EL COS (UN SPIN-OFF D’‘AFORES’)

Us oferim el relat ‘El cos’, un Spin-Off de la novel·la Afores de Ramon Mas publicat a la revista Time Out

 

Cada cop que observo la bèstia boteruda que m’ha pres el lloc, la carn em prem el cor. Em dol pensar que així és com em veu el món. Per ells soc matèria abonyegada, un esquinç que esbufega en lloc de respirar, un bistec mal tallat que passeja impunement entre els homes.

El meu reflex s’atura en un aparador. Empasso l’arcada i apresso el pas. Això soc
jo? M’aterreix haver d’identificar-me amb aquest esguerro. Certament que dins meu no
hi trobaràs un prat verd, ni una font clara, però tampoc el monstre que porto al damunt. A part, si el caràcter se m’ha gangrenat, serà per influència del cos.

I tanmateix ja no em tracten malament. De jove rebia més pals que el bestiar.

M’estomacaven pel sol fet de creuar-los pel carrer. Però alguna cosa ha canviat, ara no
m’increpen ni em persegueixen, ara aguanten la mirada fins que jo l’aparto. No sé si ho fan per por d’ofendre’m o per la més mòrbida de les curiositats. ¿És compassió això que espurneja a les seves pupil·les? ¿o potser és agraïment per la satisfacció que els dono fent-los sentir normals?

Sigui pel que sigui, han deixat d’expressar el fàstic a cops de pal. Ni tan sols la canalla
em converteix en blanc de la seva crueltat: fugen de mi com de la pudor. És quelcom més que un canvi de mentalitat, és un encanteri, màgia negra que converteix l’odi en llàstima, cristianisme sense cristians.

Era lletja,
granotesca,
i tenia la
mirada
resplendent
d’una
beata

 
Ahir, quan tornava del bosc de la Boca del Llop, que és on vaig a perdre’m, se’m va acostar una noia que passava la trentena. Era lletja com un pecat, granotesca, i tenia la mirada resplendent d’una beata. Em va posar una mà a l’espatlla i un somriure a la consciència, i va parlar com qui es dirigeix a un infant indefens.

–Vol que l’ajudi a creuar el carrer?

No vaig atènyer a respondre. Setanta-cinc anys arrossegant-me pel món i tot el que
coneixia del contacte humà era la violència. Tanmateix, aquella nova actitud tampoc em
resultava agradable. El cos sencer em crepitava com un carn esqueixat. Soc un monstre, un ésser repulsiu que us fa sentir incòmodes, no un vell decrèpit incapaç de valdre’s per si mateix.

El cert és que no tenia cap intenció de passar a l’altra vorera, com tampoc havia fet cap gest que ho insinués. La noia insistia que em deixés ajudar, m’ho exigia. La seva obstinació era furiosa fins a tal punt que va agafar-me el canell i em va estirar a través de la calçada. Jo em vaig deixar dur, una caiguda a aquesta edat podria fer-me a miques els ossos. Un cop a l’altra banda em va assegurar que podia comptar amb ella sempre que la necessités, i se’n va anar tota cofoia, amb les galtes enrogides.

Vaig tornar a creuar el carrer per reprendre la meva ruta habitual, atabalat a causa del parèntesi forçós, i amb la impressió que aquella noia no havia acabat d’entendre qui
li feia el favor a qui.

 

El pròleg de Charles Bukowski que va fer saltar a la fama «Pregunta-ho a la pols» de John Fante.

Traducció de Martí Sales, Pregunta-ho a la pols, (Edicions de 1984, 2016)

 

Jo era jove, em moria de gana, bevia i volia ser escriptor. Gairebé tot el que llegia ho treia de la biblioteca pública del centre de Los Angeles, i res del que llegia tenia a veure amb mi o amb els carrers o amb la gent com jo. Semblava que tothom jugués a fer malabarismes verbals, i aquells que quasi no deien res de res eren considerats uns autors excel·lents. La seva literatura era una commixtura de subtilesa, ofici i forma, i així era llegida, ensenyada, ingerida i transmesa. Era un estratagema amable, un conreu de la paraula molt elegant i curós. Havies de recórrer als escriptors russos d’abans de la Revolució per trobar una mica d’aventura, una mica de passió. Hi havia excepcions, però eren tan poques que s’esgotaven ràpidament i et quedaves palplantat davant de files i files de llibres, terriblement avorrit. Malgrat tot el que podien haver après dels segles anteriors, els autors moderns simplement no eren gaire bons.

No parava d’agafar llibres de les estanteries. ¿Per què no hi havia ningú que digués alguna cosa? ¿Per què ningú no cridava?

