Sant Jordi 2018

Imatge

novetats

Anuncis

Gilead, una carta al fill [Teresa Costa-Gramunt escriu sobre “Gilead” de Marilynne Robinson]

FONT: Teresa Costa-Gramunt / Núvol 

Estimo aquest poble. Penso a vegades que entrar dins la terra aquí és un darrer gest d’amor desbocat. Jo també deixaré unes cendres palpitants fins a la gran incandescència general.

La novel·la Gilead, de Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943), Premi Pulitzer 2005, podria ser llegida com un comentari del Nou Testament. En una bona traducció al català a càrrec d’Emili Olcina, aquí l’acaba de publicar Edicions de 1984.

L’any 2012, Marilynne Robinson va rebre de mans del president dels Estats Units la Medalla Nacional d’Humanitats. Esmento aquest guardó d’entre molts d’altres que té aquesta escriptora reconeguda perquè és justament el que cal destacar també de Gilead: la humanitat en doble sentit, és a dir: qualitats humanes i coneixements de signe humanístic fins allà on li és possible experimentar-los al protagonista entranyable de Gilead, el reverend John Ames.

L’any 1956, i amb el pressentiment que no li queda gaire temps de vida –està malalt del cor-, John Ames, casat gran amb una dona molt més jove que ell, escriu al seu fill, en aquest moment un nen de set anys, una carta on parla de la seva trajectòria humana i religiosa, i també dels seus ascendents, ja que Ames és fill d’un bon predicador d’Iowa i nét d’un abrandat pastor evangèlic que de jove va anar a Kansas, a l’Oest, a lluitar per l’abolició de l’esclavitud. En més d’un moment aquest avi, molt ben caracteritzat com tots els personatges de Gilead, recorda un vell profeta de la Bíblia o un foll a l’estil del nostre Ramon Llull, però sense tants coneixements ni, per suposat, talent literari. L’avi Ames és un activista.

Aquesta carta, una llarga epístola per capítols, és el testament moral i espiritual que John Ames llega al seu fill que no veurà créixer fins a fer-se home, i per això sent la necessitat de dialogar-hi a través del que sap fer: escriure sermons, en aquest cas un sermó sense retòrica, un sermó-diàleg de tu a tu que deixa totalment al descobert els seus sentiments, raonaments, dubtes existencials, reflexions religioses i espirituals. Sens dubte la millor lliçó de vida que John Ames pot deixar al fill tot mostrant-li també el seu amor incondicional, amor sagrat, envers un pare i un avi que no sempre va comprendre, que fins i tot li va ser difícil comprendre, però que reverencia i n’adopta els ensenyaments perquè a la vida no hi ha res inútil ni sobrer, qualsevol acte, decisió o simple contemplació dels fets de l’entorn tenen el seu sentit en aquesta llarga cadena de vincles humans.

Vincles que es fan extensius a un lloc perdut, allà on el Senyor va perdre les sandàlies, com és la petita població de Gilead, a Iowa, i la gent de Gilead, amb amics de l’ànima com el reverend Boughton, pastor d’una altra església cristiana, i teòleg com ell. Es respecten i s’estimen fins al punt que Boughton fa padrí Ames d’un dels seus fills, li posa el seu nom. Ames bateja aquest nadó que a partir d’ara portarà el seu nom i que no serà precisament un nen i un home model, ans al contrari. Les actituds excèntriques, rebels i desviades del jove, que no desvetllarem pas aquí, posarà contra les cordes els dos reverends, qüestionarà la seva caritat i la comprensió de la humanitat en totes les seves cares, a vegades ben diabòliques. I entremig dels esdeveniments quotidians viscuts amb tota intensitat i enamorament per la vida –en més d’un moment m’ha fet recordar l’entusiasme vital del poeta Joan Maragall-, hi ha moltes meditacions religioses, metafísiques, riques en la vida de l’esperit. D’aquí ve que hagi afirmat al principi d’aquest escrit que la novel·la Gilead podria ser llegida com un comentari del Nou Testament.

Amb mestria narrativa, a Gilead Marilynne Robinson teixeix un relat de gran calat humà i humanístic que té diversos punts àlgids, d’una gran emotivitat sensible i espiritual, i que, al meu parer, culmina en el moment en què amb una obertura total del cor per part de John Ames i el jove Ames fill del reverend Boughton, aquest rep la benedicció que el seu pare ja no li pot donar perquè està en coma. Amb aquestes paraules ho relata Ames en la carta al seu fill: Tant de bo el vell Bougthon hagués vist el seu noi rebre la benedicció, l’hagués vist acotar el cap. Si li expliqués i ho entengués, estaria gelós de no haver-ho vist, gelós de no haver estat ell qui el beneís. Comprensible, oi? Però continua. Jo gairebé havia sentit la seva mà damunt la meva. Puc imaginar-lo més enllà d’aquest món,tombant-se a mirar-me, meravellat pel que ara comprèn: “Per això hem viscut aquesta vida!”

