William Faulkner per sempre [David Castillo a ElPuntAvui]

Font: David Castillo / ElPuntAvui

Edicions de 1984 presenta La mansió, final de la trilogia dels Snopes del premi Nobel del 1949, mestre de mestres

Podria semblar que fa una eternitat quan llegíem apassionadament William Faulkner al nostre país, però va haver-hi un moment que el novel·lista nord-americà estava de moda entre nosaltres. Era una referència, no tan sols per als reconeguts escriptors del boom sud-americà sinó per a tots els que preteníem convertir els nostres relats abarrocats en carn filològica. Al voltant de les traduccions i dels assajos, les discussions sobre aspectes de la seva obra podien arribar a les mans. Han passat dècades des de les traduccions de les novel·les per part d’Hortènsia Curell, Manuel de Pedrolo, Jordi Arbonès, Marta Pera, i Ramon Folch i Camarasa, que des del 1967 van acostar-nos les obres fonamentals del narrador del sud, com ara Rèquiem per a una monja, Absalom, Absalom!Intrús en la pols, SantuariLes palmeres salvatges Mentre agonitzo. També cal destacar els contes de L’arbre dels desitjos, traduït per Albert Fontich per a Edicions B el 1989. I des del 1991, a excepció de reedicions escadusseres, res.

Aquesta tendència es va trencar quan el 2014 Edicions de 1984 va publicar la primera part de la trilogia dels Snopes. Per aquest motiu parlem amb l’editor Josep Cots, flamant Premi Nacional, que està encetant aquestes traduccions de Faulkner, que han començat per la trilogia formada per El llogaretLa ciutat La mansió, les dues primeres traduïdes per Maria Iniesta, i la tercera per Esther Tallada. Cots, que reconeix la influència decisiva que ha tingut Faulkner en l’obra d’autors com García Márquez, però també en novel·listes d’aquí com Rodoreda, Porcel i l’esmentat Pedrolo, ens diu: “Considero que Faulkner és decisiu perquè és capaç de dibuixar el seu món del sud dels Estats Units, amb tots els mites, llegendes i altres circumstàncies. El vaig voler impulsar perquè tenia la sensació que havia quedat sepultat, oblidat totalment. A causa del gruix escarransit dels nostres lectors, deixem de banda autors clau de la literatura, que queden superats per les noves fornades, per les novetats, pel mercat efímer. Un escriptor de la vàlua de Faulkner ha de tenir noves traduccions i ser a les llibreries!”

Cots vol aplicar la política d’autor, que és una de les línies de la casa, malgrat les dificultats inherents al mercat català: “Tinc el pla de continuar costi el que costi. La nostra línia no és abandonar els autors, sinó mostrar el ventall màxim de la seva obra. El projecte passa per intentar donar relleu a una extensa edició de les obres de Faulkner, tant de les novel·les com dels contes. La pròxima serà Llum d’agost, de la qual hi havia una traducció de Manuel de Pedrolo, que volem actualitzar amb una versió per al lector actual.”

Les dificultats venen de la migradesa dels tiratges actuals, però el fet de tirar endavant una iniciativa com aquesta només és comparable al que va fer en castellà Alfaguara, amb el repte de les vendes encara més reduïdes en català: “Amb Faulkner ens hem mogut en els dos primers llibres de la trilogia amb unes xifres pírriques, entre 1.200 i 1.400 exemplars. Crec, però, que La mansió, que forma part de les novel·les sobre l’ascens i caiguda de la família Snopes, té un atractiu especial. És una introducció perfecta a un dels grans mons narratius de la història de la literatura, que s’ha de conservar.”

Nascut al sud profund del Mississipí el 1897, Faulkner pertanyia a una família aristocràtica en decadència des de la guerra de Secessió que va destruir el sud. L’atmosfera llegendària del sud agrícola, pobre i feudal és un dels punts recurrents de la seva obra, que s’engrandeix amb els anys per l’estructura sòlida i la grandesa de les situacions descrites, sovint detalls que actuen com una lupa en la sensibilitat del lector. Amb una formació mínima, Faulkner va començar amb la poesia. Sota el mestratge de Sherwood Anderson, Eliot i Joyce se suma a la revolució de la novel·la, oferint narracions corals, que poden evocar nissagues familiars, el retorn dels soldats o acostar-se a la literatura policíaca gairebé gòtica en obres com Santuari. L’èpica, la llegenda i la mort sempre latent conformen l’aventura del llenguatge que sedueix el lector.

