Dimarts 18, presentació d’«Una nit amb Enric Casasses», amb Enric Casasses i Jordi Lara. I la nit de Sant Jordi, al C33!

Lara 1

Una nit d’estiu, el poeta Enric Casasses i l’escriptor Jordi Lara assalten la Biblioteca de Catalunya. Porten la idea de passar-hi la nit fins que arribi l’alba. Amb quin propòsit? Fugir del món? Revindicar el paradís dels llibres? Cremar la biblioteca? La nit és llarga i els acompanya el silenci de tantes tones de lletra que clamen des de les lleixes. Lara entrevista Casasses i documenta l’escapada; Casasses fuig d’estudi mentre dibuixa, dorm i somnia, es cruspeix un humus o recita un poema acompanyat a l’espineta per Lara.

Són més de quatre hores de conversa de les quals us n’oferim un tast de 40 minuts, fins al moment que els fugitius pugen al terrat de la Biblioteca de Catalunya per esperar el sol. És l’hora d’escollir si tornen a un món que ha esdevingut una marea d’interessos comercials i petites revoltes individuals, o bé es fan forts dins la biblioteca colgats de literatura. Sigui com sigui, sempre ens restarà el testimoni d’una nit màgica: la nit del 26 de juliol del 2537 després d’Epicur.

“Una nit amb Enric Casasses” no és exactament una entrevista ni un documental: és una “meditació televisiva” que indaga en la incerta necessitat de la literatura en el món d’avui, i constitueix una aproximació excepcional al pensament d’Enric Casasses, segurament el poeta català contemporani més influent. Només Lara i les seves propostes performàtiques entre la vida i la literatura podien convèncer Casasses de protagonitzar un programa per a la televisió.

El programa s’emetrà al 33 el dia 23 d’abril a les cap a les 22:00.

lara 2lara 4

«Buscant el mot exacte». Valèria Gaillard parla amb Silvana Vogt, autora de «La mecànica de l’aigua»

Font: Valèria Gaillard / El Punt Avui

La llibretera argentina Silvana Vogt debuta amb ‘La mecànica de l’aigua’, una novel·la sobre la relació entre mestre i deixeble escrita originàriament en català

fm151mecanicaaigua

“No volia fer cap autobiografia”, adverteix d’entrada Silvana Vogt (Morteros, Argentina, 1969), “niun llibre sobre la immigració”. Aquesta llibretera argentina instal·lada a Barcelona des del 2002 debuta amb La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984). Tot i que el 80% –segons l’autora– és ficció, els paral·lelismes són evidents. La protagonista, la Vera, és una jove argentina lletraferida que arriba a la capital catalana amb el seu gos Kantiano per fugir d’un país en descomposició. El corralito fa estralls i ja no pot comprar ni el darrer llibre del seu escriptor de capçalera.

Un cop a la capital catalana, i per una trobada fortuïta a la platja, es veu introduïda en el món de l’edició. Té l’oportunitat de treballar com a lectora per a una editorial prestigiosa dirigida per Eliseu Mussol. El relat de la vida de la Vera i la de l’Eliseu s’alternen en direccions oposades. L’Eliseu és un editor sacsejat per la transformació del món editorial, al mateix temps que pateix un daltabaix personal. “La Vera, en canvi, mira cap al futur.” Vogt no s’amaga que darrere de l’Eliseu Mussol hi ha el que va ser l’editor de Proa durant més de deu anys, Isidor Cònsul, mort el 2009, i és a ell a qui dedica la novel·la. La seva influència va ser crucial: “Em va ensenyar que Catalunya és un poble que estima la seva terra i la seva cultura i això em va xocar perquè jo venia d’un país que no estimava gens i que volia deixar enrere.” Va ser arran de la mort d’Isidor Cònsul que Silvana Vogt va sentir que la història de la novel·la, que planteja com una reflexió sobre com ens relatem i construïm la nostra memòria, li “sortia per les orelles”. I no sortia en argentí, sinó en català. “Era impossible escriure el llibre en una altra llengua perquè no lligava amb la manera de relatar argentina, amb moltes metàfores i frases subordinades.”

