El gran fresc narratiu de Luigi Pirandello [Damià Alou sobre “Contes per a un any”]

Font: Damià Alou / Ara Llegim

Contes per a un any de Luigi Pirandello. Edicions de 1984. Traducció de Joaquim Gestí. 400 pàg. / 21,90 €

En unes lúcides pàgines sobre la seva obra, afirma Luigi Pirandello: “Quan algú viu, viu i no s’observa. Però si ho disposem tot perquè aquesta persona s’observi a l’acte de viure col·locant-li un mirall al davant, o es quedarà astorat pel seu aspecte i desviarà la mirada, o escopirà a la seva imatge o intentarà esclafar-la amb el puny. Resumint, que manifestarà el seu dolor. Aquesta manifestació de dolor és el meu teatre”.

Aquestes mateixes paraules les podríem aplicar als seus relats, on traspua també aquesta incomoditat amb la pròpia vida, un desplaçament vital del que hauria de ser el nostre encaix dins l’ordre de les coses. Pirandello, que havia nascut el 1867 prop d’Agrigent, Sicília, va obtenir el premi Nobel de literatura sobretot per la seva producció dramàtica, en la qual destaca Sis personatges en cerca d’autor, estrenada el 1921 -disponible en català a Comanegra- i que en certa manera presagia el teatre entre absurd i existencial de Beckett, Sartre o Ionesco. Els relats que componen aquest volum, seleccionats i traduïts per Joaquim Gestí, són una mostra de l’ambiciós projecte narratiu que va anar bastint Pirandello al llarg dels anys, que havia de comprendre 365 contes, un per cada dia de l’any, en 24 volums. Josep Pla, al pròleg, el defineix com un “realista glacial”: “En la seva obra no hi ha més que passions […] la lluita contra la solitud, contra la inseguretat”. En tots els relats trobem el seu profund pessimisme i el disgust pel patiment i la confusió, que normalment resol amb un humor macabre i desconcertant. En un dels relats d’aquest volum, La tragèdia d’un personatge, revela Pirandello la seva estètica d’una manera que ens recorda enormement la seva obra teatral més emblemàtica. Comença dient: “Tinc el vell costum de donar audiència, cada diumenge al matí, als personatges dels meus futurs contes”. És a dir: obre la porta a la vida a veure què li porta, i ell escolta “amb una santa paciència”. Però també, diu: “No m’agrada que m’estafin”. Tots els aspirants a personatges han d’estar a l’altura de les circumstàncies, fins i tot aquest doctor Fileno, que Pirandello descobreix en una obra mediocre, però que el fascina tant que el troba mereixedor d’una millor sort. I el mateix pensa el doctor Fileno, que l’intenta convèncer perquè li creï una obra al seu nivell tràgic i existencial. Però no tot és metaliteratura: Pirandello és un realista, un gran descriptor d’ambients i personatges, i aquests relats dibuixen un fresc exhaustiu i vital de la Itàlia del seu temps.

Heu preguntat mai a algú assegut al carrer si es troba bé? [Ignasi Aragay sobre “Instantànies” de Claudio Magris]

Font: Ignasi Aragay / Diari ARA

© FRANCESC MELCION

 

Claudio Magris és un home que pensa. Penseu que no és tan habitual, això. No tothom se sent amb la necessitat de pensar sobre el món que l’envolta. De fer-se preguntes i respondre-les, preguntes que vagin més enllà d’un mateix, de les pròpies necessitats i desitjos. Magris té aquesta curiositat universal, aquest neguit de mirar a l’entorn i buscar explicacions, per això s’ha convertit en un escriptor totterreny, que fa novel·la i assaig, que fa crítica i tradueix, que escriu a la premsa. Algú que pensa tot i saber que “un llibre, com deia Paul Valéry, ajuda a no pensar, i això és el que, al fons del cor, cadascun de nosaltres desitja més intensament”.

Edicions de 1984, que s’ha preocupat d’anar-nos acostant la seva obra, treu ara Instantànies, un recull d’articles publicats al Corriere della Sera entre el 1999 i el 2016, en traducció de Josep Alemany. No són articles polítics o d’actualitat, per això no han perdut vigència. Com indica el títol, són instantànies, reflexions a peu de la realitat quotidiana d’un veí de Trieste, ciutat de frontera, que és també un viatger despert, mundà i tafaner.