El 6 de setembre arribarà a les llibreries La mansió

L’editor Josep Cots s’entusiasma parlant de Faulkner: “Quan va començar a escriure la trilogia feia més de mig segle que havia acabat la guerra de Secessió. El que fa és mostrar-nos la decadència del sud, de la concepció aristocràtica esclavista. El mateix pas de la trilogia al llarg dels anys mostra com l’antic sud va morint i el nou neix. És un periple de gairebé un segle, la cronologia vital d’una transformació i de les seves parts fosques. La va escriure durant més de trenta anys. Feia broma dient que coneixia més els personatges que els mateixos lectors. Això es reflecteix en aquesta tercera obra, en què alguns dels protagonistes creixen. És una obra autònoma, però fa de compendi i els personatges tenen més dimensió que en les anteriors. Resulta molt agradable perquè no té unes trames complicades i és una bona entrada. Amb això, vull manllevar les afirmacions de la llibretera Marina Porras quan deia que havia estat un encert començar a recuperar Faulkner a partir dels Snopes. Faulkner té molt sarcasme i La mansió alterna personatges i narradors diferents, però és senzilla de llegir”.

Anuncis

“El poble s’ho ha jugat tot a la carta d’uns desigs senzills però immensos” [Sílvia Marimon sobre la reedició de «Deu dies que trasbalsaren el món» de John Reed]

Font: Sílvia Marimon / Ara

CENT ANYS DE LA REVOLUCIÓ RUSSA

Es reedita el llibre de John Reed, la crònica més apassionada de la lluita que va capgirar el món

La població manifestant-se a Petrograd / GETTY IMAGES
La població manifestant-se a Petrograd / GETTY IMAGES

 

“Només vam poder passar una setmana junts abans que caigués malalt. Estàvem terriblement contents d’haver-nos retrobat. El vaig trobar envellit i més trist i estranyament més dolç. La seva roba eren parracs. L’havia impactat tant el patiment i la misèria que l’envoltava que no volia res per a ell”, va escriure el setembre de 1920 Louise Bryant, que havia passat un autèntic calvari fins que es va poder retrobar a Moscou amb el seu marit, el periodista nord-americà John Reed. Però la felicitat de la parella no va durar gaire. Reed va morir el 17 d’octubre, amb 33 anys, i va ser enterrat a les muralles del Kremlin. Un any abans havia publicat una de les narracions més apassionades de la Revolució d’Octubre: Deu dies que trasbalsaren el món. Edicions de 1984 n’acaba de reeditar la traducció catalana per 15 euros. Reed descriu com els bolxevics, al capdavant de treballadors, soldats, mariners i camperols, van conquerir el poder de l’estat rus. El llibre comença amb la introducció de Lenin: “Heus aquí un llibre que voldria veure publicat en milions d’exemplars i traduït a totes les llengües”. El desig del dirigent soviètic es va veure complert.

Reed, fill d’una família de l’alta burgesia nord-americana, era un periodista bregat -havia obtingut un gran reconeixement amb Mèxic insurgent (Edicions de 1984, 2001)- quan va anar a Rússia, per segona vegada, el setembre de 1917. Hi va ser fins al febrer de 1918 i va trigar dos mesos a escriure Deu dies que trasbalsaren el món. “Així com els historiadors escorcollen fins i tot els detalls més anodins de la història de la Comuna de París, també un dia voldran saber què va passar a Petrograd el novembre del 1917, quin esperit animava aquell poble, com eren, com parlaven, com actuaven els seus cabdills. Pensant en tot això he escrit aquest llibre”, diu el poeta aventurer al prefaci del llibre.

Trotski i Stalin manifestant-se a Petrograd
Trotski i Stalin manifestant-se a Petrograd

 

Èxit de vendes

Deu dies que trasbalsaren el món va ser un èxit: al cap de tres mesos de ser publicat als Estats Units se n’havien venut cinc mil exemplars. “Va tenir un èxit espectacular des del moment que es va publicar, interessava als sectors populars, socialistes i revolucionaris, perquè volien saber com els bolxevics van aconseguir la revolució, però també el van voler els sectors dominants per preveure com podien evitar la revolució”, detalla el professor d’història de la UB Pelai Pagès.

