La llibreria La Central recomana, en la seva revista d’abril, «Professió del pare», de Sorj Chalandon

Font: Raquel Fernàndez Roura / La Central

400professiopareDe petits tots érem capaços de respondre la pregunta «A què es dedica el pare?», però en l’última novel·la de Sorj Chalandon, la professió paterna és el misteri a resoldre. L’André Choulans explica al seu fill Émile professions passades: futbolista, heroi de guerra, membre del grup de música Compagnon de la Chanson, assessor del president de Gaulle… però és arran de l’alçament d’Algèria el 1961 quan l’Émile descobreix que el seu pare és agent secret de l’OAS, una organització clandestina francesa. A partir d’aleshores s’explica una historia farcida de padrins espies, relats bèl·lics increïbles i americans amb llicència per matar. Però l’Èmile mai coneix cap dels protagonistes d’aquestes històries que el pare li explica. De totes maneres, l’Émile creu que forma part de l’organització que té l’objectiu de matar Charles de Gaulle, el president de la República Francesa.

Podem imaginar com acaba aquesta subtrama, però al llarg de les pàgines se’ns descriu un Émile que lluita per fer sentir orgullós el seu pare. Malauradament, l’únic que en treu és violència i càstig. En aquesta novel·la Chalandon ens mostra el mite del pare tirànic a través de la figura de l’André, un pare sever que maltracta i castiga el seu fill i la seva dona. Amb el pas dels anys l’Émile es converteixen restaurador de quadres i forma la seva pròpia família. No sap res de la seva família d’origen, tret de comptades visites, fins que el pare emmalalteix. Aquesta aproximació cap al pare el porta a descobrir la veritat sobre la seva infantesa.

Chalandon escriu una historia colpidora, plena de violència i guerra. Un relat sobre l’arrabassament de la infància feliç del nostre protagonista, l’Émile Choulains.

«El que el mar s’endú». Extraordinària ressenya d’«El mar, el mar», d’Iris Murdoch amb traducció de Laura Baena [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Glòria Farrés

Iris Murdoch va guanyar amb la novel·la ‘El mar, el mar’ el premi Booker del 1978 i, ara, Edicions de 1984 pública aquesta obra mestra en català

L’Anàbasi, de Xenofont, narra la llarga retirada dels mercenaris grecs des del cor de Pèrsia fins a Grècia quan perden en combat el general que els comandava, Cir el jove. Després de creuar el desert de Síria, Babilònia i Armènia, en una marxa de tres anys i més de 4.000 quilòmetres, arriben a un turó on divisen el mar Negre. És el clímax de l’obra, l’emoció de veure la fi de les llargues penalitats i l’arribada a casa: “El mar, el mar. I es passaven la consigna de boca en boca…” Iris Murdoch titula El mar, el mar una de les seves novel·les més importants –en va escriure vint-i-sis–, amb la qual va guanyar el premi Booker l’any 1978. També aquí el mar tindrà un paper desllorigador essencial. El protagonista, un dramaturg retirat a una casa davant el mar del Nord, veurà resoldre’s irremissiblement les complicades trames de la seva vida sentimental mentre el mar se li endurà un fill adoptiu i el primer amor. Aquesta obra magnífica, d’ambicions gairebé oceàniques, acaba de ser publicada per Edicions de 1984 en una bona traducció de Laura Baena.

