Gilead, una carta al fill [Teresa Costa-Gramunt escriu sobre “Gilead” de Marilynne Robinson]

FONT: Teresa Costa-Gramunt / Núvol 

Estimo aquest poble. Penso a vegades que entrar dins la terra aquí és un darrer gest d’amor desbocat. Jo també deixaré unes cendres palpitants fins a la gran incandescència general.

La novel·la Gilead, de Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943), Premi Pulitzer 2005, podria ser llegida com un comentari del Nou Testament. En una bona traducció al català a càrrec d’Emili Olcina, aquí l’acaba de publicar Edicions de 1984.

L’any 2012, Marilynne Robinson va rebre de mans del president dels Estats Units la Medalla Nacional d’Humanitats. Esmento aquest guardó d’entre molts d’altres que té aquesta escriptora reconeguda perquè és justament el que cal destacar també de Gilead: la humanitat en doble sentit, és a dir: qualitats humanes i coneixements de signe humanístic fins allà on li és possible experimentar-los al protagonista entranyable de Gilead, el reverend John Ames.

L’any 1956, i amb el pressentiment que no li queda gaire temps de vida –està malalt del cor-, John Ames, casat gran amb una dona molt més jove que ell, escriu al seu fill, en aquest moment un nen de set anys, una carta on parla de la seva trajectòria humana i religiosa, i també dels seus ascendents, ja que Ames és fill d’un bon predicador d’Iowa i nét d’un abrandat pastor evangèlic que de jove va anar a Kansas, a l’Oest, a lluitar per l’abolició de l’esclavitud. En més d’un moment aquest avi, molt ben caracteritzat com tots els personatges de Gilead, recorda un vell profeta de la Bíblia o un foll a l’estil del nostre Ramon Llull, però sense tants coneixements ni, per suposat, talent literari. L’avi Ames és un activista.

Aquesta carta, una llarga epístola per capítols, és el testament moral i espiritual que John Ames llega al seu fill que no veurà créixer fins a fer-se home, i per això sent la necessitat de dialogar-hi a través del que sap fer: escriure sermons, en aquest cas un sermó sense retòrica, un sermó-diàleg de tu a tu que deixa totalment al descobert els seus sentiments, raonaments, dubtes existencials, reflexions religioses i espirituals. Sens dubte la millor lliçó de vida que John Ames pot deixar al fill tot mostrant-li també el seu amor incondicional, amor sagrat, envers un pare i un avi que no sempre va comprendre, que fins i tot li va ser difícil comprendre, però que reverencia i n’adopta els ensenyaments perquè a la vida no hi ha res inútil ni sobrer, qualsevol acte, decisió o simple contemplació dels fets de l’entorn tenen el seu sentit en aquesta llarga cadena de vincles humans.

Vincles que es fan extensius a un lloc perdut, allà on el Senyor va perdre les sandàlies, com és la petita població de Gilead, a Iowa, i la gent de Gilead, amb amics de l’ànima com el reverend Boughton, pastor d’una altra església cristiana, i teòleg com ell. Es respecten i s’estimen fins al punt que Boughton fa padrí Ames d’un dels seus fills, li posa el seu nom. Ames bateja aquest nadó que a partir d’ara portarà el seu nom i que no serà precisament un nen i un home model, ans al contrari. Les actituds excèntriques, rebels i desviades del jove, que no desvetllarem pas aquí, posarà contra les cordes els dos reverends, qüestionarà la seva caritat i la comprensió de la humanitat en totes les seves cares, a vegades ben diabòliques. I entremig dels esdeveniments quotidians viscuts amb tota intensitat i enamorament per la vida –en més d’un moment m’ha fet recordar l’entusiasme vital del poeta Joan Maragall-, hi ha moltes meditacions religioses, metafísiques, riques en la vida de l’esperit. D’aquí ve que hagi afirmat al principi d’aquest escrit que la novel·la Gilead podria ser llegida com un comentari del Nou Testament.

Amb mestria narrativa, a Gilead Marilynne Robinson teixeix un relat de gran calat humà i humanístic que té diversos punts àlgids, d’una gran emotivitat sensible i espiritual, i que, al meu parer, culmina en el moment en què amb una obertura total del cor per part de John Ames i el jove Ames fill del reverend Boughton, aquest rep la benedicció que el seu pare ja no li pot donar perquè està en coma. Amb aquestes paraules ho relata Ames en la carta al seu fill: Tant de bo el vell Bougthon hagués vist el seu noi rebre la benedicció, l’hagués vist acotar el cap. Si li expliqués i ho entengués, estaria gelós de no haver-ho vist, gelós de no haver estat ell qui el beneís. Comprensible, oi? Però continua. Jo gairebé havia sentit la seva mà damunt la meva. Puc imaginar-lo més enllà d’aquest món,tombant-se a mirar-me, meravellat pel que ara comprèn: “Per això hem viscut aquesta vida!”

Sí, a vegades un moment epifànic com aquest dóna sentit a tota una vida que ja en té, però, des del moment en què s’hi va a l’encalç. Diria que fem el que fem perquè sentim la necessitat d’aquesta benedicció de la vida que pot venir de la mà dels qui ens estimen, o fan per estimar-nos, ja que a vegades els ho posem ben difícil amb el nostre capteniment que abans que a ningú ens perjudica a nosaltres mateixos, com a Gilead es posa de manifest.

