Raül Garrigasait presenta “Els estranys” a Sant Llorenç de Morunys

Dissabte 12 d’agost a les 19h al Claustre del Monestir de Sant Llorenç de Morunys

Univers Jordi Lara [Anna Ballbona a El Temps]

Font: Anna Ballbona / El Temps

L’escriptor ha donat cos a un dels imaginaris creatius més singulars i profunds de la narrativa catalana actual, amb un peu al món audiovisual i un altre al de la música.

Foto: Santi Trullenque

 

El poeta Verdaguer agafa una càmera i roda el seu paisatge de quan era petit. Folch i Torres surt a passejar i es troba una nimfa del bosc ballant al mig del camp. Un bon dia una noia decideix esdevenir una Mare de Déu Trobada. La Mercè Rodoreda nena va a comprar unes ales d’àngel i li venen una bata d’escola. Són quatre idees fulgurants amb una forta estela de simbolisme que situa la infantesa —i l’expulsió de la infantesa— en una posició preeminent. Són quatre llampecs que engeguen algunes peces de videoart que l’escriptor Jordi Lara va mostrar al juny en una exposició a Sant Cugat del Vallès (“Literatura expandida”), dins el Festival Loop. Són imatges brillants que ens fan d’entrada a un dels universos creatius més singulars, sòlids i profunds existents ara mateix en la literatura catalana.

Lara (Vic, 1968) ha anat confegint un imaginari molt complet, destacat per una poètica vibrant i una cura del llenguatge que s’ha expressat tant en els seus llibres com també a través de l’audiovisual i de la música. Lluny d’aquesta dèria a compartimentar-ho tot, les seves peces es relacionen, s’alimenten i juguen entre si amb una enorme llibertat i capacitat de suggerir. Això es respira a la seva recent exposició de videoart, on imagina situacions fictícies d’autors de culte (“aclucades d’ull” a Rodoreda, Verdaguer, Màrius Torres, Thomas Mann…), enregistra un conte que no ha publicat a Mística conilla o experimenta amb la seva inspiració o amb una nit passada dins un orgue. Al contrari de la temptació a vegades associada al videoart, aquí cada detall, cada imatge o cada objecte —com un gran llit que hi ha al mig de la sala— té un sentit, una reflexió i una mirada que va més enllà: “El llit és un llibre, els llençols les pàgines d’un somni”.

La coincidència d’aquesta exposició amb la bona acollida que ha tingut el seu darrer llibre, el conjunt de sis relats llargs Mística conilla (Edicions de 1984), fa avinent el propòsit d’aquest article: de bracet de Lara, recórrer plegats el seu univers de “literatura expandida”. Mística conilla és el seu tercer llibre de narrativa i li ha valgut, de nou, el reconeixement de la crítica, explicitat, per exemple, amb el Premi de la Crítica Serra d’Or d’enguany. Els relats són ben diversos entre sí i concentren una càrrega poètica encara més gran que el seu anterior llibre, Una màquina d’espavilar ocells de nit. Hi ha un cert astorament dels personatges, amb una necessitat per a l’evasió del sistema que es formula per vies diverses: “una mística sense dogma”, en diu Lara. En un dels relats, un home casat de fa quaranta anys se separa de la dona perquè s’ha enamorat d’una dona d’aigua. En un altre, una cineasta russa acaba suïcidant-se per a culminar la seva obra d’art. “L’acte creatiu és una cosa que m’ha preocupat moltíssim, m’ha encuriosit com és el procés, la consecució d’aquesta imperfecció impossible”.

Foto: Santi Trullenque

 

La prosa de Lara és precisa i cisellada, rica en matisos, de manera que fa evident la seva afirmació-premissa: “la literatura és llengua en tensió, el combat que lliures amb allò que vols explicar”. En parlar tria les paraules, es pren les pauses per mesurar-les i també busca l’exactitud, amb una veu vellutada que s’imposa a la seva condició de fumador empedreït. “Amb aquella típica fascinació per la llengua i per la tècnica que tenen els joves, jo tenia la fascinació pel virtuosisme lingüístic. Em vaig fer un diccionari només de L’Odissea amb la segona traducció de Riba”. La construcció del primer relat de Mística conilla, “Lo matí de ma infantesa”, és un compendi del seu funcionament creatiu: “Jo primer el vaig concebre com una pel·lícula sobre la infantesa de Verdaguer. Són aquestes llacunes en la biografia d’un escriptor, però et pots fer una idea bastant aproximada del que devia ser només passejant per Folgueroles”. Els maldecaps logístics d’una pel·lícula el van portar, en aquest cas, a preferir fer-ne un relat (una peça d’orfebreria amb Perejaume de convidat especial) i un vídeo per a l’exposició. Per a Lara, el videoart tant pot actuar com a “bloc de notes”, una manera de fornir-se d’“històries i atmosferes” que després traslladarà a la literatura, com de fórmula per “explorar des d’un altre llenguatge universos” que ja ha tocat amb la literatura. Les anades i vingudes són constants. El viatge no s’atura mai.

