«El buit més gran d’un exili és haver de narrar-te». Ada Castells entrevista Silvana Vogt, autor a de «La mecànica de l’aigua» [El Punt Avui]

Font: Ada Castells / El Punt Avui

fm151mecanicaaiguaHe quedat amb la Silvana Vogt per parlar de la sorprenent La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984). I abans que res, he de dir que he tingut la sort de llegir-la sense relacionar-la amb ningú. Ni amb el seu mentor, l’editor Isidor Cònsul, mort de càncer com l’editor fictici d’aquesta novel·la; ni amb Rodrigo Fresán, l’escriptor argentí pel qual ella va anar a parar a Barcelona; ni amb Jordi Carrión, l’escriptor català que l’ajuda… No m’ha calgut barrejar-hi cap d’aquests noms i ha estat una sort perquè m’haurien fet nosa per deixar-me segrestar lliurement pel personatge. La novel·la de Vogt és sorprenent perquè flueix i alhora deixa pòsit i perquè és molt bona i és una primera novel·la. Ai, sí, i perquè està escrita en català i l’ha escrita una argentina…

Com és?

Impossible fer-ho en una altra llengua. La mort de l’Isidor en va ser l’esclat i sempre va ser en català. Més que d’una falta de paraules, tenia por de no trobar el ritme. M’agrada molt que la novel·la soni. Per a mi, ha de ser musical, com una partitura.

El canvi de llengua també l’ha ajudat a desinhibir-se?

Ha estat un filtre important. La novel·la se m’imposa per tancar la ferida d’una mort. Jo sentia que se m’havia mort la literatura. Amb aquest dolor al damunt, necessitava filtres. En primer lloc, em calia una estructura. Quan escric en argentí no hi penso tant, en l’estructura. L’altre filtre era el de la llengua, que m’ha servit moltíssim. Volia que físicament també es notés l’evolució del personatge. La novel·la va cap a l’austeritat, perquè ella està cada cop més sola, més seca. En argentí m’hauria desbordat, però en català, no.

Ella utilitza la ficció com un escut davant del món.

Jo ho visc així. La literatura em va pescar de gran. Jo era ballarina clàssica i després vaig fer filosofia. Quan vaig acabar la carrera, vaig tornar a la ficció, però no era una gran lectora fins que la literatura em va caure al damunt, amb el corralito. Vaig llegir La velocidad de las cosas, de Rodrigo Fresán. Aquesta anècdota, sí que és real. Vaig anar a la llibreria Ateneo i em van dir que no tenien més llibres d’ell perquè no n’arribaven de l’estranger. Em vaig dir que no m’agradava el meu país. Què vaig fer? Seguir en la literatura. Barcelona era l’última paraula que sortia en el llibre i és on vaig anar a parar.

El llibre flueix molt. Pot semblar que hagi estat fàcil de fer.

Cinc anys de feina, sense parar! Jo no tinc fills, però les mares diuen que, després de tenir-los, t’oblides del dolor del part. Ara que el llibre ja va sol, he esborrat el procés d’escriptura i m’agradaria recordar-lo més. El més difícil va ser trobar la veu. Creia que havia de ser en primera persona, però alhora no ho volia. Vaig escriure’n tres versions, canviant-ne l’ordre, fins que, davant del mar, vaig trobar-ne l’estructura. Havia de ser com les onades.

Li va ser difícil d’acabar?

Me’l van haver d’arrencar de les mans perquè jo continuaria corregint-lo. El problema és que, amb un excés de correcció, pots deixar-lo sense ànima.

Li ha sortit una cosa mestissa.

Per mi la literatura són capes de ceba. No em vull quedar amb només explicar històries. A l’Argentina no seria escriptora perquè les coses que passen són tan inversemblants que la literatura ja és la vida i a ningú se li acut posar-la per escrit. Aquí no hi ha gossos al carrer, t’avisen de les tempestes, hi ha contenidors per a tot… Tot té un perquè. És un continent que funciona en causa i efecte.

I aquests contrastos són bons per a un escriptor.

Un gran tema de la novel·la és el fet d’haver-te de narrar. Jo era l’encarregada de la meva història i de transmetre-la a un altre. Ningú no em podia dir si estava mentint. El buit més gran d’un exili és haver de narrar-te. Quan ningú no et fa de mirall ni et corregeix la història perquè estàs sol.

Anuncis

Entrevista d’Anna Ballbona a Lluís Solà [El Temps]

Font: Anna Ballbona / El Temps
Lluís Solà: «La inconsciència d’Occident envers la paraula és molt important i molt perillosa»
ANNA BALLBONA 08/08/2016
400SOLAUna conversa amb Lluís Solà (Vic, 1940) és un regal. Mèdium de la tradició, pausat, profund, humil, triant sempre les paraules justes, d’una precisió deliciosa, aquest poeta i pensador, autor i director de teatre ha aplegat tota la seva obra poètica en ‘Poesia completa‘, un nou volumàs dels imprescindibles de 1984. Hi ha tots els llibres publicats i 42 d’inèdits, amb dos períodes creatius marcats: del 1954 al 1994 i del 1999 al 2015. Hi ha totes les seves reflexions sobre la condició humana i les possibilitats de la paraula. Els silencis s’expliquen, en part, per la seva tasca ingent com a activista (va entrar pel PSAN al primer ajuntament democràtic de Vic), home de teatre i agitador cultural. La seva producció prolífica, molt marcada els últims disset anys, segurament també s’alimenta de les seves caminades diàries -una o dues hores pel cap baix- amb una llibreta a sobre: les pàgines de l’inici, d’esquerra a dreta, són per a la poesia; les del final, de dreta a esquerra, pensament. L’any que ve publicarà un llibre aplec de l’assaig.