Gilead és un cant a l’amor altruista, un testimoni real de la fe cristiana més enllà de la litúrgia i la vida comunitària de parròquia per anar a l’arrel de la qüestió: estimar i beneir aquells que ens posen a prova amb actituds malèvoles diverses fins que acabem comprenent que potser són presoners d’un gran dolor d’ànima, un dolor que no sabem. I aquesta comprensió del dolor que no sabem ni sabrem, la comprensió de la feblesa i el dolor espiritual dels altres, i també del propi, engendra una veritable compassió general que es mostra en el particular, com en aquest cas. Potser el veritablement útil en aquesta vida és aquesta compassió nascuda de l’amor perquè sí, i per això el vell reverend John Ames, ja ben malalt, diu al seu fill al final de la seva carta, on manifesta també un gran amor pel seu poble i pel seu país: Resaré perquè creixis com un home valent en un país valent. Resaré perquè trobis la manera de ser útil. Resaré, i després dormiré. Vida acomplerta, difícil i estimulant al mateix temps.

Yannick Garcia: “Un cop entres en aquest cementiri de Saunders, que és gairebé un tractat de greuges nacional, toca unir-se a la festa”

Font: Yannick Garcia, traductor / Vilaweb

«Un dels personatges més entranyables i reeixits de George Saunders és la tieta Bernie de ‘Roure Marí’, relat inclòs al llibre Pastoràlia. Els lectors potser recordaran aquella senyora venerable que, després de morta, surt de la tomba i torna al pis que compartia amb els tres nebots per mirar d’endreçar-los la vida mentre el seu cadàver es descompon. Llegint aquell relat, semblava evident que l’autor havia fet una gran troballa amb la Bernie i que la visió de la mort que li permetia explorar aquell tros de cos podrit reclamava un espai molt més extens.

 Lincoln al bardo, de George Saunders, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Yannick Garcia.

Anys després Saunders ha sabut trobar una excusa històrica carregada de sentiment per obrir les portes d’aquest univers de bat a bat: la reticència d’Abraham Lincoln a amollar el seu fill difunt, Willie, i la necessitat d’anar-lo a veure cada nit al cementiri quan ja és al taüt. Poc que és conscient, ell, del rebombori que aquestes visites provoquen: tots els esperits que fan el ronso pel recinte perquè encara no han ascendit ‒i que habiten aquest estadi intermedi que la tradició budista anomena el bardo‒ veuen com s’altera el seu microcosmos amb l’arribada d’un nou integrant jove i el seu poderós pare. Som ben bé a la cançó de Mecano ‘No es serio este cementerio’: les ànimes volen, ballen, debaten, s’insulten, s’exciten, es barallen, reciten, rememoren, entren en bucle i conformen una polifonia emborratxadora que sembla no tenir final. Per respirar enmig d’aquesta espiral infinita de veus, Saunders documenta els dies de dol de Lincoln amb una corrua també inacabable de citacions d’assajos i obres de referència ‒la majoria, ficticis‒, amb la qual cosa hi suma encara una altra capa de veus que es complementen, es contradiuen i, per sobre de tot, bateguen plenes de vida. Al seu món, tot es mou, tot pensa i tot parla, fins i tot quan no queda ningú viu.

Saunders ha estat sempre un irreverent: no ha volgut respectar mai regles, ni estils, ni convencions literàries. I, amb tot, ha forjat un estil caracteritzat per aquesta ruptura formal. Els seus relats són fàcils de reconèixer, encara que mai sàpigues quina barrabassada s’hi perpetrarà, quina injustícia s’hi cometrà i qui en sortirà més mal parat. Lincoln al bardo naix d’aquí i t’obliga a fer un salt sense saber ben bé on caurem. Saunders s’havia d’empescar una manera de fer novel·la que el divertís i que convingués al seu múscul conegut del relat breu. Aquests trencaments constants i la coralitat de registres i d’idiolectes resulten uns mecanismes molt ben estudiats, perquè fan que la història sembli sempre fresca.

Documentant-me per traduir la novel·la, he descobert que alguns dels testimonis són reals, algunes de les rèpliques i dels textos són autèntics, algunes de les obres citades existeixen… i moltíssimes més sorgeixen de la immensa recerca que ha fet l’autor sobre els fonaments històrics del seu país. Un cop entres en aquest cementiri de Saunders, que és gairebé un tractat de greuges nacional, toca unir-se a la festa. Traduir-lo exigeix sempre suar fel reversionant i recreant, però l’entrega que demanava aquesta novel·la era en cos i ànima. Per a mi ha valgut la pena, aviam què hi diuen els lectors. Us garanteixo que entre tanta mortaldat, Saunders sap fer-hi créixer sempre carretades de flors.»

Marilynne Robinson i Orides Fontela

Un himne immens a l’estranya i meravellosa gràcia de viure

Gilead de Marilynne Robinson
Traducció d’Emili Olcina

El 1956, pressentint que la vida se li acaba, el reverend John Ames escriu al seu fill, encara un nen de set anys, una carta on li parla d’ell mateix i dels seus ascendents. Ames és el fill d’un predicador d’Iowa i el nét d’un pastor evangèlic que, de jove, va anar a l’Oest, a Kansas, a lluitar per l’abolició de l’esclavitud. Amb un discurs lúcid i lluminós on la intel·ligència i l’esperança parlen el mateix idioma, el reverend Ames teixeix, a través de les pàgines de l’única herència que la pobresa material li permet deixar, una història sobre els vincles sagrats entre pares i fills, sempre sotmesos a conflictes inevitables.

De les desfetes de l’ànima a les seves victòries incertes, de l’exaltació de la carn o dels errors del cor als vertígens del misticisme, amb una prosa tan emotiva que es fa inoblidable, Marilynne Robinson, a través de les paraules del reverend Ames, dedica a l’estranya i meravellosa gràcia de viure un himne immens, ample com el país que narra, exigent com tota conquesta espiritual i tan trasbalsador com una pregària.

Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943) és autora de quatre novel·les i de diversos llibres de no-ficció. L’any 2012 va rebre la Medalla Nacional d’Humanitats —atorgada pel president dels Estats Units— per la seva «prosa delicada i intel·ligent». D’entre les seves obres, destaquen Vida de casa iLila, obra guardonada l’any 2014 amb el National Book Critics Circle Award, totes dues publicades en aquesta mateixa col·lecció. Actualment és professora a la Universitat d’Iowa i viu a Iowa City.

Un tast de Gilead:

“Ahir a la nit et vaig dir que potser tard o d’hora me n’aniria, i vas dir on, i et vaig dir amb Nostre Senyor, i vas dir per què, i et vaig dir perquè sóc vell, i vas dir: «No et trobo vell». Em vas agafar la mà i vas dir no ets gaire vell, com si així resolguessis l’assumpte. Et vaig dir que potser tindries una vida molt diferent de la meva i de la vida que havies tingut al meu costat, i seria meravellós, perquè hi ha moltes maneres de viure una bona vida. I vas dir: «La mare ja m’ho ha dit». I després vas dir: «No riguis, perquè et pensaves que em reia de tu». Vas estirar el braç i em vas posar els dits als llavis i em vas adreçar aquella mirada que no he vist mai de la vida excepte a la cara de la teva mare. És una mena d’orgull furiós, apassionat i sever. Sempre m’estranya una mica constatar que les meves celles no s’han socarrat després de rebre una d’aquestes mirades. Les trobaré a faltar.”

---

L’obra completa d’una de les poetes més brillants del segle XX

Poesia completa d’Orides Fontela
Traducció de Jaon Navarro

«No tinc res més que la poesia. En aquest sentit, sóc el propi cor salvatge. Si no fos per la poesia, jo podria estar en la més pura indigència; ni vosaltres, ni ningú no em reconeixeria; em moriria sense haver existit. És la meva única esperança de salvació, perquè descarto la salvació transcendental. La meva poesia se salvarà tota sola si té força per a això. Ella es defensarà tota sola, cada poema té el seu karma. D’ara endavant, no tinc ja cap responsabilitat sobre els meus poemes.» Orides Fontela

Orides de Lourdes Teixera Fontela va néixer a São João da Boa Vista (SP) el 21 d’abril de 1940, on va viure fins al 1966, any en què es va traslladar a São Paulo. Va ser mestra d’escola i bibliotecària. És una de les poetes brasileres més importants del segle XX. Pertany a la generació dels escriptors Hilda Hilst, Adélia Prado, Roberto Piva i Paulo Leminski. Kant, Heidegger, Wittgenstein o el budisme zen van influir en la seva poesia, no debades havia estudiat Filosofia a la Universitat de São Paulo, on es va llicenciar el 1972. És autora de Transposição, 1969; Helianto, 1973; Alba, 1983; Rosácea, 1986;Trevo (1969-1988), 1988; Teia, 1996; Poesia reunida (1969-1996), 2006, i, finalment, Orides Fontela – Poesia completa, publicada a São Paulo per l’editorial Hedra el 2015. Fontela va morir el 2 de novembre de 1998 a Campos do Jordão.

“De la mateixa manera que la seva vida fou aspra i dura, també ho és la seva poesia: despullada, sense res sobrer. Tot i que els seus poemes semblen simples, quasi obvis, quotidians, en la mesura en què reverberen i ens concentrem en ells, van mostrant-se amplis, revelant la complexitat del que és humà en el món. En aquesta quasi obvietat quotidiana, és una poesia universal, que transcendeix el lloc, la persona, les condicions de vida de qui la va escriure. Com diu Ricardo Domeneck, «és temptador mitificar la dona que va viure com va viure i va escriure aquests poemes, que més aviat semblen cubs d’energia concentrada, esperant per esclatar a l’ull del lector”. (Del pròleg de Veronika Paulics)

Un tast de la poesia d’Orides Fontela:

LES COSES SALVATGES

—la ferma muntanya
la mar indomable
l’ardent
silenci—

en tot batega
i penetra
el clamor
de l’indomesticable destí.

“L’elegia converteix el passat en un paradís perdut” [El Punt Avui conversa amb Quim Español sobre “Elegies”]

FONT: XAVIER CASTILLÓN / EL PUNT AVUI 

“A una determinada edat el pas del temps és un dels temes que et preocupen més, però amb un cert engany: l’elegia et fa convertir el passat en un paradís perdut, i això és fals. Però som criatures nostàlgiques. Veure el temps com un enemic és potser més un pretext que una realitat”, explica l’arquitecte i poeta gironí Quim Español sobre el seu cinquè poemari, Elegies (Edicions de 1984), que avui presentarà a la Casa de Cultura de Girona (20 h), en un acte coorganitzat per la llibreria 22. En aquestes Elegies, Quim Español evoca algunes coses irremeiablement perdudes però ho fa “amb un to estoic i la mirada tranquil·la de la nostàlgia”.

Foto: Manel Lladó

Cinc anys després de la seva última incursió en la poesia, Nadir i altres nits, Español presenta ara una obra ben diferent: “En aquell llibre hi havia quatre poemes en prosa poètica, amb fragments de poesia dissimulats al seu interior, el més llarg dels quals, Nadir, va ser representat teatralment per Marta Angelat: una grata experiència que no esperava. A Elegies, per contra, hi ha poemes lleugerament narratius, que expliquen alguna cosa: una brevíssima narració que funciona com a pretext del poema, perquè realment el sentit és un altre.” En alguns d’aquests poemes, hi trobem intervencions d’alguns personatges com ara Ariel –un referent literari ja present en clàssics de Shakespeare o Carner– que, en realitat, funciona per a Español com “un àlter ego que em permet dir coses que potser són pròpies, però evitant un personalisme excessiu”.

