Una visió brillant de la modernitat

El fugitiu que no se'n va

El fugitiu que no se’n va

Santiago Rusiñol i la modernitat

Raül Garrigasait

En la història de la creació artística hi ha un moment en què tot trontolla: la burgesia xoca amb els marginats, els ideals moderns lluiten contra l’atracció del primitivisme, i la violència, l’Estat i els diners assetgen la llibertat.

Entre nosaltres, aquest moment està indissolublement lligat al pintor i escriptor Santiago Rusiñol. Burgès i bohemi, exquisit i populatxer, amb un peu a Barcelona i l’altre a París, Rusiñol va encarnar com ben pocs la figura de l’artista modern i conflictiu.

Aquest llibre s’endinsa amb audàcia en el seu món, estirant els fils de la pintura, la música, la literatura i la política, i a partir d’un temps i un lloc concrets presenta una visió brillant de la modernitat artística.

 «Rusiñol és una reserva d’art i literatura que espera apagada. Es pot revifar en qualsevol de nosaltres. Aquest llibre també vol ser una incitació a llegir, a mirar, deixar-se escalfar per la creació artística, la foguerada santa que crema des que l’home és home i s’extingirà amb la humanitat. »

 Del pròleg d’El fugitiu que no se’n va

L’autor, Raül Garrigasait

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha publicat El gos cosmopolita i dos espècimens més, un assaig a mig camí entre la reflexió filosòfica i la narrativa, i la novel·la Els estranys, distingida amb el Premi Llibreter i el Premi Òmnium a la Millor Novel·la en Llengua Catalana de l’Any. Ha traduït Plató, Goethe, Papadiamandis, Joseph Roth i Peter Sloterdijk, entre altres. La seva obra, tensa i original, gira al voltant dels ídols de la modernitat.

Un tast d’El fugitiu que no se’n va

«Rusiñol explora les excentricitats dels qui es veuen cridats o forçats a assajar formes de vida noves, ressegueix tots els moments de la relació entre la puresa de la vocació artística i les exigències del cos, dels diners i de la societat. Els presenta des del lloc on la tensió és més forta, on les recompenses són més elevades però també els cops més cruels. Entre aquests extrems neix l’art modern. Explicar-los als lectors era una manera més de traduir el nou espai estètic a aquell públic que, ho sabés o no, també vivia a tocar el meridià de París.»

Del mateix autor a Edicions de 1984

Els estranys

  •  Premi Llibreter 2017
  • Premi Òmnium a la Millor Novel·la en Llengua Catalana 2017
Anuncis

L’estiu d’un adolescent que es veu atrapat entre dues edats

 Agostino

FM173_Agostino

Alberto Moravia

Traducció d’Alba Dedeu

 

L’Agostino deixa de ser un nen l’estiu en què la seva mare s’enamora d’un home. Aquella deessa que ell sempre havia imaginat dedicada i intocable és també una dona. Decebut i ressentit per aquesta descoberta, el protagonista malda per alliberar-se de la figura materna i comença a freqüentar amistats dubtoses que el portaran a deixar enrere la innocència. La brutalitat d’aquests nous amics l’espanta però també hi ha alguna cosa d’ells que el fascina, una atracció deliciosa i cruel que l’atrapa i el repulsa alhora.

Moravia explora amb precisió la dolorosa i incerta aventura de l’adolescent que es veu atrapat entre dues edats. Més enllà de la descripció d’una etapa difícil i plena de turments, en aquesta història hi podem llegir els símptomes d’una altra crisi que se situa en el centre de tota l’obra de l’autor: el desajustament entre la consciència i la realitat.

L’autor, Alberto Moravia

7b7a2e3bd45f5d09b914bdb71fe710af

Nascut a Roma el 1907, Alberto Moravia va escriure la seva primera novel·la, Els indiferents, quan tenia poc menys de vint anys en un sanatori del nord d’Itàlia on es refeia d’una tuberculosi que no li va deixar acabar els estudis. Durant la Segona Guerra Mundial, va ser perseguit pels feixistes per haver escrit una sàtira política. Després del final de la guerra, torna a Roma i gaudeix d’una gran popularitat. La seva obra està conformada per una trentena de títols entre els quals destaquen El conformista, El menyspreu i La camperola. Algunes de les seves novel·les han estat adaptades al cinema per directors com ara Vittorio De Sica o Jean-Luc Godard. Agostino també va ser duta al cinema el 1962. Va morir a Roma el setembre del 1990.