En canvi, el català es va presentar com el filtre ideal. “La literatura catalana busca el mot exacte i és molt estructurada, igual que la novel·la, que em va portar gairebé quatre anys de feina”, diu l’autora, que ha estudiat a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. Aquí és on la va marcar especialment el mestratge d’Eduard Màrquez. “Ell em va ensenyar a llegir, mentre que Rodrigo Fresán, a escriure.” I justament un altre dels desllorigadors del llibre és la relació mestre-deixeble: “La gran lliçó d’un mestre és aprendre a desobeir.”

«El buit més gran d’un exili és haver de narrar-te». Ada Castells entrevista Silvana Vogt, autor a de «La mecànica de l’aigua» [El Punt Avui]

Font: Ada Castells / El Punt Avui

fm151mecanicaaiguaHe quedat amb la Silvana Vogt per parlar de la sorprenent La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984). I abans que res, he de dir que he tingut la sort de llegir-la sense relacionar-la amb ningú. Ni amb el seu mentor, l’editor Isidor Cònsul, mort de càncer com l’editor fictici d’aquesta novel·la; ni amb Rodrigo Fresán, l’escriptor argentí pel qual ella va anar a parar a Barcelona; ni amb Jordi Carrión, l’escriptor català que l’ajuda… No m’ha calgut barrejar-hi cap d’aquests noms i ha estat una sort perquè m’haurien fet nosa per deixar-me segrestar lliurement pel personatge. La novel·la de Vogt és sorprenent perquè flueix i alhora deixa pòsit i perquè és molt bona i és una primera novel·la. Ai, sí, i perquè està escrita en català i l’ha escrita una argentina…

Com és?

Impossible fer-ho en una altra llengua. La mort de l’Isidor en va ser l’esclat i sempre va ser en català. Més que d’una falta de paraules, tenia por de no trobar el ritme. M’agrada molt que la novel·la soni. Per a mi, ha de ser musical, com una partitura.

El canvi de llengua també l’ha ajudat a desinhibir-se?

Ha estat un filtre important. La novel·la se m’imposa per tancar la ferida d’una mort. Jo sentia que se m’havia mort la literatura. Amb aquest dolor al damunt, necessitava filtres. En primer lloc, em calia una estructura. Quan escric en argentí no hi penso tant, en l’estructura. L’altre filtre era el de la llengua, que m’ha servit moltíssim. Volia que físicament també es notés l’evolució del personatge. La novel·la va cap a l’austeritat, perquè ella està cada cop més sola, més seca. En argentí m’hauria desbordat, però en català, no.

Ella utilitza la ficció com un escut davant del món.

Jo ho visc així. La literatura em va pescar de gran. Jo era ballarina clàssica i després vaig fer filosofia. Quan vaig acabar la carrera, vaig tornar a la ficció, però no era una gran lectora fins que la literatura em va caure al damunt, amb el corralito. Vaig llegir La velocidad de las cosas, de Rodrigo Fresán. Aquesta anècdota, sí que és real. Vaig anar a la llibreria Ateneo i em van dir que no tenien més llibres d’ell perquè no n’arribaven de l’estranger. Em vaig dir que no m’agradava el meu país. Què vaig fer? Seguir en la literatura. Barcelona era l’última paraula que sortia en el llibre i és on vaig anar a parar.

El llibre flueix molt. Pot semblar que hagi estat fàcil de fer.

Cinc anys de feina, sense parar! Jo no tinc fills, però les mares diuen que, després de tenir-los, t’oblides del dolor del part. Ara que el llibre ja va sol, he esborrat el procés d’escriptura i m’agradaria recordar-lo més. El més difícil va ser trobar la veu. Creia que havia de ser en primera persona, però alhora no ho volia. Vaig escriure’n tres versions, canviant-ne l’ordre, fins que, davant del mar, vaig trobar-ne l’estructura. Havia de ser com les onades.

Li va ser difícil d’acabar?

Me’l van haver d’arrencar de les mans perquè jo continuaria corregint-lo. El problema és que, amb un excés de correcció, pots deixar-lo sense ànima.

Li ha sortit una cosa mestissa.

Per mi la literatura són capes de ceba. No em vull quedar amb només explicar històries. A l’Argentina no seria escriptora perquè les coses que passen són tan inversemblants que la literatura ja és la vida i a ningú se li acut posar-la per escrit. Aquí no hi ha gossos al carrer, t’avisen de les tempestes, hi ha contenidors per a tot… Tot té un perquè. És un continent que funciona en causa i efecte.