Aquí apareix la temptació de preguntar-li, a l’autor, fins a quin punt aquests poemes indaguen en el seu fur intern: “En tot poema sempre hi ha coses importants del que escriu. Però jo renego de la creença que la poesia són els sentiments de l’autor. Crec més aviat que reflecteix experiències pròpies o que ha vist en el seu entorn. Com deia Rilke, la poesia és experiència.”

Elegies inclou una setantena de poemes repartits en tres parts més o menys temàtiques: “La primera part està dedicada al temps, els somnis i els malsons; la segona, a l’art, la forma de produir els mateixos versos, i altres formes de creació com ara la pintura i la música, i en la tercera combino coses que també venen del camp de l’art, amb la ciència i la tècnica, per tornar de nou al pas del temps”, diu també l’autor d’Entre tècnica i enigma (Mirades transversals sobre les arts), editat el 2015: un lloat assaig sobre els mecanismes creatius en què ja apareixien alguns dels temes destacats d’Elegies, en una forma completament diferent.

Quan el món va canviar [Manuel Lillo i Usechi sobre “Deu dies que trasbalsaren el món”]

FONT: L’avenç / Manuel Lillo i Usechi 

Els grans moments de la història són pronosticats per poca gent que esdevinga erudita. Hi ha també les prediccions fallides que resulten lesives per als seus predicadors. En la Revolució d’Octubre de 1917 hi va haver de tot: dels qui pensaven que els promotors plegaven i frustraven l’intent i els que hi veien certa embranzida. Segurament, els vaticinis estaven anaven acompanyats del desig. Els que vivien del règim ho negaven tot. No volien que el seu món tinguera una alternativa competent. Els que ho veien des de prop, però, observaven l’inevitable. “Les classes propietàries s’anaven tornant més conservadores i les masses del poble més radicals”.

Aquesta és una de les múltiples observacions d’un llibre recopilatori dels fets viscuts durant aquella revolució. De la mà de John Reed, escriptor nord-americà ideològicament vinculat a la Revolució russa —fou enterrat a Rússia amb honors—, aquells dies d’octubre són relatats amb l’actualitat periodística del moment. Amb un minut a minut de gran valor de crònica i historiogràfic. Un tant aclaparador, això sí, per a qui espera una reflexió de balanç. Les batalles entre bolxevics i menxevics per captar la confiança del poble, les preocupacions d’aquell moment d’incertesa, les assemblees obertes amb la integritat dels discursos inclosa i les reaccions populars efervescents són exposades amb una aspiració digna de veracitat.

Cent anys després d’aquells fets, tot s’ha estudiat amb exhaustivitat. Els esdeveniments són de lliçó obligatòria en instituts i facultats. També ho són les reflexions, si bé depenen del moment en què es practiquen. Les conclusions són les que més poden atraure el lector. En aquest escrit extens no n’hi ha gaires. Els capítols tenen més contingut cronístic que de pensament. Si bé observar aquells fets des dels ulls nord-americans en aquells temps convulsos de Primera Guerra Mundial i d’ideologització mundial són aportacions que paga la pena tindre presents.

Reed constatava que el més important d’aquell triomf bolxevic fou el fet que “van parar l’orella per tal de conèixer els desigs més elementals dels treballadors, soldats i camperols i en feren un programa immediat. Així, mentre els menxevics oborontsi i els socialrevolucionaris s’embolicaven en compromisos amb la burgesia, els bolxevics es guanyaven ràpidament les masses russes”. I és que les revolucions no triomfen sense un reaccionariat despistat, que inhibeix el perill que l’assetja, confiant en una sort eterna del seu sistema i en les dinàmiques que l’han mantingut. Allò dinamità les esperances d’aquell antic règim encara present en la Rússia d’inicis del segle XX i potser també les possibilitats dels moderats que es consideraven naturals successors d’aquell sistema en cendres, tal com havia passat en uns altres països. I mentrestant, els bolxevics eren “els únics russos amb un programa d’acció definit, mentre que els altres no havien fet res més que anar parlant durant llargs mesos”.

És per això que “el Rockefeller rus”, Stepan Geórgevitx Lianózov, assegurava a Reed que “la revolució és com una malaltia. Tard o d’hora hauran d’intervenir les potències estrangeres… Pot ser més o menys impropi, però les nacions han d’adonar-se del perill que el bolxevisme representa per als respectius països… Estic parlant d’idees tan encomanadisses com la ‘dictadura del proletariat’ i la ‘revolució social-mundial’… Potser, però, aquestaintervenció no serà necessària. Els transports estan desorganitzats, tanquen les fàbriques i els alemanys estan avançant. És possible que la fam i la desfeta tornin el seny al poble rus”. Alhora, els revolucionaris consolidaven un relat ben convincent que transmet l’autor amb entusiasme. “De sobte vaig entendre que el devot poble rus ja no necessitava capellans que amb els seus precs l’ajudessin a entrar al cel, perquè havia bastit a la terra un regne més esponerós que el que pogués oferir-li qualsevol cel, i morir per aquest regne era una glòria…”.

Des dels ulls de l’estranger, en canvi, era “increïble que la lluita de classes hagi d’arribar a aquests extrems”. Una perspectiva que en el cas de Reed és clarament favorable, com s’ha dit. Segons interpretava, “una part d’aquells criats que un dia foren tractats com a bèsties i pagats amb gairebé res, avui s’independitzaven. A la nova Rússia tothom podia votar, fos home o dona; hi havia diaris per als treballadors que deien coses noves i sorprenents, hi havia soviets, hi havia sindicats”. Era la sensació d’aire fresc que el món experimentava quan els llavors nous sistemes capitalistes es deterioraven entre guerres colonials i un autoritarisme intern. Amb aquella Rússia, les oposicions polítiques trobaven un nou país d’aspiració inèdita.