Reed va empatitzar amb la revolució. “El poble s’ho ha jugat tot a la carta d’uns desigs senzills però immensos”, escrivia. Era un romàntic que s’havia implicat en la lluita obrera als Estats Units. Anys abans de la Revolució d’Octubre havia escrit: “M’he convertit en un IWW [Treballadors Industrials del Món] i estic a favor de la dinamita”. Reed tenia una ploma arrauxada però, segons Pagès, era honest: “El llibre està escrit amb molta passió però el relat no se l’inventa sinó que està molt ben documentat amb fonts primàries”, diu l’historiador. “Les cròniques de Reed són notablement objectives amb un treball de camp sòlid”, afegeix el professor d’història de la UAB Josep Puigsech. El periodista havia viscut molts conflictes abans però és a Rússia on el seu compromís va anar més lluny: “La Revolució d’Octubre lliga amb el seu esperit aventurer com a periodista; amb el seu esperit a favor dels canvis socials en benefici dels sectors humils de la societat; amb la seva militància política en l’esfera marxista; amb la consciència que el model de trencament que s’està produint a Rússia implica un model de trencament revolucionari d’una profunditat social que no s’havia vist fins aleshores i amb una projecció internacional mai vista”, assegura Puigsech.

Una visió des del carrer

Una de les grans aportacions de Reed és que dona el protagonisme al poble: “Aquesta és una perspectiva que li va donar molt poca gent. Altres obres destaquen molt més el paper dels bolxevics com si fossin ells els qui havien fet la revolució i és veritat que la van encapçalar i dirigir però sense les classes populars la revolució no hauria triomfat”, diu Pagès. Aquest apropament als obrers, camperols, mariners i soldats també permetia la lectura que la revolució es podia esdevenir a qualsevol lloc. De fet, quan Reed va emmalaltir de tifus a Rússia tenia la intenció de tornar al seu país per emprendre la revolució. No era del tot forassenyat: als Estats Units hi havia una gran conflictivitat social, el sindicalisme era important i hi havia sindicats molt bel·ligerants i combatius. Però tornar hauria significat la presó, perquè Reed s’havia involucrat massa en la revolució.

Marxa de soldats a Petrograd
Marxa de soldats a Petrograd

 

Un revolucionari més

El periodista va tenir accés als líders russos. Parlava amb Lenin, Trotski o Kàmenev. “Rússia va tractar a Reed com un revolucionari més”, diu Puigsech. La premsa occidental no va descriure la revolució amb el mateix entusiasme. “Existeix primer una desqualificació general, i després un boicot generalitzat de la premsa occidental a la Revolució Russa”, assegura Puigsech. “A partir de la segona meitat de 1918, i especialment el 1919, les notícies procedents de la Rússia revolucionària seran sistemàticament boicotejades”, afegeix l’historiador.

Cent anys després de la Revolució d’Octubre, què en queda dels ideals d’un moviment que volia canviar el món? La Unió Soviètica ha desaparegut, el comunisme ja no fa por al capitalisme, però Reed és un dels millors guies per entendre què va passar al 1917. “Reed explica com la intensitat d’un procés històric fa que el ciutadà anònim, i aparentment neutral, s’acabi implicant en el procés que viu i evidencia el caràcter internacionalista d’aquella revolució”, opina Puigsech. Reed és l’únic nord-americà enterrat al Kremlin. A la seva tomba hi van col·locar la pancarta “Els líders moren, però la causa perdura”. “Les meves simpaties no eren pas neutrals durant la lluita. En contar la història d’aquells dies grans, però, he mirat de veure els fets amb els ulls d’un cronista conscient, interessat només a establir la veritat”, va escriure Reed.

Altres mirades a la presa de poder bolxevic

Trotski des de l’exili

Lev Trotski (Ucraïna, 1877 – Mèxic, 1940) és un altre testimoni excepcional perquè és una de les figures més destacades de la Revolució Russa del 1917: va ser comissari d’Afers Estrangers de la Rússia bolxevic (1917-1918) i comissari de Guerra (1918-1925). No obstant això, quan escriu Història de la Revolució Russa ja l’han desterrat a l’illa de Prínkipo (Turquia). És molt crític amb l’estalinisme, que considera com una deformació de la Revolució de 1917. Durant el seu llarg exili, que acabaria amb el seu assassinat el 1940, també va escriure, entre altres obres, La revolució traïda.