I aquests contrastos són bons per a un escriptor.

Un gran tema de la novel·la és el fet d’haver-te de narrar. Jo era l’encarregada de la meva història i de transmetre-la a un altre. Ningú no em podia dir si estava mentint. El buit més gran d’un exili és haver de narrar-te. Quan ningú no et fa de mirall ni et corregeix la història perquè estàs sol.

Entrevista d’Anna Ballbona a Lluís Solà [El Temps]

Font: Anna Ballbona / El Temps
Lluís Solà: «La inconsciència d’Occident envers la paraula és molt important i molt perillosa»
ANNA BALLBONA 08/08/2016
400SOLAUna conversa amb Lluís Solà (Vic, 1940) és un regal. Mèdium de la tradició, pausat, profund, humil, triant sempre les paraules justes, d’una precisió deliciosa, aquest poeta i pensador, autor i director de teatre ha aplegat tota la seva obra poètica en ‘Poesia completa‘, un nou volumàs dels imprescindibles de 1984. Hi ha tots els llibres publicats i 42 d’inèdits, amb dos períodes creatius marcats: del 1954 al 1994 i del 1999 al 2015. Hi ha totes les seves reflexions sobre la condició humana i les possibilitats de la paraula. Els silencis s’expliquen, en part, per la seva tasca ingent com a activista (va entrar pel PSAN al primer ajuntament democràtic de Vic), home de teatre i agitador cultural. La seva producció prolífica, molt marcada els últims disset anys, segurament també s’alimenta de les seves caminades diàries -una o dues hores pel cap baix- amb una llibreta a sobre: les pàgines de l’inici, d’esquerra a dreta, són per a la poesia; les del final, de dreta a esquerra, pensament. L’any que ve publicarà un llibre aplec de l’assaig.

Per què ha triat aquest moment per recollir la poesia completa?

-Tinc una edat que ja comences a pensar a recopilar les coses. La meva intenció era publicar un altre volum de poesia com el que anava publicant, un volum de volums. I en un moment determinat em va semblar que potser era més interessant per als editors i per a mi mateix i, sobretot, per als lectors, un volum de poesia de tot el que tenia i considerava mínimament editable. Vaig trobar un editor que va obrir de seguida les orelles, al qual agraeixo molt tant l’atenció com la cura que ha posat en el llibre. He tingut una manera d’editar rara.

-Per què, rara?

-No m’he presentat mai a cap concurs literari. Això fa que en aquest país hi hagi més dificultats. He editat gairebé sempre més d’un llibre, no un sol llibre. Ja Laves, escumes era un llibre de llibres. He editat tard. No he anat a darrere de l’edició. Això fa que el trajecte comenci d’una manera especial i probablement acaba ja d’una manera també una mica particular.

-En el llibre marca dues grans etapes. Com explica els anys de silenci?

-No és que volgudament no escriguis. Senzillament, no pots, la qual cosa manifesta que la poesia no la fas quan tu vols sinó quan ella vol. Però també hi ha fets polítics, socials, fets del país que em van afectar profundament i que van afectar d’altra gent. A partir de l’any 60 cada vegada estava més desesperat amb aquest país. Te n’adones perfectament, si vols obrir els ulls, que vius amb una coacció de la llibertat personal i col·lectiva en unes dosis impressionants. T’adones que t’han ensenyat la llengua que no és la teva, que els mitjans de comunicació són totalment coaccionats, que hi ha una voluntat objectiva, un mètode de liquidar la llengua catalana al País Valencià, Catalunya i les Illes. En aquells moments feien servir la línia dura, és a dir, fer-la desaparèixer de tot arreu, practicar el monolingüisme en castellà en totes les situacions públiques. L’altra línia, la negociada, és la del bilingüisme, que porta al mateix però més a poc a poc. Però el projecte continua intocable: l’extermini.

-I aquests darrers disset anys, com és que són tan prolífics?