Les al·lusions al món literari i filosòfic no es limiten únicament en aquesta referència del títol. Iris Murdoch (1919-1999), professora de filosofia a Oxford, deixeble de Ludwig Wittgenstein, amiga d’Elias Canetti, casada amb el crític John Bayley, omple les seves obres de ressons literaris i filosòfics: de Shakespeare a Russell, de La Bruyère a Keats, cita fragments oportuns i de gran força cognitiva. Però és des del fons de la tradició anglesa del XIX d’on rep la influència més gran: és hereva directa de Georges Elliot, de qui pren aquesta voluntat irrefrenable de fer sincerar els personatges, sotmetre’ls a una fonda i rigorosa introspecció i, com Elliot, no reprimeix el judici sobre ells, encara que sigui indirectament.

fm157elmarelmarEl mar, el mar, són les reflexions i vivències d’un director de teatre d’èxit que decideix retirar-se a un poble de la costa britànica per escriure les seves memòries. La narració parteix de la infantesa, però se centra especialment en el teatre, “Dec tota la meva vida a Shakespeare”, i en les relacions amoroses que l’han fet com és, des del primer amor –completament idealitzat– fins a les relacions que han conformat la seva vida. Com a bon gurmet, fa descripcions delicioses sobre el menjar: “Hauríem de beneir cada dia que ens porti una bona digestió i el preciós do de la gana.” I és que viu un període relaxat, proper a la felicitat, contempla els tons de color del mar, se submergeix en banys refrescants, gaudeix dels cels nocturns… En aquesta casa antiga, apartada dels homes, que s’alça damunt les roques, troba un refugi per escriure un text que el sobrevisqui. Charles Arrowby fa inevitablement un balanç de la vida als seixanta anys, els mateixos que tenia Murdoch quan escrivia la novel·la.

Ara bé, aquest curiós personatge és egoista, megalòman, i narra la seva vida sota una aparença frívola i brillant, amb escenes hilarants i diàlegs que van molt al fons, com les converses que té amb el seu cosí James. Perquè encara que la veu narrativa sigui la de l’artista, una veu arrogant i despòtica, sovint trobem la veritat de la narració en els diàlegs amb les amants i els amics, especialment en la veu del cosí James. Aquest cosí, l’únic familiar viu de Charles, li fa veure no només l’autoengany en què es complau i en què dia a dia es persuadeix, sinó l’autodestrucció que implica. Per exemple, d’aquest primer amor no realitzat del qual Charles no deixa de parlar amb idolatria, James li diu expeditivament: “No enyores la Harley, enyores la teva joventut.” Hi ha una reflexió constant sobre l’amor, sobre el matrimoni, sobre l’amistat, una indagació fonda sobre com vivim la relació amb els altres. Malgrat haver tingut moltes parelles, Charles sempre ha estat solter i es mira els matrimonis amb pessimisme, com entitats desconegudes, misterioses: “La gent es limita a negociar posicions de dominació i submissió. Sospito que, en realitat, els matrimonis feliços són molt pocs, però la gent oculta la seva tristesa i la seva desil·lusió. ¿Quantes parelles felices coneixem?” L’amic Peregrine, a quin punt anhelem la companyia d’algú; això és una mica més radical, més important que la passió, l’admiració o l’amor.”

La novel·la té més de set-centes pàgines, però es llegeixen de manera àgil: les trames estan treballades, els personatges són interessants i hi ha intriga. A més, hi ha una ambició literària immensa, que es mostra a través de les reflexions metafísiques escampades oportunament per tot el relat: des de la inquietud gairebé presocràtica per la natura –com quan Charles en dues ocasions contempla el cel nocturn, completament estrellat i brillant, i davant aquesta espectacularitat i fredor dels elements vol arribar a capgirar l’univers penetrant-hi amb la mirada, en una descripció amb tocs místics–, fins a l’aprofundiment en qüestions de la filosofia moderna, com ara quan James parla de la importància de la introspecció del jo i conclou: “Som uns éssers amb una capacitat d’introspecció molt secreta, i aquesta capacitat és el més sorprenent que hi ha en nosaltres, fins i tot més que la nostra raó. Però no podem limitar-nos a entrar a la caverna i mirar. La major part del que creiem saber de la nostra ment és pseudoconeixement. La nostra afectació és escandalosa, exagerem la importància del que creiem que valorem.” En una lluita entre la veritat i la mentida, la narració va desemmascarant l’afectació de Charles, que, cap al final de la novel·la, sembla adonar-se clarament del paper decisiu que han tingut els altres personatges a la seva vida.