“Davant un còctel, homes i dones són tots iguals, com davant l’amor i la mort, reclutes del destí posats en fila i vestits amb uniforme”. No som res. Però sobretot no som res sense els altres: “El sentit de l’existència consisteix sobretot a dialogar, a sortir de nosaltres mateixos i trobar-nos amb l’altre”. Si pot ser sense jutjar-lo, perquè “com deia Don Quixot, que cadascú s’ocupi dels seus pecats”. Magris ho practica, troba persones interessants i hi conversa, com per exemple aquell dia que surt d’un restaurant per fumar i s’asseu a la voravia. Una colla de nois i noies passa a prop seu i un d’ells, d’origen africà, li pregunta “amb accent gairebé vènet”: “Tot bé?” La fan petar, el noi és del Senegal… Quan marxen, Magris pensa: “Em ve al cap que no he preguntat mai «Tot bé?» a ningú assegut a terra”. Jo tampoc. I vosaltres?

O la història de l’Ida, mestressa d’un hostal de muntanya on Magris passa temporades. Quan l’espòs mor, ell s’adona que només parlava amb el marit, que de l’Ida no en sabia gairebé res: “Havia viscut contenta amb el seu home, però a la seva ombra”. I, tot i la tristor, la mort d’ell “li havia donat una independència, una dignitat que abans li era desconeguda”. I d’aquí Magris va a parar a “la tirania exercida [per algunes dones] sobre l’home en detalls quotidians”, una tirania que no és “sinó el poder envilidor que els criats tenen a vegades sobre els amos, sense per això deixar de ser criats”.

Magris és lliure i pensa. Compartir les seves cabòries us farà lliures i us farà pensar.

“Tot és possible”, d’Elizabeth Strout: una lliçó d’empatia [Sergi Sánchez a El Periódico]

Font: Sergi Sánchez / El Periódico

La prosa de Strout pot semblar simple, humil, assequible, però amaga un sentit de la depuració a l’abast de pocs escriptors

© RICARD CUGAT

 

A Em dic Lucy Barton, l’escriptora Sarah Payne, que il·lumina el camí literari de la protagonista, sentencia: «Només tindreu una història. Escriureu aquesta història de moltes maneres. No us preocupeu per la història. Només en tindreu una». Sembla una encertada definició de l’obra d’Elizabeth Strout (Portland, 1956), organitzada al voltant d’aquells que han sobreviscut als petits però feridors desastres de la vida per poder explicar-ho. És una sola història i les seves variacions, com demostra Tot és possible. D’una afirmació com aquesta se’n podria deduir que és l’estil el que sublima i transforma aquell únic argument. Absteniu-vos-en els al·lèrgics al realisme: la prosa de Strout pot semblar simple, humil, assequible, però amaga un sentit de la depuració a l’abast de pocs escriptors.

Si Em dic Lucy Barton era una novel·la breu, centrípeta, retreta sobre si mateixa, com una ostra amb perla a dins a punt de tancar la closca, Tot és possible és el seu contraplà, una col·lecció de contes (com ja passava a Olive Kitteridge) que pot llegir-se com una novel·la, una seqüela en la qual Barton –que en aquella, convalescent en un hospital, portava la veu cantant, era el motor d’un relat confessional amb la seva mare com a interlocutora– apareix com un fantasma que és una projecció de l’èxit i l’ascensió social per a tota una comunitat, que indirectament canvia la vida de molts dels personatges del llibre, i que, a Hermana, fa acte de presència per demostrar que les seves conquistes com a escriptora no han pogut exorcitzar un passat d’abusos i penúries en el més profund d’un poble d’Illinois.

SENTIMENT DE PERTINENÇA

Per Strout, com per tants escriptors nord-americans (començant pel Sherwood Anderson del fundacional Winesburg, Ohio, model obvi), el sentiment de pertinença és la base que constitueix la comunitat, i la comunitat és un estat dels afectes, capaç del pitjor (condemnar a l’ostracisme) i el millor (allargar una mà quan més se la necessita). El mateix acte literari té a veure amb aquest impuls de crear vincles en un univers que s’explica a si mateix des d’una arquitectura narrativa tan hermètica com expansiva, la complexitat de la qual és, precisament, que sembla senzilla d’una manera orgànica, instintiu.

Personatges que a Em dic Lucy Barton mereixien només una menció, es converteixen en protagonistes. Es parlava d’ells des de l’anècdota o l’opinió i aquí se’ls proveeix d’una subjectivitat, d’una vida interior que es desplega per matisar o confirmar tota visió externa. Personatges que, en un conte, treuen el morro, dos contes més enllà devoren primer pla. La grandesa de Strout és que aquest vaivé d’enfocaments i desenfocaments mai perd de vista la humanitat dels personatges: lluny de sotmetre’s als dictàmens de l’estructura de les històries de vides creuades, el que és prioritari és una mirada empàtica, que ens alerta de la necessitat d’escoltar l’altre sense que la fragilitat d’aquest, a vegades revestida de crueltat, impregni de rancor el relat.