-Conscientment vaig anar deixant coses, l’ajuntament, l’Institut del Teatre, l’any passat vaig deixar Reduccions [la revista], em vaig jubilar… Vaig anar concentrant-me en el que m’interessava més, que era la poesia, la paraula, si bé continuo fent conferències, presentacions, etc. Això és una part. Ara, jo no m’explico, per exemple, que em trobés amb dinou llibres de cants, una forma poètica relativament més col·lectiva, amb poemes llargs, que s’adrecen més a tothom… És que quan els vaig recopilar per fer la poesia completa i vaig veure que n’hi havia dinou jo mateix em vaig trasbalsar. Algú m’ha dit mig en broma que això ja ho tenia escrit al cap. A partir dels 58 o 59 anys és quan potser pots fer coses mínimament interessants, perquè saps què vols, què esperes, et dediques a una cosa plenament, erres menys els cops.

-Del 1999 ençà veu una poesia diferent?

-He intentat no fer trencaments amb mi mateix, però sí que hi ha hagut evolucions. Jo començo amb formes que en dic “poemes llampec”, que són formes molt breus, on intento incloure amb molt poques paraules molt de contingut. La condensació em porta a necessitar obrir-me per escoltar més territoris. I així com el primer llibre, Finisterre, és això, el segon ja conté més obertura. Tot em sembla interessant per entrar en contacte amb el món, amb els éssers… És un cicle, un clima. A vegades això va com el tigre que fa una urpada, o com el pescador que s’està estones i estones. Finisterre es refereix als caps, els punts extrems de la costa més enllà dels quals hi ha l’oceà. Aquesta és la posició de la paraula en la poesia. Estàs on ja la terra s’ha acabat i al teu davant hi ha els onatges dels oceans. I intentes obrir cada vegada més els ulls, tirar la canya i posar la pota més segura, com el tigre, en els oceans, que estan més enllà d’allò que la paraula permet de dir. La paraula és un tresor absolutament inconcebible. Si no servís la paraula, no seríem humans.

-En la seva consciència musical de la paraula, la relació amb el teatre l’hi ha ajudat?

-El teatre és la forma exterior de la poesia, i no únicament el text teatral, sinó també la part gestual del teatre. La música té un element molt proper que és la dansa, és la gestualitat que emana de la música. Doncs bé, la poesia també té una gestualitat. Entenc que els meus poemes -i d’altres- tenen i demanen una manera determinada de posar el cos, el cos físic i el cos psíquic… La poesia sempre ha demanat una cosa: “torna’m a l’oralitat”, i això vol dir “digue’m”, “fes-me ressonar”, “fes-me sortir l’aire de la boca”, “fes-me fer els ritmes”, però no únicament això, sinó també “sigues la presència que jo vull”, i amb la presència aleshores es fa la paraula i la gestualitat que jo vull.

-Diria que en la poesia catalana que avui es fa i es diu s’ha perdut aquest sentit oral?

-Aquest és un fenomen com a mínim europeu, més enllà no l’he pogut constatar…

-Al país de Shakespeare també passa, això?

-Sí, jo he sentit poetes bons que diuen bastant malament la poesia. No forçosament aquestes dues coses han d’anar equiparades. Probablement Beethoven no era qui tocava més bé el piano, però les seves sonates de piano són excepcionals. En canvi, Mozart era un instrumentista i compositor excepcional. Ara, pensem que en aquest país tenim la llengua cada vegada més assetjada, també fonèticament, i que aquest setge fonètic arriba a causar-hi estralls importants, potser irreparables. Hi ha poca consciència, per part de sectors amplis, de la fonètica. Estem en una conjuntura perillosa.

-En la seva poesia vostè ha barallat totes les possibilitats de la paraula. A quina conclusió arriba?

-La inconsciència d’Occident envers la paraula és molt important i molt perillosa. El fet que es pugui anunciar una cosa tan simple i que sembla ridícula com “aprengui anglès en quinze dies”, revela una cosa d’una inconsciència esfereïdora. Com es pot dir, això? Hi ha gent que s’ho creu, però una llengua no s’aprèn mai, perquè és una comunitat que a cada moment va renovant l’herència del passat. Cada paraula conté llesques i llesques de sentits, segons els llocs, els autors… És inacabable. L’home ha de fer servir-ho tot, però centralment l’home és llengua. És un diàleg amb ell mateix i és un diàleg amb els altres. Sense això, probablement, hem de deixar de parlar de condició humana. El poeta, si és mínimament lúcid, sap que la llengua que fa servir no és seva sinó que és la llengua d’una comunitat determinada. Hi ha una indústria i tot un seguit d’elements que cada vegada fan servir més la llengua com un accessori, com un instrument… La llengua no és com un cotxe, que té una caducitat, és precisament la no caducitat, l’herència que ens ve del passat, i que ens diu com eren els homes del passat.

