“La terra està plena de ràbia” [Marina Porras sobre Faulkner a La llança]

Font: Marina Porras / La Llança d’El Nacional

 

La mansió. William Faulkner. Edicions de 1984. Traducció d’Esther Tallada. 

Van passar 34 anys des que Faulkner va idear la trilogia dels Snopes fins que va escriure’n l’última pàgina. Els tres volums sumen 1468 pàgines i són la millor porta d’entrada al seu univers sudista. La mansió és l’últim llibre de la trilogia, que començava amb El llogaret i seguia amb La ciutat. Edicions de 1984 completa així un dels millors projectes del panorama editorial català dels últims anys.

Encara no m’ha marxat del cap el vertigen que provoca començar a llegir El llogaret i intuir la capacitat que té Faulkner de transformar un univers en literatura. Aquesta trilogia és un artefacte perfecte. Lliga el temps – els canvis de generacions de personatges – amb l’espai – la sordidesa del camp es converteix en la duresa de la ciutat – i porta al límit les grans passions humanes.

La trilogia narra l’auge i caiguda dels Snopes; una família – un clan, una raça – de veritables malparits que tenen “cadascú com a fita vital aconseguir que el món sencer el reconegui com a fill de puta número u”.

Aquesta banda s’instal·la al Revolt del Francès, un poble al costat de Jefferson, que és una ciutat del nord-oest de Mississipí, al comtat de Yoknapatawpha. Instaurant un veritable règim de terror, els Snopes colonitzen primer el llogaret i després la ciutat, com una plaga que infecta d’odi i de maldat tot allò que toca.

El tema de la trilogia – i, de fet, el gran tema de Faulkner – és la lluita entre l’home i la terra. La història dels Snopes explica com la terra condiciona les persones que la trepitgen 

 

Faulkner desplega aquest univers en un escenari dur i implacable, on el clima i el paisatge salvatges sembla que enforteixin la manca d’escrúpols dels seus habitants. És un escenari on, com deixa clar l’escriptor, la sang és espessa i la terra està plena de ràbia.

El tema de la trilogia – i, de fet, el gran tema de Faulkner –: és la lluita entre l’home i la terra. La història dels Snopes explica com la terra condiciona les persones que la trepitgen. En Faulkner la terra és un imperatiu, una amenaça constant, un desafiament.

Si hi ha alguna cosa que tenen en comú tots els habitants de Yoknapatawpha és “la consciència de la horitzontalitat dura i espartana del terra que tenen enganxat a l’esquena”. Per això tots els personatges d’aquest univers acaben tornant a casa, perquè la terra els posseeix en el sentit més físic del terme: quan proven de marxar, hi ha alguna cosa – sigui el destí o la fatalitat – que els fa tornar.

L’escriptura faulkneriana és magistral per la capacitat d’explicar aquest gran perill; els seus personatges viuen en una terra que sempre està alerta, una terra on “quan t’ajeies pla, de seguida et començava a xuclar la força terrestre per tornar-se’t a endur cap a les seves profunditats”.

És un poder d’atracció que es posa en marxa des que naixem, i tots els esforços d’una vida seran dedicats precisament a trencar aquest mecanisme, per allunyar-te la seva influència i salvar-te.

Nosaltres tenim pressa, però la terra no en té cap. És una fatalitat que intueixen tots els habitants del comtat

 

Però el que exposa aquesta trilogia – i totes les històries que narra – és que la terra és antiga i pacient i pausada. Nosaltres tenim pressa, però ella no en té cap. És una fatalitat que intueixen tots els habitants del comtat. I tot i així – i aquesta és la grandesa de l’autor – segueixen vivint mentre aspiren a alguna cosa més que aquesta condemna fatídica.

“Nostro senyor es limita a castigar i prou, de bromes no en fa” va repetint un personatge. I amb la frase mira de trobar un sentit al fet de mantenir-se dret sobre la terra que empeny enlloc de rendir-s’hi. Faulkner fa que la terra a Yoknapatawpha empenyi tan fort justament per donar valor als qui continuen dempeus.

És tot el sentit d’aquesta brutal i magnífica trilogia: saber que l’home pot guanyar alguna cosa en la lluita amb la terra fins i tot quan el camp de batalla és tan dur. L’esperança no és l’única cosa que tothom té, sinó l’única cosa que tothom necessita.

El que Faulkner explica a les seves pàgines és que sempre surt més a compte plantar batalla  que rendir-se, perquè “¿qui gosa negar que nosaltres, encara que les coses vagin tan mal dades com jo crec que aniran, també avancem ni que sigui a les palpentes cap a les estrelles?”.

Anuncis

“Il·luminar tot el que es toca” [Antoni Lozano sobre els contes de Grace Paley al Quadern d’El País]

Font: Antoni Lozano / El País

En Paley el paisatge humà i les situacions són ‘normals’, però dins dissenys i estructures narratives imprevisibles

Primer pot presentar-s’hi el desconcert i l’estranyesa, després donar pas a la sorpresa i a la curiositat, això mutar en joia i reconeixement del geni, d’aquí començar a interrogar-se sobre com s’ho fa i, incapaç d’arribar a respostes clares, trobar-se de nou amb el desconcert i l’estranyesa. Aquesta pot ser la seqüència d’una trobada inaugural amb els contes de Grace Paley (Nova York, 1922-Vermont, 2007), la recopilació dels quals —per primera vegada en català— és com fer tres salts evolutius de cop. Si el seu nom no és tan conegut com el d’altres mestres del relat —posem coetanis com Carver, Updike o Bellow—, en part es deu a la mena d’injustícies de gènere que ella mateixa va combatre tota la vida com a feminista d’acció, i en part també que va defugir del realisme acadèmic, preferint mirar el món darrere unes ulleres autograduades, a la manera de compatriotes i col·legues com Lydia Davis, Amy Hempel o Joy Williams. Tanmateix, tal com fa Lucia Berlin, va retratar l’univers femení al seu voltant, i va capbussar-se en la pròpia biografia, en un intent gens comú per fer sociologia crítica a partir de qüestions íntimes. Paley, filla de jueus russos que van emigrar als Estats Units, va seguir en part el guió de l’època —prioritzar els interessos professionals del primer marit, treballar de secretària, exercir després de mestressa de casa…—, però també va ser una activista política tenaç —presó per interrompre una desfilada militar— que va acabar desafiant les convencions i entenent que els seus contes suposaven també una eina subtil de denúncia. “Quan un escriu, il·lumina el que es troba amagat, i això és un acte polític”, va declarar.

Grace Paley posa els seus personatges a les voreres de Coney Island. Grace Paley posa els seus personatges a les voreres de Coney Island.

 

La distància entre fons i forma, sideral en ella, és l’element clau a l’hora de portar-nos de la sorpresa inicial a la rendició. El paisatge humà i les situacions són ben normals. Germanes, parelles, amants, pares i fills, veïns, nens, immigrants —jueus, italians, polonesos…— parlen (molt), es barallen, pateixen, gaudeixen, parlen una mica més… Som a les voreres del Bronx o de Coney Island o dins de pisos de classe mitjana-baixa. La ciutat bull, murmuris i crits, monòlegs interiors, somnis i frustracions expressats en veu alta o rodolant dins del cap. Hi ha una vivacitat i una alegria escampant-se arreu (fins i tot en la tragèdia). I això com ens ho empassem?, es diran. Bé, benvinguts al món de Paley.

Parlem d’una dona que acostumava a escriure a la cuina de casa seva, envoltada de criatures i soroll, i ens dona la impressió que tenia les antenes interiors sintonitzades al màxim per tal de transformar aquell caos de senyals exteriors en material literari de primera categoria. Això fa pensar que, quan el governador Mario Cuomo li va atorgar el 1989 la distinció de “Primera Escriptora Oficial de l’Estat de Nova York”, estava reconeixent que li bastava amb treure el cap per la finestra mentre preparava el berenar als fills per sentir el veritable batec de Nova York.

Il·luminar tot el que es toca

TOTS ELS CONTES

Grace Paley Traducció

d’Emili Olcina

Edicions de 1984

512 pàgines

21,90 euros

 

Aquest territori quotidià és el que va portar l’escriptora a sospitar, al principi de la seva carrera, que el seu treball seria considerat “trivial, estúpid, avorrit, domèstic i mancat d’interès”. Però faltava el com. I el com és una barreja d’invenció del seu propi llenguatge (rus, jiddisch, anglès) i d’estructures i dissenys narratius imprevisibles. Als contes de Paley s’hi troben canvis radicals en el punt de vista en el pla temporal, sintetització del destí d’un personatge en unes poques frases, moments que es tornen sobtadament surrealistes, digressions plenament lliures, foteses que cobren rellevància, finals filosòficament enigmàtics… entravessat tot d’enginy i sentit de l’humor. Si s’arrenca amb Conversa amb el meu pare es troba una declaració d’intencions sobre les infinites maneres d’apropar-se a la creació literària. I les de Paley eren a la vegada úniques. Així ho va entendre perfectament George Saunders en dir: “Qualsevol objecte, qualsevol gest humà, conté una infinitat de paraules amb les quals es podria descriure. Però per costum, o per la manca de talent, o per la poca originalitat, la majoria de nosaltres, quan escrivim, fem servir les eines discursives més quotidianes, i d’aquesta manera el món es fa avorrit. I aquí arriba Paley: aparentment incapaç de construir una frase banal, una observació imprecisa o un instant de ficció desenfocat”.

“El poble s’ho ha jugat tot a la carta d’uns desigs senzills però immensos” [Sílvia Marimon sobre la reedició de «Deu dies que trasbalsaren el món» de John Reed]

Font: Sílvia Marimon / Ara

CENT ANYS DE LA REVOLUCIÓ RUSSA

Es reedita el llibre de John Reed, la crònica més apassionada de la lluita que va capgirar el món

La població manifestant-se a Petrograd / GETTY IMAGES
La població manifestant-se a Petrograd / GETTY IMAGES

 

“Només vam poder passar una setmana junts abans que caigués malalt. Estàvem terriblement contents d’haver-nos retrobat. El vaig trobar envellit i més trist i estranyament més dolç. La seva roba eren parracs. L’havia impactat tant el patiment i la misèria que l’envoltava que no volia res per a ell”, va escriure el setembre de 1920 Louise Bryant, que havia passat un autèntic calvari fins que es va poder retrobar a Moscou amb el seu marit, el periodista nord-americà John Reed. Però la felicitat de la parella no va durar gaire. Reed va morir el 17 d’octubre, amb 33 anys, i va ser enterrat a les muralles del Kremlin. Un any abans havia publicat una de les narracions més apassionades de la Revolució d’Octubre: Deu dies que trasbalsaren el món. Edicions de 1984 n’acaba de reeditar la traducció catalana per 15 euros. Reed descriu com els bolxevics, al capdavant de treballadors, soldats, mariners i camperols, van conquerir el poder de l’estat rus. El llibre comença amb la introducció de Lenin: “Heus aquí un llibre que voldria veure publicat en milions d’exemplars i traduït a totes les llengües”. El desig del dirigent soviètic es va veure complert.

Reed, fill d’una família de l’alta burgesia nord-americana, era un periodista bregat -havia obtingut un gran reconeixement amb Mèxic insurgent (Edicions de 1984, 2001)- quan va anar a Rússia, per segona vegada, el setembre de 1917. Hi va ser fins al febrer de 1918 i va trigar dos mesos a escriure Deu dies que trasbalsaren el món. “Així com els historiadors escorcollen fins i tot els detalls més anodins de la història de la Comuna de París, també un dia voldran saber què va passar a Petrograd el novembre del 1917, quin esperit animava aquell poble, com eren, com parlaven, com actuaven els seus cabdills. Pensant en tot això he escrit aquest llibre”, diu el poeta aventurer al prefaci del llibre.

Trotski i Stalin manifestant-se a Petrograd
Trotski i Stalin manifestant-se a Petrograd

 

Èxit de vendes

Deu dies que trasbalsaren el món va ser un èxit: al cap de tres mesos de ser publicat als Estats Units se n’havien venut cinc mil exemplars. “Va tenir un èxit espectacular des del moment que es va publicar, interessava als sectors populars, socialistes i revolucionaris, perquè volien saber com els bolxevics van aconseguir la revolució, però també el van voler els sectors dominants per preveure com podien evitar la revolució”, detalla el professor d’història de la UB Pelai Pagès.

Reed va empatitzar amb la revolució. “El poble s’ho ha jugat tot a la carta d’uns desigs senzills però immensos”, escrivia. Era un romàntic que s’havia implicat en la lluita obrera als Estats Units. Anys abans de la Revolució d’Octubre havia escrit: “M’he convertit en un IWW [Treballadors Industrials del Món] i estic a favor de la dinamita”. Reed tenia una ploma arrauxada però, segons Pagès, era honest: “El llibre està escrit amb molta passió però el relat no se l’inventa sinó que està molt ben documentat amb fonts primàries”, diu l’historiador. “Les cròniques de Reed són notablement objectives amb un treball de camp sòlid”, afegeix el professor d’història de la UAB Josep Puigsech. El periodista havia viscut molts conflictes abans però és a Rússia on el seu compromís va anar més lluny: “La Revolució d’Octubre lliga amb el seu esperit aventurer com a periodista; amb el seu esperit a favor dels canvis socials en benefici dels sectors humils de la societat; amb la seva militància política en l’esfera marxista; amb la consciència que el model de trencament que s’està produint a Rússia implica un model de trencament revolucionari d’una profunditat social que no s’havia vist fins aleshores i amb una projecció internacional mai vista”, assegura Puigsech.