Vaig provar-ho en altres sales de la biblioteca. La secció de religió em semblava un pantà massa vast. Vaig anar a la de filosofia. Vaig trobar un parell d’alemanys amargats que em van divertir una estona, però això va ser tot. Vaig intentar-ho amb la de matemàtiques, però les matemàtiques superiors eren com la religió: em relliscaven. El que jo necessitava semblava que no hi fos per enlloc.

Vaig provar-ho amb la de geologia, i em va semblar curiosa però, finalment, insubstancial.

Vaig trobar alguns llibres sobre cirurgia i em van agradar: les paraules eren noves, i les il·lustracions, meravelloses. L’operació del mesocòlon em va agradar especialment i la vaig memoritzar.

Vaig deixar estar la cirurgia i vaig tornar a la gran sala dels novel·listes i els escriptors de contes. (Quan tenia prou vinarro mai no anava a la biblioteca. Una biblioteca és un bon lloc quan no tens res per beure o per menjar i la mestressa et busca perquè li paguis el lloguer. Almenys a la biblioteca podies anar al lavabo.) Vaig trobar una bona colla de rodamons, allà, la majoria dormint sobre els llibres.

Vaig seguir recorrent la gran sala, agafant libres de les estanteries, llegint-ne quatre ratlles, quatre pàgines i tornant-los al seu lloc.

I un bon dia vaig agafar un llibre i el vaig obrir i ve-t’ho aquí. Em vaig quedar una estona llegint. I llavors, com algú que troba or a la deixalleria, vaig dur el llibre a una taula. Les línies se succeïen fàcilment per la pàgina, lliscaven. Cada frase tenia la seva pròpia força, i les següents, també. L’essència de cada frase donava forma a la pàgina, la sensació que havia estat esculpida. Allà, per fi, hi havia un home que no tenia por de les emocions. L’humor i el dolor estaven barrejats amb una simplicitat superba. El començament d’aquell llibre va ser, per a mi, un miracle gegantí i explosiu.

Tenia el carnet de la biblioteca. Vaig agafar el llibre en préstec i me’l vaig endur a la meva habitació, em vaig enfilar al llit i me’l vaig llegir, i molt abans d’acabar-lo vaig veure que existia un home que havia desenvolupat una manera d’escriure diferent. El llibre era Pregunta-ho a la pols, i l’autor, John Fante. Seria una influència en la meva escriptura que duraria tota la vida. Vaig acabar Pregunta-ho a la pols i vaig buscar altres llibres d’en Fante a la biblioteca. En vaig trobar dos: Dago Red i Espera la primavera, Bandini. Eren igual de bons, escrits des de les entranyes i amb el cor.

Sí, en Fante va tenir un efecte poderós sobre mi. No gaire després de llegir aquests llibres vaig començar a viure amb una dona. Era més borratxa que jo i vam tenir algunes discussions violentes. Sovint jo li cridava: «No em diguis fill de puta! Sóc en Bandini, l’Arturo Bandini!».

En Fante era el meu déu, i jo sabia que als déus se’ls ha de deixar en pau, no se’ls truca a la porta. Malgrat això, vaig voler veure on havia viscut a Angel’s Flight i vaig pensar que potser encara hi devia viure. Gairebé cada dia hi passava i pensava: «¿És aquesta la finestra per on la Camilla s’enfilava? ¿És aquesta la porta de l’hotel? ¿És aquest el vestíbul?». Mai no ho vaig saber.

Trenta-nou anys després he rellegit Pregunta-ho a la pols. Vull dir que enguany l’he rellegit i que encara aguanta, com altres llibres d’en Fante, però aquest és el meu preferit perquè va ser la meva primera trobada amb la màgia. Hi ha altres llibres a banda de Dago Red i Espera la primavera, Bandini. Hi ha Plens de vida i La germandat del raïm. I ara està escrivint una novel·la que es diu Somnis de Bunker Hill.

Al final, per diverses circumstàncies, aquest any he conegut l’autor. La vida d’en John Fante dóna per a molt. És una vida d’una sort extraordinària, un destí terrible i un coratge estrany i genuí. Algun dia serà explicada, però em sembla que ell no voldria que jo l’expliqués aquí. Amb tot, deixeu-me dir que la seva forma d’escriure i de viure és la mateixa: forta, bona i càlida.

Això és tot. Ara el llibre és vostre.

Charles Bukowski

5-6-1979

Dies de tele, dies de ràdio. Stefanie Kremser a les ones.

