reprimeix el judici sobre ells, encara que sigui indirectament.

fm157elmarelmarEl mar, el mar, són les reflexions i vivències d’un director de teatre d’èxit que decideix retirar-se a un poble de la costa britànica per escriure les seves memòries. La narració parteix de la infantesa, però se centra especialment en el teatre, “Dec tota la meva vida a Shakespeare”, i en les relacions amoroses que l’han fet com és, des del primer amor –completament idealitzat– fins a les relacions que han conformat la seva vida. Com a bon gurmet, fa descripcions delicioses sobre el menjar: “Hauríem de beneir cada dia que ens porti una bona digestió i el preciós do de la gana.” I és que viu un període relaxat, proper a la felicitat, contempla els tons de color del mar, se submergeix en banys refrescants, gaudeix dels cels nocturns… En aquesta casa antiga, apartada dels homes, que s’alça damunt les roques, troba un refugi per escriure un text que el sobrevisqui. Charles Arrowby fa inevitablement un balanç de la vida als seixanta anys, els mateixos que tenia Murdoch quan escrivia la novel·la.

Ara bé, aquest curiós personatge és egoista, megalòman, i narra la seva vida sota una aparença frívola i brillant, amb escenes hilarants i diàlegs que van molt al fons, com les converses que té amb el seu cosí James. Perquè encara que la veu narrativa sigui la de l’artista, una veu arrogant i despòtica, sovint trobem la veritat de la narració en els diàlegs amb les amants i els amics, especialment en la veu del cosí James. Aquest cosí, l’únic familiar viu de Charles, li fa veure no només l’autoengany en què es complau i en què dia a dia es persuadeix, sinó l’autodestrucció que implica. Per exemple, d’aquest primer amor no realitzat del qual Charles no deixa de parlar amb idolatria, James li diu expeditivament: “No enyores la Harley, enyores la teva joventut.” Hi ha una reflexió constant sobre l’amor, sobre el matrimoni, sobre l’amistat, una indagació fonda sobre com vivim la relació amb els altres. Malgrat haver tingut moltes parelles, Charles sempre ha estat solter i es mira els matrimonis amb pessimisme, com entitats desconegudes, misterioses: “La gent es limita a negociar posicions de dominació i submissió. Sospito que, en realitat, els matrimonis feliços són molt pocs, però la gent oculta la seva tristesa i la seva desil·lusió. ¿Quantes parelles felices coneixem?” L’amic Peregrine, a quin punt anhelem la companyia d’algú; això és una mica més radical, més important que la passió, l’admiració o l’amor.”

La novel·la té més de set-centes pàgines, però es llegeixen de manera àgil: les trames estan treballades, els personatges són interessants i hi ha intriga. A més, hi ha una ambició literària immensa, que es mostra a través de les reflexions metafísiques escampades oportunament per tot el relat: des de la inquietud gairebé presocràtica per la natura –com quan Charles en dues ocasions contempla el cel nocturn, completament estrellat i brillant, i davant aquesta espectacularitat i fredor dels elements vol arribar a capgirar l’univers penetrant-hi amb la mirada, en una descripció amb tocs místics–, fins a l’aprofundiment en qüestions de la filosofia moderna, com ara quan James parla de la importància de la introspecció del jo i conclou: “Som uns éssers amb una capacitat d’introspecció molt secreta, i aquesta capacitat és el més sorprenent que hi ha en nosaltres, fins i tot més que la nostra raó. Però no podem limitar-nos a entrar a la caverna i mirar. La major part del que creiem saber de la nostra ment és pseudoconeixement. La nostra afectació és escandalosa, exagerem la importància del que creiem que valorem.” En una lluita entre la veritat i la mentida, la narració va desemmascarant l’afectació de Charles, que, cap al final de la novel·la, sembla adonar-se clarament del paper decisiu que han tingut els altres personatges a la seva vida.

Com sempre passa a les novel·les de Murdoch, l’element sobrenatural té aquí un paper principal: la racionalitat i lucidesa de què parlàvem conviu amb el sobrenatural. La influència li ve directament de Shakespeare: El mar, el mar fa pensar molt en La tempesta. Aquí, un monstre marí, sorolls estranys a la casa i coincidències sorprenents conviuen sense problema amb les vivències quotidianes. Gràcies a aquesta indefinició dels límits, el protagonista pot reflexionar sovint sobre les qüestions últimes, sobre la mort i la finitud, sense dramatismes, amb belles comparacions: “Res humà no és etern. Per a nosaltres, l’eternitat és com una il·lusió, és com un contes de fades. Quan el rellotge toca les dotze, tot es fa miques i s’esvaeix.”