Una visió des del carrer

Una de les grans aportacions de Reed és que dona el protagonisme al poble: “Aquesta és una perspectiva que li va donar molt poca gent. Altres obres destaquen molt més el paper dels bolxevics com si fossin ells els qui havien fet la revolució i és veritat que la van encapçalar i dirigir però sense les classes populars la revolució no hauria triomfat”, diu Pagès. Aquest apropament als obrers, camperols, mariners i soldats també permetia la lectura que la revolució es podia esdevenir a qualsevol lloc. De fet, quan Reed va emmalaltir de tifus a Rússia tenia la intenció de tornar al seu país per emprendre la revolució. No era del tot forassenyat: als Estats Units hi havia una gran conflictivitat social, el sindicalisme era important i hi havia sindicats molt bel·ligerants i combatius. Però tornar hauria significat la presó, perquè Reed s’havia involucrat massa en la revolució.

Marxa de soldats a Petrograd
Marxa de soldats a Petrograd

 

Un revolucionari més

El periodista va tenir accés als líders russos. Parlava amb Lenin, Trotski o Kàmenev. “Rússia va tractar a Reed com un revolucionari més”, diu Puigsech. La premsa occidental no va descriure la revolució amb el mateix entusiasme. “Existeix primer una desqualificació general, i després un boicot generalitzat de la premsa occidental a la Revolució Russa”, assegura Puigsech. “A partir de la segona meitat de 1918, i especialment el 1919, les notícies procedents de la Rússia revolucionària seran sistemàticament boicotejades”, afegeix l’historiador.

Cent anys després de la Revolució d’Octubre, què en queda dels ideals d’un moviment que volia canviar el món? La Unió Soviètica ha desaparegut, el comunisme ja no fa por al capitalisme, però Reed és un dels millors guies per entendre què va passar al 1917. “Reed explica com la intensitat d’un procés històric fa que el ciutadà anònim, i aparentment neutral, s’acabi implicant en el procés que viu i evidencia el caràcter internacionalista d’aquella revolució”, opina Puigsech. Reed és l’únic nord-americà enterrat al Kremlin. A la seva tomba hi van col·locar la pancarta “Els líders moren, però la causa perdura”. “Les meves simpaties no eren pas neutrals durant la lluita. En contar la història d’aquells dies grans, però, he mirat de veure els fets amb els ulls d’un cronista conscient, interessat només a establir la veritat”, va escriure Reed.

Altres mirades a la presa de poder bolxevic

Trotski des de l’exili

Lev Trotski (Ucraïna, 1877 – Mèxic, 1940) és un altre testimoni excepcional perquè és una de les figures més destacades de la Revolució Russa del 1917: va ser comissari d’Afers Estrangers de la Rússia bolxevic (1917-1918) i comissari de Guerra (1918-1925). No obstant això, quan escriu Història de la Revolució Russa ja l’han desterrat a l’illa de Prínkipo (Turquia). És molt crític amb l’estalinisme, que considera com una deformació de la Revolució de 1917. Durant el seu llarg exili, que acabaria amb el seu assassinat el 1940, també va escriure, entre altres obres, La revolució traïda.

La passió d’un fill de revolucionaris

Victor Serge (Brussel·les, 1890 – Mèxic, 1947) era fill d’una parella de revolucionaris russos de les dècades de 1860 i 1870 i va néixer a l’exili belga. Als 15 anys ja es va afiliar a la Jove Guàrdia Socialista belga. Va viure a la Barcelona de 1915 i va ser detingut a França. Va viatjar a Petrograd el febrer de 1919 i va treballar al Komintern com a periodista, editor i traductor. A El Año I de la Revolución rusa: los primeros pasos de la dictadura del proletariado (1917-1918) descriu el procés revolucionari i explica com obrers ansiosos de notícies li preguntaven: “Què espera el proletariat francès per prendre el poder?”

El diplomàtic francès seduït

El capità Jacques Sadoul era assessor militar del ministre francès de la Guerra i va ser enviat a Rússia l’any 1917 amb la intenció de mantenir aquest país al costat dels aliats durant la I Guerra Mundial. Sadoul afirma a Cartas sobre la revolución bolchevique, entre altres coses, que el poble rus vol sobretot la pau i que el govern bolxevic és molt més sòlid del que es pensa Occident. En contacte amb Lenin i Trotski, explica a la seva correspondència el dia a dia de la revolució. Sadoul es va convertir en un dels màxims defensors de la Revolució Russa i va ser un dels fundadors del Partit Comunista Francès.

El desencant de Pasternak

El doctor Jivago no és una crònica periodística però la veu literària de Borís Pasternak trasllada el lector des de l’èpica de la revolució fins al desencant posterior. L’escriptor rus va viure un autèntic malson amb aquesta novel·la que ell defensava que era imprescindible per entendre el país que tan estimava. L’obra va ser utilitzada durant la Guerra Freda. La Unió Soviètica va prohibir-la i els Estats Units van pressionar perquè es concedís el premi Nobel a l’escriptor rus i van promocionar la novel·la perquè la consideraven crítica amb el comunisme.

 

Toni Coromina sobre Lluís Solà: “Poeta, pensador, traductor, dramaturg i apologista de la llibertat” [naciodigital.cat]

Font: Toni Coromina / Nació Digital Osona

Nascut un any després de l’entrada de les tropes franquistes a Vic, la trajectòria Lluís Solà i Sala és la d’un empedreït lluitador contra les arbitràries imposicions educatives, culturals i socials d’un règim que durant dècades va segrestar les llibertats individuals i col·lectives de tot un poble. Amb aquests precedents, va desenvolupar la seva activitat creativa i literària en somort per dedicar el seu temps a refer, com tants d’altres, un país desolat, captiu i tenallat  per la por.

Després d’alliberar-se dels compromisos que considerava  indispensables i d’haver fet l’aportació que qualsevol persona decent creia que havia de fer, a finals dels anys vuitanta va dedicar-se de ple a conrear la paraula i la poesia, la seva principal passió. Ara, als seus 77 anys, ha vist acomplert el somni de veure publicada la seva extensa Obra completa i un llibre de reflexions, Llibertat i sentit, reflexions sobre la condició humana (1999-2016), una collita literària que ha rebut el reconeixement i l’elogi de tota la crítica, i, també, li ha comportat un seguit d’homenatges del món cultural i de la societat civil.

400llibertatUna tarda primaveral d’abril parlem amb el poeta i pensador,  asseguts davant la finestra que s’aboca a la galeria i al pati interior de casa seva, al carrer Nou de Vic; un espai acollidor, on des de fa anys conviu amb la seva companya Maria Àngels Jordà, cosidora i brodadora, fotògrafa i autora de diversos vídeos que revelen una gran sensibilitat per la imatge; persona entranyable i discreta, ha fet diverses exposicions de brodats, de fotografia i de vídeos. Durant la llarga conversa de més de dues hores amb el poeta, en Tuc, un musculós gat «ocupa» que va emigrar d’alguna teulada veïna i es va instal·lar al pis sense demanar permís, es manté a l’expectativa, una mica distant, però relaxat i en actitud meditativa.

La grisor dels anys quaranta

Lluís Solà i Sala va néixer el gener 1940 a la clínica de l’Aliança, un any després que les tropes franquistes entressin a la capital osonenca, després de bombardejar les posicions defensives de l’Exèrcit Popular per acabar de minar-ne la moral. A en Lluís, fill d’una família humil —la mare era pantalonera i el pare un escrivent de la companyia elèctrica Fecsa que abans havia treballat d’impressor al barri del Remei— li va tocar obrir-se camí a la vida en un temps «tètric, difícil i cruel».

1200_1461260155_lluis_sola_foto_Adria_Costa_2016-002
Luís Solà, l’any 2016 a l’Institut de Vic. Foto: Adrià Costa

Els primers anys —la infantesa i l’adolescència— els va viure al número 12 del carrer de Manlleu, en companyia del seu germà Josep Maria —un home molt popular que durant dècades va esdevenir el cronista de la ciutat— i la seva germana Magdalena, escrivent en una serradora. Aquells dies a Vic encara hi circulaven algunes tartanes, però s’hi veien pocs cotxes; tan pocs que els nens «ens dedicàvem a comptar-los». Durant els mesos de calor, la majoria de veïns «tenien el bon costum de prendre la fresca asseguts en una cadira al carrer i conversar. Moltes cases també deixaven la porta del pis oberta i es feien visites quan algú estava malalt; o es demanaven estris i condiments de cuina els uns als altres quan era necessari. També, recordo els autobusos de les línies de Manlleu i de Sant Hipòlit que paraven a sota de casa; aquells vehicles funcionaven amb dos cilindres al darrere i un gasogen, un aparell que permetia obtenir combustible gasós a partir de la llenya i el carbó».

De l’infern escolar al paradís: el carrer i la natura

Va passar gairebé per totes les escoles de Vic, tot i que quan en parla prefereix no entrar en detalls; del seu pas per les aules carpetovetòniques en fa una  reflexió global: «Vaig començar a les Beates i també vaig anar a Sant Miquel, entre altres llocs; però no vull reviure anècdotes concretes. Les escoles de l’època em feien por, tenien un tracte vexatori. Però jo no n’era conscient, em semblava que la realitat era allò. L’escola que jo i tots els nanos de la meva època —d’Alcoi, de Xàtiva, Reus, la Seu d’Urgell, Manresa, Inca…— vam viure i rebre els anys quaranta i cinquanta era abjecta. No m’ho passo bé parlant-ne, perquè és el crim més inhumà que he vist mai. Ens imposaven una llengua i una cultura que no era la nostra. Aquells dies, per exemple, a la Universitat de Barcelona van expulsar el 80% dels professors i en van fer venir de fora. A les anomenades escoles “nacionals” públiques també van treure la meitat dels professors del país —sovint per tenir antecedents— i en van portar molts de fora. Tot plegat va ser un intent bastant reeixit de genocidi cultural. A les criatures, sense capacitat de raó, ens van negar que aprenguéssim la nostra llengua, els nostres costums, la nostra tradició, els nostres rius, el nostre cel, els nostres pintors… Era un ensenyament tan ignominiós, que molts professors del país van haver de passar pel trauma i la vergonya de veure’s obligats a fer de botxins dels alumnes catalans; d’altres, ho van fer a consciència. Aquesta sempre ha estat la tàctica dels dominador: subjugar, esqueixar i avergonyir els territoris ocupats».

Tot i la grisor política del moment, que afectava molt directament la vida dels adults, pels nens «la vida real transcorria al carrer, en un ambient raonablement lliure. El carrer de Manlleu era una cosa extraordinària. A partir de les sis de la tarda, amb  els companys de la meva edat, sortíem de casa i jugàvem a  bales, a futbol, a la cuit i a cavall fort; o ens empaitàvem, ens enfilàvem als feixos de llenya del forn de Cal Monjo i ens tiràvem pinyes. Era un no parar. Fins que els pares ens avisaven per anar a sopar. I molts dies, després de sopar encara hi tornàvem. Allò era un gaudi excepcional. Podíem estar jugant sis, set hores inacabables. Un altre record positiu —jo diria excepcional i paradisíac— eren les passejades estiuenques que cada tarda fèiem amb altres nanos sota la tutela dels “estudiants” (seminaristes que es guanyaven quatre garrofes amb aquesta activitat). Anàvem a les fonts properes de la Talaia, la del Pi, la dels Frares, la d’en Bruguer, a la pineda de Gatillepa o a la roureda del Cantarell…».

Tanmateix, si la seva descoberta de la natura va començar amb els «estudiants», en Lluís sempre més va sentir atracció «pels camins i els rius de la Plana, el Montseny o el llunyà Pirineu nevat. I, al marge dels paisatges rurals i de muntanya, sempre he tingut present el primer dia que vaig anar a Manlleu a visitar uns parents; allà, els carrers eren fets d’una altra manera, la població feia una altra olor, hi havia arbres diferents i un riu de veritat. Encara ara, un dels costums que mantinc setmanalment és anar a passejar per la magnífica ribera del Ter, de Manlleu a Roda. Una altre dia també vaig descobrir Torelló, una ciutat molt diferent. A la Plana, que em recorda una mica la Toscana, hi ha molta riquesa i varietat, encara que la regió italiana és més endreçada i elegant. La Plana potser és més primitiva, amb uns pagesos cultes i civilitzats, però molt sorruts i aferrats a la terra. Aquí hi ha elements que encara no han estat manipulats. De fet, si no hi hagués hagut ni la guerra ni el franquisme, i haguéssim tingut una evolució natural que empalmés amb els anys trenta, les nostres ciutats serien com les europees. Vam perdre molt el temps. De fet, no vam començar a ser un país europeu fins als anys vuitanta, poc després de la constitució dels nous ajuntaments».

