L’esquena vinclada de Pau Vadell [ Gerard E. Mur sobre “Esquenes vinclades”]

FONT: Gerard E. Mur / Núvol 

Amb el seu últim poemari, el santanyiner Pau Vadell ha donat a llum a una nova acció. Un nou fer: vadellar. Una funció prou inèdita per a donar-li el règim de nat verb flamant. La definició de vadellar seria “cridar cap enfora”, “bramar sortint del cos”. Un fer força cerebral que, amb imaginació, se’ns farà clar. I vadellar és justament el que ha fet Pau Vadell en la novetat literària que tractem: Esquenes vinclades (Edicions de 1984). Un recull de poemes publicat el passat octubre que, encara abans (al mes de maig), fou reconegut amb el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017. Graó més alt en la carrera d’un autor multipremiat anteriorment amb petits guardons.

 Foto: Joan Vidal

Aquest crit enllà de què parlàvem és una manera d’expandir-se. D’arribar a noves terres, nous temes. Estar parlant des del jo però mesclar-lo alhora amb una ració de col·lectivitat. Vadell diu, de fet, que el llibre neix de les “incerteses personals i col·lectives”, gairebé equivalent les dues menes de perplexitats. En aquest sentit, el de la incertesa, el títol és clau. “Pot fer referència a una postura sexual però també és molt clara la imatge de la càrrega personal que portem a sobre”. Un bloc de formigó que ens aixafa estoic. En la càrrega entra en joc la situació personal: “Molts poemes fan referència a la generació dels trenta anys. A l’hora de la veritat, trobes un buit. Un buit en tot. Ens hem hagut de reinventar”. I la col·lectiva: “Escric en termes de país sobre la corrupció o la massificació turística”.

Totes aquestes qüestions queden encalaixonades en un recull que descansa sobre quatre parts: La pluja de demàEls febrilsLa resposta i Cants de la fel. Quatre blocs poc cavil·lats, regits per l’esperit de les composicions. “Hi ha poetes que es miren molt l’estructura. Fan una mena de construcció arquitectònica. El meu no està concebut com un llibre que tingui una obertura i una cloenda. De fet, sóc molt caòtic. Tinc caixes senceres amb papers; post-its, tiquets de la compra. Idees i versos. Sinó se t’escapen…”. Vadell escup versos que són batzegades: “Duc amb mi la vida / com duc el silenci / entre l’esquena i les ales”, “L’ètica és ingènua i contrària a les virtuts del diàleg”, “Ens calen criminals que respirin el mateix oxigen”. I el millor de tots, o almenys el més autoritzat: “No estem fets per aquest món. Ho diuen les beates / i les cantores de les esglésies”.

Un aspecte ineludible del poemari, al qual Vadell en reconeix la rellevància, és la llengua, vigorosa i viscosa. Pura. El pes de la llengua queda desdoblat. Per una banda, reprenent la dualitat del títol i la seva significació de postura sexual, Vadell impregna les pàgines d’un llenguatge altament salvatge, genital i natural (de natura). Es tracta d’una poesia molt vinculada al cos, “a les extremitats i als intestins”, afegeix Vadell. Amb un camp semàntic ben emmurat on governen la sang, les dents i la pell.  A la part interior, en definitiva i com a enllaç a la visceralitat del vadellar. Vet-ho aquí: “L’excitava amb gemecs / i l’ofec, era de baves”, “He estret el món amb les mans per abocar-te’l / mentre cardam sense compassió”. “El llenguatge és violent. De fet, el primer que m’han dit és això, que hi troben una llengua violenta. És el llenguatge del poble, del dia a dia”, amplia el també timoner d’AdiA Edicions.

La llengua, però, no és només una soldadura al cos. Lliga amb brides Esquenes vinclades a Santanyí. A la parla del sud de Mallorca. Els versos de Vadell són literatura i força conservadora. “Intento expressar-me amb un parlar molt autèntic. Amb la llengua de Santanyí, que és molt viva i la ciutat va perdent”. Vol mantenir aquesta força expressiva. Algunes expressions, per exemple. “Sovint, per a tenir més lectors al Principat, es canvia la llengua. Prefereixo salvaguardar aquest patrimoni lèxic”. I en aquest sentit, “també és feina nostra fixar una llengua real. Fer-la viva”.

Posar la fel i la pell sobre el foli és connectar-se amb la sangonosa i atàvica tradició de la matança del porc, per exemple (i altres). Un univers usual que arriba fins a la poesia de Miquel Bauçà (justament aquell de La carn i el goig), Andreu Vidal o Blai Bonet (“La passió és la màquina d’estar sols”). Tres autors que Vadell no deixa escapar mai. “Bonet tenia màgia de geni. Un aspecte local el feia transcendir a idea universal. Començava parlant de la taronja de la taula de casa seva per acabar parlant de les taronges del món. Aconseguí que el llenguatge tingués més força”. Les referències a la tradició i a les partícules illenques no tornen el poemari inintel·ligible. No som davant d’una obra críptica en enteniment. Sí en lectura: “El cripticisme té a veure amb la interpretació. Potser he escrit un poema sobre independència del país i algú altre el pot llegir en una altra clau”.

Esquenes vinclades,  Vadell hi ha esporgat més el ventre que l’ànima. “He fet un pas endavant en la veu personal”, diu. Deia Bonet que “saber mirar salva”. A ell, ha estat el saber cridar —vadellar— el que l’ha salvat. “Aquí i a qualsevol illa metropolitana, / cantam per salvar la pell de la por”.

Pau Vadell classifica el temps entre la poesia, la Fundació Blai Bonet (on coordina les activitats) i el lideratge d’AdiA Edicions, l’editorial “pròxima, viral i maleïda”. La maledicció agafarà continuïtat aquesta primera meitat d’any amb novetats temptadores editades en un ja icònic paper craft. Alguns exemples: una traducció de Tonino Guerra (La mel), un rescat de Guillem d’Efak (la novel·la La ponentada gran) o un llibre de relats, escrit a quatre mans, de Josep Maria Llompart i Antònia VicensVocabulari privat (peces aparegudes al Diari de Mallorca entre 1991 i 1992).

“Crec molt en la figura antiga de l’editor. Algú que acompanya els textos. Intento fer meus els llibres. Aportar-hi tot el que puc”. Vadell basteix un catàleg sense grans noms, amb entusiasta deliberació. “Penso més en la passió que hi posen els autors. Les sensacions que donen els seus versos”. Algun de gran hi passa, però: Bauçà, Hilari de CaraFrancesc Garriga. La combustió apassionada d’AdiA és hereva de Tafal i Guaret.

Vadell publicarà obra nova a La Breu Edicions la primavera del 2019. Serà Terra llarga, amb un Garriga invocat, gairebé tàctil.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s