Celebrem que Edicions de 1984 hagi traduït aquesta obra al català. Només disposàvem d’una novel·la en la nostra llengua, Sota la xarxa, traduïda per Montserrat Abelló als anys seixanta. Com diu la traductora i poeta en el pròleg: “Murdoch és remarcable pel domini de l’ofici, per la justesa i precisió de l’estil, certament complex, però no exempt d’humor, de frescor i de poesia.” No serà la novel·la més venuda per Sant Jordi, però sens dubte es troba entre les novel·les més bones que hi ha ara a les llibreries.

Jordi Sellarés sobre «Dies de ratafia» de Sergi Pons Condina [Blog Especualcions d’un Neanderthal]

Font: Jordi Sellarés / Especulacions d’un Neardenthal

400ratafiaAra fa tres anys, en Sergi Pons Codina (1979) va prendre per assalt el món més encarcarat de les lletres catalanes i li va fotre la sacsejada que tan li feia falta amb la ja imprescindible Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014). Una obra feta de mala llet, humor i veritat a hòsties que va fer del seu autor una de les més grates sorpreses dels darrers temps i un dels escriptors més estimats pels lectors. Doncs bé, alegreu-vos amics perquè el bandit de les lletres catalanes més punyents torna amb una nova peça, Dies de ratafia.

Sense voler caure en tòpics, sí que podríem definir aquesta novel·la com a més madura (potser), però segurament més mesurada que Mars del Carib. En Xavier Morell és un filòsof urbà, un artista de l’art de l’escaqueig i també, amb el seu fidel aprenent Quintana, un artesà i fabricant de Ratafies Comtal, 100% feta a Barcelona, madurada al terrat de casa seva i amb totes les herbes extretes dels parcs i jardins de la ciutat. Tots els seus esforços giren en torn d’aquesta producció:

Una circumstància difícil d’entendre per a alguns, ja que està molt estesa la idea que la feina només es pot considerar com a tal si comporta un cert grau de patiment, perquè gaudir i treballar són conceptes antagònics (és clar, quan un està dilapidant la seva vida en ocupacions que odia, es fa difícil d’assumir que hi ha alternatives a la submissió)… Però les vendes havien caigut a nivells alarmants. Entre això i el fet que cada vegada em costava més desprendre’m de la ratafia que elaborava i l’acabava guardant per al consum propi, la ruïna econòmica s’havia convertit en una realitat més que hipotètica.

Entre got i got de ratafia, or líquid, ànima de la terra i nèctar que aclareix la ment, en Morell reflexiona sobre l’actualitat i creu trobar solucions a tots els problemes de la societat, i per això no dubta a dictar a en Quintana cartes al director dels principals diaris del país. Com a artista de l’engany i el subterfugi que és, no dubta a dir a tothom que és periodista i a presentar-se, amb un currículum farcit d’exageracions, a una entrevista a El Popular, un diari en ple declivi, que exemplifica de forma diàfana el món del periodisme de capa-caiguda, l’explotació laboral més desmesurada i, també, la lluita sindical més xiringuitera.

En el marc del seu estimat Sant Andreu perifèric, en aquella Barcelona oculta, que no surt a les guies, de moment, on la realitat s’aprèn a base d’hòsties, Sergi Pons Codina ens ofereix un retrat àcid de la societat actual, on la modernitat, el turisme i la gentrificació forassenyada s’està cruspint el modus vivendi de les veïnes de la ciutat, mentre, en un pla més individual, la gent està més pendent de l’aprovació i l’admiració dels altres que no pas de viure la seva vida en total llibertat. En aquest sentit, la ratafia s’erigeix com a la bandera de l’autenticitat, la darrera trinxera de la resistència envers el món modern que tot ho engoleix. Perquè la ratafia és, segons la filosofia d’en Xavier Morell, el manà, l’element primordial que permet que connectem amb l’esperit de la terra encara que visquem rodejats d’asfalt. I entre got i got de ratafia és on brolla l’actitud de busca-vides, l’instint de supervivència fins en el pitjor dels escenaris i situacions, la clarividència per trobar gairebé sempre la paraula justa i sortir-se així gairebé sempre amb la seva.

