“Lincoln al bardo”, la sorprenent primera novel·la d’un dels escriptors més reconeguts i influents de la seva generació

Febrer de 1862. La guerra de Secessió fa menys d’un any que dura, però ja comença a ser sagnant. Mentrestant, Willie Lincoln, l’estimat fill d’onze anys del president, és a la Casa Blanca, greument malalt. Malgrat que semblava que havia de recuperar-se, al cap de pocs dies mor i traslladen el seu cos a un cementiri de Georgetown. Els diaris de l’època informen que el president Lincoln, desfet pel dolor, ha visitat diverses vegades la cripta del seu fill per abraçar-lo.
FM171_Lincoln_Saunders
A partir d’aquest fet històric, George Saunders basteix una història inoblidable sobre l’amor i la pèrdua que s’endinsa en un regne sobrenatural alhora hilarant i terrorífic. I és en aquest bardo —l’estat de transició entre la mort i la reencarnació segons la tradició tibetana— que Willie Lincoln, envoltat de fantasmes que es mofen i es planyen de la vida que han deixat enrere, haurà de lliurar una monumental batalla sorgida del fons de la seva pròpia ànima.

Lincoln al bardo és la sorprenent primera novel·la d’un dels escriptors més reconeguts i influents de la seva generació. Una obra formidablement atrevida i generosa d’esperit que també és un testimoni del poder de la ficció per parlar amb honestedat i tendresa de les coses que realment importen.

George Saunders va néixer a Amarillo, Texas, l’any 1958. És professor d’escriptura creativa a la Universitat de Syracuse i escriu per al The New Yorker i per a altres revistes de prestigi. És autor de vuit llibres, entre els quals destaquen els reculls de relats Secessiolàndia pel pedregarPastoràlia i Deu de desembre, obra finalista del National Book Award 2013. La qualitat de la seva literatura és reconeguda internacionalment i ha rebut diversos guardons de prestigi, com ara els premis PEN/Malamud 2013 i Man Booker 2017, que ha obtingut per Lincoln al bardo.


Un tast de Lincoln al bardo 

La mort havia ocorregut feia tan sols uns instants. El cadàver descansava sobre el llit amb la vànova oberta. Duia el pijama blau clar. Tenia els braços als flancs. Les galtes encara estaven enceses. A terra hi havien amuntegat tres coixins. La tauleta lateral estava torta, com si l’haguessin apartat d’un cop.

Testimoni històric: la Casa Blanca de
Lincoln, editat per Stone Hilyard, crònica
de Sophie Lenox, minyona.

Jo vaig ajudar a l’hora de rentar-lo i vestir-lo, i encabat el vaig estirar al llit, que és quan va entrar el senyor Lincoln. No havia vist mai un home tan compungit de dolor. Es va acostar al llit, va aixecar el llençol que tapava el rostre del seu infant, el va esguardar detingudament amb efecte i, amb posat seriós, va murmurar: «Pobre fillet meu, era massa bo per a aquest món. Déu se l’ha endut amb ell. Sé que està molt millor al cel, però és que ens l’estimàvem tant… Que dur, que dur que és veure’l morir!».

Keckley, ibíd


Altres títols de Saunders publicats a Edicions de 1984:

Deu de desembre (Mirmanda, 115. Traducció: Yannick Garcia)

Pastoràlia (Mirmanda, 124. Traducció: Yannick Garcia)

Secessiolàndia pel pedregar (Mirmanda, 140. Traducció: Yannick Garcia)

 

Anuncis

Marilynne Robinson i Orides Fontela

fullsizerender-54.jpg

Un himne immens a l’estranya i meravellosa gràcia de viure

Gilead de Marilynne Robinson
Traducció d’Emili Olcina

El 1956, pressentint que la vida se li acaba, el reverend John Ames escriu al seu fill, encara un nen de set anys, una carta on li parla d’ell mateix i dels seus ascendents. Ames és el fill d’un predicador d’Iowa i el nét d’un pastor evangèlic que, de jove, va anar a l’Oest, a Kansas, a lluitar per l’abolició de l’esclavitud. Amb un discurs lúcid i lluminós on la intel·ligència i l’esperança parlen el mateix idioma, el reverend Ames teixeix, a través de les pàgines de l’única herència que la pobresa material li permet deixar, una història sobre els vincles sagrats entre pares i fills, sempre sotmesos a conflictes inevitables.

