Quan els llibres ens entenen [Eva Piquer sobre Elizabeth Strout]

Font: Eva Piquer / Ara Llegim

LES ESQUERDES I ELS CLAROBSCURS DE LA CONDICIÓ HUMANA

Per fugir de la realitat (i, a la vegada, intentar trobar-li cert sentit) no se m’acut un refugi millor que els llibres. Ho he pogut comprovar de nou aquests dies, en què m’han abduït les pàgines de Tot és possible, d’Elizabeth Strout. De debò que no exagero quan parlo d’abducció. Aquest aplec de contes que es pot llegir com una novel·la (una estructura que l’autora ja va provar amb encert a la premiada Olive Kitteridge) m’ha tingut feliçment segrestada, i m’ha obligat a repescar de la prestatgeria un altre títol de la mateixa escriptora: la novel·la breu Em dic Lucy Barton. Tots dos llibres han estat traduïts per Esther Tallada i publicats per Edicions de 1984. Creieu-me: llegir-los l’un darrere l’altre és una experiència deliciosa.

Elizabeth Strout (Portland, 1956) s’estima els seus personatges. Els escolta i fa que els escoltem. Amb una senzillesa aparent que et desarma, amb aquella depuració estilística que només aconsegueixen els més bons, la narradora nord-americana ens torna a acostar a una colla de vides humanes per mostrar-nos-en les misèries, les contradiccions, les esquerdes. Les històries de Strout ens permeten conèixer millor els qui ens envolten i ens donen pistes per saber qui som nosaltres mateixos. Perquè les tragèdies alienes no estan tan lluny de les pròpies. Totes les famílies desgraciades ho són a la seva manera, diu la famosa frase de Tolstoi, però desenganyem-nos: no n’hi ha tantes, de maneres. Tant tu com jo acabem estimant malament i complicant-nos l’existència més del que caldria.

L’AMOR IMPERFECTE I LA LITERATURA QUE COMBAT LA SOLITUD

Elizabeth Strout admet que els seus llibres tracten sempre d’un mateix tema, l’amor imperfecte. Que potser -goso afegir- és l’únic amor possible. Per dir-ho en les paraules que el personatge de la Patty voldria adreçar a una amiga seva però no troba el moment de pronunciar, “tots plegats estem fets un garbuix, Angelina, i tots ho fem tan bé com sabem, i estimem de manera imperfecta, Angelina, però està bé així”.

En un relat de Tot és possible, la Patty es compra un llibre escrit per Lucy Barton. Com ja sabíem els lectors d’Em dic Lucy Barton, la Lucy és una dona que ve d’una infantesa pobra en un poble d’Illinois però se sobreposa al passat i ascendeix en l’escala social, i ara fa d’escriptora a Nova York. La Patty llegeix el llibre i hi connecta: “Ara, així que la Patty va entrar el cotxe al jardí de casa i va veure els llums que havia deixat encesos, es va adonar que el llibre de la Lucy Barton havia entès el que li passava a ella. Era exactament això: el llibre l’havia entès. I encara li quedava la dolçor d’aquell caramel de color groc a la boca”. Vet aquí el que fan amb nosaltres segons quins llibres: ens entenen, ens fan sentir menys sols. Que ja és molt.

La deserció com a gest humà [David Vidal sobre “El desertor” de Lenz]

Font: David Vidal / Ara Llegim

Verns, bedolls i bardisses. Un bosc humit i fosc a Tamaschgrod, Polònia, que ho embolcalla tot. No és, però, una foscor “com la de l’entrecuix d’una monja”, diu el narrador, sinó “untuosa i càlida”, un indret de revelació i transcendència. En aquella obaga de mosquits i rates d’aigua, set soldats alemanys, en el darrer estiu de la Segona Guerra Mundial, hi mantenen el Waldesruth, una fortificació que protegeix el ferrocarril, atacat pels partisans polonesos. “Som set, ells cent, no els costaria gens exterminar-nos”, diu Willi, el caporal llardós. Allà, com a la vida, no hi ha camins per sortir o per entrar-hi, senzillament se sap per on es passa i per on no, però és tan absurd escapar com quedar-s’hi. I el ra-ta-tat que surt dels arbres escapça alguna vida cada dia.

Les obsessions dels personatges -i la poesia del narrador- és el remei amb què es combat al bosc la malaltia de la vida, “una mena de nostàlgia del no-res, un anhel macabre de deixar d’existir”. Una gallina ensinistrada, un inútil empassador de foc, un fill que ha de néixer, l’obsessió per pescar un lluç gegant… I de forma destacada, Wanda, l’esquiroleta pèl-roja, partisana però confusament enamorada del protagonista, l’auxiliar de primera de l’exèrcit del Reich, Walter Proska.