El fet de prendre partit no lleva originalitat ni veracitat als fets. No s’ha de considerar aquest escrit, ni de bon tros, com un manifest ideològic, sinó com el relat d’un moment des dels ulls contagiats de qui ho va poder explicar tot amb il·lusió. Els esdeveniments són reforçats amb desenes de retalls de premsa —que mostren, entre altres coses, la propaganda antibolxevic menys fonamentada— i de declaracions oficials textualment transcrites que descriuen la tensió, la confusió i les batalles d’aquell temps. En molts moments, l’escriptura de Reed desprèn un atabalament condicionat per la rapidesa del dia a dia. Present en totes les assemblees i discursos, l’autor nord-americà feia retrats personals de protagonistes. “Res no hi havia en ell que justifiqués el fet de ser un ídol de masses, estimat i reverenciat com pocs líders de la història. Un líder estranyament popular, un líder que ho era en virtut del seu intel·lecte, un home sense cap brillantor, sense cap gràcia especial, que sabia mantenir-se ferm i independent, desposseït de tota mena de peculiaritats pintoresques, però dotat de la força d’explicar idees profundes amb termes senzills, de saber analitzar una situació correcta. I, combinada amb la seva sagacitat, l’audàcia intel·lectual més gran que es pugui imaginar”. Així contemplava a Lenin.

I entre tot també hi havia espai per als pronòstics encertats. Com el que demanava a Europa que abolirà les fronteres. Perquè “si Europa ha de continuar dividida en grups nacionals, l’imperialisme tornarà a començar la seva tasca. Només una República Federada d’Europa pot portar la pau al món”. L’Europa dels Estats aïllats manté tancada aquesta alternativa en què somien els pobles del continent. El destí històric d’aquella revolució potser no tingué els resultats polítics desitjats. Molts dels seus diagnòstics, però, foren tot un encert. I aquests són presents en l’escrit de John Reed, que troba validesa tot just un segle després.

 

L’esquena vinclada de Pau Vadell [ Gerard E. Mur sobre “Esquenes vinclades”]

FONT: Gerard E. Mur / Núvol 

Amb el seu últim poemari, el santanyiner Pau Vadell ha donat a llum a una nova acció. Un nou fer: vadellar. Una funció prou inèdita per a donar-li el règim de nat verb flamant. La definició de vadellar seria “cridar cap enfora”, “bramar sortint del cos”. Un fer força cerebral que, amb imaginació, se’ns farà clar. I vadellar és justament el que ha fet Pau Vadell en la novetat literària que tractem: Esquenes vinclades (Edicions de 1984). Un recull de poemes publicat el passat octubre que, encara abans (al mes de maig), fou reconegut amb el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017. Graó més alt en la carrera d’un autor multipremiat anteriorment amb petits guardons.

 Foto: Joan Vidal

Aquest crit enllà de què parlàvem és una manera d’expandir-se. D’arribar a noves terres, nous temes. Estar parlant des del jo però mesclar-lo alhora amb una ració de col·lectivitat. Vadell diu, de fet, que el llibre neix de les “incerteses personals i col·lectives”, gairebé equivalent les dues menes de perplexitats. En aquest sentit, el de la incertesa, el títol és clau. “Pot fer referència a una postura sexual però també és molt clara la imatge de la càrrega personal que portem a sobre”. Un bloc de formigó que ens aixafa estoic. En la càrrega entra en joc la situació personal: “Molts poemes fan referència a la generació dels trenta anys. A l’hora de la veritat, trobes un buit. Un buit en tot. Ens hem hagut de reinventar”. I la col·lectiva: “Escric en termes de país sobre la corrupció o la massificació turística”.

Totes aquestes qüestions queden encalaixonades en un recull que descansa sobre quatre parts: La pluja de demà, Els febrils, La resposta i Cants de la fel. Quatre blocs poc cavil·lats, regits per l’esperit de les composicions. “Hi ha poetes que es miren molt l’estructura. Fan una mena de construcció arquitectònica. El meu no està concebut com un llibre que tingui una obertura i una cloenda. De fet, sóc molt caòtic. Tinc caixes senceres amb papers; post-its, tiquets de la compra. Idees i versos. Sinó se t’escapen…”. Vadell escup versos que són batzegades: “Duc amb mi la vida / com duc el silenci / entre l’esquena i les ales”, “L’ètica és ingènua i contrària a les virtuts del diàleg”, “Ens calen criminals que respirin el mateix oxigen”. I el millor de tots, o almenys el més autoritzat: “No estem fets per aquest món. Ho diuen les beates / i les cantores de les esglésies”.

Un aspecte ineludible del poemari, al qual Vadell en reconeix la rellevància, és la llengua, vigorosa i viscosa. Pura. El pes de la llengua queda desdoblat. Per una banda, reprenent la dualitat del títol i la seva significació de postura sexual, Vadell impregna les pàgines d’un llenguatge altament salvatge, genital i natural (de natura). Es tracta d’una poesia molt vinculada al cos, “a les extremitats i als intestins”, afegeix Vadell. Amb un camp semàntic ben emmurat on governen la sang, les dents i la pell.  A la part interior, en definitiva i com a enllaç a la visceralitat del vadellar. Vet-ho aquí: “L’excitava amb gemecs / i l’ofec, era de baves”, “He estret el món amb les mans per abocar-te’l / mentre cardam sense compassió”. “El llenguatge és violent. De fet, el primer que m’han dit és això, que hi troben una llengua violenta. És el llenguatge del poble, del dia a dia”, amplia el també timoner d’AdiA Edicions.

