Lluís Solà guanya el Premi Lletra d’Or per la seva poesia

Font: Irene Dalmases / Agència Efe

El poeta Lluís Solà ha guanyat el premi “Lletra d’Or” al millor llibre publicat en llengua catalana durant el 2016 per la seva Poesia completa, una obra de més de mil pàgines, amb poemes inèdits (Edicions de 1984).

Un jurat independent format per Sílvia Bel, Sebastià Alzamora, Heura Marçal, Salvador Macip, Llucia Ramis, David Plana, Bernat Puigtobella, Núria Cadenes i Ada Castells així ho ha decidit en entendre que es tracta d’una “figura indiscutible”, un “poeta radical i pur de la plana de Vic”.

Nascut a Vic (Osona) el 1940, Solà és també un autor i director de teatre que va començar a ser visible en el panorama literari quan el 2001 va publicar “De veu en veu”, encara que també ha traduït textos de Kafka, Beckett o Pessoa.

Durant un acte celebrat avui, el dramaturg David Plana ha llegit una glossa en la qual ha repassat la trajectòria del guardonat, un “poeta del fred de la boira, de l’espiritualitat”, algú “radical perquè els seus versos sorgeixen de la terra”.

També ha comparat la seva figura amb la d’altres poetes com Peter Handke i l’ha imaginat passejant per un camí de la serra de Vic, “en recerca de la paraula exacta”.

Solà ha agraït el reconeixement, que, als 77 anys d’edat, creu que li aporta “coratge” per continuar treballant amb “les paraules que són un riu que enllaça amb altres rius”.

No obstant això, entén que al segle XX es va perdre “el respecte per la paraula, un òrgan, una substància que forma part inherent de l’home” i la poesia, segons el seu parer, “intenta sempre recuperar aquest territori perquè és la via més fecunda, més immediata per arribar a l’home”. “Quan deformem la paraula, deformem l’home”, ha afegit.

L’escriptor el que vol és poder comunicar-se amb els lectors, encara que només siguin dos, i quan “un autor veu que altres persones expertes mostren interès per la literatura o el teatre i es decideixen a donar-li un premi, comença a pensar que potser no tot està perdut, que no tot és un defecte, que potser hi ha alguna cosa que arriba als altres”.

Segons el seu parer, “escriure poesia és una tasca que requereix o inconsciència o molt de coratge i, probablement, les dues coses a la vegada”.

Sobre com veu avui la vida, Solà ha reflexionat que és com “un paisatge molt bast, del qual un forma part, en el que estàs submergit, no perquè tu ho vulguis, sinó perquè ho estàs i tendeixes a no voler i poder sortir”.

Amb el pas dels anys, “tens les paraules més a l’esquena que als ulls, tens el temps més a les venes, als músculs o aas ossos, que a la ment”, ha aprofundit.

La distinció, una de les més prestigioses de la literatura catalana i que es lliura des del 1956, no té dotació econòmica, però sí que hi ha un reconeixement en forma de la lletra grega “fi”, símbol clàssic de l’equilibri, una joia dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor d’aquesta iniciativa.

Siegfried Lenz: extremadament perillós [Patricio Pron / El País]

Font: Patricio Pron / El País

El desertor, escrit el 1951 amb elements autobiogràfics, es publica ara en català

Siegfried Lenz, a Hamburg el 2014. FABIAN BIMMER (EFE)

 

“Del tot impossible (…) inconcebible (…) extremadament perillosa en les circumstàncies actuals”: els termes en els quals Otto Görner, lector de l’editorial Hoffmann und Campe, va rebutjar el 1951 la novel·la El desertor no deixaven a un jove Siegfried Lenz cap esperança de veure publicada algun dia la seva obra, que, en paraules de Görner, podia “acabar com un fracàs artístic absolut”.

El problema eren les “circumstàncies actuals”, l’eufemisme amb el qual el lector editorial feia referència a les tensions entre Alemanya i el bloc soviètic i la manera en què la publicació de la novel·la de Lenz podia intensificar-les. El protagonista d’El desertor, que ara publica en català Edicions de 1984, fuig del bàndol alemany només per descobrir, en passar a combatre amb els russos, que la crueltat i la violència irracional estan presents en totes les faccions en conflicte: la vida al bàndol enemic és “igual de gris, ni una mica millor” que a les files pròpies i l’Estat policial soviètic gairebé no difereix en un o dos aspectes menors del terror nacionalsocialista. Ni tan sols les “ànimes simples” estan a resguard de la fúria de la història: amb la (“inconcebible”) publicació de la novel·la, afirma Görner –que, per cert, tenia un passat nacionalsocialista especialment important–, “l’editorial podria infligir-se uns danys de valor incalculable”.