Com sempre passa a les novel·les de Murdoch, l’element sobrenatural té aquí un paper principal: la racionalitat i lucidesa de què parlàvem conviu amb el sobrenatural. La influència li ve directament de Shakespeare: El mar, el mar fa pensar molt en La tempesta. Aquí, un monstre marí, sorolls estranys a la casa i coincidències sorprenents conviuen sense problema amb les vivències quotidianes. Gràcies a aquesta indefinició dels límits, el protagonista pot reflexionar sovint sobre les qüestions últimes, sobre la mort i la finitud, sense dramatismes, amb belles comparacions: “Res humà no és etern. Per a nosaltres, l’eternitat és com una il·lusió, és com un contes de fades. Quan el rellotge toca les dotze, tot es fa miques i s’esvaeix.”

Celebrem que Edicions de 1984 hagi traduït aquesta obra al català. Només disposàvem d’una novel·la en la nostra llengua, Sota la xarxa, traduïda per Montserrat Abelló als anys seixanta. Com diu la traductora i poeta en el pròleg: “Murdoch és remarcable pel domini de l’ofici, per la justesa i precisió de l’estil, certament complex, però no exempt d’humor, de frescor i de poesia.” No serà la novel·la més venuda per Sant Jordi, però sens dubte es troba entre les novel·les més bones que hi ha ara a les llibreries.

Jordi Sellarés sobre «Dies de ratafia» de Sergi Pons Condina [Blog Especualcions d’un Neanderthal]

Font: Jordi Sellarés / Especulacions d’un Neardenthal

400ratafiaAra fa tres anys, en Sergi Pons Codina (1979) va prendre per assalt el món més encarcarat de les lletres catalanes i li va fotre la sacsejada que tan li feia falta amb la ja imprescindible Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014). Una obra feta de mala llet, humor i veritat a hòsties que va fer del seu autor una de les més grates sorpreses dels darrers temps i un dels escriptors més estimats pels lectors. Doncs bé, alegreu-vos amics perquè el bandit de les lletres catalanes més punyents torna amb una nova peça, Dies de ratafia.

Sense voler caure en tòpics, sí que podríem definir aquesta novel·la com a més madura (potser), però segurament més mesurada que Mars del Carib. En Xavier Morell és un filòsof urbà, un artista de l’art de l’escaqueig i també, amb el seu fidel aprenent Quintana, un artesà i fabricant de Ratafies Comtal, 100% feta a Barcelona, madurada al terrat de casa seva i amb totes les herbes extretes dels parcs i jardins de la ciutat. Tots els seus esforços giren en torn d’aquesta producció:

Una circumstància difícil d’entendre per a alguns, ja que està molt estesa la idea que la feina només es pot considerar com a tal si comporta un cert grau de patiment, perquè gaudir i treballar són conceptes antagònics (és clar, quan un està dilapidant la seva vida en ocupacions que odia, es fa difícil d’assumir que hi ha alternatives a la submissió)… Però les vendes havien caigut a nivells alarmants. Entre això i el fet que cada vegada em costava més desprendre’m de la ratafia que elaborava i l’acabava guardant per al consum propi, la ruïna econòmica s’havia convertit en una realitat més que hipotètica.

Entre got i got de ratafia, or líquid, ànima de la terra i nèctar que aclareix la ment, en Morell reflexiona sobre l’actualitat i creu trobar solucions a tots els problemes de la societat, i per això no dubta a dictar a en Quintana cartes al director dels principals diaris del país. Com a artista de l’engany i el subterfugi que és, no dubta a dir a tothom que és periodista i a presentar-se, amb un currículum farcit d’exageracions, a una entrevista a El Popular, un diari en ple declivi, que exemplifica de forma diàfana el món del periodisme de capa-caiguda, l’explotació laboral més desmesurada i, també, la lluita sindical més xiringuitera.