De les desfetes de l’ànima a les seves victòries incertes, de l’exaltació de la carn o dels errors del cor als vertígens del misticisme, amb una prosa tan emotiva que es fa inoblidable, Marilynne Robinson, a través de les paraules del reverend Ames, dedica a l’estranya i meravellosa gràcia de viure un himne immens, ample com el país que narra, exigent com tota conquesta espiritual i tan trasbalsador com una pregària.

Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943) és autora de quatre novel·les i de diversos llibres de no-ficció. L’any 2012 va rebre la Medalla Nacional d’Humanitats —atorgada pel president dels Estats Units— per la seva «prosa delicada i intel·ligent». D’entre les seves obres, destaquen Vida de casa iLila, obra guardonada l’any 2014 amb el National Book Critics Circle Award, totes dues publicades en aquesta mateixa col·lecció. Actualment és professora a la Universitat d’Iowa i viu a Iowa City.

Un tast de Gilead:

“Ahir a la nit et vaig dir que potser tard o d’hora me n’aniria, i vas dir on, i et vaig dir amb Nostre Senyor, i vas dir per què, i et vaig dir perquè sóc vell, i vas dir: «No et trobo vell». Em vas agafar la mà i vas dir no ets gaire vell, com si així resolguessis l’assumpte. Et vaig dir que potser tindries una vida molt diferent de la meva i de la vida que havies tingut al meu costat, i seria meravellós, perquè hi ha moltes maneres de viure una bona vida. I vas dir: «La mare ja m’ho ha dit». I després vas dir: «No riguis, perquè et pensaves que em reia de tu». Vas estirar el braç i em vas posar els dits als llavis i em vas adreçar aquella mirada que no he vist mai de la vida excepte a la cara de la teva mare. És una mena d’orgull furiós, apassionat i sever. Sempre m’estranya una mica constatar que les meves celles no s’han socarrat després de rebre una d’aquestes mirades. Les trobaré a faltar.”


L’obra completa d’una de les poetes més brillants del segle XX

Poesia completa d’Orides Fontela
Traducció de Jaon Navarro

«No tinc res més que la poesia. En aquest sentit, sóc el propi cor salvatge. Si no fos per la poesia, jo podria estar en la més pura indigència; ni vosaltres, ni ningú no em reconeixeria; em moriria sense haver existit. És la meva única esperança de salvació, perquè descarto la salvació transcendental. La meva poesia se salvarà tota sola si té força per a això. Ella es defensarà tota sola, cada poema té el seu karma. D’ara endavant, no tinc ja cap responsabilitat sobre els meus poemes.» Orides Fontela

Orides de Lourdes Teixera Fontela va néixer a São João da Boa Vista (SP) el 21 d’abril de 1940, on va viure fins al 1966, any en què es va traslladar a São Paulo. Va ser mestra d’escola i bibliotecària. És una de les poetes brasileres més importants del segle XX. Pertany a la generació dels escriptors Hilda Hilst, Adélia Prado, Roberto Piva i Paulo Leminski. Kant, Heidegger, Wittgenstein o el budisme zen van influir en la seva poesia, no debades havia estudiat Filosofia a la Universitat de São Paulo, on es va llicenciar el 1972. És autora de Transposição, 1969; Helianto, 1973; Alba, 1983; Rosácea, 1986;Trevo (1969-1988), 1988; Teia, 1996; Poesia reunida (1969-1996), 2006, i, finalment, Orides Fontela – Poesia completa, publicada a São Paulo per l’editorial Hedra el 2015. Fontela va morir el 2 de novembre de 1998 a Campos do Jordão.