La passió d’un fill de revolucionaris

Victor Serge (Brussel·les, 1890 – Mèxic, 1947) era fill d’una parella de revolucionaris russos de les dècades de 1860 i 1870 i va néixer a l’exili belga. Als 15 anys ja es va afiliar a la Jove Guàrdia Socialista belga. Va viure a la Barcelona de 1915 i va ser detingut a França. Va viatjar a Petrograd el febrer de 1919 i va treballar al Komintern com a periodista, editor i traductor. A El Año I de la Revolución rusa: los primeros pasos de la dictadura del proletariado (1917-1918) descriu el procés revolucionari i explica com obrers ansiosos de notícies li preguntaven: “Què espera el proletariat francès per prendre el poder?”

El diplomàtic francès seduït

El capità Jacques Sadoul era assessor militar del ministre francès de la Guerra i va ser enviat a Rússia l’any 1917 amb la intenció de mantenir aquest país al costat dels aliats durant la I Guerra Mundial. Sadoul afirma a Cartas sobre la revolución bolchevique, entre altres coses, que el poble rus vol sobretot la pau i que el govern bolxevic és molt més sòlid del que es pensa Occident. En contacte amb Lenin i Trotski, explica a la seva correspondència el dia a dia de la revolució. Sadoul es va convertir en un dels màxims defensors de la Revolució Russa i va ser un dels fundadors del Partit Comunista Francès.

El desencant de Pasternak

El doctor Jivago no és una crònica periodística però la veu literària de Borís Pasternak trasllada el lector des de l’èpica de la revolució fins al desencant posterior. L’escriptor rus va viure un autèntic malson amb aquesta novel·la que ell defensava que era imprescindible per entendre el país que tan estimava. L’obra va ser utilitzada durant la Guerra Freda. La Unió Soviètica va prohibir-la i els Estats Units van pressionar perquè es concedís el premi Nobel a l’escriptor rus i van promocionar la novel·la perquè la consideraven crítica amb el comunisme.

 

Novetat editorial: «L’home de mar», de Catherine Poulain. Traducció de Mia Tarradas.

«Catherine Poulain relata la vida d’una dona jove a bord d’un gran pesquer a Alaska, i transporta els lectors a una singular i apassionant història sobre la condició humana»
Le Figaro
«Catherine Poulain navega sota la bandera de Conrad i Jack London, també sota la de Keruac i Lowry»
Les Echos
«Una novel·la brutal i commovedora. Una grandiosa opera prima»
L’Express

400PoulainL’home de mar
Catherine Poulain
Traducció de Mia Tarradas
Mirmanda, 159
352 pàgines
21,90 euros

A Kodiak, als confins del món, ningú no pregunta pel passat i un estrany lligam fraternal s’estableix entre els que embarcaran i sortiran a pescar el bacallà negre, els halibuts o el cranc. La Lili, sense haver pescat mai abans, en formarà part. A canvi, però, de sotmetre’s a les subtils lleis no escrites que regeixen les relacions entre els homes a bord i a la rutina de les jornades de pesca, durant les quals portarà al límit l’endurança del seu cos menut: dormir a terra, la sal que crema la pell, seguir clavant el ganivet al ventre llis dels peixos, fascinar-se pel cor que encara bat i engolir-lo.

A partir de les seves pròpies experiències com a pescadora a Alaska, Catherine Poulain ens ofereix una novel·la èpica que eleva les gestes quotidianes d’éssers marginals a la categoria de mite. Homes herois que planten cara a les onades o que lluiten amb les enormes preses que cal esbudellar quan són a mar; confosos i ingenus quan són a terra, vençuts per l’alcohol i els propis somnis.

200poulainbarcelonaCatherine Poulain (Manosque, 1960) ha treballat en una fàbrica de conserves de peix a Islàndia, de temporera de la fruita a França i al Canadà, de cambrera a Hong Kong i, durant més de deu anys, a bord d’un vaixell de pesca a Alaska. En l’actualitat, s’està entre els Alps de l’Alta Provença i el Médoc, on treballa com a criadora de bestiar i vinicultora. L’home de mar és la seva primera novel·la i va ser nominada al premi Goncourt a la primera novel·la.