Escriure és un pacte de solidaritat amb el món, ens diu Strout. No és casual que aquest extraordinari llibre acabi amb una epifania, que esclata enmig d’un atac al cor: encara que sigui en el pitjor moment, encara que sigui massa tard, ens adonem que la vida val la pena.

Vint mil llegües de literatura submarina [Marina Espasa sobre “Els treballadors de la mar”]

Font: Marina Espasa / Ara Llegim

L’escriptor romàntic francès Victor Hugo va fer una d’aquelles evolucions que contradiuen els tòpics: va ser un jove conservador i un home gran revolucionari, o si més no prou rebel contra Napoleó III per haver de passar vint anys a l’exili, a les illes anglonormandes de Jersey i Guernsey. En aquesta última és on va residir més temps i és on es devia enamorar del mar, o de la mar, com ha encertat a traduir Anna-Maria Corredor. Va treure ploma i pinzell (també era dibuixant) i va deixar testimoni d’aquest enamorament en un volum il·lustrat que Edicions de 1984 ha inclòs en la seva col·lecció de clàssics. Hi ha vida més enllà d’Els miserables : Hugo escriu com vol, i tan aviat ens regala passatges que podrien pertànyer a les millors novel·les marítimes de Jules Verne com atmosferes quasi fantàstiques que podrien ser tretes de Charles Nodier i de Guy de Maupassant. Si se’n vol fer una lectura política també es pot, i de fet aquesta en va ser la interpretació contemporània: que Hugo, dolgut per l’exili i alarmat pel conservadorisme que s’havia imposat al Segon Imperi, s’havia empescat una història sobre un vaixell de vapor que era un símbol de la República que només la força del poble podria restaurar. No en va Hugo és un dels símbols de l’escriptor compromès amb la política en un país on això es valora positivament.

Els treballadors de la mar s’obre amb un pòrtic d’unes vuitanta pàgines que ens presenta el que avui anomenaríem una visió “viquipedista” de les illes anglonormandes: un compendi d’informació aclaparador sobre costums, història, geografia, lingüística i antropologia de les illes del canal de la Mànega, entre França i Anglaterra, i que sempre han servit de refugi per a criminals: lladres del nord d’Espanya com els que descriu Victor Hugo i advocats de les fortunes més milionàries d’aquest nostre món tan ple de contrastos. A continuació comença la novel·la pròpiament dita. I quina novel·la! Quin festí per al bon gust! De seguida coneixem Gilliatt, un noi misteriós i solitari, a qui s’acusa de ser fill d’una dona i potser un diable, i que té mil habilitats: és pescador, és ferrer, és fuster i és calafatador. A vegades surt de nit a pescar i no torna fins al cap d’un mes, potser dorm dins el mar, acotxat per les ones. O això diuen les males llengües, que en els pobles petits són moltes, i llargues. El seu veí és el senyor Lethierry, un devot de Voltaire i del progrés, que es desviu només per dues coses: la seva neboda Déruchette i la seva barca de vapor, la Durande, no necessàriament en aquest ordre. Per culpa d’una sèrie de coses que ara no venen al cas, la Durande embarranca entremig de les roques més perilloses de tot el canal de la Mànega, i el senyor Lethierry cau en una depressió total. Serà Gilliatt qui, tot sol, recuperarà la maquinària intacta de la barca de vapor i la remolcarà fins al port, en un acte d’heroisme que no tindrà la recompensa que ell s’esperava.

LA INFLUÈNCIA DEL POP FRANCÈS

Hi ha llibres que s’allargassen, i potser no totes les 567 pàgines d’aquest volum tenen el mateix nivell d’interès. Però és que n’hi unes quantes, les que descriuen l’enfrontament entre l’heroi i una tempesta i la lluita contra un pop gegantí, que si no són entre les millors pàgines que es poden llegir a la vida, no són res. Com si acabéssim de pujar a dalt d’una muntanya esbufegant i moríssim d’un atac d’èxtasi estètic en arribar a dalt, així és com ens fa sentir l’enorme poeta que era Victor Hugo quan comença a descriure el fons del mar i la foscor de la nit, l’angoixa de l’home sol davant els elements: “Els peixos són llengües de foc i fragments de llampec que serpentegen en un fons blanquinós”.

A vegades un llibre no passa a la història de la literatura en majúscules, com aquest, però un detall dona la mesura de la seva influència: Hugo va decidir anomenar pieuvre el pop, la paraula d’origen normand que es feia servir a les illes i, a partir d’ell, tots els francesos en van adoptar el terme. No és poca cosa. Un plat de résistance per a gurmets literaris.