Quan el món va canviar [Manuel Lillo i Usechi sobre “Deu dies que trasbalsaren el món”]

FONT: L’avenç / Manuel Lillo i Usechi 

Els grans moments de la història són pronosticats per poca gent que esdevinga erudita. Hi ha també les prediccions fallides que resulten lesives per als seus predicadors. En la Revolució d’Octubre de 1917 hi va haver de tot: dels qui pensaven que els promotors plegaven i frustraven l’intent i els que hi veien certa embranzida. Segurament, els vaticinis estaven anaven acompanyats del desig. Els que vivien del règim ho negaven tot. No volien que el seu món tinguera una alternativa competent. Els que ho veien des de prop, però, observaven l’inevitable. “Les classes propietàries s’anaven tornant més conservadores i les masses del poble més radicals”.

FullSizeRender (7)

Aquesta és una de les múltiples observacions d’un llibre recopilatori dels fets viscuts durant aquella revolució. De la mà de John Reed, escriptor nord-americà ideològicament vinculat a la Revolució russa —fou enterrat a Rússia amb honors—, aquells dies d’octubre són relatats amb l’actualitat periodística del moment. Amb un minut a minut de gran valor de crònica i historiogràfic. Un tant aclaparador, això sí, per a qui espera una reflexió de balanç. Les batalles entre bolxevics i menxevics per captar la confiança del poble, les preocupacions d’aquell moment d’incertesa, les assemblees obertes amb la integritat dels discursos inclosa i les reaccions populars efervescents són exposades amb una aspiració digna de veracitat.

Cent anys després d’aquells fets, tot s’ha estudiat amb exhaustivitat. Els esdeveniments són de lliçó obligatòria en instituts i facultats. També ho són les reflexions, si bé depenen del moment en què es practiquen. Les conclusions són les que més poden atraure el lector. En aquest escrit extens no n’hi ha gaires. Els capítols tenen més contingut cronístic que de pensament. Si bé observar aquells fets des dels ulls nord-americans en aquells temps convulsos de Primera Guerra Mundial i d’ideologització mundial són aportacions que paga la pena tindre presents.

Reed constatava que el més important d’aquell triomf bolxevic fou el fet que “van parar l’orella per tal de conèixer els desigs més elementals dels treballadors, soldats i camperols i en feren un programa immediat. Així, mentre els menxevics oborontsi i els socialrevolucionaris s’embolicaven en compromisos amb la burgesia, els bolxevics es guanyaven ràpidament les masses russes”. I és que les revolucions no triomfen sense un reaccionariat despistat, que inhibeix el perill que l’assetja, confiant en una sort eterna del seu sistema i en les dinàmiques que l’han mantingut. Allò dinamità les esperances d’aquell antic règim encara present en la Rússia d’inicis del segle XX i potser també les possibilitats dels moderats que es consideraven naturals successors d’aquell sistema en cendres, tal com havia passat en uns altres països. I mentrestant, els bolxevics eren “els únics russos amb un programa d’acció definit, mentre que els altres no havien fet res més que anar parlant durant llargs mesos”.

És per això que “el Rockefeller rus”, Stepan Geórgevitx Lianózov, assegurava a Reed que “la revolució és com una malaltia. Tard o d’hora hauran d’intervenir les potències estrangeres… Pot ser més o menys impropi, però les nacions han d’adonar-se del perill que el bolxevisme representa per als respectius països… Estic parlant d’idees tan encomanadisses com la ‘dictadura del proletariat’ i la ‘revolució social-mundial’… Potser, però, aquestaintervenció no serà necessària. Els transports estan desorganitzats, tanquen les fàbriques i els alemanys estan avançant. És possible que la fam i la desfeta tornin el seny al poble rus”. Alhora, els revolucionaris consolidaven un relat ben convincent que transmet l’autor amb entusiasme. “De sobte vaig entendre que el devot poble rus ja no necessitava capellans que amb els seus precs l’ajudessin a entrar al cel, perquè havia bastit a la terra un regne més esponerós que el que pogués oferir-li qualsevol cel, i morir per aquest regne era una glòria…”.