“De la mateixa manera que la seva vida fou aspra i dura, també ho és la seva poesia: despullada, sense res sobrer. Tot i que els seus poemes semblen simples, quasi obvis, quotidians, en la mesura en què reverberen i ens concentrem en ells, van mostrant-se amplis, revelant la complexitat del que és humà en el món. En aquesta quasi obvietat quotidiana, és una poesia universal, que transcendeix el lloc, la persona, les condicions de vida de qui la va escriure. Com diu Ricardo Domeneck, «és temptador mitificar la dona que va viure com va viure i va escriure aquests poemes, que més aviat semblen cubs d’energia concentrada, esperant per esclatar a l’ull del lector”. (Del pròleg de Veronika Paulics)

Un tast de la poesia d’Orides Fontela:

LES COSES SALVATGES

—la ferma muntanya
la mar indomable
l’ardent
silenci—

en tot batega
i penetra
el clamor
de l’indomesticable destí.

Les gestes de l’expansió ultramarina portuguesa per Àsia narrades pel gran aventurer Mendes Pinto

Peregrinació, de Fernão Mendes Pinto, arriba a les llibreries aquest dimecres 28 de febrer. Selecció i traducció de Gabriel de la S. T. Sampol. Pròleg d’Isabel Soler. 15è Premi de traducció Vidal Alcover. 
LC10_Peregrinació

Fernão Mendes Pinto, navegant portuguès del segle xvi, va escriure un llibre enlluernador, clarament distant de les moltíssimes pàgines cronístiques, descriptives i testimonials, l’anomenada literatura de viatges generada per l’experiència oceànica portuguesa al llarg de les dècades renaixentistes. La Peregrinació és un llibre desbordant i valent que s’acosta, amb gran modernitat, al que serà la futura i romàntica novel·la d’aventures i que és perfectament comparable en audàcia a molts passatges de l’epopeia Els Lusíades del també aventurer i gran poeta Luís Vaz de Camões.

La Peregrinação és l’Aventura, així, en genèric, ja que és la interpretació d’un enorme compendi no només de les experiències del seu autor, sinó de les experiències dels molts aventurers occidentals per l’Orient encarnades en un mateix personatge-narrador que conta allò que en veritat va viure i també trasllada a la seva peregrinació personal allò que va sentir explicar i va adoptar com a propi o allò que va llegir en altres obres.

Alhora, la Peregrinació és un llibre d’estirp marcopoliana, i no només per la seva gairebé inabordable quantitat d’informació i el seu exotisme, sinó també per la sorpresa i la incredulitat que va provocar la seva recepció, com així va ocórrer, més de tres-cents anys abans, amb el Llibre de les meravelles del viatger venecià.

Fernão Mendes Pinto (Montemor-o-Velho, c. 1510 – Almada, 1583), soldat, navegant, descobridor, mercader, metge, diplomàtic, espia, corsari, captaire, presoner, esclau, nàufrag i, fins i tot, novici de la Companyia de Jesús, és autor d’una única obra, la Peregrinació, on consigna les seves vivències, aventures i desventures, durant vint-i-un anys pels territoris orientals, des d’Etiòpia fins al Japó. Publicada pòstumament (1614), la Peregrinació és l’obra més destacada dins el gènere de la literatura de viatges, propi del Renaixement portuguès. S’ha discutit la veracitat de moltes de les coses que hi conta, però des d’un punt de vista exclusivament literari és una obra monumental que fa del seu autor un dels més grans noms de la literatura portuguesa.

Un tast de Peregrinació

“Quan, de vegades, faig memòria dels molts i grans treballs i infortunis que he sofert i que ja començaren en la meva primera edat i han continuat la major part i millor temps de la meva vida, trobo que amb molta de raó em puc queixar de la fortuna, que sembla que ha tingut per particular intenció i empresa seva perseguir-me i maltractar-me, com si això li hagués de ser ocasió de gran fama i de gran glòria, perquè veig que, no contenta, ja des del principi de la meva infantesa a la meva pàtria, de posar-me en tal estat que sempre hi vaig viure en la misèria i la pobresa, i no sense ensurts i perill de la vida, em va voler dur també a les parts de l’Índia on, en lloc del remei que hi anava a cercar, em varen anar creixent amb l’edat els treballs i els perills. Però, per altra banda, quan veig que, d’enmig de tots aquests perills i treballs, Déu sempre me n’ha volgut treure sa i estalvi i posar-me en seguretat, trobo que no tinc tanta raó de queixar-me de tots els mals passats, sinó més aviat de retre-li gràcies per aquest bé present, ja que m’ha volgut conservar la vida perquè pogués fer aquest escrit rude i tosc, que per herència deixo als meus fills (perquè sols per a ells pretenc escriure’l) per tal que ells hi vegin aquests meus treballs i perills de la vida que vaig passar en el transcurs de vint-i-un anys en què vaig ser tretze vegades captiu i disset venut a les parts de l’Índia, Etiòpia, l’Aràbia Feliç, la Xina, Tatària, Macassar, Sumatra i moltes d’altres províncies d’aquell oriental arxipèlag dels confins d’Àsia a què els autors xinesos, siamesos, gueus i liukius anomenen en les seves geografies «Pestanya del Món», commés endavant espero tractar molt detalladament i extensa.”