Stefanie Kremser, autora d’El dia que vaig aprendre a volar, entrevistada en el programa «Pensió completa» de la televisió de Badalona:

Cliqueu aquí per visionar l’entrevista

… i a «Llibres per escoltar», Montse Camps parla d’El dia que vaig aprendre a volar» de Catalunya Ràdio:

Cliqueu aquí per escoltar el programa

… I a «Carpeta Kremser», peça que signa Marina Kavafis per la cadena SER / Ràdio Barcelona

Cliqueu aquí per escoltar el programa

Tast editorial: ‘Els quaranta dies del Musa Dagh’ de Franz Werfel [Vilaweb]

Ara que ja tenim el cap de setmana aquí —i amb ell el temps de calma necessari per llegir a gust—, volem compartir amb vosaltres el tast editorial que Vilaweb va oferir d’Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel i traducció de Ramon Monton.

Enguany fa cent anys del començament del primer genocidi sistemàtic del segle XX, l’armeni, instigat per les autoritats turques dins els límits de l’imperi otomà en plena Primera Guerra Mundial. Edicions de 1984 s’afegeix a la commemoració amb la publicació de la primera traducció al català de Els quaranta dies del Musa Dagh (fragment en pdf), una monumental novel·la coral de Franz Werfel sobre la lluita i la resistència del poble armeni a acceptar la mort.

Us n’oferim una presentació de la mateixa editorial:

«Podríem començar dient que ‘Els quaranta dies del Musa Dagh’ és un llibre noble que parla de noblesa enmig de la ignomínia sense matisos que representa un genocidi. El primer genocidi planificat del segle XX. El més oblidat. El més desconegut. El dels armenis.

Diem que és un llibre noble per dues raons. La primera és que Franz Werfel es podia haver dedicat a detallar fil per randa les innombrables vexacions i assassinats, la brutalitat més abjecta, que comporta qualsevol genocidi. Werfel podia haver sadollat amb escreix la morbositat natural que comporta la violència en els éssers humans. En lloc d’això va escollir explicar un fet històric i documentat: la resistència activa, la resistència armada que va tenir lloc a la muntanya del Musa Dagh, refugi de set pobles armenis que no es van resignar a ésser escombrats de la capa de la terra sense haver-se defensat. Com si en lloc de descriure les atrocitats de l’ISIS féssim llum a la resistència dels kurds a Kobanê. Parles del mateix, però accentues la noblesa infinita d’una causa.

És noble, en segon lloc, perquè Werfel posa tota la seva literatura —que és molta, que és brillant— no sols a descriure una resistència heroica, sinó al servei d’una cultura i d’unes tradicions que ara i adés corren el risc d’ésser eliminades de la història: les dels armenis, cristians d’arrels antiquíssimes. Tampoc no hi falta, a la novel·la, una gran història d’amor, i un cant extraordinari a la joventut. Som davant d’una obra capital de la literatura universal, gens coneguda al nostre país, naturalment, atès que és la primera vegada que es publica en la nostra llengua.

Però la història encara tenia reservada més noblesa a ‘Els quaranta dies del Musa Dagh’. El coratge crida el coratge! Werfel va publicar la novel·la en alemany l’any 1933 i, com fem tots els editors i escriptors actualment, anava de llibreria en llibreria presentant la seva darrera novetat. En feia lectures públiques, especialment del capítol cinquè. Llegit ara, aquest capítol fa venir esgarrifances. Us n’oferim un fragment i segur que vosaltres també hi estareu d’acord. Us posem en situació: en aquest capítol, el pastor alemany Johannes Lepsius va a visitar el general i ministre de guerra Enver Paixà, extremament preocupat per les notícies que arriben de les primeres matances d’armenis a mans del seu exèrcit. Alemanya i Turquia, recordem-ho, eren aliats durant la Primera Guerra Mundial. El diàleg que mantenen esborrona, sobretot perquè va ésser escrit abans de ‘’Holocaust. Tristament famosa és la frase que Hitler va dir, a l’hora d’ocupar-se d’aquest assumpte: ‘Qui se’n recorda, del genocidi armeni?’ L’oblit del passat és el ferment dels horrors del futur.

Clarivident, Werfel no jutja, s’anticipa als temps que vindran després. La força narrativa de Werfel creix a mesura que transcorre la novel·la, d’un clímax creixent. L’allau de sentiments i d’emocions, la bellesa i l’esperança, la mesquinesa i les tensions davant la dificultat extrema, són expressades en una prosa exquisida.»