Des dels ulls de l’estranger, en canvi, era “increïble que la lluita de classes hagi d’arribar a aquests extrems”. Una perspectiva que en el cas de Reed és clarament favorable, com s’ha dit. Segons interpretava, “una part d’aquells criats que un dia foren tractats com a bèsties i pagats amb gairebé res, avui s’independitzaven. A la nova Rússia tothom podia votar, fos home o dona; hi havia diaris per als treballadors que deien coses noves i sorprenents, hi havia soviets, hi havia sindicats”. Era la sensació d’aire fresc que el món experimentava quan els llavors nous sistemes capitalistes es deterioraven entre guerres colonials i un autoritarisme intern. Amb aquella Rússia, les oposicions polítiques trobaven un nou país d’aspiració inèdita.

El fet de prendre partit no lleva originalitat ni veracitat als fets. No s’ha de considerar aquest escrit, ni de bon tros, com un manifest ideològic, sinó com el relat d’un moment des dels ulls contagiats de qui ho va poder explicar tot amb il·lusió. Els esdeveniments són reforçats amb desenes de retalls de premsa —que mostren, entre altres coses, la propaganda antibolxevic menys fonamentada— i de declaracions oficials textualment transcrites que descriuen la tensió, la confusió i les batalles d’aquell temps. En molts moments, l’escriptura de Reed desprèn un atabalament condicionat per la rapidesa del dia a dia. Present en totes les assemblees i discursos, l’autor nord-americà feia retrats personals de protagonistes. “Res no hi havia en ell que justifiqués el fet de ser un ídol de masses, estimat i reverenciat com pocs líders de la història. Un líder estranyament popular, un líder que ho era en virtut del seu intel·lecte, un home sense cap brillantor, sense cap gràcia especial, que sabia mantenir-se ferm i independent, desposseït de tota mena de peculiaritats pintoresques, però dotat de la força d’explicar idees profundes amb termes senzills, de saber analitzar una situació correcta. I, combinada amb la seva sagacitat, l’audàcia intel·lectual més gran que es pugui imaginar”. Així contemplava a Lenin.

I entre tot també hi havia espai per als pronòstics encertats. Com el que demanava a Europa que abolirà les fronteres. Perquè “si Europa ha de continuar dividida en grups nacionals, l’imperialisme tornarà a començar la seva tasca. Només una República Federada d’Europa pot portar la pau al món”. L’Europa dels Estats aïllats manté tancada aquesta alternativa en què somien els pobles del continent. El destí històric d’aquella revolució potser no tingué els resultats polítics desitjats. Molts dels seus diagnòstics, però, foren tot un encert. I aquests són presents en l’escrit de John Reed, que troba validesa tot just un segle després.

 

Anuncis

L’esquena vinclada de Pau Vadell [ Gerard E. Mur sobre “Esquenes vinclades”]

FONT: Gerard E. Mur / Núvol 

Amb el seu últim poemari, el santanyiner Pau Vadell ha donat a llum a una nova acció. Un nou fer: vadellar. Una funció prou inèdita per a donar-li el règim de nat verb flamant. La definició de vadellar seria “cridar cap enfora”, “bramar sortint del cos”. Un fer força cerebral que, amb imaginació, se’ns farà clar. I vadellar és justament el que ha fet Pau Vadell en la novetat literària que tractem: Esquenes vinclades (Edicions de 1984). Un recull de poemes publicat el passat octubre que, encara abans (al mes de maig), fou reconegut amb el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017. Graó més alt en la carrera d’un autor multipremiat anteriorment amb petits guardons.

 Foto: Joan Vidal

Aquest crit enllà de què parlàvem és una manera d’expandir-se. D’arribar a noves terres, nous temes. Estar parlant des del jo però mesclar-lo alhora amb una ració de col·lectivitat. Vadell diu, de fet, que el llibre neix de les “incerteses personals i col·lectives”, gairebé equivalent les dues menes de perplexitats. En aquest sentit, el de la incertesa, el títol és clau. “Pot fer referència a una postura sexual però també és molt clara la imatge de la càrrega personal que portem a sobre”. Un bloc de formigó que ens aixafa estoic. En la càrrega entra en joc la situació personal: “Molts poemes fan referència a la generació dels trenta anys. A l’hora de la veritat, trobes un buit. Un buit en tot. Ens hem hagut de reinventar”. I la col·lectiva: “Escric en termes de país sobre la corrupció o la massificació turística”.