Fragment del pròleg d’Isabel Soler

“Es pot creure Fernão Mendes Pinto? En el cas que fos veritat tot el que va passar l’aventurer portuguès en els seus vint-i-un anys de viatge marítim i, en molts moments, terrestre per l’Orient —i em sembla que jo sí que ho crec, o crec que tot el que diu (o molt) és possiblement cert—, es fa absolutament extraordinari que aconseguís tornar a Portugal. Com la majoria dels historiadors que s’han topat amb Mendes Pinto i que irremeiablement s’han sentit fascinats pel relat de la seva experiència oriental, tampoc jo no puc estar-me d’esmentar els molts «oficis» que va tenir i que, en bona part, ell mateix recull a la primera pàgina del relat de la seva peregrinació: soldat, navegant, descobridor, mercader, metge, diplomàtic, espia, corsari, captaire, presoner, esclau, nàufrag, fins i tot novici de la Companyia de Jesús en conèixer i rebre l’influx del pare Francesc Xavier. I tampoc no puc contenir les ganes de recollir els molts i enormes espais geogràfics que va veure: des de la seva arribada a l’Índia, el setembre del 1537, i al llarg de les dues dècades que transcorren fins que torna a Lisboa el setembre del 1558, diu que va re-córrer tot Orient, des d’Etiòpia i Abissínia, també, Aràbia,Ormuz i l’Índia, fins a Sumatra, Java, Indoxina, Tatària, laXina i el Japó, fins i tot l’enigmàtic Calaminhão, que alguns han arribat a pensar que es tracta del Tibet i d’altres hi reconeixen la ciutat de Luang Prabang, a Laos. Per concloure el ritual, tampoc no em puc estar de citar les conegudes frases amb què a Portugal es feia paròdia del nom de Fernão MendesPinto, ja un cop es van conèixer les seves nombrosíssimes aventures, totes massa sorprenents, massa increïbles,massa fantasioses: Fernão, mentes? Minto! o Fernão…, mentes muito…”

L’exitosa novel·la d’Irvin D. Yalom, ara en català

El dia que Nietzsche va plorar arriba a les llibreries dimecres 21 de febrer 
FM169_Nietzsche-Yalom
Venècia, 1882. L’atractiva i apassionada Lou Salomé concerta una misteriosa cita amb el doctor Josef Breuer, un dels pares de la psicoanàlisi, per demanar-li que visiti Friedrich Nietzsche, un filòsof alemany encara desconegut pel gran públic però amb un futur brillant. Nietzsche es troba immers en una greu crisi personal i, aïllat i profundament turmentat, manifesta tendències suïcides.

Influït per les noves teories del seu jove protegit Sigmund Freud, Breuer accepta la perillosa estratègia que Salomé li proposa: psicoanalitzar Nietzsche sense que ell se n’adoni. I, tot i que tem que el seu pacient no pugui trobar el consol en les seves sessions de teràpia, a poc a poc aconsegueix que el filòsof s’enfronti als seus fantasmes. Les trobades esdevenen poderoses partides d’escacs dialèctiques. Però ¿qui és el mestre? ¿Qui cura a qui?

Barrejant magistralment realitat i ficció, Irvin D. Yalom basteix una història que, per boca d’alguns dels grans intel·lectuals del segle xix, ens parla sobre el poder redemptor de l’amistat.