Què els lliga allà, doncs, aquests soldats, es pregunta la veu narradora? ¿El deure, tal vegada, “aquesta cosa que ens han inoculat sota la pell i que ens torna bojos i dependents”? ¿O la “flauta de la pàtria”, que manipula els homes lliures? “És clar que hi ha un país on he nascut -discurseja, en un prat del bosc, Proska- i que estimo especialment, però no em deixaria matar per cap dels seus racons, com el meu pare, que parlava del deure”. A mesura que avancem en el relat, ens convertim en exploradors de la dissidència, de la deserció i fins de la traïció, entesos com a gestos d’autodefensa, constitutivament humans.

LA INHUMANITAT DEL DEURE

Per això, l’escepticisme de Proska recorda un altre personatge de Lenz, el jove Siggi del magnífic Lliçó d’alemany (Club Editor, 2016), que per un encàrrec escolar ha d’escriure sobre les alegries del deure, i rememora la història del seu pare, un policia del petit poble de Glüserup, obligat per la llei del Reich a evitar que un pintor segueixi pintant. Quan les societats emmalalteixen, sembla dir Lenz, l’acompliment del deure ens condueix a la inhumanitat i ens apropa a la barbàrie. Ho viu així Proska quan, emboscat rere uns matolls, veu un jove partisà, despreocupat, amb una flor al trau i un subfusell a la mà. “Amic, vés amb compte… No t’estimo ni t’odio, només ho he de fer”. Després, li buida el carregador al pit.

Tot i que tot just es va publicar per primer cop el 2016 -dos anys després de la mort de l’autor-, Siegfried Lenz va escriure El desertor el 1952, en el context polític de l’era Adenauer i amb la guerra freda en progressió rampant. El contundent pacifisme de la veu narradora justifica la deserció dels personatges principals, i va moure els editors a demanar a Lenz que reorganitzés l’argument i reorientés els personatges. Per sort, no ho va voler fer. Com diu el mateix Lenz, hi ha coses que hem de perdre primer perquè, després, puguin ser nostres per sempre.

En el relat, el paisatge udola, amb arbres que gemeguen misteriosos com si ens ocultessin alguna veritat, i genera una atmosfera poètica però sorprenentment moderna, amb un text de ritme viu i escena àgil, que combina el registre del melodrama amb espurnes de comicitat i amb delicioses irrupcions líriques: “A la molsa viu la llibertat / i damunt la seva esquena flonja / cau la cendra de molts llampecs”.

Al final, ens diu l’amic Wolfgang, sempre és exagerat anomenar camí a un camí: estem fets per a la pèrdua. La terra s’organitza per recuperar tot el que dona, i ja que les paraules de consol són una traïció, Proska troba en la traïció una forma de consol. “Frega’t al matí els ulls, noiet estúpid, que aviat la nit t’apallissarà”.

Lluís Solà guanya el Premi Lletra d’Or per la seva poesia

Font: Irene Dalmases / Agència Efe

El poeta Lluís Solà ha guanyat el premi “Lletra d’Or” al millor llibre publicat en llengua catalana durant el 2016 per la seva Poesia completa, una obra de més de mil pàgines, amb poemes inèdits (Edicions de 1984).

Un jurat independent format per Sílvia Bel, Sebastià Alzamora, Heura Marçal, Salvador Macip, Llucia Ramis, David Plana, Bernat Puigtobella, Núria Cadenes i Ada Castells així ho ha decidit en entendre que es tracta d’una “figura indiscutible”, un “poeta radical i pur de la plana de Vic”.

Nascut a Vic (Osona) el 1940, Solà és també un autor i director de teatre que va començar a ser visible en el panorama literari quan el 2001 va publicar “De veu en veu”, encara que també ha traduït textos de Kafka, Beckett o Pessoa.

Durant un acte celebrat avui, el dramaturg David Plana ha llegit una glossa en la qual ha repassat la trajectòria del guardonat, un “poeta del fred de la boira, de l’espiritualitat”, algú “radical perquè els seus versos sorgeixen de la terra”.

També ha comparat la seva figura amb la d’altres poetes com Peter Handke i l’ha imaginat passejant per un camí de la serra de Vic, “en recerca de la paraula exacta”.

Solà ha agraït el reconeixement, que, als 77 anys d’edat, creu que li aporta “coratge” per continuar treballant amb “les paraules que són un riu que enllaça amb altres rius”.