El cuc del teatre i la música. Primeres excursions fora de Vic

Més enllà de la traumàtica bombolla escolar —marcada per un tancament absolut— també hi havia altres moments de satisfacció, a banda del carrer o  de les fonts. Una de les experiències més agradables d’en Lluís eren les incursions a l’Orfeó Vigatà, on cantaven tots els membres de la seva família: «A partir dels cinc anys, el meu pare, que també feia de traspunt, els dies festius se m’enduia al teatre, entre els bastidors i l’escenari, on donava les entrades als actors que representaven els Pastorets i tota mena d’obres de teatre; i de vegades, també, hi feien titelles. En sortint de l’Orfeó, on vaig veure centenars de representacions, quan arribava a casa muntava un teatret amb unes cortines improvisades». Avui, Solà reconeix que, aquelles vivències, probablement van ser el cuc que més endavant el va portar a dedicar-se a l’univers teatral.

Melòman fins al moll de l’os (escolta música diàriament), en Lluís també es va interessar ben aviat per la música culta i la popular, com les sardanes, «una manifestació cultural tradicional molt estimada per Stravisnky, que em va ajudar a iniciar-me en el món de la música. Les cobles actuaven com una atracció molt especial, però d’una manera natural, igual que els balladors. Llavors vaig començar a estudiar solfeig, a aprendre a tocar una mica el violí amb un mestre particular i, després, la flauta travessera pel meu compte».

Si diuen que sempre és millor agafar-se les coses amb filosofia, en Lluís va descobrir que, a banda de la desastrosa situació de repressió d’un règim que imposava la llei de l’embut, també hi havia escletxes personals per a no naufragar, com els primers viatges i les sortides fora de Vic: «Tinc imatges molt vives de les incursions amb tren a Barcelona; o de les excursions a Montserrat, a Olot o al mar, que m’han quedat gravades al cervell. En aquests petits viatges vaig descobrir una cosa meravellosa: que més enllà de Vic també hi havia vida i el món va prendre unes altres dimensions. Existien llocs com el teu lloc, però que eren diferents».

1200_14950086496-primera_meitat_anys_40
Celebració franquista durant la primera meitat dels anys quaranta. Foto: “Fotografia històrica de Vic (1931-1944)”, de Francesc Farrés

Durant els anys quaranta i cinquanta, la televisió encara no havia entrat a les llars, i l’única connexió amb un món eteri, suposadament màgic i desconegut era a través de les ones, era la ràdio: «La ràdio ja feia temps que existia i arribava a totes les cases. Tenia l’avantatge de ser un invent que entrava per l’oïda, no tan coercitiu com la televisió, del qual —si volies— podies desconnectar. A totes les cases la ràdio era el soroll de fons habitual. Aquí escoltàvem Radio Vic i, sobretot, Ràdio Barcelona. Els primers anys em feien gràcia les coses que deien o anunciaven una gent de fora, o les músiques que posaven. Però a mida que em vaig fer més grandet, als quinze o setze anys, vaig començar a ser més crític amb la ràdio, perquè em vaig adonar que era un instrument per ajudar a mantenir la coacció i la coerció dictatorial sota la qual vivíem. Per postres, a més de ser en castellà, la ràdio pública tenia uns continguts molt autoritaris. Des de llavors, la televisió o la ràdio sempre m’han causat molt malestar».

La descoberta dels llibres. La màgia de la paraula

Molt aviat, en Lluís es va reafirmar en la importància de l’escriptura i la paraula, «un àmbit humà que m’atreia especialment. Vaig veure clar que la paraula era un instrument que em servia per dialogar i conversar amb el món, les persones, els arbres, el mar, els camins… La paraula també em servia per escoltar la veu de la gent, els pagesos de la Plana, la veu del carrer, una informació que no havia conegut a l’escola».

Tot i que va començar a escriure de veritat a la sortida de l’adolescència, la seva primera experiència amb tints literaris la va tenir als 11 anys, a principis dels cinquanta, quan estudiava al col·legi de Sant Miquel dels Sants, on va redactar una obra de teatre: «Aquells dies, sempre que havia de fer una redacció, els professors no es creien que aquells textos —que potser tenien una certa maduresa—  els hagués escrit jo, sinó el meu germà, que es dedicava a redactar articles, cròniques i guions per a la ràdio. Fins que en un moment donat vaig entreveure que això d’escriure era el meu camí. En aquella època jo freqüentava la Biblioteca Balmes, a la plaça de l’Abat Oliba, on hi havia un bon grapat de llibres importants. Primer vaig llegir les magnífiques aventures de Jules Verne, el contes d’Andersen i llibres per l’estil. Fins que en un racó de la biblioteca vaig descobrir la Nouvelle Revue Française, una publicació que estava al cas dels grans pensadors i escriptors de l’època i que, per sort, encara conservaven des de l’època de la Generalitat republicana. Aleshores, vaig començar a estibar tots els volums de la col·lecció, un per un, i vaig descobrir els autors actuals; aleshores, de mica en mica em vaig posar al dia en el panorama literari d’arreu del món}.

1200_14949244497-Biblioteca_Balmes-1931-ARxiu_La_Farinera-Centre_darts_visuals-_Projecte_Vic_(In)visible_(1)
La Biblioteca Balmes, l’any 1931, on Lluís Solà anava a llegir llibres a mitjan anys cinquanta, abans de ser enderrocada. Foto: Arxiu La Farinera-Centre d’arts visuals- Projecte Vic (In)visible

Solà aprofita l’avinentesa per rememorar la biblioteca pública que hi havia al Parc Balmes (inaugurat a finals dels quaranta). Es tractava d’una petita barraca de fusta on tothom que volia —sobretot els jubilats— podia agafar llibres, diaris i revistes, passar una estona llegint al parc i tornar-los abans de marxar. En Lluís recorda que aquella biblioteca pública no va néixer com una proposta brillant del franquisme: «Va ser una idea genial de la senyora Ignàsia de la biblioteca episcopal, una dona amb una sensibilitat molt especial amb qui jo hi havia tingut moltes i llargues converses. Ella va ser una de les meves mestres importants, igual que el doctor Junyent, o el meu cosí Josep Casanoves. Dels quinze als divuit anys, aquestes tres persones van tenir en mi una influència molt destacada. Des de la perspectiva actual, considero que l’invent de la Ignàsia va ser extraordinari. Això d’agafar un llibre i llegir-lo assegut en un banc, sota els arbres, enmig del món, amb el cant dels ocells de música de fons —no en una taula, en un despatx o en una aula de l’escola— ho trobo sublim», diu. Malauradament, coincidint amb l’arribada de la «democràcia», l’Ajuntament va clausurar-la, una decisió que el poeta considera «un contrasentit flagrant. Imagino que potser la van tancar perquè alguns usuaris es quedaven els llibres i no els tornaven. No ho sé. Recordo que durant els primers anys de funcionament, a l’època que a Vic hi havia el costum de deixar les portes de casa obertes, tothom tornava els llibres que havia agafat prestats. Si més tard van començar a desaparèixer, l’administració havia d’haver trobat un sistema per conservar la biblioteca», lamenta.

La rebel·lió: ni mili ni carnets d’identitat

Entre els 16 i els 18 anys, sentia una profunda atracció per la  ciència, «fins que em vaig adonar que no era el camí de la comprensió del món i d’un mateix, si no el camí de la manipulació. Aquella edat, quan em vaig adonar de l’estafa de l’escola, de l’ensenyament, de la religió manipulada per l’Estat i de la situació general, i m’anava fent conscient de tot plegat, la meva rebel·lió va començar a ser constant i continuada, fins avui. Aleshores als meus pares els vaig dir que si havia d’anar a fer el soldat, jo tocava el dos. Els vaig explicar que aquell món on la coacció de la llibertat era la norma, no l’acceptava. De fet, quan em van cridar per anar a la mili, jo no tenia ni carnet d’identitat, perquè en aquella època no me’l volia treure, un costum que he mantingut fins fa ben poc. Quan em van reclutar, el meu pare, que era regidor a l’Ajuntament de Vic pel terç sindical, va trobar un camí administratiu que em va permetre evitar el servei militar». La seva història amb els carnets d’identitat és ben curiosa: «Cada vegada que m’havia de treure el DNI, agafava el resguard i mai no em presentava a recollir el document definitiu; el resguard només l’utilitzava si el necessitava per fer una factura o per qualsevol fotesa burocràtica. Possiblement, per l’espai sideral encara volten molts carnets d’identitat meus que mai no vaig tenir».

1200_14931054661980--02-01ManifestacioVic-0001
Lluís Solà, a la capçalera d’una manifestació a Vic, amb Isona Passola, Ricard Torrents i Lluís Anglada l’1 de febrer de 1980. Foto: Josep M. Montaner

Coincidint amb aquesta rebel·lió incipient, Solà va prendre consciencia de formar part d’un col·lectiu, Catalunya: «Els camins del propi destí són imponderables, però sempre hem de prendre decisions. Vaig decidir que la situació del país era inacceptable, que no podia ser neutral. Després de la guerra, tot el que avui existeix —la política, la cultura i la llengua catalana— estava pensat que deixés d’existir. Naixem i creixem en una societat formada per persones diferents i estem a la mercè d’unes influències o altres. Però l’home no és una fulla que s’enduu el vent. Ponderem les coses i triem. Jo, com molts altres, vaig decidir que aquell estat de coses era intolerable. La manca de llibertat i la coacció en tots sentits era total; no podíem fer reunions de més de cinc persones sense demanar permís (tot i que les fèiem); no es podien imprimir textos en català; tots els mitjans de comunicació, a part de ser escrits en castellà, eren controlats. La situació era desesperant. Potser per això, pocs anys després, vaig decidir entrar, a contracor, en un partit polític clandestí, el PSAN. Per qüestions de llibertat individuals no m’agradava enquadrar-me en cap organització. Però, donades les circumstàncies, ho vaig fer».

Traves per editar les revistes Inquietud i Reduccions

Entre 1955 i 1966 un grup d’artistes i intel·lectuals vigatans va publicar la revista bilingüe Inquietud, especialitzada en les avantguardes artístiques. El nucli de fundadors, que tenien entre 18 i 22 anys, estava format per Josep Brugalla, Joan Furriols, Rosa Tenas, Jaume Clotet i Joan Roca Ylla; es reunien al taller del pintor Josep Maria Selva al carrer de la Fusina de Vic, d’on va sorgir la idea de publicar-la. Al cap de poc, Brugalla i Furriols van contactar amb Ventura Selva, que es va convertir en el director. Quan s’havien publicat uns quants números, els poetes Segimon Serrallonga i Lluís Solà van començar a col·laborar-hi, fent que la revista —bàsicament centrada en les arts plàstiques— s’obrís visiblement a la literatura.

El contingut d’Inquietud estava conformat per escrits sobre pintura, arquitectura, música, cinema i textos literaris, i tenia unes portades molt trencadores. A banda dels seus promotors i dels noms citats, durant els onze anys d’existència hi va col·laborar el periodista Wifredo Espina, l’arquitecte Manel Anglada, Joan Triadú, el pintor Tharrats, Josep M. Solà i Sala, Miquel Martí i Pol, Antoni Tàpies, Alexandre Cirici-Pellicer, Josep M. Subirachs, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Armand Quintana, Núria Albó, Emili Teixidor o Pere Quart (Joan Oliver), a més d’una llarguíssima llista d’artistes, escriptors i intel·lectuals de la comarca i d’arreu del país. Inquietud va arribar a publicar 36 números, i l’any 1958 va estar suspesa per l’autoritat governativa durant deu mesos.

1200_149492465110._Inquietud.N.31(1965)-N.1_(1955)._Foto_T._Coromina
Revista Inquietud, núm. 31 (coberta de Joan Furriols, 1965) – Núm. 1 (coberta de Josep Brugalla, 1955). Foto: Toni Coromina

A partir del número 31, la publicació va passar a ser coordinada per Segimon Serrallonga, Lluís Solà i Miquel Martí i Pol, i al cap de poc s’hi van afegir Jordi Vivet, Llorenç Guilera, Santi Riera i Ricard Torrents. Els últims sis números es van dedicar bàsicament a la literatura. Solà explica que el nom original de la revista era Inquietud, fins que les autoritats franquistes van obligar a canviar-lo per Inquietud Artística, per palesar que la «inquietud» que impulsava no era política: «A la Falange hi havia dues tendències: una de més condescendent i una altra de molt dura, que es va imposar i va obligar a fer el canvi. A partir dels anys seixanta, hi vaig col·laborar intensament. I quan en Ventura Selva se’n va anar a Mataró, amb en Segimon Serrallonga vam acabar portant el pes de la revista. De mica en mica, la vam anar polititzant i catalanitzant i va passar a ser escrita integralment en català. Però, arran de la denúncia d’un falangista local, a finals dels seixanta la vam haver de tancar».