Totes aquestes qüestions queden encalaixonades en un recull que descansa sobre quatre parts: La pluja de demàEls febrilsLa resposta i Cants de la fel. Quatre blocs poc cavil·lats, regits per l’esperit de les composicions. “Hi ha poetes que es miren molt l’estructura. Fan una mena de construcció arquitectònica. El meu no està concebut com un llibre que tingui una obertura i una cloenda. De fet, sóc molt caòtic. Tinc caixes senceres amb papers; post-its, tiquets de la compra. Idees i versos. Sinó se t’escapen…”. Vadell escup versos que són batzegades: “Duc amb mi la vida / com duc el silenci / entre l’esquena i les ales”, “L’ètica és ingènua i contrària a les virtuts del diàleg”, “Ens calen criminals que respirin el mateix oxigen”. I el millor de tots, o almenys el més autoritzat: “No estem fets per aquest món. Ho diuen les beates / i les cantores de les esglésies”.

Un aspecte ineludible del poemari, al qual Vadell en reconeix la rellevància, és la llengua, vigorosa i viscosa. Pura. El pes de la llengua queda desdoblat. Per una banda, reprenent la dualitat del títol i la seva significació de postura sexual, Vadell impregna les pàgines d’un llenguatge altament salvatge, genital i natural (de natura). Es tracta d’una poesia molt vinculada al cos, “a les extremitats i als intestins”, afegeix Vadell. Amb un camp semàntic ben emmurat on governen la sang, les dents i la pell.  A la part interior, en definitiva i com a enllaç a la visceralitat del vadellar. Vet-ho aquí: “L’excitava amb gemecs / i l’ofec, era de baves”, “He estret el món amb les mans per abocar-te’l / mentre cardam sense compassió”. “El llenguatge és violent. De fet, el primer que m’han dit és això, que hi troben una llengua violenta. És el llenguatge del poble, del dia a dia”, amplia el també timoner d’AdiA Edicions.

La llengua, però, no és només una soldadura al cos. Lliga amb brides Esquenes vinclades a Santanyí. A la parla del sud de Mallorca. Els versos de Vadell són literatura i força conservadora. “Intento expressar-me amb un parlar molt autèntic. Amb la llengua de Santanyí, que és molt viva i la ciutat va perdent”. Vol mantenir aquesta força expressiva. Algunes expressions, per exemple. “Sovint, per a tenir més lectors al Principat, es canvia la llengua. Prefereixo salvaguardar aquest patrimoni lèxic”. I en aquest sentit, “també és feina nostra fixar una llengua real. Fer-la viva”.

Posar la fel i la pell sobre el foli és connectar-se amb la sangonosa i atàvica tradició de la matança del porc, per exemple (i altres). Un univers usual que arriba fins a la poesia de Miquel Bauçà (justament aquell de La carn i el goig), Andreu Vidal o Blai Bonet (“La passió és la màquina d’estar sols”). Tres autors que Vadell no deixa escapar mai. “Bonet tenia màgia de geni. Un aspecte local el feia transcendir a idea universal. Començava parlant de la taronja de la taula de casa seva per acabar parlant de les taronges del món. Aconseguí que el llenguatge tingués més força”. Les referències a la tradició i a les partícules illenques no tornen el poemari inintel·ligible. No som davant d’una obra críptica en enteniment. Sí en lectura: “El cripticisme té a veure amb la interpretació. Potser he escrit un poema sobre independència del país i algú altre el pot llegir en una altra clau”.

Esquenes vinclades,  Vadell hi ha esporgat més el ventre que l’ànima. “He fet un pas endavant en la veu personal”, diu. Deia Bonet que “saber mirar salva”. A ell, ha estat el saber cridar —vadellar— el que l’ha salvat. “Aquí i a qualsevol illa metropolitana, / cantam per salvar la pell de la por”.

Pau Vadell classifica el temps entre la poesia, la Fundació Blai Bonet (on coordina les activitats) i el lideratge d’AdiA Edicions, l’editorial “pròxima, viral i maleïda”. La maledicció agafarà continuïtat aquesta primera meitat d’any amb novetats temptadores editades en un ja icònic paper craft. Alguns exemples: una traducció de Tonino Guerra (La mel), un rescat de Guillem d’Efak (la novel·la La ponentada gran) o un llibre de relats, escrit a quatre mans, de Josep Maria Llompart i Antònia VicensVocabulari privat (peces aparegudes al Diari de Mallorca entre 1991 i 1992).

“Crec molt en la figura antiga de l’editor. Algú que acompanya els textos. Intento fer meus els llibres. Aportar-hi tot el que puc”. Vadell basteix un catàleg sense grans noms, amb entusiasta deliberació. “Penso més en la passió que hi posen els autors. Les sensacions que donen els seus versos”. Algun de gran hi passa, però: Bauçà, Hilari de CaraFrancesc Garriga. La combustió apassionada d’AdiA és hereva de Tafal i Guaret.