Friedrich Nietzsche i Josef Breuer no es van conèixer. I per descomptat, la psicoteràpia no es va inventar com a resultat d’una trobada inexistent. No obstant això, les circumstàncies de la vida dels personatges principals d’aquesta novel·la estan basades en fets reals i els seus components essencials —l’angoixa de Breuer, la desesperació de Nietzsche, Anna O., Lou Salomé, la relació de Freud amb Breuer, el palpitant embrió de la psicoteràpia corresponen al moment històric de 1882. (…) És molt probable que Nietzsche (de qui he descrit el quadre clínic seguint el vívid esbós biogràfic de Stefan Zweig de 1939) patís migranya severa. Per tal de trobar-hi solució, va visitar-se amb molts metges de tot Europa, de manera que seria fàcil que algú l’hagués convençut de visitar-se amb l’eminent Josef Breuer.

Fragment extert de la Nota de l’autor


Irvin D. Yalom (Washington, 1931), nascut en el si d’una família humil d’origen jueu, és escriptor i professor emèrit de Psiquiatria a la Universitat de Stanford. Als seixanta anys es va convertir en autor de novel·les de ficció i va assolir un gran èxit mundial. D’entre les seves obres, que han estat traduïdes a diversos idiomes, destaquen Lying on the couch (1996) i The Schopenhauer cure (2005). Edicions de 1984 n’ha publicat En el cor de la nit (2008), El problema de Spinoza (2012) i Criatures d’un dia (2015).


Un tast de la novel·la

—¿L’esperança? L’esperança és el pitjor de tots els mals! —va exclamar Nietzsche. En el meu llibre Humà, massa humà, vaig suggerir que, quan es va obrir la caixa de Pandora i se’n van escapar els mals que hi havia tancat Zeus, hi va quedar, sense que ningú ho sabés, un últim mal: l’esperança.
Des de llavors, l’home ha considerat la caixa i els seus continguts esperançadors com un cofre de la bona sort. Però hem oblidat el desig de Zeus que l’home continuï permetent que el turmentin. L’esperança és el pitjor dels mals perquè perllonga el turment.
—El que vol dir, doncs, és que hauria d’avançar-se el
moment de la mort, si es vol.
—Aquesta és una elecció possible, però només tenint un
coneixement ple.
Breuer se sentia triomfant. Havia estat pacient, havia permès que les coses seguissin el seu curs i ara veuria els resultats de la seva estratègia! La discussió es movia precisament en la direcció que desitjava.


“El Rusio i el Pelao” de C. A. Jordana arriba a les llibreries aquest dimecres 7 de febrer

Inspirada en l’ambient dels barris populars xilens on va viure l’autor, El Rusio i el Pelao és una nouvelle del tot original en les nostres lletres. Explica la vida de dos nois del carrer (uns rotos) que han d’espavilar-se com poden —fent les feines més diverses— i que miren de campar-se-la per un món que resulta engrescador, especialment des de la perspectiva iniciàtica, però que no els ofereix cap protecció. Els vincles entre els dos germans, les amistats de la mare, l’escenari suburbial sobre el fons de la ciutat de Santiago o la galeria de personatges passavolants (des de la figura volàtil del pare fins als parents amoïnosos) són presentats amb una prosa àgil que incorpora amb naturalitat la parla xilena popular. Un prodigi de penetració psicològica, d’humor i d’empatia.

FullSizeRender (27)

Cèsar-August Jordana (Barcelona, 1893 – Santiago de Xile, 1958), escriptor i traductor de prestigi que exercia a la premsa de Barcelona un periodisme incisiu i compromès amb la República, va haver d’exiliar-se el 1939. Els primers anys es va instal·lar a Santiago de Xile i més endavant, el 1945, es va traslladar a Buenos Aires, reclamat per l’editor Antoni López Llausàs per exercir el càrrec d’assessor literari en la prestigiosa Editorial Sudamericana. És a la capital argentina on escriurà  l’obra autobiogràfica El món de Joan Ferrer  i El Rusio i el Pelao, publicada primer a Xile en vida de l’autor (El Pi de les Tres Baranques, 1950) i recuperada en una segona edició a la col·lecció “Antologia catalana” amb pròleg de Josep M. Benet i Jornet (Edicions 62, 1975). Des de llavors, havia caigut en l’oblit.