-La poesia es menysté perquè és víctima d’aquest sentit utilitari?

-[Pausa llarga] Jo diria que sí, perquè paradoxalment en els segles XX i XXI, en què la gent ha passat per universitats i escoles, i tothom sap llegir i escriure i sembla que coneix més les llengües, doncs les universitats -i depèn de quines- ja no són el lloc adequat per aprendre llengües. En una època en què hi ha tantes possibilitats, que aquelles esferes en què la llengua ha de ser i s’ha de fer servir amb el màxim de rigor i reflexió, siguin desateses i poc llegides, això indica alguna malaltia perillosa de la mateixa societat. Ara bé, la filosofia, el pensament, l’assaig, la poesia, mai no han estat, probablement, multitudinàries. Això de les multituds no escau ni al pensament, ni a l’assaig, ni a la poesia, ni a l’art en general, perquè no compta així, sinó que compta en les persones. En canvi, les indústries s’adrecen a col·lectius. L’art s’adreça a persones. I aquest fet vol dir que hi ha una altra manera de relacionar-se, però al segle XX i al XXI només compten les multituds. La música industrial ha substituït la música popular.

-En el pròleg remarca que el jo del poeta ha de dialogar amb els altres. De vegades el poeta queda massa entotsolat en ell mateix?

-El poeta i qualsevol persona ha de dialogar amb els altres. I ha de dialogar fonamentalment amb ell mateix. Vull dir: nosaltres -i ho fem, amb més o menys persistència i lucidesa- hem de saber qui som. Ens demanem a cada moment “has de fer això”, “no has de fer això”, segons si som més o menys conscients, més o menys reflexius, evidentment. I el diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos és molt superior en quantitat que el diàleg que fem amb els altres. La qüestió del lirisme de la poesia i de vegades l’excés de jo no és un excés de jo, és un excés de jo impostat.

-O buit de contingut?

-Exactament. És una impostura molt sovint. És el pitjor que es pot fer. Fa un mal terrible a la paraula, a la poesia i als lectors. Però el poeta i la persona que se saben auscultar i que saben explicar-ho, això és una cosa necessària i indispensable. Si hi ha algú que ho sap fer, i el poeta hauria de saber-ho fer, és un dels elements, no l’únic. I un altre dels elements és el diàleg amb els altres però amb tot. Amb les pedres, amb l’aire, amb els rius, amb tot el que ens envolta. Diàleg vol dir molt sovint preguntes. És amb les paraules que tenim les interrogacions. Aleshores, això és una herència que ve dels poetes del passat, de la llengua del passat que ha anat passant de família en família, de persona en persona, aquell fuster, aquell mariner, aquella minyona, aquella senyora que ho va passar al fill… I que en un moment determinat t’ha arribat a tu. És a dir, que el poeta rep una herència i ha de ser-ne conscient i ser conscient que ha d’intentar enriquir, ni que sigui amb un matís o una espurna de color, més aquella herència.

-En el pròleg comenta que aquesta poesia completa és una certa biografia. Què diria que ensenya aquesta biografia?

-Jo entenc que no és aquesta poesia sinó que tota poesia que aspiri a dir alguna cosa als altres i a un mateix és una biografia profunda. Ens interessa relativament poc a cadascú de nosaltres i als altres els elements anecdòtics. El que ens interessa a cadascú de nosaltres és saber per què vivim d’aquesta manera, què significa que de vegades estiguis trist i de vegades estiguis content, què significa que puguis tenir un patiment a la mà, a la cama, que et trobis amb un altre que no t’entens o que t’hi entens, que hi hagi violència. Això és la biografia profunda. I aleshores és l’única manera que tenim de parlar. Tenim una altra manera de parlar i és la xerrameca, evidentment, que és una cosa que abunda, és a dir, parlar de tot sense posar-hi gaire atenció, ni en les paraules, ni en el que dius. És una manera de fer, jo no la condemnaria pas. En la vida de qualsevol persona hi ha moments més delicats, més seriosos i moments que no ho són tant.