Sí, a vegades un moment epifànic com aquest dóna sentit a tota una vida que ja en té, però, des del moment en què s’hi va a l’encalç. Diria que fem el que fem perquè sentim la necessitat d’aquesta benedicció de la vida que pot venir de la mà dels qui ens estimen, o fan per estimar-nos, ja que a vegades els ho posem ben difícil amb el nostre capteniment que abans que a ningú ens perjudica a nosaltres mateixos, com a Gilead es posa de manifest.

Gilead és un cant a l’amor altruista, un testimoni real de la fe cristiana més enllà de la litúrgia i la vida comunitària de parròquia per anar a l’arrel de la qüestió: estimar i beneir aquells que ens posen a prova amb actituds malèvoles diverses fins que acabem comprenent que potser són presoners d’un gran dolor d’ànima, un dolor que no sabem. I aquesta comprensió del dolor que no sabem ni sabrem, la comprensió de la feblesa i el dolor espiritual dels altres, i també del propi, engendra una veritable compassió general que es mostra en el particular, com en aquest cas. Potser el veritablement útil en aquesta vida és aquesta compassió nascuda de l’amor perquè sí, i per això el vell reverend John Ames, ja ben malalt, diu al seu fill al final de la seva carta, on manifesta també un gran amor pel seu poble i pel seu país: Resaré perquè creixis com un home valent en un país valent. Resaré perquè trobis la manera de ser útil. Resaré, i després dormiré. Vida acomplerta, difícil i estimulant al mateix temps.

Yannick Garcia: “Un cop entres en aquest cementiri de Saunders, que és gairebé un tractat de greuges nacional, toca unir-se a la festa”

Font: Yannick Garcia, traductor / Vilaweb

«Un dels personatges més entranyables i reeixits de George Saunders és la tieta Bernie de ‘Roure Marí’, relat inclòs al llibre Pastoràlia. Els lectors potser recordaran aquella senyora venerable que, després de morta, surt de la tomba i torna al pis que compartia amb els tres nebots per mirar d’endreçar-los la vida mentre el seu cadàver es descompon. Llegint aquell relat, semblava evident que l’autor havia fet una gran troballa amb la Bernie i que la visió de la mort que li permetia explorar aquell tros de cos podrit reclamava un espai molt més extens.

FullSizeRender (65) Lincoln al bardo, de George Saunders, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Yannick Garcia.

Anys després Saunders ha sabut trobar una excusa històrica carregada de sentiment per obrir les portes d’aquest univers de bat a bat: la reticència d’Abraham Lincoln a amollar el seu fill difunt, Willie, i la necessitat d’anar-lo a veure cada nit al cementiri quan ja és al taüt. Poc que és conscient, ell, del rebombori que aquestes visites provoquen: tots els esperits que fan el ronso pel recinte perquè encara no han ascendit ‒i que habiten aquest estadi intermedi que la tradició budista anomena el bardo‒ veuen com s’altera el seu microcosmos amb l’arribada d’un nou integrant jove i el seu poderós pare. Som ben bé a la cançó de Mecano ‘No es serio este cementerio’: les ànimes volen, ballen, debaten, s’insulten, s’exciten, es barallen, reciten, rememoren, entren en bucle i conformen una polifonia emborratxadora que sembla no tenir final. Per respirar enmig d’aquesta espiral infinita de veus, Saunders documenta els dies de dol de Lincoln amb una corrua també inacabable de citacions d’assajos i obres de referència ‒la majoria, ficticis‒, amb la qual cosa hi suma encara una altra capa de veus que es complementen, es contradiuen i, per sobre de tot, bateguen plenes de vida. Al seu món, tot es mou, tot pensa i tot parla, fins i tot quan no queda ningú viu.

Saunders ha estat sempre un irreverent: no ha volgut respectar mai regles, ni estils, ni convencions literàries. I, amb tot, ha forjat un estil caracteritzat per aquesta ruptura formal. Els seus relats són fàcils de reconèixer, encara que mai sàpigues quina barrabassada s’hi perpetrarà, quina injustícia s’hi cometrà i qui en sortirà més mal parat. Lincoln al bardo naix d’aquí i t’obliga a fer un salt sense saber ben bé on caurem. Saunders s’havia d’empescar una manera de fer novel·la que el divertís i que convingués al seu múscul conegut del relat breu. Aquests trencaments constants i la coralitat de registres i d’idiolectes resulten uns mecanismes molt ben estudiats, perquè fan que la història sembli sempre fresca.