Un tast de la novel·la

“Quan el Pelao tenia set anys i el seu germà havia, segons deia ell, enterao loh ocho y entrao en loh nueve, el Rusio va pensar que calia fer alguna cosa per aturar, o almenys alentir, la davallada econòmica del casal dels Jacobsen Bermejo. La seva mare podia cantar; però la carbonada, entre altres coses, era cada dia més magra, i els churrascos començaven a passar més alts que els avions que anaven a Los Cerrillos o en tornaven. Decidí que un home que s’acostava als nou anys i un noi de set podien fer-hi alguna cosa. Aquella nit, quan s’hagueren retirat a l’antic garatge, començà a comunicar al seu germà la seva decisió dient-li que haurien de deixar el col·legi.”

 C. A. Jordana sobre El Rusio i el Pelao i els nens de carrer de Santiago de Xile

“Ha estat l’ambient xileno-pueril el que ha tingut el mèrit o la culpa d’aquesta darrera obra meva. El tracte amb els infants, sobretot per a un que s’apropa a una edat d’avior, és una relació magnífica (sempre, naturalment, que un pugui interrompre’l tot seguit que se’n cansa). El tracte amb els cabritos és, encara, més alliçonador que qualsevol enciclopèdia. En un dels meus simples esplais publicats a la revista Catalunya de Buenos Aires, retia un degut homenatge a la saviesa dels minyons de Santiago; però gairebé no cal dir que vaig quedar molt curt quant als guanys intel·lectuals i emotius que havia fet amb llurs ensenyances.”

“No cal cap artístic esforç de recreació. Déu els creà tan ajustadament en llurs defectes i virtuts, que aquell que els experimenta no pot fer altra cosa que admirar-los.”

 

 

L’obra mestra perduda de Lenz, censurada per raons polítiques, per fi publicada

65 anys després veu la llum aquest text que Lenz no va veure mai publicat

La novel·la, escrita l’any 1952, presenta desertors de l’exèrcit alemany que s’incorporen a l’Exèrcit Roig, un fet inimaginable en el clima polític de l’era Adenauer i davant de l’amenaçador enduriment de les tensions entre les potències occidentals i el bloc oriental. Els editors van proposar a Lenz que reorganitzés tot l’argument i reorientés els personatges, però després de diverses versions no acceptades, l’autor va renunciar a la seva publicació:

censuradesertor

El desertor
Siegfried Lenz
Traducció de Ramon Monton
Mirmanda, 163
ISBN: 978-84-16987-13-9
Pàgines: 352
PVP: 22,80 €

400Desertor

William Faulkner per sempre [David Castillo a ElPuntAvui]

Font: David Castillo / ElPuntAvui

Edicions de 1984 presenta La mansió, final de la trilogia dels Snopes del premi Nobel del 1949, mestre de mestres

Podria semblar que fa una eternitat quan llegíem apassionadament William Faulkner al nostre país, però va haver-hi un moment que el novel·lista nord-americà estava de moda entre nosaltres. Era una referència, no tan sols per als reconeguts escriptors del boom sud-americà sinó per a tots els que preteníem convertir els nostres relats abarrocats en carn filològica. Al voltant de les traduccions i dels assajos, les discussions sobre aspectes de la seva obra podien arribar a les mans. Han passat dècades des de les traduccions de les novel·les per part d’Hortènsia Curell, Manuel de Pedrolo, Jordi Arbonès, Marta Pera, i Ramon Folch i Camarasa, que des del 1967 van acostar-nos les obres fonamentals del narrador del sud, com ara Rèquiem per a una monja, Absalom, Absalom!Intrús en la pols, SantuariLes palmeres salvatges Mentre agonitzo. També cal destacar els contes de L’arbre dels desitjos, traduït per Albert Fontich per a Edicions B el 1989. I des del 1991, a excepció de reedicions escadusseres, res.