Aleshores, Solà, Serrallonga i Martí i Pol van començar a rumiar la possibilitat d’editar una altra publicació amb cara i ulls. Així, l’any 1970 van idear la revista de poesia Reduccions. Malauradament, però, no van tenir permís per publicar-la fins l’any 1977, «quan Fraga Iribarne es va treure de la màniga una “Ley de Prensa” que va permetre l’edició de publicacions en català, sempre sota l’amenaça de represàlies pels continguts. La revista va sortir pocs mesos després que el diari Avui. El problema va ser que una idea que vam tenir l’any 1970 no la poguéssim posar en pràctica fins el 1977. La situació era devastadora».

En el nucli d’impulsors inicial també hi havia Antoni Pous, Jordi Sarrate o Ricard Torrents, i més endavant s’hi van afegir Marc Granell, Joan Mas, Víctor Sunyol i Francesc Codina, que no fa gaire va rellevar Solà en les funcions de director, una tasca que havia exercit durant més de trenta anys. La voluntat dels responsables era que la publicació esdevingués una finestra oberta a la llengua i a la poesia catalanes i del món. En realitat, era una filla natural d’Inquietud que amb els anys es va consolidar com la més rellevant del país en el seu àmbit i es va convertir en un punt de referència obligat en el camp de la poesia, els aspectes que s’hi relacionen i l’actualitat literària. Durant prop de quatre dècades, Reduccions ha publicat textos inèdits de poetes actuals i autors més o menys consagrats, però també ha examinat totes les tendències, a més d’incloure assaigs sobre la poesia de tots els temps, o ha incorporat a l’àmbit lingüístic català autors i aspectes de l’activitat poètica a l’estranger, tant en els estudis com en les traduccions d’escriptors contemporanis i d’altres èpoques, com Sèneca, Ovidi, Eliot, Blake, Hölderlin o Rilke.

1200_149440471710bis-Presentaci_Reduccions_a_BCN._Sol,_Montany,_Canher,_periodista_Avui,_Torrents_i_Mart_pol._1977._Arxiu_Sol__
Solà, Montanyà, Cahner, Torrents i Martí i Pol presentant Reduccions a Barcelona, l’any 1977. Foto: Arxiu Ll. Solà

La revista, que ha aparegut amb una periodicitat mitjana de tres números a l’any (més de cent publicacions en total) i un gruix considerable (entre 75 i 100 pàgines), des del principi va donar l’oportunitat de publicar les creacions de joves autors i, també, l’obra poètica de nombrosos autors estrangers en versió original i en català. De tant en tant també ha publicat números especials dedicats a figures de l’univers poètic o monogràfics de la lírica de diversos països i comunitats lingüístiques: Foix, Riba, Espriu, Carner, la poesia neerlandesa (flamenca), la poesia basca contemporània, Leopardi, Marià Manent, Celan, Ausiàs March, Marçal, Serrallonga, la poesia occitana contemporània; o un número dedicat a les relacions entre poesia i ciència, entre molts d’altres. Pel que fa a les cobertes dels diferents números, algunes han portat la firma de reconeguts artistes del país: Dalí, Tàpies, Furriols, Guinovart, Comadira, Llimós, Satué o Pladevall, per citar-ne uns quants.

Autodidacte en l’estudi de l’anglès, l’alemany, l’italià, el grec, el sànscrit….

Paral·lelament al compromís amb la col·lectivitat, Solà, que s’anava formant, va començar a estudiar llengües per comte propi i de manera autodidacta, amb la finalitat de poder llegir els grans autors en l’idioma que havien escrit llurs obres: l’alemany per a llegir Goethe i Novalis, l’anglès per a llegir Blake o Shakespeare, i, també, l’italià, el grec modern i l’antic, el sànscrit… Amb molta voluntat i hores d’estudi i concentració va poder materialitzar «l’atracció que sentia per aquests i altres autors. La meva passió excepcional per la paraula i la necessitat sense límits d’acostar-me a la literatura universal era tal que, a banda d’aquestes llengües també vaig investigar i estudiar el basc i el xinès. Volia comprendre el factor humà i el fenomen de la llengua, les paraules i el llenguatge en altres llocs del món. Era una manera de subvertir el caràcter absolutament inhumà dels governants amb la nostra llengua, el nostre passat i el nostre present».

Després de l’etapa d’aprenentatge d’idiomes, va sentir un impuls incontrolable de portar al català les obres universals que havia llegit en el seu format original i es va posar a traduir textos de Beckett, Handke, Kafka, Dürrenmatt, Pessoa, Pound, Ungaretti, Rimbaud, Rilke, Sòfocles i molts d’altres: «Volia enriquir el propi patrimoni amb el patrimoni del món. Al llegir en la llengua pròpia dels diferents autors i acostar-me tant directament com vaig poder a les seves arrels, sempre des de l’empatia, no vaig voler desaprofitar l’oportunitat de traduir».

1200_14931056191980-02-02PresentacioNacionalistesEsquerraVicSolaSala-000c3
Lluís Solà, durant la presentació de Nacionalistes d’Esquerra, el 2 de febrer de 1980. Foto: Josep M. Montaner

Solà està d’acord amb la coneguda dita que «traduir és trair». En aquest sentit, sempre ha afirmat —i fa poc ho ha escrit en el seu últim llibre Llibertat i sentit— que «traduir és impossible. Això ho dic perquè he traduït. Però, també, és absolutament indispensable; acostar-te a aquestes obres és un acte d’humanitat, és obrir la finestra per a conèixer escriptors que són diferents de nosaltres. Un dels drames de la traducció contemporània a Occident, és que cada vegades més moltes obres literàries i científiques són traduïdes per màquines. Això representa una degradació de la llengua pròpia i de l’original, un menyspreu per aquest organisme —la llengua, la paraula—, que forma part de nosaltres. La llengua té musicalitat, oralitat, cadència, ritme i una entonació que les màquines no copsen».

El teatre pren forma. Sòfocles. La Gàbia

Les hores passades durant la infantesa a la tramoia de l’Orfeó veient el rerefons dels Pastorets, anys després es van transmutar en una intensa passió pel teatre i en una fecunda activitat com a dramaturg, traductor, director d’obres rellevants i de muntatges poètics, i en la fundació del mític grup de teatre La Gàbia; i, anys després, en la creació del Centre Dramàtic d’Osona. Tota aquesta activitat durant anys la va mantenir amb tenacitat i una dedicació constant.

Per a Solà, la poesia i el teatre «són dues activitats paral·leles que procedeixen d’un mateix element. Però, mentre que la poesia és més íntima i personal —una manera de parlar de tu a tu, com parlar amb la teva dona, la teva mare, la persona que estimes—, el teatre té la singularitat d’estar més dirigit cap als espectadors: és una conversa amb un col·lectiu». En aquest marc, quan tenia 18 o 19 anys, l’advocat Miquel Subirachs li va dir que volia representar Antígona, de Sòfocles (escrita cap al 442 aC.), i li va demanar que traduís la tragèdia al català. Aquesta va ser la primera obra amb cara i ulls que va representar, a principis dels seixanta, l’embrió del grup La Gàbia, aleshores anomenat Grup de Teatre Independent, que actuava sota l’empara de l’entitat Cine Club Vic.

En aquella edat, explica el dramaturg, «la tragèdia grega, un dels puntals de la cultura occidental, em va impactar. Amb tot, jo no combregava amb la teoria d’Aristòtil sobre el teatre i la catarsi. Tornant al teatre que havia vist de petit, hi havia altres elements significatius. Per exemple, sempre m’havien impressionat els actors quan es preparaven, maquillaven i concentraven dues hores abans de començar l’obra. I explica que havia vist alguns moments d’autèntica transformació que el van colpir: «És el cas d’en Surinyach, un molt bon actor com n’he vist pocs en el camp professional —jo no crec en això del teatre amateur—, un home que abans d’entrar en escena estava tan absort recitant, declamant i pintant-se, que encara que li parlessis, no et contestava: estava en una altra dimensió. La transformació de l’home en actor —una mutació que tots fem en un moment o altre— és una alquímia vital que sempre m’ha provocat una atracció especial. El món sempre té dues cares. Tu pots parlar amb un cavall, una cosa que pot semblar de bojos, però aquest diàleg també et pot convertir en actor. Aquest contacte diferent amb la realitat, intrínsecament lligat amb la literatura, te una dimensió més sòlida que el que mantenim normalment a la vida quotidiana. Passa una cosa semblant amb la representació infantil i el joc de rols que desenvolupen les criatures, una manifestació de la innocència que encara no admet fronteres. És un dels dons que comporta descobrir la llibertat davant la prohibició o l’absència de coacció. La llibertat és la vida, no és una qüestió intel·lectual», sentencia.

1200_14944873739.Muntatge_Poemes_Civils_1964_Escenografia_FRurriols._El_quart_i_el_cinque_Brossa_i_Sola._Llultim_a_la_dreta,_Marti_Pol._Arxiu_Jimenez
El quart i el cinquè començant per l’esquerra, Joan Brossa i Lluís Solà. El primera la dreta, Miquel Martí i Pol. Muntatge Poemes Civils 1964 Escenografia Joan Furriols. Foto: Arxiu Jiménez

En el seu treball «L’activitat teatral a Vic a partir de la postguerra», publicat a la revistaAusa, la historiadora Carme Rubio destaca la trajectòria de Lluís Solà relacionada amb La Gàbia en les vessants d’autor, director i traductor: «La seva personalitat va aglutinar els actors i també un públic jove. D’altra banda, sempre va defensar una concepció teatral i una exigència —en especial pel que feia a la dicció— que va donar al grup una dimensió d’alt nivell. De fet, Solà va esdevenir una figura de pes en l’àmbit del teatre a Catalunya, i La Gàbia va formar part d’un moviment de teatre independent que va crear una alternativa al teatre comercial que es feia a Catalunya. Lluny del moviment cultural de Barcelona, el grup de Vic va optar per un teatre personal, que no fos localista i no depengués del que es feia a la capital. La Gàbia tenia clara una línia teatral concreta que, en paraules de Jordi Coca, “pretenia sacsejar els criteris estètics d’una minoria més o menys àmplia i ben disposada i, de passada, sorprendre la falta d’informació local”. Per això, es va escollir fer un teatre d’avantguarda, clarament transgressor i críptic, una tendència que es va seguir amb radicalitat. El grup va rebutjar les obres realistes i es va posicionar en un compromís estètic i ideològic que era el resultat de l’encaix entre el teatre avantguardista i la defensa de la identitat catalana. En aquest sentit, és fonamental el paper de Lluís Solà, que va funcionar com a cervell de la formació, tot i que les decisions es prenguessin per consens».

La sòlida formació literària de Lluís Solà va fer que, a l’hora de representar teatre de text, el grup escollís obres de grans autors estrangers, que moltes vegades no s’havien interpretat encara en català; però, també, va dirigir obres i muntatges poètics d’autors catalans contemporanis. Així, a banda de textos de la Grècia clàssica, com el citat de Sòfocles o Èsquil (ideals per reflectir els conflictes de l’ésser humà d’una forma vàlida en tots els temps), el dramaturg va dirigir Poemes civils (de Joan Brossa), Suite Bufa (Mestres Quadreny), Homes i No (Manuel de Pedrolo), És quan dormo que hi veig clar (J. V. Foix), Poema (Miquel Bauçà) i moltes altres (Strinberg, Weiss, Riba, Verdaguer o Vinyoli, a més d’obres pròpies). Un dels aspectes més cuidats de les representacions de La Gàbia van ser les escenografies, que es van encarregar a artistes de solvència contrastada com Joan Furriols, Josep Vernis o Josep Uribe Robert.

El paper de Solà a La Gàbia va experimentar un canvi decisiu l’any 1976, quan va passar a ser el director de la seu de l’Institut del Teatre a Osona. Poc després, l’any 1979, va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Vic, on va ocupar la cartera de Cultura, una tasca que va desenvolupar fins a l’any 1983. La dedicació als dos fronts —sobretot la que va dur a l’Ajuntament— va portar-lo a deixar en mans de Joan Anguera la direcció de La Gàbia.

La delegació vigatana de L’Institut del Teatre

En el susdit treball publicat a Ausa, Carme Rubio també explicava que el Centre d’Osona de l’Institut del Teatre va ser creat el 1976 mitjançant un conveni entre la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Vic: «El conjunt d’activitat pròpia i la de col·laboració amb altres entitats van convertir-lo en un referent inqüestionable de les manifestacions culturals a Vic i comarca, especialment pel que fa al teatre i la dansa, contribuint a la millora de l’activitat existent, la promoció de noves propostes dirigides al públic més jove, i a la consolidació del sector».