Documentant-me per traduir la novel·la, he descobert que alguns dels testimonis són reals, algunes de les rèpliques i dels textos són autèntics, algunes de les obres citades existeixen… i moltíssimes més sorgeixen de la immensa recerca que ha fet l’autor sobre els fonaments històrics del seu país. Un cop entres en aquest cementiri de Saunders, que és gairebé un tractat de greuges nacional, toca unir-se a la festa. Traduir-lo exigeix sempre suar fel reversionant i recreant, però l’entrega que demanava aquesta novel·la era en cos i ànima. Per a mi ha valgut la pena, aviam què hi diuen els lectors. Us garanteixo que entre tanta mortaldat, Saunders sap fer-hi créixer sempre carretades de flors.»

“Lincoln al bardo”, la sorprenent primera novel·la d’un dels escriptors més reconeguts i influents de la seva generació

Febrer de 1862. La guerra de Secessió fa menys d’un any que dura, però ja comença a ser sagnant. Mentrestant, Willie Lincoln, l’estimat fill d’onze anys del president, és a la Casa Blanca, greument malalt. Malgrat que semblava que havia de recuperar-se, al cap de pocs dies mor i traslladen el seu cos a un cementiri de Georgetown. Els diaris de l’època informen que el president Lincoln, desfet pel dolor, ha visitat diverses vegades la cripta del seu fill per abraçar-lo.
FM171_Lincoln_Saunders
A partir d’aquest fet històric, George Saunders basteix una història inoblidable sobre l’amor i la pèrdua que s’endinsa en un regne sobrenatural alhora hilarant i terrorífic. I és en aquest bardo —l’estat de transició entre la mort i la reencarnació segons la tradició tibetana— que Willie Lincoln, envoltat de fantasmes que es mofen i es planyen de la vida que han deixat enrere, haurà de lliurar una monumental batalla sorgida del fons de la seva pròpia ànima.

Lincoln al bardo és la sorprenent primera novel·la d’un dels escriptors més reconeguts i influents de la seva generació. Una obra formidablement atrevida i generosa d’esperit que també és un testimoni del poder de la ficció per parlar amb honestedat i tendresa de les coses que realment importen.

George Saunders va néixer a Amarillo, Texas, l’any 1958. És professor d’escriptura creativa a la Universitat de Syracuse i escriu per al The New Yorker i per a altres revistes de prestigi. És autor de vuit llibres, entre els quals destaquen els reculls de relats Secessiolàndia pel pedregarPastoràlia i Deu de desembre, obra finalista del National Book Award 2013. La qualitat de la seva literatura és reconeguda internacionalment i ha rebut diversos guardons de prestigi, com ara els premis PEN/Malamud 2013 i Man Booker 2017, que ha obtingut per Lincoln al bardo.


Un tast de Lincoln al bardo 

La mort havia ocorregut feia tan sols uns instants. El cadàver descansava sobre el llit amb la vànova oberta. Duia el pijama blau clar. Tenia els braços als flancs. Les galtes encara estaven enceses. A terra hi havien amuntegat tres coixins. La tauleta lateral estava torta, com si l’haguessin apartat d’un cop.

Testimoni històric: la Casa Blanca de
Lincoln, editat per Stone Hilyard, crònica
de Sophie Lenox, minyona.

Jo vaig ajudar a l’hora de rentar-lo i vestir-lo, i encabat el vaig estirar al llit, que és quan va entrar el senyor Lincoln. No havia vist mai un home tan compungit de dolor. Es va acostar al llit, va aixecar el llençol que tapava el rostre del seu infant, el va esguardar detingudament amb efecte i, amb posat seriós, va murmurar: «Pobre fillet meu, era massa bo per a aquest món. Déu se l’ha endut amb ell. Sé que està molt millor al cel, però és que ens l’estimàvem tant… Que dur, que dur que és veure’l morir!».

Keckley, ibíd


Altres títols de Saunders publicats a Edicions de 1984:

Deu de desembre (Mirmanda, 115. Traducció: Yannick Garcia)

Pastoràlia (Mirmanda, 124. Traducció: Yannick Garcia)

Secessiolàndia pel pedregar (Mirmanda, 140. Traducció: Yannick Garcia)