Novetat editorial: «Dies de ratafia», la nova novel·la de Sergi Pons Codina

400ratafia

Dies de ratafia
Sergi Pons Codina
Mirmanda, 158
288 pàgines
18,00 euros

En Morell i el seu deixeble Quintana són dos joves intel·lectuals de barra de bar amb inclinacions de jubilat. Buiden ampolles de ratafia mentre l’un dicta a l’altre tot un seguit d’afinades observacions sobre l’actualitat que, amb sort, formaran part de la secció d’opinió del diari El Popular.

Per guanyar-se la vida, en Morell destil·la i posa en circulació clandestinament la seva pròpia ratafia. La seva base d’operacions és un immoble buit que ocupa a condició de custodiar-lo fins que la crisi passi i els preus de l’habitatge tornin a recuperar la indecència.

Sergi Pons Codina posa la picaresca de barri, la postveritat dels diaris, l’alcohol de garrafa, l’humor pel broc gros, la ironia més fina i fins i tot —¿per què no?— una història d’amor al servei de la supervivència d’en Xavier Morell, un pobre diable elevat a la categoria d’heroi del nostre temps.

Sergi-pons-CodinaSergi Pons Codina (Barcelona, 1979). Fill de Parets del Vallès, on viu i persisteix. Ja de ben jove destaca pel seu amor per la tinta. Viatger incansable: Granollers, el Poble Nou, Santa Coloma, Sant Andreu, Torí… El 2007, coincidint amb el naixement del seu primer fill, dóna un tomb a la seva vida i es concentra en la vida familiar. Lector voraç de les obres de Calders, Fante i Pedro Juan Gutiérrez, entre molts d’altres, l’any 2012 comença a escriure, i no para. Mars del Carib va ser la seva primera novel·la, celebrada per la crítica i el públic. Dies de ratafia n’és la segona.

Novetat editorial: «Les memòries perilloses» seguit de «La transferència d’una memòria», de Benjamin Stora amb Alexis Jenni (Traducció de Josep Alemany)

Quin és l’origen de la «lepenització de les mentalitats» que assetja la societat francesa? Vet aquí una de les millors aproximacions escrites sobre aquest fenomen.

400-memoriesperillosesLes memòries perilloses
Seguit de La transferència d’una memòria
Benjamin Stora amb Alexis Jenni
Traducció de Josep Alemany
De Bat a Bat, 39
978-84-16987-05-4
284 pàgines
18,00 €

França és a les portes d’un combat decisiu que pot portar el Front Nacional al poder. El país no ha acabat de fer net amb el seu passat colonial. Ans al contrari, s’ha impregnat del seu imaginari i n’ha format una base ideològica sobre la qual s’ha construït l’FN. Aquesta és la tesi que llançava Benjamin Stora a La transferència d’una memòria. De l’«Algèria francesa» al racisme antiàrab l’any 1999. El seu llibre analitzava les raons històriques per les quals les memòries ferides que els vaixells van transportar d’una riba a l’altra de la Mediterrània el 1962 continuen vives i en tensió a França. Aquest també va ser el tema de la novel·la d’Alexis Jenni, L’art francès de la guerra, premi Goncourt del 2011.

La primera part d’aquest llibre consisteix en els diàlegs que Alexis Jenni i Benjamin Stora van mantenir entre la fi de l’agost del 2014 i el febrer del 2015, que il•luminen amb llum nova la naturalesa dels grans desafiaments que viu França després de l’atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo al gener del 2015 i dels que l’han seguit posteriorment. L’objectiu és entendre com la ideologia anomenada la «lepenització de les mentalitats» s’ha pogut infiltrar en amplis sectors de la societat i de la classe política franceses i contaminar-los fins a esdevenir avui dia un partit que representa quasi un terç de l’electorat francès. A la segona part del llibre s’edita La transferència d’una memòria, que havia anticipat el lloc central d’aquestes qüestions a la França d’avui.

Benjamin Stora (Constantina, 1950) és historiador, professor universitari i autor de diversos llibres sobre Algèria i la història del Magrib. És president del Consell d’Orientació del Museu de la Història de la Immigració.