En el marc del seu estimat Sant Andreu perifèric, en aquella Barcelona oculta, que no surt a les guies, de moment, on la realitat s’aprèn a base d’hòsties, Sergi Pons Codina ens ofereix un retrat àcid de la societat actual, on la modernitat, el turisme i la gentrificació forassenyada s’està cruspint el modus vivendi de les veïnes de la ciutat, mentre, en un pla més individual, la gent està més pendent de l’aprovació i l’admiració dels altres que no pas de viure la seva vida en total llibertat. En aquest sentit, la ratafia s’erigeix com a la bandera de l’autenticitat, la darrera trinxera de la resistència envers el món modern que tot ho engoleix. Perquè la ratafia és, segons la filosofia d’en Xavier Morell, el manà, l’element primordial que permet que connectem amb l’esperit de la terra encara que visquem rodejats d’asfalt. I entre got i got de ratafia és on brolla l’actitud de busca-vides, l’instint de supervivència fins en el pitjor dels escenaris i situacions, la clarividència per trobar gairebé sempre la paraula justa i sortir-se així gairebé sempre amb la seva.

Dies de ratafia és menys visceral que Mars del Carib, té un punt més pausat i reflexiu, però és igual de veraç. També, segons reconeix el mateix Pons Codina, és menys auto-referencial que la seva opera prima. Però no us espereu una obra suau; Dies de ratafia està carregada d’humor, de mala llet i també nostàlgia per un món que ens estem deixant perdre entre la modernitat homogeneïtzadora. És l’obra que confirma al bandit de Parets del Vallès com un dels sospitosos habituals, com un dels imprescindibles.

«Un jardí llunyà i pròxim». Enric Sòria sobre «Trobadors amb turbant» (ed. josep Piera). [Levante]

Font: Enric Sòria / Levante

Josep Piera ha dedicat molt de temps i esforç a
l’estudi de la poesia andalusí, de la que ha realitzat
diverses antologies i, probablement, les millors i
més musicals traduccions de l’àrab històric a la
nostra llengua. El seu nou llibre, ple d’opulència
verbal i metàfores rutilants ens parla de diversos
poetes, la major part procedents de terres
valencianes d’entre els segles X al XIII

1984PoesiaTrobadorsDes del seu mateix títol, Trobadors amb turbant, Josep Piera enllaça dues tradicions que estima i que li han sigut fonamentals: la poesia en llengua àrab i la vella poesia occitana que donà origen, al cap del temps, a la lírica en català. Més enllà del vell debat al voltant de la probable influència de la poesia àrab en l’eclosió de la tradició trobadoresca, hi ha l’evidència que els poetes d’Al-Andalus van compartir, a més del veïnatge territorial, un mateix temps i unes circumstàncies relativament semblants amb els seus col·legues que escandien els versos en llatí o en les llavors incipients llengües literàries europees. Un cert aire familiar els emparenta. Com explica en el pròleg, l’interés de Josep Piera per aquesta poesia ve d’antic. Des que ben jove, en un viatge a Granada, va quedar ullprés davant el prodigi dels versos inscrits en les luxurioses filigranes de l’Alhambra, que un seu amic filòleg anava traduint-li mentre hi passejaven. Com en una premonició antiga de l’ideal romàntic de l’art total, aquella meravella havia d’entrar alhora per la vista i per l’oïda, entre el mormol de les fonts i els reflexos de l’aigua dels estanys. Així s’havia concebut, com una delícia dels sentits, i així poden disfrutar-la encara els privilegiats que en coneixen la llengua i l’escriptura, o que tenen amics savis, com el jove poeta que era llavors l’autor. Va ser una revelació. Després vingué la llarga recerca per llibreries de vell i l’assimilació d’una gran tradició literària, alhora llunyana i pròxima.