La llengua, però, no és només una soldadura al cos. Lliga amb brides Esquenes vinclades a Santanyí. A la parla del sud de Mallorca. Els versos de Vadell són literatura i força conservadora. “Intento expressar-me amb un parlar molt autèntic. Amb la llengua de Santanyí, que és molt viva i la ciutat va perdent”. Vol mantenir aquesta força expressiva. Algunes expressions, per exemple. “Sovint, per a tenir més lectors al Principat, es canvia la llengua. Prefereixo salvaguardar aquest patrimoni lèxic”. I en aquest sentit, “també és feina nostra fixar una llengua real. Fer-la viva”.

Posar la fel i la pell sobre el foli és connectar-se amb la sangonosa i atàvica tradició de la matança del porc, per exemple (i altres). Un univers usual que arriba fins a la poesia de Miquel Bauçà (justament aquell de La carn i el goig), Andreu Vidal o Blai Bonet (“La passió és la màquina d’estar sols”). Tres autors que Vadell no deixa escapar mai. “Bonet tenia màgia de geni. Un aspecte local el feia transcendir a idea universal. Començava parlant de la taronja de la taula de casa seva per acabar parlant de les taronges del món. Aconseguí que el llenguatge tingués més força”. Les referències a la tradició i a les partícules illenques no tornen el poemari inintel·ligible. No som davant d’una obra críptica en enteniment. Sí en lectura: “El cripticisme té a veure amb la interpretació. Potser he escrit un poema sobre independència del país i algú altre el pot llegir en una altra clau”.

A Esquenes vinclades,  Vadell hi ha esporgat més el ventre que l’ànima. “He fet un pas endavant en la veu personal”, diu. Deia Bonet que “saber mirar salva”. A ell, ha estat el saber cridar —vadellar— el que l’ha salvat. “Aquí i a qualsevol illa metropolitana, / cantam per salvar la pell de la por”.

Pau Vadell classifica el temps entre la poesia, la Fundació Blai Bonet (on coordina les activitats) i el lideratge d’AdiA Edicions, l’editorial “pròxima, viral i maleïda”. La maledicció agafarà continuïtat aquesta primera meitat d’any amb novetats temptadores editades en un ja icònic paper craft. Alguns exemples: una traducció de Tonino Guerra (La mel), un rescat de Guillem d’Efak (la novel·la La ponentada gran) o un llibre de relats, escrit a quatre mans, de Josep Maria Llompart i Antònia Vicens: Vocabulari privat (peces aparegudes al Diari de Mallorca entre 1991 i 1992).

“Crec molt en la figura antiga de l’editor. Algú que acompanya els textos. Intento fer meus els llibres. Aportar-hi tot el que puc”. Vadell basteix un catàleg sense grans noms, amb entusiasta deliberació. “Penso més en la passió que hi posen els autors. Les sensacions que donen els seus versos”. Algun de gran hi passa, però: Bauçà, Hilari de Cara, Francesc Garriga. La combustió apassionada d’AdiA és hereva de Tafal i Guaret.

Vadell publicarà obra nova a La Breu Edicions la primavera del 2019. Serà Terra llarga, amb un Garriga invocat, gairebé tàctil.

El progrés és un vaixell de vapor [Valèria Gaillard ressenya “Els treballadors de la mar” de Victor Hugo]

1984 treu per primer cop en català ‘Els treballadors de la mar’, una obra poc coneguda de Victor Hugo

Font: Valèria Gaillard / El Punt Avui

Més enllà d’Els miserables i Nostra senyora de París, Victor Hugo (1802-1885) és autor d’una quantitat ingent d’obres, tant de narrativa com de teatre i poesia, que han quedat eclipsades per aquests grans títols de la literatura universal. Ara arriba, per primer cop en català, Els treballadors de la mar de la mà d’Edicions de 1984 i traduïda amb mestria per Anna-Maria Corredor. La novel·la, publicada el 1866 simultàniament a París i a Brussel·les, té un origen força excepcional, ja que Hugo la va escriure des de l’exili a les illes anglonormandes. Recordem que, arran del cop d’estat de Lluís Napoleó Bonaparte (el 2 de desembre del 1851), el novel·lista va haver de marxar de França i es va instal·lar, primer, a Brussel·les i, després de passar per Jersey, va establir-se finalment a Guernesey. No va tornar a França fins al 1870, convertit, això sí, en un símbol de la resistència republicana i en un dels autors més respectats pel poble de França. Els seus funerals, multitudinaris com mai s’havia vist abans, van marcar un abans i un després en la història dels intel·lectuals a França. Un equivalent a Catalunya en fama i admiració populars seria un Mossèn Cinto Verdaguer.

Foto: Arxiu El Punt Avui

“Victor Hugo era un escriptor compromès que va ser diputat i els seus discursos tenien molt de ressò. Quan va tornar a França després de l’exili, va ser reconegut com un gran defensor de la República, gairebé un heroi. Els treballadors de la mar s’ha d’entendre en aquest context històric i, per exemple, el vaixell de vapor que hi apareix, la Durande –avarat precisament un 14 de juliol i que naufraga per culpa d’un capità traïdor– simbolitza el progrés que ell tant defensava”, comenta Corredor. La traductora adverteix que no es tracta de cap retrat social de la classe treballadora, tot i que, evidentment, hi apareixen mariners, contrabandistes, duaners, etc., sinó d’una novel·la d’intriga amb un ritme trepidant i addictiu. “La primera part, en què descriu l’arxipèlag, és més avorrida, però quan comença l’acció no pots parar de llegir i és interessant sobretot com està travada la intriga, amb personatges potents, com ara el malvat Cluvin, i escenes d’una gran intensitat, com ara la lluita del protagonista, en Gilliatt, contra el pop gegantí.”

Una de les principals dificultats d’aquesta complexa traducció és el lèxic marítim marí antic. En aquest sentit, Corredor explica que la feina ha estat tan àrdua que, per moments, es va plantejar llançar la tovallola. “Em podia passar tota una tarda per resoldre dues paraules, però la veritat és que he après molt.” A més, la traductora tenia l’ajut d’uns amics normands, però que sovint desconeixien les “expressions rebuscades” d’Hugo.