-Expliqui una mica el sentit que dóna a la idea de pietat. Per què és important en la seva poesia?

-No és fàcil una definició de pietat, però la pietat inclou el dolor. Inclou un context en què hi ha patiment, de les persones, dels animals, de tot allò que és sensible.Pietas és una paraula romana central, per tant, precristiana. La pietat es referia a una actitud de respecte als altres, davant de situacions fortes. Tinc un cant en què intento revelar-ho amb imatges, això. En la Ilíada hi ha un moment en què Aquil·les mata Hèctor. Aquil·les és al camp grec, hi ha la gran guerra de Troia; Hèctor és el cap de Troia i això vol dir que els troians han perdut la guerra. Aquil·les s’endú el cadàver cap al camp grec. I al camp de Troia tot són plors. I el pare d’Hèctor, en un moment determinat, diu als troians: agafeu els cavalls, un carro i acompanyeu-me al camp grec. L’acompanyen, va a veure Aquil·les, s’abraça als genolls d’Aquil·les, un dels senyals de clemència… I diu que li torni el cadàver del fill. Discuteixen i, en un moment determinat, Aquil·les mira el pare d’Hèctor, tots dos es miren el fill i es posen a plorar. Això és la pietat.

«Desenterrar la infància amb paraules delicades». Jordi Nopca parla amb Serge Basso («El revers de l’arena»), al diari Ara.

Font: Jordi Nopca / Diari Ara

400ArenaVa créixer a Verdun i viu a Longwy, un petit municipi de la Lorena francesa. Així i tot, cada dia agafa el cotxe i travessa la frontera que separa França de Luxemburg, on dirigeix l’hiperactiu centre cultural Kulturfabrik. Serge Basso de March té 56 anys i ha publicat poesia, teatre i dues novel·les negres, escrites en col·laboració amb Enrico Lunghi, en què, a més de la resolució d’un misteri, s’hi troba una radiografia satírica del món de la cultura luxemburguesa. “El país es defensa molt bé per diversos motius: perquè és ric i hi ha subvencions, perquè hi ha molta gent culta i perquè és un lloc d’intercanvi, obert als altres, on coexisteixen el francès, l’alemany i el luxemburguès -explica-. La nostra política cultural no rebutja les influències, les integra, i aquesta és una de les claus del nostre èxit”.

Basso va debutar el 2006 amb el llibre de poemes Contremarge. Dos anys després va publicar El revers de l’arena, que Nathalie Bittoun-Debruyne i Josep Maria Sala-Valldaura han traduït exquisidament al català. És un volum petit, de menys d’un centenar de pàgines, en què l’autor tria alguns “moments, records i objectes” de la infantesa. “Volia fer un llibre que anés més enllà de les memòries personals i que pogués emocionar el lector -reconeix-. Em permetia parlar de la immigració a la Lorena, tema molt poc tractat en la literatura francesa. Venia d’una família obrera, però no volia escriure un llibre trist ni lacrimogen”.

El revers de l’arena és un volum tan delicat com els records que conté: hi ha des de la navalla d’afaitar que feia servir el pare, la por nocturna als monstres de sota el llit i els diumenges que ajudava la mare a preparar tallarines o nyoquis. “El pare va marxar del Friül amb 22 anys. La mare va deixar Itàlia quan només en tenia cinc -diu-. A mi em van tenir de grans. Em porto 28 anys amb el primer germà, i som set. No vaig ser un fill volgut, però em reconforta saber que els pares encara feien l’amor després de tant de temps junts. Estaven molt enamorats. Quan va morir el pare, la mare es va acostar al taüt i es va acomiadar així: «Sempre t’he estimat i et continuaré estimant fins que em mori»”.