En l’atracció que sent Josep Piera per la poesia d’Al-Andalus, s’hi poden distingir dos motius imbricats. Alguns dels seus millor autors, com Ibn Khafaja, Ibn az-Zaqqaz o Ar-Russafí, eren valencians, per dir-ho així. És a dir, que visqueren en la mateixa terra que nosaltres i la feren tema dels seus versos. Això ens els acosta, a desgrat de les òbvies diferències de llengua i de cultura. L’altre motiu és que es tracta de gran poesia, exquisidament elaborada, i alhora d’una vivacitat extraordinària. Llegir-la és assaborir-la. Quant a eficàcia expressiva, gràcia en la construcció dels símils i elegància en les insinuacions, encara té molt a ensenyar-nos. Josep Piera ha dedicat molt de temps a conéixer-la i a fer-nos-la conéixer, amb antologies cabdals com Poemes de l’orient d’Al Andalus (1983) o El jardí llunyà (2000), versions de l’alzireny Ibn Khafaja (1986 i 2007) i bons estudis com Els poetes aràbigo-valencians (1983) o El paradís de les paraules (1995).

A banda de les seues arrels beduïnes, la poesia àrab va rebre prompte l’influx decisiu de l’hel·lènica, especialment visible en la lírica epigramàtica i bàquica, que evoca immediatament el to de l’Antologia palatina. Per això, durant la Il·lustració i el Romanticisme, quan la poesia grega era molt coneguda i estimada en l’Europa culta, la lírica àrab (i la persa, tan semblant) es va posar de moda. Són els temps que Goethe dialoga amb Hafiz i Fitzgerald tradueix Khayyam. La literatura espanyola s’hi va apuntar tard, però en el segle XX disposà d’un traductor excepcional, Emilio García Gómez, que va crear escola i a qui no li estarem mai prou agraïts.

En català, en canvi, les traduccions de poesia àrab han sigut escasses. N’hi ha de bones –com les d’Abu Nuwàs fetes per Jaume Ferrer i Anna Gil, o les de poetesses andalusines, Perles de la nit, a càrrec de Margarida Castells i Encarna Sant Celoni–, però són poques. Les millors, de lluny, són les versions de Piera, que sumen al coneixement de la matèria el fet que ell mateix és un poeta sensual i savi, que sap tornar als versos la cadència i la música que els correspon. La traducció d’un poema ha de ser un poema i ha de commoure el lector, perquè no es perda l’essencial, que és la poesia. Les seues versions ho són.

Trobadors amb turbant n’és una bona prova. Hi trobem una variada mostra de poetes, del segle X al XIII, quasi tots valencians o almenys vinculats amb les terres que després havien de ser de parla catalana. Hi ha versos d’amor i de banquet, d’amistat i de guerra, i un grapat de planys plens de tristor per la pàtria perduda.

Hi ha una bona selecció del diwan d’un dels millors poetes àrabs de tots els temps, Ibn Khafaja, i els altres estan molt ben representats. En resum, és una antologia magnífica. L’opulència verbal, les metàfores rutilants i les al·lusions felices tornen a somriure’ns en aquests versos, com el dolor que sent qui deixa enrere el paradís perdut. Aquests poemes transplanten el jardí de l’Orient a l’Horta valenciana, i ens parlen d’unes ciutats, uns rius i una llum que han perdurat. Ara canten i ploren en la llengua dels hòmens que els van substituir, i, gràcies a un savi traductor que els estima, el seu aroma ha perdurat també. Com que la terra importa, hi ha dret a dir que aquests poetes i el seu jardí són nostres. I la poesia és de tots.