Thomas Mann va dir dos anys després que El desertor fos rebutjada que els textos de l’autor eren “rars, originals, suggestius: una cosa completament nova”. No obstant això, Lenz no va obtenir cap benefici immediat de l’aprovació del Nobel: llavors vivia a Stuttgart en el que quedava de la casa dels seus pares (que havia estat destruïda durant la Segona Guerra Mundial) i treballava com a secretari.

A Lenz –que havia nascut el 17 de març del 1926 a la Prússia Oriental, havia format part de les Joventuts Hitlerianes des dels 13 anys i havia combatut a la guerra a partir del 1943– la sort li va somriure tot just dos anys més tard amb la publicació dels relats de Qué tierno era Suleyken (1955), tot i que la seva consagració com un dels escriptors alemanys més importants de la postguerra només va arribar 13 anys més tard, quan l’autor va publicar La lliçó d’alemany (1968), la història d’una amistat trencada per la guerra i la inflexibilitat d’un home de principis.

 

Culpa i memòria
La lliçó d’alemany va ser discutida i celebrada a parts iguals, en primer lloc, a causa que Lenz havia trobat en la història de la relació entre el pintor Max Ludwig Nansen (inspirat en la figura d’Emil Nolde) i el seu amic de la infància, el policia Jens Ole Jepsen (que rep l’ordre de requisar-li els quadres i d’impedir que segueixi pintant), una manera eficaç de fer visible el conflicte interior d’aquells alemanys que s’havien vist obligats a perpetrar fets atroços durant la guerra arran del seu sentit del deure. Per Lenz, la catàstrofe moral de l’adhesió al nacionalsocialisme tenia l’origen en l’autoritarisme patern, una visió que, com va observar Marcel Reich-Ranicki, era compartida per l’oposició extraparlamentària alemanya i el moviment estudiantil de l’època. Però La lliçó d’alemany va ser també un èxit a causa de l’excepcional habilitat de l’autor per narrar d’una manera simple i atractiva la vida d’uns personatges complexos.

Lenz compartia amb contemporanis seus, com Günter Grass, Heinrich Böll i Martin Walser, la convicció que la literatura havia de contribuir a la discussió pública del passat recent, però, a diferència d’ells, no es va permetre mai riscos formals que poguessin allunyar-lo del públic: va romandre fidel a un estil que es caracteritza pel dinamisme de l’acció, la vitalitat dels diàlegs, la descripció de la natura, un bon equilibri entre humorisme i tragèdia, i un vocabulari limitat però utilitzat amb eficàcia.

Ara, 65 anys després del previst, la publicació d’El desertor permet valorar com i on va començar tot per a l’autor. Proska (el protagonista) és l’heroi prototípic de Lenz: algú que es debat entre el seu sentit del deure i la seva visió de si mateix, entre la culpa i la memòria, entre la veritat objectiva dels fets i una “veritat subjectiva” igual o més important.

No obstant això, no és aquesta l’única raó per la qual El desertor és un llibre típic del seu autor: la novel·la té el rerefons autobiogràfic, que és característic de tota la seva obra, ja que l’autor va desertar quan li van ordenar que afusellés un company d’armes. Després de ser rebutjada, Lenz (que va morir el 7 d’octubre del 2014) no la va tornar a esmentar, però tampoc la va destruir: dos anys després de la seva mort, Hoffmann und Campe, la mateixa editorial que la va rebutjar en el seu moment, la va publicar en el que ha esdevingut una mena de triomf pòstum de l’autor alemany.