Un tast d’Agostino

«No hauria sabut explicar per què sentia un desig tan fort de deixar d’estimar la seva mare, i per què l’afecte d’ella li resultava odiós. Potser era pel ressentiment d’haver estat enganyat, d’haver-la cregut tan diferent de com era en realitat; o potser perquè, com que no se l’havia pogut estimar sense dificultats ni greuges, preferia no estimar-la en absolut i no veure en ella res més que una dona. L’instint el feia maldar per alliberar-se una vegada per totes de l’engavanyament i la vergonya de la vella estima innocent i traïda, i ara tenia la sensació que aquell amor no havia estat més que ingenuïtat i estupidesa. Per això la mateixa atracció cruel que poc abans l’havia fet restar immòbil amb els ulls clavats a l’esquena de la mare ara l’esperonava a buscar la companyia humiliant i brutal dels nois. ¿És que la manera irreverent de parlar dels companys no era, potser, com la nuesa materna que havia entrevist, una força destructora de l’antiga condició filial que ara li repugnava tant?»

 

“En l’obra d’Istrati, personatges d’allò més pintorescos cabdellen el fil de la seva vida, commoguts per la contemplació dels seus propis destins”[Mircea Cărtărescu]

Kyra Kyralina FM172_Kyra_Kyralina

Panait Istrati

Traducció de Xavier Montoliu

Pròleg de Zamfir Bălan

Els relats d’Istrati ens capbussen en el realisme èpic de la seva infantesa i joventut al delta del Danubi, des d’on es comerciava amb l’Imperi otomà, i en el món agitat de la Mediterrània oriental. Els seus protagonistes són gent lliure, tal vegada nàufrags d’un món canviant amb un destí fascinant. Del cicle d’Adrian Zografi, l’alter ego de l’autor, n’excel·leix Kyra Kyralina, publicat l’any 1923 amb pròleg de Romain Rolland. L’escriptor francès anunciava als lectors que es trobarien amb un «narrador nat» i que «un cop començada una història, ningú no sap, ni ell mateix, si durarà una hora… o mil i una nits».

Kyra Kyralina, Stavru ens narra les peripècies a la llar materna al port de Brăila, la vida viciada per un turc i, finalment, la recerca desesperada de Kyra als harems de Constantinoble amb el colofó de la descoberta de l’amistat i la llibertat.

A les nostres lletres, l’obra istratiana va ser molt llegida durant la dècada dels vint i trenta gràcies a l’amistat d’Istrati amb Pere Foix i Cases, amb qui va coincidir a París, que, testimoni de l’èxit francès, el va traduir tot seguit. Més tard, «l’enorme capacitat narrativa d’aquest gran déclassé» va encisar Jaume Vidal i Alcover. Ara, traduïts aquests relats del romanès, es fa palès l’estil més fresc i viu d’Istrati.

L’autor, Panait Istrati

Panait Istrati la Paris-Le Hetre rouge -resedinta lui Lefere 23-07-1933

Muzeul Naţional al Literaturii din București

Àvid de lectura i compromès amb l’amistat, l’home i la paraula, Panait Istrati va néixer a Brăila (Romania) el 1884. Fill natural d’una bugadera romanesa i d’un contrabandista grec, va ser un escriptor autodidacte que va utilitzar principalment la llengua francesa, si bé va voler autotraduir-se al romanès. Amb una vida atzarosa, va viatjar com un aventurer fins a establir-se el 1921 a França, on, desesperat per la tuberculosi i la mort de la seva mare, va intentar suïcidar-se. Els seus manuscrits van arribar a Romain Rolland, que el va titllar de «Gorki dels Balcans». A causa de la crítica que va fer del sistema opressor soviètic després de la seva visita a l’URSS, una gran part dels intel·lectuals occidentals li van girar l’esquena. Va morir el 1935 a Bucarest.