No obstant això, entén que al segle XX es va perdre “el respecte per la paraula, un òrgan, una substància que forma part inherent de l’home” i la poesia, segons el seu parer, “intenta sempre recuperar aquest territori perquè és la via més fecunda, més immediata per arribar a l’home”. “Quan deformem la paraula, deformem l’home”, ha afegit.

L’escriptor el que vol és poder comunicar-se amb els lectors, encara que només siguin dos, i quan “un autor veu que altres persones expertes mostren interès per la literatura o el teatre i es decideixen a donar-li un premi, comença a pensar que potser no tot està perdut, que no tot és un defecte, que potser hi ha alguna cosa que arriba als altres”.

Segons el seu parer, “escriure poesia és una tasca que requereix o inconsciència o molt de coratge i, probablement, les dues coses a la vegada”.

Sobre com veu avui la vida, Solà ha reflexionat que és com “un paisatge molt bast, del qual un forma part, en el que estàs submergit, no perquè tu ho vulguis, sinó perquè ho estàs i tendeixes a no voler i poder sortir”.

Amb el pas dels anys, “tens les paraules més a l’esquena que als ulls, tens el temps més a les venes, als músculs o aas ossos, que a la ment”, ha aprofundit.

La distinció, una de les més prestigioses de la literatura catalana i que es lliura des del 1956, no té dotació econòmica, però sí que hi ha un reconeixement en forma de la lletra grega “fi”, símbol clàssic de l’equilibri, una joia dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor d’aquesta iniciativa.

Pau Vadell: “Consumim molta poesia, vivim envoltats de poesia. No ens n’adonem” [Diari Ara]

Font: Cristina Ros / Diari Ara

Entrevista al poeta, editor i gestor cultural, que acaba de publicar Esquenes vinclades, Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017. Ha publicat més d’una dotzena de llibres de poesia, és editor i vicepresident de l’AELC

El poeta Pau Vadell va guanyar el Jocs Forals 2017 amb Esquenes vinclades,
un poemari que presenta el 23 de novembre a Barcelona. / ISAAC BUJ

 

“Esquenes vinclades és un clam a la voluntat de perseverar i resistir amb el cos viu i el pensament despert enmig de la maror”, glosa Lucia Pietrelli, escriptora i amiga de qui avui entrevistem. Pau Vadell i Vallbona (Calonge, Santanyí, 1984), guanyador per unanimitat dels Jocs Florals de Barcelona 2017, presenta aquests dies el poemari premiat, Esquenes vinclades (Edicions de 1984). Ho va fer fa uns dies a Ciutadella i a Palma, i ho farà a Barcelona, a la llibreria Laie, el 23 de novembre. Pau Vadell ha publicat més d’una dotzena de llibres de poesia, des que el 2005 es va iniciar amb Quan salives, per continuar amb títols com Temple (premi Miquel Àngel Riera 2009), Sang cremada i Traït (premi Senyoriu d’Ausiàs March 2014), entre altres.

Què és o què vols que sigui Esquenes vinclades ?

És una manera d’escriure les meves dèries, el que sent i el que veig en el món que m’envolta. Tenint en compte els temps d’incerteses, personals i col·lectives, a Esquenes vinclades, respecte a llibres anteriors -potser més críptics-, hi ha una voluntat d’expandir-me un poc. Sí, deuen ser els temps. Parlo de llibertat d’expressió, d’identitat, del turisme, d’actualitat. Si els poetes no parlem del que vivim, anem malament. I precisament per tot el que vivim, desbordats d’ítems que no podem pair, em surt la part més visceral.

A l’epíleg, el poeta Guillem Gavaldà parla del triomf de la carn al teu poemari. Ho veus així?

Crec que Esquenes vinclades té sobretot dues claus de lectura. Pots llegir-lo des de la subjugació en un aspecte més laboral, identitari o social, on rau una actitud crítica de l’actualitat; o el pots llegir des d’una òptica més intimista, de la sexualitat, la carn, fins i tot des d’una òptica gairebé pornogràfica, que és l’enfocament que remarca Gavaldà. Qualsevol lectura és vàlida. La poesia no ha de tenir una sola lectura; és cada lector que hi ha de veure allò que a ell se li revela, allò que necessita segons el seu estat anímic.

¿Estem educats per a la lectura de la poesia?

No, no estem educats per a la poesia. I resulta paradoxal, perquè el fet és que consumim molta poesia, vivim envoltats de poesia. No ens n’adonem. La trobem a les lletres de les cançons, als eslògans publicitaris, en moltes de les nostres expressions quotidianes, en les gloses… No en som conscients. El sistema educatiu prioritza saber escriure abans que comprendre. S’ha descuidat la comprensió lectora. Tothom sap llegir, però no comprendre. I la poesia s’ha explicat molt malament. Hi insisteixo, caldria fer entendre que estem envoltats de poesia.