Poemes que ni pintats! Versió pictòrica de dos poemes de «T’hi sé», d’Enric Casasses

[…] Casasses entrava a la bodega Montserrat del carrer Viladomat i, amb la pel·lícula Banana Joe de fons, parlava del procés creatiu del seu últim llibre. A les mans hi tenia el quadern, petit i gastat, que va omplir entre el febrer del 2010 i el maig del 2011. “A T’hi sé hi ha gairebé tota la poesia que vaig escriure en aquest temps -va dir-. Anava seguint la línia que intuïa que tenia la llibreta. […] Jordi Nopca, Ara.

CREUS QUE (pàg.50, «T’hi sé», Enric Casasses)

QUADRO ROSA EN FONDO ROSA (pàg.51, «T’hi sé», Enric Casasses)

Escolteu la Núria Cadenes llegint els primers compassos del seu «El banquer»!

Avui, dia de la Dona treballadora, us oferim el pròleg de «Reflexos en un ull d’home», de Nancy Huston

PRÒLEG
de
Reflexos en un ull d’home, de Nancy Huston
Traducció de Josep Alemany, Edicions de 1984, 2013

Bonica com una imatge

Uns ulls masculins miren un cos femení: immens paradigma de la nostra espècie.

Durant els dos mil mil·lennis de vida humana a la Terra, el lligam en els mascles entre mirada i desig ha estat una simple dada de l’existència. L’home mira, la dona és mirada. L’home copsa el misteri del món, la dona és aquest misteri. L’home pinta, esculpeix i dibuixa el cos fecund; la dona és aquest cos.
Evidentment, també les dones miren els homes, i els homes miren els homes, i les dones miren les dones… Però la mirada de l’home al cos de la dona té una cosa específica: que és involuntària, innata, programada en el «disc dur» genètic del mascle humà amb la finalitat d’afavorir la reproducció de l’espècie, i, per tant, és difícil de controlar.

Aquest fet té unes repercussions incalculables i molt subestimades. Un cop sensibilitzats, però, el veiem a tot arreu, per la senzilla raó que és present a tot arreu. Hi ha una infinitat de proverbis, expressions i comentaris populars que hi fan al·lusió. «Ella m’ha entrat pels ulls», diuen els homes. «En aquella època —diuen tranquil·lament en anglès—, no eres ni una lluïssor a l’ull del teu pare.» Podem pensar en els ulls del llop dels dibuixos animats de Tex Avery, que, quan esfixen en una noia bonica, surten de les òrbites i es transformen en cigales…

En l’home, el lligam mirada-desig és proverbial perquè es remunta a la nit dels temps i es fonamenta en un substrat biològic, relacionat amb la supervivència de la nostra espècie. Però en els discursos intel·lectuals contemporanis és aferrissadament negat, rebutjat, oblidat… perquè implica l’existència d’un poderós lligam entre la seducció i la reproducció: idea anatema, foragitada del pensament dels occidentals des de fa mig segle.

*

All the world’s a stage, com diu Shakespeare. Tot el món és un escenari, la vida humana és teatre. Al llarg de la vida, segons els estris que la cultura posa a la nostra disposició, aprenem els nostres papers i els interpretem tan bé com sabem, imitant, improvisant, temptejant, buscant l’aprovació…

Femení, masculí: sí, en part, també teatre. Però només en part.

En les societats tradicionals, les dones s’han adaptat sempre a la mirada dels homes al seu cos. Expressat d’una manera simplista, les femelles joves, tant entre els humans com entre els simis, s’esforcen per seduir els mascles, ja que volen ser mares. S’embelleixen a fi d’assolir aquest objectiu. Encegats per les idees modernes sobre la igualtat dels sexes, que ens neguem a concebre com una cosa diferent de la identitat dels sexes, podem deixar de banda durant algun temps aquesta realitat enorme, però, si no estem totalment parapetats darrere les nostres certeses teòriques, sempre hi haurà un electroxoc que ens la farà recordar.

A la tardor del 2009, la lectura de la novel·la Putain, de Nelly Arcan, va ser per a mi un electroxoc. «I tant que sí! —em vaig dir des de les primeres pàgines del llibre—. Això és veritat: les dones fan tots els possibles per ser boniques. Joves i no tan joves rivalitzen en aquest terreny: s’encrueleixen amb el seu cos, el corregeixen, hi fan una carnisseria, es gasten els diners per millorar-lo, per ser la més jove, la més prima i la més guapa.» Ja ho sabia, és clar. L’escriptora que porto a dins ho sabia; la dona, l’adolescent i la nena ho sabien; només la «pensadora» es negava, a estones, a saber-ho, a causa del dogma dominant de la nostra època, dogma absurd i inamovible segons el qual totes les diferències entre els sexes són una construcció social.