Per què ha triat aquest moment per recollir la poesia completa?

-Tinc una edat que ja comences a pensar a recopilar les coses. La meva intenció era publicar un altre volum de poesia com el que anava publicant, un volum de volums. I en un moment determinat em va semblar que potser era més interessant per als editors i per a mi mateix i, sobretot, per als lectors, un volum de poesia de tot el que tenia i considerava mínimament editable. Vaig trobar un editor que va obrir de seguida les orelles, al qual agraeixo molt tant l’atenció com la cura que ha posat en el llibre. He tingut una manera d’editar rara.

-Per què, rara?

-No m’he presentat mai a cap concurs literari. Això fa que en aquest país hi hagi més dificultats. He editat gairebé sempre més d’un llibre, no un sol llibre. Ja Laves, escumes era un llibre de llibres. He editat tard. No he anat a darrere de l’edició. Això fa que el trajecte comenci d’una manera especial i probablement acaba ja d’una manera també una mica particular.

-En el llibre marca dues grans etapes. Com explica els anys de silenci?

-No és que volgudament no escriguis. Senzillament, no pots, la qual cosa manifesta que la poesia no la fas quan tu vols sinó quan ella vol. Però també hi ha fets polítics, socials, fets del país que em van afectar profundament i que van afectar d’altra gent. A partir de l’any 60 cada vegada estava més desesperat amb aquest país. Te n’adones perfectament, si vols obrir els ulls, que vius amb una coacció de la llibertat personal i col·lectiva en unes dosis impressionants. T’adones que t’han ensenyat la llengua que no és la teva, que els mitjans de comunicació són totalment coaccionats, que hi ha una voluntat objectiva, un mètode de liquidar la llengua catalana al País Valencià, Catalunya i les Illes. En aquells moments feien servir la línia dura, és a dir, fer-la desaparèixer de tot arreu, practicar el monolingüisme en castellà en totes les situacions públiques. L’altra línia, la negociada, és la del bilingüisme, que porta al mateix però més a poc a poc. Però el projecte continua intocable: l’extermini.

-I aquests darrers disset anys, com és que són tan prolífics?

-Conscientment vaig anar deixant coses, l’ajuntament, l’Institut del Teatre, l’any passat vaig deixar Reduccions [la revista], em vaig jubilar… Vaig anar concentrant-me en el que m’interessava més, que era la poesia, la paraula, si bé continuo fent conferències, presentacions, etc. Això és una part. Ara, jo no m’explico, per exemple, que em trobés amb dinou llibres de cants, una forma poètica relativament més col·lectiva, amb poemes llargs, que s’adrecen més a tothom… És que quan els vaig recopilar per fer la poesia completa i vaig veure que n’hi havia dinou jo mateix em vaig trasbalsar. Algú m’ha dit mig en broma que això ja ho tenia escrit al cap. A partir dels 58 o 59 anys és quan potser pots fer coses mínimament interessants, perquè saps què vols, què esperes, et dediques a una cosa plenament, erres menys els cops.

-Del 1999 ençà veu una poesia diferent?

-He intentat no fer trencaments amb mi mateix, però sí que hi ha hagut evolucions. Jo començo amb formes que en dic “poemes llampec”, que són formes molt breus, on intento incloure amb molt poques paraules molt de contingut. La condensació em porta a necessitar obrir-me per escoltar més territoris. I així com el primer llibre, Finisterre, és això, el segon ja conté més obertura. Tot em sembla interessant per entrar en contacte amb el món, amb els éssers… És un cicle, un clima. A vegades això va com el tigre que fa una urpada, o com el pescador que s’està estones i estones. Finisterre es refereix als caps, els punts extrems de la costa més enllà dels quals hi ha l’oceà. Aquesta és la posició de la paraula en la poesia. Estàs on ja la terra s’ha acabat i al teu davant hi ha els onatges dels oceans. I intentes obrir cada vegada més els ulls, tirar la canya i posar la pota més segura, com el tigre, en els oceans, que estan més enllà d’allò que la paraula permet de dir. La paraula és un tresor absolutament inconcebible. Si no servís la paraula, no seríem humans.

-En la seva consciència musical de la paraula, la relació amb el teatre l’hi ha ajudat?

-El teatre és la forma exterior de la poesia, i no únicament el text teatral, sinó també la part gestual del teatre. La música té un element molt proper que és la dansa, és la gestualitat que emana de la música. Doncs bé, la poesia també té una gestualitat. Entenc que els meus poemes -i d’altres- tenen i demanen una manera determinada de posar el cos, el cos físic i el cos psíquic… La poesia sempre ha demanat una cosa: “torna’m a l’oralitat”, i això vol dir “digue’m”, “fes-me ressonar”, “fes-me sortir l’aire de la boca”, “fes-me fer els ritmes”, però no únicament això, sinó també “sigues la presència que jo vull”, i amb la presència aleshores es fa la paraula i la gestualitat que jo vull.

-Diria que en la poesia catalana que avui es fa i es diu s’ha perdut aquest sentit oral?

-Aquest és un fenomen com a mínim europeu, més enllà no l’he pogut constatar…

-Al país de Shakespeare també passa, això?

-Sí, jo he sentit poetes bons que diuen bastant malament la poesia. No forçosament aquestes dues coses han d’anar equiparades. Probablement Beethoven no era qui tocava més bé el piano, però les seves sonates de piano són excepcionals. En canvi, Mozart era un instrumentista i compositor excepcional. Ara, pensem que en aquest país tenim la llengua cada vegada més assetjada, també fonèticament, i que aquest setge fonètic arriba a causar-hi estralls importants, potser irreparables. Hi ha poca consciència, per part de sectors amplis, de la fonètica. Estem en una conjuntura perillosa.