És coneguda la teva celebració de la poesia. T’alegra la vida?

La poesia és una forma més alegre de viure, però no més còmoda. És la meva feina, el meu hobby, tot, i em fa feliç. Per a mi escriure no és patir. Escric quan vull, quan ho necessito, no em poso horari, a vegades he d’aturar el cotxe a la voravia per escriure uns versos, perquè no se m’escapin. La poesia no es pot forçar. Els poemes surten quan els tens madurats dins el cap.

Ets del Migjorn de Mallorca, i en la teva poesia sempre hi ha els autors que han contribuït a fer més gran la literatura catalana: Blai Bonet, Miquel Bauçà, Damià Huguet, Antònia Vicens, Antoni Vidal…

Sí, hi són sempre, no he escrit un llibre en què no hi hagi una citació, una referència, un petit homenatge a alguns d’aquests poetes. Com la de qualsevol, la meva poesia som jo i el que he llegit. Som de la mateixa terra, els he mamat i me’n consider hereu. Sempre m’ha interessat molt la generació dels poetes dels anys 70 a Mallorca. Com a santanyiner, m’és impossible desfer-me de la seva manera d’escriure, el seu llenguatge sincer, sense impostura, aquesta manera de sentir la terra. El fet és que si has tocat la carn capolada d’unes matances, no escriuràs igual que si, com a molt, només has cuinat unes pilotes als fogons del teu pis de ciutat.

Com a editor del segell AdiA, ¿diries que editar, i sobretot editar poesia, sí que ho és, de patir?

Editar poesia és patir, però també he de dir que et dona grandíssimes satisfaccions, almanco tal com jo entenc la feina de l’editor. Vaig muntar l’editorial que voldria haver tingut per a mi. Intento mantenir un tracte molt personal amb els que escriuen, que en cap cas siguin un nom més dins un catàleg, acompanyar-los en l’escriptura, viure la poesia junts. Per això, quan publiquen el seu primer llibre amb AdiA, els regal una xapeta, un intent d’estimular-los perquè sembrin, que cultivin més versos. Cultivar la poesia s’assembla molt a cultivar la terra. Si en tens cura, sempre creix cosa.

Ets el vicepresident de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana); com a gestor cultural, entre altres, coordines les activitats del futur Centre de Poesia Blai Bonet, i ets editor i poeta. Com es compagina tot plegat?

[Riu.] Potser el meu és un cas únic de pertinença al col·lectiu obrer (escriptor), al sindical (AELC) i a la patronal (AdiA Edicions). D’això se’n diu passió, i d’aquesta passió en puc tenir totes les visions. Sigui com sigui, la veritat és que quan estic més estressat és quan escric més i millor. El cervell no desconnecta, és quan més bull.

Siegfried Lenz: extremadament perillós [Patricio Pron / El País]

Font: Patricio Pron / El País

El desertor, escrit el 1951 amb elements autobiogràfics, es publica ara en català

Siegfried Lenz, a Hamburg el 2014. FABIAN BIMMER (EFE)

 

“Del tot impossible (…) inconcebible (…) extremadament perillosa en les circumstàncies actuals”: els termes en els quals Otto Görner, lector de l’editorial Hoffmann und Campe, va rebutjar el 1951 la novel·la El desertor no deixaven a un jove Siegfried Lenz cap esperança de veure publicada algun dia la seva obra, que, en paraules de Görner, podia “acabar com un fracàs artístic absolut”.

El problema eren les “circumstàncies actuals”, l’eufemisme amb el qual el lector editorial feia referència a les tensions entre Alemanya i el bloc soviètic i la manera en què la publicació de la novel·la de Lenz podia intensificar-les. El protagonista d’El desertor, que ara publica en català Edicions de 1984, fuig del bàndol alemany només per descobrir, en passar a combatre amb els russos, que la crueltat i la violència irracional estan presents en totes les faccions en conflicte: la vida al bàndol enemic és “igual de gris, ni una mica millor” que a les files pròpies i l’Estat policial soviètic gairebé no difereix en un o dos aspectes menors del terror nacionalsocialista. Ni tan sols les “ànimes simples” estan a resguard de la fúria de la història: amb la (“inconcebible”) publicació de la novel·la, afirma Görner –que, per cert, tenia un passat nacionalsocialista especialment important–, “l’editorial podria infligir-se uns danys de valor incalculable”.