Vadell publicarà obra nova a La Breu Edicions la primavera del 2019. Serà Terra llarga, amb un Garriga invocat, gairebé tàctil.

El progrés és un vaixell de vapor [Valèria Gaillard ressenya “Els treballadors de la mar” de Victor Hugo]

1984 treu per primer cop en català ‘Els treballadors de la mar’, una obra poc coneguda de Victor Hugo

Font: Valèria Gaillard / El Punt Avui

Més enllà d’Els miserables i Nostra senyora de París, Victor Hugo (1802-1885) és autor d’una quantitat ingent d’obres, tant de narrativa com de teatre i poesia, que han quedat eclipsades per aquests grans títols de la literatura universal. Ara arriba, per primer cop en català, Els treballadors de la mar de la mà d’Edicions de 1984 i traduïda amb mestria per Anna-Maria Corredor. La novel·la, publicada el 1866 simultàniament a París i a Brussel·les, té un origen força excepcional, ja que Hugo la va escriure des de l’exili a les illes anglonormandes. Recordem que, arran del cop d’estat de Lluís Napoleó Bonaparte (el 2 de desembre del 1851), el novel·lista va haver de marxar de França i es va instal·lar, primer, a Brussel·les i, després de passar per Jersey, va establir-se finalment a Guernesey. No va tornar a França fins al 1870, convertit, això sí, en un símbol de la resistència republicana i en un dels autors més respectats pel poble de França. Els seus funerals, multitudinaris com mai s’havia vist abans, van marcar un abans i un després en la història dels intel·lectuals a França. Un equivalent a Catalunya en fama i admiració populars seria un Mossèn Cinto Verdaguer.

Foto: Arxiu El Punt Avui

“Victor Hugo era un escriptor compromès que va ser diputat i els seus discursos tenien molt de ressò. Quan va tornar a França després de l’exili, va ser reconegut com un gran defensor de la República, gairebé un heroi. Els treballadors de la mar s’ha d’entendre en aquest context històric i, per exemple, el vaixell de vapor que hi apareix, la Durande –avarat precisament un 14 de juliol i que naufraga per culpa d’un capità traïdor– simbolitza el progrés que ell tant defensava”, comenta Corredor. La traductora adverteix que no es tracta de cap retrat social de la classe treballadora, tot i que, evidentment, hi apareixen mariners, contrabandistes, duaners, etc., sinó d’una novel·la d’intriga amb un ritme trepidant i addictiu. “La primera part, en què descriu l’arxipèlag, és més avorrida, però quan comença l’acció no pots parar de llegir i és interessant sobretot com està travada la intriga, amb personatges potents, com ara el malvat Cluvin, i escenes d’una gran intensitat, com ara la lluita del protagonista, en Gilliatt, contra el pop gegantí.”

Una de les principals dificultats d’aquesta complexa traducció és el lèxic marítim marí antic. En aquest sentit, Corredor explica que la feina ha estat tan àrdua que, per moments, es va plantejar llançar la tovallola. “Em podia passar tota una tarda per resoldre dues paraules, però la veritat és que he après molt.” A més, la traductora tenia l’ajut d’uns amics normands, però que sovint desconeixien les “expressions rebuscades” d’Hugo.

Per acabar, assenyala la volada poètica d’Els treballadors: “Hugo era un gran poeta, i això es nota en les seves descripcions del paisatge, així com el passatge del suïcidi final.” Actualment Corredor està treballant en la traducció de La bruixa de Michelet, també per a 1984, un assaig publicat el 1862 i que presenta una imatge romàntica de les bruixes.

“Una autèntica meravella i, alhora, una raresa” [David Madueño sobre “Els estranys” de Raül Garrigasait]

Font: David Madueño / LlunÀtic

Ensopegar amb una prosa de qualitat, vibrant, orgànica, matèria treballada però que no denoti les costures ni el patró, és una autèntica meravella i, alhora, una raresa. Hi ha escriptors que hi arriben després de molts anys de treball, d’assaig i error, de treballar en les obres anteriors una sèrie d’elements que, per fi, acaben quallant en una novel·la que esdevé el compendi més representatiu i reexit de la seva tasca. En canvi, d’altres explosionen amb la brillantor d’una supernova, com si abans no hi hagués hagut res més que humus i gestació en secret, sense la necessitat d’exposar a la llum una matèria que, quan neix, ho fa amb un esclat abrusador, encara que amb els anys es vagi matisant el menys reeixit.