Alexis Jenni (Lió, 1963) és autor de L’art francès de la guerra, novel·la amb què va guanyar el premi Goncourt l’any 2011. La novel·la es va inspirar parcialment en el debat sobre la «identitat nacional» que va promoure el president Nicolas Sarkozy.

Novetat editorial: «El mar, el mar», d’Iris Murdoch. (Traducció de Laura Baena)

Una obra mestra d’Iris Murdoch

fm157elmarelmarEl mar, el mar
Iris Murdoch
Traducció de Laura Baena
Mirmanda, 157
736 pàgines
20,90 euros

El mar, el mar és la crònica de les obsessions que habiten la ment de Charles Arrowby, un dramaturg egocèntric retirat, tal com les explica ell mateix en les memòries que comença a escriure quan fuig de Londres per buscar la tranquil•litat i la solitud en un petit poble vora el mar, lluny del món del teatre i de la seva tempestuosa vida sentimental.

Tot i la reclusió a la qual es vol forçar, Arrowby topa amb qui va ser el seu primer amor, Mary Hartley Fitch, a qui no veia des que tots dos eren adolescents. A partir d’aquí, s’obsessiona per ella, idealitzant fins a extrems dramàtics la seva antiga relació. Aquest amor del passat i la incapacitat d’Arrowby per reconèixer l’egoisme i la megalomania que s’amaguen sota els seus ideals romàntics són el centre al voltant del qual gira aquesta obra.

En les seves novel·les, Murdoch exposa extensament les motivacions que governen els seus personatges: la vanitat, l’enveja i la crueltat que s’oculten sota les disfresses amb què es mouen pel món. El mar, el mar, una obra fascinant poblada de reflexions, imatges i històries, n’és un exemple paradigmàtic i inoblidable.

200murdochProfessora universitària, filòsofa, narradora i assagista, Iris Murdoch va néixer a Dublín l’any 1919 i va passar la infantesa a Londres. Del 1938 al 1942 va estudiar filosofia i literatura al Somerville College d’Oxford, on va aprendre llatí, grec i llengües modernes. Escriptora prolífica, va escriure vint-i-sis novel·les en més de quaranta anys, la darrera de les quals ja assetjada per l’Alzheimer. Murdoch va guanyar el premi Booker l’any 1978 amb El mar, el mar. Va morir l’any 1999 a Oxford.

Novetat editorial: «Professió del pare», de Sorj Chalandon (Trad. Josep Alemany)

400professiopare
Professió del pare

Sorj Chalandon
Traducció de Josep Alemany
Mirmanda, 156
272 pàgines
19,50 euros

Quan a l’escola li demanen quina és la professió del seu pare, l’Émile Choulans vacil·la: ¿paracaigudista? ¿Espia? ¿Professor de judo? ¿Assessor personal del general De Gaulle? Aquestes són, potser, les professions del seu pare. El que és segur és que el petit Émile n’és sempre l’ajudant, el seu fidel camarada.

Inspirada en la seva pròpia infantesa, Sorj Chalandon relata de manera colpidora com la fantasia del nen que va ser fou estalonada pels deliris patològics del seu pare fins a situar-se, tots dos, al caire de la bogeria compartida.

Escrita amb gran sobrietat i a cor obert, aquesta obra explora com la malaltia pot adulterar l’amor d’un pare pel seu fill i com l’adult pot destruir la fragilitat del nen, com el pot deixar a l’empara d’un món tant versemblant com incomprensible.

El lector català descobrirà a Professió del pare una nova faceta de Chalandon, més íntima però tanmateix igual de commovedora i punyent que la que relatava a Retorn a Killybegs o a La quarta paret.

***

I en format butxaca ja podeu trobar…

1984_Butxaca_23

***

chalandon

Sorj Chalandon, nascut el 1952, va ser durant molt de temps periodista al diari Libération abans d’incorporar-se a Le Canard enchaîné. Amb els seus reportatges sobre Irlanda del Nord, el 1988 va guanyar el Premi Albert Londres. Ha publicat diverses novel•les, entre les quals destaquen Une promesse (2006, Premi Médicis), Mon traître (2008), Retorn a Killybegs (2011, Gran Premi de Novel•la de l’Acadèmia Francesa) i La quarta paret (2013, Premi Goncourt dels Instituts). Amb Professió del pare (2015) l’autor va guanyar el Premi Style.