«Teories del no», d’Eduard Sanahuja. Ressenya de Jaume Pont al diari Segre

Font: Jaume Pont / Diari Segre

El darrer llibre d’Eduard Sanahuja confirma l’esplèndida realitat d’una de les veus més autèntiques i personals de la poesia catalana actual

400teoriessanahujaDos motius essencials mouen la mirada poètica de Teories del no: el de la poesia d’abast moral i el de la lírica amorosa. En això Sanahuja se’ns mostra fidel als principis que han bastit la seva trajectòria des d’El gos del galiot (1981) i Mirador (1983), tot passant per Doble joc (1988, premi López Picó), En defensa pròpia (1994) i els tres títols que per a mi conformen la seva trilogia mestra: Compàs d’espera (2006, premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot), El llançador d’espases (2013, premi Maria-Mercè Marçal) i ara Teories del no, el seu darrer llibre, guardonat amb els Jocs Florals de Barcelona de 2016.

És la de Sahahuja una poesia aferrada a la paradoxa, a la contradicció permanent entre la vida i la mort. El poeta sembla entestat en un cara a cara amb si mateix, obert al fueteig del dolor, als sotracs de l’existència i de la ferida del temps. Molt pocs versos d’aquestes Teories del no escapen a la fragilitat de la condició humana. Com diu encertadament Isabel Graña en el seu pròleg, “l’experiència de la mort ha deixat una petjada profunda [en Sanahuja], i, més enllà del dol, el poeta, asserenat, es disposa a endreçar de nou el seu univers reafimant-se des de la negació amb les seves Teories del no”.

Potser per això mateix els versos de Teories del no acaben sent tan sovint sentenciosos, aforístics en termes expressius, amb la voluntat de palesar l’existència d’una veritat moral o, a l’inrevés, la caiguda irresoluble cap a l’abisme de les nostres conviccions més profundes. Contra la creença d’una veritat afermada a una realitat idíl·lica, a la còmoda raó del consens en definitiva –“No hi ha una veritat per majoria./ Només el que no saps / és veritat”–, la seva veu, radical i lliure, es mostra quasi sempre implacable i decididament descreguda. Teories del no esdevé, doncs, un continu passar comptes des de la perplexitat de qui se sap només un bibelot en mans de l’atzar i, el que és encara pitjor, a mercè de l’engany conformat i autocontemplatiu de les construccions sociomorals del món que ens envolta.

Des d’aquest tombant, els “no” de Sanahuja conformen una proposta de resistència moral, una presa de postura davant de la vida i, alhora, la cartografia d’una poètica. I per aquest motiu, com escriu Isabel Graña, “davant la perplexitat del món, i des de la consciència que la veritat no depèn d’un mateix, l’opció és viure sense por, passejar-se per ‘les artèries de foc’, deixar-se fascinar pel món, aprendre a besar, a parlar poc i a ‘fer de la vida una lliçó d’estètica”. O dit en els versos del nostre poeta: “No hi ha cap mena d’arma contra el temps. /… / En el mirall del dia / viu la nit. / Potser ens quedarà el gest de decidir / l’ex-libris del granit, / el perfum de la llosa, / si llegim des de fora o des de dins/ si volem morir en vers o morir en prosa. /Fer de la vida una lliçó d’estètica.”

No hi ha cap mena de dubte que la singular bellesa de la poesia d’Eduard Sanahuja sorgeix del sotsobre més profund, d’un alenar orfe i desacompassat, perquè habita el dolor i desconfia dels tòpics de lluerna. Aquí no hi ha lloc per a la impostació empalagosa, per ensucrada, amb què acostuma a revestir-se bona part de la imatgeria poètica d’avui. La intensitat emocional dels poemes de Teories del no, la seva contundent expressivitat, tan sols coneix un abeurador: els pous somorts del conflicte. Aquest darrer llibre confirma, sense cap mena de dubte, l’esplèndida realitat d’una de les veus més autèntiques i personals de la poesia catalana actual.

«Ratafia per recuperar forces». Julià Guillamon sobre «Dies de ratafia» de Sergi Pons Codina, al Cultura/s de La Vanguardia

Font: Julià Guillamon / La Vanguardia

400ratafia«La ratafia no és només una beguda alcohòlica, és una abraçada al territori, al país, als costums, a la gent, a l’experiència… una manera d’entendre i viure la vida; és el que més ens acosta a saber quin gust té la terra».