William Faulkner per sempre [David Castillo a ElPuntAvui]

Font: David Castillo / ElPuntAvui

Edicions de 1984 presenta La mansió, final de la trilogia dels Snopes del premi Nobel del 1949, mestre de mestres

Podria semblar que fa una eternitat quan llegíem apassionadament William Faulkner al nostre país, però va haver-hi un moment que el novel·lista nord-americà estava de moda entre nosaltres. Era una referència, no tan sols per als reconeguts escriptors del boom sud-americà sinó per a tots els que preteníem convertir els nostres relats abarrocats en carn filològica. Al voltant de les traduccions i dels assajos, les discussions sobre aspectes de la seva obra podien arribar a les mans. Han passat dècades des de les traduccions de les novel·les per part d’Hortènsia Curell, Manuel de Pedrolo, Jordi Arbonès, Marta Pera, i Ramon Folch i Camarasa, que des del 1967 van acostar-nos les obres fonamentals del narrador del sud, com ara Rèquiem per a una monja, Absalom, Absalom!, Intrús en la pols, Santuari, Les palmeres salvatges i Mentre agonitzo. També cal destacar els contes de L’arbre dels desitjos, traduït per Albert Fontich per a Edicions B el 1989. I des del 1991, a excepció de reedicions escadusseres, res.

Aquesta tendència es va trencar quan el 2014 Edicions de 1984 va publicar la primera part de la trilogia dels Snopes. Per aquest motiu parlem amb l’editor Josep Cots, flamant Premi Nacional, que està encetant aquestes traduccions de Faulkner, que han començat per la trilogia formada per El llogaret, La ciutat i La mansió, les dues primeres traduïdes per Maria Iniesta, i la tercera per Esther Tallada. Cots, que reconeix la influència decisiva que ha tingut Faulkner en l’obra d’autors com García Márquez, però també en novel·listes d’aquí com Rodoreda, Porcel i l’esmentat Pedrolo, ens diu: “Considero que Faulkner és decisiu perquè és capaç de dibuixar el seu món del sud dels Estats Units, amb tots els mites, llegendes i altres circumstàncies. El vaig voler impulsar perquè tenia la sensació que havia quedat sepultat, oblidat totalment. A causa del gruix escarransit dels nostres lectors, deixem de banda autors clau de la literatura, que queden superats per les noves fornades, per les novetats, pel mercat efímer. Un escriptor de la vàlua de Faulkner ha de tenir noves traduccions i ser a les llibreries!”

Cots vol aplicar la política d’autor, que és una de les línies de la casa, malgrat les dificultats inherents al mercat català: “Tinc el pla de continuar costi el que costi. La nostra línia no és abandonar els autors, sinó mostrar el ventall màxim de la seva obra. El projecte passa per intentar donar relleu a una extensa edició de les obres de Faulkner, tant de les novel·les com dels contes. La pròxima serà Llum d’agost, de la qual hi havia una traducció de Manuel de Pedrolo, que volem actualitzar amb una versió per al lector actual.”

Les dificultats venen de la migradesa dels tiratges actuals, però el fet de tirar endavant una iniciativa com aquesta només és comparable al que va fer en castellà Alfaguara, amb el repte de les vendes encara més reduïdes en català: “Amb Faulkner ens hem mogut en els dos primers llibres de la trilogia amb unes xifres pírriques, entre 1.200 i 1.400 exemplars. Crec, però, que La mansió, que forma part de les novel·les sobre l’ascens i caiguda de la família Snopes, té un atractiu especial. És una introducció perfecta a un dels grans mons narratius de la història de la literatura, que s’ha de conservar.”

Nascut al sud profund del Mississipí el 1897, Faulkner pertanyia a una família aristocràtica en decadència des de la guerra de Secessió que va destruir el sud. L’atmosfera llegendària del sud agrícola, pobre i feudal és un dels punts recurrents de la seva obra, que s’engrandeix amb els anys per l’estructura sòlida i la grandesa de les situacions descrites, sovint detalls que actuen com una lupa en la sensibilitat del lector. Amb una formació mínima, Faulkner va començar amb la poesia. Sota el mestratge de Sherwood Anderson, Eliot i Joyce se suma a la revolució de la novel·la, oferint narracions corals, que poden evocar nissagues familiars, el retorn dels soldats o acostar-se a la literatura policíaca gairebé gòtica en obres com Santuari. L’èpica, la llegenda i la mort sempre latent conformen l’aventura del llenguatge que sedueix el lector.