Un dels contes més lluïts de Mística conilla és “Zapatos de boscal”, on parla de “l’angúnia de la identitat” (la catalana i la castellana) a través de la relació d’un pare i un fill i el viatge que fan plegats a l’Andalusia natal del pare. La figura del pare —i la mescla de mons que carreteja— apareix ja en Una màquina d’espavilar… (2008) on Lara descriu la nostàlgia per un món extingit, que ell ha conegut: els músics de cobla als anys 80. Hibridació de gèneres —a estones agafa l’aire d’assaig, a la recerca del compositor Garreta—, és una mirada sense cap cotilla sobre un món farcit de personatges entranyables, ocults, al marge (una altra dèria de Lara), que resulta que es dediquen a les sardanes com podrien ser músics de jazz del Nova Orleans dels anys 20. “Havia fet molt proselitisme des de la TV [amb programes i reportatges per al Canal 33; va començar a treballar a TV3 el 1995], i vaig voler tancar el meu capítol amb la sardana, però no des del proselitisme televisiu sinó des de la literatura, des de la meva experiència personal d’aquest món”.

Lara va estudiar filologia catalana i música. “La música em va permetre viatjar a universos que no hagués conegut, em va procurar una colla de vivències que després jo n’he fet literatura. Tot aquest món d’esglésies rònegues el vaig conèixer perquè feia d’organista o anant amb la cobla a tocar pel món”. Això sí, “quan anava a fer d’organista o a tocar la tenora hi anava sempre amb la llibreta”. Sempre prenia notes. I d’aquí en va confegir un diccionari d’argot dels músics de cobla. Quan tocava amb aquella colla de músics més grans ja tenia la sensació d’estar trepitjant d’arqueologia. “La literatura és com un Déu, a tot arreu i en tot moment. Es materialitza si et poses unes ulleres de veure aquell moment present com si allò ja hagués superat el present, com si ja fos mític, com si ja s’hagués acabat.”. Aquesta atracció per personatges al marge, diferents però “alhora lliures”, també es plasmarà a la seva pel·lícula Ventre blanc: “Hi ha persones que han sabut sostreure’s als convencionalismes i s’han autoemplaçat a una situació més marginal mantenint intactes, dins seu, alguns valors”.

Lara ha compost força música. “Però amb la música no he tingut mai una ambició creativa, ha sigut més funcional”. Musicalment ha estat “una mica omnívor”: ha compost sardanes, ha fet arranjaments de tango (va aprendre a tocar el bandoneó, instrument i motiu que apareix en un conte de Mística conilla), i li agrada la música d’orgue i sacra… “De tant en tant, amb algun amic quedem i anem a tocar l’orgue a l’església. Però més per un tema d’inspiració literària, per estar allà a la tarda tocant…”.

Foto: Santi Trullenque

 

La música i la seva feina televisiva el porta al primer llibre, Papallones i roelles, dedicat al coreògraf i ballarí Salvador Mel·lo. Va fer un documental sobre Mel·lo, que havia estat director de l’Esbart Verdaguer, un esbart punter en la resistència antifranquista. “Mel·lo va tenir una història personal bastant dura i va acabar els 13 últims anys de la seva vida en una cadira de rodes. Després de fer el documental, em va quedar aquesta imatge del ballarí obès, alcoholitzat, sense sortir de casa. D’aquesta imatge en va sortir aquest llibre”.

Sempre les imatges. De Ventre blanc, Lara va decidir fer-ne un film perquè va quedar fascinat per dues imatges: “Una del Furri [Xevi Furriols, un dels actors protagonistes no professionals] jugant amb el seu germà. I una altra era la imatge del Blancafort ballant el Ball del Vetlatori davant del cadàver de la seva mare”. Ventre blanc s’estrena el 2012 i té un ressò inusitat en diversos certàmens internacionals. És una faula que homenatja el món de la cultura popular, encarnada pels capgrossos, i també la ciutat vella de Vic, i mostra una abnegació per la mirada contemplativa, allò oníric i allò que s’intueix, una bellesa insinuada. I és també un fris particular de la recerca de la felicitat, de la fugida del món estereotipat. “A vegades és com si anessis fent les paus amb parts de tu. A Una màquina d’espavilar… havia parlat una mica de la meva joventut. I a Ventre blanc parlo de la meva infantesa. Hi ha una nena a la pel·lícula que sóc jo”.