-En la seva poesia vostè ha barallat totes les possibilitats de la paraula. A quina conclusió arriba?

-La inconsciència d’Occident envers la paraula és molt important i molt perillosa. El fet que es pugui anunciar una cosa tan simple i que sembla ridícula com “aprengui anglès en quinze dies”, revela una cosa d’una inconsciència esfereïdora. Com es pot dir, això? Hi ha gent que s’ho creu, però una llengua no s’aprèn mai, perquè és una comunitat que a cada moment va renovant l’herència del passat. Cada paraula conté llesques i llesques de sentits, segons els llocs, els autors… És inacabable. L’home ha de fer servir-ho tot, però centralment l’home és llengua. És un diàleg amb ell mateix i és un diàleg amb els altres. Sense això, probablement, hem de deixar de parlar de condició humana. El poeta, si és mínimament lúcid, sap que la llengua que fa servir no és seva sinó que és la llengua d’una comunitat determinada. Hi ha una indústria i tot un seguit d’elements que cada vegada fan servir més la llengua com un accessori, com un instrument… La llengua no és com un cotxe, que té una caducitat, és precisament la no caducitat, l’herència que ens ve del passat, i que ens diu com eren els homes del passat.

-La poesia es menysté perquè és víctima d’aquest sentit utilitari?

-[Pausa llarga] Jo diria que sí, perquè paradoxalment en els segles XX i XXI, en què la gent ha passat per universitats i escoles, i tothom sap llegir i escriure i sembla que coneix més les llengües, doncs les universitats -i depèn de quines- ja no són el lloc adequat per aprendre llengües. En una època en què hi ha tantes possibilitats, que aquelles esferes en què la llengua ha de ser i s’ha de fer servir amb el màxim de rigor i reflexió, siguin desateses i poc llegides, això indica alguna malaltia perillosa de la mateixa societat. Ara bé, la filosofia, el pensament, l’assaig, la poesia, mai no han estat, probablement, multitudinàries. Això de les multituds no escau ni al pensament, ni a l’assaig, ni a la poesia, ni a l’art en general, perquè no compta així, sinó que compta en les persones. En canvi, les indústries s’adrecen a col·lectius. L’art s’adreça a persones. I aquest fet vol dir que hi ha una altra manera de relacionar-se, però al segle XX i al XXI només compten les multituds. La música industrial ha substituït la música popular.

-En el pròleg remarca que el jo del poeta ha de dialogar amb els altres. De vegades el poeta queda massa entotsolat en ell mateix?

-El poeta i qualsevol persona ha de dialogar amb els altres. I ha de dialogar fonamentalment amb ell mateix. Vull dir: nosaltres -i ho fem, amb més o menys persistència i lucidesa- hem de saber qui som. Ens demanem a cada moment “has de fer això”, “no has de fer això”, segons si som més o menys conscients, més o menys reflexius, evidentment. I el diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos és molt superior en quantitat que el diàleg que fem amb els altres. La qüestió del lirisme de la poesia i de vegades l’excés de jo no és un excés de jo, és un excés de jo impostat.

-O buit de contingut?

-Exactament. És una impostura molt sovint. És el pitjor que es pot fer. Fa un mal terrible a la paraula, a la poesia i als lectors. Però el poeta i la persona que se saben auscultar i que saben explicar-ho, això és una cosa necessària i indispensable. Si hi ha algú que ho sap fer, i el poeta hauria de saber-ho fer, és un dels elements, no l’únic. I un altre dels elements és el diàleg amb els altres però amb tot. Amb les pedres, amb l’aire, amb els rius, amb tot el que ens envolta. Diàleg vol dir molt sovint preguntes. És amb les paraules que tenim les interrogacions. Aleshores, això és una herència que ve dels poetes del passat, de la llengua del passat que ha anat passant de família en família, de persona en persona, aquell fuster, aquell mariner, aquella minyona, aquella senyora que ho va passar al fill… I que en un moment determinat t’ha arribat a tu. És a dir, que el poeta rep una herència i ha de ser-ne conscient i ser conscient que ha d’intentar enriquir, ni que sigui amb un matís o una espurna de color, més aquella herència.

-En el pròleg comenta que aquesta poesia completa és una certa biografia. Què diria que ensenya aquesta biografia?

-Jo entenc que no és aquesta poesia sinó que tota poesia que aspiri a dir alguna cosa als altres i a un mateix és una biografia profunda. Ens interessa relativament poc a cadascú de nosaltres i als altres els elements anecdòtics. El que ens interessa a cadascú de nosaltres és saber per què vivim d’aquesta manera, què significa que de vegades estiguis trist i de vegades estiguis content, què significa que puguis tenir un patiment a la mà, a la cama, que et trobis amb un altre que no t’entens o que t’hi entens, que hi hagi violència. Això és la biografia profunda. I aleshores és l’única manera que tenim de parlar. Tenim una altra manera de parlar i és la xerrameca, evidentment, que és una cosa que abunda, és a dir, parlar de tot sense posar-hi gaire atenció, ni en les paraules, ni en el que dius. És una manera de fer, jo no la condemnaria pas. En la vida de qualsevol persona hi ha moments més delicats, més seriosos i moments que no ho són tant.

-Expliqui una mica el sentit que dóna a la idea de pietat. Per què és important en la seva poesia?

