“Una autèntica meravella i, alhora, una raresa” [David Madueño sobre “Els estranys” de Raül Garrigasait]

Font: David Madueño / LlunÀtic

Ensopegar amb una prosa de qualitat, vibrant, orgànica, matèria treballada però que no denoti les costures ni el patró, és una autèntica meravella i, alhora, una raresa. Hi ha escriptors que hi arriben després de molts anys de treball, d’assaig i error, de treballar en les obres anteriors una sèrie d’elements que, per fi, acaben quallant en una novel·la que esdevé el compendi més representatiu i reexit de la seva tasca. En canvi, d’altres explosionen amb la brillantor d’una supernova, com si abans no hi hagués hagut res més que humus i gestació en secret, sense la necessitat d’exposar a la llum una matèria que, quan neix, ho fa amb un esclat abrusador, encara que amb els anys es vagi matisant el menys reeixit.

Résultat de recherche d'images pour "els estranys raül garrigasait"

Crec sincerament que aquest darrer és el cas del premi Llibreter 2017, Els estranys, de Raül Garrigasait. Un autor debutant en la narrativa que hi mostra una veu madura i sòlida com poques, plàstica per les imatges que hi arriba a retratar, poètica en determinats moments però majoritàriament carnosa, interessada en copsar la terrenalitat del món recreat. A Garrigasait només li coneixia una carta dirigida al poeta i narrador Joan Todó del 2010, publicada al recull de poemes El fàstic que us cega d’aquest darrer, i un article sobre la música de Roger Mas que ens va cedir per a la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres (que podeu llegir aquí). És cert, però, que ja havia debutat cinc anys enrere amb l’assaig El gos cosmopolita i dos espècimens més.

Garrigasait ens presenta un narrador que, com ell mateix, en un joc habitual de la narrativa postmoderna, és hel·lenista i germanista, i que s’obsessiona amb la figura del príncep Felix von Lichnowsky, «prussià i catòlic i potser iniciat en la francmaçoneria», que la història situa en la primera guerra dels carlins. Tanmateix, la traducció de les seves memòries és només l’esquer per dur-lo fins a un altre personatge menys rellevant, però que s’acabarà convertint en el protagonista d’una trama en què el narrador s’immergeix per tal de descriure’n la seva vivència: Rudolf von Wielemann. «Per narrar els mesos de vida que ell va intentar fixar hauré de fer com els historiadors, els economistes i els científics: m’inventaré les connexions». I jo afegeixo com els traductors, que sempre re-creen (tornen a crear) el text que tenen entre mans. «És l’única manera que tinc d’explicar el que sé de veritat. Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les nostres ficcions veraces.»

Així doncs, Els estranys tracta de descriure les sensacions i emocions d’aquest jove prussià de classe aristocràtica immergit en un món que no és capaç de comprendre, en què la religió, la guerra i la mort són entesos des d’un punt de vista ben diferent al seu. Embarrancat a Solsona, capital carlina i ciutat del narrador i de Garrigasait, Wielemann viu un autèntic malson (més explícit que mai al capítol dedicat a la festa de Carnestoltes), envoltat d’aquests estranys del títol, homes i dones animalitzats, tel·lúrics, que no l’entenen ni volen entendre’l, que viuen en un món propi, farcit de sants, mites i supersticions. Wielemann és un romàntic enfrontat a una realitat barroca, i encara que ha acudit des de Prússia a ajudar-los enfront dels liberals cristins, de seguida s’adona que els seus ideals, la reinstauració d’un ordre antic, s’enfronta realment a la voluntat d’aquests éssers, la conservació d’un caos primigeni: «El rei i la religió tenen un avantatge indiscutible: queden molt lluny, fins i tot quan són a tocar. Com més poder tenen aquestes dues coses, menys ens hem d’atabalar per l’ordre. (…) No hi ha res com una mica d’imatges solemnes per descarregar-hi els maldecaps, per netejar-se l’interior de porqueries. L’ordre pesa massa».

Paral·lelament, Garrigasait també explora altres elements adjacents a l’escriptura: la memòria, la revisió del passat, els paral·lelismes entre la història i el present… Un dels capítols més importants, en aquest sentit, és la passejada del narrador amb un exprofessor seu, qui li falca moltes de les intuïcions que fins aquest moment el menaven. I tal com ell mateix avançava al començament de la tasca, és la llengua la matèria proteica amb què bastirà el món ja extint de Wielemann, això sí, aprofitant l’estructura de l’edifici històric, encara que resti dempeus prim i dèbil. És per això que de vegades por recordar Joan Perucho, amb aquesta barreja de materials, sobretot en casos com la història del comte d’Espanya, en què l’enciclopedisme i la narrativitat es donen la mà. I no crec que vagi gaire desencaminat quan el narrador, tot parlant de Lichnowsky, ens recorda que Perucho ja el feia aparèixer a la seva millor obra, Les històries naturals.

Gens fàcil de descriure però sí de gaudir-la, Els estranys és una obra immersiva, una exploració narrativa, un exercici d’estil, una revisió històrica; tot plegat, un dels títols més originals i suggestius dels darrers temps.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s