Aquesta tendència es va trencar quan el 2014 Edicions de 1984 va publicar la primera part de la trilogia dels Snopes. Per aquest motiu parlem amb l’editor Josep Cots, flamant Premi Nacional, que està encetant aquestes traduccions de Faulkner, que han començat per la trilogia formada per El llogaretLa ciutat La mansió, les dues primeres traduïdes per Maria Iniesta, i la tercera per Esther Tallada. Cots, que reconeix la influència decisiva que ha tingut Faulkner en l’obra d’autors com García Márquez, però també en novel·listes d’aquí com Rodoreda, Porcel i l’esmentat Pedrolo, ens diu: “Considero que Faulkner és decisiu perquè és capaç de dibuixar el seu món del sud dels Estats Units, amb tots els mites, llegendes i altres circumstàncies. El vaig voler impulsar perquè tenia la sensació que havia quedat sepultat, oblidat totalment. A causa del gruix escarransit dels nostres lectors, deixem de banda autors clau de la literatura, que queden superats per les noves fornades, per les novetats, pel mercat efímer. Un escriptor de la vàlua de Faulkner ha de tenir noves traduccions i ser a les llibreries!”

Cots vol aplicar la política d’autor, que és una de les línies de la casa, malgrat les dificultats inherents al mercat català: “Tinc el pla de continuar costi el que costi. La nostra línia no és abandonar els autors, sinó mostrar el ventall màxim de la seva obra. El projecte passa per intentar donar relleu a una extensa edició de les obres de Faulkner, tant de les novel·les com dels contes. La pròxima serà Llum d’agost, de la qual hi havia una traducció de Manuel de Pedrolo, que volem actualitzar amb una versió per al lector actual.”

Les dificultats venen de la migradesa dels tiratges actuals, però el fet de tirar endavant una iniciativa com aquesta només és comparable al que va fer en castellà Alfaguara, amb el repte de les vendes encara més reduïdes en català: “Amb Faulkner ens hem mogut en els dos primers llibres de la trilogia amb unes xifres pírriques, entre 1.200 i 1.400 exemplars. Crec, però, que La mansió, que forma part de les novel·les sobre l’ascens i caiguda de la família Snopes, té un atractiu especial. És una introducció perfecta a un dels grans mons narratius de la història de la literatura, que s’ha de conservar.”

Nascut al sud profund del Mississipí el 1897, Faulkner pertanyia a una família aristocràtica en decadència des de la guerra de Secessió que va destruir el sud. L’atmosfera llegendària del sud agrícola, pobre i feudal és un dels punts recurrents de la seva obra, que s’engrandeix amb els anys per l’estructura sòlida i la grandesa de les situacions descrites, sovint detalls que actuen com una lupa en la sensibilitat del lector. Amb una formació mínima, Faulkner va començar amb la poesia. Sota el mestratge de Sherwood Anderson, Eliot i Joyce se suma a la revolució de la novel·la, oferint narracions corals, que poden evocar nissagues familiars, el retorn dels soldats o acostar-se a la literatura policíaca gairebé gòtica en obres com Santuari. L’èpica, la llegenda i la mort sempre latent conformen l’aventura del llenguatge que sedueix el lector.

El 6 de setembre arribarà a les llibreries La mansió

L’editor Josep Cots s’entusiasma parlant de Faulkner: “Quan va començar a escriure la trilogia feia més de mig segle que havia acabat la guerra de Secessió. El que fa és mostrar-nos la decadència del sud, de la concepció aristocràtica esclavista. El mateix pas de la trilogia al llarg dels anys mostra com l’antic sud va morint i el nou neix. És un periple de gairebé un segle, la cronologia vital d’una transformació i de les seves parts fosques. La va escriure durant més de trenta anys. Feia broma dient que coneixia més els personatges que els mateixos lectors. Això es reflecteix en aquesta tercera obra, en què alguns dels protagonistes creixen. És una obra autònoma, però fa de compendi i els personatges tenen més dimensió que en les anteriors. Resulta molt agradable perquè no té unes trames complicades i és una bona entrada. Amb això, vull manllevar les afirmacions de la llibretera Marina Porras quan deia que havia estat un encert començar a recuperar Faulkner a partir dels Snopes. Faulkner té molt sarcasme i La mansió alterna personatges i narradors diferents, però és senzilla de llegir”.