Peregrinació, de Fernão Mendes Pinto, arriba a les llibreries aquest dimecres 28 de febrer. Selecció i traducció de Gabriel de la S. T. Sampol. Pròleg d’Isabel Soler. 15è Premi de traducció Vidal Alcover.
Fernão Mendes Pinto, navegant portuguès del segle xvi, va escriure un llibre enlluernador, clarament distant de les moltíssimes pàgines cronístiques, descriptives i testimonials, l’anomenada literatura de viatges generada per l’experiència oceànica portuguesa al llarg de les dècades renaixentistes. La Peregrinació és un llibre desbordant i valent que s’acosta, amb gran modernitat, al que serà la futura i romàntica novel·la d’aventures i que és perfectament comparable en audàcia a molts passatges de l’epopeia Els Lusíades del també aventurer i gran poeta Luís Vaz de Camões.
La Peregrinação és l’Aventura, així, en genèric, ja que és la interpretació d’un enorme compendi no només de les experiències del seu autor, sinó de les experiències dels molts aventurers occidentals per l’Orient encarnades en un mateix personatge-narrador que conta allò que en veritat va viure i també trasllada a la seva peregrinació personal allò que va sentir explicar i va adoptar com a propi o allò que va llegir en altres obres.
Alhora, la Peregrinació és un llibre d’estirp marcopoliana, i no només per la seva gairebé inabordable quantitat d’informació i el seu exotisme, sinó també per la sorpresa i la incredulitat que va provocar la seva recepció, com així va ocórrer, més de tres-cents anys abans, amb el Llibre de les meravelles del viatger venecià.
Fernão Mendes Pinto (Montemor-o-Velho, c. 1510 – Almada, 1583), soldat, navegant, descobridor, mercader, metge, diplomàtic, espia, corsari, captaire, presoner, esclau, nàufrag i, fins i tot, novici de la Companyia de Jesús, és autor d’una única obra, la Peregrinació, on consigna les seves vivències, aventures i desventures, durant vint-i-un anys pels territoris orientals, des d’Etiòpia fins al Japó. Publicada pòstumament (1614), la Peregrinació és l’obra més destacada dins el gènere de la literatura de viatges, propi del Renaixement portuguès. S’ha discutit la veracitat de moltes de les coses que hi conta, però des d’un punt de vista exclusivament literari és una obra monumental que fa del seu autor un dels més grans noms de la literatura portuguesa.
Un tast de Peregrinació
“Quan, de vegades, faig memòria dels molts i grans treballs i infortunis que he sofert i que ja començaren en la meva primera edat i han continuat la major part i millor temps de la meva vida, trobo que amb molta de raó em puc queixar de la fortuna, que sembla que ha tingut per particular intenció i empresa seva perseguir-me i maltractar-me, com si això li hagués de ser ocasió de gran fama i de gran glòria, perquè veig que, no contenta, ja des del principi de la meva infantesa a la meva pàtria, de posar-me en tal estat que sempre hi vaig viure en la misèria i la pobresa, i no sense ensurts i perill de la vida, em va voler dur també a les parts de l’Índia on, en lloc del remei que hi anava a cercar, em varen anar creixent amb l’edat els treballs i els perills. Però, per altra banda, quan veig que, d’enmig de tots aquests perills i treballs, Déu sempre me n’ha volgut treure sa i estalvi i posar-me en seguretat, trobo que no tinc tanta raó de queixar-me de tots els mals passats, sinó més aviat de retre-li gràcies per aquest bé present, ja que m’ha volgut conservar la vida perquè pogués fer aquest escrit rude i tosc, que per herència deixo als meus fills (perquè sols per a ells pretenc escriure’l) per tal que ells hi vegin aquests meus treballs i perills de la vida que vaig passar en el transcurs de vint-i-un anys en què vaig ser tretze vegades captiu i disset venut a les parts de l’Índia, Etiòpia, l’Aràbia Feliç, la Xina, Tatària, Macassar, Sumatra i moltes d’altres províncies d’aquell oriental arxipèlag dels confins d’Àsia a què els autors xinesos, siamesos, gueus i liukius anomenen en les seves geografies «Pestanya del Món», commés endavant espero tractar molt detalladament i extensa.”
Fragment del pròleg d’Isabel Soler
“Es pot creure Fernão Mendes Pinto? En el cas que fos veritat tot el que va passar l’aventurer portuguès en els seus vint-i-un anys de viatge marítim i, en molts moments, terrestre per l’Orient —i em sembla que jo sí que ho crec, o crec que tot el que diu (o molt) és possiblement cert—, es fa absolutament extraordinari que aconseguís tornar a Portugal. Com la majoria dels historiadors que s’han topat amb Mendes Pinto i que irremeiablement s’han sentit fascinats pel relat de la seva experiència oriental, tampoc jo no puc estar-me d’esmentar els molts «oficis» que va tenir i que, en bona part, ell mateix recull a la primera pàgina del relat de la seva peregrinació: soldat, navegant, descobridor, mercader, metge, diplomàtic, espia, corsari, captaire, presoner, esclau, nàufrag, fins i tot novici de la Companyia de Jesús en conèixer i rebre l’influx del pare Francesc Xavier. I tampoc no puc contenir les ganes de recollir els molts i enormes espais geogràfics que va veure: des de la seva arribada a l’Índia, el setembre del 1537, i al llarg de les dues dècades que transcorren fins que torna a Lisboa el setembre del 1558, diu que va re-córrer tot Orient, des d’Etiòpia i Abissínia, també, Aràbia,Ormuz i l’Índia, fins a Sumatra, Java, Indoxina, Tatària, laXina i el Japó, fins i tot l’enigmàtic Calaminhão, que alguns han arribat a pensar que es tracta del Tibet i d’altres hi reconeixen la ciutat de Luang Prabang, a Laos. Per concloure el ritual, tampoc no em puc estar de citar les conegudes frases amb què a Portugal es feia paròdia del nom de Fernão MendesPinto, ja un cop es van conèixer les seves nombrosíssimes aventures, totes massa sorprenents, massa increïbles,massa fantasioses: Fernão, mentes? Minto! o Fernão…, mentes muito…”
El blog d'Edicions de 1984 