L’embrió de la pel·lícula és una peça de videodansa i l’enamorament de Lara pels seus personatges. “Són especials, entranyables”. I ho comprovem. El dia que visitem l’exposició fan un passi del Ventre blanc amb en Furri i en Blancafort. “En l’escena de la mare morta jo pensava que la gent es faria un fart de riure”, comenta, al final del passi, en Blancafort, un ballador d’esbart de tota la vida. Per alguns, l’escena final del Blancafort ballant davant el cadàver de la mare és el millor final del cinema català. I el cert és que no saps com explicar-ho ni dir-ne el perquè però tu, que mai havies sentit el Ball del Vetlatori, al final de tot, t’emociones.

 

Raül Garrigasait presenta “Els estranys” a l’Espai Matiners d’Avinyó [divendres 21 de juliol a les 19.30h]

 

“Il·luminar tot el que es toca” [Antoni Lozano sobre els contes de Grace Paley al Quadern d’El País]

Font: Antoni Lozano / El País

En Paley el paisatge humà i les situacions són ‘normals’, però dins dissenys i estructures narratives imprevisibles

Primer pot presentar-s’hi el desconcert i l’estranyesa, després donar pas a la sorpresa i a la curiositat, això mutar en joia i reconeixement del geni, d’aquí començar a interrogar-se sobre com s’ho fa i, incapaç d’arribar a respostes clares, trobar-se de nou amb el desconcert i l’estranyesa. Aquesta pot ser la seqüència d’una trobada inaugural amb els contes de Grace Paley (Nova York, 1922-Vermont, 2007), la recopilació dels quals —per primera vegada en català— és com fer tres salts evolutius de cop. Si el seu nom no és tan conegut com el d’altres mestres del relat —posem coetanis com Carver, Updike o Bellow—, en part es deu a la mena d’injustícies de gènere que ella mateixa va combatre tota la vida com a feminista d’acció, i en part també que va defugir del realisme acadèmic, preferint mirar el món darrere unes ulleres autograduades, a la manera de compatriotes i col·legues com Lydia Davis, Amy Hempel o Joy Williams. Tanmateix, tal com fa Lucia Berlin, va retratar l’univers femení al seu voltant, i va capbussar-se en la pròpia biografia, en un intent gens comú per fer sociologia crítica a partir de qüestions íntimes. Paley, filla de jueus russos que van emigrar als Estats Units, va seguir en part el guió de l’època —prioritzar els interessos professionals del primer marit, treballar de secretària, exercir després de mestressa de casa…—, però també va ser una activista política tenaç —presó per interrompre una desfilada militar— que va acabar desafiant les convencions i entenent que els seus contes suposaven també una eina subtil de denúncia. “Quan un escriu, il·lumina el que es troba amagat, i això és un acte polític”, va declarar.

Grace Paley posa els seus personatges a les voreres de Coney Island.

 

La distància entre fons i forma, sideral en ella, és l’element clau a l’hora de portar-nos de la sorpresa inicial a la rendició. El paisatge humà i les situacions són ben normals. Germanes, parelles, amants, pares i fills, veïns, nens, immigrants —jueus, italians, polonesos…— parlen (molt), es barallen, pateixen, gaudeixen, parlen una mica més… Som a les voreres del Bronx o de Coney Island o dins de pisos de classe mitjana-baixa. La ciutat bull, murmuris i crits, monòlegs interiors, somnis i frustracions expressats en veu alta o rodolant dins del cap. Hi ha una vivacitat i una alegria escampant-se arreu (fins i tot en la tragèdia). I això com ens ho empassem?, es diran. Bé, benvinguts al món de Paley.

Parlem d’una dona que acostumava a escriure a la cuina de casa seva, envoltada de criatures i soroll, i ens dona la impressió que tenia les antenes interiors sintonitzades al màxim per tal de transformar aquell caos de senyals exteriors en material literari de primera categoria. Això fa pensar que, quan el governador Mario Cuomo li va atorgar el 1989 la distinció de “Primera Escriptora Oficial de l’Estat de Nova York”, estava reconeixent que li bastava amb treure el cap per la finestra mentre preparava el berenar als fills per sentir el veritable batec de Nova York.