-No és fàcil una definició de pietat, però la pietat inclou el dolor. Inclou un context en què hi ha patiment, de les persones, dels animals, de tot allò que és sensible.Pietas és una paraula romana central, per tant, precristiana. La pietat es referia a una actitud de respecte als altres, davant de situacions fortes. Tinc un cant en què intento revelar-ho amb imatges, això. En la Ilíada hi ha un moment en què Aquil·les mata Hèctor. Aquil·les és al camp grec, hi ha la gran guerra de Troia; Hèctor és el cap de Troia i això vol dir que els troians han perdut la guerra. Aquil·les s’endú el cadàver cap al camp grec. I al camp de Troia tot són plors. I el pare d’Hèctor, en un moment determinat, diu als troians: agafeu els cavalls, un carro i acompanyeu-me al camp grec. L’acompanyen, va a veure Aquil·les, s’abraça als genolls d’Aquil·les, un dels senyals de clemència… I diu que li torni el cadàver del fill. Discuteixen i, en un moment determinat, Aquil·les mira el pare d’Hèctor, tots dos es miren el fill i es posen a plorar. Això és la pietat.

«Desenterrar la infància amb paraules delicades». Jordi Nopca parla amb Serge Basso («El revers de l’arena»), al diari Ara.

Font: Jordi Nopca / Diari Ara

400ArenaVa créixer a Verdun i viu a Longwy, un petit municipi de la Lorena francesa. Així i tot, cada dia agafa el cotxe i travessa la frontera que separa França de Luxemburg, on dirigeix l’hiperactiu centre cultural Kulturfabrik. Serge Basso de March té 56 anys i ha publicat poesia, teatre i dues novel·les negres, escrites en col·laboració amb Enrico Lunghi, en què, a més de la resolució d’un misteri, s’hi troba una radiografia satírica del món de la cultura luxemburguesa. “El país es defensa molt bé per diversos motius: perquè és ric i hi ha subvencions, perquè hi ha molta gent culta i perquè és un lloc d’intercanvi, obert als altres, on coexisteixen el francès, l’alemany i el luxemburguès -explica-. La nostra política cultural no rebutja les influències, les integra, i aquesta és una de les claus del nostre èxit”.

Basso va debutar el 2006 amb el llibre de poemes Contremarge. Dos anys després va publicar El revers de l’arena, que Nathalie Bittoun-Debruyne i Josep Maria Sala-Valldaura han traduït exquisidament al català. És un volum petit, de menys d’un centenar de pàgines, en què l’autor tria alguns “moments, records i objectes” de la infantesa. “Volia fer un llibre que anés més enllà de les memòries personals i que pogués emocionar el lector -reconeix-. Em permetia parlar de la immigració a la Lorena, tema molt poc tractat en la literatura francesa. Venia d’una família obrera, però no volia escriure un llibre trist ni lacrimogen”.

El revers de l’arena és un volum tan delicat com els records que conté: hi ha des de la navalla d’afaitar que feia servir el pare, la por nocturna als monstres de sota el llit i els diumenges que ajudava la mare a preparar tallarines o nyoquis. “El pare va marxar del Friül amb 22 anys. La mare va deixar Itàlia quan només en tenia cinc -diu-. A mi em van tenir de grans. Em porto 28 anys amb el primer germà, i som set. No vaig ser un fill volgut, però em reconforta saber que els pares encara feien l’amor després de tant de temps junts. Estaven molt enamorats. Quan va morir el pare, la mare es va acostar al taüt i es va acomiadar així: «Sempre t’he estimat i et continuaré estimant fins que em mori»”.

Basso es considera un “zombi” a la seva família: “El pare sempre em va demanar què construïa, amb el que feia, i a mi em costava molt donar-li una resposta, perquè la meva feina no era manual. Em tocava treballar en una fàbrica i en comptes d’això vaig anar a parar al teatre. Em tocava seguir els partits de futbol i, en canvi, llegia llibres”. L’autor té ganes de tornar a les memòries: “Si n’escric un altre volum serà sobre l’adolescència, període de doble ruptura, personal i familiar. Va ser en aquell moment que vaig virar cap a un altre entorn social i em vaig desclassar”.

Irene Dalmases entrevista Serge Basso, autor d’«El revers de l’arena» EFE/La Vanguardia

Font: Irene Dalmases / La Vanguardia

400ArenaBarcelona, 2 jul (EFE).- Director del centro cultural alternativo Kulturfabrik en la población luxemburguesa de Esch-sur-Alzette, Serge Basso de March es también un escritor francés, hijo de italianos, que ha publicado El revers de l’arena, donde con su particular prosa poética mira hacia el pasado.

En una entrevista con Efe, Basso de March, cuyas obras se han traducido a diferentes lenguas y que ahora se puede leer en catalán de la mano de Edicions de 1984, considera que llega un momento en la vida de un autor en el que “debe girar y mirar hacia su pasado, afrontándolo”.

En su caso, pasados los cincuenta años, -ahora cuenta con 56-, puso el foco en sus primeros años de vida en la ciudad de Verdún, muy marcada por la batalla más larga de la Primera Guerra Mundial, y negro sobre blanco “a partir de recuerdos muy precisos he reconstruido pequeñas escenas poéticas, porque no quería una biografía banal”.

Asimismo, ha querido ofrecer a sus seguidores unos textos, una suerte de estampas, “como soy yo, alguien un poco al margen”, hijo de un obrero italiano, que se trasladó a trabajar a Francia.

El lector que se enfrente a su obra, que puede verse como un híbrido entre unas memorias al uso, una narración, una crónica o el testimonio de una determinada realidad europea, tanto conocerá el ritual de su padre a la hora de afeitarse como sus confesiones ante un cura.

Asimismo, en una de las entradas, Serge Basso de March deja consignado que su infancia en Verdun “está inscrita en un cielo inocente perforado de bayonetas”, y que su faro “se levantaba hacia los vidrios de un osario donde unos cráneos nos hablaban de la negación de la sangre”.