Per acabar, assenyala la volada poètica d’Els treballadors: “Hugo era un gran poeta, i això es nota en les seves descripcions del paisatge, així com el passatge del suïcidi final.” Actualment Corredor està treballant en la traducció de La bruixa de Michelet, també per a 1984, un assaig publicat el 1862 i que presenta una imatge romàntica de les bruixes.

“Una autèntica meravella i, alhora, una raresa” [David Madueño sobre “Els estranys” de Raül Garrigasait]

Font: David Madueño / LlunÀtic

Ensopegar amb una prosa de qualitat, vibrant, orgànica, matèria treballada però que no denoti les costures ni el patró, és una autèntica meravella i, alhora, una raresa. Hi ha escriptors que hi arriben després de molts anys de treball, d’assaig i error, de treballar en les obres anteriors una sèrie d’elements que, per fi, acaben quallant en una novel·la que esdevé el compendi més representatiu i reexit de la seva tasca. En canvi, d’altres explosionen amb la brillantor d’una supernova, com si abans no hi hagués hagut res més que humus i gestació en secret, sense la necessitat d’exposar a la llum una matèria que, quan neix, ho fa amb un esclat abrusador, encara que amb els anys es vagi matisant el menys reeixit.

Crec sincerament que aquest darrer és el cas del premi Llibreter 2017, Els estranys, de Raül Garrigasait. Un autor debutant en la narrativa que hi mostra una veu madura i sòlida com poques, plàstica per les imatges que hi arriba a retratar, poètica en determinats moments però majoritàriament carnosa, interessada en copsar la terrenalitat del món recreat. A Garrigasait només li coneixia una carta dirigida al poeta i narrador Joan Todó del 2010, publicada al recull de poemes El fàstic que us cega d’aquest darrer, i un article sobre la música de Roger Mas que ens va cedir per a la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres (que podeu llegir aquí). És cert, però, que ja havia debutat cinc anys enrere amb l’assaig El gos cosmopolita i dos espècimens més.

Garrigasait ens presenta un narrador que, com ell mateix, en un joc habitual de la narrativa postmoderna, és hel·lenista i germanista, i que s’obsessiona amb la figura del príncep Felix von Lichnowsky, «prussià i catòlic i potser iniciat en la francmaçoneria», que la història situa en la primera guerra dels carlins. Tanmateix, la traducció de les seves memòries és només l’esquer per dur-lo fins a un altre personatge menys rellevant, però que s’acabarà convertint en el protagonista d’una trama en què el narrador s’immergeix per tal de descriure’n la seva vivència: Rudolf von Wielemann. «Per narrar els mesos de vida que ell va intentar fixar hauré de fer com els historiadors, els economistes i els científics: m’inventaré les connexions». I jo afegeixo com els traductors, que sempre re-creen (tornen a crear) el text que tenen entre mans. «És l’única manera que tinc d’explicar el que sé de veritat. Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les nostres ficcions veraces.»

Així doncs, Els estranys tracta de descriure les sensacions i emocions d’aquest jove prussià de classe aristocràtica immergit en un món que no és capaç de comprendre, en què la religió, la guerra i la mort són entesos des d’un punt de vista ben diferent al seu. Embarrancat a Solsona, capital carlina i ciutat del narrador i de Garrigasait, Wielemann viu un autèntic malson (més explícit que mai al capítol dedicat a la festa de Carnestoltes), envoltat d’aquests estranys del títol, homes i dones animalitzats, tel·lúrics, que no l’entenen ni volen entendre’l, que viuen en un món propi, farcit de sants, mites i supersticions. Wielemann és un romàntic enfrontat a una realitat barroca, i encara que ha acudit des de Prússia a ajudar-los enfront dels liberals cristins, de seguida s’adona que els seus ideals, la reinstauració d’un ordre antic, s’enfronta realment a la voluntat d’aquests éssers, la conservació d’un caos primigeni: «El rei i la religió tenen un avantatge indiscutible: queden molt lluny, fins i tot quan són a tocar. Com més poder tenen aquestes dues coses, menys ens hem d’atabalar per l’ordre. (…) No hi ha res com una mica d’imatges solemnes per descarregar-hi els maldecaps, per netejar-se l’interior de porqueries. L’ordre pesa massa».

Paral·lelament, Garrigasait també explora altres elements adjacents a l’escriptura: la memòria, la revisió del passat, els paral·lelismes entre la història i el present… Un dels capítols més importants, en aquest sentit, és la passejada del narrador amb un exprofessor seu, qui li falca moltes de les intuïcions que fins aquest moment el menaven. I tal com ell mateix avançava al començament de la tasca, és la llengua la matèria proteica amb què bastirà el món ja extint de Wielemann, això sí, aprofitant l’estructura de l’edifici històric, encara que resti dempeus prim i dèbil. És per això que de vegades por recordar Joan Perucho, amb aquesta barreja de materials, sobretot en casos com la història del comte d’Espanya, en què l’enciclopedisme i la narrativitat es donen la mà. I no crec que vagi gaire desencaminat quan el narrador, tot parlant de Lichnowsky, ens recorda que Perucho ja el feia aparèixer a la seva millor obra, Les històries naturals.

Gens fàcil de descriure però sí de gaudir-la, Els estranys és una obra immersiva, una exploració narrativa, un exercici d’estil, una revisió històrica; tot plegat, un dels títols més originals i suggestius dels darrers temps.