1200_14931054711981-12-24IsntitutTeatreVicSolaSala-0004
Lluís Solà, a l’Institut del Teatre de Vic, el 24 de desembre del 1981. Foto: Josep M. Montaner

Tot i que, avui, la delegació osonenca de l’Institut del Teatre al Seminari Vell és una realitat consolidada, els principis de l’entitat a Vic van ser difícils a causa de la inestabilitat econòmica i la manca d’infraestructures. Però la tenacitat de Solà i la col·laboració del cos de professors —entre els quals hi havia hagut Boadella o Albert Vidal— o la disponibilitat dels alumnes, van fer que l’Institut de mica en mica s’anés assentant. Primer, es va instal·lar durant dos anys a l’edifici de l’Orfeó Vigatà (davant del Palau del Bisbat, al carrer de Santa Maria); després, es va traslladar al Col·legi Sant Albert (l’antic col·legi dels Germans Maristes i actual Museu de la Pell), on va estar dos anys més. El següent pas del periple va ser una breu estada a la Casa Comella i, finalment, va trobar una certa estabilitat de dotze anys en un local de l’edifici Puig Porret del carrer Verdaguer. Solà, que havia reclamat traslladar definitivament la seu de l’entitat a l’antic escorxador de la plaça de la Presó, va dirigir l’Institut del Teatre fins a mitjan anys noranta. Poc després, amb l’entrada del nou segle, el juny de 2002, la llavor de Solà va germinar i es va inaugurar la nova i definitiva seu als locals que avui ocupen l’ala sud de l’antic edifici del Seminari Vell, en desús des dels anys setanta, i que comprenen una biblioteca, sis sales per a ensenyament de dansa i teatre i un teatre laboratori.

L’any 1986, Hermann Bonnin (director escènic, actor i professor d’Art Dramàtic), aleshores director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, en un afany descentralitzador de l’activitat teatral, va proposar a Lluís Solà la direcció del Centre Dramàtic d’Osona. Al principi, el CDO havia de funcionar com a entitat pública, però no ho va arribar a ser mai. Funcionava amb ajuts de les administracions, encara que sempre va rebre un pressupost mínim, que ben aviat va quedar reduït a zero. El centre es va inaugurar amb Detall de cossos a la sorra, de Lluís Solà, una obra protagonitzada pel ballarí Agustí Ros, amb Josep Colomer com a ajudant de direcció i Enric Pladevall responsable de l’escenografia. Aquesta proposta escènica continuava la línia que havia presidit l’etapa de Solà a La Gàbia. Quan va començar aquesta aventura, el director es proposava «fer de la pràctica teatral un instrument rigorosament contemporani». Aleshores, el CDO es va configurar en tres àmbits: L’Espai A, destinat als projectes de producció més ambiciosos; l’Espai B, dedicat en especial a la programació d’obres d’autors i de grups catalans; i l’Espai C, destinat als projectes experimentals. Segons Carme Rubio, «va ser pràcticament un miracle la quantitat d’obres que s’hi van arribar a programar». Malauradament, la falta de recursos i el poc suport que Solà va tenir des de l’Ajuntament de la seva ciutat van precipitar la fi del projecte.

La política: el PSAN, l’Assemblea de Catalunya. Regidor a l’Ajuntament

A la primera meitat dels setanta, a Vic es va crear la primera cèl·lula local del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), una formació política clandestina d’àmbit d’actuació dels Països Catalans,  constituïda el 1969 a partir de l’escissió del sector més jove i esquerrà del Front Nacional de Catalunya. Influïda pel Maig francès (1968) va integrar l’independentisme en el marc teòric marxista, amb la pretensió de mobilitzar les classes populars catalanes per a l’assoliment de l’estat socialista dels Països Catalans. Més endavant, el PSAN va participar en l’Assemblea de Catalunya i altres instàncies unitàries. Amb presència d’intel·lectuals i implantat en algunes comarques, el 1976 es va definir com a partit comunista. Un any després, va tenir dues escissions que van acabar retrobant-se en la formació Nacionalistes d’Esquerra. Contrari a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aquest partit només va participar en eleccions municipals.

1200_14931054671980-02-02PresentacioNacionalistesEsquerraVic-0002
Lluís Solà, a la presentació de Nacionalistes d’Esquerra, el 2 de febrer de 1980, a Vic. Foto: Josep M. Montaner

Com s’ha dit més amunt, Lluís Solà —que per preservar la seva llibertat d’acció individual mai no havia volgut enquadrar-se en cap organització política— va acabar integrant-se en el PSAN una mica a contracor: «Hi vaig entrar voluntàriament, per desesperació. Per una banda, el país estava governat per l’autoritarisme franquista, i per l’altra estava sorgint un nou autoritarisme per l’esquerra. I vaig pensar que havia de fer alguna cosa. Vaig entrar al PSAN per responsabilitat personal, encara que sabia que em podia portar problemes i que això, també, em faria perdre temps. Però veient que aquest país se’ns moria i pensant que podríem tenir autoritarisme per mil anys més, m’hi vaig embolicar, refiant-me que quan morís el dictador tot canviaria. Malauradament, amb el pas dels anys la situació només s’ha maquillat», es queixa.

A la meitat dels setanta, el PSAN vigatà va arribar a tenir un bon nombre de militants significats, la majoria joves: Francesc Codina, Lluís Anglada, Josep Romeu, Jordi Arboix, Carles Furriols, Mercè Colom, Manuel Riera, Pep Comeres, Jordi Ordeig, Maria Febrer, Ramon Riera, Jaume Mas, Jordi Puig, Fina Anglada, Andreu Roca, Lluís Hernández, o el propi Solà. Tanmateix, malgrat la clandestinitat en què es veia obligat a actuar, va arribar a tenir una notable presencia ciutadana. De fet, aquest partit va ser un dels puntals, al costat del PSUC, en les lluites impulsades per l’Assemblea de Catalunya a Vic. Amb tot, Solà recorda que «quan va arribar el moment que tots esperàvem, el PSUC va decidir dissoldre-la, una decisió que a mi no em va venir de nou. Aleshores molts vam veure quin pa es preparava per al futur».

En una entrevista d’Esteve Plantada, publicada a Nació Digital, Solà recordava el seu pas per la política i la seva implicació en activitats culturals: «No tenia vocació d’entrar en un partit polític, cosa que tampoc no tinc ara. Ho vaig fer perquè aleshores hi havia una necessitat absoluta d’intentar establir institucions i fer-les funcionar. Per això vam fer, també, una revista com Reduccions, perquè hi havia una necessitat de tenir una plataforma que parlés d’allò que es feia als Països Catalans i que parlés, al mateix temps, de la poesia que es feia a l’estranger. (…) Tenim un problema de fa molt de temps a causa d’aquesta “invasió” que no ens deixa fer res en cap camp, només sobreviure, i encara; no podem reflexionar, a fons, sobre la nostra cultura, pintura, música, pensament, futur, política, etc. Per fer això es necessiten dues coses: persones que ho estudiïn i un pensament molt sòlid».

1200_149448665312(B)-Ramon_Montanya_nomenant_tinent_dAlcalde_a_Lluis_Sola,_1979
Ramon Montanyà en el moment que nomenà tinent d’alcalde Lluís Solà, l’abril de 1979. Foto: Arxiu Solà-Jordà

Quatre anys després de la mort de Franco, el 1979, es va crear la coalició Entesa Democràtica de Vic amb la finalitat de presentar-se a les primeres eleccions municipals «democràtiques» del mes d’abril. Els primers noms de la llista eren: el metge independent Joan Cruells (amic del conegut militant comunista Joaquim Capdevila), Ramon Roca (PSC), Xavier Mercadal (PSUC) i Lluís Solà i Sala (PSAN). Els resultats de Vic van ser molt ajustats: CiU i l’Entesa van empatar en el nombre de regidors (vuit cada llista), però l’alcaldia  finalment va ser per a Ramon Montanyà (CiU).

Aquell any, Solà va entrar a l’Ajuntament, on va ocupar el càrrec de regidor de Cultura: «Vaig anar-hi amb poques esperances de canvi. Jo ja havia votat en contra de la Constitució i m’havia abstingut en el referèndum de l’Estatut. Aleshores, molts vam veure que s’havia pactat el que era “impactable”: la continuació del sistema i la pràctica de la “desmemòria”. Jo no confiava excessivament en l’Ajuntament, no hi anava amb la il·lusió de pensar que les coses millorarien. Però, tampoc no ens podíem donar per vençuts; per això, vaig continuar el compromís de la desesperació. A l’Ajuntament hi vaig estar quatre anys i vaig fer el que vaig poder. Després, vaig abandonar la política i vaig tornar a respirar i a seguir el meu propi camí, intentant veure el món des del punt de vista dels uns i dels altres». Posteriorment, el substitut de Solà en el càrrec de regidor de Cultura va ser el dinamitzador cultural Armand Quintana, que llavors presidia la delegació vigatana d’Òmnium Cultural.

Impuls decisiu en l’expansió de les classes de català a Osona

Simultàniament a la seva implicació en el teatre, la política, la traducció i la poesia, durant bona part de la dècada dels setanta també es va dedicar en cos i ànima a impulsar, juntament amb Armand Quintana i altres, els cursos de català que Òmnium Cultural va estendre a totes les escoles d’Osona des de la seu de l’entitat al carrer Nou de Vic. Aquells dies, es publicaven —o es van començar a publicar—  algunes revistes en català: Serra D’Or, Oriflama, Canigó, Presència o el diari Avui, nascut el 1976.

1200_14944873718B.sola_(al_centre)-pilarin_Bayes_a_baix_dreta-._1966-arxiu_Furriols
Lluís Solà (al centre) i Pilarín Bayés (a baix, a la dreta), l’any 1966. Foto: Arxiu Furriols

Després de la suposada recuperació de la «democràcia», l’escola es va convertir en l’element neuràlgic per a la recuperació del català. Tot i algunes excepcions, a partir de 1972, quan el català es va començar a estudiar amb comptagotes en determinats centres (molt pocs), gairebé totes les escoles educaven en castellà. Tanmateix, de mica en mica van començar a sorgir escoles, principalment d’iniciativa privada, que ensenyaven en català. Aquesta nova etapa era conseqüència de la renovació pedagògica sorgida anys abans a l’Escola de Mestres Rosa Sensat i a la Delegació d’Ensenyament del Català (DEC) d’Òmnium Cultural, dos fronts pedagògics que intentaven recuperar el català a l’escola. Però mentre Rosa Sensat apostava pel bilingüisme escolar, el plantejament de la DEC es decantava per l’ús del català com a llengua base i vehicular de l’aprenentatge per a tots els alumnes, independentment de la llengua materna. Anys després, aquesta va ser la línia que es va acabar imposant i que va desembocar en l’anomenada «immersió lingüística» del català.

El curs 1975-1976, el de la mort de Franco, la DEC va organitzar classes de català en 360 escoles de més de 22 poblacions de Catalunya, amb una participació de 95.904 alumnes, 456 professors i un cost anual de 41.203.000 de pessetes. Una mica més de la meitat del pressupost anava a càrrec d’Òmnium Cultural, i la resta es repartia entre els ajuntaments, les escoles, els alumnes, els pares i altres entitats.

La segona meitat dels setanta, a la majoria de pobles d’Osona es van implantar a les escoles públiques i privades les classes de català que oferien —de manera «alegal» o semi-clandestina— una vintena de professors formats a l’empara d’Òmnium. Cal dir, també, que Òmnium va arribar a un conveni amb la Diputació de Barcelona per fer classes de català per a adults en un bon nombre de biblioteques. Posteriorment, Solà va fundar el Servei de Català, el primer esglaó de l’actual Consorci per a la Normalització Lingüística de Vic.

1200_14931054741982-04-21CampanyaNormalitzacioLlunguisticaVicSolaSala-0006
Lluís Solà en un acte d’una campanya de normalització lingüística a Vic, el 21 d’abril de 1982 Foto: Josep M. Montaner

Anys després de deixar la docència, explica que en aquella època va haver de renunciar a moltes coses i a exercir de pedagog sense ser-ho: «Vaig néixer en un país amb necessitats tan importants que vaig haver d’obrir bé els ulls i les orelles. Havia d’actuar i decidir. Oposar-se al dret a decidir, individual o col·lectiu, és una bestiesa còsmica», sentencia. En aquest sentit, pensa que «avui, l’ensenyament continua sent l’arma principal per posar fi a les imposicions i per conquerir espais de llibertat».

Acabat el seu compromís polític, el seu lligam directe amb La Gàbia i la seva dedicació a l’expansió del català a la comarca, ben entrada la dècada dels vuitanta va iniciar «una etapa d’alliberament dels compromisos que fins aleshores considerava indispensables. Havia fet l’aportació que qualsevol persona decent havia de fer. I vaig començar a buscar temps per fer les coses que m’interessaven personalment, i que no havia pogut desenvolupar per manca de temps, com dedicar-me més a escriure, tot i que encara vaig estar una bona temporada lligat al món del teatre».

La paraula, l’horitzó dels humans

Malgrat que ja feia anys que escrivia poesia i tenia moltes pàgines desades al calaix i a la rebotiga, no va publicar el seu primer llibre, Laves i escumes, fins l’any 1975. Va trigar tant perquè «alguns de la meva generació vam creure que havíem de salvar el país. Jo llegia, escrivia i acumulava material, pensant que ja publicaria algun dia. Però, mentrestant, vam haver de muntar-ho tot: teatre, revistes, recitals, partits polítics… Havia d’aflorar la noblesa humana».