Dies de ratafia és menys visceral que Mars del Carib, té un punt més pausat i reflexiu, però és igual de veraç. També, segons reconeix el mateix Pons Codina, és menys auto-referencial que la seva opera prima. Però no us espereu una obra suau; Dies de ratafia està carregada d’humor, de mala llet i també nostàlgia per un món que ens estem deixant perdre entre la modernitat homogeneïtzadora. És l’obra que confirma al bandit de Parets del Vallès com un dels sospitosos habituals, com un dels imprescindibles.

Ima Sanchís entrevista Catherine Poulain («L’home de mar») per La Contra de La Vanguardia

 

Font: Ima Sanchís / La Vanguardia

 

Lliure

Hi ha entrevistes que s’han de veure. Aquesta n’és una. Veure els seus ulls verd claríssim, la seva fragilitat, les seves mans rudes a les quals els falta un dit que es va emportar el mar. Escoltar la seva veu dolça i sentir que el que explica, la seva vida en un pesquer durant deu anys a Alaska, no és una paradoxa. Lili mostra que fragilitat i força van de bracet, que homes i dones poden ser companys, que compartim ferocitat i tendresa amb la resta dels animals. Als vint anys va recórrer Àsia amb les butxaques buides, els EUA entre camioners sense perdre la innocència, la mateixa que la va convertir en marinera, ho explica a L’home de mar (Edicions de 1984). I va ser pastora transhumant. Té una saviesa essencial, fruit de la llibertat.

contra bona

 

Sempre vaig tenir la idea que si recorria el món amb senzillesa acabaria
trobant el sentit de la vida.

Se’n va anar als vint anys.
Vaig estar un any a Àsia. A l’Índia dormia a les estacions, sobre un tros de roba, com els indis. Estava sola i nua davant el món.

I què va descobrir?
Que les coses no eren com jo pensava. Vaig treballar en bars al port de Hong Kong sense adonar-me que aquell era un univers perillós. Vaig descobrir que la gent que té pocs diners, com les noies que hi treballaven, no són necessàriament bones persones; ni els rics necessàriament dolents.

Va desmuntar tòpics.
Va ser important, perquè com a filla d’un pastor protestant tenia molt marcat el concepte del bé i del mal.

I no li feia por dormir al carrer?
De vegades, però sempre vaig saber que era important abandonar la seguretat; aquí és on comença el viatge.

El món la va tractar bé?
Sí. Crec que la gent innocent, naïf o estúpida, d’alguna manera està protegida.

Va treballar com a temporera.
Sí, al Canadà. Amb gent molt bregada que venia de tot arreu del món, bàsicament homes: vaig haver d’aprendre a defensar-me.

És primeta i fràgil…
Has de córrer més de pressa, anticipar-te, mossegar fort. No sempre en surts indemne. Crec que és important superar les contingències físiques; són com baralles de gossos: ràpides, ferotges… després tot queda en calma.

No és agradable que t’assetgin.
L’assetjament amaga una debilitat: la necessitat d’amor que veus per tot arreu.

Amor o domini?
Amor, no saben fer-ho d’una altra manera, el seu univers és físic. Després de la lluita, de venir a molestar-me, sentien vergonya. Van acabar respectant-me.

Però quina necessitat tenia de ser allà?
No em volia rendir i marxar. Estimava la vida a la natura, volia treballar de sol a sol, dormir al costat del riu i no estar tancada dins de la condició de dona.

També va recórrer l’Amèrica del Nord.
Allà vaig descobrir els grans espais. Vaig travessar el país fent autoestop i i vaig desitjar que no s’acabés mai. Vaig saber de la fraternitat de la gent de la carretera. Els camioners no em van molestar mai. De vegades no hi havia res durant milers de milles i ells em feien lloc al seu matalàs. No em van tocar mai. En certa manera eren com mariners. Però quan vaig arribar a Alaska vaig saber que aquell era el lloc, l’última frontera. Feia dotze anys que era lluny de casa.

Va arribar a un món dur i salvatge.
Sí, però també un món on et sents més lliure. Si mantens un cert codi d’honor, pots fer el que et doni la gana. Tal com diuen allà els mariners, tens dret a estar boig.