En l’obra d’Istrati, personatges d’allò més pintorescos cabdellen el fil de la seva vida, commoguts per la contemplació dels seus propis destins. Res no és accidental, tot està governat pel destí, cada ànima conté des del principi la seva pròpia tragèdia.

Mircea Cărtărescu a l’epíleg publicat en ocasió de la reedició de la traducció alemanya de Kyra Kyralina

Un tast de Kyra Kyralina

 «Pel camí cap a Slobozia, entre dos camps sembrats d’ordi, el carro amb els tres homes anava al trot. Davant dels ulls del cavall que es deixondia en la fresca de l’albada, l’estel del matí brillava en la volta porpra de l’aurora.

Una alosa va sorgir del sembrat i es va enlairar com una fletxa cap al cel. Stavru la va resseguir amb la mirada, fins que la va veure caure com una pedra. Amb els ulls clavats on l’havia vista caure, va cantar en aquella llengua universal coneguda pels homes que no tenen pàtria i amb aquella melodia que no es pot escriure en cap paper:

Si jo fos una alosa,

m’endinsaria com ella en el cel,

i no voldria tornar mai més a la terra,

on els homes sembren blat,

on els homes seguen blat,

on se sembra i se sega en va! »

 

“Lincoln al bardo”, la sorprenent primera novel·la d’un dels escriptors més reconeguts i influents de la seva generació

Febrer de 1862. La guerra de Secessió fa menys d’un any que dura, però ja comença a ser sagnant. Mentrestant, Willie Lincoln, l’estimat fill d’onze anys del president, és a la Casa Blanca, greument malalt. Malgrat que semblava que havia de recuperar-se, al cap de pocs dies mor i traslladen el seu cos a un cementiri de Georgetown. Els diaris de l’època informen que el president Lincoln, desfet pel dolor, ha visitat diverses vegades la cripta del seu fill per abraçar-lo.
FM171_Lincoln_Saunders
A partir d’aquest fet històric, George Saunders basteix una història inoblidable sobre l’amor i la pèrdua que s’endinsa en un regne sobrenatural alhora hilarant i terrorífic. I és en aquest bardo —l’estat de transició entre la mort i la reencarnació segons la tradició tibetana— que Willie Lincoln, envoltat de fantasmes que es mofen i es planyen de la vida que han deixat enrere, haurà de lliurar una monumental batalla sorgida del fons de la seva pròpia ànima.

Lincoln al bardo és la sorprenent primera novel·la d’un dels escriptors més reconeguts i influents de la seva generació. Una obra formidablement atrevida i generosa d’esperit que també és un testimoni del poder de la ficció per parlar amb honestedat i tendresa de les coses que realment importen.

George Saunders va néixer a Amarillo, Texas, l’any 1958. És professor d’escriptura creativa a la Universitat de Syracuse i escriu per al The New Yorker i per a altres revistes de prestigi. És autor de vuit llibres, entre els quals destaquen els reculls de relats Secessiolàndia pel pedregarPastoràlia i Deu de desembre, obra finalista del National Book Award 2013. La qualitat de la seva literatura és reconeguda internacionalment i ha rebut diversos guardons de prestigi, com ara els premis PEN/Malamud 2013 i Man Booker 2017, que ha obtingut per Lincoln al bardo.


Un tast de Lincoln al bardo 

La mort havia ocorregut feia tan sols uns instants. El cadàver descansava sobre el llit amb la vànova oberta. Duia el pijama blau clar. Tenia els braços als flancs. Les galtes encara estaven enceses. A terra hi havien amuntegat tres coixins. La tauleta lateral estava torta, com si l’haguessin apartat d’un cop.

Testimoni històric: la Casa Blanca de
Lincoln, editat per Stone Hilyard, crònica
de Sophie Lenox, minyona.

Jo vaig ajudar a l’hora de rentar-lo i vestir-lo, i encabat el vaig estirar al llit, que és quan va entrar el senyor Lincoln. No havia vist mai un home tan compungit de dolor. Es va acostar al llit, va aixecar el llençol que tapava el rostre del seu infant, el va esguardar detingudament amb efecte i, amb posat seriós, va murmurar: «Pobre fillet meu, era massa bo per a aquest món. Déu se l’ha endut amb ell. Sé que està molt millor al cel, però és que ens l’estimàvem tant… Que dur, que dur que és veure’l morir!».