Amb aquesta filosofia, dos veïns de Sant Andreu –Xavier Morell i el seu ajudant Xavier Quintana– es llancen a fabricar ratafia casolana. Ho fan científicament: en Quintana s’ha comprat una estació meteoreològica i un mesurador de contaminació ambiental i es passa el dia pendent del diòxid de sofre i –és papissot– del nitògen, de la pluviositat acumulada i dels –no té gaire pesquis– hectorpascats. També envien cartes al director dels diaris, amb diferents noms, i una de les primeres que escriuen és per queixar-se que han tallat una noguera del parc de La Pegaso («¿i això on diu que ha passat? –pregunta el funcionari– ¿al parc del Pedazo? …ja l’hi preguntaré, però si l’arbre ja no hi és deu ser per alguna cosa». Per fer ratafia, a més d’un munt d’herbetes, calen nous tendres. És genial que Xavi & Xavi, Morell & Quintana es dediquin a herboritzar-ne pels parcs suburbials. Dies de ratafia té una arrencada sensacional amb dos personatges que actualitzen els dos idiotes il∙lustrats de Flaubert, Bouvard i Pécuchet descamisats, torrats i de barriada. Bouvard i Pécuchet creuen en la utopia del progrés i intenten desenvolupar-la a casa amb grans teories que acaben en no-res: la química, la nutrició, la gimnàstica, l’espiritisme. La novel∙la de Flaubert es va publicar el 1881. Dies de ratafia en reprèn la idea cent trenta anys després. Farts de la modernitat, Morell i Quintana busquen en la ratafia l’elixir que els permetrà tornar al món d’abans. És un plantejament esplèndid que fa venir ganes de llegir.

Per fermentar com cal, la ratafia ha de passar quaranta dies a sol i serena. Al llarg d’aquests quaranta dies, que van del moment de posar-la en ampolles fins a fer-ne el primer tast, es desenvolupa la segona part de la història que, com ja passava en la primera novel∙la de Pons Codina, Mars del Carib, és un retrat de la crisi: la precarietat del periodisme i els pisos buits. Els propietaris esperen que passi la maltempsada per vendre’ls a preu d’or i, mentrestant, Morell fa de guardià d’un bloc, un guardià que va omplint la casa de gent sense amo. Morell és un personatge que, en un entorn esqueixat, se sap construir un món propi, gràcies a la ratafia. La seva dèria no seria res sense la imaginació, sense la creació, sense la capacitat de formular un relat. En definitiva, sense la literatura. Els reportatges que escriu al diari El Popular se’ls inventa de cap a peus: una màfia romanesa que es dedica a destripar les burilles que cullen de terra i a fer-ne cigarrets de la marca El Fum de Timisoara; o un boxador, Joaquim Nogués, que recorda una mica el cas de Pere Roca Homs, que sempre perdia. En un món de triomfadors, perdre conscientment és una manera de manar sobre el teu destí.

Pons Codina té molta gràcia per descriure llocs i situacions. La mirada dels seus protagonistes els fa especials. Perquè se’n facin una idea: la descripció de la casa Bloc, al passeig de Torres i Bages. Construïda entre el 1932 i el 1936 per Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana, és una de les icones de la modernitat a Barcelona. Diu Pons Codina-Morell: «En efecte, la casa Bloc era un exemple de funcionalitat i rectitud, com si algú hagués pensat en la millor manera de construir un edifici que no cridés l’atenció i, de tanta contenció, hagués engendrat un monstre de la moderació, que destacava pel fet de no destacar, i ressaltava de normalitat». Hi ha un altre tall, tan bo com aquest, dedicat a l’església de Sant Andreu del Palomar, salvada de mil incendis anarquistes. Menys espídica i plena d’històries que la novel∙la anterior, Dies de ratafia funciona. I de quina manera.