Asevera el escritor, que también es autor teatral de la literatura luxemburguesa en lengua francesa, que “la poesía nunca está desconectada ni de la vida social, ni de la vida cultural, ni personal de cada uno de nosotros”.

A la vez, defiende, contundente, que cualquier hecho “puede ser pretexto de escritura”.

Serge Basso de March, también director de la revista Transkrit y quien se encuentra involucrado en el desarrollo cultural transfronterizo (entre Alemania, Bélgica, Francia y Luxembrugo), opina que para un niño “Verdún es una ciudad muy difícil de llevar”.

Rememora que cuenta con unos 25.000 habitantes y cada verano se llena de gente que “viene a ver el horror que fue la guerra de 1914”, un conflicto “siempre presente en nosotros, puesto que en los bosques cercanos encontrábamos balas y otros objetos militares, incluso algún cadáver”.

“En invierno -prosigue- es un lugar muerto y en verano se llena de turistas, un lugar abrumador, una ciudad de provincias con toda la miseria que puede tener, pero con un peso internacional. Todas las ciudades de Francia tienen una calle dedicada a Verdún y otra al general De Gaulle”, apostilla.

Respecto a su opinión de la actual Europa, indica que la vive “no como una federación de naciones, sino de pueblos”, y agrega que “el futuro, la supervivencia de los individuos debería estar basada en el mestizaje”.

Europa, a su juicio, tiene todas las cartas para conseguirlo “porque hay diversidad y la posibilidad de encontrarse”. “Me siento -agrega- profundamente europeo y combato por esta Europa desde la cultura”.

En este punto, se detiene y comenta que para las exposiciones o las actividades del Kulturafabrik siempre busca artistas “de todas partes e intento que haya un encuentro entre ellos, entre esta diversidad”.

Sobre Luxemburgo, un país al que se desplaza a diario desde Francia, no esconde que es un lugar que hasta el año pasado fue paraíso fiscal, pero también “es un país donde la libertad es auténtica, de lo contrario la Kulturafabrik no podría existir”. EFE

Jordi Vilarrodà entrevista Sílvia Alcàntara, autora d’«Els dies sense glòria», a El 9 Nou

Font: Jordi Vilarrodà / El 9 Nou

400Alcàntara

 

Li agrada que no es parli només de vostè com l’autora d’Olor de colònia?
La casa cantonera ja va agradar a molta gent. Vaig a clubs de lectura on em diuen que a la gent jove els agrada més que Olor de colònia. I amb aquesta també em passa. L’èxit d’Olor de colònia va ser aquella sacsejada de la memòria… sobre les colònies s’havien escrit llibres tècnics i d’història, però no la història de gent que ho vivia i ho patia. La història també entra a través de la ficció.

A Dies sense glòria també n’hi ha, d’història, però queda en segon terme…
Faig un repàs a la història que tots coneixem… però és un fons, com aquella música que no molesta. Perquè es tracta de sentir les veus de les persones.
El moment clau és el 1963, quan l’Enric i la Glòria és casen, però recula abans i s’allarga fins molt després… Sí, faig un flaixbac fins als seus pares, buscant les arrels. Agafo la guerra, la postguerra, la dictadura, la transició… però és com un subtext. Jo no vull parlar d’això sinó de com ho ha viscut aquesta família, de com els ha afectat. Com que sabia que hi passarien molts anys i moltes coses, fins i tot vaig decidir que posaria el títol al final. És la primera novel·la que he escrit sense títol! Quan la vaig acabar, encara no en tenia. M’hi va ajudar l’editor, la veritat, i el vaig trobar idoni!

Els personatges centrals, l’Enric i la Glòria, qui són?
L’Enric és pagès, dels que estima la terra. La mare vol que tingui un altre ofici, però ell vol treballar la terra com el seu pare. Quan es casa veu que no té futur, i han de marxar a la ciutat. L’Enric té també una mare que es creu la millor mare del món. Coneix i es casa amb la Glòria, que no en té, de mare. El contrast. Tots dos viuen uns conflictes que, amb els anys, els desgasten.

La novel·la és també la història d’aquest procés?
Sí, és la història del deteriorament de les relacions humanes. Sense fer-ho expressament, potser. No cal. Si entres dins dels personatges, és inevitable que surti.

En petits detalls, sense grans escarafalls: silencis, malestars…
Hi ha un detall que sembla insignificant però que diu moltes coses. L’Enric i la Glòria tornen del viatge de noces. Ell li ha arreglat un vàter i un plat de dutxa en un racó de la casa de pagès. La Glòria s’està dutxant i entra la Miquela, la sogra, perquè li convé anar al vàter. Només les separa una cortina de plàstic florejada… però quina incomoditat per a totes dues, quina incomoditat tan gran!

La Miquela és un personatge de pedra picada, una mare coratge?
Lluita per tenir un fill, perquè els perdia… va a buscar “el fruit del meu arbre”, com diu ella. Amb beuratges, amb novenes… es queda al llit i no es mou fins que neix la criatura. Aquell fill, l’Enric, serà tan extraordinari per a ella que tot li sembla poc. El fill separa la Miquela del seu home, allò que dèiem de les relacions humanes: ell s’adona que la mare i el fill parlen, i que no el troba a faltar ningú, cada vegada plega més tard del camp. Quan es posa malalt, el cuiden… però té la sensació que ha quedat marginat. La Miquela té un amor de mare tan gran que el perjudica, al seu fill, però no n’és conscient.

En la seva novel·la hi ha també un triangle amorós, subtil però important. Del qual no podem donar detalls sense explicar una de les claus del relat.
El primer triangle és el de l’Enric, el seu pare i la seva mare. Després es troba entre la mare i la dona, i finalment, entre la dona i la filla. Sempre al mig. I hi ha un altre triangle, una història potent, encara que sigui curta. Dos homes, l’Enric i en Llorenç, que estimen la mateixa dona i lluiten per ella. Que en un moment donat s’adonen que han d’estar units.

