L’estiu d’un adolescent que es veu atrapat entre dues edats

 Agostino

Alberto Moravia

Traducció d’Alba Dedeu

 

L’Agostino deixa de ser un nen l’estiu en què la seva mare s’enamora d’un home. Aquella deessa que ell sempre havia imaginat dedicada i intocable és també una dona. Decebut i ressentit per aquesta descoberta, el protagonista malda per alliberar-se de la figura materna i comença a freqüentar amistats dubtoses que el portaran a deixar enrere la innocència. La brutalitat d’aquests nous amics l’espanta però també hi ha alguna cosa d’ells que el fascina, una atracció deliciosa i cruel que l’atrapa i el repulsa alhora.

Moravia explora amb precisió la dolorosa i incerta aventura de l’adolescent que es veu atrapat entre dues edats. Més enllà de la descripció d’una etapa difícil i plena de turments, en aquesta història hi podem llegir els símptomes d’una altra crisi que se situa en el centre de tota l’obra de l’autor: el desajustament entre la consciència i la realitat.

L’autor, Alberto Moravia

Nascut a Roma el 1907, Alberto Moravia va escriure la seva primera novel·la, Els indiferents, quan tenia poc menys de vint anys en un sanatori del nord d’Itàlia on es refeia d’una tuberculosi que no li va deixar acabar els estudis. Durant la Segona Guerra Mundial, va ser perseguit pels feixistes per haver escrit una sàtira política. Després del final de la guerra, torna a Roma i gaudeix d’una gran popularitat. La seva obra està conformada per una trentena de títols entre els quals destaquen El conformista, El menyspreu i La camperola. Algunes de les seves novel·les han estat adaptades al cinema per directors com ara Vittorio De Sica o Jean-Luc Godard. Agostino també va ser duta al cinema el 1962. Va morir a Roma el setembre del 1990.

Un tast d’Agostino

«No hauria sabut explicar per què sentia un desig tan fort de deixar d’estimar la seva mare, i per què l’afecte d’ella li resultava odiós. Potser era pel ressentiment d’haver estat enganyat, d’haver-la cregut tan diferent de com era en realitat; o potser perquè, com que no se l’havia pogut estimar sense dificultats ni greuges, preferia no estimar-la en absolut i no veure en ella res més que una dona. L’instint el feia maldar per alliberar-se una vegada per totes de l’engavanyament i la vergonya de la vella estima innocent i traïda, i ara tenia la sensació que aquell amor no havia estat més que ingenuïtat i estupidesa. Per això la mateixa atracció cruel que poc abans l’havia fet restar immòbil amb els ulls clavats a l’esquena de la mare ara l’esperonava a buscar la companyia humiliant i brutal dels nois. ¿És que la manera irreverent de parlar dels companys no era, potser, com la nuesa materna que havia entrevist, una força destructora de l’antiga condició filial que ara li repugnava tant?»

 

“En l’obra d’Istrati, personatges d’allò més pintorescos cabdellen el fil de la seva vida, commoguts per la contemplació dels seus propis destins”[Mircea Cărtărescu]

Kyra Kyralina 

Panait Istrati

Traducció de Xavier Montoliu

Pròleg de Zamfir Bălan

Els relats d’Istrati ens capbussen en el realisme èpic de la seva infantesa i joventut al delta del Danubi, des d’on es comerciava amb l’Imperi otomà, i en el món agitat de la Mediterrània oriental. Els seus protagonistes són gent lliure, tal vegada nàufrags d’un món canviant amb un destí fascinant. Del cicle d’Adrian Zografi, l’alter ego de l’autor, n’excel·leix Kyra Kyralina, publicat l’any 1923 amb pròleg de Romain Rolland. L’escriptor francès anunciava als lectors que es trobarien amb un «narrador nat» i que «un cop començada una història, ningú no sap, ni ell mateix, si durarà una hora… o mil i una nits».

A Kyra Kyralina, Stavru ens narra les peripècies a la llar materna al port de Brăila, la vida viciada per un turc i, finalment, la recerca desesperada de Kyra als harems de Constantinoble amb el colofó de la descoberta de l’amistat i la llibertat.

A les nostres lletres, l’obra istratiana va ser molt llegida durant la dècada dels vint i trenta gràcies a l’amistat d’Istrati amb Pere Foix i Cases, amb qui va coincidir a París, que, testimoni de l’èxit francès, el va traduir tot seguit. Més tard, «l’enorme capacitat narrativa d’aquest gran déclassé» va encisar Jaume Vidal i Alcover. Ara, traduïts aquests relats del romanès, es fa palès l’estil més fresc i viu d’Istrati.

L’autor, Panait Istrati

Muzeul Naţional al Literaturii din București

Àvid de lectura i compromès amb l’amistat, l’home i la paraula, Panait Istrati va néixer a Brăila (Romania) el 1884. Fill natural d’una bugadera romanesa i d’un contrabandista grec, va ser un escriptor autodidacte que va utilitzar principalment la llengua francesa, si bé va voler autotraduir-se al romanès. Amb una vida atzarosa, va viatjar com un aventurer fins a establir-se el 1921 a França, on, desesperat per la tuberculosi i la mort de la seva mare, va intentar suïcidar-se. Els seus manuscrits van arribar a Romain Rolland, que el va titllar de «Gorki dels Balcans». A causa de la crítica que va fer del sistema opressor soviètic després de la seva visita a l’URSS, una gran part dels intel·lectuals occidentals li van girar l’esquena. Va morir el 1935 a Bucarest.

En l’obra d’Istrati, personatges d’allò més pintorescos cabdellen el fil de la seva vida, commoguts per la contemplació dels seus propis destins. Res no és accidental, tot està governat pel destí, cada ànima conté des del principi la seva pròpia tragèdia.

Mircea Cărtărescu a l’epíleg publicat en ocasió de la reedició de la traducció alemanya de Kyra Kyralina

Un tast de Kyra Kyralina

 «Pel camí cap a Slobozia, entre dos camps sembrats d’ordi, el carro amb els tres homes anava al trot. Davant dels ulls del cavall que es deixondia en la fresca de l’albada, l’estel del matí brillava en la volta porpra de l’aurora.

Una alosa va sorgir del sembrat i es va enlairar com una fletxa cap al cel. Stavru la va resseguir amb la mirada, fins que la va veure caure com una pedra. Amb els ulls clavats on l’havia vista caure, va cantar en aquella llengua universal coneguda pels homes que no tenen pàtria i amb aquella melodia que no es pot escriure en cap paper:

Si jo fos una alosa,

m’endinsaria com ella en el cel,

i no voldria tornar mai més a la terra,

on els homes sembren blat,

on els homes seguen blat,

on se sembra i se sega en va! »