Résultat de recherche d'images pour "els estranys raül garrigasait"

Crec sincerament que aquest darrer és el cas del premi Llibreter 2017, Els estranys, de Raül Garrigasait. Un autor debutant en la narrativa que hi mostra una veu madura i sòlida com poques, plàstica per les imatges que hi arriba a retratar, poètica en determinats moments però majoritàriament carnosa, interessada en copsar la terrenalitat del món recreat. A Garrigasait només li coneixia una carta dirigida al poeta i narrador Joan Todó del 2010, publicada al recull de poemes El fàstic que us cega d’aquest darrer, i un article sobre la música de Roger Mas que ens va cedir per a la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres (que podeu llegir aquí). És cert, però, que ja havia debutat cinc anys enrere amb l’assaig El gos cosmopolita i dos espècimens més.

Garrigasait ens presenta un narrador que, com ell mateix, en un joc habitual de la narrativa postmoderna, és hel·lenista i germanista, i que s’obsessiona amb la figura del príncep Felix von Lichnowsky, «prussià i catòlic i potser iniciat en la francmaçoneria», que la història situa en la primera guerra dels carlins. Tanmateix, la traducció de les seves memòries és només l’esquer per dur-lo fins a un altre personatge menys rellevant, però que s’acabarà convertint en el protagonista d’una trama en què el narrador s’immergeix per tal de descriure’n la seva vivència: Rudolf von Wielemann. «Per narrar els mesos de vida que ell va intentar fixar hauré de fer com els historiadors, els economistes i els científics: m’inventaré les connexions». I jo afegeixo com els traductors, que sempre re-creen (tornen a crear) el text que tenen entre mans. «És l’única manera que tinc d’explicar el que sé de veritat. Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les nostres ficcions veraces.»

Així doncs, Els estranys tracta de descriure les sensacions i emocions d’aquest jove prussià de classe aristocràtica immergit en un món que no és capaç de comprendre, en què la religió, la guerra i la mort són entesos des d’un punt de vista ben diferent al seu. Embarrancat a Solsona, capital carlina i ciutat del narrador i de Garrigasait, Wielemann viu un autèntic malson (més explícit que mai al capítol dedicat a la festa de Carnestoltes), envoltat d’aquests estranys del títol, homes i dones animalitzats, tel·lúrics, que no l’entenen ni volen entendre’l, que viuen en un món propi, farcit de sants, mites i supersticions. Wielemann és un romàntic enfrontat a una realitat barroca, i encara que ha acudit des de Prússia a ajudar-los enfront dels liberals cristins, de seguida s’adona que els seus ideals, la reinstauració d’un ordre antic, s’enfronta realment a la voluntat d’aquests éssers, la conservació d’un caos primigeni: «El rei i la religió tenen un avantatge indiscutible: queden molt lluny, fins i tot quan són a tocar. Com més poder tenen aquestes dues coses, menys ens hem d’atabalar per l’ordre. (…) No hi ha res com una mica d’imatges solemnes per descarregar-hi els maldecaps, per netejar-se l’interior de porqueries. L’ordre pesa massa».

Paral·lelament, Garrigasait també explora altres elements adjacents a l’escriptura: la memòria, la revisió del passat, els paral·lelismes entre la història i el present… Un dels capítols més importants, en aquest sentit, és la passejada del narrador amb un exprofessor seu, qui li falca moltes de les intuïcions que fins aquest moment el menaven. I tal com ell mateix avançava al començament de la tasca, és la llengua la matèria proteica amb què bastirà el món ja extint de Wielemann, això sí, aprofitant l’estructura de l’edifici històric, encara que resti dempeus prim i dèbil. És per això que de vegades por recordar Joan Perucho, amb aquesta barreja de materials, sobretot en casos com la història del comte d’Espanya, en què l’enciclopedisme i la narrativitat es donen la mà. I no crec que vagi gaire desencaminat quan el narrador, tot parlant de Lichnowsky, ens recorda que Perucho ja el feia aparèixer a la seva millor obra, Les històries naturals.

Gens fàcil de descriure però sí de gaudir-la, Els estranys és una obra immersiva, una exploració narrativa, un exercici d’estil, una revisió històrica; tot plegat, un dels títols més originals i suggestius dels darrers temps.