Keckley, ibíd


Altres títols de Saunders publicats a Edicions de 1984:

Deu de desembre (Mirmanda, 115. Traducció: Yannick Garcia)

Pastoràlia (Mirmanda, 124. Traducció: Yannick Garcia)

Secessiolàndia pel pedregar (Mirmanda, 140. Traducció: Yannick Garcia)

 

Marilynne Robinson i Orides Fontela

fullsizerender-54.jpg

Un himne immens a l’estranya i meravellosa gràcia de viure

Gilead de Marilynne Robinson
Traducció d’Emili Olcina

El 1956, pressentint que la vida se li acaba, el reverend John Ames escriu al seu fill, encara un nen de set anys, una carta on li parla d’ell mateix i dels seus ascendents. Ames és el fill d’un predicador d’Iowa i el nét d’un pastor evangèlic que, de jove, va anar a l’Oest, a Kansas, a lluitar per l’abolició de l’esclavitud. Amb un discurs lúcid i lluminós on la intel·ligència i l’esperança parlen el mateix idioma, el reverend Ames teixeix, a través de les pàgines de l’única herència que la pobresa material li permet deixar, una història sobre els vincles sagrats entre pares i fills, sempre sotmesos a conflictes inevitables.

De les desfetes de l’ànima a les seves victòries incertes, de l’exaltació de la carn o dels errors del cor als vertígens del misticisme, amb una prosa tan emotiva que es fa inoblidable, Marilynne Robinson, a través de les paraules del reverend Ames, dedica a l’estranya i meravellosa gràcia de viure un himne immens, ample com el país que narra, exigent com tota conquesta espiritual i tan trasbalsador com una pregària.

Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943) és autora de quatre novel·les i de diversos llibres de no-ficció. L’any 2012 va rebre la Medalla Nacional d’Humanitats —atorgada pel president dels Estats Units— per la seva «prosa delicada i intel·ligent». D’entre les seves obres, destaquen Vida de casa iLila, obra guardonada l’any 2014 amb el National Book Critics Circle Award, totes dues publicades en aquesta mateixa col·lecció. Actualment és professora a la Universitat d’Iowa i viu a Iowa City.

Un tast de Gilead:

“Ahir a la nit et vaig dir que potser tard o d’hora me n’aniria, i vas dir on, i et vaig dir amb Nostre Senyor, i vas dir per què, i et vaig dir perquè sóc vell, i vas dir: «No et trobo vell». Em vas agafar la mà i vas dir no ets gaire vell, com si així resolguessis l’assumpte. Et vaig dir que potser tindries una vida molt diferent de la meva i de la vida que havies tingut al meu costat, i seria meravellós, perquè hi ha moltes maneres de viure una bona vida. I vas dir: «La mare ja m’ho ha dit». I després vas dir: «No riguis, perquè et pensaves que em reia de tu». Vas estirar el braç i em vas posar els dits als llavis i em vas adreçar aquella mirada que no he vist mai de la vida excepte a la cara de la teva mare. És una mena d’orgull furiós, apassionat i sever. Sempre m’estranya una mica constatar que les meves celles no s’han socarrat després de rebre una d’aquestes mirades. Les trobaré a faltar.”


L’obra completa d’una de les poetes més brillants del segle XX

Poesia completa d’Orides Fontela
Traducció de Jaon Navarro

«No tinc res més que la poesia. En aquest sentit, sóc el propi cor salvatge. Si no fos per la poesia, jo podria estar en la més pura indigència; ni vosaltres, ni ningú no em reconeixeria; em moriria sense haver existit. És la meva única esperança de salvació, perquè descarto la salvació transcendental. La meva poesia se salvarà tota sola si té força per a això. Ella es defensarà tota sola, cada poema té el seu karma. D’ara endavant, no tinc ja cap responsabilitat sobre els meus poemes.» Orides Fontela