Thomas Mann va dir dos anys després que El desertor fos rebutjada que els textos de l’autor eren “rars, originals, suggestius: una cosa completament nova”. No obstant això, Lenz no va obtenir cap benefici immediat de l’aprovació del Nobel: llavors vivia a Stuttgart en el que quedava de la casa dels seus pares (que havia estat destruïda durant la Segona Guerra Mundial) i treballava com a secretari.

A Lenz –que havia nascut el 17 de març del 1926 a la Prússia Oriental, havia format part de les Joventuts Hitlerianes des dels 13 anys i havia combatut a la guerra a partir del 1943– la sort li va somriure tot just dos anys més tard amb la publicació dels relats de Qué tierno era Suleyken (1955), tot i que la seva consagració com un dels escriptors alemanys més importants de la postguerra només va arribar 13 anys més tard, quan l’autor va publicar La lliçó d’alemany (1968), la història d’una amistat trencada per la guerra i la inflexibilitat d’un home de principis.

 

Culpa i memòria
La lliçó d’alemany va ser discutida i celebrada a parts iguals, en primer lloc, a causa que Lenz havia trobat en la història de la relació entre el pintor Max Ludwig Nansen (inspirat en la figura d’Emil Nolde) i el seu amic de la infància, el policia Jens Ole Jepsen (que rep l’ordre de requisar-li els quadres i d’impedir que segueixi pintant), una manera eficaç de fer visible el conflicte interior d’aquells alemanys que s’havien vist obligats a perpetrar fets atroços durant la guerra arran del seu sentit del deure. Per Lenz, la catàstrofe moral de l’adhesió al nacionalsocialisme tenia l’origen en l’autoritarisme patern, una visió que, com va observar Marcel Reich-Ranicki, era compartida per l’oposició extraparlamentària alemanya i el moviment estudiantil de l’època. Però La lliçó d’alemany va ser també un èxit a causa de l’excepcional habilitat de l’autor per narrar d’una manera simple i atractiva la vida d’uns personatges complexos.

Lenz compartia amb contemporanis seus, com Günter Grass, Heinrich Böll i Martin Walser, la convicció que la literatura havia de contribuir a la discussió pública del passat recent, però, a diferència d’ells, no es va permetre mai riscos formals que poguessin allunyar-lo del públic: va romandre fidel a un estil que es caracteritza pel dinamisme de l’acció, la vitalitat dels diàlegs, la descripció de la natura, un bon equilibri entre humorisme i tragèdia, i un vocabulari limitat però utilitzat amb eficàcia.

Ara, 65 anys després del previst, la publicació d’El desertor permet valorar com i on va començar tot per a l’autor. Proska (el protagonista) és l’heroi prototípic de Lenz: algú que es debat entre el seu sentit del deure i la seva visió de si mateix, entre la culpa i la memòria, entre la veritat objectiva dels fets i una “veritat subjectiva” igual o més important.

No obstant això, no és aquesta l’única raó per la qual El desertor és un llibre típic del seu autor: la novel·la té el rerefons autobiogràfic, que és característic de tota la seva obra, ja que l’autor va desertar quan li van ordenar que afusellés un company d’armes. Després de ser rebutjada, Lenz (que va morir el 7 d’octubre del 2014) no la va tornar a esmentar, però tampoc la va destruir: dos anys després de la seva mort, Hoffmann und Campe, la mateixa editorial que la va rebutjar en el seu moment, la va publicar en el que ha esdevingut una mena de triomf pòstum de l’autor alemany.

L’obra mestra perduda de Lenz, censurada per raons polítiques, per fi publicada

65 anys després veu la llum aquest text que Lenz no va veure mai publicat

La novel·la, escrita l’any 1952, presenta desertors de l’exèrcit alemany que s’incorporen a l’Exèrcit Roig, un fet inimaginable en el clima polític de l’era Adenauer i davant de l’amenaçador enduriment de les tensions entre les potències occidentals i el bloc oriental. Els editors van proposar a Lenz que reorganitzés tot l’argument i reorientés els personatges, però després de diverses versions no acceptades, l’autor va renunciar a la seva publicació:

El desertor
Siegfried Lenz
Traducció de Ramon Monton
Mirmanda, 163
ISBN: 978-84-16987-13-9
Pàgines: 352
PVP: 22,80 €

Aquest diumenge, Raül Garrigasait i Sergi Pons Codina a Off Sant Jordi de tardor 17

Signatures de llibres:

12h: Raül Garrigasait signarà Els estranys

16h: Sergi Pons Codina signarà Dies de ratafia i Mars del Carib

Lloc: Antic Teatre. C/ Verdaguer i Callis 12, 08003 Barcelona