1200_1494487736011_Lluis_Sola_Sala_foto_Adria_Costa_31032017-_ACR3662
Lluís Solà. Foto: Adrià Costa

A partir d’aquell moment, va tenir més temps per dedicar-se a la poesia (la seva veritable vocació i la seva passió), i per dissenyar un pla de treball adaptat a les seves necessitats que li permetés concentrar-se en la paraula, el seu instrument. Des d’aleshores, en el transcurs de les últimes dècades —sobretot quan a mitjan noranta va abandonar definitivament la seva responsabilitat a l’Institut del Teatre— es va concentrar gairebé exclusivament en la seva obra poètica, una producció que els darrers vint-i-cinc anys s’ha anat publicant amb comptagotes, però de manera regular: De veu en veu, L’herba dels ulls, L’arbre constant, Entre bellesa i dolor, Al llindar de l’ara, o un recull de setze assaigs sobre poetes catalans titulat La paraula i el món. El cert és que la seva producció sempre ha tingut un clar reconeixement per part de la majoria de crítics literaris. En aquest sentit, el prestigiós poeta, assagista, traductor i crític Sam Abrams l’ha definit com «un dels poetes més destacats de la poesia catalana del nostre temps».

Fent un salt gegantí en el temps, l’any passat, el 2016, va ser el de la seva consagració, una eclosió que el va portar a ser àmpliament reconegut gràcies a l’esperada publicació de la seva Poesia completa (Edicions 1984), un extens volum de 1.052 pàgines que representa el treball de moltes hores, dies, mesos i anys, i aplega un centenar de llibres escrits des del 1958 fins al 2015. La primera meitat del llibre conté els poemes que conformaven la seva producció literària fins l’any 1999, amb el títol «De veu en veu», d’un caire més aviat reivindicatiu; es tracta de construccions  «llampec» (algunes de només dos versos) i altres una mica més llargues. La segona part reuneix quaranta-dos llibres inèdits que l’autor ha escrit els darrers quinze anys, en un to més reflexiu i amb poemes més extensos. En aquest context, el poeta compara la varietat de formats amb diferents peces musicals: «Hi ha cançons i quartets, però també cants i simfonies. Alguns llibres només tenen cinc poemes i altres cinquanta».

Per a ell, la seva obra té bones dosis «de reflexió sobre la condició humana, els sentits, l’amor, el país o els paisatges exteriors i interiors; un diàleg a través de la paraula, que és l’horitzó dels humans. La poesia beu de la llengua que et donen a casa i al carrer, i de la llengua que han processat els escriptors. És el cas de Verdaguer, que va agafar les paraules del poble i les hi va retornar carregades de llums, foscors, música i reflexió».

1200_149448665615-Lluis_sola-Angels_Jorda-_anna_espona-joan_furriols-imma_albo-puilagulla14.-assaig_de_lobra_de_dansa_QUINA_sobre_la_musica_de_Josep_Maria_Mestres_Quadreny-2004-arxiu_Fur
Lluís Solà, M. Àngels Jordà, Anna Espona, Joan Furriols i Imma Albó durant un sopar a Puiglagulla, l’any 2004. Foto: Arxiu Furriols

La poesia de Solà evoluciona, però, també, fa bucles i retorna sobre els mateixos camins, amb aires renovats: «L’ofici de poeta és com estar en terra ferma mirant el mar, que sempre canvia. Tu intentes copsar amb paraules la musicalitat, l’espurneig de les onades, la calma, o el brogit de la tempesta; però, mai no arribes a traduir el moment, el mar sempre se t’escapa. I tornes una i altra vegada als mateixos llocs, intentant fer-ho de manera diferent. Fins que t’adones que la poesia sempre és incompleta, perquè el món, els pensaments i els sentiments, canvien. La paraula té una certa insuficiència davant les coses del mon per expressar-ho. No ho mostra tot, insinua, com l’erotisme. Potser aquesta insuficiència a la llarga és un benefici, perquè no ens immobilitza, és una finestra oberta que ens remet a l’horitzó».

La música, els ritmes i la vibració poètica

L’escriptor compara la lírica amb una fruita: «La mètrica és la pela, la part exterior, com el compàs en la música. Però, el més important és la polpa, el nèctar. Els sons vibren entre ells, fins i tot els sons que no sents». De vegades Solà utilitza el vers lliure, «que té una música interna». Tanmateix, també, intenta mantenir l’equilibri entre els aspectes fonamentals dels versos, com la mètrica dels trobadors, que basaven les seves creacions en l’accent, el ritme: «És un mètode que jo intento seguir, encara que no estrictament. També escric prosa poètica que també té la seva musicalitat». Un altre dels elements bàsics de la seva poètica és l’arquitectura: «La poesia ha d’entrar sense que qui l’escolta tingui la necessitat de saber com està feta. Igual que la bellesa d’un campanar romànic, que no et demanes amb quina pedra s’ha bastit. Intento que els poemes tinguin una bona construcció, sense que la forma es mengi la substància», assevera.

En un moment històric tan convuls, Solà diu que el poeta no ha de pagar necessàriament un peatge social o polític concret: «La poesia és una forma musical, un so que es passa a solfa i que s’escriu en una llengua o altra. És la condició humana: hi ha llengües diferents en un món divers. La poesia té el vessant del joc i els poetes juguem amb les paraules. Però, les paraules transmeten, diuen coses i comuniquen experiències humanes».

1200_149448665212(a)sRetrat._Meitat_dels_70._Foto_Manel_esclusa
Retrat de Lluís Solà a mitjan anys setanta. Foto: Manel Esclusa

En la citada entrevista d’Esteve Plantada amb motiu de la publicació de la seva Poesia completa, el poeta li deia: «La paraula és fonamental. Per parlar amb nosaltres mateixos, per parlar als nostres veïns, per parlar amb els altres, per parlar amb el futur, per constituir una comunitat —és a dir, una “tribu”, un conjunt de persones que s’entenen sobre coses molt diverses—, la paraula és absolutament indispensable. No hi ha home sense paraula. La paraula és constituent de la humanitat. Quan parlem de l’home, parlem de la paraula; i quan parlem de la paraula, parlem de l’home. El que hem de tenir clar és que això no és una qüestió lingüística, ni filològica. És una qüestió política. Tots els països normals tenen la seva llengua com a llengua principal. I això no vol dir que en tingui moltes altres. És una qüestió molt elemental! A Madrid, la llengua del país no és pas el català! Ni ho volen, ni ho voldrien! Doncs, per què ells sí i nosaltres no? Quina mena de llei o de justícia és aquesta?».

Per a Solà, el poeta —vulgui o no— te una funció activa dins de la societat: «Si té una capacitat expressiva i fa servir les paraules de la “tribu”, ja traspassa aquestes paraules. Al poeta li han arribat unes paraules plenes de passat i de present, plenes de tot el que hi han anat pensant els seus conciutadans i avantpassats. És a dir, la paraula “arbre” no és la simple paraula “arbre”. És la paraula i, a més, els arbres que els avantpassats han vist i les formes que han tingut i tenen. És una herència. I el poeta fa servir aquesta herència, la traspassa. Per tant, el poeta ja té una primera funció. La segona és la d’incrementar aquesta herència, intentar recollir tot allò que li han passat i tornar-hi a posar el món a dins d’una manera més rica. Fer que els poemes reflecteixin la visió de cada moment del món. Les llengües i els pobles necessiten a cada moment ser contemporanis. La poesia fa contemporània la paraula que ens ve del passat i va cap al futur. Aquesta és la seva funció, perquè la poesia traspassa els sentiments, els valors, els pensaments, les imaginacions, les visions del món, la manera que tenim de veure les coses. Aquestes coses no són estrictament personals, són de la comunitat, contribueixen a perpetuar la “tribu”».

Els paisatges i els camins de l’esperit. El Montseny. El Pla de la Calma

Aquests darrers anys, el poeta ha agafat el costum de passejar pels camins de la Plana. De fet, caminar forma part del mètode de treball d’un home que no té horaris i adequa el rumb a la direcció del vent. Tanmateix, les musses sempre el troben caminant pel costat del riu o al carrer: «Mentre camino articulo el pensament i esbosso poemes, proses, textos, pensaments o discursos. Prenc apunts i, de nit, a l’estudi els passo en net amb l’ordinador, que és la fase final d’un procés que comença amb les paraules, amb els sons».

1200_1494404150_Lluis_Sola_Nuria
Lluís Solà a la Vall de Núria, l’any 2002. Foto: Arxiu Lluís Solà

Si tal com diu «caminar equival a deixar paisatges enrere», el seu disc dur cerebral —o la seva ànima, com es vulgui— està farcit de vibracions de molts camins, senders, corriols, rius, rierols i paisatges de tota mena. Més que turista o viatger, es declara caminant: «Caminar és una activitat pròpia dels humans que es fa amb el propi cos —el vehicle essencial—, al ritme i a la velocitat del cor. Això permet badar, deixar-se penetrar per l’entorn i immergir-se en el paisatge, sense fer massa esforç. I encantar-te amb alguna cosa que t’atreu, com l’evolució d’una processó de formigues que porten menjar al cau».

A l’hora d’escollir un paisatge llunyà, menciona la regió italiana de la Toscana. De Catalunya, destaca «el Cap de Creus, des de la muntanya al mar; és una zona extraordinària, plena de miracles: les roques esculpides pel vent, pel mar i per la sal; o la flora excepcional que apareix a l’estiu en un territori pelat, sense terra». Del seu àmbit més proper destaca la roureda del Cantarell, a Vic, amb uns centenars d’arbres que superen de llarg el segle de vida. És un indret molt acollidor  que visita sovint des que era petit, encara que la percepció del lloc ha canviat amb el pas del temps: «Quan tenia deu anys el conjunt del bosc em semblava més gran, més verd i més poderós».

Però, per sobre de tot, el racó predilecte de Solà és el massís del Montseny vist des de la Plana, una serralada que va des de les Agudes i el Turó de l’Home, fins al Pla de la Calma i Tagamanent, passant per Matagalls, Collformic i les diverses valls: «És una muntanya perfecta, una piràmide allargassada en forma de triangle escalè, que puja molt lentament pel cantó del Pla de la Calma. Amb els seus contraforts i parets de diversos colors, que semblen els elements escenogràfics d’un teatre. I un cromatisme canviant. De vegades, amb les seves tonalitats blavoses que recorden el Fujiyama; altres dies es mostra amb una claredat esclatant feta de tons verdosos. Alguns capvespres, el massís es torna absolutament vermell. Des de Vic, gairebé cada dia camino pel Montseny amb la mirada, de les Agudes al Tagamanent».

Un dels seus paratges favorits del Montseny és el Pla de la Calma: «Acostumo a anar-hi des del Brull, un poblet pel qual sento una atracció tel·lúrica inexplicable, amb l’església i les cases construïdes amb la mateixa pedra vermellosa que trobes muntanya amunt. Després, pujo fins a Collformic i enfilo el camí del Pla de la Calma, un altiplà que arriba als 1.300 metres a la seva part més alta. Contra el que es pugui pensar, en aquest lloc no sempre hi ha calma: els canvis atmosfèrics són habituals. Aquest espai immaculat té un especial interès pels seus sorolls. Si bufa una mica de vent, la vegetació conformada pels brucs, les falgueres, les plantes petites i els pocs arbres que hi ha produeixen una música molt subtil i particular. D’altra banda, les suaus ondulacions del territori tenen un atractiu especial per a la vista. Són moments ideals per aturar-se i menjar qualsevol fruita de temporada: un bon préssec o un brot de raïm moscatell. I si et ve de gust, llegir tranquil·lament textos de poesia».

A més de badar, caminar en solitari permet meditar i relaxar-se: «En solitud pots establir un diàleg amb les roques i els filons, les petites muntanyoles, la molsa o les fulles de roure que son a terra. Els teus ulls i l’oïda fan que en el teu interior es vagi teixint un seguit de relleus que són un mirall de tu mateix. Però és un mirall que sempre et torna la imatge renovada. Caminar en companyia dels amics —jo ho havia fet molt amb Segimon Serrallonga— també és una festa extraordinària, perquè totes aquestes sensacions es poden multiplicar i compartir. El Pla de la Calma sempre et reclama despullament, a crits, a mitja veu, xiuxiuejant i a qualsevol època de l’any».

1200_1494926940_lluis_sola_M_Angels_Jorda_2016
Lluís Solà, l’any 1996. Foto: M. Àngels Jordà

Una al·legòrica prosa poètica seva resumeix la seva visió del Montseny: «Plantada a l’horitzó de l’aire, s’alça l’altra muntanya. La muntanya inaccessible. Esquiva, inconjugada. La muntanya de la muntanya. Present i absent, amb les arrels al començament i les Agudes a l’esdevenidor. Amb els camins oberts cap a l’obert i amb els brucs morats escrivint les paraules invisibles. En el trajecte constant cap als pols del desig, la muntanya sura i espurna, s’alça i es concilia amb les ombres».