Quan parla de les escenes, és com si les tingués molt presents. S’ho imagina tot abans d’escriure, fins al detall?
No m’ho imagino, ho veig! Quan escric, ho veig… per això hi poso els detalls, l’atmosfera. I el lector ho veu perquè jo ho he vist abans. I si s’ha de plorar, ploro…

Tot i que l’Enric i la Glòria s’han casat, se’n van a viure a la ciutat. Això va passar a molta gent d’aquest país…
És la primera idea que vaig tenir per escriure aquesta novel·la. D’aquí surt tot. S’ha parlat molt de la immigració que va venir d’altres llocs, i poc de la immigració de casa nostra, de la dels nostres avis. Ells van patir igual, perquè van haver de deixar la casa i les terres per anar a la ciutat, i van marxar amb poca cosa perquè en aquell moment la terra no tenia cap valor. Però com diu un dels personatges, deixen “la casa de pedra massissa per anar a viure en un pis de totxos i de renda limitada”.

I per a ells és un gran trasbals…
És un sacrifici que fan pels fills, perquè veuen que a pagès no hi ha futur per als fills. Imagini’s! Persones com la Miquela, que en un moment donat ens adonem que no sap ni llegir ni escriure. Un dia es posa a l’ascensor per anar a estendre al terrat i acaba al soterrani de la casa… Però per al seu fill, l’Enric, també hi ha una adaptació: fa de carreter quan ja no hi ha carros per adobar. Quan se’n va a la ciutat, munta un negoci petit que se’l mengen les grans superfícies. Ha de veure dues vegades com tot el que ha muntat amb tant d’esforç se li’n va a l’aigua. I amb tot i això, ell i la Glòria són lluitadors i sobreviuen.

A les seves novel·les té predilecció per explicar vides de personatges petits, gairebé anònims?
En alguna ocasió m’han dit que agafo una carnissera i la converteixo en una heroïna, i m’agrada que em diguin això. Una carnissera o un pagès són els herois de les històries que explico!

No té pressa: entre una novel·la i una altra poden passar cinc anys, com ara…
Però com que m’emporto els personatges amb mi i els trobo a faltar, perquè no em passi això quan acabo una novel·la en començo una altra. Ara ja l’estic escrivint.

«El poeta construeix una casa més humana». Jordi Nopca entrevista lluís Solà [Diari Ara]

Font: Jordi Nopca / Diari Ara
Podeu trobar una versió més extensa de l’entrevista aquí.

400SOLAPoeta. Professor. Traductor. Dramaturg. Fundador de la revista Reduccions l’any 1977. L’aportació de Lluís Solà a la cultura catalana és tan sòlida com el volum de 1.000 pàgines que reuneix tota la seva producció en vers i que ara publica Edicions de 1984. L’autor parla amb calma i seguretat oracular, la mateixa que trobem als seus versos.

Al pròleg de Poesia completa escriu: “El poeta torna a casa seva, si és que el poeta mai ha tingut casa”. ¿Com era la casa amb què vostè es va trobar quan va començar a escriure?
Als poetes d’aquest país no ens van ensenyar a escriure ni a llegir en la nostra llengua. Quan vaig començar a escriure vaig veure que la llengua oral era el català, però per aprendre’l vaig haver d’estudiar-lo a banda. Un dia vaig anar a la biblioteca, vaig demanar la Gramàtica d’en Pompeu Fabra i la vaig copiar sencera. Les obres de Bartomeu Rosselló-Pòrcel les vaig picar a màquina perquè no es trobaven. Vaig fer el mateix amb més d’un llibre.

Aquesta és la casa amb què es van trobar.
Sí. Tanmateix, tots els senyals que teníem al voltant –persones, bèsties, animals i natura– ens parlaven amb una realitat que era la nostra. Aleshores vam començar a recuperar i a reconstruir aquesta casa que sobretot a partir dels anys 40 havien intentat d’enderrocar. D’altra banda, podria ser que el poeta no tingués ni aquí ni enlloc una casa. Una de les seves funcions és construir-la amb paraules més brillants, potser més fosques, més profundes, per a tots els homes. El poeta construeix una casa més humana. Més respectuosa envers el món i les coses, i envers nosaltres mateixos.

“El poeta va pel carrer i escolta els tons i els accents de les paraules mig escapçades que li arriben”. Quan arrenca la seva poesia?
És una bona pregunta, però impossible de contestar. És d’aquelles qüestions que apareixen probablement abans que siguem pròpiament conscients. Hi ha una imatge que es repeteix en diversos poemes, la de “l’eruga d’or”. Quan la vaig veure no sabia que escriuria. Vam anar a dinar en algun lloc amb els pares i aleshores va aparèixer l’eruga, que m’ha quedat sempre més gravada. És una imatge impressionant. És així com ens funciona als poetes. Molt abans que siguem conscients de res, les paraules ens van configurant. La vida pren possessió de nosaltres en el moment que som concebuts i ens va aportant elements que més endavant comencem a dir en paraules, a imaginar. Qui sap què hi ha al darrere? Quines erugues d’or es belluguen a dins els nostres ulls?

M’agrada molt quan diu que “va pel carrer i escolta els tons i els accents de les paraules”. Vostè és un poeta que mira cap al fons de vostè mateix però també cap al fons del que l’envolta. Vol observar-ho tot.
La meva és una poesia que vol escoltar molt l’altre. Perquè, com aquesta eruga d’or, en un moment el món no només se’ns posa al davant sinó que se’ns tira al damunt, vol formar part de nosaltres, obtenir la nostra atenció i la nostra paraula. Els rius no flueixen cap al lluny, sinó cap als nostres ulls. Així mateix, les onades del mar no es queden només a dins la platja, sinó que ens entren als ulls. La lluna, quan es pon, també entra dins nostre.