El feminisme no ha sabut ben bé què fer-ne, de la coqueteria femenina. Tot sovint ha conservat la idea cristiana d’una diferència radical entre cos i esperit, i la sobrevaloració d’aquest amb relació a aquell. Ha raonat com si la bellesa física fos un valor alienant, aplicat a les dones pel masclisme mil·lenari, exacerbat, a l’era del capitalisme, per les indústries de la cosmètica i de la moda. Des d’aquest punt de vista, la coqueteria era gairebé un «pecat». «Vés amb compte, filla —deien les mares feministes, igual que les mares catòliques—: quan un noi et fa l’aleta, pregunta-li sempre: “¿T’interesses per mi o només pel meu cos?”.»

Com si el jo pogués prescindir del cos! Com si l’esperit fos més autènticament «jo» que el cos! Com si l’esperit no deixés cap empremta en el nostre cos —la manera com l’agencem, el vestim, el pentinem, el maquillem—! Com si l’apreciació del nostre cos per part dels homes, l’admiració de la seva mirada, la tendresa de les seves carícies no produïssin en nosaltres uns efectes… extraordinaris!
Si persistim a creure en un jo que és, si no immortal, almenys independent de les vicissituds de la vida, és evident que la bellesa, efímera per essència (com el cos, però encara més que ell), esdevé una mena d’impostura. Vosaltres, els homes, la contempleu, l’admireu, us hi voleu acostar per apoderar-vos-en… però no és el meu autèntic jo. No és més que una aparença, una cosa falsa. Com que sé que no té pes, que és pura il·lusió, engany, diferent de mi, em fa vergonya confessar la importància que revesteix als meus ulls…

Cada dona podria escriure la història de la seva relació amb la bellesa, analitzar el lloc que l’aparença física ha ocupat en la seva vida. Com que de jove vaig ser, no una gran bellesa, però sí una dona més que mitjanament bufona, el meu cos ha estat escrutat, escodrinyat, avaluat, jutjat i comentat per milers d’homes desconeguts una mica arreu del món, d’una manera a vegades simpàtica, altres vegades antipàtica.
De jove, reaccionava a aquest fenomen amb furor i indignació. Encara que no hi estigués personalment implicada —quan veia, per exemple, el cartell d’una pel·lícula o la portada d’una revista que presentaven uns quants homes «menjant-se amb els ulls» una dona nua o gairebé nua—, la ràbia feminista m’escanyava. He trigat molt a admetre, o, més ben dit, a recordar, que en les dones també hi ha el desig de ser «menjada amb els ulls». (Fet paradoxal, en parlaré més endavant: les dones són més passives en el discurs feminista que en la realitat.)

Entre la fi del segle xix i el començament del xx, dos esdeveniments han canviat d’una manera radical i en sentit contrari el destí de les dones als països occidentals: la invenció de la fotografia i el feminisme. Els efectes d’aquest doble moviment en la nostra vida són a vegades còmics, altres vegades sòrdids, tràgics i tot. Sens dubte, cap societat humana s’ha vist atrapada en una contradicció tan inextricable com la nostra, que nega tranquil·lament la diferència dels sexes i, alhora, l’exacerba demencialment per mitjà de les indústries de la bellesa i de la pornografia.
Assenyalem amb el dit les dones que es tapen els cabells; nosaltres, en canvi, preferim posar-nos una bena davant els ulls.

Avui va d’imatges en moviment (i 2): Jesús M. Tibau llegeix l’inici de «Licantropia», de C. Terès

Fragments [1]. «Licantropia», de Carles Terès

Inaugurem una nova secció del blog, Fragments, de títol ben explícit. Hi anirem afegint fragments que ens han semblat especialment inspirats dels títols que hem publicat, siguin o no novetats —hem de lluitar contra la dictadura de la novetat, m’exalta el nou, m’enamora el vell!—.

Comencem, però, amb una novetat, atès que avui apareix a Vilaweb una prepublicació de part del primer capítol de Licantropia, de Carles Terès. Ben aviat, el dijous, a tot estirar, el podreu trobar a la vostra llibreria de confiança.

I parlant de confiança, prou que sabem que costa, atorgar-la a un escriptor novell. Però estem convençuts que les pàgines que segueixen us ajudaran a combatre la mandra i encendran la vostra curiositat, tal i com un dia ens va passar a nosaltres, quan vam descobrir en Terès la veu d’un gran narrador. Pitjeu aquest enllaç i comproveu-ho vosaltres mateixos!