Pensaments i reflexions: Sentit i llibertat

Mesos després de sortir a la llum la seva Poesia completa, va arribar a les llibreries un voluminós llibre de 700 pàgines titulat Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016), publicat per Edicions de 1984. Es tracta d’una obra farcida de pensaments on Solà —en paraules de l’editorial— es proposa «continuar el diàleg que pensadors, poetes, artistes, homes de ciència, religiosos, pares i mares, fills i filles, homes i dones de totes les èpoques i de tots els llocs, han mantingut i continuen mantenint sobre les qüestions i les preocupacions principals que afecten la condició humana». Una frase seva resumeix molt bé l’esperit del llibre: «La llibertat, sigui del signe que sigui, exterior o interior, és un país que cal guanyar. No la podem aconseguir sense lluita i sacrifici».

Paral·lelament a la seva activitat poètica, l’autor va anar teixint aquesta obra fronterera amb la filosofia durant  més de quinze anys. Tanmateix, l’obra, «no pretén fixar respostes. Més aviat es proposa de continuar la reflexió sobre el sentit i el valor d’elements que sempre han estat al cor, a la ment i a la boca de l’home. Sobre el sentit i el valor de la llibertat, de la justícia, de la paraula, de l’amor, de l’art, de la poesia, del pensament, de la ciència i, en definitiva, de la vida i de la mort».

En una entrevista que aquest cronista li va fer per a La Vanguardia l’any 2012, Solà enumerava quins eren els seus referents, el mestres que l’han acompanyat tota la vida. I a banda dels seus pares o de les persones que va tenir a prop durant la infantesa i l’adolescència, mencionava «els mestres triats i els de l’atzar; Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Maragall; Sòcrates, Buda, Jesús; molts poetes i pensadors grecs, germànics, hindús; Dostoievski, Tolstoi, Kafka; Èsquil, Zeami, Shakespeare. I molts pintors, escultors, músics de totes les èpoques; molts amics i amigues, molts alumnes, moltes persones conegudes i moltes persones anònimes; molts arbres, moltes muntanyes, molts rius, moltes bèsties; el mar, les ones del mar, l’escuma del mar».

1200_1494487636017_Lluis_Sola_Sala_foto_Adria_Costa_31032017-_ACR3792
Lluís Solà. Foto: Adrià Costa

Si a Solà se’l considera bàsicament poeta, la publicació d’aquest últim llibre li confereix, també, el merescut títol de «pensador», una condició que ell explica a partir de la metàfora dels ocells: «De vegades, quan ens trobem en una situació de tranquil·litat i tenim la capacitat de saber escoltar enmig del silenci, en un indret sense sorolls (preferiblement fora de les ciutats i sense el brogit dels cotxes), si estem atents podem copsar sensacions, percepcions i criatures del món que van voltant al teu entorn. Són com una mena d’ocells que t’interroguen contínuament mentre es transformen; i no saps si intenten enamorar-te o atreure’t. Poden ser ocells externs, però també tenim ocells dins nostre: són els desitjos, les visions anteriors, els somnis… Cal saber escoltar-los i, també, trobar el moment. Si l’artista, el científic o el poeta, el pensador no sap escoltar, malament. No tindrà el vincle directe amb el món, que és la nostra mare amb qui que sempre mantenim un contacte estret, encara que no en siguem conscients. Però, és imprescindible que a aquests ocells els mantinguem vius, no els podem oprimir ni engabiar. Si els engabiem es converteixen en una pantomima d’ells mateixos, com els tigres del zoo que fan riure i plorar alhora».

Els inconvenients de la ciència tecnològica

Solà considera que «el que hem convingut a anomenar poesia i reflexió neix d’un estadi anterior, d’un estadi en què éssers i substàncies encara no estan separades. La poesia i el pensament, la paraula, en definitiva, intenta remuntar-se sempre a aquell estadi i mantenir-s’hi, per més que els humans sovint tendim a separar les coses. Tenim necessitat de la ciència i de l’especialització, però també necessitem una “no separació”. L’objectiu de la poesia és recuperar l’estadi “no separat”. En un món cada vegada més especialitzat i dominat per la tècnica, sobretot la tecnologia, hi ha una imperiosa necessitat de donar rellevància als múltiples camps científics, però no podem deixar de banda el que abans en dèiem les “humanitats”. L’humanisme intentava abastar els dominis de la filosofia, l’art i la llengua com a elements fonamentals per comprendre l’home i el món. L’especialització de la ciència tecnològica fa que el món s’hagi oblidat de la totalitat en favor de l’especialitat. I això ha afectat negativament les llengües i la paraula».

L’any 1941, el psicoanalista Erich Fromm va publicar el llibre La por a la llibertat, una obra molt llegida durant els anys setanta, que explorava la relació canviant entre la humanitat i la llibertat, i posava èmfasi en les conseqüències de la seva absència, i en les condicions psicosocials que van permetre l’emergència del l’autoritarisme, el feixisme i el nazisme. Per a Solà, “«a por és un dels punts febles dels humans, un tema vital. La qüestió és salvar la vida, però la vida segrega un seguit d’elements per preservar-la, un dels quals és la por. Hi ha por a la mort, però també por a la vida. La Llibertat no és un concepte intel·lectual ni universitari. És anterior a qualsevol esquema, una cosa intrínsecament inherent als humans. Tenim la necessitat de poder decidir, de ser responsables dels nostres actes, de les nostres paraules. El gos que està estacat potser no sap què és la llibertat, però sap què és no tenir-ne. El cavall es revolta contra l’home que el vol domesticar. Tots els éssers volen desplegar les possibilitats expansives que la vida i la natura els ha donat. Però la llibertat probablement només la podem entendre i perdre-la els humans».

1200_1462619627P5062394
Lluís Solà, a la inauguració de l’exposició d’Òxid de Boira a la galeria El Carme, de Vic. Foto: Albert Ventura

En una entrevista de Montserrat Serra publicada a VilaWeb, Solà hi proclamava  que «l’esclau sempre viu en el regne de la por. I arriba un moment que la por funciona per ella sola. És en l’aire que es respira. Però que hi hagi milers i milers i milers de persones que s’hagin desvetllat, que es vagin desvetllant, això sol, passi el que passi, és molt important. Haver tingut aquesta experiència, de dir: ja n’hi ha prou de domadors, de dominadors, tenim el dret de ser nosaltres, de decidir, de ser responsables i coresponsables, de tenir resposta per a les coses i no esperar la resposta dels altres, aquesta sola experiència és molt important».

L’enyorat periodista Ramon Barnils deia que el principal defecte dels humans és «la falta de valor per ser feliç». En aquests sentit, Solà pensa que «per ser feliç i per poder desenvolupar les potencialitats de cada persona és indispensable ser mínimament —o raonablement— lliure. Tanmateix, els pensadors que reflexionem sobre la condició humana hem de lluitar contra el pessimisme. No es pot sucumbir al pessimisme i vendre’l com a mercaderia».

L’amor, la mort i l’humor

Tant el pensador com el poeta treballen amb la paraula, «un element que aflora en determinats moments davant de situacions que ens afecten particularment, com l’enamorament, el traspàs d’un amic, una meravella que contemplem, una malaltia o un accident que ens passa. En aquests casos pensem més, escoltem més i som capaços de dir unes paraules excepcionals».

La mort i l’amor són dues paraules amb una sonoritat molt semblant, amb una alta càrrega afectiva, que ens obliguen a reflexionar: «La mort entra en joc amb la vida humana al moment que comencem a pensar i raonar; a partir de l’adolescència és un interrogant que portem sempre al damunt i ens acompanya al llarg de tota la vida». En la referida entrevista de Plantada, Solà hi afirmava que «La vida és un seguit de comiats. Sempre ens acomiadem de coses. Al capdavall, els comiats són un element propi de la temporalitat de l’home. A mida que em vaig fent gran m’adono que el comiat és una de les formes humanes d’existir».

1200_1494487640014_Lluis_Sola_Sala_foto_Adria_Costa_31032017-_ACR3735 (1)
Lluís Solà. Foto: Adrià Costa

Per al poeta, amb l’amor passa una cosa semblant: «És la manifestació d’una mancança o una incapacitat de saber viure de manera autònoma; però, també, té una connotació positiva, la voluntat d’anar una mica més enllà de nosaltres mateixos i de conviure, relacionar-nos i estimar altres éssers, bàsicament persones. Pots sentir amor per un animal o una planta, però l’amor és primordialment una capacitat i una facultat humana que ens impulsa cap a tot, però que mai no la podem satisfer del tot, perquè sempre ens demana més, sempre en volem més. Els humans estem lligats a la mort i a l’amor: intentem donar respostes i comprendre. Tanmateix, potser hi ha raons més poderoses que la nostra raó, que fan que ens movem dins d’aquesta situació. Hi ha coses que ens desborden, la vida també opina. I les seves opinions no sempre coincideixen amb la nostra raó, ni sempre som capaços d’entendre-la, perquè probablement no tenim tanta potència, tanta capacitat ni tantes dimensions».

Abans d’acabar la conversa, el poeta apunta un tercer element que fa la vida més amable: l’humor, «una facultat altament teatral, un bàlsam, una manera de representar-te i de representar les coses des d’una faceta que sempre manté una distancia amb elles diferent de la manera habitual de tractar-les. D’una banda trenca amb l’excés de transcendència, et distancia de les coses, però. també, t’hi aproxima. Aquesta facultat que ens permet de relativitzar la vida és una dimensió essencial i molt necessària», conclou.

Homenatges i reconeixements

Després de tants anys de treball infatigable, tenaç i constant, la trajectòria de Solà ha estat plenament reconeguda pels crítics, les institucions i la societat civil. L’any 2012, coincidint amb la celebració anual de la Marxa dels Vigatans, va rebre un homenatge popular al Temple Romà de Vic. L’any passat, poc després de veure publicada la seva Poesia completa, la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) li va fer un gran homenatge al Centre Arts Santa Mònica de Barcelona, que va comptar amb l’assistència de conegudes personalitats del món cultura, un parlament del crític literari D. Sam Abrams, que va fer una glossa del poeta, i les intervencions de l’editor Josep Cots i una corrua de poetes de primera fila. Després d’una lectura de poemes i de la projecció de fragments del documental La vida silenciosa (dirigit per Toni Casassas), es va llegir un fragment del seu  poema «El cant del lloc«, amb música de Josep Baucells i l’acompanyament de la Coral Canigó i l’Orfeó Vigatà. Finalment, es va projectar un vídeo-muntatge de Maria Àngels Jordà i es va escoltar el recitat enregistrat del seu poema «Tardor». L’acte va comptar amb la presència de l’alcaldessa de Vic, Anna Erra, i de la regidora de Cultura, Susagna Roura.

El passat 25 de març, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) li va lliurar a Manacor el premi Josep Maria Llompart, per la publicació de la seva obra Poesia completa, considerat el millor llibre de poesia en català publicat el 2016. Però, l’última cirereta va ser el Premi de la Crítica Catalana atorgat per l’Asociación Española de Críticos Literarios (coordinats per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), també per la seva Poesia Completa, considerada la millor obra de poesia publicada l’any passat. En el seu veredicte el jurat va remarcar que Solà és «un dels intel·lectuals més destacats de la cultura catalana contemporània» i que el premi «és un reconeixement a tota la seva tasca poètica que ajudarà a situar-lo en el lloc que es mereix». Després d’assabentar-se de la distinció, el poeta va dir que «si uns representants de la crítica literària catalana consideren que la meva dedicació a la paraula de la poesia no és vana, això m’encoratja. De fet, els poetes tendim a exigir molt de la poesia, a exigir-li tot. Però, malgrat les dificultats per aconseguir-ho, res no és en va, sense sentit o sense valor».

Finalment, el proper dijous 8 de juny, a les 19:30 h, la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic acollirà un homenatge de la UVic-UCC a Lluís Solà, tot coincidint amb la inauguració de la Universitat d’Estiu. L’encomi de l’homenatjat anirà a càrrec de Francesc Codina, professor de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes.

——————————————-

Agraïments a Joan Furriols, Carme Rubio, Toni Casassas, M. Àngels Jordà i a l’entrevistat, Lluís Solà.

Documentació

— «L’activitat teatral a Vic a partir de la postguerra», de Carme Rubio, Ausa, números 148-149 (2002), Patronat d’Estudis Osonencs.
— «El compromís cívic i intel·lectual d’Armand Quintana», de Montse Caralt i Sagalés,Ausa, número 172 (2013), Patronat d’Estudis Osonencs.
— Tres reportatges de Toni Coromina a La Vanguardia: «La paraula: l’horitzó dels humans» (2012), «La muntanya perfecta» (2013) i «La música de les paraules» (2016).
— Entrevista d’Esteve Plantada a Lluís Solà, Nació Digital (2017).
— Entrevista, de Montserrat Serra a Lluís Sola, WilaWeb (2017).
— Entrevista de Xavier Graset a Lluís Solà, «Més 324», Canal 33.
— Hemeroteca: informacions de Nació Digital, Osona.com, El 9 Nou, El Punt-Avui, Vilaweb, La Vanguardia i Canal 33.
— Arxiu Joan Furriols.
— Arxiu Solà-Jordà.