Orides de Lourdes Teixera Fontela va néixer a São João da Boa Vista (SP) el 21 d’abril de 1940, on va viure fins al 1966, any en què es va traslladar a São Paulo. Va ser mestra d’escola i bibliotecària. És una de les poetes brasileres més importants del segle XX. Pertany a la generació dels escriptors Hilda Hilst, Adélia Prado, Roberto Piva i Paulo Leminski. Kant, Heidegger, Wittgenstein o el budisme zen van influir en la seva poesia, no debades havia estudiat Filosofia a la Universitat de São Paulo, on es va llicenciar el 1972. És autora de Transposição, 1969; Helianto, 1973; Alba, 1983; Rosácea, 1986;Trevo (1969-1988), 1988; Teia, 1996; Poesia reunida (1969-1996), 2006, i, finalment, Orides Fontela – Poesia completa, publicada a São Paulo per l’editorial Hedra el 2015. Fontela va morir el 2 de novembre de 1998 a Campos do Jordão.

“De la mateixa manera que la seva vida fou aspra i dura, també ho és la seva poesia: despullada, sense res sobrer. Tot i que els seus poemes semblen simples, quasi obvis, quotidians, en la mesura en què reverberen i ens concentrem en ells, van mostrant-se amplis, revelant la complexitat del que és humà en el món. En aquesta quasi obvietat quotidiana, és una poesia universal, que transcendeix el lloc, la persona, les condicions de vida de qui la va escriure. Com diu Ricardo Domeneck, «és temptador mitificar la dona que va viure com va viure i va escriure aquests poemes, que més aviat semblen cubs d’energia concentrada, esperant per esclatar a l’ull del lector”. (Del pròleg de Veronika Paulics)

Un tast de la poesia d’Orides Fontela:

LES COSES SALVATGES

—la ferma muntanya
la mar indomable
l’ardent
silenci—

en tot batega
i penetra
el clamor
de l’indomesticable destí.

Les gestes de l’expansió ultramarina portuguesa per Àsia narrades pel gran aventurer Mendes Pinto

Peregrinació, de Fernão Mendes Pinto, arriba a les llibreries aquest dimecres 28 de febrer. Selecció i traducció de Gabriel de la S. T. Sampol. Pròleg d’Isabel Soler. 15è Premi de traducció Vidal Alcover. 
LC10_Peregrinació

Fernão Mendes Pinto, navegant portuguès del segle xvi, va escriure un llibre enlluernador, clarament distant de les moltíssimes pàgines cronístiques, descriptives i testimonials, l’anomenada literatura de viatges generada per l’experiència oceànica portuguesa al llarg de les dècades renaixentistes. La Peregrinació és un llibre desbordant i valent que s’acosta, amb gran modernitat, al que serà la futura i romàntica novel·la d’aventures i que és perfectament comparable en audàcia a molts passatges de l’epopeia Els Lusíades del també aventurer i gran poeta Luís Vaz de Camões.

La Peregrinação és l’Aventura, així, en genèric, ja que és la interpretació d’un enorme compendi no només de les experiències del seu autor, sinó de les experiències dels molts aventurers occidentals per l’Orient encarnades en un mateix personatge-narrador que conta allò que en veritat va viure i també trasllada a la seva peregrinació personal allò que va sentir explicar i va adoptar com a propi o allò que va llegir en altres obres.

Alhora, la Peregrinació és un llibre d’estirp marcopoliana, i no només per la seva gairebé inabordable quantitat d’informació i el seu exotisme, sinó també per la sorpresa i la incredulitat que va provocar la seva recepció, com així va ocórrer, més de tres-cents anys abans, amb el Llibre de les meravelles del viatger venecià.

Fernão Mendes Pinto (Montemor-o-Velho, c. 1510 – Almada, 1583), soldat, navegant, descobridor, mercader, metge, diplomàtic, espia, corsari, captaire, presoner, esclau, nàufrag i, fins i tot, novici de la Companyia de Jesús, és autor d’una única obra, la Peregrinació, on consigna les seves vivències, aventures i desventures, durant vint-i-un anys pels territoris orientals, des d’Etiòpia fins al Japó. Publicada pòstumament (1614), la Peregrinació és l’obra més destacada dins el gènere de la literatura de viatges, propi del Renaixement portuguès. S’ha discutit la veracitat de moltes de les coses que hi conta, però des d’un punt de vista exclusivament literari és una obra monumental que fa del seu autor un dels més grans noms de la literatura portuguesa.