Ara mencionava els rius, les onades i la lluna. La seva poesia és plena de natura. “Al fons de la mirada flueix la intensitat de l’arbre”. “El camí és ple de mans”.
La presència de la natura és una crida a respectar l’exterior, la natura, el cosmos i la vida. Respectant-los esperem que també ens respectin. Escoltar també és respectar. Escoltar, per a un poeta, és estotjar dins el vidre de les paraules els moviments i els rostres dels éssers.

El seu primer llibre de poemes va arribar el 1975. Era Laves, escumes (Lumen). Van haver de passar 18 anys perquè aparegués el següent volum, L’herba dels ulls (Cafè Central, 1993). Per què va deixar passar tants anys?
Alguns dels qui vam néixer als anys 40 estàvem desesperats de veure com esclafaven la llibertat d’un país i els elements que constitueixen les maneres de viure i de veure d’un país, és a dir, la llengua. Estava desesperat de viure en un món que no era lliure. Ens vam haver de dedicar a fer el que fos, sempre amb desesperació, per intentar salvar el país, des d’organitzar classes de català, fundar un institut del teatre, el Centre Dramàtic d’Osona, el grup de teatre La Gàbia i la revista Reduccions o ser regidor de Cultura a l’Ajuntament de Vic durant els primers quatre anys del que anomenen democràcia i que no ho és exactament. Això feia que visqués en una contradicció, que era fer possible un país en la llengua que correspon a la comunitat i, alhora, no tenir temps per escriure el que volia.

El llibre inèdit que tanca Poesia completa és Comiat. ¿Això vol dir que deixa d’escriure poesia?
He escrit algun poema llarg i uns quants de curts. Però l’edició de la Poesia completa m’ha portat molta feina durant els últims mesos i pràcticament no m’he pogut dedicar a res més. Quan fas un poema sempre és un últim poema. Tota la vida està plena de comiats. Ens acomiadem de la nostra infància i de l’adolescència, de les persones que hem estimat, d’un amic que no sabem quan veurem… Cada dia ens acomiadem del dia d’abans. La vida és un comiat continu i la mort és el comiat entre tots els comiats.

Sílvia Alcàntara: ‘Escriure m’ha salvat la vida’. Montse Serra conversa amb Sílvia Alcàntara [Vilaweb]

Font: Montse Serra / Vilaweb

Sílvia Alcàntara té setanta-dos anys acabats de fer. És optimista de mena i no té un no per a ningú, per més sacrifici que requereixi. Aquesta bonhomia, aquesta vocació de servei, aquest fer modest podria dur-nos a pensar que és dona missaire. Res més allunyat de la seva realitat d’avui. Quan era petita i jove sí que va ser molt creient, però les monges, la crueltat i les mentides que gastaven i la por que li van ficar al cos (tot pecat, tot pecat), la van allunyar de la religió. Afegeix, això sí, que respecta aquells qui creuen, eh? Alhora adverteix contra els de dalt, els poderosos: cal malfiar-se’n sempre, diu, perquè no et deixen mai tranquil, no consenten ni la teva felicitat ni el teu benestar.

Potser allò que defineix millor aquesta escriptora és l’esperit de superació. Ho tenia tot en contra (les dones de la seva generació en aquest país ho van tenir tot en contra) i no s’hi va conformar. I ja s’ha explicat manta vegada que va sortir de la colònia Vidal perquè va estudiar comerç i se’n va anar a viure a Terrassa, la seva ciutat des de llavors –cinquanta anys fa que hi viu–, i hi va trobar una feina d’administrativa. Amb la democràcia es va apuntar a cursos de normalització lingüística i li va faltar temps per a apuntar-se a l’Aula de Lletres així que es va fundar, als anys noranta. Aleshores ja escrivia narracions inventades, com ho feia la seva padrina, i a l’Aula de Lletres li van donar la formació acadèmica. Avui és ella qui ensenya tècniques d’escriptura a gent amb inquietuds literàries, a l’Ateneu de Terrassa i a la Biblioteca Central. I fa deu anys que va fundar l’associació Un Munt de Mots, per a aquells que acaben el curs d’escriptura i es pregunten: ‘I ara què?’ En aquesta associació sense ànim de lucre, els veterans més inquiets dels tallers literaris es troben un dia el mes per continuar escrivint i compartint allò que han escrit. A més, Un Munt de Mots té un bloc en què els qui ho volen publiquen els seus relats.

Sílvia Alcàntara va començar a publicar de gran, però això no la va pas frenar, sinó que li va donar experiència i solidesa a l’hora de mirar el món. Va debutar el 2009 amb ‘Olor de Colònia’, la novel·la més venuda del catàleg d’Edicions de 1984, amb 55.000 exemplars. Després va arribar ‘La casa cantonera’, de xifres dignes però més discretes, i ara espera repetir èxit amb ‘Els dies sense glòria‘.

Xerraire de mena com és, diu molt segura: ‘Només la meva vida, ja ha donat esperança a molta altra gent. Molts s’han dit: “Encara hi sóc a temps”.’ A can 1984, s’hi nota, aquest ‘efecte Alcántara’: d’ençà del seu debut reben infinitat d’originals d’autors d’edat avançada. ‘Pensa que he parlat amb molta gent –diu–. He estat a centenars de pobles de tot el país participant en clubs de lectura. Del llibre “Olor de colònia”, encara en faig clubs de lectura. Les bibliotecàries de tot Catalunya em coneixen. Perquè no tinc mai un no per a ningú. Sigui cobrant o sense cobrar. Perquè hi ha moltes entitats que no tenen el suport de cap organisme públic. La majoria. Ara, això sí, un taxi em ve a buscar a casa i m’hi torna, perquè jo no condueixo.’ I explica, convençuda: ‘A mi, escriure m’ha salvat la vida.’