Vagis on vagis hi trobes la simplicitat humana: les borratxeres, les baralles…
És cert, però quan estàs en una vida primària perquè la feina és intensa, en què l’únic important és menjar, dormir, tenir una mica d’escalfor, arribes més de pressa al cor de les coses i de la gent.

I aquest cor no és decebedor?
No. Al vaixell el que compta és la pesca i la supervivència. Sortir de tu i saber que hi ha alguna cosa més és una experiència molt maca. I quan feia mal temps i veia aquell buit negre que arriba després de la gran onada, em fascinava.

No va tenir mai por?
Quan un company es va ofegar. Passàvem setmanes al mar proveïts per vaixells d’abastament. Dormíem en petites lliteres bressats pel soroll eixordador del motor, l’olor de la humitat, dels cossos, dels vestits de plàstic.

Què va descobrir en aquell món masculí?
Vaig acumular un munt de germans que em van descobrir que jo era una dona encara que portés un impermeable, tingués la cara plena de sang i els cabells plens de peix. “Ets una dona molt més enllà de la vestimenta, em van dir, ho ets en cada un dels teus gestos i dins teu”. Em va provar molt, l’aparença no és res.

Per què fugia de la seva feminitat?
Jo volia entrar en aquell univers masculí, en la força, en l’aventura. No em volia limitar a una professió “femenina” en què t’has de cuidar el cos. Em feia por provocar-los si em posava un vestit bonic a terra i ells es burlaven de mi: “Et pots posar un vestit, Lili, no passa res”.

S’avenia amb les dones?
Deien que aconseguia la feina ficant-me al llit amb el patró. Era gelosia de la meva proximitat amb els homes, perquè elles els tenien com a amants, però jo coneixia els seus somnis. Em va expulsar Immigració perquè no tenia papers, algú em va vendre.

Va canviar els homes per les ovelles.
Vaig ser pastora transhumant durant vuit anys. Passava molts mesos sola amb les ovelles. Allò no distava tant de la vida al mar.

Alguna conclusió?
Enyoro els animals, la seva escalfor, la seva olor, el seu mal caràcter i la seva intel∙ligència. I no m’agrada el seu final.

Ara escriu, a què li dona voltes?
Jo crec que la natura és la nostra base, és el que ens equilibra. Les altres coses, tot el que hem viscut, ja no ens pertanyen, ja no serveixen per a res. Cal sortir d’un mateix. Les fronteres les tenim dins.

Dimarts 18, presentació d’«Una nit amb Enric Casasses», amb Enric Casasses i Jordi Lara. I la nit de Sant Jordi, al C33!

Lara 1

Una nit d’estiu, el poeta Enric Casasses i l’escriptor Jordi Lara assalten la Biblioteca de Catalunya. Porten la idea de passar-hi la nit fins que arribi l’alba. Amb quin propòsit? Fugir del món? Revindicar el paradís dels llibres? Cremar la biblioteca? La nit és llarga i els acompanya el silenci de tantes tones de lletra que clamen des de les lleixes. Lara entrevista Casasses i documenta l’escapada; Casasses fuig d’estudi mentre dibuixa, dorm i somnia, es cruspeix un humus o recita un poema acompanyat a l’espineta per Lara.

Són més de quatre hores de conversa de les quals us n’oferim un tast de 40 minuts, fins al moment que els fugitius pugen al terrat de la Biblioteca de Catalunya per esperar el sol. És l’hora d’escollir si tornen a un món que ha esdevingut una marea d’interessos comercials i petites revoltes individuals, o bé es fan forts dins la biblioteca colgats de literatura. Sigui com sigui, sempre ens restarà el testimoni d’una nit màgica: la nit del 26 de juliol del 2537 després d’Epicur.

“Una nit amb Enric Casasses” no és exactament una entrevista ni un documental: és una “meditació televisiva” que indaga en la incerta necessitat de la literatura en el món d’avui, i constitueix una aproximació excepcional al pensament d’Enric Casasses, segurament el poeta català contemporani més influent. Només Lara i les seves propostes performàtiques entre la vida i la literatura podien convèncer Casasses de protagonitzar un programa per a la televisió.

El programa s’emetrà al 33 el dia 23 d’abril a les cap a les 22:00.

lara 2lara 4