Basso es considera un “zombi” a la seva família: “El pare sempre em va demanar què construïa, amb el que feia, i a mi em costava molt donar-li una resposta, perquè la meva feina no era manual. Em tocava treballar en una fàbrica i en comptes d’això vaig anar a parar al teatre. Em tocava seguir els partits de futbol i, en canvi, llegia llibres”. L’autor té ganes de tornar a les memòries: “Si n’escric un altre volum serà sobre l’adolescència, període de doble ruptura, personal i familiar. Va ser en aquell moment que vaig virar cap a un altre entorn social i em vaig desclassar”.

Irene Dalmases entrevista Serge Basso, autor d’«El revers de l’arena» EFE/La Vanguardia

Font: Irene Dalmases / La Vanguardia

400ArenaBarcelona, 2 jul (EFE).- Director del centro cultural alternativo Kulturfabrik en la población luxemburguesa de Esch-sur-Alzette, Serge Basso de March es también un escritor francés, hijo de italianos, que ha publicado El revers de l’arena, donde con su particular prosa poética mira hacia el pasado.

En una entrevista con Efe, Basso de March, cuyas obras se han traducido a diferentes lenguas y que ahora se puede leer en catalán de la mano de Edicions de 1984, considera que llega un momento en la vida de un autor en el que “debe girar y mirar hacia su pasado, afrontándolo”.

En su caso, pasados los cincuenta años, -ahora cuenta con 56-, puso el foco en sus primeros años de vida en la ciudad de Verdún, muy marcada por la batalla más larga de la Primera Guerra Mundial, y negro sobre blanco “a partir de recuerdos muy precisos he reconstruido pequeñas escenas poéticas, porque no quería una biografía banal”.

Asimismo, ha querido ofrecer a sus seguidores unos textos, una suerte de estampas, “como soy yo, alguien un poco al margen”, hijo de un obrero italiano, que se trasladó a trabajar a Francia.

El lector que se enfrente a su obra, que puede verse como un híbrido entre unas memorias al uso, una narración, una crónica o el testimonio de una determinada realidad europea, tanto conocerá el ritual de su padre a la hora de afeitarse como sus confesiones ante un cura.

Asimismo, en una de las entradas, Serge Basso de March deja consignado que su infancia en Verdun “está inscrita en un cielo inocente perforado de bayonetas”, y que su faro “se levantaba hacia los vidrios de un osario donde unos cráneos nos hablaban de la negación de la sangre”.

Asevera el escritor, que también es autor teatral de la literatura luxemburguesa en lengua francesa, que “la poesía nunca está desconectada ni de la vida social, ni de la vida cultural, ni personal de cada uno de nosotros”.

A la vez, defiende, contundente, que cualquier hecho “puede ser pretexto de escritura”.

Serge Basso de March, también director de la revista Transkrit y quien se encuentra involucrado en el desarrollo cultural transfronterizo (entre Alemania, Bélgica, Francia y Luxembrugo), opina que para un niño “Verdún es una ciudad muy difícil de llevar”.

Rememora que cuenta con unos 25.000 habitantes y cada verano se llena de gente que “viene a ver el horror que fue la guerra de 1914”, un conflicto “siempre presente en nosotros, puesto que en los bosques cercanos encontrábamos balas y otros objetos militares, incluso algún cadáver”.

“En invierno -prosigue- es un lugar muerto y en verano se llena de turistas, un lugar abrumador, una ciudad de provincias con toda la miseria que puede tener, pero con un peso internacional. Todas las ciudades de Francia tienen una calle dedicada a Verdún y otra al general De Gaulle”, apostilla.

Respecto a su opinión de la actual Europa, indica que la vive “no como una federación de naciones, sino de pueblos”, y agrega que “el futuro, la supervivencia de los individuos debería estar basada en el mestizaje”.

Europa, a su juicio, tiene todas las cartas para conseguirlo “porque hay diversidad y la posibilidad de encontrarse”. “Me siento -agrega- profundamente europeo y combato por esta Europa desde la cultura”.

En este punto, se detiene y comenta que para las exposiciones o las actividades del Kulturafabrik siempre busca artistas “de todas partes e intento que haya un encuentro entre ellos, entre esta diversidad”.

Sobre Luxemburgo, un país al que se desplaza a diario desde Francia, no esconde que es un lugar que hasta el año pasado fue paraíso fiscal, pero también “es un país donde la libertad es auténtica, de lo contrario la Kulturafabrik no podría existir”. EFE