El gran fresc narratiu de Luigi Pirandello [Damià Alou sobre “Contes per a un any”]

Font: Damià Alou / Ara Llegim

Contes per a un any de Luigi Pirandello. Edicions de 1984. Traducció de Joaquim Gestí. 400 pàg. / 21,90 €

En unes lúcides pàgines sobre la seva obra, afirma Luigi Pirandello: “Quan algú viu, viu i no s’observa. Però si ho disposem tot perquè aquesta persona s’observi a l’acte de viure col·locant-li un mirall al davant, o es quedarà astorat pel seu aspecte i desviarà la mirada, o escopirà a la seva imatge o intentarà esclafar-la amb el puny. Resumint, que manifestarà el seu dolor. Aquesta manifestació de dolor és el meu teatre”.

Aquestes mateixes paraules les podríem aplicar als seus relats, on traspua també aquesta incomoditat amb la pròpia vida, un desplaçament vital del que hauria de ser el nostre encaix dins l’ordre de les coses. Pirandello, que havia nascut el 1867 prop d’Agrigent, Sicília, va obtenir el premi Nobel de literatura sobretot per la seva producció dramàtica, en la qual destaca Sis personatges en cerca d’autor, estrenada el 1921 -disponible en català a Comanegra- i que en certa manera presagia el teatre entre absurd i existencial de Beckett, Sartre o Ionesco. Els relats que componen aquest volum, seleccionats i traduïts per Joaquim Gestí, són una mostra de l’ambiciós projecte narratiu que va anar bastint Pirandello al llarg dels anys, que havia de comprendre 365 contes, un per cada dia de l’any, en 24 volums. Josep Pla, al pròleg, el defineix com un “realista glacial”: “En la seva obra no hi ha més que passions […] la lluita contra la solitud, contra la inseguretat”. En tots els relats trobem el seu profund pessimisme i el disgust pel patiment i la confusió, que normalment resol amb un humor macabre i desconcertant. En un dels relats d’aquest volum, La tragèdia d’un personatge, revela Pirandello la seva estètica d’una manera que ens recorda enormement la seva obra teatral més emblemàtica. Comença dient: “Tinc el vell costum de donar audiència, cada diumenge al matí, als personatges dels meus futurs contes”. És a dir: obre la porta a la vida a veure què li porta, i ell escolta “amb una santa paciència”. Però també, diu: “No m’agrada que m’estafin”. Tots els aspirants a personatges han d’estar a l’altura de les circumstàncies, fins i tot aquest doctor Fileno, que Pirandello descobreix en una obra mediocre, però que el fascina tant que el troba mereixedor d’una millor sort. I el mateix pensa el doctor Fileno, que l’intenta convèncer perquè li creï una obra al seu nivell tràgic i existencial. Però no tot és metaliteratura: Pirandello és un realista, un gran descriptor d’ambients i personatges, i aquests relats dibuixen un fresc exhaustiu i vital de la Itàlia del seu temps.

Heu preguntat mai a algú assegut al carrer si es troba bé? [Ignasi Aragay sobre “Instantànies” de Claudio Magris]

Font: Ignasi Aragay / Diari ARA

© FRANCESC MELCION

 

Claudio Magris és un home que pensa. Penseu que no és tan habitual, això. No tothom se sent amb la necessitat de pensar sobre el món que l’envolta. De fer-se preguntes i respondre-les, preguntes que vagin més enllà d’un mateix, de les pròpies necessitats i desitjos. Magris té aquesta curiositat universal, aquest neguit de mirar a l’entorn i buscar explicacions, per això s’ha convertit en un escriptor totterreny, que fa novel·la i assaig, que fa crítica i tradueix, que escriu a la premsa. Algú que pensa tot i saber que “un llibre, com deia Paul Valéry, ajuda a no pensar, i això és el que, al fons del cor, cadascun de nosaltres desitja més intensament”.

Edicions de 1984, que s’ha preocupat d’anar-nos acostant la seva obra, treu ara Instantànies, un recull d’articles publicats al Corriere della Sera entre el 1999 i el 2016, en traducció de Josep Alemany. No són articles polítics o d’actualitat, per això no han perdut vigència. Com indica el títol, són instantànies, reflexions a peu de la realitat quotidiana d’un veí de Trieste, ciutat de frontera, que és també un viatger despert, mundà i tafaner.

“Davant un còctel, homes i dones són tots iguals, com davant l’amor i la mort, reclutes del destí posats en fila i vestits amb uniforme”. No som res. Però sobretot no som res sense els altres: “El sentit de l’existència consisteix sobretot a dialogar, a sortir de nosaltres mateixos i trobar-nos amb l’altre”. Si pot ser sense jutjar-lo, perquè “com deia Don Quixot, que cadascú s’ocupi dels seus pecats”. Magris ho practica, troba persones interessants i hi conversa, com per exemple aquell dia que surt d’un restaurant per fumar i s’asseu a la voravia. Una colla de nois i noies passa a prop seu i un d’ells, d’origen africà, li pregunta “amb accent gairebé vènet”: “Tot bé?” La fan petar, el noi és del Senegal… Quan marxen, Magris pensa: “Em ve al cap que no he preguntat mai «Tot bé?» a ningú assegut a terra”. Jo tampoc. I vosaltres?

O la història de l’Ida, mestressa d’un hostal de muntanya on Magris passa temporades. Quan l’espòs mor, ell s’adona que només parlava amb el marit, que de l’Ida no en sabia gairebé res: “Havia viscut contenta amb el seu home, però a la seva ombra”. I, tot i la tristor, la mort d’ell “li havia donat una independència, una dignitat que abans li era desconeguda”. I d’aquí Magris va a parar a “la tirania exercida [per algunes dones] sobre l’home en detalls quotidians”, una tirania que no és “sinó el poder envilidor que els criats tenen a vegades sobre els amos, sense per això deixar de ser criats”.

Magris és lliure i pensa. Compartir les seves cabòries us farà lliures i us farà pensar.