«Elogi del licor que no surt a les guies». Núria Juanico sobre «Dies de ratafia» de Sergi Pons Codina.

 

Font: Núria Juanico / El Punt Avui

400ratafiaQuan el vaig entrevistar després que publiqués Mars del Carib (2014), asseguts en un bar llòbrec de Sant Andreu entre cervesa i olives, Sergi Pons Codina em va recomanar llegir Joan Perucho. També em va dir que no es consideraria escriptor fins que no hagués tret el segon llibre: no estava segur si tindria res més a dir. Ho acaba de fer: Dies de ratafia.

Lluny de no dir res, Dies de ratafia està ple d’opinions sobre gairebé tot: sobre els turistes i els que es volen trobar ells mateixos, sobre la falsa autenticitat que tot ho acapara, sobre la Barcelona que vol ser moderna però també vol resistir-s’hi i resisteix en forma de colles que per Sant Joan compren petards i omplen de fogueres la Meridiana, unió de Sant Andreu amb la resta del món. Com a Mars del Carib, Sant Andreu (i a estones també el Poblenou, antic Manchester català redissenyat) continua sent l’escenari de Dies de ratafia, la història d’un home en la trentena que fa ratafia a la terrassa del seu pis ocupat.

El narrador protagonista, Xavier Morell, alter ego immediat de Pons Codina, ha crescut respecte al narrador de Mars del Carib. Morell és un alcohòlic bandarra però ha sabut sortir de l’estadi del Narcís Sala. El pànic de Pons Codina a haver de satisfer unes expectatives literàries el veiem reflectit en el Morell que entra a la redacció d’El Popular, diari al límit del naufragi on conrea una carrera periodística per la via de la inventiva, allò de “no deixar que la realitat espatlli un bon reportatge”.

Morell és un opinador sense escrúpols, gairebé un poeta. Alguns passatges i sentències del llibre són dignes d’aplaudiments, com ara “la pressa i la maternitat són incompatibles” i les descripcions del sol rabiós de Barcelona. Més madur, com la ratafia Comtal que Morell deixa macerar sota el sol, Pons Codina assaja una prosa igual d’estripada però més analítica, una mica més ambiciosa que la de l’obra anterior. Tot i l’evolució, la santa ironia de Mars del Carib i el seu ambient de bar com a àgora social, es conserven. Quintana, deixeble una mica curt de gambals de Xavier Morell, és un Sancho Panza en tota regla. La veu del protagonista de Mars del Carib és recognoscible a Dies de ratafia, però ha guanyat molts matisos i ha sabut retratar altres realitats més enllà d’ell mateix i del seu entorn estricte: a més del bar, ara parla de les vídues d’edat avançada, dels cosins tanoques, de les noies maques amb res al cap, dels periodistes sobreestressats malgrat tot, de les dones sàvies que escriuen llibres i resolen equacions…

A Dies de ratafia el licor apareix com a símbol de la tradició barística, de la catalanitat i del barcelonisme de barriada en estat pur. Morell aconsegueix el seu elixir únicament i exclusiva a partir de les herbes barcelonines, les que hi ha al parc de la Pegaso i a Montjuïc. En diu l’“essència de la terra”, l’essència de la ciutat que no surt a les guies. Mars del Carib va inspirar-se en un bar de nom Cinca a tocar de la biblioteca de Sant Andreu i Dies de ratafia té lloc al carrer Segre que, tal com passa a la novel·la, va estar més d’un lustre ocupat. Igual que els reportatges de Morell a El Popular, tot el que s’explica a Dies de ratafia és cert i impossible de demostrar a parts iguals i és, a més, un gran homenatge al barri que l’inspira. El protagonista fins i tot s’enamora, i emergeix una altra mena de figura femenina, menys estrictament carnal, definitivament intel·ligent i lleugerament metafísica.