1200_1494487740008_Lluis_Sola_Sala_foto_Adria_Costa_31032017-_I6A4421
Lluís Solà, al pati de casa seva. Foto: Adrià Costa

 

«L’ofici de ser fill». Marina Espasa sobre «Professió del pare» de Sorj Chalandon, al diari Ara.

Font: Marina Espasa / Ara

400ProfessióPareGràcies a la perseverança d’Edicions de 1984, que ens serveixen la tercera novel·la en català de Sorj Chalandon, ens hem pogut fer una idea força aproximada del món d’aquest autor francès personalíssim, que escriu històries desolades amb la ràbia de qui dispara contra un objectiu invencible. La primera novel·la va ser Retorn a Killybegs, una inoblidable ficció sobre el conflicte irlandès escrita a partir de l’amistat entre l’autor i un dels caps de l’IRA. La segona, La quarta paret, ens traslladava a la guerra del Líban.

A Professió del pare li toca a la guerra d’independència d’Algèria, que fa de teló de fons d’una història familiar duríssima, com gairebé totes les que explica l’escriptor francès, que va ser corresponsal de guerra durant molts anys i que avui fa de periodista al setmanari satíric Le Canard Enchaîné, una publicació molt més seriosa que la majoria de les que pretenen ser-ho. Chalandon no fa concessions i fa servir una prosa que beu del millor periodisme: és eixuta i neta, i precisa com el tall d’una navalla. La tendresa, que és molta, la reserva per al fons de les històries que explica, i per a la construcció d’uns personatges que costen d’oblidar.

Un pare, una mare i un fill: aquesta és la unitat bàsica familiar a partir de la qual pot néixer qualsevol tragèdia. “Quina és la professió del teu pare?”, li pregunten al petit Émile tot sovint a l’escola. I el nen, de 10 anys, no sap com omplir la casella: el seu pare sempre és a casa, mai no veu ningú ni va a treballar enlloc, però li explica unes històries fabuloses sobre el seu passat de paracaigudista, agent secret, soldat, enviat especial o terrorista. Junts preparen missatges xifrats, parlen a través de walkie-talkies, envien cartes al president de la República, escriuen consignes revolucionàries amb guix a les parets o planifiquen conspiracions per matar De Gaulle: qui no voldria que no s’acabessin mai els jocs amb el pare? Però Chalandon no regala res: la història de debò és una altra, i és terrorífica. Gira al voltant de la malaltia mental, un tema delicat i perillosíssim a l’hora de fer-ne literatura, perquè és fàcil fer trucs i enganyar el lector. De trucs no n’hi ha gairebé cap (un de molt petit amb el metge de la família, però és del tot perdonable) i el que sí que hi ha és una capacitat d’humanitzar la qüestió, de fer-li sentir empatia al lector cap a una minusvalia que tenyeix una vida de manera definitiva, a partir de la descripció despullada d’un home que pateix profundament, a més de fer patir els que l’envolten. Un deu per a la sensibilitat amb què tracta el tema.

La història està narrada en primera persona, al principi amb la veu del nen innocent i després amb la de l’adult que malda per construir una vida estable. Les escenes entre el fill de 60 anys i uns pares ancians i indefensos, sobrevolades per uns silencis devastadors, són d’una tristesa i d’una finor extraordinàries: no es deixa mai de ser fill, i la feina es multiplica quan els pares no han sabut fer prou bé de progenitors. Però tampoc és possible odiar el pare, encara que fos brutal i s’ho mereixés. El personatge de la mare, observadora i víctima durant tota la vida, mereix un elogi a part: l’autor li regala un final com només es regala als millors. Com l’Émile, que és dibuixant, Chalandon comença fent un esbós sobre la fragilitat de la infantesa, aquell moment en què tot és creïble i possible, i acaba elaborant un retrat vívid i tendríssim, ple de foscor però també de calidesa, de les relacions entre pares i fills, velles i perdurables.

La llibreria La Central recomana, en la seva revista d’abril, «Professió del pare», de Sorj Chalandon

Font: Raquel Fernàndez Roura / La Central

400professiopareDe petits tots érem capaços de respondre la pregunta «A què es dedica el pare?», però en l’última novel·la de Sorj Chalandon, la professió paterna és el misteri a resoldre. L’André Choulans explica al seu fill Émile professions passades: futbolista, heroi de guerra, membre del grup de música Compagnon de la Chanson, assessor del president de Gaulle… però és arran de l’alçament d’Algèria el 1961 quan l’Émile descobreix que el seu pare és agent secret de l’OAS, una organització clandestina francesa. A partir d’aleshores s’explica una historia farcida de padrins espies, relats bèl·lics increïbles i americans amb llicència per matar. Però l’Èmile mai coneix cap dels protagonistes d’aquestes històries que el pare li explica. De totes maneres, l’Émile creu que forma part de l’organització que té l’objectiu de matar Charles de Gaulle, el president de la República Francesa.

Podem imaginar com acaba aquesta subtrama, però al llarg de les pàgines se’ns descriu un Émile que lluita per fer sentir orgullós el seu pare. Malauradament, l’únic que en treu és violència i càstig. En aquesta novel·la Chalandon ens mostra el mite del pare tirànic a través de la figura de l’André, un pare sever que maltracta i castiga el seu fill i la seva dona. Amb el pas dels anys l’Émile es converteixen restaurador de quadres i forma la seva pròpia família. No sap res de la seva família d’origen, tret de comptades visites, fins que el pare emmalalteix. Aquesta aproximació cap al pare el porta a descobrir la veritat sobre la seva infantesa.

Chalandon escriu una historia colpidora, plena de violència i guerra. Un relat sobre l’arrabassament de la infància feliç del nostre protagonista, l’Émile Choulains.

«El que el mar s’endú». Extraordinària ressenya d’«El mar, el mar», d’Iris Murdoch amb traducció de Laura Baena [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Glòria Farrés

Iris Murdoch va guanyar amb la novel·la ‘El mar, el mar’ el premi Booker del 1978 i, ara, Edicions de 1984 pública aquesta obra mestra en català

L’Anàbasi, de Xenofont, narra la llarga retirada dels mercenaris grecs des del cor de Pèrsia fins a Grècia quan perden en combat el general que els comandava, Cir el jove. Després de creuar el desert de Síria, Babilònia i Armènia, en una marxa de tres anys i més de 4.000 quilòmetres, arriben a un turó on divisen el mar Negre. És el clímax de l’obra, l’emoció de veure la fi de les llargues penalitats i l’arribada a casa: “El mar, el mar. I es passaven la consigna de boca en boca…” Iris Murdoch titula El mar, el mar una de les seves novel·les més importants –en va escriure vint-i-sis–, amb la qual va guanyar el premi Booker l’any 1978. També aquí el mar tindrà un paper desllorigador essencial. El protagonista, un dramaturg retirat a una casa davant el mar del Nord, veurà resoldre’s irremissiblement les complicades trames de la seva vida sentimental mentre el mar se li endurà un fill adoptiu i el primer amor. Aquesta obra magnífica, d’ambicions gairebé oceàniques, acaba de ser publicada per Edicions de 1984 en una bona traducció de Laura Baena.

Les al·lusions al món literari i filosòfic no es limiten únicament en aquesta referència del títol. Iris Murdoch (1919-1999), professora de filosofia a Oxford, deixeble de Ludwig Wittgenstein, amiga d’Elias Canetti, casada amb el crític John Bayley, omple les seves obres de ressons literaris i filosòfics: de Shakespeare a Russell, de La Bruyère a Keats, cita fragments oportuns i de gran força cognitiva. Però és des del fons de la tradició anglesa del XIX d’on rep la influència més gran: és hereva directa de Georges Elliot, de qui pren aquesta voluntat irrefrenable de fer sincerar els personatges, sotmetre’ls a una fonda i rigorosa introspecció i, com Elliot, no reprimeix el judici sobre ells, encara que sigui indirectament.

fm157elmarelmarEl mar, el mar, són les reflexions i vivències d’un director de teatre d’èxit que decideix retirar-se a un poble de la costa britànica per escriure les seves memòries. La narració parteix de la infantesa, però se centra especialment en el teatre, “Dec tota la meva vida a Shakespeare”, i en les relacions amoroses que l’han fet com és, des del primer amor –completament idealitzat– fins a les relacions que han conformat la seva vida. Com a bon gurmet, fa descripcions delicioses sobre el menjar: “Hauríem de beneir cada dia que ens porti una bona digestió i el preciós do de la gana.” I és que viu un període relaxat, proper a la felicitat, contempla els tons de color del mar, se submergeix en banys refrescants, gaudeix dels cels nocturns… En aquesta casa antiga, apartada dels homes, que s’alça damunt les roques, troba un refugi per escriure un text que el sobrevisqui. Charles Arrowby fa inevitablement un balanç de la vida als seixanta anys, els mateixos que tenia Murdoch quan escrivia la novel·la.

Ara bé, aquest curiós personatge és egoista, megalòman, i narra la seva vida sota una aparença frívola i brillant, amb escenes hilarants i diàlegs que van molt al fons, com les converses que té amb el seu cosí James. Perquè encara que la veu narrativa sigui la de l’artista, una veu arrogant i despòtica, sovint trobem la veritat de la narració en els diàlegs amb les amants i els amics, especialment en la veu del cosí James. Aquest cosí, l’únic familiar viu de Charles, li fa veure no només l’autoengany en què es complau i en què dia a dia es persuadeix, sinó l’autodestrucció que implica. Per exemple, d’aquest primer amor no realitzat del qual Charles no deixa de parlar amb idolatria, James li diu expeditivament: “No enyores la Harley, enyores la teva joventut.” Hi ha una reflexió constant sobre l’amor, sobre el matrimoni, sobre l’amistat, una indagació fonda sobre com vivim la relació amb els altres. Malgrat haver tingut moltes parelles, Charles sempre ha estat solter i es mira els matrimonis amb pessimisme, com entitats desconegudes, misterioses: “La gent es limita a negociar posicions de dominació i submissió. Sospito que, en realitat, els matrimonis feliços són molt pocs, però la gent oculta la seva tristesa i la seva desil·lusió. ¿Quantes parelles felices coneixem?” L’amic Peregrine, a quin punt anhelem la companyia d’algú; això és una mica més radical, més important que la passió, l’admiració o l’amor.”

La novel·la té més de set-centes pàgines, però es llegeixen de manera àgil: les trames estan treballades, els personatges són interessants i hi ha intriga. A més, hi ha una ambició literària immensa, que es mostra a través de les reflexions metafísiques escampades oportunament per tot el relat: des de la inquietud gairebé presocràtica per la natura –com quan Charles en dues ocasions contempla el cel nocturn, completament estrellat i brillant, i davant aquesta espectacularitat i fredor dels elements vol arribar a capgirar l’univers penetrant-hi amb la mirada, en una descripció amb tocs místics–, fins a l’aprofundiment en qüestions de la filosofia moderna, com ara quan James parla de la importància de la introspecció del jo i conclou: “Som uns éssers amb una capacitat d’introspecció molt secreta, i aquesta capacitat és el més sorprenent que hi ha en nosaltres, fins i tot més que la nostra raó. Però no podem limitar-nos a entrar a la caverna i mirar. La major part del que creiem saber de la nostra ment és pseudoconeixement. La nostra afectació és escandalosa, exagerem la importància del que creiem que valorem.” En una lluita entre la veritat i la mentida, la narració va desemmascarant l’afectació de Charles, que, cap al final de la novel·la, sembla adonar-se clarament del paper decisiu que han tingut els altres personatges a la seva vida.

Com sempre passa a les novel·les de Murdoch, l’element sobrenatural té aquí un paper principal: la racionalitat i lucidesa de què parlàvem conviu amb el sobrenatural. La influència li ve directament de Shakespeare: El mar, el mar fa pensar molt en La tempesta. Aquí, un monstre marí, sorolls estranys a la casa i coincidències sorprenents conviuen sense problema amb les vivències quotidianes. Gràcies a aquesta indefinició dels límits, el protagonista pot reflexionar sovint sobre les qüestions últimes, sobre la mort i la finitud, sense dramatismes, amb belles comparacions: “Res humà no és etern. Per a nosaltres, l’eternitat és com una il·lusió, és com un contes de fades. Quan el rellotge toca les dotze, tot es fa miques i s’esvaeix.”

Celebrem que Edicions de 1984 hagi traduït aquesta obra al català. Només disposàvem d’una novel·la en la nostra llengua, Sota la xarxa, traduïda per Montserrat Abelló als anys seixanta. Com diu la traductora i poeta en el pròleg: “Murdoch és remarcable pel domini de l’ofici, per la justesa i precisió de l’estil, certament complex, però no exempt d’humor, de frescor i de poesia.” No serà la novel·la més venuda per Sant Jordi, però sens dubte es troba entre les novel·les més bones que hi ha ara a les llibreries.