TOTS ELS CONTES

Grace Paley Traducció

d’Emili Olcina

Edicions de 1984

512 pàgines

21,90 euros

 

Aquest territori quotidià és el que va portar l’escriptora a sospitar, al principi de la seva carrera, que el seu treball seria considerat “trivial, estúpid, avorrit, domèstic i mancat d’interès”. Però faltava el com. I el com és una barreja d’invenció del seu propi llenguatge (rus, jiddisch, anglès) i d’estructures i dissenys narratius imprevisibles. Als contes de Paley s’hi troben canvis radicals en el punt de vista en el pla temporal, sintetització del destí d’un personatge en unes poques frases, moments que es tornen sobtadament surrealistes, digressions plenament lliures, foteses que cobren rellevància, finals filosòficament enigmàtics… entravessat tot d’enginy i sentit de l’humor. Si s’arrenca amb Conversa amb el meu pare es troba una declaració d’intencions sobre les infinites maneres d’apropar-se a la creació literària. I les de Paley eren a la vegada úniques. Així ho va entendre perfectament George Saunders en dir: “Qualsevol objecte, qualsevol gest humà, conté una infinitat de paraules amb les quals es podria descriure. Però per costum, o per la manca de talent, o per la poca originalitat, la majoria de nosaltres, quan escrivim, fem servir les eines discursives més quotidianes, i d’aquesta manera el món es fa avorrit. I aquí arriba Paley: aparentment incapaç de construir una frase banal, una observació imprecisa o un instant de ficció desenfocat”.

L’estranyesa de Raül Garrigasait guanya el Llibreter [Jordi Nopca/Diari Ara]

Font: Jordi Nopca / Diari Ara

Publicada per Edicions de 1984 al gener, Els estranys s’emporta els lectors fins a Solsona durant la Primera Guerra Carlina

Raül Garrigasait / FRANCESC MELCION

Quan Raül Garrigasait va presentar al gener Els estranys, la seva primera novel·la, va quedar clar que a més de ser un autor que podia escriure amb versemblança, sentit de l’humor i un estil esponerós sobre la Primera Guerra Carlina també tenia un discurs sobre literatura molt ben estructurat, que alguns lectors ja havien pogut conèixer gràcies a l’assaig El gos cosmopolita i dos espècimens més (A Contravent, 2012). “Els estranys no és una novel·la històrica perquè no és didàctica ni vol reconstruir el passat amb vocació antiquària –va dir l’autor–. És un llibre que no podria existir sense El castell, de Franz Kafka, o Els nostres avantpassats, d’Italo Calvino: miro el passat per parlar de dilemes que són vigents”.

El jurat del premi Llibreter 2017 ha escollit la novel·la de Garrigasait, traductor i editor de la col·lecció de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge –actualment a Ara Llibres– entre les novetats de literatura catalana publicades entre el maig de l’any anterior i el maig de l’any en curs. “És un retaule de situacions, personatges i gèneres literaris que barreja ficció i realitat –va recordar la llibretera Isabel Sucunza, membre del jurat–. Es tracta d’una obra original en tants aspectes que els llibreters podem recomanar a molts tipus de lectors”. Josep Cots, l’editor del llibre –que enguany també ha rebut el premi Nacional de Cultura per la seva feina al capdavant d’Edicions de 1984– també va fer la seva valoració d’Els estranys:“Des de l’aparició el mes de gener, n’hem venut uns 2.000 exemplars. La venda ha estat sostinguda i el premi ajudarà a fer créixer l’acceptació de la novel·la, d’una gran plasticitat literària i comicitat tràgica. Amb Els estranys comença la trajectòria novel·lística d’un escriptor important”.

Garrigasait va recordar la premissa argumental del llibre. “És una novel·la sobre la mirada perplexa d’un estranger que arriba a la Solsona de 1837, durant la Primera Guerra Carlina, pensant-se que té eines per entendre aquell lloc i el moment, però els seus esquemes d’interpretació se li enfonsen progressivament”. Tot seguit va dir que escrivint la història va tenir molt presents aquelles veus de “Solsona i el seu entorn” que són “rudimentàries però efectives” i que tenen la capacitat “de mostrar les seves tempestes interiors”. Una de les idees importants de la novel·la és “la percepció que la modernitat és una cosa que ve de fora”. Arrenca amb una descoberta que un alter ego de l’autor fa a Berlín al present, i d’aquí l’acció retrocedeix fins al segle XIX: el jove prussià Rudolf von Wielemann arriba a Solsona per sumar-se a la causa carlina però de seguida perd la pista de l’exèrcit, que marxa de la ciutat, deixant-lo sol en un entorn on vagarejarà durant tot un any, esforçant-se per comprendre’l. “Acostant-me al món dels personatges m’he adonat que paral·lelament als discursos de progrés n’hi ha també de dolor i patiment”, explicava Garrigasait ahir.