El 6 de setembre arribarà a les llibreries La mansió

L’editor Josep Cots s’entusiasma parlant de Faulkner: “Quan va començar a escriure la trilogia feia més de mig segle que havia acabat la guerra de Secessió. El que fa és mostrar-nos la decadència del sud, de la concepció aristocràtica esclavista. El mateix pas de la trilogia al llarg dels anys mostra com l’antic sud va morint i el nou neix. És un periple de gairebé un segle, la cronologia vital d’una transformació i de les seves parts fosques. La va escriure durant més de trenta anys. Feia broma dient que coneixia més els personatges que els mateixos lectors. Això es reflecteix en aquesta tercera obra, en què alguns dels protagonistes creixen. És una obra autònoma, però fa de compendi i els personatges tenen més dimensió que en les anteriors. Resulta molt agradable perquè no té unes trames complicades i és una bona entrada. Amb això, vull manllevar les afirmacions de la llibretera Marina Porras quan deia que havia estat un encert començar a recuperar Faulkner a partir dels Snopes. Faulkner té molt sarcasme i La mansió alterna personatges i narradors diferents, però és senzilla de llegir”.

L’estranyesa de Raül Garrigasait guanya el Llibreter [Jordi Nopca/Diari Ara]

Font: Jordi Nopca / Diari Ara

Publicada per Edicions de 1984 al gener, Els estranys s’emporta els lectors fins a Solsona durant la Primera Guerra Carlina

Raül Garrigasait / FRANCESC MELCION

Quan Raül Garrigasait va presentar al gener Els estranys, la seva primera novel·la, va quedar clar que a més de ser un autor que podia escriure amb versemblança, sentit de l’humor i un estil esponerós sobre la Primera Guerra Carlina també tenia un discurs sobre literatura molt ben estructurat, que alguns lectors ja havien pogut conèixer gràcies a l’assaig El gos cosmopolita i dos espècimens més (A Contravent, 2012). “Els estranys no és una novel·la històrica perquè no és didàctica ni vol reconstruir el passat amb vocació antiquària –va dir l’autor–. És un llibre que no podria existir sense El castell, de Franz Kafka, o Els nostres avantpassats, d’Italo Calvino: miro el passat per parlar de dilemes que són vigents”.

El jurat del premi Llibreter 2017 ha escollit la novel·la de Garrigasait, traductor i editor de la col·lecció de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge –actualment a Ara Llibres– entre les novetats de literatura catalana publicades entre el maig de l’any anterior i el maig de l’any en curs. “És un retaule de situacions, personatges i gèneres literaris que barreja ficció i realitat –va recordar la llibretera Isabel Sucunza, membre del jurat–. Es tracta d’una obra original en tants aspectes que els llibreters podem recomanar a molts tipus de lectors”. Josep Cots, l’editor del llibre –que enguany també ha rebut el premi Nacional de Cultura per la seva feina al capdavant d’Edicions de 1984– també va fer la seva valoració d’Els estranys:“Des de l’aparició el mes de gener, n’hem venut uns 2.000 exemplars. La venda ha estat sostinguda i el premi ajudarà a fer créixer l’acceptació de la novel·la, d’una gran plasticitat literària i comicitat tràgica. Amb Els estranys comença la trajectòria novel·lística d’un escriptor important”.

Garrigasait va recordar la premissa argumental del llibre. “És una novel·la sobre la mirada perplexa d’un estranger que arriba a la Solsona de 1837, durant la Primera Guerra Carlina, pensant-se que té eines per entendre aquell lloc i el moment, però els seus esquemes d’interpretació se li enfonsen progressivament”. Tot seguit va dir que escrivint la història va tenir molt presents aquelles veus de “Solsona i el seu entorn” que són “rudimentàries però efectives” i que tenen la capacitat “de mostrar les seves tempestes interiors”. Una de les idees importants de la novel·la és “la percepció que la modernitat és una cosa que ve de fora”. Arrenca amb una descoberta que un alter ego de l’autor fa a Berlín al present, i d’aquí l’acció retrocedeix fins al segle XIX: el jove prussià Rudolf von Wielemann arriba a Solsona per sumar-se a la causa carlina però de seguida perd la pista de l’exèrcit, que marxa de la ciutat, deixant-lo sol en un entorn on vagarejarà durant tot un any, esforçant-se per comprendre’l. “Acostant-me al món dels personatges m’he adonat que paral·lelament als discursos de progrés n’hi ha també de dolor i patiment”, explicava Garrigasait ahir.