Un tast de Peregrinació

“Quan, de vegades, faig memòria dels molts i grans treballs i infortunis que he sofert i que ja començaren en la meva primera edat i han continuat la major part i millor temps de la meva vida, trobo que amb molta de raó em puc queixar de la fortuna, que sembla que ha tingut per particular intenció i empresa seva perseguir-me i maltractar-me, com si això li hagués de ser ocasió de gran fama i de gran glòria, perquè veig que, no contenta, ja des del principi de la meva infantesa a la meva pàtria, de posar-me en tal estat que sempre hi vaig viure en la misèria i la pobresa, i no sense ensurts i perill de la vida, em va voler dur també a les parts de l’Índia on, en lloc del remei que hi anava a cercar, em varen anar creixent amb l’edat els treballs i els perills. Però, per altra banda, quan veig que, d’enmig de tots aquests perills i treballs, Déu sempre me n’ha volgut treure sa i estalvi i posar-me en seguretat, trobo que no tinc tanta raó de queixar-me de tots els mals passats, sinó més aviat de retre-li gràcies per aquest bé present, ja que m’ha volgut conservar la vida perquè pogués fer aquest escrit rude i tosc, que per herència deixo als meus fills (perquè sols per a ells pretenc escriure’l) per tal que ells hi vegin aquests meus treballs i perills de la vida que vaig passar en el transcurs de vint-i-un anys en què vaig ser tretze vegades captiu i disset venut a les parts de l’Índia, Etiòpia, l’Aràbia Feliç, la Xina, Tatària, Macassar, Sumatra i moltes d’altres províncies d’aquell oriental arxipèlag dels confins d’Àsia a què els autors xinesos, siamesos, gueus i liukius anomenen en les seves geografies «Pestanya del Món», commés endavant espero tractar molt detalladament i extensa.”

Fragment del pròleg d’Isabel Soler

“Es pot creure Fernão Mendes Pinto? En el cas que fos veritat tot el que va passar l’aventurer portuguès en els seus vint-i-un anys de viatge marítim i, en molts moments, terrestre per l’Orient —i em sembla que jo sí que ho crec, o crec que tot el que diu (o molt) és possiblement cert—, es fa absolutament extraordinari que aconseguís tornar a Portugal. Com la majoria dels historiadors que s’han topat amb Mendes Pinto i que irremeiablement s’han sentit fascinats pel relat de la seva experiència oriental, tampoc jo no puc estar-me d’esmentar els molts «oficis» que va tenir i que, en bona part, ell mateix recull a la primera pàgina del relat de la seva peregrinació: soldat, navegant, descobridor, mercader, metge, diplomàtic, espia, corsari, captaire, presoner, esclau, nàufrag, fins i tot novici de la Companyia de Jesús en conèixer i rebre l’influx del pare Francesc Xavier. I tampoc no puc contenir les ganes de recollir els molts i enormes espais geogràfics que va veure: des de la seva arribada a l’Índia, el setembre del 1537, i al llarg de les dues dècades que transcorren fins que torna a Lisboa el setembre del 1558, diu que va re-córrer tot Orient, des d’Etiòpia i Abissínia, també, Aràbia,Ormuz i l’Índia, fins a Sumatra, Java, Indoxina, Tatària, laXina i el Japó, fins i tot l’enigmàtic Calaminhão, que alguns han arribat a pensar que es tracta del Tibet i d’altres hi reconeixen la ciutat de Luang Prabang, a Laos. Per concloure el ritual, tampoc no em puc estar de citar les conegudes frases amb què a Portugal es feia paròdia del nom de Fernão MendesPinto, ja un cop es van conèixer les seves nombrosíssimes aventures, totes massa sorprenents, massa increïbles,massa fantasioses: Fernão, mentes? Minto! o Fernão…, mentes muito…”