400Alcàntara

—I d’on us ve la voluntat d’escriure?
—Diuen que vaig aprendre a explicar històries de la meva padrina, que en sabia molt i ja llegia les ‘Pàgines viscudes’ d’en Folch i Torres. Ens explicava unes històries més boniques inventades! Històries que ens feien badar una boca de pam, mentre ens donava les sopes i la patata bullida, i poca cosa més, perquè era l’època de la misèria, dels anys quaranta i part dels cinquanta. La padrina havia criat la meva mare que, poc després de néixer, va perdre la seva mare. El seu pare la va donar a la seva germana, la padrina, que no tenia fills. I ell es va quedar sol, isolat, i també es va morir aviat. I ara sóc jo que explico històries a les meves nétes. Vaig deixar l’Aula de Lletres per tenir cura de les meves nétes. Ara ja són grans i encara ens ho passem de bé!

—Llegeixen les vostres nétes?
—La gran sí. A la segona, en canvi, no li agrada llegir. Saps què em va dir l’altre dia?: ‘Iaia, la Glòria se’n surt, del coma?’ Una pregunta per evitar de llegir la meva nova novel·la. Mira si n’és! Ha, ha. En canvi, per a mi és tan important llegir! Escriure és llegir sobretot. Llegir és l’aliment de l’escriptor. Jo, si no llegeixo és com si em faltessin vitamines.

—I què llegiu?
—Els d’en Cots [es refereix a l’editor de 1984, Josep Cots] ja no els atrapo. I mira que en són de bons, els llibres d’aquesta editorial. Jo m’he llegit tot Fallada. Perquè quan un autor m’agrada, el llegeixo tot. Anys enrere em vaig llegir totes les obres de la Maria Barbal, en Jesús Moncada, en Pere Calders, la Rodoreda, en Jaume Cabré… I els clàssics: la ‘Divina comèdia’, ‘L’Odissea’, ‘Ulisses’ de Joyce, les obres de Thomas Mann, de Flaubert, Bassani, Stefan Zweig, tot Poe, Yourcenar… També m’agrada molt l’assaig… S’ha de tenir un pòsit de bona literatura.

—I com us hi poseu a l’hora de fer una novel·la?
—M’invento històries que em permetin d’explicar allò que vull explicar. A ‘Dies sense glòria’ volia parlar del patiment de la gent a conseqüència de les circumstàncies. Som éssers circumstancials. També del deteriorament de les relacions. Ens passa a tots, a uns més que uns altres, alguns no ho reconeixen, però totes les relacions es deterioren. A ‘La casa cantonera’ vaig voler tractar de la gelosia. N’estic molt satisfeta, d’aquesta novel·la, perquè és molt difícil d’escriure. Té molta potència. I, anant a la pregunta: jo escric novel·les més psicològiques que no costumistes. Trio un primer personatge i m’hi fico ben endins i el porto a sobre. I, com que m’hi fico tant, en tots els personatges que m’invento, doncs surten personatges de carn i ossos i la gent s’hi sent identificada. També passa que aquests personatges et poden tocar la moral perquè coneixes algú que s’hi assembla molt o que ha viscut coses molt semblants. I em passa que me’ls estimo tant, els personatges, que no els puc arribar a fer dolents del tot, sinó sempre amb matisos. I així és a la vida. Només necessites un personatge per a començar la novel·la. Després ja li busques la família. El personatge de ‘Dies sense glòria’ era l’Enric. I li vaig haver de buscar una dona, i va néixer la Glòria. Em va costar.

—L’Enric i la Glòria viuen en un petit poble del Bages, on ell és l’hereu d’un mas, amb terres d’horta i una vinya que dóna una mistela molt bona. Però no se’n surten. Les circumstàncies els portaran a emigrar cap al suburbi d’una ciutat mitjana i canviar el mas per un pis de renda limitada. Avui, que la tendència és tornar a valorar el món del camp, la pagesia (fins i tot torna a refer-se el món vinícola del Bages), fa impressió.
—Molta gent d’aquí va haver d’emigrar a ciutat. És el moment que s’acaba el món dels carros, dels animals, de la pagesia. Però jo, sobretot, faig un retrat d’una família. L’època comporta les circumstàncies que ha d’afrontar aquesta família, de la qual n’apareixen tres generacions. Parlo de les persones d’aquesta família, més que no pas de les circumstàncies que els toca viure. A mi m’interessa anar endins, a les tripes de les persones. Entro al pensament de cada personatge. A Terrassa vaig estudiar a l’Institut del Teatre i vaig aprendre a interioritzar els personatges.

—L’escriptura, en el vostre cas, forma part d’una quotidianitat?
—I tant. Em llevo a les sis del matí, que és una hora que em va molt bé per a escriure, perquè no hi ha res que em destorbi. Faig llarg el matí. Vaig a comprar que toquen les dues i se’m fan les quatre quan dino. A la tarda ja m’he fos. Escric cada dia, fins i tot el dissabte i el diumenge. Escric i reescric. Aquest nou llibre l’he treballat durant cinc anys.

—I ja teniu personatge per a la pròxima novel·la?
—Sí, ja fa mesos que em ronda, el primer i alguns altres. La pròxima novel·la la tinc molt pensada i aniré més a la idea. Perquè la història no abastarà tants anys com ‘Els dies sense glòria’.